PERE TARRÉS
i CLARET (1905-1950)
foto
Pere Tarrés i Claret neix el 30 de maig de 1905 a Manresa, província
de Barcelona, Catalunya (Espanya). Els seus pares Francesc Tarrés
Puigdellívol i Carme Claret Masats, creients exemplars, tenen dues
filles més, Francisca i Maria. Pere és batejat el 4 de juny
a la Parròquia de la Mare de Déu del Carme.
La familia
realitza trasllats freqüents (Badalona, Mataró, Barcelona)
a causa del treball del pare (mecànic); a Badalona en Pere és
confirmat el 31 de maig de 1910. Alumne dels Pares Escolapis, rep la primera
comunió l'1 de maig de 1913. El 1914 la família retorna a
Manresa i en Pere estudia amb els Pares Jesuïtes.
Adolescent
de caràcter alegre i obert, afectuós amb els seus pares i
germanes, amant de la natura, contemplatiu, místic, amb ànima
de poeta. Habitualment ajuda a la farmàcia del Sr. Josep Balaguer,
que l'encamina a prosseguir els estudis.
Obté
una beca d'estudis que li permet de concloure el batxillerat al Col·legi
de Sant Ignasi. Amb una altra beca d'estudis, obtinguda amb l'ajuda d'alguns
metges que l'estimen, pot accedir a la Facultat de Medicina de la Universitat
de Barcelona. Des de 1921 viu al barri popular de Gràcia, on participa
de l'Oratori de Sant Felip Neri i allí, des de 1922 fins a 1936,
és fill espiritual del P. Jaume Serra.
És
membre de la Federació de Joves Cristians, amb ardent zel apostòlic.
La Federació és Acció Catòlica (A.C.) com el
Papa Pius XI la proposava llavors: oració, estudi i acció,
sota la direcció de la jerarquia local. En Pere acompleix les tasques
que li encomanen a la Federació i a l'AC contemporàniament.
Per a Pere, el secret de la vida espiritual dels militants està
en la devoció eucarística i l'amor filial a la Mare de Déu.
El juliol
de 1925 mor el seu pare i, poc temps després, la seva mare té
un accident que la deixa invàlida.
Pel Nadal
de 1927, qyan s'està a Monistrol de Calders, fa el vot de castedat
amb l'aprovació del seu director espiritual.
El 1928,
després d'haver acabat la carrera de Medicina (amb premi extraordinari),
s'estableix definitivament a Barcelona. Durant aquest període, les
seves germanes ingressen al convent de les Concepcionistes. Juntament amb
el seu company, Dr. Gerard Manresa, funda el Sanatori-Clínica de
la Mare de Déu de la Mercè de Barcelona.
Durant
l'exercici de la seva professió de metge, és exemplar en
la caritat i en la vida de pietat; mai no perd aquella alegria encomanadissa
que li permet tractar amb respectuosa familiaritat els malalts.
Tarrés
el 8 de juliol de 1936 es trasllada al Monestir de Monserrat per fer-hi
exercicis espirituals, que són interromputs el dia 21 per l'alçament
nacional; Pere es trasllada a la Generalitat i aconsegueix obtenir la tutela
de la policia per preservar la integritat del monestir de la barbàrie
anarquista. Refugiat a Barcelona, porta d'amagat la comunió als
perseguits pels milicians rojos i aconsegueix escapar-se d'una perquisició
que es fa a casa seva.
El juliol
de 1938 s'ha d'enrolar a l'exèrcit republicà com a metge.
Gràcies al seu coratge i dedicació, els mateixos soldats
demanen que sigui promogut a capità de l'exèrcit. Dedica
part del seu temps a l'estudi del llatí i de la filosofia, en preparació
als seus futurs estudis sacerdotals, i no perd ocasió de manifestar
la seva fe.
El gener
de 1939 torna a casa del front de guerra. El 26 de gener de 1939 Barcelona
es rendeix a l'exèrcit nacional. Integrat en la vida normal, continua
l'activitat de metge, acompleix alguns encàrrecs a l'AC i es prepara
per ingressar al Seminari de Barcelona, fet que s'esdevindrà el
29 de setembre de 1939.
El 1941,
any en què mor la seva mare, rep les ordres menors i el subdiaconat
(20 de desembre) i l'any següent el diaconat (22 de març de
1942). És ordenad sacerdot el 30 de maig de 1942 i el bisbe el designa
coadjutor (vicari) de la Parròquia de Sant Esteve de Sesroviles
el 3 de juny. El 1943, per desig del bisbe, freqüenta la Universitat
Pontifícia de Salamanca, on obté la Llicenciatura en Teologia
el 13 de novembre de 1944.
De retorn
a Barcelona, rep els nomenaments pastorals següents: viceconsiliari
diocesà dels joves d'AC, consiliari de les dones i joves d'AC del
Centre Parroquial de la Parròquia de Sant Vicenç de Sarrià
(1944), capellà de la comunitat i del Col·legi de les Germanes
Franciscanes de la Immaculada Concepció (1945).
En les
distintes obres apostóliques que li encomanen no li falten dificultats
que el fan patir, però ell hi sap respondre amb actituds evangèliques
de caritat, prudència i fortalesa, sembrant des de la creu la terra
del seu apostolat. El 17 de novembre de 1945 escru al seu Diari que se
sent submergit en l'oceà de l'apostolat, com havia somniat durant
tant de temps, amb el mateix ardor i entusiasme que va sentir, quan era
laic, per la Federació. Abans de morir expressarà la seva
alegria per l'apostolat a l'AC femenina de Sarrià afirmant: “Jo
sóc fill d'obrers. Al cel treballaré molt per totes vostès.”
Durant
les vacancs al santuari de la Mare de Déu de Núria, al Pirineu
de la província de Girona, a 2.000 metres, rep molts grups de joves
d'AC.
També
acompleix els encàrrecs següents: consiliari i assessor dels
oblats laics benedictins i de la Unió d'Escolans de Monserrat –antics
membres cantaires del cor del monestir- (1946); director de l'Obra de la
Visitació de la Mare de Déu, activitat destinada a procurar
ajuda material i espiritual als malalts pobres (1947); beneficiat de la
Parròquia de Santa Anna (1949); consiliari de l'Escola Catòlica
d'Eensenyança Social de Barcelona (1949); confessor ordinari del
Seminari (1949); delegat diocesà de la Protecció de la Dona
(1949); director espiritual de l'Hospital de les Magdalenes, on s'acullen
dones en fase terminal, per la prostitució o l'extrema misèria
moral. Pere Tarrés va deixar una empremta perenne i benèfica
en tots els qui el van tractar per activitats apostòliques.
El 17
de maig de 1950 li van fer una biòpsia i li van diagnosticar un
limfosarcoma limfoblàstic. Tarrés va viure la seva malaltia
amb una actitud de total abandó en Déu i oferint la vida
per la santificació dels sacerdots. El 31 d'agosto de 1950, als
45 anys, moria a la Clínica que havia fundat. Fou sepultat al cementeri
de Montjuïc. El 6 de novembre de 1975 les seves despulles van ser
traslladades a l'església parroquial de Sant Vicenç de Sarrià,
on encara reposen.
Homilia de Joan Pau II
|