Benvolguts sacerdots:
1. Com és tradicional, em dirigeixo a
vosaltres el dia de Dijous Sant, commogut, com si m'assegués al
costat vostre en aquella taula del Cenacle en la qual el Senyor Jesús
va celebrar amb els apòstols la primera Eucaristia: un do per a
tota l'Església, un do que, si bé sota el signe sacramental,
es fa present «veritablement, realment i substancialment» (Concili
de Trento: DS 1651) a cadascun dels sagraris d'arreu del món.
Davant d’aquesta presència especial, l'Església es prostra
en adoració: «Adoro te devote, latens Deitas»;
es deixa endur per l'elevació espiritual dels sants i, com a Esposa,
es recull en íntima efusió de fe i d'amor: «Ave
verum corpus natum ex Maria Virgine.»
Al do d'aquesta presència especial, que
es renova en el seu suprem acte sacrificial i el converteix en aliment
per a nosaltres, Jesús va unir, precisament al Cenacle, una tasca
específica dels apòstols i dels seus successors. Des d'aleshores,
ser apòstol de Crist, com ho són els bisbes i els preveres
que participen de la seva missió, significa estar autoritzats a
actuar in persona Christi Capitis. Això succeeix sobretot
cada vegada que se celebra el banquet sacrificial del Cos i de la Sang
del Senyor. Aleshores, és com si el sacerdot deixés a Crist
el rostre i la veu: «Feu això, que és el meu memorial»
(Lc 22,19).
Quina vocació tan meravellosa la nostra,
els meus estimats germans sacerdots! Veritablement podem repetir amb el
salmista: «Com podria retornar al Senyor tot el bé que m'ha
fet? Invocant el seu nom, alçaré el calze per celebrar la
salvació » (Sl 116,12-13).
2. En meditar novament amb goig sobre aquest
gran do, vull aturar-me en un aspecte de la nostra missió, sobre
el qual vaig cridar la vostra atenció ja l'any passat en aquesta
mateixa circumstància. Crec que val la pena d’aprofundir-hi més.
Em refereixo a la missió que el Senyor ens ha donat de representar-lo,
no tan sols en el sacrifici eucarístic, sinó també
en el sagrament de la Reconciliació.
Hi ha una connexió íntima entre
els dos sagraments. L'Eucaristia, cimal de l'economia sacramental, n'és
també la seva font: d'alguna manera tots els sagraments en provenen
i hi condueixen. Això val de manera especial per al sagrament destinat
a «mitjanar» el perdó de Déu, que acull novament
entre els seus braços el pecador penedit. En efecte, és veritat
que l'Eucaristia, com a representació del sacrifici de Crist, té
també la missió de rescatar-nos del pecat. A propòsit
d’això, el Catecisme de l'Església Catòlica
ens recorda que «l'Eucaristia no ens pot unir a Crist sense purificar-nos
al mateix temps dels pecats comesos i preservar-nos de futurs pecats»
(ním. 1393). No obstant això, en l'economia de la gràcia
escollida per Crist, aquesta energia purificadora, si bé obté
la purificació dels pecats venialsdirectament, només indirectament
incideix sobre els pecats mortals, que trastornen de manera radical la
relació del fidel amb Déu i la seva comunió amb l'Església.
«L'Eucaristia --diu també el Catecisme-- no està
ordenada al perdó dels pecats mortals. Això és propi
del sagrament de la Reconciliació. El que és propi de l'Eucaristia
és ser el sagrament dels qui estan en la
plena comunió amb l'Església»
(núm. 1395).
