Altres documents: Carta de Taizé 2003

Entre les joves generacions d’arreu del món, són molts els qui s’interroguen i es qüestionen: existeix una esperança per al nostre futur? Com passar de les inquietuds a la confiança? Les nostres societats a vegades es veuen tan sacsejades des dels seus fonaments. S’obre un esdevenidor incert per a la humanitat, amb la pobresa que creix constantment. Hi ha tants nens que pateixen i tantes ruptures que fereixen els cors! Tanmateix, no veiem com sorgeixen, fins i tot en les situacions més problemàtiques del món, alguns signes d’una esperança innegable?

Per avançar, és bo saber-ho: l’Evangeli porta en si mateix una esperança tan bella que hi podem trobar una alegria de l’ànima. Aquesta esperança és com una escletxa de llum que s’obre en les nostres profunditats. Sense ella, el gust per viure es podria apagar.

On es troba la font d’aquesta esperança? Està en Déu, que no pot sinó estimar i ens busca incansablement.

L’esperança es renova quan, amb tota la humilitat, ens confiem a Déu.

Hi ha una força interior que ens habita i està aquí per a tothom. Aquesta força s’anomena Esperit Sant. Murmura als nostres cors: «Lliura’t a Déu amb tota senzillesa, la teva poca fe ja és suficient.»

I qui és aquest Esperit Sant? És aquell que Jesucrist va prometre a l’Evangeli: «No us deixaré mai sols, per l’Esperit Sant estaré sempre amb vosaltres, Ell us sostindrà i us consolarà sempre.»

Àdhuc quan pensem que estem sols, l’Esperit Sant hi és present. La seva presència és invisible; tanmateix, no ens deixa mai.

I a poc a poc comprenem que, en una vida humana, el més important és estimar en la confiança. La confiança és una de les realitats més humils i més simples que existeixen i, alhora, una de les més fonamentals. Estimant en la confiança, podem arribar a fer feliços els qui ens envolten, i restarem en comunió amb els qui ens han precedit i ens esperen en l’eternitat de Déu.

Quan sobrevenen períodes de dubtes, recordem que els dubtes i la confiança, com a ombres i llum, poden coexistir a les nostres vides.

Abans que tot, voldríem retenir les paraules pacificadores de Crist: «No tingueu por, que els vostres cors s’asserenin.»

Llavors, resulta que la fe no és el resultat d’un esforç, sinó un do de Déu: és Déu qui dia rere dia ens concedeix d’avançar des dels nostres dubtes vers la confiança en Ell.
Déu no pot sinó estimar i la seva compassió és una font.

S’acosta el dia que podrem dir: «Déu de misericòrdia, si tinguéssim tanta fe que fóssim capaços de moure les muntanyes, però no estiméssim, no seríem res.» Sí, el teu amor per cada un de nosaltres resta per sempre.»

Un dels rostres més clars de l’amor de Déu és el perdó.

Quan també nosaltres ens perdonem, la nostra vida canvia progressivament.
En trobar en el perdó una alegria que no pesa, veiem com es dissipen les nostres severitats envers els altres, i és essencial que aquestes deixin lloc a una bondat infinita.
Ja abans de Crist, un creient feia aquesta crida: «Deixa la tristesa, deixa que Déu et condueixi ver una alegria.» Aquesta alegria guareix la ferida secreta de l’ànima. Es troba en la transparència d’un amor afable. Necessita tot el nostres ésser per obrir-se.
Són molts els qui avui aspiren a viure un temps de confiança i esperança.

Hi poden haver en l’ésser humà pulsions de violència.

Però perquè s’alci la confiança sobre la terra, el més important és començar en un mateix: caminar amb un cor reconciliat, viure en pau amb els que ens envolten.

La pau sobre la terra es prepara en la mesura que cada un de nosaltres s’atreveix a fer-se aquesta pregunta: estic disposat a buscar una pau interior, per avançar desinteressadament? Fins i tot desproveït, puc ser ferment de confiança allí on visc, demostrant una comprensió cap als altres que creixerà cada vegada més?

