Full Parroquial
URL: http://www.parroquiasarria.net

RECTOR VOLTÀ  5 · 08034 BARCELONA · TEL. 932 030 907
A/e: santvicenc@terra.es


 
Any 22, núm. 21: Diumenge de l’Ascensió del Senyor, 27 de maig de 2001

De lAscensió a la Pentecosta
Curs bàsic de pastoral de la salut
Mes de Maria
L'Església ha d'acollir no només els entusiastes, sinó també els deprimits
 

DE L’ASCENSIÓ A LA PENTECOSTA

Sant Lluc ens diu que, una vegada contemplada l’Ascensió de Jesús cap al cel, els deixebles tornaren a Jerusalem “plens d’una alegria immensa”. Des de la seva Resurrecció, i durant quaranta dies, Crist s’ha fet perceptible als seus sentits i al seu cor. Els deixebles han fet una experiència de trobament amb el Senyor corn mai havien tingut.

Ara ja no coneixen Jesús i el seu missatge simplement des de fora. En tenen un coneixement intern. És una realitat que viu en ells mateixos. Per això, si ara Ell torna cap al Pare, no se senten abandonats. No ploren. Tot al contrari: la seva alegria és immensa! L’alegria dels deixebles es basa també en un altre motiu: Jesús els ha promès que no es quedaran orfes i que els enviarà l’Esperit Sant.

Preparem-nos, des d’ara, a la Pentecosta. Visquem aquests dies corn un veritable “advent”. Us proposo participar en la vetlla de pregària de dissabte vinent, 2 de juny, a les 9 del vespre, al Monestir de Sant Pere de les Puel·les, del carrer Anglí núm. 55 Una comunitat monàstica és el millor “Cenacle” en el qual preparar-nos per la vinguda de l’Esperit Sant.[<]
 

CURS BÀSIC DE PASTORAL DE LA SALUT

Dimecres, 30 de maig, a les 17 hores, a la Parròquia de Maria Auxiliadora, passeig de Sant Joan Bosco núm. 62, se celebra la darrera lliçó d’aquest cicle organitzat a nivell arxiprestal: “Maria, font de salut”, pel Pare Rafael Casasnovas.[<]
 

MES DE MARIA: Es clou dijous, festa de la Visitació. Capella de la Puríssima, a les 19.50 h. PRIMERES VESPRES DEL DIUMENGE: El dissabte, a les 19.45 h, a la Capella de la Puríssima. ADORAClÓ EUCARÍSTICA: Cada diumenge, a les 19.15 h, també a la Capella de la Puríssima.[<]
 

“L’ESGLÉSIA HA D’ACOLLIR NO NOMÉS ELS ENTUSIASTES SINÓ TAMBÉ ELS DEPRIMITS”

Jean Vanier, fundador de “L’Arca” --més de 100 comunitats presents a 26 països, les quals acullen discapacitats mentals greus-- i fundador del moviment laical “Fe i Llum”, acaba de publicar en italià el llibre La depressió. El camí de la curació. Als seus 73 anys, Jean Vanier, durant molts anys professor de filosofia al Canadà, és un gran mestre espiritual. Reproduïm a continuació part de l’entrevista apareguda fa poc al diari Avvenire.

Vostè és us un expert en espiritualitat, en ecumenisme, en les discapacitats psíquiques. Per què ha decidit escriure ara sobre la depressió? 

M’he trobat amb massa persones, cristianes o no, que han perdut la confiança en si mateixes i estan corn atenallades per sentiments de tristesa i sentiments de culpa. És corn s’alcessin unes grans barreres al seu entorn. Es tracta d’homes i dones que no creuen veritablement de ser estimades per Déu. Per contra, la primera cosa que Crist ens diu és: tu ets preciós, tens un valor, ets important. Molts discapacitats, en les nostres comunitats, mostren la mateixa tendència, no en el sentit d’una depressió clínicament entesa sinó en el sentiment de no valer res. En efecte, quan els pares tenen un fill discapacitat, resten decebuts i el fill sent que no és desitjat. Algunes d’aquestes ferides són normals, inevitables: però el senyal resta en el subconscient. Més tard, quan encaixen d’altres refusos, les ferides fonamentals tornen a la superfície. Tota la pedagogia de “L’Arca" consisteix a manifestar que no, que tu vals la pena i que nosaltres estem contents d’estar amb tu. La nostra teràpia és, abans que res, ser feliços, i ser-ho plegats, per tal de transformar la imatge negativa de si mateix en una de positiva, transformar la por de viure en un desig de viure.

