"Sant Vicenç de Sarrià,
església oberta"
URL: http://www.parroquiasarria.net

RECTOR VOLTÀ  5 · 08034 BARCELONA · TEL. 932 030 907
A/e: santvicenc@terra.es


 
REFLEXIONS I PROPOSTES PER A UNA RENOVACIÓ DE LA VIDA I DE LA PASTORAL DE LA NOSTRA COMUNITAT PARROQUIAL

Introducció
Som i hem de procurar ser una comunitat
Una comunitat oberta a Déu
Una comunitat oberta a les famílies
Una comunitat en comunió amb tota l’Església
Una comunitat acollidora i oberta envers tothom
Una comunitat que forma i educa
Una comunitat que programa, es coordina i es finança
Reflexió final
 

INTRODUCCIÓ

Des de la meva presa de possessió, el 8 de novembre, fins ara, ha transcorregut un temps suficient perquè us pugui oferir ja una primera reflexió sobre la marxa de la Parròquia i m'atreveixi fins i tot a presentar algunes propostes concretes. Durant aquests mesos he anat observant la nostra realitat, els seus valors i els seus possibles defectes, i ara, amb aquest escrit, voldria compartir amb tots vosaltres no tan sols els meus neguits i preocupacions, sinó, sobretot, les meves --i les vostres-- esperances amb vista al futur. 

Titulo aquesta reflexió "Sant Vicenç de Sarrià, església oberta". El títol me'l suggereix  la meva primera decisió de tenir obertes les portes del nostre temple més hores del que se solia fer. Que la gent del barri, en veure la seva església oberta la major part de dia, s'hi senti convidada a entrar amb tota llibertat, ja sigui per pregar, ja sigui per trobar-hi una estona de pau, ja sigui també per visitar-la en el que conté d'art i d'història. 

En aquest gest de tenir les portes obertes, però, voldria que hi veiéssiu un significat que va més enllà del seu valor material. És una clara indicació que cal seguir. Entre tots hem de fer que la nostra parròquia sigui una comunitat ben oberta, ben acollidora.

En la meva reflexió, encara que no en faig esment explícit, tinc presents les resolucions del Concili Provincial Tarraconense. En general, les propostes que conté el text que ofereixo a la vostra consideració no són altra cosa que aplicacions del Concili a la nostra realitat. Per això, juntament amb aquest escrit, us faig l'obsequi del llibret de les resolucions conciliars. D'altra banda, tinc present també l'examen de consciència que Joan Pau II ens demana de fer amb vista al Jubileu de l'any 2000. 

Es tracta, només, com veureu, d'unes reflexions en veu alta i d'unes propostes. Aquestes pàgines no són, en cap sentit, un decret-llei. L'estil que les presideix no és manar, sinó demanar i, gairebé, suplicar. Què pot fer un rector d'una parròquia si els fidels no corresponen al que ell suggereix i proposa?

Que ningú, pel sol fet de plantejar aquestes reflexions i aquestes propostes, sempre inspirades en una correcta teologia de l'Església, se senti, doncs, limitat en la seva llibertat. Aquestes reflexions i aquestes propostes se situen, senzillament, evangèlicament, en una línia personal i comunitària de conversió. 

Perquè tots ens hem de convertir, començant per mi. Ara bé,  només si cadascú es deixa posar una mica en qüestió, si es deixa interpel·lar obertament, vigilant de no confondre la justa llibertat amb l'existència, més o menys oculta, de petits mecanismes de defensa i de petites estratègies d'evasió de les pròpies responsabilitats, podrem realment avançar i fer un pas qualitatiu cap endavant. Altrament no farem altra cosa que acabar de consagrar o de justificar unes conductes que, objectivament, no ajuden gens, o molt poc, a construir el que ha de ser una parròquia viva. [<]
 

1. SOM I HEM DE PROCURAR SER UNA COMUNITAT

    Enmig dels canvis socials culturals 
    Com ens mirem la Parròquia?
    Entre nosaltres hi ha massa "compartiments estancs"

La nostra comunitat té ja una història mil·lenària. Un document de 987 testifica de l'existència d'una església dedicada a Sant Vicenç in termino Siriano. No és el meu propòsit resseguir ara les diverses etapes d'aquesta història. Només en vull subratllar el que significa de presència cristiana fidel, de continuïtat i perseverança en el servei i l'estimació a la gent de Sarrià. 
 

Enmig dels canvis socials culturals

Aquesta presència eclesial avui es desenrotlla enmig de circumstàncies socials i culturals molt distintes d'èpoques anteriors, però no per això ha de ser menys viva i incisiva. Una intensa secularització i un gran pluralisme marquen, com sabeu, la societat actual. En aquestes noves circumstàncies, l'Església ha de trobar el seu lloc i l'estil adequat per fer-s'hi present de manera eficaç. 

Els actuals canvis socials i culturals han afeblit el sentit de comunitat. L'ambient de secularització i d'indiferència se'ns fica dintre i compromet la nostra identitat. Una certa rutina, derivada d'una religiositat individualista i d'una visió clerical de l'Església hi han influit també en bona mesura. El Concili Vaticà II, en aquest aspecte, està encara per aplicar plenament. El sentit de comunitat i de poble de Déu estan per desenrotllar en moltes de les seves possibilitats. [<]
 

Com ens mirem la Parròquia?

És veritat que Sant Vicenç compta amb un nucli tradicional que s'estima la Parròquia, que la freqüenta i que se'n sent part integrant. I encara, dins d'aquest nucli, n'hauríem d'esmentar un altre de més reduït que en pren part de manera més activa. En general, però, com es miren la Parròquia les persones que s'acosten a ella, per un motiu o altre?

Per a molts, parròquia encara s'identifica només amb "serveis religiosos".   El que li demanen són baptismes, misses, comunions i matrimonis.  Per raó d'una tradició familiar, per voler solemnitzar alguns moments importants de la vida, per satisfer un cert sentit religiós. Però el seu sentit de comunitat cristiana hi és escàs. A la parròquia  li "encarreguen" la prestació d'uns serveis, però molts cops els mateixos que els demanen es mostren poc disponibles als compromisos de la vida cristiana comunitària i a les exigències de l'evangeli. 

D'altres es miren la Parròquia com un centre d'organització i d'activitats, una mena de paraigua sota el qual se cerca aixopluc. Sovint la vinculació moral i jurídica d'aquestes activitats amb la Parròquia s'ha afeblit. Fins i tot s'esdevé que el seu sentit cristià o bé està com adormit, o bé s'ha desenrotllat pràcticament al marge. D'aquesta manera s'ha anat creant, a poc a poc, un distanciament no tan sols físic sinó també psicològic. [<] 
 

Entre nosaltres hi ha massa "compartiments estancs"

El resultat que se'n deriva és una perillosa fragmentació.  Es viu en "compartiments estancs", separats entre si, sense comunicació entre ells i amb un cert sentit de propietat. El que s'estima i es valora és el propi projecte, desconectat d'un projecte global comunitari, al marge d'una consciència de parròquia. Hom ho pot verificar fins i tot en el llenguatge. Quan es parla de parròquia, la referència sempre a "alguna cosa d'exterior i d'extrínseca a la pròpia realitat", la qual és la que s'exalta i es tendeix a valorar per damunt de tot. 

