LA SANTEDAT, VOCACIÓ
DE TOTS ELS BATEJATS

A l’església de Sant Ignasi de Roma, Andrea Pozzo expressà d’una forma bellíssima, en la pintura de la volta, la unitat de l’Església pelegrina i l’Església celestial. En la volta de la nau central s’obre una grandiosa arquitectura barroca envers un cel infinit. Sobre núvols s’eleva Sant Ignasi envers la Santíssima Trinitat. Altres sants de la Companyia se li uneixen; de tots cantons pugen i baixen àngels establint la seva unió amb les representacions dels quatre continents, que tendeixen i es mouen envers aquesta comunitat celestial. Davalla l’Església del cel i s’eleva envers la seva pàtria l’Església pelegrina; però no, ambdues van una a l’encontre de l’altra, i “creixen formant una única Església” a la qual pertanyen tots els seus membres encara que “en grau divers i de diversa manera” (LG 49), ja estiguin pelegrinant a la terra, ja es trobin “essent purificats, una vegada separats d’aquesta vida”, o estiguin ja glorificats en la vida benaurada” (LG 49) (...)

L’Església és allí on és el Crist. ¿No hem de dir, doncs, que està en primer lloc en el cel on es troba el Crist? És el que pensà Sant Pau: “Ja que heu ressuscitat amb Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha Crist assegut a la dreta de Déu” (Col 3,1). “Així, doncs, ens sentim sempre plens de confiança; sabem que, mentre vivim en el cos, vivim com emigrats lluny del Senyor, ja que fem camí per la fe, sense veure-hi. Ens sentim, doncs, plens de confiança, i preferim emigrar del cos i anar a viure amb el Senyor” (2 Co 5, 6-8). “Estic agafat per dos costats: d’una banda, tinc el desig d’anar-me’n i d’estar amb Crist, cosa incomparablement millor” (Fl 1,23). (...) “Ara, doncs, ja no sou estrangers o forasters, sinó ciutadans del poble sant i membres de la família de Déu” (Ef 2,19). “La Jerusalem del cel és lliure, i és la nostra mare”(Ga 4,26). Ser cristià vol dir, per tant, que s’ha plantat la tenda en el cel (Ap 12, 12 i 13,6). Com Crist és el seu cap i ella és el seu cos, l’Església és essencialment celestial. Sant Pau diu: “De fonament, ningú no en pot posar cap altre fora del que està posat, que és Jesucrist” (1 Co 3,11). Si el fonament ja està posat en la terra, sobre ell es construeixen els murs i el pes dels murs empeny cap avall, perquè és avall que està posat el fonament. Però si el fonament està en el cel, som construïts des del el cel, perquè som construïts espiritualment; el nostre fonament es troba allà dalt. Apressem-nos, doncs, a anar envers on hem estat construïts.

Aquesta magnífica visió de l’Església no és cap subterfugi per donar l’espatlla a les urgències i a les vicissituds dels quotidians compromisos en aquest món. Només si es contempla des de la fe la naturalesa “celestial” de l’Església, es descobreix el sentit del seu estat terrenal com a Església pelegrinant. I perquè ella té el seu origen en la vida de Déu mateix, en la unitat de la Santíssima Trinitat, per això és l’Església “abans que tot una realitat del cel fundada en el temps” (H. De Lubac).