Estimadíssims germans en el sacerdoci,
1. En el dia en què el Senyor va fer a
l'Església el do de l'Eucaristia i amb ella va instituir el nostre
sacerdoci, no em puc estar d'adreçar-vos —com ja és tradició—
unes paraules que volen ser d'amistat i, fins i tot, d'intimitat, en el
desig de compartir amb vosaltres l'agraïment i la lloança.
Lauda Sion, Salvatorem, lauda ducem et pastorem,
in hymnis et canticis!
És veritablement gran el misteri del
qual hem estat fets ministres. Misteri d'un amor sense límits, ja
que «després d'haver estimat els seus que eren al món,
els va estimar fins al final» (Gv 13, 1); misteri d'unitat
que, de les fonts de la vida trinitària, es vessa sobre nosaltres
per fer-nos «un» en el do de l'Esperit (cfr Gv 17);
misteri de la divina diakonia que porta el Verb fet carn a rentar
els peus de la seva criatura, indicant en el servei la via mestra de tota
relació autèntica entre els homes: «Com jo ho he fet,
feu-ho també vosaltres...» (cfr Gv 13, 15).
D'aquest gran misteri, nosaltres n'hem estat fets,
a títol especial, testimonis i ministres.
2. Aquest Dijous Sant és el primer després
del Gran Jubileu. L'experiència que n'hem fet amb les nostres comunitats,
en la celebració especial de la misericòrdia, dos mil anys
després del naixement de Jesús, esdevé ara l'empenta
per un nou camí. Duc in altum! El Senyor ens invita a reprendre
el llarg camí, fiant-nos de la seva paraula. Fem tresor de l'experiència
jubilar i prosseguim en l'empeny de testimoniatge de l'Evangeli amb l'entusiasme
que suscita en nosaltres la contemplació del rostre de Crist!
Com ja he destacat a la carta apostòlica
Novo millennio ineunte,
cal tornar a Ell per obrir-nos en Ell, amb
els gemits «inexpressables» de l'Esperit (cfr Rm 8,
26), a l'abraç del Pare: «Abbà, Pare! » (Gal
4, 6). Cal tornar a Ell per redescobrir la deu i la lògica profunda
de la nostra fraternitat: «Com jo us he estimat, així estimeu-vos
els uns als altres» (Gv 13, 34).
3. Desitjo avui expressar a cadascú de
vosaltres el meu agraïment per tot el que heu fet durant l'Any Jubilar,
a fi que el poble que ha estat confiat a la vostra cura percebés
de forma més intensa la presència salvífica del Senyor
ressuscitat. Penso també, en aquest moment, en la labor que dueu
a terme cada dia, una labor sovint amagada, que tot i no sortir a la llum
pública, fa avançar el Regne de Déu en les consciències.
Us manifesto la meva admiració per aquest ministeri discret, tenaç,
creatiu, si bé a vegades es veu banyat per les llàgrimes
de l'ànima que només Déu veu i «recull al seu
bot» (cfr
Sal
56, 9). Ministeri que és més digne
d'estima com més és posat a prova per les resistències
d'un ambient àmpliament secularitzat, que exposa l'acció
del sacerdot a la insídia de la fatiga i del descoratjament.
Vosaltres ho sabeu bé: aquest compromís quotidià és
preciós als ulls de Déu.
Al mateix temps, desitjo fer-me veu de Crist,
que ens crida a desenvolupar cada dia més la nostra relació
amb ell. «Estic aquí, a la porta i truco» (Ap 3,
20). Com a anunciadors de Crist, per damunt de tot som invitats a viure
en la seva intimitat: no podem donar als altres allò que nosaltres
mateixos no tenim! Hi ha un set de Crist que, malgrat tantes aparences
contràries, aflora també a la societat contemporània,
emergeix entre les incoherències de noves formes d'espiritualitat,
es perfila àdhuc quan, sobre grans conflictes ètics, el testimoniatge
de l'Església esdevé signe de contradicció. Aquesta
set de Crist —conscient o no— no es pot sadollar amb paraules buides. Només
els testimonis autèntics poden irradiar creïblement la paraula
que salva.
