Any 26, n. 40: Diumenge XXVII de Durant l'Any 2 d'octubre de 2005 URL: http://www.parroquiasarria.net · Tel.: 932 030 907 · A/e: santvicenc@terra.es |
Carta d'inici de curs: Fer i viure la Parròquia La joia de sentir-nos parròquia
Coincidint amb la Festa Major de Sarrià –les Festes de la Verge del Roser- m’adreço com cada any a tots vosaltres. La Festa em dóna l’oportunitat de fer algunes reflexions en veu alta sobre aspectes significatius de la vida de la Parròquia. Aquesta vegada intitulo la meva reflexió “Fer i viure la Parròquia”. No és l’objectiu que ens hem de proposar? Ho fem seguint la invitació de Maria a Canà - “Feu el que Ell us digui” (Jo, 2,6) – i amb la intercessió del Beat Pere Tarrés. La joia de sentir-nos parròquia La Parròquia és viva! Cal subratllar-ho, sobretot en uns temps en que la secularització, el pluralisme cultural, la mobilitat de les persones i la diversitat d’experiències afavoreixen la privatització de la relació amb Déu i el subjectivisme religiós. La vida de les parròquies es veu somoguda en la seva estabilitat, com sabeu, per aquests factors esmentats. Tot amb tot, la Parròquia és viva, i ho és perquè vivim amb la certesa profunda que Crist és entre nosaltres. Aquesta certesa ha de donar-nos joia, coratge i molta confiança, més enllà de les dificultats i debilitats humanes, dels defalliments i les frustracions. La Parròquia és l’Església enmig de la gent Potser pensem poc en el valor de la Parròquia: és la comunitat eclesial més propera a la gent, allí on la comunió amb Crist “troba la seva expressió més immediata i visible” (Christifideles laici, 26). Per això les seves portes són obertes i acullen tothom. Fer i viure la Parròquia vol dir posar-se en camí amb altres sense pretendre d’escollir-se la companyia per acabar fent el grupet o la capelleta. Fer i viure la Parròquia significa apreciar el valor de l’encontre i de l’acolliment entre persones que som diferents. Fer i viure la Parròquia és experimentar l’esforç i la joia de caminar junts, sense cedir a l’elitisme. Fer i viure la Parròquia és créixer en la comunió, conscients dels límits que suposa realitzar la nostra missió dintre del territori, però amb una atenció concreta i específica a les realitats que hi són presents. Un dels valors més preciosos de la Parròquia és la seva obertura a tothom: tots som cridats a viure-la i a construir-la en el Senyor. Aquí les famílies interactuen entre elles, aquí compartim i ens formem en la fe homes i dones, infants, joves i adults. De la Parròquia en formen part practicants i no practicants, sants i pecadors, doctes i ignorants, rics i pobres, sans i malalts. No és la Parròquia com una llar on establim relacions humanes significatives entre les diverses generacions? No és també un espai d’acolliment de les families regulars i de les convivències irregulars? Totes elles són escoltades i ajudades en els seus problemes! L’important és que, entre tots els qui formem la Parròquia encertem de construir moments d’encontre i d’escolta recíproca, de diàleg i de col·laboració. No ens cal redescobrir la bellesa de l’estar junts i de dialogar entre tots per tal de cercar formes noves i més apropiades d’anunciar Jesucrist? La grandesa de la Parròquia es troba en aquesta seva capacitat d’oferir, amb la col·laboració de sacerdots i laics, aquests espais de trobada i de formació, de descoberta espiritual i d’imaginació creativa.. Que ningú aquí se senti estrany a ningú i que tots siguem, en alguna forma, responsables de tots. Centralitat de l’Eucaristia dominical És bo de recordar el savi advertiment del plorat Joan Pau II: “No és possible que es formi una comunitat cristiana si no és tenint com a arrel i eix la celebració de la Santa Eucaristia” (Ecclesia de Eucharistia, 53). L’Eucaristia dominical és un do! Així l’hem de considerar, superant actituds individualistes i de mer compliment. Que bé ens ho ha recordat el papa actual Benet XVI: “No podem combregar amb el Senyor si no combreguem entre nosaltres” (Homilia a Bari). Animo els nostres joves a que facin la seva aportació perquè les nostres Eucaristies siguin ben vives i participades. La Parròquia és, per damunt de tot, comunitat eucarística a la qual el Bisbe confia la missió dins un territori. No som una associació, un moviment, un convent o un grup informal, per bé que en la Parròquia hi tenen cabuda les associacions, els moviments i els grups que volen créixer en la comunió eclesial. Hem rebut una missió de l’Església Diocesana i del seu Pastor, del qual el Rector, el que hi hagi, n’és estret col·laborador com a cap visible de la unitat i de la comunió. Una parròquia ha d’estar al servei de la fe de les persones, tot ajudant-les a inserir-se en la plena comunió eclesial. Cal que reconeixem en la Parròquia aquest rol germinal que té de cara les famílies, sostenint-les en la preparació al matrimoni, en l’educació cristiana dels fills, en els moments de sofriment. La Parròquia treballa també en l’acompanyament dels immigrants i en l’atenció als més pobres. Aquesta és una dimensió popular que hem d’estimar i potenciar. Ens demana de superar, però, aquella visió reductiva que només cerca l’autogratificació, l’autocomplaença –el m’agrada o no m’agrada- i que enterbolint la mirada sobre el que és la Parròquia, empesa per la mentalitat consumista, acaba utilitzant-la com si es tractés d’un establiment administratiu o d’altre gènere. A voltes es poden generar per això mateix divisions per causa de protagonismes personals o de grup o també per mor de pretendre que ella es plegui a les seves demandes capricioses i egoistes. Anem a emprendre l’obra de pintar l’Església Parroquial, amb la qual cosa completarem les obres de restauració ja realitzades. Com resplendirà el temple! Penso que ha de ser com una crida permanent a que sigui tota la nostra comunitat parroquial la que resplendeixi. Déu ens allibera, ens humanitza i ens salva quan ens dóna a assaborir o gustar la seva bellesa com a experiència espiritual. Mn. Manel Valls, rector |
|