Reiterant aquesta veritat, l'Església certament
no vol infravalorar el paper de l'Eucaristia. El que intenta és
acollir el seu significat dintre de l'economia sacramental en el seu conjunt,
tal com ha estat dissenyada per la saviesa salvadora de Déu. D'altra
banda, aquesta és la línia que indica peremptòriament
l'apòstol quans s'dareça als corintis tot dient: «Qui
mengi el pa o begui la copa del Senyor indignament serà cupable
de profanar el cos i de la sang del Senyor. Que cadascú s'examini
a si mateix abans de menjar el pa i beure la copa, perquè qui menja
i beu sense tenir present que es tracta del cos del Senyor, menja i beu
la pròpia condemna» (1Co 11,27-29). En la perspectiva
d'aquest advertiment paulí se situa el
principi segons el qual «qui té consciència d'estar
en pecat greu ha de rebre el sagrament de la Reconciliació abans
d'apropar-se a combregar (Catecisme de l'Església Catòlica,
núm. 1385).
3. En recordar aquesta veritat, sento el desig,
estimats germans meus en el sacerdoci, de convidar-vos ardentment, com
ja ho vaig fer l'any passat, a redescobrir personalment i a fer redescobrir
la bellesa del sagrament de la Reconciliació. Per diversos motius,
aquest passa des de fa alguns decennis per una certa crisi, a la qual m'he
referit més d'una vegada, i fins i tot he volgut que un sínode
de bisbes hi reflexionés, les indicacions del qual després
s'han recollit a l’exhortació apostòlica Reconciliatio
et poenitentia. D'altra banda, he de recordar amb goig profund els
senyals positius que, especialment en l'any jubilar, han posat de manifest
com aquest sagrament, presentat i celebrat adequadament,
pot ser redescobert també pels joves.
Aquest redescobriment es veu afavorit, sens dubte,
per l'exigència de comunicació personal, avui cada vegada
més difícil pel ritme frenètic de la societat tecnològica
però que, precisament per això, encara se sent més
com una necessitat vital. És veritat que es pot atendre aquesta
necessitat de diverses maneres. Però, com no hem de reconèixer
que el sagrament de la Reconciliació, sense confondre'l amb les
diverses teràpies de tipus psicològic, ofereix també,
gairebé de manera desbordant, una resposta significativa a
aquesta exigència? Ho fa posant el penitent
en relació amb el cor misericordiós de Déu a través
del rostre amic d'un germà.
Sí, és veritablement gran la saviesa
de Déu, que amb la institució d'aquest sagrament ha atès
també una necessitat profunda i ineludible del cor humà.
D'aquesta saviesa, n’hem de ser intèrprets lúcids i afables
mitjançant el contacte personal que estem cridats a establir amb
molts germans i germanes en la celebració de la Penitència.
Amb aquest propòsit, vull reiterar que la celebració personal
és la forma ordinària d'administrar aquest sagrament, i que
només en «casos de necessitat greu» és legítim
recórrer a la forma
comunitària amb confessió i absolució
col·lectiva. Les condicions que requereix aquesta forma d'absolució
són ben conegudes i cal recordar, en tot
cas, que mai no dispensa de la confessió individual successiva dels
pecats
greus, que els fidels s'han de comprometre a
fer perquè sigui vàlida l'absolució (cf. ibíd.,
1483).
4. Redescobrim amb alegria i confiança
aquest sagrament. Visquem-lo, primer per a nosaltres mateixos, com una
exigència profunda i una gràcia sempre desitjada, amb vista
adonar un renovat vigor i impuls al nostre camí de santedat i al
nostre ministeri.
Al mateix temps, esforcem-nos a ser autèntics
ministres de la misericòrdia. En efecte, sabem que en aquest sagrament,
com en tots els altres, alhora que testimoniem una gràcia que ve
de l'altíssim i obra per virtut pròpia, n'estem cridats a
ser instruments actius. En altres paraules --i això ens omple de
responsabilitat--, Déu compta també
amb nosaltres, amb la nostra disponibilitat i fidelitat, per fer prodigis
en els cors. Potser més que en altres, en la celebració d'aquest
sagrament és important que els fidels tinguin una experiència
viva del rostre de Crist, el Bon Pastor.