4. A la carta apostòlica Novo millennio
ineunte he dit que la vertadera herència del Gran Jubileu és
l'experiència d'un trobament amb Crist més intens. Entre
tants aspectes d'aquest trobament, em plau escollir avui, per a aquesta
reflexió, el de la reconciliació sagramental: és
un aspecte, a més, que ha estat al centre de l'Any Jubilar, també
perquè està relacionat íntimament amb el do de la
indulgència.
Estic segur que també vosaltres n'heu fet
experiència en les esglésies locals. Aquí a Roma,
l'afluència notable de persones al sagrament de la misericòrdia
ha estat certament
un dels fenòmens més vistosos del Jubileu.
Fins i tot observadors laics n'han quedat impressionats. Els confessionaris
de Sant Pere, com els de les altres basíliques, han estat «assaltats»
pels pelegrins, sovint obligats a fer llargues cues, en l'espera pacient
del seu torn. A més, ha estat particularment significatiu l'interès
mostrat per aquest sagrament per part dels joves en l'esplèndida
setmana del seu Jubileu.
5. Vosaltres sabeu ben bé que, als darrers
decennis, aquest sagrament ha registrat, per més d'un motiu, una
certa crisi. Per tal de fer-hi front, ja el 1984 es va celebrar un
Sínode, les conclusions del qual van motivar a l'exhortació
apostòlica postsinodal
Reconciliatio et paenitentia.
Seria ingenu pensar que la mera intensificació
de la pràctica del sagrament del perdó en l'Any Jubilar sigui
la prova d'una inversió de tendència que s'ha produït
ara. Ha estat, però, un senyal encoratjador. Això ens empeny
a reconèixer que les exigències profundes de l'ànima
humana, a les quals dóna resposta el designi salvífic
de Déu, no les poden suprimir crisis temporals. Convé
recollir com una indicació de l'Altíssim aquest senyal jubilar
i fer-ne motiu d'una nova audàcia per tornar a proposar el sentit
i la pràctica d'aquest sagrament.
6. Però no és tant sobre la problemàtica
pastoral que vull reflexionar. El Dijous Sant, jornada especial de la nostra
vocació, ens crida a reflexionar especialment sobre el nostre
«ésser», i particularment sobre el nostre camí
de santedat. És d'aquí que prové l'impuls apostòlic.
Doncs, bé, contemplant Crist a l'últim
Sopar, el seu fer-se «pa llescat» per nosaltres, el seu agenollar-se
en servei humil als peus dels apòstols, com no hem de copsar, junt
amb Pere, el mateix sentiment d'indignitat davant la grandesa del
do rebut? «No em rentaràs mai els peus!» (Gv 13,
8). S'equivocava, Pere, en rebutjar el gest de Crist. Però tenia
raó a sentir-se'n indigne. És important, en aquesta jornada
per excel·lència de l'amor, que nosaltres sentim la gràcia
del sacerdoci com una sobreabundància de misericòrdia.
Misericòrdia és l'absoluta gratuïtat
amb què Déu ens ha escollit: «No sou vosaltres els
qui m'heu escollit a mi, sóc jo que us he escollit a vosaltres.»
(Gv 15, 16).
Misericòrdia és la condescendència
amb què ens crida a obrar com els seus representants, malgrat saber-nos
pecadors.
Misericòrdia és el perdó
que Ell mai no refusa, com no el va refusar a Pere després que el
renegués. També és vàlid per a nosaltres l'asserció
segons la qual hi ha «més joia al cel per un pecador
convertit, que per noranta-nou justos que no tinguin necessitat de conversió.»
(Lc 15, 7).
7. Redescobrim, doncs, la nostra vocació
com a «misteri de misericòrdia». A l'Evangeli trobem
que és pròpiament aquesta l'actitud espiritual amb què
Pere rep el seu ministeri especial. El seu cas és paradigmàtic
per a tots aquells que han rebut la comanda apostòlica, en els diversos
graus del sagrament de l'Ordre.
El pensament ens porta a l'escena de la pesca
miraculosa, tal com és descrita a l'Evangeli de Lluc (5, 1-11).
