Pere Tarrés i Claret neix el 30 de maig de 1905 a Manresa, província de Barcelona, Catalunya (Espanya). Els seus pares Francesc Tarrés Puigdellívol i Carme Claret Masats, creients exemplars, tenen dues filles més, Francisca i Maria. Pere és batejat el 4 de juny a la Parròquia de la Mare de Déu del Carme.

           La familia realitza trasllats freqüents (Badalona, Mataró, Barcelona) a causa del treball del pare (mecànic); a Badalona en Pere és confirmat el 31 de maig de 1910. Alumne dels Pares Escolapis, rep la primera comunió l'1 de maig de 1913. El 1914 la família retorna a Manresa i en Pere estudia amb els Pares Jesuïtes.

           Adolescent de caràcter alegre i obert, afectuós amb els seus pares i germanes, amant de la natura, contemplatiu, místic, amb ànima de poeta. Habitualment ajuda a la farmàcia del Sr. Josep Balaguer, que l'encamina a prosseguir els estudis.

           Obté una beca d'estudis que li permet de concloure el batxillerat al Col·legi de Sant Ignasi. Amb una altra beca d'estudis, obtinguda amb l'ajuda d'alguns metges que l'estimen, pot accedir a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Des de 1921 viu al barri popular de Gràcia, on participa de l'Oratori de Sant Felip Neri i allí, des de 1922 fins a 1936, és fill espiritual del P. Jaume Serra.

           És membre de la Federació de Joves Cristians, amb ardent zel apostòlic. La Federació és Acció Catòlica (A.C.) com el Papa Pius XI la proposava llavors: oració, estudi i acció, sota la direcció de la jerarquia local. En Pere acompleix les tasques que li encomanen a la Federació i a l'AC contemporàniament. Per a Pere, el secret de la vida espiritual dels militants està en la devoció eucarística i l'amor filial a la Mare de Déu.

           El juliol de 1925 mor el seu pare i, poc temps després, la seva mare té un accident que la deixa invàlida.

           Pel Nadal de 1927, qyan s'està a Monistrol de Calders, fa el vot de castedat amb l'aprovació del seu director espiritual.

           El 1928, després d'haver acabat la carrera de Medicina (amb premi extraordinari), s'estableix definitivament a Barcelona. Durant aquest període, les seves germanes ingressen al convent de les Concepcionistes. Juntament amb el seu company, Dr. Gerard Manresa, funda el Sanatori-Clínica de la Mare de Déu de la Mercè de Barcelona.

           Durant l'exercici de la seva professió de metge, és exemplar en la caritat i en la vida de pietat; mai no perd aquella alegria encomanadissa que li permet tractar amb respectuosa familiaritat els malalts.

           Tarrés el 8 de juliol de 1936 es trasllada al Monestir de Monserrat per fer-hi exercicis espirituals, que són interromputs el dia 21 per l'alçament nacional; Pere es trasllada a la Generalitat i aconsegueix obtenir la tutela de la policia per preservar la integritat del monestir de la barbàrie anarquista. Refugiat a Barcelona, porta d'amagat la comunió als perseguits pels milicians rojos i aconsegueix escapar-se d'una perquisició que es fa a casa seva.

           El juliol de 1938 s'ha d'enrolar a l'exèrcit republicà com a metge. Gràcies al seu coratge i dedicació, els mateixos soldats demanen que sigui promogut a capità de l'exèrcit. Dedica part del seu temps a l'estudi del llatí i de la filosofia, en preparació als seus futurs estudis sacerdotals, i no perd ocasió de manifestar la seva fe. 

           El gener de 1939 torna a casa del front de guerra. El 26 de gener de 1939 Barcelona es rendeix a l'exèrcit nacional. Integrat en la vida normal, continua l'activitat de metge, acompleix alguns encàrrecs a l'AC i es prepara per ingressar al Seminari de Barcelona, fet que s'esdevindrà el 29 de setembre de 1939.

           El 1941, any en què mor la seva mare, rep les ordres menors i el subdiaconat (20 de desembre) i l'any següent el diaconat (22 de març de 1942). És ordenad sacerdot el 30 de maig de 1942 i el bisbe el designa coadjutor (vicari) de la Parròquia de Sant Esteve de Sesroviles el 3 de juny. El 1943, per desig del bisbe, freqüenta la Universitat Pontifícia de Salamanca, on obté la Llicenciatura en Teologia el 13 de novembre de 1944.

           De retorn a Barcelona, rep els nomenaments pastorals següents: viceconsiliari diocesà dels joves d'AC, consiliari de les dones i joves d'AC del Centre Parroquial de la Parròquia de Sant Vicenç de Sarrià (1944), capellà de la comunitat i del Col·legi de les Germanes Franciscanes de la Immaculada Concepció (1945).

           En les distintes obres apostóliques que li encomanen no li falten dificultats que el fan patir, però ell hi sap respondre amb actituds evangèliques de caritat, prudència i fortalesa, sembrant des de la creu la terra del seu apostolat. El 17 de novembre de 1945 escru al seu Diari que se sent submergit en l'oceà de l'apostolat, com havia somniat durant tant de temps, amb el mateix ardor i entusiasme que va sentir, quan era laic, per la Federació. Abans de morir expressarà la seva alegria per l'apostolat a l'AC femenina de Sarrià afirmant: “Jo sóc fill d'obrers. Al cel treballaré molt per totes vostès.”

           Durant les vacancs al santuari de la Mare de Déu de Núria, al Pirineu de la província de Girona, a 2.000 metres, rep molts grups de joves d'AC.

           També acompleix els encàrrecs següents: consiliari i assessor dels oblats laics benedictins i de la Unió d'Escolans de Monserrat –antics membres cantaires del cor del monestir- (1946); director de l'Obra de la Visitació de la Mare de Déu, activitat destinada a procurar ajuda material i espiritual als malalts pobres (1947); beneficiat de la Parròquia de Santa Anna (1949); consiliari de l'Escola Catòlica d'Eensenyança Social de Barcelona (1949); confessor ordinari del Seminari (1949); delegat diocesà de la Protecció de la Dona (1949); director espiritual de l'Hospital de les Magdalenes, on s'acullen dones en fase terminal, per la prostitució o l'extrema misèria moral. Pere Tarrés va deixar una empremta perenne i benèfica en tots els qui el van tractar per activitats apostòliques.
           El 17 de maig de 1950 li van fer una biòpsia i li van diagnosticar un limfosarcoma limfoblàstic. Tarrés va viure la seva malaltia amb una actitud de total abandó en Déu i oferint la vida per la santificació dels sacerdots. El 31 d'agosto de 1950, als 45 anys, moria a la Clínica que havia fundat. Fou sepultat al cementeri de Montjuïc. El 6 de novembre de 1975 les seves despulles van ser traslladades a l'església parroquial de Sant Vicenç de Sarrià, on encara reposen.