Ens cal, doncs, redescobrir el sentit de parròquia com a comunitat i com a projecte d'Església. La manera concreta d'actuar de cadascú, i de cada grup, ajuda de veritat a construir la Parròquia? Sabem de veritat què vol dir parròquia? No ens cal revifar el nostre sentit de pertinença, espiritual i moral, envers d'ella? És necessari que li retornem, en la fe, el seu veritable rostre, avui un xic desfigurat. La parròquia fonamentalment és  i ha d'esdevenir una comunitat de batejats que malda per ser i esdevenir una família fraternal i acollidora

En l'acte de la meva presa de possessió us vaig expressar el meu desig de formar una comunitat que estima i s'estima, una comunitat a on es dóna i a on es rep amor. És el que el Senyor ens demana a tots en aquesta hora. Hi esteu disposats? Hi voleu col·laborar, en aquesta tasca? Molt probablement això us pot comportar alguna petita renúncia, algun sacrifici, o també alguna suau correcció de la ruta seguida fins avui. 

No tingueu por! El que us proposo no cerca ofegar la diversitat. Allí on es construeix la unitat amb amor, no tan sols s'accepten les diferències, sinó que fins i tot es comprenen i s'estimen. Mai, però, es fan servir com a excusa per obstaculitzar la unitat i restar closos o tancats, com qui està a la defensiva, en la pròpia realitat. 

En els apartats que segueixen descriuré succintament els trets més importants del que és i ha de ser la Parròquia com a comunitat, tal com l'Església ens ho proposa. [<] 

Qüestions

2. UNA COMUNITAT OBERTA A DÉU

Aquest ha de ser el nostre primer propòsit com a comunitat cristiana: obrir-nos al Senyor, fer possible una experiència personal i comunitària del seu amor i de la seva salvació. Tot arrenca d'aquí. Tot ha de portar-nos aquí. Una comunitat, doncs, de pregària, de lloança, d'adoració, d'acció de gràcies. Una comunitat que viu i se sent en relació a un Altre. 
 

L'exercici de la fe és la relació

La vida cristiana, abans que tot, és viure i desenvolupar la nostra relació personal i comunitària amb el Senyor.  L'exercici de la fe és la relació: creure significa reconèixer-se un mateix en una relació essencial amb Déu, que és Amor. Quin sentit tindria una parròquia on es fessin mil activitats, però que no fos realment lloc de trobament amb el Senyor?

Déu s'ha revelat a nosaltres en la persona de Jesucrist, el seu Fill, i ens dóna l'Esperit Sant perquè el coneguem, l'estimem, el seguim i en donem testimoniatge. Ho creiem de debò? Aquesta hauria de ser la gran prioritat: que en tots i cadascun dels nostres grups i entitats es doni cabuda a Jesucrist

En tots els grups, moviments i associacions de la Parròquia,  l'Evangeli ha de poder ser-hi anunciat i acollit. No podem renunciar que hi ressoni, amb tota la seva força i la seva bellesa, l'anunci evangèlic. No podem renunciar a la proposta de vida que ens fa el Senyor, per bé que això significa també, que  les persones a les quals va adreçat aquest anunci mai no s'han de sentir excloses, que totes hi han de poder ser acollides, amb respecte per la seva llibertat i la seva consciència. 
 

L'acolliment del Senyor demana un "seguiment"

Per acollir el Senyor en la nostra vida, per rebre'l com a Paraula de Déu que és, només hi ha un mètode coherent. És Ell mateix qui ens l'ofereix, com l'oferí als apòstols. És el mètode del seguiment personal: "Mestre, on t'estàs? Ell respon: veniu i veureu. Ells hi anaren, veieren on s'estava i es quedaren amb Ell aquell dia" (Jn. 1,37-40). 

La Parròquia és el lloc, obert a tothom, on realitzar aquesta experiència. Tots els qui la constituïm, hem de poder dir als qui se'ns apropen: "Veniu i veureu." I si no som una comunitat de veritat oberta a Déu ni acollidora dels germans, no veuran ni viuran res que els atregui. Les distàncies es perpetuaran. Els prejudicis seguiran. 

Que la Parròquia sigui el "lloc" no es refereix a les parets, sinó a les persones. Elles són el "subjecte" que acull. No tan sols els sacerdots, sinó els laics i els religiosos i religioses que constitueixen la comunitat parroquial.

Del "veniu i veureu", els qui s'acosten a nosaltres n'han de poder fer  l'experiència en cada un dels diversos cercles concèntrics que constitueixen l'ordit de la vida parroquial. Des del  primer contacte personal, passant pels mitjans de formació i educació que oferim en els diferents grups, fins arribar a l'Eucaristia. 
 

L'Eucaristia n'ha de ser el cor

Fins arribar a l'Eucaristia, dic. Són tants, però, els qui es queden en la perifèria i no gosen caminar fins al centre d'irradiació més vital de la Parròquia: l'Eucaristia. Em preocupa l'escassa convergència dels nostres diferents grups en la celebració de l'Eucaristia. Perquè és a l'entorn de la taula eucaristica que es forma una comunitat que vol conèixer, estimar i seguir Jesucrist.

És a l'Eucaristia on, acollint de manera activa Jesucrist que se'ns dóna, nosaltres manifestem la nostra disponibilitat a donar-nos a Déu i als altres."Què podem fer perquè els cristians que han desertat de l'Eucaristia comprenguin el sentit i la importància de la celebració del misteri eucarístic? 

Tots els qui tenim alguna responsabilitat en els grups, moviments i asssociacions presents a la Parròquia, no ens hauriem de poder trobar junts en la celebració dominical de l'Eucaristia, sempre que ens sigui possible? No seria un acte coherent? No es tracta d'imposar res. Es tracta de ser conseqüents amb el que el Concili Vaticà II i el Concili Provincial Tarraconense ens diuen que ha de ser una parròquia viva. Es tracta de regalar-nos, des de l'estimació mútua que ens demana el Senyor, aquella presència personal que fa possible la comunitat. Perquè una comunitat no ho és de veritat només pel fet que es reuneix per pensar, programar o discutir, o fer coses, per més bones que siguin. Compartir l'Eucaristia és una dimensió, doncs, de la qual no ens en podem dispensar. Hem de renovar les nostres misses dominicals.

Una de les coses que primer he observat durant aquest temps és que el diumenge hi ha escessives misses. En algunes d'elles, la disminució de fidels --l'èxode dels caps de setmana hi influeix-- ha comportat una pèrdua molt notable del sentit d'assemblea. Tanmateix, la dispersió de la gent --en un temple tan gran-- és en detriment del sentit de festa que ha de tenir tota missa dominical. 

