Decisió
15 d’agost: Barcelona-Lourdes
16 d’agost: Lourdes-Arles
17 d’agost: Arles-Florència
18 d’agost: Florència
19 d’agost: Florència-Roma
20 d’agost: Roma-Loreto
21 d’agost: Loreto-Assís-Roma
22 d’agost: Roma
23 d’agost: Roma
24 d’agost: Roma
25 d’agost: Roma-Aix
26 d’agost: Aix-Barcelona

Quan el mossèn em va dir: "Vols venir?", vaig pensar: "Quina alegria!", però alhora també pensava: "Quina por, puc tenir molts problemes! Què faig? Va! Anem-hi!" 

El primer dia, vaig anar a missa i vaig pregar pel viatge. Jo estava molt nerviosa perquè no sabia res del que passaria, tot i que estava molt organitzat. 
 

Dimarts 15 d’agost: Barcelona - Lourdes

Vaig despertar-me i vaig pensar que avui anava a Lourdes. Que fort! Han passat quatre anys des que hi vaig anar amb sis persones, i va ser molt trist. A la piscina jo pensava que estava morta perquè hi havia molta gent. Però avui és diferent: vaig amb un grup de gent normal. 

Ara està tot tranquil, hem anat a missa en una carpa petita i molt maca. Ens han posat la creu de pelegrins dels joves de la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià.

Després amb la Mariví i el mossèn Ferran vàrem anar a veure la retransmissió del Papa. Em vaig quedar sorpresa de veure tanta gent i vaig pensar: "Jo vaig amb un grup que anem a Roma! Que fort!"

Més tard anàrem a la processó de les torxes a pregar i després vam anar a sopar. Jo hi vaig anar amb la furgoneta perquè la pujada era molt forta.
 

Dimecres 16 d’agost: Lourdes - Arles

Vàrem fer pregària i un recorregut curt i molt ràpid per cada basílica de Lourdes.

Després vam reprendre el viatge. 

Cada dia menjàvem entrepans i durant els viatges ens posàvem a cantar, menys el Josep Maria, que dormia.

Arribàrem a Arles i vàrem fer una missa en una església molt petita, dedicada a la Verge Maria.

A l’hotel ens vàrem banyar a la piscina a les 8.30 de la tarda amb mosquits, després ens dutxàrem corrents perquè arribàvem tard a sopar. Vàrem menjar patés i estofat.

Pregària i a dormir. Aquesta nit dormo en un llit de matrimoni en una habitació molt bonica.
 

Dijous 17 d’agost: Arles - Florència

Partim d’Arles cap a Florència. Pel viatge ens hem de menjar tots els donuts, que ja estaven com pedres.

Parem a Mònaco i anem en un mirador amb unes vistes espectaculars. Després seguim amb l’autocar fins arribar a Florència, cap a la tarda - nit.

Anem en una residència de monges. He sopat amb el mossèn Ferran. Érem en taules per a quatre persones i també ens van donar pasta.

Després de sopar anàrem a prendre un gelat.
 

Divendres 18 d’agost: Florència

Estàrem tot el dia passejant per Florència. Vam anar a veure el David de Miquel Àngel i tornàrem a la residència a dinar. Aquesta nit dormo amb l’Helena i l’Eva i fem una migdiada fins a les tres. A la tarda continuem veient coses: la catedral de Florència, l’església de la Santa Croce, on hi ha enterrats el Miquel Àngel, Galileu Galilei, Maquiavel, etc.

Al Ponte Vecchio em vaig recordar de quan hi havia estat amb dues amigues meves.

Jo anava amb el mossèn Jordi, després l’Anna em va esbroncar perquè el grup m’esperava i jo havia trigat molt.

Després vam anar a sopar i li tocava al Joan donar-me el sopar... Quin merder hi havia a la taula!, perquè el Joan va estar jugant amb el menjar, amb l’Helena i l’Eva i amb mi.