Si ens mantenim en la presència de Déu en una espera serena, obrirem camins de pacificació allí on sorgeixen les oposicions?

Quan els joves prenen en les seves pròpies vides una resolució a favor de la pau, són portadors d’una esperança lluminosa que irradia més i més lluny.

En aquest període de la història, l’Evangeli ens invita a estimar i a dir-ho amb la nostra existència. Abans que res, és la nostra vida la que fa creïble la fe al voltant nostre.
Això és cert també en el misteri de comunió que és el Cos de Crist, la seva Església. Una credibilitat que en molts casos s’ha perdut pot renéixer quan l’Església viu la confiança, el perdó, la compassió, i acull des de l’alegria i la senzillesa. Llavors aconsegueix transmetre una esperança viva.

Fins i tot quan que la nostra pregària personal sembli pobra i les nostres paraules siguin poc destres, no ens aturem en el camí.

No és potser un dels desigs més profunds de la nostra ànima realitzar una comunió amb Déu?

Tres segles després de Crist, un creient africà anomenat Agustí escrivia: «Un desig que invoca Déu ja és una oració. Si vols resar sense parar, no deixis mai de desitjar…»
Una gran senzillesa de cor sosté una oració contemplativa. La senzillesa és font d’alegria.

Permet abandonar-se a Déu, deixar-se portar cap a Ell. En una vida de comunió com aquesta, Déu, que resta invisible, no es comunica amb nosaltres necessàriament amb paraules humanes. Ens parla sobretot per mitjà d’intuïcions silencioses.

El silenci, en l’oració, sembla com si no fos res. Tanmateix, en aquest silenci, l’Esperit Sant ens pot concedir d’acollir l’alegria de Déu, fins a tocar el fons de l’ànima.
Mitjançant una oració senzilla, molts comprenen un dia que Déu els adreça una crida. Quina crida?

Déu espera que ens preparem per arribar a ser portadors d’alegria i de pau.

L’escoltarem quan ressonin a dintre nostre les seves paraules: «No t’aturis, continua avançant, que la teva ànima visqui!»

Llavors arribem a adonar-nos que hem estat creats per avançar vers un infinit, un absolut. I es pot produir aquest descobriment: sovint és en les situacions més exigents quan l’ésser humà arriba a ser plenament ell mateix.

Ajudant-nos els uns als altres, no deixant que els obstacles ens deturin i sabent trobar el coratge per seguir endavant, ens adonem que hi ha una alegria del cor i, fins i tot, una felicitat, per a qui respon a la crida de Déu. Sí, Déu ens vol feliços.

I sorgeix l’inesperat. Les llargues nits de fosca són franquejades. Fins i tot prosseguir a vegades per camins de tenebra, en comptes de debilitar-nos, ens pot construir interiorment.

El que ens diu més és anar de descobriment en descobriment. Acollir el dia que arriba com un avui de Déu. Buscar en tot la pau del cor. I la vida arriba a ser bella... Sí, la vida serà preciosa.

NOTES

1. «Déu no pot sinó estimar» : aquesta certesa la va expressar un pensador cristià del segle VII, sant Isaac de Nínive. Va arribar a aquesta conclusió després d’haver estudiat llargament l’Evangeli segons sant Joan i meditat les paraules: “Déu és amor” (1Jn 4,8). Més que mai, avui és important recordar que el sofriment no ens ve mai de Déu. Déu no és l’autor del mal, Déu no vol ni l’angoixa humana ni els desordres de la naturalesa, ni la violència dels accidents, ni les guerres. Comparteix el dolor de qui passa la prova i ens concedeix de consolar els qui sofreixen.

2. En tot moment, cadascú pot fer seva aquesta oració senzilla, dir-la i tornar-la a repetir a dins del cor: «Només en Déu reposa la meva ànima» (Salm 62,2).