Aquests anys, la diversitat d'horari, si bé ha facilitat l'anomenat compliment dominical, ha comportat, en canvi, la pèrdua o la disminució del sentit de comunitat i, per tant, l'extensió d'una pràctica religiosa individualista. Com es poden sentir atrets els joves i els infants a unes misses que risquen de ser --i sovint són-- uns actes insípids, rutinaris, en els quals els assistents són tan passius i distants? 

Algunes de les nostres misses dominicals són poc participades i caracteritzades per l'anonimat. La dispersió de la gent en els bancs no ajuda. Estan poc preparades. Hi ha escassa distribució de les funcions (lectors, cantors, etc.)  Els cants són poc participats. Se'ns hi ha ficat la pols de la rutina. La poca presència d'infants i de joves ens hauria d'interpel·lar, i més quan la parròquia compta amb grups juvenils i infantils importants en número. 
 

Una "nova cultura" de la Missa

"No heu rebut pas un esperit d'esclaus, sinó un esperit que ens ha fet fills i que ens fa cridar: <Abbà, Pare!>." Fixeu-vos que Sant Pau diu cridar: potser les nostres misses es transformarien en misses més joioses, més vives, més creïbles, si tots perdéssim la por, la timidesa o la manca d'esma --cadascú s'ho sap-- i "cridéssim" més, és a dir, que la nostra pregària tingués més força, que fos dita amb més fervor als llavis, que fos expressada amb més ardor al cor i que fos, en definitiva, una veritable invocació comunitària al Senyor dels nostres cors. No hem d'introduir, entre nosaltres, una "nova cultura" de la Missa?

No podem oblidar, doncs,  que l'Eucaristia dels diumenges és el moment central de la comunitat cristiana. L'assemblea dominical ha de ser el punt de trobada més important --i el més joiós-- de tots els qui formem la comunitat cristiana. Això només ho farem possible si tots ens convertim a aquesta "nova cultura", és a dir, si propiciem un canvi de mentalitat i d'actituds. 
 

Reducció de l'horari de misses

Per tal de millorar el sentit festiu de l'Eucaristia, s'imposa una reducció de les misses del diumenge. L'acceptació d'aquesta reducció, però,  demana un canvi de mentalitat. Demana una fidelitat i una lleialtat a la nostra comunitat. Exigeix un clar sentit de pertinença. 

Si hi hagués un grup de fidels que, per causa de la seva fixació horària, mentalment inamovible, cerqués una altra església on simplement "complir", que és el que venien a fer aquí, aquest fet ens perjudicaria. Malgrat tot, ens hem d'arriscar i millorar la qualitat de les nostres misses.

En tot cas, en la presentació del canvi d'horari, haurem d'ajudar tots els fidels que comprenguin que, per amor a la Parròquia, no ens han de deixar i que han de col·laborar positivament al canvi. 
 

Redescobrir el sagrament de la Penitència

Em preocupa la poca freqüentació del sagrament de la Penitència. Llevat de les celebracions d'Advent i Quaresma, encara bastant participades, la resta de l'any són molt pocs els qui s'atansen al sagrament. 

Rere la crisi, que és general, hi ha, d' una banda, el no conèixer prou el contingut moral de l'evangeli i, per tant, una manca del sentit del pecat. I, de l'altra, una comprensió errònia del mateix sagrament: molts fidels, en efecte, viuen el sagrament de la Penitència més com una constatació depriment dels pecats comesos que no com un joiós trobament amb l'immens amor del Senyor. 

Caldrà, doncs, ajudar a descobrir el seu sentit, motivar-ne la seva pràctica i disposar-ne millor el lloc --per tal de facilitar la trobada personal  i el diàleg de tu a tu amb el confessor-- i establir clarament l'horari de la seva celebració.
 

El guiatge del doctor Pere Tarrés

Ens acompanya, amb una presència discreta però eficaç, el doctor Pere Tarrés, el sant metge i sacerdot, les despulles del qual reposen a la nostra església. Ell ens pot ensenyar de debò què significa obrir-se a Déu. Ell ens pot ajudar a fer-ho. Per això hem d'enfortir la vinculació moral i espiritual de la nostra comunitat amb la seva persona. Hem de donar un impuls més gran a la devoció privada envers ell. Hem de contribuir que sigui més conegut i estimat entre nosaltres, sobretot per les generacions més joves. [<]
 

Qüestions

Propostes


3. UNA COMUNITAT OBERTA A LES FAMÍLIES

Una parròquia és viva quan esdevé una família oberta a totes les famílies i quan les famílies que la integren són conscients i responsables de la marxa de la vida parroquial. Una parròquia és viva quan tots creixem i madurem en el donar i en el rebre. Sense les famílies una parròquia és morta. Per això, una parròquia l’hem d’entendre, abans que tot, com “família dels fills de Déu” i “família de famílies”.
 

Parròquia-famílies: l'equilibri entre el tronc i les branques

A Sant Vicenç de Sarrià comptem sortosament, a més de les famílies de la catequesi, amb dues significatives agrupacions familiars. Penso ara en les famílies del JAS i del MOVI. Són una riquesa per a tot el conjunt. Devem la seva creació a la iniciativa d’anteriors vicaris i a una colla de pares de família de la nostra comunitat. Actualment, potser estan poc relacionades entre elles --per raons històriques-- i també --per mor de la consolidació d’una determinada praxis, molt autònoma-- insuficientment integrades a la parròquia. 

Comptem també amb una important realitat esportiva, el C.P., que agrupa prop de 300 jugadors, infants, adolescents i joves, amb les famílies corresponents. Jo he saludat el C.P. com un saludable “lloc d’humanitat”. M’agrada que hi hagi un lloc, dins la parròquia, que promou tots els valors que implica l’esport. 

A voltes, però, em pregunto si aquest fet --l’existència de branques com el C.P. o d’altres-- no revela una certa disfunció. Perquè Sant Vicenç de Sarrià sovint se sembla a un arbre en el qual algunes branques s’han fet, en certa manera, més grosses --i en alguns aspectes tenen més vida-- que el propi “tronc”. 

Com fer que el conjunt sigui més equilibrat? Què hauríem de fer perquè els qui estan tan entusiasmats per la seva “branca” descobreixin i estimin també el “tronc”? No hauria d’aportar quelcom al “tronc” cada branca”? I que podria fer el “tronc” per fer arribar una mica més de saba cristiana a aquestes branques? Ja m’enteneu.

D’una confluència més efectiva de totes aquestes agrupacions en els objectius de comunitat que us proposo, en resultaria una potenciació i una vitalitat extraordinàries per a la Parròquia de Sant Vicenç de Sarrià, de la qual, d’altra banda, totes elles se’n serveixen i en la qual totes elles s’hi aixopluguen. Com endegar una nova dinàmica en la qual creixin i madurin en el donar i el rebre?
 

