URL: http://www.parroquiasarria.net A/e: santvicenc@parroquiasarria.net |
|
24 de febrer de 2008 La Parròquia, temps de recerca i purificació Escola de pregària Beat Pere Tarrés i Acció Catòlica Pregària de Laudes i Viacrucis Sortida familiar de l'Esplai "Ajuda a l'Església necessitada" La pregària, pont terapèutic entre vida i fe La conclusió núm. 5 del Congrés Internacional “La Parròquia, comunitat missionera”, celebrat a Barcelona el mes de gener, constata “la mala salut de ferro de la Parròquia”. El Congrés ha verificat que calen noves formes, un nou estil, un nou llenguatge, l’adopció del treball en xarxa, però també ha comprovat “la vitalitat de la Parròquia”, institució oberta i acollidora. La Parròquia visibilitza la universalitat i el caràcter no elitista de l’Església. “Pertànyer a una parròquia és la manera concreta, si bé no la única, de pertànyer a l’Església”. Així mateix, la conclusió núm. 6 em sembla especialment important: “Es constata la necessitat d’una indispensable participació dels laics/es i la compartició de la responsabilitat i la missió. El futur passa pels equips d’animació pastoral, en els quals s’ha de treballar en règim de “partenariat”. Més que de poder i de govern, cal parlar de “governança”, és a dir, de la funció de guiatge al servei i la missió de la Parròquia. Subratllo finalment la conclusió núm. 10, en la qual, en veure com hem esdevingut, en tants ordres, més febles, més pobres, més desprotegits, s’hi llegeix: “Ara, la Parròquia està més a prop de l’esperit de les benaurances. No té or ni plata, però, com Pere i Joan, pot dir: “En nom de Jesucrist, aixeca’t i camina”. I també pot dir-se a si mateixa que li cal aixecar-se i caminar en nom de l’Evangeli”. La nostra Parròquia també és fora del temple. Cal que tots la cerquem allí on hi ha la gent, perquè l’Església és feta dels petits, dels pobres, dels malalts, dels discapacitats, dels desesperançats, és formada per tots aquells que no tenen altra esperança si no la de ser abraçats per Jesucrist. La nostra tasca sovint es desenrotlla enmig d’una certa indiferència, propiciada per la secularització ambiental, la qual cosa ens fa sofrir. Però jo us convido a viure les dificultats presents com un temps de recerca i purificació. Jesucrist és l’estrella de l’esperança. I som “salvats en l’esperança”. Mn. Manel
DIJOUS VINENT, TERCERA CONFERÈNCIA QUARESMAL. Al Centre Parroquial, de 8 a 9 del vespre. Mn. Manel ens parlarà de “Cristina Kaufmann, testimoni d’esperança” i es projectarà un DVD amb una entrevista que en Francesc Grané li va fer al 1996. Les conferències quaresmals d’enguany estan sent seguides amb un gran interès per una vuitantena de persones. CERCLES D’ESTUDI PER A JOVES. Sou tots convidats a participar del cicle de conferències quaresmals. ESCOLA DE PREGÀRIA BEAT PERE TARRÉS. Dimecres, de les 10.30 a les 11.00 h, a la Capella del Santíssim. Estona de meditació especialment recomanada en aquest temps de Quaresma. ACCIÓ CATÒLICA. Dimarts 26 de febrer, a les 18.00 h, a la rectoria. Tema: “Les arrels cristianes de Catalunya”. PREGÀRIA DE LAUDES. De dilluns a dissabte, i durant el temps de la Quaresma, a les 9.45 h, fem el res de Laudes a la Capella del Santíssim. VIACRUCIS ELS DIUMENGES A LA TARDA. Avui i com cada Diumenge de Quaresma, a les 18.15 h, practiquem l’exercitació del Viacrucis dins del temple. En acabar s’exposarà breument el Santíssim i es clourà l’acte amb la Benedicció. SORTIDA FAMILIAR DE L’ESPLAI. Famílies, pares, nens i nenes, monitors/es de l’Esplai (un centenar de persones) són avui a l’ermita de la Trinitat, de l’Espluga de Francolí, en una jornada de germanor. Mn. Manel hi participarà i hi celebrarà l’Eucaristia. “AJUDA A L’ESGLÉSIA
NECESSITADA”. Avui, Domink Kustra, missioner seglar, intervindrà
en cada missa, a l’hora de l’ofertori, per parlar-nos d’aquesta associació
pública universal que depèn de la Santa Seu.
