LA GOSADIA I LA MADURESA DE LA JOVE EULÀLIA

Homilia de Mn. Manel en la Missa Solemne del 12 de febrer

1. Una personalitat històrica

Santa Eulàlia de Barcelona, nasqué a les acaballes del segle III, en el si d’una llar que la tradició situa al nostre Sarrià. Probablement pertanyia a una família cristiana benestant que l’educà en la fe i en les virtuts. Se’ns diu que era una noia desperta i assenyada, i alhora pietosa, resadora. A casa hi aplegava una colla d’amigues que, guiades per ella, feien pregària, cantaven i es formaven en el coneixement de la fe.

En els primers anys del segle IV, els emperadors romans Dioclecià i Maximià, en saber de l’extensió del cristianisme a l’ Hispania, hi enviaren al jutge Dacià perquè acabés d’una vegada amb aquelles comunitats floreixents. En arribar a Barcelona –la Barcino romana- obligà als cristians a oferir solemnes sacrificis a les divinitats paganes. Eulàlia devia tenir entre tretze i catorze anys. Sabedora de la crueltat de la persecució es presentà a Dacià, executor dels decrets imperials, li confessà la seva fe i l’amonestà per la seva crueltat. La tradició ens conserva les paraules que, amb veu sonora, li digué Eulàlia: “Jutge injust, ¿d’aquesta manera tan superba t’atreveixes a asseure’t en aquest tribunal per jutjar els cristians?” I davant de tots exclama: “Jo sóc Eulàlia, serventa del meu Senyor Jesucrist, que és el Rei dels reis i el Senyor dels qui tenen poder, És en Ell en qui tinc posada tota la meva confiança”.

L’atreviment d’Eulàlia ferí l’orgull de Dacià i aquest manà que la detinguessin i l’assotessin sense pietat. Mentre era assotada Dacià li soltà aquesta perla: “Noia miserable: ¿On és el teu Déu? ¿Per què no et lliura d’aquesta tortura? ¿¿Com t’has deixat portar per aquesta imprudència? Digues que ho has fet per ignorància, que desconeixies el meu poder, i et perdonaré”. Eulàlia no cedí. Fou estesa sobre una taula on li destrossaren les carns amb punxeguts rampins de ferro; li aplicaren flames a les ferides dels pits i costats; fou banyada en oli bullent i tirada a un safreig de cal viva. Finalment fou passejada tota nua per la ciutat i conduïda al suplici de la creu. Allí acabaren els seus sofriments i encomanant-se al Senyor, ens diu la tradició que aquest li envià el seu esperit en forma de la blanca colometa. Una copiosa nevada cobreix aleshores la nuesa del seu cos virginal, mentre la seva família la porten a enterrar. Detalls potser llegendaris, però que són la poesia de la història. El que es feu amb el cos d’Eulàlia no és ficció. Era el 12 de febrer del 304.

2. La gosadia d’Eulàlia

Penso que una gosadia així no s’improvisa, és el fruit madur d’una vida de fe conreada en profunditat, viscuda en la llar, compartida amb les amigues, sostinguda per la pregària. Demano per als nostres adolescents, i per a totes les seves famílies, aquesta gosadia, en uns temps en què el “tribunal” no és el de Dacià, sinó els de l’ambient, els de no pocs mitjans de comunicació. Es convida, subtilment moltes vegades, descaradament d’altres, dia rere dia, a abandonar Jesucrist, i es fa amb arguments pretesament científics. També es recorre a la burla, al descrèdit, a la ridiculització. És el que fa “Polònia” amb el Sant Pare! L’objectiu és que se cedeixi poc a poc, anar fent-se l’idea que cal contemporitzar, que no n’hi ha per tant. S’invoca l’humor i la llibertat d’expressió. Les defeccions de persones o grups rellevants, de pes ideològic, aleshores esdevenen un argument perquè facin concessions aquells que encara no estan ferms, els quals lògicament se senten determinats, aïllats i es busca que comencin a trontollar. Això passa, a les escoles, a les universitats.

Incorporar-se a un grup d’amics en el qual es comparteixi la fe, és vital per als nostres joves. Cal animar-los a participar en els esdeveniments: molts ho han fet darrerament en la visita del Sant Pare i en la dedicació de la Basílica de la Sagrada Família. El proper mes d’agost a les JMJ a Madrid. Però sense oblidar el dia a dia del grup, de la comunitat, de cercles d’estudi, de l’esplai, de la catequesi (alguns pares se la prenen poc seriosament). Però l’Església està viva i el que ens ofereix en nom de Jesús és Camí, Veritat i Vida. “Heu de conèixer allò que creieu; heu de conèixer la vostra fe amb la mateixa precisió amb la que un especialista en informàtica coneix el sistema operatiu d’un ordinador; heu de conèixer-la com un músic coneix la peça; sí, heu d’estar profundament arrelats en la fe de les generacions dels vostres pares, per a poder resistir amb força i decisió els desafiaments i les temptacions d’aquest temps” (Benet XVI).

3. El creixement envers la maduresa

No hi llegim cap infantilisme en els gestos d’Eulàlia. Hi veiem signes de maduresa i de creixement, els propis d’una jove batejada i confirmada. La capacitat del patiment és un signe de maduresa. Qui és capaç de patir s’enforteix en el sofriment, creix la seva resistència, la seva humanitat. Tanmateix, ¿què són els nostres patiments. tant insignificants, lleus, dels que ens queixem tant sovint, comparats amb els que sofrí Eulàlia? Una de les característiques del nostre temps és l’infantilisme, l’obstinada voluntat de seguir essent nens, de no assumir responsabilitats. Es tracta del síndrome de Peter Pan, que porta tants dels nostres adolescents a una resistència incansable a esdevenir adults. O potser caldria referir-se també a una societat que no els vol deixar créixer perquè si no, ¿quina classe de consumidors serien? Sobre l’àmbit educatiu hi hauria moltes coses a dir. Que la nostra santa Eulàlia ens ajudi a tots a treballar pel creixement i la maduresa dels nostres grups i de la nostra comunitat. Proveïm-nos de l’oli, com les noies prudents de l’evangeli, i anem, seguint Eulàlia, a l’encontre del Crist.