Parròquia-famílies: no podem abandonar l'atenció al territori

És veritat que a les realitats educatives esmentades, encara que vinculades moralment a la parròquia, s’hi han incorporat també famílies que, des del punt de vista territorial, no pertanyen a la nostra comunitat. Tanmateix, n’hi ha moltes altres que sí són del nostre barri i que podrien sentir-se més integrades a nosaltres si encertéssim de dur a terme la pedagogia adient i els responsables d’aquestes agrupacions sintonitzessin cada vegada més --i convergissin-- en el projecte comunitari de parròquia.

Més encara, les famílies que participen en aquests grups i que no pertanyen a la nostra circumscripció parroquial, en el cas que no estiguin integrats a cap comunitat cristiana, podrien trobar en la nostra parròquia la comunitat de fe que necessiten. Sant Vicenç pot esdevenir la seva parròquia electiva, com també es dóna el cas de famílies de la nostra circumscripció parroquial que, malgrat ser d’aquí, i per diverses raons, han escollit de participar en un altra comunitat parroquial distinta. 

En la gran ciutat el fet de la territorialitat, encara que important, es desdibuixa i no sempre és el més determinant. Tot amb tot, el territori no pot ser abandonat a la seva sort. Una parròquia suposa la implantació d’una comunitat cristiana en un territori concret. La seva missió és fer-s’hi present. Incidir-hi. La seva responsabilitat evangelitzadora i educativa s’estén a un territori que li ha estat confiat.

Crec que tant el JAS com el MOVI, fins la mateixa catequesi d’infants, sense negar l’acollida a les famílies de fora que demanin de participar-hi, haurien de rellançar la seva acció donant prioritat al territori. 
No es deuen principalment aquests grups a les famílies de Sarrià? Cal estar més atents --i presents-- en el territori. Altrament es corre el risc d’una desnaturalització o desarrelament d’aquests grups i d’un afebliment del sentit de pertinença a la parròquia. Perquè una parròquia no ofereix “serveis” que es puguin deslligar absolutament del sentit de pertinença a la comunitat.

Penso que, pel que fa a aquesta qüestió, cal trobar un equilibri. Hem d’acollir tothom, però no podem ignorar que la missió ens projecta, sobretot, de cara al barri on estem.
 

Els responsables dels grups vertebren la comunitat

D’altra banda, és tan difícil que tots els qui tenen alguna responsabilitat en els diferents grups i moviments de la parròquia s’integrin en ella i l l’adoptin com la comunitat de fe que els és pròpia? No és un acte de coherència? No seria un gest fonamental de pertinença i d’estimació? Ho expresso en forma d’interrogant, apel·lant a la seva consciència i a la seva responsabilitat, no imposant res.

Com creixerem com a comunitat cristiana si, per exemple, catequistes, monitors, educadors, pares responsables, etc., no compartim sovint la mateixa Eucaristia? Com ens ho farem si ells són el subjecte propi de la realitat de comunitat d’una parròquia? Si, entre tots, ens disposéssim a regalar-nos mútuament la “presència” compartint junts més sovint l’Eucaristia, la Parròquia recuperaria una nova força i una nova vitalitat, que la faria més atractiva. Insisteixo en aquest punt, perquè personalment visc com una dificultat interior, no només de tipus pastoral, sinó també espiritual, el fet d’aquesta separació entre la seva concreta col·laboració, d’altra banda tan estimable, en unes tasques parroquials i una Eucaristia que habitualment comparteixen amb una comunitat distinta. 

És per aquesta raó, que m’atreveixo aquí a formular una petició molt concreta. Als qui, aquests darrers anys, i pels motius que sigui (sovint estètics o per raons de simpatia personal amb altres sacerdots) han anat a cercar fora de casa la taula eucarística, els demano de tot cor que ho reconsiderin. En aquesta nova etapa de la parròquia els necessitem. I el sacerdot que els ho demana, pel fet que ha estat constituït pastor d’aquesta comunitat --i també, d’alguna manera, el seu pastor-- n’espera el retorn, Tenen un lloc a taula. És una taula que els pertany. És la seva taula. 

Famílies, us demano que us obriu --i enfortiu-- aquesta gran família que és i ha de ser la parròquia. No resteu en grups tancats. Visqueu el vostre grup amb un sentit eclesial, ben obert i capaç d’integrar-se al conjunt de la comunitat més ampla. [<]
 

Qüestions


4.  UNA COMUNITAT EN COMUNIÓ AMB TOTA L'ESGLÉSIA

La manca de sentit de comunitat acostuma a indicar un dèficit de sentit eclesial. Tinc el convenciment que avui molts dels problemes que patim es deuen a un dèficit greu d’amor a l’Església. 

Paradoxalment, aquest dèficit es produeix en una època en què la consciència d’una més gran participació en la vida eclesial ens ha portat a redescobrir que “tots som església”. Cal fer créixer aquesta consciència entre nosaltres. 

A voltes, però, oblidem que, sobretot, l’Església és del Senyor i que és l’Esperit qui fa l’Església. L’Església ens precedeix. L’Església no és una obra humana. No podem condicionar la col·laboració i el suport que li devem a la realització de la nostra “idea” o “model” particular.
 

Una mirada més espiritual sobre l'Església

És l’Església la que, pels sagraments, ens ha engendrat en la fe i en l’amor a Jesucrist. En aquest sentit, ens cal mirar-la novament com a Mare. Si mirem Maria, la Mare del Senyor, hi veurem el model del que ha de ser l’Església i aquesta mirada amorosa i contemplativa farà resorgir en nosaltres un amor més gran pel sagrament de Jesucrist que és l’Església. 

Aleshores més que sentir-la “filla” de les nostres idees i dels nostres projectes --com si fos el resultat dels nostres esforços-- n’experimentarem joiosament la seva maternitat espiritual. 

Com voldria que la nostra comunitat creixés en l’amor i en la comunió amb tota l’Església! Hem d’estimar l’Església real que tenim, no la que engendrem amb la nostra imaginació. Hem d’estimar l’Església que ve de Jesús i els apòstols, la que ara existeix en el món, presidida per Joan Pau II, amb aquests bisbes i aquests sacerdots, amb aquests fidels.
 

En comunió amb els seus pastors

Estimar-la vol dir també treballar per renovar-la, però sempre en comunió amb els seus pastors. Allunyar-se d’ella cercant una “altra” Església és --com molt bé ha dit algú-- viatjar al món de les il·lusions, afeblir la nostra comunió real amb ella, debilitar l’ésser mateix de l’Església, de la seva presència i de la seva acció evangelitzadora en el món. 

El meu desig és que la comunitat parroquial de Sant Vicenç visqui sempre en una cordial sintonia amb tot el conjunt de l’Església i, en particular, amb el bisbe de Roma, que la presideix en la caritat. Que se senti molt unida al pastor de la nostra diòcesi. Que estigui al corrent del magisteri eclesial, l’estimi i el segueixi. Que col·labori en les iniciatives de l’Església diocesana i universal. 
 