Jesús ensenya als deixebles a pregar: “Pare
nostre,...no ens deixeu caure a la temptació...” (cf. Lc 11,1
seg.). Podem entendre aquesta petició com el crit de preservar-nos
de l’última temptació: la d’abandonar-nos com a persona,
la de resignar-nos davant el sense-sentit de l’ésser, la de la desesperació
davant la vida, no només en situacions límit de la vida,
sinó pel fet de viure una existència que hem rebut sense
demanar-la, que, per altra banda, no ens pertany i a la qual no podem donar
sentit absolut per nosaltres mateixos i, tanmateix, som lliures de fer
lliurement el que vulguem amb allò que ens ha tocat sense escollir-ho
i amb allò que altres han fet de
Si l’anunci evangèlic és la “teràpia”
divina de la salvació perquè és la paraula autoreveladora
de Déu a nosaltres, aleshores, la pregària com a resposta
personal nostra també ha de ser guaridora. Si Déu se’ns revela
en Jesús sofrent, crucificat i ressuscitat, aleshores és
possible que des de la pobresa i finitud de la condició humana puguem
adreçar-nos a ell i saber que som escoltats, perquè “ell
és amb nosaltres”. La nostra paraula de resposta a Déu, la
pregària, és el lloc on es troben la vida i la fe, Déu
i l’home. La fe comença així en la pregària, en la
comunicació amb Déu (...). La teologia terapèutica
que condueix a la pregària o l’ensenya per a
A la creu de Crist, no s’esdevé res d’allò
que l’esperança humana ens presenta com a “salvació de l’home”.
L’ajuda de Déu és absent, tot auxili humà queda lluny.
I, tanmateix, segons els testimonis més antics, de la més
antiga relació de la passió: “Ell, Jesús, durant la
seva vida mortal s’adreçà a Déu, que el podia salvar
de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb gran clams i llàgrimes.
Déu l’escoltà per la seva submissió. Així,
tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és
obeir i, arribat a la plenitud, s’ha convertit en font de salvació
eterna per a tots els qui l’obeeixen” (He 5,7). Això significa que
el seu crit d’auxili fou respost més enllà de
El desig creixent d’integritat que ressent la persona en la nostra cultura, les amenaces creixents que s’hi oposen, poden molt bé ser un signe de l’Esperit que invita a redescobrir la part terapèutica de la nostra fe. Primer, la fe ens fa situar com a pelegrins, de camí cap a la pàtria definitiva, i com a tals no hem d’esperar cap mena de salvació definitiva d’allò que és transitori i finit. En aquest sentit, ens cura de les il·lusions vanes. I segon, ens condueix al seguiment de Jesús que vivia aquesta realitat transitòria amb amor definitiu que s’inclina sobre els germans realitzant ja ara els dignes de la felicitat eterna (...) Ser motiu d’esperança per als altres, o ser indicadors del camí cap a l’esperança pels altres, és un servei essencial que, com a cristians, podem prestar als nostres germans i germanes. En el fons, això vol dir acompanyar i fer nosaltres mateixos també el camí d’alliberament d’una idea de Déu que infon por cap a un Déu que produeix goig. (...) Des de la passió i mort de Jesús, ens és donada la possibilitat de considerar la malaltia, el sofriment i la mort, amb una mirada diferent de la que veu en el dolor o en la malaltia simplement un “accident” que cal resoldre de la manera més ràpida possible. Cristina Kaufmann
[<]
|
||||
|