Tants
joves, a través de la terra, porten dintre seu una set de pau, de
comunió, d’alegria.
Estan
atents també a la pena insondable dels innocents. No ignoren, en
particular, el creixement de la pobresa al món.
No només
els responsables dels pobles construeixen el futur. El més humil
d’entre els humils pot contribuir a construir un futur de pau i de confiança.
Per molt
desproveïts que estiguem, Déu ens ofereix aportar la reconciliació
allí on hi ha oposicions, i l’esperança on hi ha inquietud.
Ens crida a fer accessible, per la nostra vida, la seva compassió
envers l’ésser humà.
Si els
joves es converteixen, per la seva pròpia vida, en focus de pau,
hi haurà una llum allí on es trobin.
Un dia,
vaig preguntar a un jove què era el que considerava més essencial
per sostenir la seva vida. Em va respondre: «L’alegria i la bondat
del cor.»
La inquietud,
la por de patir, poden treure l’alegria.
Quan neix
en nosaltres una alegria que brolla de l’Evangeli, ens aporta un alè
de vida.
Aquesta
alegria no la creem nosaltres; és un do de Déu. És
revifada incessantment per la mirada de confiança que Déu
adreça a les nostres vides.
Lluny
de ser ingènua, la bondat del cor suposa una vigilància.
Pot portar a córrer riscos. No deixa lloc al menyspreu dels altres.
Ens fa
estar atents als més desvalguts, als qui sofreixen, a la pena dels
nens. Sap expressar per l’esguard, pel to amb què parla, que tot
ésser humà té necessitat de ser estimat.
Sí,
Déu ens concedeix de caminar amb una espurna de bondat al fons de
l’ànima, que no demana sinó convertir-se en flama.
Però,
com anar a les fonts de la bondat, de l’alegria i, fins i tot, de la confiança?
En abandonar-nos
en Déu, trobem el camí.
Per molt
lluny que ens remuntem en la història, molts creients han sabut
que, en l’oració, Déu aportava una llum, una vida des de
dintre.
Ja abans
de Crist, un creient resava: «De nit et desitjo amb tota l'ànima,
em deleixo per tu des del fons del cor.»
El desig
d’una comunió amb Déu és dipositat al cor humà
des de tota l’eternitat. El misteri d’aquesta comunió arriba fins
al més íntim, fins a les profunditats de l’ésser.
Així podem dir a Crist: «A qui anirem si no a tu? Tu tens
paraules que retornen la vida a la nostra ànima.»
Restar
davant de Déu en una espera contemplativa no sobrepassa la nostra
mesura humana.
En una
oració així, un vel s’aixeca sobre l’inexpressable de la
fe, i l’inefable porta a l’adoració.
Déu
és present també quan el fervor es dissipa i quan s’esvaeixen
les ressonàncies sensibles. Mai no estem privats de la seva compassió.
No és Déu qui es manté allunyat de nosaltres; som
nosaltres els qui a vegades n’estem absents.
Una mirada
contemplativa percep signes d’evangeli en els fets més simples.
Discerneix
la presència de Crist àdhuc en el més abandonat dels
humans.
Descobreix
a l’univers la bellesa radiant de la creació.
Molts
es fan la pregunta: Què és el que Déu espera de mi?
I és precisament llegint l’Evangeli que ho arribem a comprendre:
Déu ens demana ser en tota situació com un reflex de la seva
presència; ens invita a fer bella la vida per a aquells que ens
confia.
Qui busca
respondre a una crida de Déu per a tota l’existència, pot
dir aquesta oració:
Esperit
Sant, si ningú no ha estat forjat amb l’evidència per pronunciar
un sí per sempre, tu véns a encendre en mi una foguera de
llum. Tu il·lumines les vacil·lacions i els dubtes, en els
moments en què el sí i el no s’enfronten.
Esperit
Sant, tu em fas capaç de consentir els meus propis límits.
Si hi ha en mi una part de fragilitat, que la teva presència vingui
a transfigurar-la.
I és
així que som portats a l’audàcia d’un sí que ens durà
molt lluny.
Aquesta
sí que és confiança límpida.
Aquest
sí que és amor de tot amor.
Crist
és comunió. No ha vingut a la Terra per crear una religió
més, sinó per oferir a tothom una comunió en Ell.
Els seus deixebles són cridats a ser llavors humils de confiança
i de pau en la humanitat.
En aquesta
comunió única que és l’Església, Déu
ho ofereix tot per anar a les fonts: l’Evangeli, l’Eucaristia, la pau del
perdó... I la santedat de Crist ja no és inabastable; està
aquí, molt a prop.
Quatre
segles després de Crist, un cristià africà, de nom
Agustí, escrivia: «Estima i digues-ho amb la teva vida.»
Quan la
comunió entre els cristians és vida, i no teoria, irradia
l’esperança. Més encara: pot sostenir la recerca indispensable
d’una pau mundial.
Llavors,
com és que els cristians poden continuar encara estant separats?
Al llarg
dels anys, la vocació ecumènica ha provocat intercanvis incomparables.
Són les primícies d’una comunió viva entre els cristians.
La comunió
n’és la pedra angular. Neix, en primer lloc, del propi cor de tot
cristià, en el silenci i en l’amor.
En la
llarga història dels cristians, molts es van descobrir un dia separats,
a vegades fins i tot sense sabre per què. Avui és essencial
fer tot el possible perquè el nombre més gran possible de
cristians, sovint innocents de les separacions, es descobreixin en comunió.
Són
molts els qui tenen un desig de reconciliació que toca el fons de
l’ànima. Aspiren a aquest goig infinit: un mateix amor, un sol cor,
una sola i mateixa comunió.
Esperit
Sant, vine a infondre als nostres cors el desig d’avançar vers una
comunió; ets tu qui ens hi portes.
La tarda
de Pasqua, Jesús acompanyava dos dels seus deixebles que anaven
a Emmaús. En aquell moment no s’adonaven que ell caminava al seu
costat.
Nosaltres
també passem per èpoques en què no arribem a tenir
consciència que Crist, per l’Esperit Sant, es manté molt
a prop nostre.
Ell ens
acompanya incessantment. Il·lumina les nostres ànimes amb
una llum inesperada. I descobrim que, encara que en nosaltres pugui restar
alguna foscor, en cadascú de nosaltres hi ha, sobretot, el misteri
de la seva presència.
Intentem
retenir una certesa! Quina? Que Crist diu a cadascú: «T’estimo
amb un amor que no s’acabarà mai. Mai no et deixaré. Per
obra de l’Esperit Sant, sempre estaré amb tu.»