Sense rebaixar les exigències de l'evangeli

Sempre he cregut que pretendre d’“adaptar” l’Església a l’esperit del món dóna escassos resultats. És el món que s’ha de fer permeable a l’esperit de l’evangeli. Comprensió i acolliment, totes. Baixar-ne el llistó i reduir-ne el contingut, de cap manera! No seriem fidels a Jesucrist! Com algú ha dit molt bé les grans causes són fortes pels sacrificis que exigeixen, no per les concessions que fan als mediocres per a intentar de retenir-los. 

Els millors cristians, els més autèntics, els que més han contribuït a la vitalitat de l’Església, mai no s’han preguntat si la seva fe estava “adaptada” ni si era “eficaç”. L’han viscut amb il·lusió i amb esperança i prou. No han esperat consignes, han obert camins, procurant seguir amb lleialtat el magisteri eclesial. S’han posat a treballar humilment, fidelment, i han construït l’Església..
 

A l'alba del tercer mil·lenni

A les portes del tercer mil·lenni del cristianisme, hem de viure aquest temps com un veritable advent. Tal com el Sant Pare ens ha proposat, hem de viure intensament aquest gran esdeveniment que serà el Jubileu del 2000 i hem de vibrar espiritualment davant el que aquest significarà per tot el conjunt de l’Església. 

Què farem per viure aquest esdeveniment extraordinari? Com podríem fer partícips a la societat que ens envolta, a la gent dels nostres grups, de la seva importància? Què podríem dur a terme per fer-los vibrar? 

En primer lloc, em sembla important que donem suport, donem a conèixer i participem nosaltres mateixos en el actes que convoqui tant el Sant Pare com el nostre bisbe de cara la celebració del Jubileu. 

En segon lloc, hem de programar algunes accions concretes a nivell parroquial, o també arxiprestal. Tots els nostres grups haurien de viure aquest temps d’“advent” amb una intensa preparació espiritual. Potser ens hauríem de proposar promoure recessos i la participació en alguns exercicis espirituals. Potser hauríem d’emprendre algun pelegrinatge amb un sentit fortament espiritual.

En tercer lloc, ens cal “sentire cum Ecclesia” d’una manera renovada. Sintonitzar, amb més amor, amb més coneixement, amb més disponibilitat, amb l’Església. Estar més ben informats. Conèixer millor la seva vida, la seva marxa, les seves iniciatives, els seus testimoniatges d’arreu.
 

La informació i la comunicació són essencials 

La tendència dels mitjans de comunicació és de restar, com sabeu, a la porta de l’Església, comentant els seus defectes i limitacions, desfigurant molt sovint el rostre autèntic de la mateixa. Cal vetllar per no caure en la temptació de conformar la nostra imatge de l’Església en base als trets que ens forneixen aquests mitjans. Ens cal, per contra, recolzar amb més decisió els mitjans de comunicació eclesials. 

Els membres de la nostra comunitat no haurien de tenir una bona informació eclesial? En aquest sentit, és força decebedor, que tants feligresos ignorin l’existència del Full dominical i de Catalunya Cristiana, que no els adquireixin i no els llegeixin. Dic això no sense un cert temor. Perquè no pretenc dir que aquestes publicacions no siguin millorables. Però es tracta de dos instruments que ens ofereix la nostra Església Diocesana i que ens permeten d’accedir a una informació eclesial que difícilment trobarem en d’altres llocs.

No està bé aquest menysteniment i revela un dèficit preocupant d’interès per la vida de la nostra Església. Hem de promoure una major “cultura cristiana”. Hem de procurar de llegir més, de formar-nos més, d’estar més al corrent de la marxa de l’Església. [<]
 

Qüestions


Propostes


5. UNA COMUNITAT OBERTA I ACOLLIDORA ENVERS TOTHOM

Si la nostra comunitat s’obre de debò a Déu, si es deixa evangelitzar per la seva Paraula, si segueix Jesucrist i viu i celebra joiosament el significat de la seva vinguda, de la seva vida, de la seva creu, de la seva Pasqua, del Regne, del Baptisme, de l’Eucaristia... aleshores esdevindrà, sens dubte, una comunitat oberta i acollidora envers tothom. 

Ara bé, que siguem “oberts i acollidors” no té un sentit passiu, com qui espera que els altres vinguin i truquin a la porta. Ha de tenir un sentit actiu i dinàmic. Som nosaltres qui hem de trucar a la seva de porta. És el que significa ser una comunitat “missionera”, “evangelitzadora”. 

El nostre risc, i possiblement el nostre principal defecte, consisteix en viure resignats, acontentant-nos amb un simple manteniment del que tenim, en l’ordinària administració, en comptes de viure amb el dinamisme de ser una Església que contínuament es regenera.
 

Una nova consciència missionera

Com es regenera l’Església? Perdent la por a evangelitzar, atrevint-se a proposar de nou Jesucrist i la vida cristiana, testimoniant amb joia el que som i el que vivim com a cristians. Aquesta empresa no la durem a terme si pensem que som una realitat “residual”. Només evangelitza qui té consciència de ser promesa de futur, de ser llavor pel demà. 

Hem de viure i de treballar amb aquesta ferma convicció: que la situació que ara ens toca viure, de profunda descristianització, no és tant el final d’un procés irreversible o una situació insuperable com una nova oportunitat que ens dóna el Senyor de fer més creïble l’evangeli per mitjà d’una nova evangelització. 

Només evangelitza el qui té consciència de ser llavor de futur, no una relíquia del passat. Tot just ens trobem a l’albada de la missió del nou mil·lenni. Si som fidels, el Senyor farà esclatar, quan Ell ho cregui oportú, una nova primavera eclesial.

La missió, és a dir, l’anunci de Crist Senyor i la proposta del seu evangeli, és el primer deure de la nostra comunitat. L’afebliment de la fe en tants cristians, entre altres causes, es deu principalment a aquesta: a la manca de dinamisme missioner. Estem com adormits. 

Només quan donem la fe als altres, es consolida la nostra. El pastor d«una comunitat és el primer apòstol. A ell li ha estat confiada pel bisbe una primera responsabilitat. Però tota la comunitat, especialment en la persona dels qui col·laboren en els diferents grups, associacions i moviments, ha de fer-se més apostòlica, és a dir, més missionera.
 

No perdre les “ocasions” que tenim  d'evangelització

Hem de revisar totes les “ocasions” d’evangelització i de catequesi que tenim. També cal que se sentin acollits entre nosaltres tots els qui cerquen, fins els qui dubten. Només se’ls demana la sinceritat d’esperit i l’obertura de cor per rebre l’anunci evangèlic. Amb tots ells hem de procurar d’establir una relació de tu a tu, càlida, directa, no interessada. 

Com haureu pogut verificar, la casa rectoral és una casa oberta a tothom. Desitjo que tots us hi trobeu com a casa. Ningú s’hi ha de sentir estrany. Les obres de reforma que hi realitzarem faran que sigui encara més acollidora. Ho serà l’habitatge on viuen els mossens, ho serà l’oficina parroquial, ho serà la sala polivalent a disposició de tots els grups. Tanmateix tinc interès que hi hagi lloc per rebre hostes. És important --almenys per a mi-- que sigui una casa plena de vida i que la taula i el plat siguin compartits sovint amb els qui col·laboren amb mi. 