3. Un segle després de Crist, un creient anomenat Ireneu, de Lió, va tenir la certesa clara d’una comunió en Déu. Ens va deixar aquestes ratlles: «L’esplendor de Déu és l’home viu. La vida de l’home és la contemplació de Déu.»

4. Vegeu Jn 14,16-20.

5. Si bé hi ha moments en què la presència de l’Esperit Sant es fa menys sensible, sempre hi trobem el suport i el consol amb què Déu ve a inundar les nostres vides. Ens oblidarem de la presència de l’Esperit Sant a les nostres vides? En descansar en Ell, el trobem allà on estiguem, a casa, a la feina, en una vida plena d’activitats…

6. Ho trobem a l’Evangeli. Un home diu a Crist: «Crec», però afegeix a continuació: «ajuda’m a tenir més fe» (Mc 9,24).

7. Jn 14,1.

8. Vegeu 1Co 13,2.

9. Vegeu Ba 5,1-9.

10. L’alegria, que es pot mantenir lleugera, és un dels fruits de l’Esperit Sant en nosaltres (vegeu Ga 5,22). L’alegria ens meravella. Ens fa descobrir desvetllaments poètics a cada estació, tant en els dies de plena llum com en les nits gelades de l’hivern.

11. A la Bíblia, l’esperança no és una creació de la imaginació; està arrelada en la presència de Déu que mai és absent: «Això diu el Senyor: Jo sé quins són els meus designis sobre vosaltres, designis de pau i no de desgràcia: jo us donaré un futur i una esperança» (Jr 29,11). Aquesta esperança és una certesa: «Perquè certament hi ha un després, i la teva esperança no serà decebuda» (Pr 23,18). El Nou Testament va més enllà, quan entén l’esperança com una realitat ja present: «L’esperança no enganya, perquè Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat el seu amor en els nostres cors» (Rm 5,5).

12. Al llarg dels segles, els cristians han conegut moltes separacions. Ens comprometrem avui, sens falta, a fer tot el que puguem per viure en comunió els uns amb els altres? La crida a la reconciliació entre els cristians separats ha suscitat durant anys diàlegs i converses positives. Tanmateix, no podem posposar la reconciliació fins a la fi dels temps. Ara més que mai hi ha la urgència d’enfilar el camí que Crist va encetar a l’Evangeli: «Vés primer fer les paus amb el teu germà » (Mt 5,24) «Vés-hi primer!», diu, i no : «Deixa-ho per a més tard!»
Existeixen avui homes, dones, joves, profundament conscients de la urgència d’una reconciliació viscuda sense retards. El març de 2002, el papa Joan Pau II apel·lava a «l’ecumenisme de la santedat que ens conduirà al final vers la comunió plena». Després, l’octubre de 2002, el papa i el patriarca ortodox Theoctisto, de Romania, feien una declaració conjunta que subratllava «el nostre compromís a resar i a treballar per assolir la plena unitat visible de tots els deixebles de Crist. La nostra meta i el nostre desig ardent és la comunió plena, que no és absorció, sinó comunió en la veritat i l’amor.»

13. Fa quaranta anys, l’home que potser ha marcat la nostra comunitat de Taizé més profundament, el papa Joan XXIII, va saber trobar expressions que ens estimulen a no aturar-nos, sinó a avançar; entre altres, va dir aquestes paraules: «L’Església prefereix recórrer a l’auxili de la misericòrdia que brandar les armes de la severitat.»

14. Si per a alguns la pregària en soledat és difícil, la bellesa d’una oració cantada, àdhuc entre dos o tres, sosté incomparablement la vida interior. Per mitjà de paraules senzilles, cants repetits llargament, es pot irradiar la joia. A Taizé i en les trobades als diversos continents, descobrim que una oració comuna, cantada junts, permet fer créixer el desig de Déu i entrar en una oració contemplativa.