Després hi va haver confessió. Va ser molt llarg i jo ja estava cansada. Vaig anar a dormir.
 

Dissabte 19 d’agost: Florència – Roma

Avui per fi hem arribat a Roma per assistir a la XV Jornada Mundial de la Joventut.

Aquesta jornada es fa a Tor Vergata, que és una àmplia àrea de més de 330 hectàrees, situada a la vora del gran cinturó anular al sud-est de Roma.

En arribar la Mariví va preguntar a una noia d'informació per on podíem passar els minusvàlids; llavors ella va mirar la relació que tenia i li va contestar que en aquesta relació no figurava cap minusvàlid en el nostre grup. Mentrestant, jo estava sola dins l'autocar perquè feia molta calor; després va venir el mossèn Ferran i la Mariví per preguntar-me si volia anar al lloc dels minusvàlids o amb nosaltres. Possiblement si vaig amb els minusvàlids no podré estar amb ells; en aquell moment jo vaig pensar per dintre meu que no sabia què fer, ja que no volia causar molèsties; finalment vaig pensar: "Si tinc unes persones molt amables i atentes, per què he vingut aquí sinó per estar amb ells? Va som-hi!" 

El camí fins al lloc que teníem destinat era un recorregut de 10 quilòmetres, bastant accidentat. Jo vaig passar una mica de por, però sabia que Déu estava en mi perquè Ell també va fer un camí molt dur. I, com sempre, la famosa calor! Com mola! 

Eren les 3 de la tarda i amb tot i això encara no havíem dinat. Tot seguit vàrem haver d’anar a buscar el dinar. Ens varen donar llaunes, pa, aigua i sucs de fruita... També ens varen donar una bossa on hi havia llibres, una espelma i un mocador gran que era igual per a tots. I, sense dinar, encara vàrem seguir el camí fins arribar al lloc que ens tocava, que estava marcat en un paper de color groc. 

Ja hem arribat. Al·leluia! Són les 6 de la tarda i per fi ja podem dinar. Érem quasi dos milions de joves. Allò semblava un formiguer. Érem joves vinguts de tot arreu.

Són les 8 de la tarda i per fi veiem un helicòpter on hi va el Sant Pare. Que fort! Quan va arribar el Sant Pare, va pujar al seu "papamòbil!" I la meva gran alegria va ser quan vaig veure el Sant Pare passant pel meu costat. Jo estava emocionada. No sabia què em passava dintre meu. El Papa ja ha arribat! La gent li cridava: "Juan Pablo II te quiere todo el mundo." La gent cantava la cançó Emmanuel i el Papa seguia el ritme picant a la seva cadira i es va emocionar.

El Papa va parlar sobre les famílies i el camí a seguir per cadascú, que és molt dur perquè no és fàcil seguir Déu. En aquell moment varen tirar coets; això va ser molt bonic i a mi no em varen espantar. En acabar la cerimònia del Papa vàrem menjar quelcom i a dormir a terra fent bivac. A prop meu hi havia un grup que es va posar a tocar música, o sigui que això de dormir aquella nit va ser una fantasia. A les 4 de la matinada passava, per harmonitzar la nit, el camió de les escombraries; a més, el terra estava mullat de la rosada de la nit i feia fred. Sort que jo anava molt ben equipada i només vaig tenir fred al cap. Bé, va ser una nit bomba!
 

Diumenge 20 d’agost: Roma - Loreto

Aquest dia, com de costum, ens vàrem aixecar a les 7 del matí i vam esmorzar. Jo ja tenia ganes de tornar a veure el Papa.

A les 9 va començar la missa concelebrada amb el Papa i molts capellans; va ser una missa una mica llarga; jo no entenia res, perquè els transistors que ens varen donar per a la traducció simultània no funcionaven, però el meu cor estava en Déu i vaig pregar per la meva família i els pobres. Feia un dia de molt de sol i, per tant, de molta calor.