L’evangeli es comunica allà on es produeix, com diu una resolució del CPT (1,d) “un trobament entre les persones, allà on s’estableix una comunicació interpersonal”. Hem de fer possible aquest trobament. Pel que fa a mi em proposo, dintre les meves possibilitats, de cercar aquest contacte i aquest diàleg amb tots els qui col·laboreu més de prop en els diferents grups. No us estranyeu si us crido i us convido a aquest diàleg personal.
 

Els malalts

Cal agrair el treball que duu a terme el grup de Serveis d’Amistat Cristiana (Pastoral de la Salut) pel que fa a la visita i atenció dels malalts i els vells. El Dia del Malalt d’aquest any ha estat una experiència molt bonica. 

Cal que tota la nostra comunitat doni suport a l’acció d’aquest grup. Tots podem ajudar en la Pastoral de la Salut: a) informant sobre els qui cauen malalts o sobre els ancians que podrien ser visitats; b) oferint-vos per dur a terme, com a voluntaris, els serveis que siguin necessaris.
 

Els  joves

Els joves, avui, necessiten de ser especialment acollits. Per això, en el darrer capítol d’aquesta meva reflexió proposaré la creació d’una comissió de pastoral juvenil. Ho demana la realitat juvenil amb la que comptem. Ho exigeix la seva projecció apostòlica cap enfora. Hem d’arribar a més joves. I això només es pot fer des dels mateixos joves. Per això cal que els grups juvenils de la Parròquia refermin la seva consciència missionera.

A més del MOVI i del JAS, ja esmentats, comptem també amb un grup de joves d’HORA-3, amb els joves de Cercles d’Estudi (en la seva major part provinents del JAS) i també amb els joves del post-MOVI. No pot ser que els joves cristians dels nostres grups s’ignorin entre ells. Tampoc pot ser que els seus responsables alimentin encara prejudicis, clixés, etc. que haurien de ser superats. I menys encara que actuïn sense coordinar-se.

Hi ha coses que no només les han de poder fer junts, sinó que hi ha coses en les quals tenen el deure d’anar plegats, sense que això signifiqui manllevar la seva autonomia respectiva pel que fa a l’organització i el funcionament interns. Em refereixo aquí, sobretot, a la dimensió eclesial i a la vessant pastoral. Entre tots podem donar un rostre jove a la nostra comunitat, que atregui encara més joves. Des d’una Eucaristia, animada per tots ells, fins a recessos, exercicis espirituals, etc. També es poden pensar d’altres iniciatives. Cal imaginació i creativitat. I d’això, els joves, si volen, en tenen.

L’experiència, aquesta setmana santa, del recés d’un grup a la Casa d’Exercicis de Sant Ignasi, participant al mateix temps en les celebracions litúrgiques de la Parròquia, ha estat molt positiva. Per què no instituir-la , a casa mateix, com a forma de celebració d’una Pasqua jove? Per què no fer, per exemple, els recessos junts? 

Una vegada més he d’insistir que no es tracta de cap imposició, sinó d’una proposta i, sobretot, d’una invitació a sortir del petit i estret cercle en què es mou cada grup. Menys pors, menys tancament, menys temors! [<]
 

Qüestions


L'opció pels pobres

És opció preferencial de l’Església, encara que no exclusiva, l’opció pels més pobres. No em vull referir tant a l’acció clàssica de beneficència envers els vergonyants i vagabunds --cosa que ja duem a terme, i que ho hem de fer a través de Càritas parroquial, evitant almoines a la porta del temple que perpetuen la presència de pidolaires-- sinó al dur a terme una acció de cara als “nous pobres”. 

Pot ser fàcil ajudar sense conèixer el qui ajudem ni acollir-lo personalment. El més evangèlic, però, és esmerçar un temps personal per acollir l’estranger, el drogoaddicte, el qui és a la presó, els discapacitats, els vells, els aturats, els alcohòlics. Pel que fa a aquesta tasca social i evangèlica, no hauríem de plantejar-nos la possibilitat d’iniciar algun grup de voluntaris? 

Faig una crida a aquest tipus de voluntariat social. No podem acontentar-nos amb una religió de comoditat burgesa, feta d’individualisme. [<]
 

Qüestions


6. UNA COMUNITAT QUE FORMA I EDUCA

La parròquia és una comunitat educativa, una comunitat de formació. Aquesta tasca avui ha d’anar més enllà de la formació inicial, pròpia de la primera iniciació cristiana, que es realitza mitjançant la catequesi de primera comunió i de confirmació. Avui, al cristià, li cal una formació continuada i permanent. 

Els dos grans mitjans de formació del cristià són la catequesi i la litúrgia. Són inseparables. Hem de vetllar perquè ambdues estiguin ben unides. Els grups educatius d’esplai que tenim, si bé no són pròpiament una catequesi, han de procurar complementar, per mitjà del mètode i l’estil de l’animació que els és propi, aquesta formació. Considero fonamental la formació cristiana dels monitors.
 

Catequesi d'adults

Crec que ens és necessària la instauració d’una catequesi d’adults. Altrament, com ho farem perquè tinguem cristians “adults” en la fe? Cal oferir-la especialment als pares i mares de família i als adults en general. El contingut d’aquesta catequesi hauria de ser l’exposició orgànica dels misteris de la fe cristiana i de les seves implicacions morals, feta a base, sobretot, del coneixement de la Sagrada Escriptura i tenint sempre com a referència la tradició i el magisteri de l’Església. 

És d’agrair el que fan actualment els tres grups de catequesi bíblica i també les sessions de formació de l’Acció Catòlica general d’adults, els quals han de continuar, però ens hem de proposar al mateix temps la instauració d’una catequesi més global.

Oberta a tothom, aquesta catequesi contribuirà a enfortir el sentit eclesial de tots els membres de la parròquia. Cal que ens adonem que avui és del tot insuficient una formació cristiana realitzada només en base als pocs minuts d’homilia del diumenge. Les conseqüències d’aquesta manca de formació són fatals: la majoria de cristians no sap donar raó de la seva fe.
 

La litúrgia 

La litúrgia és l’altra gran instrument de formació comunitària. Viure diumenge rere diumenge l’any litúrgic és la primera escola cristiana i un moment fonamental en l’edificació de la fe de la comunitat. 

Aquest curs, va recomençar, encara que tímidament, el grup de litúrgia. Penso que hauria de continuar la seva tasca. Aquest grup hauria d’incloure, sobretot, lectors i animadors dels cants i tots interessats en fer més viva i participada la litúrgia. Cada diumenge ha de ser preparat amb molta cura.
 