Permeteu-me, doncs, que m’aturi a comentar amb
vosaltres aquest tema, com traient el cap pels llocs per on cada dia --a
les catedrals, a les parròquies, als santuaris o en un altre lloc--
us feu càrrec d'administrr aquest sagrament. Em vénen a la
me,òria les pàgines evangèliques que ens presenten
més
directament el rostre misericordiós de
Déu. Com no hem de pensar en la trobada commovedora del fill pròdig
amb
el Pare misericordiós? O en la imatge
de l'ovella perduda i trobada, que el Pastor pren sobre les seves espatlles
ple de goig? L'abraçada del Pare, l'alegria del Bon Pastor, ha de
trobar un testimoniatge en cadascun de nosaltres, benvolguts germans, en
el moment en què se'ns demana ser ministres del perdó per
a un penitent.
Per il·lustrar encara millor algunes dimensions
específiques d'aquest especialíssim col·loqui de salvació
que és la confessió sagramental, voldria proposar avui com
a «icona bíblica» la trobada de Jesús amb Zaqueu
(cf. Lc 19,1-10). En efecte, em sembla que el que passa entre Jesús
i el «cap de publicans» de Jericó s'assembla a alguns
aspectes d'una celebració del sagrament de la misericòrdia.
Seguint aquest relat breu, però tan intens, volem descobrir en les
actituds i en la veu de Crist tots aquells matisos de saviesa
humana i sobrenatural que també nosaltres
hem d'intentar expressar perquè el sagrament sigui viscut de la
millor manera possible.
5. Com sabem, el relat presenta la trobada entre
Jesús i Zaqueu gairebé com un fet casual. Jesús entra
a Jericó i recorre la ciutat acompanyat per la gent (cf.
Lc 19,3). Zaqueu sembla impulsat només per la curiositat quan s'enfila
al sicòmor. De vegades, la trobada de Déu amb l'home té
també l'aparença de la casualitat. Però res no és
«casual» per part de Déu. El fet d'estar en realitats
pastorals molt diverses a vegades ens pot desanimar, i ens pot desmotivar
el fet que no tan sols molts cristians no facin el cas degut a la vida
sacramental, sinó que sovint s'apropin als sagraments de manera
superficial. Qui té experiència de confessar, de com s'arriba
a aquest sagrament en la vida habitual, a vegades pot quedar desconcertat
davant el fet que alguns fidels van a confessar-se sense ni tan sols saber
el que volen. Per a alguns d'ells, la decisió d'anar a confessar-se
pot estar determinada només per la necessitat de ser escoltats.
Per a d'altres, per l'exigència de rebre un consell. Per a d'altres,
fins i tot per la necessitat psicològica de deslliurar-se de l'opressió
del «sentit de culpa». Molts senten la necessitat autèntica
de restablir una relació amb Déu, però es confessen
sense prendre prou consciència dels compromisos que se’n deriven,
o potser fent un examen de consciència molt simple a causa d'una
falta de formació sobre les implicacions d'una vida moral inspirada
en l'Evangeli. Quin confessor no ha tingut mai aquesta experiència?
Ara bé, aquest és precisament el
cas de Zaqueu. Tot el que li passa és sorprenent. Si en un moment
determinat no s'hagués produït la «sorpresa» de
la mirada de Crist, potser hauria restat com un espectador mut del seu
pas pels carrers de Jericó. Jesús hauria passat al costat,
però no dintre de la seva vida. Ell mateix no sospitava que la curiositat,
que el va dur a fer un gest tan singular, era ja fruit d'una misericòrdia
prèvia, que l’atreia i aviat li transformaria el més
íntim del cor.
Estimats sacerdots, pensant en molts dels nostres
penitents, rellegim l'estupenda indicació de Lluc sobre l'actitud
de Crist: «Quan Jesús va arribar en aquell indret, va alçar
els vista i li digué: “Zaqueu, baixa de pressa, que m'haig d'hostatjar
a casa teva”» (Lc 19,5).
Cada trobada amb un fidel que ens demana de confessar-se,
encara que sigui de manera una miqueta superficial perquè no n'està
motivat ni preparat adequadament, pot ser sempre, per la gràcia
sorprenent de Déu, aquell «lloc» prop del sicòmor
en el qual Crist va aixecar els ulls cap a Zaqueu. Per a nosaltres és
impossible de valorar fins a on ha penetrat la mirada de Crist en l'ànima
del publicà de Jericó. Sabem, però, que aquells ulls
són els mateixos que es fixen en cadascun dels nostres penitents.