Vàrem esperar que vinguessin els mossens que anaven amb nosaltres i vàrem marxar. Pel camí els bombers ens van ruixar amb mànegues, i l'aigua que queia es barrejava amb el fang de terra: vàrem quedar tots de color marró. L’Helena i jo vàrem anar amb la furgoneta, que també venia amb nosaltres, perquè estàvem tots, inclosa jo, molt cansats.

Vàrem dinar en una explanada "bocates", com sempre, i per postres un suc. Tot seguit vàrem continuar viatge fins a Loreto, on arribàrem a les 8 del vespre. Jo vaig riure molt a l'hora de sopar perquè el Nèstor deia moltes "xorrades". Jo estava junt amb l’Eva i la Ruth, que també reien com boges; ens va agafar un riure "tonto" i no ens podíem controlar, fins quan fèiem la pregària només en mirar-nos ja ens tornava a venir el riure.

Aquella nit vam anar l’Imma, la Natàlia, la Ruth, l'Ana Pastor i jo a dormir en un hotel. El primer que vàrem fer va ser dutxar-nos, perquè estàvem molt cansades, fetes una merda.
 

Dilluns 21 d’agost: Loreto – Assís – Roma

Vàrem anar a missa al Santuari de Loreto. Després uns quants van anar a banyar-se a la platja, però jo vaig pensar que era un rotllo anar a la platja i uns quants vam decidir anar a una terrassa a la vora del mar a prendre alguna cosa. En aquell bar tocaven una música molt maca i una mica mes ens posem a ballar.

Després vàrem anar a dinar a la muntanya i tot seguit vam anar a Assís, però no vàrem poder veure el monestir de Sant Francesc i Santa Clara d'Assís, perquè estava tancat. Quina pena! El poble d'Assís és molt maco. Està a dalt d'una muntanya i té una gran vista.

Cap al tard tornàvem cap a Roma. Arribàrem a les 10 de la nit per sopar. Vàrem anar a dormir en una escola per a nens; jo vaig poder dormir en un llit, però ells dormien a terra.
 

Dimarts 22 d’agost: Roma

Aquest dia l'Helena, l'Anna, l'Amor, el Joan i la monja vam anar amb la furgoneta al Vaticà. L'Anna i jo vam anar a la cripta de l'Apòstol Sant Pere a resar i després vam passar per la Porta Santa; és molt maca.

Després vam celebrar la missa en una altra església, perquè no la podíem celebrar al Vaticà. Aquella missa en va emocionar molt ja que els mossens s'estiraren a terra en senyal de respecte a l'Apòstol Sant Pere. 

Després vam anar a veure el Vaticà. És una passada de gran! Amb el Joan i altres vam aprofitar per anar a veure el Museu del Vaticà; encara que hi havia escales, no hi va haver problemes i em varen pujar amb la cadira fins a dalt. És molt maco poder veure aquelles meravelloses pintures.

Vam dinar a les escales de la plaça de Sant Pere: "bocates" una altra vegada. 

A la tarda vàrem anar a veure el Coliseu. L'Anna i jo ens vàrem quedar a fora a fer un tros mes d'aquest diari. 

Després vàrem tornar a l'escola amb la furgoneta, el Joan, el Gerard, la Mònica, la Mariví, el Jordi, l'Anna i jo, El Joan estava molt simpàtic i, com que ell portava la furgoneta, quasi ens matem (és broma!), perquè a Roma es condueix molt malament i la gent passa de tot; jo vaig riure molt.

En arribar em vaig dutxar; em van ajudar la Natàlia i la Mònica i per poc no vaig caure; l'aigua estava congelada.

Cada dia per sopar ens donaven pasta. 

Després vam fer una pregària i a dormir amb la Irene i l'Helena. 
 

Dimecres 23 d’agost: Roma

Aquest dia ens vàrem aixecar a les 6 del matí, per anar a missa a l'església de Sant Pau Extramurs (és una església impressionant!) i després vam anar corrents al Vaticà: teníem audiència amb el Papa i fèiem tard. 

