Consell Pastoral
Catequesi bíblica
Catequesi d'infants: fi de curs
Corpus: fem una catifa de flors
Vespres i adoració al
Santíssim
Europa, una casa comuna
CONSELL PASTORAL. Dimarts,
10 de juny, a les 8 del vespre, al Centre Parroquial, farem la darrera
sessió del curs. Compartirem una mica de sopar. Cal tenir present
que el dimarts 17 de juny, a la mateixa hora i a la Parròquia de
Sant Joan de la Creu de Vallvidrera, tindrà lloc la trobada bianual
dels consells pastorals de les parròquies de l'arxiprestat.
CATEQUESI BÍBLICA.
Enguany es compleixen els 20 anys dels
primers grups, que, impulsats i dirigits per M. Montserrat Puig, ens hem
anat reunint cada quinze dies durant el curs per estudiar i reflexionar
sobre la Paraula de Déu. L’excursió de fi de curs fa que
ens apleguem els tres grups. I també aquelles persones que ens volen
acompanyar. El dissabte 14 de juny sortirem a les 8.30 de la plaça
de Sarrià. Anirem a la Pobla de Lillet, a visitar els Jardins Artigas,
obra de Gaudí. Mn. Manel celebrarà l'Eucaristia al Santuari
de la Mare de Déu de Falgars. Dinarem a l'Hostal del Santuari i
a la tarda visitarem Sant Julià de Cerdanyola. Preu: 27 euros. El
pròxim curs estudiarem la Carta als Romans.
FI DE CURS DE LA CATEQUESI
D'INFANTS. Amb una Eucaristia celebrada per Mn. Robert i que va aplegar
infants, catequistes i pares, dijous passat es va cloure el curs. La Missa
es va fer a l'aire lliure, al pati del Centre Parroquial. Després
hi va haver per a tots un berenar. Els nens que vulguin participar de la
catequesi el curs vinent ja poden fer la prescripció.
UNA CATIFA DE FLORS PER AL
CORPUS. Els infants i joves de la Parròquia
fem una catifa de floral per a la Processó de Corpus de la catedral
i ens cal:
1. Disseny de la catifa, a concurs fins
al dia 14 de juny.
2. Gent per a fer-la, els dies 21 i 22 de juny,
i també
3. Recursos florals i econòmics.
PRIMERES VESPRES DEL DIUMENGE.
Cada dissabte a les 19.15 h. EXPOSICIÓ I ADORACIÓ
AL SANTÍSSIM. Cada diumenge a les 19.15 h. Lloc: Capella de
la Puríssima. Unim-nos, si ens és possible, a aquests actes
de pregària litúrgica i d'adoració en silenci a Crist-Eucaristia.
EUROPA, UNA CASA COMUNA
Dissenyada per la geografia, modelada per la història,
Europa porta sempre el mateix nom que li fou donat pel grecs de l'antigor.
Avui és la seva ànima allò que aquesta cerca d'aprofundir,
mentre que el seu cos està creixent, amb l'intent de fer emergir
una consciència comuna. No es posarà mai prou de manifest
la importància dels debats culturals i religiosos a l'entorn de
la Convenció sobre el futur de la Unió. Per construir sobre
bases sòlides una "casa europea", cada vegada més espaciosa,
no són suficients les simples referències a un patrimoni
de valors humanístics, ni tan sols és suficient, de per si
mateix, reconèixer les arrels cristianes que constitueixen en gran
part la seva identitat i la seva memòria. De què serveix
una herència sinó per donar fruit? De què serveix
una arrel si la saba no pot reviure per fer verdejar les branques de l'arbre?
Avui més que mai Europa sent la necessitat
d'unificar el més possible el propi espai terrestre. Avui més
que mai l'europeu sent la necessitat d'unificar el propi espai interior.
Ajudant l'home a ésser plenament home en Jesucrist, l'Església
té consciència d'ajudar Europa a fer-se a si mateixa, atès
que el cristià és aquell que va més profundament i
més enllà en les exigències de construir una Europa
capaç d'afrontar els reptes gegantins del tercer mil·lenni.
Prendré en consideració només quatre punts d'aplicació,
relatius als drets de l'home, a la pau, a la justícia, a la solidaritat.
1. ELS DRETS DE L'HOME. Després
d'haver sofert el handicap d'un retard històricament explicable,
actualment l'Església travessa els temps en una societat secular
esdevinguda titubejant i desencisada davant la fragilitat dels propis ideals.
