Sr.
Secretari General,
Sra.
Delegada d’Esports del Districte,
Sr.
Delegat de la Federació Catalana,
Sr.
Delegat de la UFEC,
Senyores,
senyors, amics tots,
Fa uns
dies, quan em van encomanar de redactar aquesta semblança personal
sobre en Josep Calderó Calopa, el "Pitu", no sabia ben bé
per on començar, i em va venir al cap el meu pare, que pràcticament
sol feia tots els articles de la revista del CP, i em vaig preguntar com
s’inspirava, perquè jo era incapaç tan sols de començar
a escriure. Pensant així, se'm va acudir que tenien moltes coses
en comú el meu pare i el "Pitu"; més encara, vaig pensar
que després del meu pare, el "Pitu" era l’home que més ha
influït en la meva vida. Aleshores vaig començar a fer una
llista amb les coses que ambdós tenien en comú i les coses
que fan el "Pitu" diferent de la resta de la gent que coneixem:
Efectivament,
el "Pitu" té uns trets personals que el distingeixen. Fixeu-nos-hi:
·
Viu amb els seus germans
·
No s’ha casat, perquè està casat amb el CP
·
És creient i practicant
·
No té carnet de conduir
·
No té mòbil
·
No navega per Internet
·
No té la mes mínima vanitat personal
·
No té cap article de marca, ni les coneix
·
Tota la seva vida es concentra a estar sempre al servei d'una causa, en
aquest cas del CP.
Fixeu-vos
que no dic al servei del futbol només, dic al servei del CP, perquè
hi porta tota la vida, darrere el nostre club, un club que -no ho podem
ignorar- neix en el si de la Parròquia de Sant Vicenç de
Sarrià.
Aquests
inicis amb mossèn Ignasi i d’altres companys d’aleshores són
conseqüents amb el que hem apuntat que el "Pitu" és un home
creient i practicant ja en els temps de la fundació de la Secció
de Futbol del Centre Parroquial de Sant Vicenç de Sarrià
fa 50 anys.
Però
el "Pitu", que sempre ha tingut temps per complir amb els seus deures de
creient, no ha fet trobar a ningú estrany en el nostre club, fos
creient o no. La seva forma de fer apostolat és d’aquella que no
es nota però cala; com diu el nostre rector mossèn Manel
Valls al llibre del 50è aniversari: “Es tracta del testimoniatge
de la fe, en el dia a dia.”
A més,
i a títol personal, permeteu-me que faci meves unes paraules d’en
Josep Ramoneda, extretes també del nostre llibre del 50tenari, i
que diuen: “Els descreguts que hem passat pel CP mai no hem tingut la sensació
d’estar en territori estrany. Perquè per sobre de tot el CP es convivència.”
Aquesta convivència no és res més que la conseqüència
de com entén la vida el "Pitu".
El "Pitu"
viu amb els seus germans, i és així perquè mai no
ha tingut temps per a ell mateix, per sortir o alternar i poder, per exemple,
formar una família corrent, perquè ell no és una persona
corrent; té la família més gran que un pot somiar,
les mes de 3.000 persones que hem passat pel CP en aquests 50 anys. Té
la família que ha volgut tenir i no s’ha conformat amb la tradicional;
ens ha tingut a tots nosaltres. Qui de nosaltres, estant malalt o lesionat,
no ha rebut una trucada o la visita del "Pitu"? I, més encara, qui
no ha rebut la trucada del "Pitu", dient-li: Ja has trucat a fulanet que
està malalt? Pregunteu a les Siervas de Sarrià pel "Pitu"
i veureu què us diuen; només tenen elogis del “Pepito”, con
elles li diuen.
El "Pitu"
no té cap vanitat personal; per no tenir, no té carnet de
conduir, ni mòbil i -fixeu-vos-hi- estic segur que si li preguntéssim
què vol dir Armani, Loewe o Porsche, no sabria de què li
estem parlant. I és que a ell només li interessen coses que
valen la pena, les coses que de debò ens haurien d’interessar, com
ara el que li passa a qui tenim a prop.
L’únic
pecat –venial– que li coneixem, és que és una mica golafre
i, si no només, heu de veure com se’ns està posant. Sortir
per sortir, ja hem dit que no ho fa, però si hi ha un esmorzar o
un dinar pel mig, segur que no falla. Si mai un grup de pares de qualsevol
equip munta un berenar o un dinar, ell sempre s’hi apunta; no saps com
s’ho fa, però sempre se n'assabenta.
Per
acabar, jo diria que al "Pitu", en realitat, el futbol com a tal no li
interessa el més mínim. I és que, sincerament, el
futbol li és el de menys; a ell el que li importa és la gent,
i concretament la canalla, el jovent, l’esforç i el sacrifici. Quantes
vegades li hem sentit dir d’un jugador: “és bastant paquet, però
és un bon noi…”
I és
que hi ha un altre aspecte del "Pitu" que hem de tenir clar: Ell, de futbol,
no en sap gens; tota la vida ha treballat a la ferreteria Borrull de Sarrià
i -com diu el Jaume Sala quan el vol fer enfadar- “el més rodó
que ha vist és una broca del 5”. Fa 50 anys que dirigeix un club
de futbol i de futbol no n’ha après. O som nosaltres que no entenem
res...
Quan
ens reunim uns quants, tot d’una estem arreglant les alineacions del CP
o del Barça, tant se val; el "Pitu" no. No el sentireu parlar mai
de tàctiques, ni del 4-4-2 o el 4-3-3, o el doble pivot. Només
el sentireu parlar del que s’ha de fer. El "Pitu" es diferencía
de tots nosaltres que quan creu en un projecte el tira endavant tant sí
com no, i es procura la gent capaç per dur-ho a terme.
Em vénen
a la memòria els que ens han deixat pel camí, els senyors
Fores, Cerón, Costa, Calmet, Magi, Fargas, Florenci..., que de ben
segur t’esperen per presidir el CP CEL… I és que el "Pitu"
sol tampoc no hauria pogut arribar on som. Recordo també amb especial
estima els qui encara són entre nosaltres: els Codina, Ocejo, Riera,
Cáceres, Romero, Joanis, Richard, Simó, Enric Andres, Lacuesta,
l’Alba i molts que em deixo, com tots els companys actuals de Junta, els
coordinadors, els monitors.
I és
que sense cap Màster en direcció d’empreses, ni en Recursos
Humans, el "Pitu" ha estat capaç de tirar endavant un club com el
nostre al llarg de 50 anys ininterrompudament. Tots nosaltres ens sentim
capaços d’arreglar el Barça o el món però,
quants de nosaltres hauríem estat capaços de renunciar a
tot per una vida així?
En realitat,
el que queda en el record de les persones són les vides com les
del "Pitu", i la gent que marca la vida dels altres és la que val
la pena d'haver conegut.
Per
tot això, us demano un penúltim aplaudiment per una de les
persones que ens han de servir d’exemple: el "Pitu".
Lluís
de Rivas
26
de març de 2003
|