Vam passar pel mig de tothom amb la Natàlia com uns bòlits; la guàrdia no ens deixaven passar, però gràcies a la Natàlia ho aconseguírem. Pujàrem a dalt, on estaven els grups italians. Jo volia veure millor el Papa i llavors va venir un voluntari del Jubileu i en braços em va asseure al respatller de la meva cadira, perquè així ho veia millor. Vaig estar així durant tota l'audiència i el pobre noi suava per aguantar-me. 

El Papa anava anomenant els grups que participàvem a l'audiència, entre ells el de la parròquia de Sarrià. En aquell moment, tots vàrem cridar –i jo la que més– i tots els qui estaven allà van quedar bocabadats dels meus crits.

La guàrdia suïssa ens va deixar passar i ens col·locàrem al costat d'una altra gent que també anava en cadira de rodes. Al final de l'audiència varen passar els qui anaven en cadira de rodes i nosaltres darrere d'ells, sense saber on anàvem. Però vàrem tenir la sorpresa que aquella cua era per anar a saludar el Sant Pare! I així va ser com ell, en persona, em va donar la benedicció. Va ser molt emocionant, encara que una mica ràpid. Jo estava molt nerviosa, però vaig ser molt feliç. En el moment en què el Papa ens donava la seva benedicció a la Natàlia i a mi, totes dues ens vàrem emocionar. Va ser un moment inoblidable. Els fotògrafs oficials del Vaticà ens varen fer una foto en el moment en què estàvem amb el Sant Pare (bien!). També en el moment en què rebíem la benedicció del Papa, sortíem per les pantalles, instal·lades dintre la plaça del Vaticà, i el Gabriel ens va fer una foto en el moment en què sortíem per la pantalla. Quan es va acabar, el grup de Sarrià ens esperava per donar-nos l'enhorabona. Sóc molt feliç!

Com cada dia, a Roma dinàvem a la plaça del Vaticà i, per variar, un entrepà i suc de fruita. Tampoc no hi faltaven els coloms, que de tant en tant ens regalaven una de les seves cagaradetes.

La tarda la teníem lliure. Un grup va anar amb metro fins a la plaça d'Espanya i, per descomptat, jo també i vaig anar-hi. Ja no existien barreres arquitectòniques per a mi després de tant com m’ajudaven, ja que per a ells no hi havia cap problema.

Les altres coses que vam visitar van ser: la Fontana di Trevi i el Panteó. Aquí, a la plaça del Panteó, vam estar en una terrassa prenent un cafè i un croissant. 

Després de passejar molt, vam retornar a la plaça del Vaticà per agafar el nostre autocar i tornar a l’escola per sopar. 

A la nit, després de l’oració nocturna, resàrem el rosari i tot seguit, a dormir, també molt cansats.
 

Dijous 24 d’agost: Roma

Ens alcem cap a les sis del matí. Després de vestir-nos i esmorzar, anem a missa a Sant Joan del Laterà, en una capella que han obert per nosaltres. Jo estic asseguda en una de les cadires del cor, amb el Manolo i la Irene, que s’han convertit en uns més del meus bons amics.

Llavors, en acabar la missa el mossèn Ferran ens va dir, a la Natàlia i a mi, que com que ja estàvem prou felices, que ja podíem tornar cap a Barcelona perquè, com que ja havíem vist el Papa, ja en teníem prou. Alguns s’ho van creure i van posar cara de sorpresa (va ser una broma!). 

Seguint la ruta turística, vam visitar l’església de la Santa Creu, on hi ha la relíquia de la Creu on van crucificar Jesús; també hi ha espines de la Corona i un fragment de la inscripció de la Creu. Un altre temple que visitàrem va ser el de la Santa Escala, on segons la tradició va passar Jesús quan va anar a casa Pilat per ser jutjat. Aquesta escala només es pot pujar de genolls i aquí sí que no hi vaig poder anar! Em vaig quedar a baix escrivint el diari.