En el sagrament de la Reconciliació, nosaltres som instruments d'una
trobada sobrenatural amb les seves pròpies lleis, que només
hem de seguir i de respectar. Per a Zaqueu devia ser una experiència
esglaiadora escoltar que el cridaven pel seu nom. Era un nom que, per a
molts convilatans seus, estava carregat de menyspreu. Ara ell l’escoltava
pronunciar amb un accent de tendresa, que no tan sols expressava confiança
sinó també
familiaritat i un desig urgent de guanyar-se
la seva amistat. Si, Jesús parla a Zaqueu com a un amic de tota
la vida, potser oblidat, però sense haver renegat de la seva fidelitat,
i així entra amb la dolça força de l'afecte a la vida
i a la casa de l'amic retrobat: «baixa de pressa; que avui m'haig
d'hostatjar a casa teva» (Lc 19,5).
6. Impacta el to del llenguatge en el relat de
Lluc. Tot és tan personalitzat, tan delicat, tan afectuós!
No es tracta només de trets commovedors d'humanitat. Dins aquest
text hi ha una urgència intrínseca, que Jesús expressa
com a revelació definitiva de la misericòrdia de Déu.
Diu: «haig d'hostatjar-me a casa teva» o, per a traduir-ho
més literalment: «és necessari per a mi quedar-me a
casa teva» (Lc 19,5). Seguint el misteriós camí que
el Pare li ha indicat, Jesús ha trobat en el seu camí també
Zaqueu. S'entreté amb ell com si es tractés d'una trobada
prevista des del principi. La casa d'aquest pecador està a punt
de convertir-se, malgrat
tantes murmuracions de la mesquinesa humana,
en un lloc de revelació, en l'escenari d'un miracle de la misericòrdia.
Certament, això no succeirà si Zaqueu no allibera el seu
cor dels llaços de l'egoisme i dels lligams de la injustícia
comesa amb el frau. Però la misericòrdia ja li ha arribat
com a oferiment gratuït i desbordant. La misericòrdia l’ha
precedit!
Això és el que succeeix en tota
trobada sacramental. No pensem que és el pecador, amb el seu camí
autònom de conversió, qui es guanya la misericòrdia.
Al contrari, és la misericòrdia el qui l’impulsa cap al camí
de la conversió. L'home no pot res per si mateix. I encara menys
merèixer. La confessió, abans que un camí de l'home
cap a Déu, és una visita de Déu a la casa de l'home.
Així doncs, podem trobar-nos en cada confessió
davant de les persones més diverses. Però hem d'estar convençuts
d'una cosa: abans de la nostra invitació, i fins i tot abans de
les nostres paraules sacramentals, els germans que sol·liciten el
nostre ministeri estan ja abrusats per una misericòrdia que actua
en ells des de dintre. Tant de bo que per les nostres paraules i el nostre
zel de pastors, sempre atents a cada persona, capaços també
d'intuir els seus problemes i d'acompanyar-los en el camí amb delicadesa,
transmetent-los confiança en la bondat de Déu, arribem a
ser col·laboradors de la misericòrdia que acull i de l'amor
que salva.
7. «Haig d'allotjar-me a casa teva».
Intentem penetrar més profundament encara en aquestes paraules.
Són una proclamació. Fins i tot abans d'indicar una decisió
de Crist, proclamen la voluntat del Pare. Jesús es presenta com
qui ha rebut un manament precís. Ell mateix té una «llei»
que ha d'observar: la voluntat del Pare, que Ell compleix amb amor, fins
al punt de fer d'això el seu «aliment» (cf. Jn
4,34). Les paraules amb les quals Jesús es dirigeix a Zaqueu no
són solament una manera d'establir una relació, sinó
l'anunci d'un designi de Déu.