A Pere Jesús li demana un acte de fe en la seva paraula quan l'invita
a anar mar endins a pescar. Una demanda humanament desconcertant: com creure'l,
després d'una nit d'insomni i esgotament, en què no han deixat
de tirar les xarxes sense cap resultat? Però tornar-ho a intentar
«segons la paraula de Jesús» ho canvia tot. Els peixos
acuden en una quantitat tal que trenquen les xarxes. La Paraula desvela
la seva potència. En sorgeix l'estupor, però alhora el temor
i la preocupació, com quan som colpits de sobte per un raig intens
de llum, que evidencia tota la nostra limitació. Pere exclama: «Senyor,
allunyeu-vos de mi, que sóc un pecador» (Lc 5, 8).
Però encara no ha acabat de pronunciar la seva confessió,
que la misericòrdia del Mestre esdevé per a ell l'inici de
vida nova: «No temis; d'ara endavant seràs pescador d'homes»
(ivi, 5, 10). El «pescador» esdevé ministre de
misericòrdia. De pescador de peixos, a «pescador d'homes»!
8. Misteri gran, estimats sacerdots: Crist
no ha tingut por d'escollir els seus ministres entre els pescadors. No
és aquesta la nostra experiència? També li tocarà
a Pere de prendre'n una consciència més viva en el diàleg
punyent amb Jesús, després de la resurrecció. Abans
de conferir-li el mandat pastoral, el Mestre li fa la pregunta enutjosa:
«Simó de Joan, m'estimes tu més que aquests? »
(Gv 21, 15). L'interpel·lat és aquell que alguns dies
abans l'havia renegat tres vegades. Es comprèn ben bé el
to humil de la seva resposta: «Senyor, tu ho saps tot; tu saps que
t'estimo » (ivi, v. 17). És sobre la base d'aquest
amor expert de la pròpia fragilitat, un amor ansiós per tal
com és confessat amb confiança, que Pere rep el ministeri:
«Pastura els meus anyells», «pastura les meves ovelles»
(ivi,
vv. 15.16.17). És sobre la base d'aquest amor, corroborat
pel foc de la Pentecosta, que Pere podrà acomplir el ministeri rebut.
9. I no és des d'una experiència
de misericòrdia que neix també la vocació de Pau?
Ningú com ell ha sentit la gratuïtat de la tria de Crist.
El seu passat de perseguidor acarnissat de l'Església li abrusarà
sempre l'ànima: « Jo sóc de fet el més petit
dels apòstols, i no sóc digne ni de ser anomenat apòstol,
perquè he perseguit l'Església de Déu.» (1
Cor 15, 9). I malgrat aquesta memòria, lluny de deprimir-se
el seu entusiasme, li donarà ales. Quant més s'ha estat envoltat
per la misericòrdia, tant més se sent la necessitat de testimoniar-la
i d'irradiar-la. La «veu» que l'acaça al camí
de Damasc, el porta al cor de l'Evangeli i l'hi fa descobrir com a amor
misericordiós del Pare que en Crist reconcilia a ell el món.
Sobre aquesta base Pau comprendrà també el servei apostòlic
com a ministeri de reconciliació:
«Tot això ve
de Déu, que ens ha reconciliat amb ell mitjançant Crist i
ens ha confiat a nosaltres el ministeri de la reconciliació. Ha
estat Déu de fet qui ha reconciliat a ell el món en Crist,
no imputant als homes les culpes d'ells i confiant-nos a nosaltres la paraula
de la reconciliació.» (2 Cor 5, 18-19).
10. Els testimoniatges de Pere i Pau, estimats
sacerdot, contenen indicacions precioses per a nosaltres. Aquests ens inviten
a viure amb sentit d'infinita gratitud el do del ministeri: res
no ens hem merescut nosaltres, tot és gràcia! L'experiència
dels dos apòstols ens porta, al mateix temps, a abandonar-nos a
la misericòrdia de Déu, per lliurar-li amb penediment sincer
les nostres fragilitats, i reprendre amb la seva gràcia el nostre
camí de santedat. A la Novo millennio ineunte he assenyalat
el compromís de la santedat com el primer punt d'una sàvia
«programació» pastoral. És un compromís
fonamental de tots els creients, i encara més ho ha de ser per a
nosaltres (cfr nn. 30-31)!
A aquest efecte, és important que redescobrim
el sagrament de la Reconciliació com a instrument fonamental
de la nostra santificació.
