En una de les seves històries de Nadal, l’escriptor anglès Charles Dickens narra la història d’un home que va perdre la memòria del cor. És a dir, l’home havia perdut tota la cadena de sentiments i pensaments que havia atresorat en l’encontre amb el dolor humà. Aquesta desaparició de la memòria de l’amor li havia estat oferta com una alliberació de la càrrega del passat. Però aviat es va fer palès que, amb això, l’home havia canviat: l’encontre amb el dolor ja no despertava en ell més records de bondat. Amb la pèrdua de la memòria havia desaparegut també la font de la bondat en el seu interior. S’havia tornat fred i emanava fredor al seu entorn.

El mateix pensament que persegueix Dickens en aquesta història l’aborda també Goethe en el seu relat de la primera celebració de la festa de Sant Roc a Binguen vora el Rin, festa que podia realitzar-se novament després de la llarga interrupció provocada per les guerres napoleòniques. Goethe observa com els homes que han acudit a participar de la festa es deixen arrossegar enmig de l’espessa aglomeració per a passar davant la imatge del sant i observa els seus rostres: els dels infants i els dels adults estan il·luminats; reflecteixen l’alegria del dia festiu. Només els rostres dels joves són diferents, comenta Goethe. Aquests passen pel lloc sense emoció, indiferents, avorrits. La seva explicació del fet resulta il·luminadora: nascuts en temps difícils, aquests joves no tenien res de bo a recordar i, per això, tampoc res que esperar. És a dir, només qui pot recordar pot també esperar: qui mai ha experimentat el bé i la bondat, els desconeix.

Un sacerdot el servei pastoral del qual consisteix en mantenir nombrosos converses amb persones que es troben a punt de la desesperació va explicar en una ocasió el mateix sobre la seva pròpia activitat: quan aconsegueix despertar en la persona desesperada el record d’una experiència del bé, aquesta persona es veu novament en condicions de creure en el bé, aprèn a esperar de nou, se li obre un camí de sortida de la desesperació. Memòria i esperança formen una unitat indissoluble. Qui ha enverinat el passat, no infon esperança, sinó que destrueix les bases anímiques de l’esperança.

A voltes la història de Charles Dickens em fa l’efecte d’una visió de les experiències del present. En efecte: a aquest home al qual se li ha esborrat la memòria del cor a través d’un enganyós esperit de falsa alliberació, ¿no el retrobem potser en una generació a la qual una determinada pedagogia de l’alliberació li ha enverinat el passat i, amb això, l’ha convençut que no hi ha esperança? Quan llegim amb quant pessimisme mira una part de la nostra joventut envers el futur, ens preguntem de què dependrà. ¿Li faltarà, enmig de la superabundància material, el record d’allò humanament bo que podria esperar-se? Amb el menyspreu dels sentiments, amb la paròdia de l’alegria, ¿no haurem trepitjat al mateix temps l’arrel de l’esperança?

Amb aquestes reflexions entrem directament en el significat del temps de l’Advent cristià. En efecte: Advent designa justament la connexió entre memòria i esperança que l’home necessita. L’Advent vol despertar en nosaltres el record propi i el més pregon del cor: el record del Déu que es va fer infant. Aquest record sana, aquest record és esperança. En l’any litúrgic es tracta de recórrer una i altra vegada la gran història dels records, de despertar la memòria del cor i, d’aquesta manera, aprendre a veure l’estel de l’esperança. Totes les festes de l’any litúrgic són esdeveniments de la memòria i, per això, esdeveniments de l’esperança. En la plasmació dels temps sagrats a través dels la litúrgia i dels usos i costums, els grans records de la humanitat que l’any de la fe guarda en el seu interior i ens fa accessibles han de convertir-se en records personals de la pròpia història de vida. Els records personals s’alimenten així dels grans records de la humanitat; i aquests grans records només perseveren tanmateix mitjançant la seva traducció a l’esfera personal. Allò que els homes puguin creure depèn també del fet que, al llarg del seu camí vital, hagin guanyat afecció a la fe en que la humanitat de Déu se’ls ha manifestat a través de la humanitat de les persones. Segurament, cada u de nosaltres pot contar en aquest sentit la seva pròpia història del que signifiquen per a la seva vida els records festius de Nadal, de Pasqua o d’altres celebracions. La formosa tasca de l’Advent consisteix en regalar-se mútuament els records del bé i obrir així les portes de l’esperança.