Després anàrem a l'església de Santa Maria Maggiore amb el bus municipal i ens varen asseure en els seients de l’autobús; si bé no era adaptat, no hi va haver cap problema: "Vinga, Lourdes, amunt. I la cadira la posarem plegada dintre l’autobús", van dir els meus amics! En arribar a l'església jo també hi vaig pujar caminant, agafada pels braços per un dels amics, i un altre portava la meva cadira plegada. Vam veure les relíquies del bressol del Nen Jesús, que estava dintre d'una cripta; jo la vaig veure des de dalt: el Manolo em va agafar i em va posar dreta, i durant una estona em vaig quedar sola de peu i m'aguantava a la barana.

Per tercera vegada dinem a la plaça de Sant Pere: per descomptat, entrepans i sucs. Però avui és especial, perquè anem a prendre un capuccino amb el mossèn Ferran, el "Torru", el Gabriel, la Goretti, la Natàlia i jo. Ens ho passem molt bé comentant les anècdotes del viatge. La resta de la tarda, de compres. 

En Joan Ubach em va dir: "Lourdes, per favor, vols venir als vespres que fan a la plaça de Sant Pere?" "No faltava plus", vaig contestar jo. Llavors, amb ell i la Mònica hi vàrem anar. En acabar, el Sant Pare pels altaveus ens va beneir el viatge de tornada, com també totes les famílies dels pelegrins. Va ser una experiència molt maca. 

Després de sopar vam fer un "show" de comiat tots junts. Primer estàvem asseguts a terra en rotllana, a l'aire lliure, i vam cantar. Llavors el Josep Maria ens va explicar un acudit. La Natàlia va agrair l’esforç i el treball de tots els responsables amb obsequis: als membres de la comissió els van donar una casset amb la cançó del Jubileu Emmanuel, i a mi també, i als responsables els van regalar un llibre sobre la Porta Santa. Tot seguit ens vàrem emocionar escoltant l’Emmanuel i no volíem tornar a casa. 

Per acabar, vam fer la pregària de la nit a la capella de l'escola. Abans de dormir, però, vam preparar les maletes i se’ns va fer molt tard. Amb tot i això, l'endemà ens havíem d’aixecar molt aviat, com de costum, per aprofitar el temps al màxim. 
 

Divendres 25 d’agost: Roma – Aix en Provence

El despertador sona a les 5.45 del matí. Això ja és massa! De pressa esmorzem i recollim totes les coses, per deixar l'escola on havíem estat aquests quatre dies tal com l'havíem trobat.

Adormits, però molt il·lusionats, ens dirigim a la darrera visita de Roma. Les catacumbes de Sant Calixte. Aquest lloc tan místic consisteix en una superfície molt gran, sota terra, plena de galeries amb de 500.000 nínxols, disposats en 5 pisos i al llarg de 20 quilòmetres. Per aquest motiu, hem hagut de baixar moltes escales i en recorrem un bon tros. Però jo no tinc problemes: tinc uns bons amics. 

El guia ens ha explicat que en aquest lloc sagrat els primers cristians es reunien per celebrar els sagraments i viure la fe de forma clandestina, perquè eren perseguits, i molts d'ells van ser màrtirs. Un exemple és el de santa Cecília: hi ha una estàtua i, curiosament, com que va morir decapitada, amb una mà assenyala un dit, que significa que creu en un únic Deu, i amb l'altra mà tres dits, que signifiquen el Pare, el Fill i l’Esperit Sant.

Cal dir que el guia era un home força gran, però que a tots ens ha agradat molt perquè la seva explicació era viscuda en fe. Per exemple, ens deia amb entusiasme que els màrtirs tenien una fe tan gran que la mort no els feia por.

Hem tingut el gran privilegi de celebrar la missa a les catacumbes, com els primers cristians. Era en un lloc molt fresc, però la fe ens escalfava: hem estat asseguts a terra amb molt de compte, conscients del que allò significava.

Després el guia m'ha regalat una creu de santa Cecília.