Missa per als infants 

D’altra banda, què podem fer per ajudar infants i joves a descobrir el sentit i la bellesa de les nostres celebracions litúrgiques? Perquè sense que s’integrin en elles la seva vivència de fe queda com mutilada, amb el risc de quedar reduït el seu cristianisme a una mera ètica, al seguiment d’uns principis, però sense desenrotllar el sentit de pregària, d’adoració i de lloança a Déu, és a dir, el sentit relacional de la fe. 

No podríem trobar la forma que les activitats del JAS i del MOVI culminessin cada setmana amb l’oferiment d’una eucaristia, especialment dedicada als infants, i amb la participació de monitors i pares? Els demano de tot cor que considerin molt seriosament aquesta possibilitat, que els monitors siguin els primers en implicar-s’hi i que ho proposin --juntament amb mi-- als pares.
 

Catequesi dels joves

Pel que fa als joves, comptem amb un valuós instrument de formació cristiana que són els Cercles d’Estudi. Cal agrair la constància i la fidelitat de mossèn Ignasi Armengou, que els va iniciar i que n’és encara actualment la seva ànima. He parlat amb ell sobre el seu futur i hem establert de mutu acord un període de transició per tal de facilitar el relleu del consiliari, de manera que jo no solament n’estigui puntualment informat, sinó que hi sigui present també en les decisions i col·labori en les activitats que es proposin. 

Més inserits en el cor de la parròquia, els Cercles no donarien, encara, més fruits? No podria ser l’instrument formatiu cristià a proposar a tots els nostres joves? Tinc en gran estima i diposito una gran confiança en la tasca d’aquest grup. No hauria de ser més coneguda? No s’hauria de proposar estendre’s a un nombre encara més gran de joves?

D’altra banda, he fet saber a mossèn Ignasi que, encara que s’hagi jubilat de les responsabilitats pastorals que durant tants anys ha tingut entre nosaltres, Sant Vicenç de Sarrià i sobre tot els Cercles i el JAS, realitats formatives que avui no existirien sinó fos gràcies a ell, continuen de veritat essent “casa seva”, en les quals pot fer-se present i participar sempre que vulgui, per bé que ell, amb molt bon criteri, m’ha fet saber la seva ferma voluntat de fer un traspàs efectiu.
 

Preparació al matrimoni

La formació al matrimoni és un camp especialment important. Actualment s’està constituint un grup de formadors que s’encarregaran dels cursets del C.P.M. a la nostra parròquia. 

Cal agrair tota la tasca que, en aquest sentit, està duent a terme el P. Antoni Serrallonga, S.I. Tenim necessitat de matrimonis i famílies veritablement cristianes. Ens hi juguem el futur.
 

El Centre Parroquial

Hem de dir encara una paraula sobre el Centre Parroquial, el qual compta amb una llarga i estimada tradició. És la seu d’activitats esportives, artístiques, teatrals, d’educació en el lleure, etc. de diferents grups. Hem d’estar contents d’aquesta projecció cultural de la parròquia i hem de pensar entre tots com donar-li un major impuls.

Potser no hauríem de multiplicar les comissions “recreatives” o “culturals” i crear-ne una de sola, integrada pels representants dels diferents grups, per tal de rellançar l’activitat cultural del Centre, fent una bona programació de les activitats i donant a les mateixes la difusió que requereixen.

D’altra banda hem de pensar no més en una més gran projecció cultural del Centre Parroquial sinó també en un millor rendiment econòmic, de manera que puguem renovar les instal·lacions i oferir també més possibilitats de servei. [<]
 

Propostes


7.  UNA COMUNITAT QUE PROGRAMA, ES COORDINA I ES FINANÇA

Moltes persones continuen tenint una visió “clerical” de la vida de l’Església. Pensen que el rector ho és “tot”, ignorant que catequistes, animadors de la litúrgia, voluntaris de Càritas o de la pastoral de la salut, monitors i educadors dels grups infantils i juvenils, pares de família, no només “ajuden” el rector, sinó que tots, rector, religiosos/es i laics compromesos, per bé que amb diversitat de rols i de nivells de responsabilitat, estem al servei d’una obra comuna. 

L’important és que tots els qui formem la parròquia tinguem un gran sentit de coresponsabilitat. Cadascú ha de procurar, en el si de la nostra comunitat, de ser ell mateix, és a dir, de treballar no en el lloc dels altres, no sense els altres, no contra els altres, sinó fent possible aquesta simfonia de dons i de serveis que és i ha de ser l’Església. 

Entre nosaltres no ha de treballar ningú pel seu compte, sinó en comunió, acceptant amb senzillesa que el rector, com a pastor que és de tots, pugui dur a terme, sense entrebancs, el seu paper indispensable, per dir-ho d’una manera entenedora, de “director d’orquestra”.
 

Sentit de coresponsabilitat

Si bé és veritat que com a rector exerceixo sobre tots els membres de la comunitat una paternitat espiritual i una responsabilitat última, de les quals n’he de donar compte a Déu i al Pastor diocesà, hem de formar junts un autèntic equip coresponsable, exercint coresponsablement la diversitat de ministeris. 

Recordem, però, que tot ministeri, en l’Església, no és tan un poder, ni pot ser reivindicat com un dret, sinó que és una realitat que només s’entén des de la lògica del servei i de l’entrega. No és una qüestió de joc de forces, de contraposició o d’equilibri de poders. 

L’Església és una comunió i ha de regir-se per la lògica de l’amor. Només si ens situem en aquesta perspectiva podrem entendre el que plantegen aquestes pàgines: ajudar a que entre tots, cadascú de la seva realitat específica, i respectant sempre l’autonomia d’organització i de funcionament de cada grup, fem més visible el rostre de la nostra Església de Sant Vicenç, cooperant a que sigui una veritable comunitat cristiana. 

Aquesta coresponsabilitat fa indispensable l’existència d’alguns organismes en els quals tots ens sentim partícips i promotors de la comunió i de la missió. Aquests organismes han de tenir per objectiu escoltar l’opinió dels fidels: a) per tal de verificar com va la marxa de la comunitat; b) per conèixer els seus desigs i aspiracions; c) per coordinar les iniciatives pastorals entre sectors i grups, de manera que fem junts el camí que ens és proposat i puguem també reflexionar junts sobre l’acció pastoral parroquial, realitzant les propostes consegüents i cercant la seva eficaç execució. 

La organització parroquial no té ni ha de tenir el monopoli de l’acció pastoral. En tot cas ha d’impulsar-la i coordinar-la. I també ha de saber valorar i acollir altres realitats associatives presents en el territori i dins la mateixa parròquia. Si bé el programa pastoral de la parròquia ha de ser un de sol, els camins d’actuació poden ser diversos segons l’especificitat i l’espiritualitat pròpia dels grups.
 

Organismes bàsics de funcionament

El primer i més important organisme és el consell pastoral, en el qual hi han de ser representats tots els grups i associacions (és fonamental la presència de la catequesi i també del grup de Càritas). A la nostra Parròquia fa anys que funciona. També és important el consell d’economia, el qual actualment funciona bé a nivell comptable, però que hauria de ser completat amb altres persones a tall d’assessorament.