La trobada es produeix en la perspectiva de la
Paraula de Déu, que té la seva perfecta expressió
en la Paraula i el Rostre de Crist. Aquest és també el principi
necessari de tota trobada autèntica per a la celebració de
la Penitència. Quina llàstima si tot es reduís a un
mer procés comunicatiu humà. L'atenció a les lleis
de la comunicació humana pot ser útil i no s’ha de descuidar,
però tot s'ha fundar en la Paraula de
Déu. Per això el ritu del sagrament
preveu que es proclami també al penitent aquesta Paraula.
Encara que no sigui fàcil posar-lo en pràctica,
aquest és un detall que no s'ha d’infravalorar. Els confessors experimenten
contínuament la dificultat que suposa il·lustrar les exigències
d'aquesta Paraula a qui només la coneix superficialment. És
cert que el moment en què se celebra el Sagrament no és el
més apte per cobrir aquesta llacuna. Cal que això es faci
amb saviesa pastoral, en la fase anterior de preparació, oferint
les indicacions fonamentals que permetin a cadascú de confrontar-se
amb la veritat de l'Evangeli. En tot cas, el confessor no ha de deixar
d'aprofitar la trobada sacramental per intentar que el penitent albiri
d'alguna manera la condescendència misericordiosa de Déu,
que li ofereix la seva mà no per castigar-lo sinó per salvar-lo.
D'altra banda, no hem d'ocultar les dificultats
objectives que crea la cultura dominant del nostre temps pel que fa a aquest
tema. També els cristians madurs hi troben un obstacle en el seu
esforç per sintonitzar amb els manaments de Déu i amb les
orientacions expressades pel magisteri de l'Església, sobre la base
dels manaments. Aquest és el cas de molts problemes d'ètica
sexual i familiar, de bioètica, de moral professional
i social, però també de problemes
relatius als deures relacionats amb la pràctica religiosa i amb
la participació en la vida eclesial. Per això cal una tasca
catequètica que no pot recaure sobre el confessor en el moment d'administrar
el sagrament. Això hauria de fer-se més aviat com a tema
d'aprofundiment en la preparació a la
confessió En aquest sentit, poden ser de gran ajuda les celebracions
penitencials preparades de manera comunitària i que conclouen amb
la confessió individual.
Per tal de perfilar bé tot això,
la «icona bíblica» de Zaqueu ofereix també una
indicació important. En el sagrament, abans de trobar-se amb «els
manaments de Déu», es troba, en Jesús, amb «el
Déu dels manaments». Jesús mateix és qui es
presenta a Zaqueu: «m'haig d'hostatjar a casa teva». Ell és
el do per a Zaqueu i, al mateix temps, la «llei de Déu»
per a Zaqueu. Quan es troba Jesús com a do, fins i tot l'aspecte
més exigent de la llei adquireix la «suavitat»
pròpia de la gràcia segons la dinàmica sobrenatural
que va fer dir a Pau: «si us deixeu guiar per l'Esperit no esteu
sota la Llei» (Ga 5,18). Tota celebració de la penitència
hauria de suscitar en l'ànim del penitent el mateix esglai d'alegria
que les paraules de Crist van provocar en Zaqueu, que «baixà
de presa i el va acollir amb alegria» (Lc 19,6).
8. La precedència i superabundància
de la misericòrdia no ha de fer oblidar, però, que aquesta
és només el pressupòsit de la salvació, que
es consuma en la mesura que troba resposta per part de l'ésser humà.
En efecte, el perdó concedit en el sagrament de la Reconciliació
no és un acte exterior, una espècie d'«indult»
jurídic, sinó una trobada autèntica i real del penitent
amb Déu, que restableix la relació d'amistat
trencada pel pecat. La «veritat»
d'aquesta relació exigeix que l'home aculli l'abraçada misericordiosa
de Déu, superant tota resistència causada pel pecat.
Això és el que li passa a Zaqueu.
En sentir-se tractat com a «fill», comença a pensar
i a comportar-se com un fill, i ho demostra redescobrint els germans. Sota
la mirada amorosa de Crist, el seu cor s'obre a l'amor del proïsme.
