Tants joves, a través de la terra, porten dintre seu una set de pau, de comunió, d’alegria.

Estan atents també a la pena insondable dels innocents. No ignoren, en particular, el creixement de la pobresa al món. 

No només els responsables dels pobles construeixen el futur. El més humil d’entre els humils pot contribuir a construir un futur de pau i de confiança.

Per molt desproveïts que estiguem, Déu ens ofereix aportar la reconciliació allí on hi ha oposicions, i l’esperança on hi ha inquietud. Ens crida a fer accessible, per la nostra vida, la seva compassió envers l’ésser humà. 

Si els joves es converteixen, per la seva pròpia vida, en focus de pau, hi haurà una llum allí on es trobin. 

Un dia, vaig preguntar a un jove què era el que considerava més essencial per sostenir la seva vida. Em va respondre: «L’alegria i la bondat del cor.»

La inquietud, la por de patir, poden treure l’alegria.

Quan neix en nosaltres una alegria que brolla de l’Evangeli, ens aporta un alè de vida.

Aquesta alegria no la creem nosaltres; és un do de Déu. És revifada incessantment per la mirada de confiança que Déu adreça a les nostres vides. 

Lluny de ser ingènua, la bondat del cor suposa una vigilància. Pot portar a córrer riscos. No deixa lloc al menyspreu dels altres. 

Ens fa estar atents als més desvalguts, als qui sofreixen, a la pena dels nens. Sap expressar per l’esguard, pel to amb què parla, que tot ésser humà té necessitat de ser estimat. 

Sí, Déu ens concedeix de caminar amb una espurna de bondat al fons de l’ànima, que no demana sinó convertir-se en flama. 

Però, com anar a les fonts de la bondat, de l’alegria i, fins i tot, de la confiança? 
En abandonar-nos en Déu, trobem el camí.

Per molt lluny que ens remuntem en la història, molts creients han sabut que, en l’oració, Déu aportava una llum, una vida des de dintre.

Ja abans de Crist, un creient resava: «De nit et desitjo amb tota l'ànima, em deleixo per tu des del fons del cor.» 

El desig d’una comunió amb Déu és dipositat al cor humà des de tota l’eternitat. El misteri d’aquesta comunió arriba fins al més íntim, fins a les profunditats de l’ésser. Així podem dir a Crist: «A qui anirem si no a tu? Tu tens paraules que retornen la vida a la nostra ànima.» 

Restar davant de Déu en una espera contemplativa no sobrepassa la nostra mesura humana.

En una oració així, un vel s’aixeca sobre l’inexpressable de la fe, i l’inefable porta a l’adoració.

Déu és present també quan el fervor es dissipa i quan s’esvaeixen les ressonàncies sensibles. Mai no estem privats de la seva compassió. No és Déu qui es manté allunyat de nosaltres; som nosaltres els qui a vegades n’estem absents.

Una mirada contemplativa percep signes d’evangeli en els fets més simples.

Discerneix la presència de Crist àdhuc en el més abandonat dels humans. 

Descobreix a l’univers la bellesa radiant de la creació.

Molts es fan la pregunta: Què és el que Déu espera de mi? I és precisament llegint l’Evangeli que ho arribem a comprendre: Déu ens demana ser en tota situació com un reflex de la seva presència; ens invita a fer bella la vida per a aquells que ens confia. 

Qui busca respondre a una crida de Déu per a tota l’existència, pot dir aquesta oració:

Esperit Sant, si ningú no ha estat forjat amb l’evidència per pronunciar un sí per sempre, tu véns a encendre en mi una foguera de llum. Tu il·lumines les vacil·lacions i els dubtes, en els moments en què el sí i el no s’enfronten. 
Esperit Sant, tu em fas capaç de consentir els meus propis límits. Si hi ha en mi una part de fragilitat, que la teva presència vingui a transfigurar-la. 

I és així que som portats a l’audàcia d’un sí que ens durà molt lluny.

Aquesta sí que és confiança límpida.

Aquest sí que és amor de tot amor.

Crist és comunió. No ha vingut a la Terra per crear una religió més, sinó per oferir a tothom una comunió en Ell.  Els seus deixebles són cridats a ser llavors humils de confiança i de pau en la humanitat.

En aquesta comunió única que és l’Església, Déu ho ofereix tot per anar a les fonts: l’Evangeli, l’Eucaristia, la pau del perdó... I la santedat de Crist ja no és inabastable; està aquí, molt a prop.

Quatre segles després de Crist, un cristià africà, de nom Agustí, escrivia: «Estima i digues-ho amb la teva vida.»

Quan la comunió entre els cristians és vida, i no teoria, irradia l’esperança. Més encara: pot sostenir la recerca indispensable d’una pau mundial.

Llavors, com és que els cristians poden continuar encara estant separats?

Al llarg dels anys, la vocació ecumènica ha provocat intercanvis incomparables. Són les primícies d’una comunió viva entre els cristians. 

La comunió n’és la pedra angular. Neix, en primer lloc, del propi cor de tot cristià, en el silenci i en l’amor. 

En la llarga història dels cristians, molts es van descobrir un dia separats, a vegades fins i tot sense sabre per què. Avui és essencial fer tot el possible perquè el nombre més gran possible de cristians, sovint innocents de les separacions, es descobreixin en comunió. 

Són molts els qui tenen un desig de reconciliació que toca el fons de l’ànima. Aspiren a aquest goig infinit: un mateix amor, un sol cor, una sola i mateixa comunió.  

Esperit Sant, vine a infondre als nostres cors el desig d’avançar vers una comunió; ets tu qui ens hi portes.

La tarda de Pasqua, Jesús acompanyava dos dels seus deixebles que anaven a Emmaús. En aquell moment no s’adonaven que ell caminava al seu costat. 

Nosaltres també passem per èpoques en què no arribem a tenir consciència que Crist, per l’Esperit Sant, es manté molt a prop nostre.

Ell ens acompanya incessantment. Il·lumina les nostres ànimes amb una llum inesperada. I descobrim que, encara que en nosaltres pugui restar alguna foscor, en cadascú de nosaltres hi ha, sobretot, el misteri de la seva presència.

Intentem retenir una certesa! Quina? Que Crist diu a cadascú: «T’estimo amb un amor que no s’acabarà mai. Mai no et deixaré. Per obra de l’Esperit Sant, sempre estaré amb tu.»