15. També són de sant Agustí aquestes paraules: «Si vols conèixer Déu, ja tens fe.»

16. Amb els meus germans, buscar la simplicitat, la del cor i la de la vida, està més que mai al centre de la nostra vocació, i això ho vivim a Taizé o en petites fraternitats d’alguns germans entre els més pobres, als altres continents. Com més avancem, més ens recordem que som uns pobres de l’Evangeli. Llavors ens diem: «Que siguem homes d’escolta, no mestres espirituals!»

17. A propòsit de l’oració, sant Agustí escriu: «Pregar molt no és, com alguns es pensen, resar amb moltes paraules… Evitem en l’oració les moltes paraules, i preguem molt en el silenci del cor.»

18. «Som cridats a anar més enllà dels límits de les nostres comunitats tancades, a transcendir els prejudicis, els dubtes, i testimoniar Crist ressuscitat, en la mesura de les nostres possibilitats, per sortir a trobar l’home contemporani i els problemes urgents que se li plantegen. No es tracta de confondre’s amb el món, sinó d’ajudar-lo a orientar-se [...], perquè cada ésser humà pugui assolir la llibertat i la dignitat.» (Mn. Anastasios, de Tirana, primat de l’Església ortodoxa d’Albània.)

19. L’aïllament porta a perdre els ànims i no permet desenvolupar els talents de cadascú. Per tal d’ajudar-nos els uns als altres, des de fa anys proposem als joves de participar en un «pelegrinatge de confiança a través de la terra». Això els permet de descobrir-se junts tants joves, units per una mateixa cerca de Déu, per una mateixa esperança, i per compromisos complementaris. I això, sense crear un moviment organitzat entorn de la nostra comunitat de Taizé.

20. En les prives de la nostra vida, a poc a poc ens adonem que la font de l’alegria no està ni en els dones prestigiosos, ni en les grans facilitats, sinó en el do humil d’un mateix, per tal de comprendre els altres amb la bondat del cor. Una alegria ens està esperant sempre que en les nostres vides la senzillesa s’uneix a la bondat del cor.