D'una actitud tancada, que l’havia dut a enriquir-se sense preocupar-se
del sofriment dels altres, passa a una actitud de compartir que s'expressa
en una distribució real i efectiva del seu patrimoni: «dono
als pobres la meitat dels béns». La injustícia comesa
amb el frau contra els germans és reparada amb una restitució
quadruplicada: «i als qui he exigit més diners del compte,
els en restitueixo quatre vegades més» (Lc 19,8). Només
arribats en aquest punt l'amor de Déu arriba al seu objectiu i es
verifica la salvació «Avui ha entrat la salvació en
aquesta casa» (Lc 19,9).
Aquest camí de la salvació, expressat
d'una manera tan clara en l'episodi de Zaqueu, ens ha d'oferir, benvolguts
sacerdots, l'orientació per exercir amb savi equilibri pastoral
la nostra tasca difícil en el ministeri de la confessió.
Aquest sofreix contínuament la força contrastant de dos excessos:
el rigorisme i el laxisme. El primer no té en compte la primera
part de l'episodi de Zaqueu: la misericòrdia prèvia, que
impulsa a la conversió i valora també
fins els més petits progressos en l'amor, perquè el Pare
vol fer l'impossible per a salvar el fill perdut. Perquè «el
Fill de l'home ha vingut a buscar i salvar allò que s'havia perdut»
(Lc 19,10). El segon excés, el laxisme, no té en compte el
fet que la salvació plena --que no tan sols s'ofereix sinó
que es rep--, la que veritablement guareix i reviu, implica una veritable
conversió a les exigències de l'amor de Déu. Si Zaqueu
hagués acollit el Senyor a casa seva sense arribar a una actitud
d'obertura a l'amor, a la reparació del mal comès, a un propòsit
ferm de vida nova, no hauria rebut en el més profund del seu ésser
el perdó que el Senyor li havia ofert amb tanta promptitud.
Hem d'estar sempre atents a mantenir l'equilibri
just per a no incórrer en cap d'aquests dos extrems. El rigorisme
oprimeix i allunya. El laxisme desorienta i crea falses il·lusions.
El ministre del perdó, que encarna per al penitent el rostre del
Bon Pastor, ha d’expressar d'igual manera la misericòrdia prèvia
i el perdó sanador i pacificador. Basant-se en aquests principis,
el sacerdot està cridat a destriar, en el diàleg amb el penitent,
si aquest està preparat per a l'absolució sacramental. Certament,
en nom de la delicadesa de la
trobada amb les ànimes en un moment tan
íntim i sovint turmentat, s'imposa molta discreció. Si no
li consta el contrari, el sacerdot ha de suposar que, en confessar els
pecats, el penitent sent veritable dolor per haver-los comès i que,
per tant, té el propòsit d'esmenar-se. Aquesta suposició
tindrà un fonament ulterior si la pastoral de la reconciliació
sacramental ha sabut preparar els oportuns ajuts, facilitant moments de
preparació per al sagrament que ajudin a cadascú a madurar
en una consciència suficient del que exigeix. No obstant això,
és clar que si hi ha evidència en sentit contrari, el confessor
té el deure de dir al penitent que
encara no està preparat per a l'absolució.
Si aquesta s'administrés a qui hagi declarat explícitament
que no es vol
esmenar, el ritu es reduiria a una pura quimera
i seria, fins i tot, com un acte gairebé màgic, capaç
potser de suscitar una aparença de pau, però certament no
la pau profunda de la consciència, garantida per l'abraçada
de Déu.
9. Tenint en compte tot el que s'ha dit, també
es veu millor per què la trobada personal entre el confessor i el
penitent
és la forma ordinària de la reconciliació
sacramental, mentre que la modalitat de l'absolució col·lectiva
té un caràcter excepcional. Com és sabut, la praxi
de l'Església ha arribat gradualment a la celebració privada
de la penitència, després de segles en què va predominar
la fórmula de la penitència pública. Aquest desenvolupament
no tan sols no ha canviat la substància del sagrament –i no podia
ser altrament– sinó que ha aprofundit en la seva expressió
i en la seva eficàcia. Tot això no s'ha verificat sense l'assistència
de l'Esperit, que també en això ha desenvolupat la tasca
de dur l'Església «fins a la veritat completa» (Jn 16,13).