Atenció, avui ens hem proposat fer un record de viatge amb l'autocar: tot el dia viatjant. Fent una marató. Només hem parat un moment per dinar i fer alguna cosa més fisiològica en una àrea de servei. Hem pogut assaborir el que ha estat el menú típic del pelegrí: "entrepans". I jo ja n’estic farta! I de la pasta, també.

Fent vida a l'autocar, hem escoltat l’Emmanuel. Ja tard, hem fet la pregària del dia, tot recordant aquests dies tan intensos de pelegrinatge i esperançats que la nostra fe s'hagi enfortit amb la mediació de Sant Pere, s'hagi aprofundit i doni molts fruits per a la vida que tenim, i que en donem testimoni.

Ara són les 23.30 i estic molt esgotada, asseguda encara en el nostre estimat autocar. Només desitjo dutxar-me.

Per fi arribem a França i sopem a la una de la matinada. En aquestes hores, jo ja no tinc gana. Menjo molt poc i només tinc ganes d'anar a dormir. Per tant, junt amb la Natàlia i la Goretti, anem directament a l'habitació del hotel. 
 

Dissabte 26 d’agost: Aix en Provence - Barcelona

Gràcies a Déu, avui ens poden llevar a les 8 i puc dutxar-me. Després ens espera un bon esmorzar i tot seguit fem la pregària del matí, juntament amb tres monges que el dia anterior ens havien acompanyat un tros amb l'autocar. Aquestes monges cantaven com els àngels. Després ens hem acomiadat d'elles i hem anat amb autobús públic al centre d’Aix-en-Provence. 

Aleshores, inesperadament, s'ha declarat una revolució a bord: tots hem començat a cantar amb tota l'energia que ens quedava després d'haver dormit tant.

Mossèn Ferran, sempre tan reflexiu, ens ha volgut ensenyar el que va dir Jesús sobre la necessitat de tornar-nos infants per entrar el Regne de Déu. D'aquesta manera, hem refrescat la memòria de totes les cançons de quan teníem 3 o 4 anys: En Joan Petit com balla, El Gegant del Pi, etc.

Després d'animar tot el poble, hem anat a la catedral i la veritat és que m'ha agradat molt. Llavors hem celebrat la missa a l'oratori. Jo estava amb el Josep Maria, amb qui havia pujat amb l'ascensor. El mossèn Jordi Gutiérrez ha aprofitat per explicar-nos el tema del dia abans de començar la missa, que serà l'última que celebrarem en aquest pelegrinatge. El mossèn ens ha dit que era el moment de reflexionar i fer propòsits concrets, perquè el pelegrinatge tingui una continuïtat en la vida quotidiana de cadascú.

Jo estava trista perquè ja s'acaba tot, però en el fons també estava contenta.

Vaig fer la meva pregària, que tots van escoltar: "Dic aquesta pregària per donar gràcies a tots, especialment als mossens. Jo estic molt contenta i em sento acollida. Déu meu, em poso a les teves mans."

L'últim àpat l'hem fet en una àrea de servei, per no oblidar que encara eren pelegrins. Tot just abans de reprendre el viatge hi ha hagut un moment molt especial, perquè hem escoltat l’Emmanuel, que era l'himne oficial de la XV Jornada Mundial de la Joventut, que diu així:

Abans d'arribar, i com a comiat, jo els vaig dir: "No penseu que us deslliurareu fàcilment de mi. Hem de sortir de marxa, perquè jo tinc molta marxa. Finalment, us dono les gràcies per tot i ara sabeu com conviure amb un minusvàlid."

"Adéu, fins demà a la missa de les 20.15 a la parròquia de Sarrià."

I vam quedar per trobar-nos també el dia 9 de setembre a La Garriga. Quan vam arribar a Sarrià, tots estàvem molt emocionats, perquè aquests han estat uns dies de plena joia i de germanor.

Finalment, en arribar tots fent un cor vam cantar L'hora dels adéus.

Amén.