Taizé Fotos de la trobada 2003		Entre les joves generacions d’arreu del món, són molts els qui s’interroguen i es qüestionen: existeix una esperança per al nostre futur? Com passar de les inquietuds a la confiança? Les nostres societats a vegades es veuen tan sacsejades des dels seus fonaments. S’obre un esdevenidor incert per a la humanitat, amb la pobresa que creix constantment. Hi ha tants nens que pateixen i tantes ruptures que fereixen els cors! Tanmateix, no veiem com sorgeixen, fins i tot en les situacions més problemàtiques del món, alguns signes d’una esperança innegable? Per avançar, és bo saber-ho: l’Evangeli porta en si mateix una esperança tan bella que hi podem trobar una alegria de l’ànima. Aquesta esperança és com una escletxa de llum que s’obre en les nostres profunditats. Sense ella, el gust per viure es podria apagar. On es troba la font d’aquesta esperança? Està en Déu, que no pot sinó estimar i ens busca incansablement. L’esperança es renova quan, amb tota la humilitat, ens confiem a Déu. Hi ha una força interior que ens habita i està aquí per a tothom. Aquesta força s’anomena Esperit Sant. Murmura als nostres cors: «Lliura’t a Déu amb tota senzillesa, la teva poca fe ja és suficient.» I qui és aquest Esperit Sant? És aquell que Jesucrist va prometre a l’Evangeli: «No us deixaré mai sols, per l’Esperit Sant estaré sempre amb vosaltres, Ell us sostindrà i us consolarà sempre.» Àdhuc quan pensem que estem sols, l’Esperit Sant hi és present. La seva presència és invisible; tanmateix, no ens deixa mai. I a poc a poc comprenem que, en una vida humana, el més important és estimar en la confiança. La confiança és una de les realitats més humils i més simples que existeixen i, alhora, una de les més fonamentals. Estimant en la confiança, podem arribar a fer feliços els qui ens envolten, i restarem en comunió amb els qui ens han precedit i ens esperen en l’eternitat de Déu. Quan sobrevenen períodes de dubtes, recordem que els dubtes i la confiança, com a ombres i llum, poden coexistir a les nostres vides. Abans que tot, voldríem retenir les paraules pacificadores de Crist: «No tingueu por, que els vostres cors s’asserenin.» Llavors, resulta que la fe no és el resultat d’un esforç, sinó un do de Déu: és Déu qui dia rere dia ens concedeix d’avançar des dels nostres dubtes vers la confiança en Ell. Déu no pot sinó estimar i la seva compassió és una font. S’acosta el dia que podrem dir: «Déu de misericòrdia, si tinguéssim tanta fe que fóssim capaços de moure les muntanyes, però no estiméssim, no seríem res.» Sí, el teu amor per cada un de nosaltres resta per sempre.» Un dels rostres més clars de l’amor de Déu és el perdó. Quan també nosaltres ens perdonem, la nostra vida canvia progressivament. En trobar en el perdó una alegria que no pesa, veiem com es dissipen les nostres severitats envers els altres, i és essencial que aquestes deixin lloc a una bondat infinita. Ja abans de Crist, un creient feia aquesta crida: «Deixa la tristesa, deixa que Déu et condueixi ver una alegria.» Aquesta alegria guareix la ferida secreta de l’ànima. Es troba en la transparència d’un amor afable. Necessita tot el nostres ésser per obrir-se. Són molts els qui avui aspiren a viure un temps de confiança i esperança. Hi poden haver en l’ésser humà pulsions de violència. Però perquè s’alci la confiança sobre la terra, el més important és començar en un mateix: caminar amb un cor reconciliat, viure en pau amb els que ens envolten. La pau sobre la terra es prepara en la mesura que cada un de nosaltres s’atreveix a fer-se aquesta pregunta: estic disposat a buscar una pau interior, per avançar desinteressadament? Fins i tot desproveït, puc ser ferment de confiança allí on visc, demostrant una comprensió cap als altres que creixerà cada vegada més? Si ens mantenim en la presència de Déu en una espera serena, obrirem camins de pacificació allí on sorgeixen les oposicions? Quan els joves prenen en les seves pròpies vides una resolució a favor de la pau, són portadors d’una esperança lluminosa que irradia més i més lluny. En aquest període de la història, l’Evangeli ens invita a estimar i a dir-ho amb la nostra existència. Abans que res, és la nostra vida la que fa creïble la fe al voltant nostre. Això és cert també en el