“GERMANOR”, DIA DE L’ESGLÉSIA DIOCESANA

LA DERIVA CAP A UN “BABY BUSINESS”

La notícia de la concessió del Premi Nobel de Medicina a Robert Edwards, gran patriarca dels “bebés proveta”, ha anat acompanyada d’informacions entusiastes i simpàtiques fotografies de pares amb un nadó en braços, els quals han vist convertit en realitat el seu somni gràcies a aquestes tècniques. És comprensible la seva alegria, entre altres coses perquè són uns afortunats dintre d’un conjunt molt més ampli de parelles que recorre a aquestes tècniques per a experimentar un fracàs rere un altre. Encara al cap de 32 anys després del naixement de Louise Brown, la tassa d’èxit de la fecundació in vitro és del 22,1 %, segons dades de la Societat Europea de Reproducció Humana i d’Embriologia. Qualsevol altra procediment mèdic que fallés en el 78% dels casos difícilment es consideraria un avenç decisiu en la lluita contra una malaltia, per més que en si mateix fos una proesa tècnica.

Tanmateix, a banda del seu interès científic, la fecundació in vitro ha donat origen a un “baby business” en les clíniques de reproducció assistida, amb pràctiques cada volta més descaradament comercials. Alguns mitjans de comunicació ens han informat recentment sobre la “donació” d’òvuls en el nostre país. En temps de penúria econòmica abans hi havia dones que venien o empenyaven les seves joies per sortir de dificultats; ara venen els seus òvuls. Les donacions han registrat un augment d’entre un 15% i un 30% segons les distintes ciutats. Hi haurà qui ho faci per motius altruistes, però l’augment de les ofertes d’òvuls en un temps de crisi econòmica sembla posar de manifest l’existència d’una motivació crematística.

Pel que es va sabent hi ha una distància entre el que marca la Llei de Reproducció Assistida de 2006 i la realitat pura i dura del mercat de la fertilitat. Per suposat, la llei estableix que la donació “mai tindrà caràcter lucratiu o comercial”. Només podrà donar-se una compensació econòmica per les molèsties que es derivin de la donació. Doncs bé, per ara el mercat valora “les molèsties” entre 600 i 1.000 euros, potser perquè en unes clíniques es causen més molèsties que en altres. En internet hi ha ofertes i demandes més lucratives, però la donació només pot fer-se en un centre autoritzat.

Altres disposicions legals s’interpreten amb flexibilitat. La llei estableix que les donants tindran entre 18 i 35 anys. Això no sempre es compleix. La llei també determina un límit de sis fills generats amb òvuls de la mateixa donant. Però la realitat és que ningú controla que això sigui així i una donant pugui vendre els seus òvuls en distints centres, la qual cosa pot fer, per exemple, que una donant que hagi venut els seus òvuls en cinc ocasions, a raó de sis òvuls cada vegada, en el cas que tots ells haguessin estat fecundats i haguessin donat a fetus viables, una trentena de nadons tindrien la mateixa mare genètica.

Les clíniques es fien del que els diuen les donants. És a dir, que no hi ha manera de saber amb certesa les vegades que una dona ha donat els seus òvuls. Això indica de quina manera els estrictes controls establerts en la llei es transformen en paper mullat quan no hi ha cap forma d’exigir-los. Hi hauria alguna possibilitat de fer-ho si s’hagués creat el registre de donants, cosa que ja s’exigia en la primera llei de reproducció assistida de 1988. Però el Ministeri de Sanitat encara no ha estat capaç de crear-lo, malgrat que també ho preveu una directiva de la Unió Europea. En això, com en tot el que està relacionat amb les clíniques de reproducció assistida, els darrers governs s’han inclinat pel laissez faire i l’autorregulació del sector. Igual que s’ha deixat un marge molt ampli perquè les clíniques generin el número d’embrions que estimin oportú i destinin els sobrants a material d’investigació.

Segur que en realitzar les seves investigacions el Dr. Edwards no preveia la deriva mercantilista que anava a generar la reproducció in vitro. Però és innegable que en aquest sector els desigs del client i els interessos de les clíniques han anat imposant la seva llei. Aleshores potser comprendrem millor aquestes paraules de Benet XVI en la seva homilia a la Sagrada Família: “Las condiciones de la vida han cambiado mucho y con ellas se ha avanzado enormemente en ámbitos técnicos, sociales y culturales. No podemos contentarnos con estos progresos. Junto a ellos deben estar siempre los progresos morales, como la atención, protección y ayuda a la familia, ya que el amor generoso e indisoluble de un hombre y una mujer es el marco eficaz y el fundamento de la vida humana en su gestación, en su alumbramiento, en su crecimiento y en su término natural. Sólo donde existen el amor y la fidelidad, nace y perdura la verdadera libertad. Por eso la Iglesia aboga por adecuadas medidas económicas y sociales para que la mujer encuentre en el hogar y en el trabajo su plena realización; para que el hombre y la mujer que contraen matrimonio y forman una familia sean decididamente apoyados por el Estado; para que se defienda la vida de los hijos como sagrada e inviolable desde el momento de su concepción; para que la natalidad sea dignificada, valorada y apoyada jurídica, social y legislativamente. Por eso la Iglesia se opone a todas las formas de negación de la vida humana y apoya cuanto promueva el orden natural en el ámbito de la institución familiar”.