En la incertesa d’una humanitat que viu confosa i que també dubta
cada vegada més de si mateixa, l'Església proclama amb seguretat
que en l'home existeix una veritat immutable, transcendent a les circumstàncies
de temps i de lloc, la qual exigeix un respecte absolut. La font d'aital
respecte ve de Dalt, més enllà de l'home mateix. Creat a
imatge i semblança de Déu, l'home no pot deixar-se arrencar
tires senceres de la seva humanitat: l'home està decisivament ancorat
en un horitzó de transcendència que el fa gens adequat amb
qualsevol poder, polític o religiós. No n'hi ha prou a revestir
es drets de l'home amb una cuirassa jurídica, per bé que
romangui encara molt a fer amb relació als mecanismes de protecció.
Perà la prova més segura en defensa de l'home és la
seva capacitat d'asssumir la propia llibertat. Amb tot, l'experiència
recent dels pobles sorgits de l'ombra per seguir els camins de la democràcia
mostra que hom no esdevé lliure d'un dia per l'altre. Si cal molta
virtut per viure sota un règim totalitari, en cal molta més
per viure en una societat democràtica.
2. LA PAU.
Els recents esdeveniments donen testimoniatge de fins a quin punt tota
la terra és sensible al problema de la pau. L'Església no
demana als cristians de fer separadament una pau cristiana, sinó
que l'Evangeli de la pau infon dinamisme a la pau dels homes i dels pobles.
En efecte, la pau del Crist ens revela les arrels més profundes
de la pau, recordant la necessitat de lluitar contra tota forma d'injustícia:
així, per guanyar la pau, el cristià no erra el tret, no
es nodreix de cap il·lusió: ell sap d'on ve la veritable
pau i fins a on ha d'arribar. Sabem que Crist no només ens dóna
la pau, sinó que Ell mateix és la nostra pau. "Ipse pax
nostra", diu sant Pau. És gran la tasca de l'Església
com a educadora de les consciències, com a promotora d'una pau que
no ha de ser artesanal, reduïda a un bricolatge de bones idees o a
un encanteri de bons sentiments: per dir adéu a la guerra, no n'hi
ha prou a dir bon dia a la pau.
3. LA JUSTÍCIA.
Justicia i pau van en paral·lel, al mateix pas. Més encara,
s'abracen, segons la fórmula poètica d'un salm. Però
l'Evangeli va més enllà i gosa d'oferir, a més, a
l'una i a l'altra, el bes de la misericòrdia i del perdó.
Sense el perdó la vida sobre la terra seria invivible. Però
l'experiència mostra com el bes de la misericòrdia a la justícia
abrusa i asserena al mateix temps. Com n'és, de difícil,
una reconciliació que no sigui ni un càlcul interessat ni
una còmplice debilitat. Lluny d'oposar-se a la justícia,
la misericòrdia la sol·licita i l'exigeix, però també
va més enllà. Una terra on la misericordia fos foragitada
tremolaria de fred ben aviat.
4. LA SOLIDARITAT.
Heus ací un terreny en el qual també l'Església pot
portar la pròpia contribució a la construcció d'Europa.
Si ella mateixa ha adoptat aquesta paraula secular; no és per fer-ne
una interpretació moderna de la caritat, que per altra banda cerca
de rehabilitar després de les caricatures que n'han descolorit el
fulgor diví. Per a l'Església, la solidaritat no és
la simple constatació d'una interdependència o una vaga compassió
envers els altres. Joan Pan II l'ha definida així: "La ferma i constant
determinació de treballar pel bé de tots i de cadascú,
perquè tots siguem veritablement responsables de tots" (Sollicitudo
rei socialis, n. 38). La solidaritat és l'expressió concreta
de la fraternitat entre els homes, fonamentada en la paternitat de Déu.
En el Crist descobrim que només Déu és humà:
allí on aquest Déu de Jesucrist és desconegut, l'home
no pot ser entès ni respectat en la seva integritat. Aquesta és
la nostra fe. Tot amb tot, en els debats actuals sobre la Convenció,
no hi ha ningú que somniï amb nostàlgia una Europa cristiana,
i jo, menys encara, una Europa vaticana.
En el moment crucial en què s'està
a punt d'elaborar un Tractat constitucional per a la gran Europa, és
fonamental que el lloc de les esglésies i de les comunitats religioses
estigui expressament inscrit i reconegut. La solució no és
simple, perquè no existeix un model únic de relacions Església-Estat.
La història d'Europa enlloc no s'ha ramificat tant com ho ha fet
en aquest sector. Lluny de fer-ne un pretext per allunyar la integració
de les esglésies, cal esperar que els arquitectes d'Europa sàpiguen
trobar per a elles un "status" apte per a garantir el respecte de la seva
identitat, específica en cada nació. Allò que importa
és que Europa reconegui, amb tota honestedat i sense confusió
de competència, el servei original i no exclusiu que li és
ofert per una Església a través de la seva concepció
i la seva experiència de l'home. Un alt servei de l'Església
que no hauria de ser infravalorat relegant-lo a un simple mitjà
de moralització de la societat.
Cardenal Roger Etchegaray