misteri de comunió que és el Cos de Crist, la seva Església. Una credibilitat que en molts casos s’ha perdut pot renéixer quan l’Església viu la confiança, el perdó, la compassió, i acull des de l’alegria i la senzillesa. Llavors aconsegueix transmetre una esperança viva. Fins i tot quan que la nostra pregària personal sembli pobra i les nostres paraules siguin poc destres, no ens aturem en el camí. No és potser un dels desigs més profunds de la nostra ànima realitzar una comunió amb Déu? Tres segles després de Crist, un creient africà anomenat Agustí escrivia: «Un desig que invoca Déu ja és una oració. Si vols resar sense parar, no deixis mai de desitjar…» Una gran senzillesa de cor sosté una oració contemplativa. La senzillesa és font d’alegria. Permet abandonar-se a Déu, deixar-se portar cap a Ell. En una vida de comunió com aquesta, Déu, que resta invisible, no es comunica amb nosaltres necessàriament amb paraules humanes. Ens parla sobretot per mitjà d’intuïcions silencioses. El silenci, en l’oració, sembla com si no fos res. Tanmateix, en aquest silenci, l’Esperit Sant ens pot concedir d’acollir l’alegria de Déu, fins a tocar el fons de l’ànima. Mitjançant una oració senzilla, molts comprenen un dia que Déu els adreça una crida. Quina crida? Déu espera que ens preparem per arribar a ser portadors d’alegria i de pau. L’escoltarem quan ressonin a dintre nostre les seves paraules: «No t’aturis, continua avançant, que la teva ànima visqui!» Llavors arribem a adonar-nos que hem estat creats per avançar vers un infinit, un absolut. I es pot produir aquest descobriment: sovint és en les situacions més exigents quan l’ésser humà arriba a ser plenament ell mateix. Ajudant-nos els uns als altres, no deixant que els obstacles ens deturin i sabent trobar el coratge per seguir endavant, ens adonem que hi ha una alegria del cor i, fins i tot, una felicitat, per a qui respon a la crida de Déu. Sí, Déu ens vol feliços. I sorgeix l’inesperat. Les llargues nits de fosca són franquejades. Fins i tot prosseguir a vegades per camins de tenebra, en comptes de debilitar-nos, ens pot construir interiorment. El que ens diu més és anar de descobriment en descobriment. Acollir el dia que arriba com un avui de Déu. Buscar en tot la pau del cor. I la vida arriba a ser bella... Sí, la vida serà preciosa. NOTES 1. «Déu no pot sinó estimar» : aquesta certesa la va expressar un pensador cristià del segle VII, sant Isaac de Nínive. Va arribar a aquesta conclusió després d’haver estudiat llargament l’Evangeli segons sant Joan i meditat les paraules: “Déu és amor” (1Jn 4,8). Més que mai, avui és important recordar que el sofriment no ens ve mai de Déu. Déu no és l’autor del mal, Déu no vol ni l’angoixa humana ni els desordres de la naturalesa, ni la violència dels accidents, ni les guerres. Comparteix el dolor de qui passa la prova i ens concedeix de consolar els qui sofreixen. 2. En tot moment, cadascú pot fer seva aquesta oració senzilla, dir-la i tornar-la a repetir a dins del cor: «Només en Déu reposa la meva ànima» (Salm 62,2). 3. Un segle després de Crist, un creient anomenat Ireneu, de Lió, va tenir la certesa clara d’una comunió en Déu. Ens va deixar aquestes ratlles: «L’esplendor de Déu és l’home viu. La vida de l’home és la contemplació de Déu.» 4. Vegeu Jn 14,16-20. 5. Si bé hi ha moments en què la presència de l’Esperit Sant es fa menys sensible, sempre hi trobem el suport i el consol amb què Déu ve a inundar les nostres vides. Ens oblidarem de la presència de l’Esperit Sant a les nostres vides? En descansar en Ell, el trobem allà on estiguem, a casa, a la feina, en una vida plena d’activitats… 6. Ho trobem a l’Evangeli. Un home diu a Crist: «Crec», però afegeix a continuació: «ajuda’m a tenir més fe» (Mc 9,24). 7. Jn 14,1. 8. Vegeu 1Co 13,2. 9. Vegeu Ba 5,1-9. 10. L’alegria, que es pot mantenir lleugera, és un dels fruits de l’Esperit Sant en nosaltres (vegeu Ga 5,22). L’alegria ens meravella. Ens fa descobrir desvetllaments poètics a cada estació, tant en els dies de plena llum com en les nits gelades de l’hivern. 