Acostar-se a un germà sacerdot,
per demanar-li aquella absolució que tantes vegades nosaltres mateixos
donem als nostres fidels, ens fa viure la gran i consoladora veritat de
ser, àdhuc abans que ministres, membres d'un sol poble, un poble
de «salvats». Allò que Agustí deia del seu deure
episcopal, val també per al servei presbiteral: «Si m'espanta
ser per a vosaltres, em consola ser amb vosaltres. Per a vosaltres sóc
bisbe, amb vosaltres sóc cristià... Aquell és el nom
d'un perill, aquest de la salvació» (Discorsi, 340,
1). És bonic poder confessar els nostres pecats i sentir com un
bàlsam la paraula que ens inunda de misericòrdia i ens retorna
al camí. Només qui ha sentit la tendresa de l'abraç
del Pare, que l'Evangeli descriu a la paràbola del fill pròdig
—«se li llançà al coll i el va besar» (Lc
15,
20)— pot transmetre als altres el mateix calor, quan de destinatari del
perdó se'n fa ministre.
11. Demanem, doncs, a Crist, en aquest dia sant,
que ens ajudi a redescobrir plenament, per nosaltres mateixos, la
bellesa d'aquest sagrament. No va ser Jesús mateix qui va ajudar
Pere en aquesta descoberta? «Si no et rento, no tindràs part
amb mi» (Gv 13, 8). Certament Jesús no es referia aquí
directament al sagrament de la Reconciliació, però d'alguna
manera l'evocava, al·ludint a aquell procés de purificació
que la seva mort redemptora realitzaria i l'economia sagramental aplicada
als individus en el transcurs dels segles.
Recorreguem assíduament, estimats sacerdots,
a aquest sagrament, perquè el Senyor ens pugui purificar constantment
el cor i ens faci menys indignes del misteri que celebrem. Cridats a representar
el rostre del Bon Pastor, i per tant a tenir el mateix cor que Crist, més
que els altres hem de fer nostra la invocació intensa del psalmista:
«Creeu en mi, o Déu, un cor ben pur, renoveu en mi un esperit
ferm» (Sal
51, 12). El sagrament de la Reconciliació,
irrenunciable per a tota existència cristiana, es posa també
com a sosteniment, orientació i medicina de la vida sacerdotal.
12. El sacerdot que fa plenament l'experiència
joiosa de la reconciliació sacramental després troba del
tot natural repetir als germans les paraules de Pau: «Nosaltres fem,
doncs, d'ambaixadors de Crist, com si Déu exhortés per mitjà
nostre. Us supliquem en nom de Crist: deixeu-vos reconciliar amb Déu.»
(2 Cor 5, 20).
Si la crisi del sacrament de la Reconciliació,
a què m'he referit abans, depèn de molts factors —des de
l'esmorteïment del sentit del pecat fins a l'escassa percepció
de l'economia sacramental amb què Déu ens salva— potser hem
de reconèixer que a vegades pot haver jugat en detriment del sagrament
també un cert afebliment del nostre entusiasme o de la nostra
disponibilitat en l'exercici d'aquest ministeri exigent i delicat.
Convé, doncs, més que mai fer-lo
redescobrir al Poble de Déu. És necessari dir amb fermesa
i convicció que el sagrament de la Penitència és la
via ordinària
per obtenir el perdó i la remissió
dels pecats greus comesos després del Baptisme. És necessari
celebrar el sagrament de la manera millor, en les formes litúrgicament
previstes, perquè aquest conservi la seva plena fisonomia de
celebració de la divina Misericòrdia.
13. Per restituir-nos la confiança en la
possibilitat de represa d'aquest sagrament hi ha no tan sols l'aparició,
àdhuc enmig de tantes contradiccions, d'una nova urgència
d'espiritualitat
en molts àmbits socials, sinó també
la viva necessitat de trobament interpersonal, que es va afermant
en moltes persones com a reacció a una societat anònima i
massificadora, que sovint condemna a l'aïllament interior fins i tot
quan ens envolta d'un vòrtex de relacions funcionals. Certament,
la confessió sagramental no s'ha de confondre amb una pràctica
de sosteniment humà o de teràpia psicològica. Tanmateix
no s'ha de minusvalorar el fet que, viscut correctament, el sagrament de
la Reconciliació acompleix segurament també un rol
«humanitzador», que s'ajusta bé al seu valor primari
de reconciliació amb Déu i l'Església.