No tenim, en canvi, un consell per a la pastoral juvenil, el qual hauria d’integrar els responsables dels diversos grups de joves, per tal de dissenyar les grans línies de l’acció pastoral a dur amb els adolescents i joves, en sintonia amb les orientacions diocesanes. El considero molt necessari. Ajudarà a crear una major consciència d’Església en els joves. 

D’altra banda, l’existència, en el territori parroquial, d’importants escoles cristianes, m’indueix a pensar si no seria necessari un organisme que faciliti algun intercanvi d’experiències i un contacte amb la parròquia. Pot ser molt útil en el camp de la catequesi, i en el de la pastoral d’adolescents i joves.
 

Més generositat en el finançament

Una paraula sobre el finançament. Ens cal una major presa de consciència de la seva necessitat. No n’hi ha prou en ser generosos en moments puntuals, sinó de manera sostinguda. Els fidels de Sant Vicenç de Sarrià solen ser més generosos en les col·lectes dedicades a causes externes (Càritas, Missions, Fam en el món, etc.) que no en les col·lectes habituals de sosteniment de l’economia parroquial. 

Hi ha molts fidels que no contribueixen. O que contribueixen molt insuficientment. És un problema, en general, dels cristians del nostre país. La mitja del que acostuma a recollir-se, per fidel, en les misses del diumenge no arriba ni a les 200 pessetes, mentre que mensualment hem de contribuir al Fons Comú amb 300.000 pessetes. Tanmateix, les despeses internes han augmentat (sous de la persona responsable de la sagristia i de l’acolliment, assegurances, manteniment, etc.). Cal, doncs, un replantejament. Cal provocar una sana reacció davant el problema.

Convindrà una campanya ben feta de subscripcions, que ens assegurin unes entrades mínimes i que ens permetin elaborar adequadament un pressupost. L’ideal fora les subscripcions bancàries. Convindrà també informar periòdicament --cada mes-- de la marxa de l’economia.

El Concili Provincial Tarraconense parla de destinar l’1 % dels ingressos a l’Església. Us demano, en aquest àmbit econòmic, un renovat esforç de solidaritat i un més gran sentit de generositat. [<]
 

Propostes


8. REFLEXIÓ FINAL

El dia de la presa de possessió vaig cloure així les meves primeres paraules: “Parròquia de Sant Vicenç de Sarrià, aixeca’t i posa’t dempeus, que el Senyor et crida!” Alçar-nos i posar-nos a caminar: és el gest que el Senyor, en tot moment, però especialment ara, ens demana.

Potser pensareu que Ell ens posa molt alt el llistó i que no arribarem a assolir les metes que ens hem fixat en aquest escrit d’acord amb les exigències de l’Evangeli. Sóc conscient que no tot el que aquí es proposa ho podem aconseguir amb un any, però hem de treballar de valent per fer tot allò que ens sigui possible. El que s’ ha de restar clar és que no tot depèn del rector. Sense col·laboradors que vulguin fer equip amb ell difícilment es podrà construir alguna cosa. Necessito, doncs, que m’ajudeu!
 

Construïm junts una història

D’altra banda, no construïm de zero. Partim de tot el que han dut a terme els meus predecessors, en especial mossèn Felip, al qual hem d’agrair de tot cor l’ajut que, amb tanta discreció com humilitat, continua oferint a la Parròquia i a mi mateix. El seu servei ens és molt valuós. Comptem amb la seva experiència i el seu consell. 

Tot amb tot, no ens refiem només de la història, del passat. Durant un mil·lenni, és veritat, ha estat ininterrompuda la presència de l’Església a Sarrià. Podem dir, que malgrat tantes adversitats i dificultats, ella ha gaudit entre nosaltres d’una envejable estabilitat i d’una durada que ja voldrien poder-ne gaudir altres institucions o grups. Però la seva continuïtat depèn també i, en bona part, de tots nosaltres. És l’hora d’una represa espiritual, d’un rellançament missioner, d’un envigoriment apostòlic, d’un rejoveniment evangèlic. No ens podem adormir. És l’hora, doncs, d’un desvetllament.
 

Vinc a vosaltres en el nom del Senyor

Us agraeixo de tot cor l’acolliment de la meva persona. Em sento enviat a vosaltres per dur a terme una tasca de renovació d’Església i de rellançament pastoral de la comunitat parroquial. Comprenc, encara que no sempre siguin senzilles de justificar, algunes petites resistències grupals, alguns mecanismes de defensa, encara que irrellevants, alguns temors. 

Us diré el mateix que ja he escrit per a algun grup concret. Humanament, des d’una mirada temporal, cronològicament, pel fet de ser el darrer arribat, tinc necessitat òbviament de ser acollit i és natural que vosaltres em convideu a participar en una tasca que sentiu intensament com a vostra des de fa tants anys. Jo en sóc, és veritat, com un sobrevingut, i psicològicament, puc ser percebut inicialment fins i tot com un estrany. D’altra banda, com tota persona, tinc els meus defectes, uns més visibles que altres. I puc aparèixer més o menys simpàtic. No és fàcil acceptar una nova persona en un cercle ja constituït i que funciona.

Cristianament i eclesialment, però, podríem dir que les coses són a l’inrevés. Havent rebut l’encàrrec de ser pastor enmig de vosaltres i de tots vosaltres, us precedeixo d’alguna manera per causa de la responsabilitat espiritual i moral que m’ha estat confiada sobre tot el conjunt de la Parròquia. Per això us crido a una col·laboració més estreta amb la meva persona, a créixer i madurar en la consciència eclesial, a evangelitzar juntament amb mi aquest poble que m’ha estat confiat.

“Beneït el qui ve en el nom del Senyor”: la coneguda exclamació bíblica expressa d’allò més bé quina és i ha de ser l’actitud espiritual i veritablement eclesial d’una comunitat cristiana davant l’arribada d’un nou pastor.
 

Una responsabilitat que recau sobre tots 

Sobre tots nosaltres, i en aquesta hora concreta de la nostra història, recau la greu responsabilitat de fer present Jesucrist per mitjà d'un rostre d'Església ben renovat, molt fidel a l'evangeli, i que sigui atraient, que entusiasmi, que faci créixer i madurar la llavor del seu Regne.

Penseu que pel que fa al pla historicoantropològic, l'existència de l'Església depèn de nosaltres. Si nosaltres deixéssim de ser fidels, si deixéssim d'evangelitzar, si deixéssim de creure, l'Església cauria en el buit, per bé que sabem també que, pel que fa a l'ordre del designi diví de la salvació, el seu futur afortunadament depèn de l'acció de l'Esperit Sant.[<]

Que Santa Maria ens acompanyi en el nostre treball!
 

29 de juny del 1998, solemnitat dels Apòstols Sant Pere i Sant Pau
 

                                         Mn. Manel Valls i Serra, rector

1
© Parròquia de Sarrià, 2001. All rights reserved
1 1