D’on arrenca el problema que porta a la depressió? 

Que les persones perden l’ancoratge, l’arrelament. Avui hi ha la idea que s’ha de privilegiar sobretot la llibertat individual, només que ja no sabem en quin sentit hem d’orientar aquesta llibertat, en què hem d’aplicar les nostres energies vitals. D’aquí neix un sentiment de tristesa. Més encara, hi ha el fracàs precoç dels matrimonis. Les persones experimenten el caos en elles mateixes: la violència, la sexualitat banalitzada, la incapacitat de perdonar. Abans, vivint en la companyia de la fe o en el domini de la moral i de la voluntat, molts reeixien a reconduir la situació, encara que les motivacions no fossin sempre pures. Avui preval la desorientació. Potser perquè a l’Occident la gent no sap què fer del seu temps lliure. A l’Àfrica no hi ha “diversions”, es lluita per sobreviure i per menjar. Totes les energies es fan servir per a la vida i, quan es treballa, no existeix depressió. En canvi, el temps lliure és el lloc dels conflictes familiars, de la no-creativitat davant la televisió... i hom es pregunta quin és el sentit de la vida.

Per tant, tenim massa temps lliure? 

Més aviat el problema és que no sabem corn fer-lo servir. Les persones que saben aprofitar-lo descobreixen la fecunditat del donar amor, de vetllar pels ancians, d’ocupar-se dels altres, d’ocupar-se dels pobres, dels infants discapacitats. Quan tot això porta a l’encontre amb l’altre i un intercanvi d’amor, aleshores és alguna cosa més que altruisme o simple voluntariat: esdevé comunió i confiança que pot guarir. Som molt fràgils. L’individualisme ferotge genera depressió. Certament no n’hem de minusvalorar les causes físiques, genètiques; no se sap encara què ha de ser curat per la medicina o què ho ha de ser per la psicologia, però jo dic sempre que per dur a terme una psicoteràpia vàlida calen tres cases: una bona comunitat, un treball que ens interessi i la fe. El que passa és que avui moltes persones no tenen ni una família, ni veritables amics, ni la fe, coses que els permetrien de prendre distàncies de la realitat. Aleshores, en aquesta situació, no funciona ni la millor psicoteràpia.

I què caldria fer per a aquestes persones deprimides? Què pot fer l’Església? 

Caldria crear centres en els quals aquestes persones puguin trobar-se i parlar. Caldria crear grups en els quals les persones que tenen el mateix problema s’intercanviïn les seves impressions i comprenguin que no estan sols, que la tristesa és una malaltia que pot ser vençuda, que no és una vergonya. La depressió és normal. Molt sovint arriba entre els 40 i els 55 anys, amb la crisi de la mitjana edat. Cal que la gent sigui ajudada a entendre que es tracta d’un període de canvi, que de l’hivern pot néixer la primavera. L’Església cal que escolti aquestes persones. És molt dolorós el fet que hi hagi sacerdots que no tinguin mai temps per confessar. La confessió, en efecte, no és un judici, sinó un encontre amb algú que pot escoltar els sofriments i les dificultats d’un altre, i no només per consolar, sinó per ajudar-lo que assumeixi també el sentit de la depressió. L’Església ens estimula molt cap a una nova evangelització, la civilització de l’amor, ideals que inspiren i entusiasmen els joves, però que potser no ajuden aquells que no tenen la força per assumir aquests compromisos. El misteri de l’Església ha d’abraçar plegats tant els militants com els febles: els ancians, els malalts mentals, les persones en crisi i, d’aquestes, cada vegada n’hi ha més. Hi ha l’Església de l’entusiasme, sí, però també serveix una Església que sigui refugi dels ferits. [<]

 

 
1
© Parròquia de Sarrià, 2001. All rights reserved