11. A la Bíblia, l’esperança no és una creació de la imaginació; està arrelada en la presència de Déu que mai és absent: «Això diu el Senyor: Jo sé quins són els meus designis sobre vosaltres, designis de pau i no de desgràcia: jo us donaré un futur i una esperança» (Jr 29,11). Aquesta esperança és una certesa: «Perquè certament hi ha un després, i la teva esperança no serà decebuda» (Pr 23,18). El Nou Testament va més enllà, quan entén l’esperança com una realitat ja present: «L’esperança no enganya, perquè Déu, donant-nos l’Esperit Sant, ha vessat el seu amor en els nostres cors» (Rm 5,5). 12. Al llarg dels segles, els cristians han conegut moltes separacions. Ens comprometrem avui, sens falta, a fer tot el que puguem per viure en comunió els uns amb els altres? La crida a la reconciliació entre els cristians separats ha suscitat durant anys diàlegs i converses positives. Tanmateix, no podem posposar la reconciliació fins a la fi dels temps. Ara més que mai hi ha la urgència d’enfilar el camí que Crist va encetar a l’Evangeli: «Vés primer fer les paus amb el teu germà » (Mt 5,24) «Vés-hi primer!», diu, i no : «Deixa-ho per a més tard!» Existeixen avui homes, dones, joves, profundament conscients de la urgència d’una reconciliació viscuda sense retards. El març de 2002, el papa Joan Pau II apel·lava a «l’ecumenisme de la santedat que ens conduirà al final vers la comunió plena». Després, l’octubre de 2002, el papa i el patriarca ortodox Theoctisto, de Romania, feien una declaració conjunta que subratllava «el nostre compromís a resar i a treballar per assolir la plena unitat visible de tots els deixebles de Crist. La nostra meta i el nostre desig ardent és la comunió plena, que no és absorció, sinó comunió en la veritat i l’amor.» 13. Fa quaranta anys, l’home que potser ha marcat la nostra comunitat de Taizé més profundament, el papa Joan XXIII, va saber trobar expressions que ens estimulen a no aturar-nos, sinó a avançar; entre altres, va dir aquestes paraules: «L’Església prefereix recórrer a l’auxili de la misericòrdia que brandar les armes de la severitat.» 14. Si per a alguns la pregària en soledat és difícil, la bellesa d’una oració cantada, àdhuc entre dos o tres, sosté incomparablement la vida interior. Per mitjà de paraules senzilles, cants repetits llargament, es pot irradiar la joia. A Taizé i en les trobades als diversos continents, descobrim que una oració comuna, cantada junts, permet fer créixer el desig de Déu i entrar en una oració contemplativa. 15. També són de sant Agustí aquestes paraules: «Si vols conèixer Déu, ja tens fe.» 16. Amb els meus germans, buscar la simplicitat, la del cor i la de la vida, està més que mai al centre de la nostra vocació, i això ho vivim a Taizé o en petites fraternitats d’alguns germans entre els més pobres, als altres continents. Com més avancem, més ens recordem que som uns pobres de l’Evangeli. Llavors ens diem: «Que siguem homes d’escolta, no mestres espirituals!» 17. A propòsit de l’oració, sant Agustí escriu: «Pregar molt no és, com alguns es pensen, resar amb moltes paraules… Evitem en l’oració les moltes paraules, i preguem molt en el silenci del cor.» 18. «Som cridats a anar més enllà dels límits de les nostres comunitats tancades, a transcendir els prejudicis, els dubtes, i testimoniar Crist ressuscitat, en la mesura de les nostres possibilitats, per sortir a trobar l’home contemporani i els problemes urgents que se li plantegen. No es tracta de confondre’s amb el món, sinó d’ajudar-lo a orientar-se [...], perquè cada ésser humà pugui assolir la llibertat i la dignitat.» (Mn. Anastasios, de Tirana, primat de l’Església ortodoxa d’Albània.) 19. L’aïllament porta a perdre els ànims i no permet desenvolupar els talents de cadascú. Per tal d’ajudar-nos els uns als altres, des de fa anys proposem als joves de participar en un «pelegrinatge de confiança a través de la terra». Això els permet de descobrir-se junts tants joves, units per una mateixa cerca de Déu, per una mateixa esperança, i per compromisos complementaris. I això, sense crear un moviment organitzat entorn de la nostra comunitat de Taizé. 20. En les prives de la nostra vida, a poc a poc ens adonem que la font de l’alegria no està ni en els dones prestigiosos, ni en les grans facilitats, sinó en el do humil d’un mateix, per tal de comprendre els altres amb la bondat del cor. Una alegria ens està esperant sempre que en les nostres vides la senzillesa s’uneix a la bondat del cor.