És important també, sobre aquest
aspecte, que el ministre de la reconciliació acompleixi bé
el seu deure. La seva capacitat d'acolliment, d'escolta, de diàleg,
la seva disponibilitat mai desmentida, són elements essencials perquè
el ministeri de la reconciliació es pugui manifestar en tot el seu
valor. L'anunci fidel, mai reticent, de les exigències radicals
de la paraula de Déu ha d'anar sempre acompanyat d'una gran comprensió
i delicadesa, a imitació de l'estil de Jesús envers els pecadors.
14. Convé també donar la importància
necessària a la configuració litúrgica del sagrament.
El sagrament és a l'interior de la lògica de comunió
que caracteritza l'Església. El pecat mateix no es comprèn
fins al fons si s'entén tan sols de forma «privatista»,
oblidant que toca inevitablement a tota la comunitat i en fa abaixar el
nivell de santedat. Amb més raó expressa un misteri de solidaritat
sobrenatural l'oferta del perdó, la lògica sagramental del
qual es fonamenta en la unió profunda que subsisteix entre Crist
cap i els seus membres.
Fer redescobrir aquest aspecte «comunitari»
del sagrament, també per mitjà de litúrgies penitencials
comunitàries
que concloguin amb la confessió i l'absolució
individuals és de gran importància, perquè permet
als fidels de percebre millor la doble dimensió de la reconciliació
i l'empeny més a viure el propi camí penitencial en tota
la seva riquesa regeneradora.
15. Resta encara el problema fonamental d'una
catequesi sobre el sentit moral i sobre el pecat, que faci prendre
una consciència més clara de les exigències evangèliques
en la seva radicalitat. Hi ha, però, una tendència minimalista,
que impedeix que el sagrament porti tots els fruits esperables. Per a molts
fidels, la percepció del pecat no és mesurada sobre l'Evangeli,
sinó sobre els «llocs comuns», sobre la «normalitat»
sociològica, que fa pensar que no som particularment responsables
de coses que «fan tots», sobretot si són civilment legalitzades.
L'evangelització del tercer mil·lenni
ha de comptar amb urgència d'una presentació viva, completa,
exigent del missatge evangèlic. El cristianisme que hem de vetllar
no es pot reduir a un mediocre compromís d'honestedat segons criteris
sociològics, sinó que ha de ser un tendir veritable
cap a la santedat. Hem de rellegir amb entusiasme renovat el capítol
V° de la Lumen gentium, que tracta de la vocació universal
a la santedat. Ser cristià significa rebre un «do» de
gràcia santificant, que no pot sinó traduir-se en «compromís»
de correspondència personal en la vida de cada dia. No és
per casualitat que en aquests anys he cercat de promoure a un nivell més
alt el reconeixement de la santedat, en tots els àmbits en què
aquesta s'ha manifestat, perquè a tots els cristians els puguin
ser oferts múltiples models de santedat, i que tots recordin que
estan cridats personalment a aquesta fita.
16. Anem cap endavant, estimats germans sacerdots,
en la joia del nostre ministeri, sabent que tenim al costat nostre Aquell
que ens ha cridat i que mai no ens abandona. Que la certesa de la seva
presència ens sostingui i ens consoli.
En ocasió del Dijous Sant sentim encara
més viva aquesta presència seva, en posar-nos en contemplació
commoguda de l'hora en la qual Jesús, al Cenacle, es va donar a
si mateix en el signe del pa i del vi, anticipant sagramentalment el sacrifici
de la Creu. L'any passat us vaig escriure a vosaltres justament des del
Cenacle , en ocasió de la meva visita a Terra Santa. Com no recordar
aquell moment emocionant? El revisc ara, no sense tristesa per la situació
tan sofrent en què continua estant la terra de Crist.
La nostra cita espiritual per al Dijous Sant encara
és allà, al Cenacle, mentre a l'entorn dels bisbes, a les
catedrals de tot el món, vivim el mister del Cos i de la Sang de
Crist i fem grata memòria dels orígens del nostre sacerdoci.
En la joia del do immens que hem rebut junts,
us abraço a tots i us beneeixo.
El Vaticà, 25 de març, quart
Diumenge de Quaresma, de l'any 2001, vint-i-tresè de Pontificat.