En efecte, la forma ordinària de la Reconciliació
no tan sols expressa bé la veritat de la misericòrdia divina
i el perdço consegüent, sinó que il·lumina la
veritat mateixa de l'home en un dels seus aspectes fonamentals: l'originalitat
de cada persona que, àdhuc vivint en un ambient de relació
i de comunitat, mai no es deixa reduir a la condició d'una massa
informe. Això explica l'eco profund que suscita en l'ànim
el fet de sentir-se cridar pel nom. Saber-se coneguts i acollits com som,
amb les nostres característiques més personals, ens fa sentir-nos
realment vius. La pastoral mateixa hauria de tenir en més gran consideració
aquest aspecte per equilibrar sàviament els moments comunitaris
en què es destaca la comunió eclesial, i aquells en què
s'atén a les exigències de la persona individualment. En
general, les persones esperen que se les reconegui i se les segueixi, i
precisament a través d'aquesta proximitat senten més fort
l'amor de Déu.
En aquesta perspectiva, el sagrament de la Reconciliació
es presenta com un dels itineraris privilegiats d'aquesta pedagogia de
la persona. En ell, el Bon Pastor, mitjançant el rostre i la veu
del sacerdot, es fa proper a cadascú, per a entaular amb ell un
diàleg personal fet d'escolta, de consell, de consol i de perdó.
L'amor de Déu és tal que, sense descuidar els altres, sap
concentrar-se en cadascú. Qui rep l'absolució sacramental
ha de poder sentir la calor d'aquesta sol·licitud personal. Ha d'experimentar
la intensitat de
l'abraçada paternal oferta al fill pròdig:
«Corregué a tirar-se-li al coll i el besà» (Lc
15,20). Ha de poder escoltar la veu càlida d'amistat que va sentir
el publicà Zaqueu quan Jesús va cridar -lo pel seu nom a
una vida nova (cf. Lc 19,5).
10. D'aquí es deriva també la necessitat
d'una adequada preparació del confessor a la celebració d'aquest
sagrament. Aquesta s'ha de desenvolupar de tal manera que faci brillar,
fins i tot en les formes externes de la celebració, la seva dignitat
d'acte litúrgic, segons les normes indicades pel ritual de la Penitència.
Això no exclou la possibilitat d'adaptacions pastorals dictades
per les circumstàncies, si se'n veu la necessitat, per veritables
exigències de la condició del penitent, a la llum del principi
clàssic segons el qual la salus
animarum és la llei suprema de
l'Església. Deixem-nos guiar en això per la saviesa dels
sants. Actuem també amb valentia en proposar la confessió
als joves. Estiguem enmig d'ells fent-nos-en amics i pares, confidents
i confessors. Necessiten trobar en nosaltres les dues figures, les
dues dimensions.
Sentim la greu exigència d'estar realment
al dia en la nostra formació teològica, sobretot tenint en
compte els nous desafiaments ètics i essent sempre fidels al discerniment
del magisteri de l'Església. A vegades succeeix que els fidels,
a propòsit de certes qüestions ètiques d'actualitat,
surten de la confessió amb idees bastant confuses, en part perquè
tampoc no troben en els confessors la mateixa línia de judici. En
realitat, els qui exerceixen en nom de Déu i de l'Església
aquest ministeri delicat tenen el deure precís de no promoure i
menys encara manifestar, en el moment de la confessió, valoracions
personals que no s'ajustin amb el que l'Església ensenya i proclama.
No es pot confondre amb l'amor el fet de faltar a la veritat per un sentit
de comprensió mal entès. No tenim la facultat d'expressar
criteris reductius al nostre arbitri, fins i tot amb la millor intenció.
La nostra missió és la de ser testimonis de Déu, fent-nos
intèrprets d'una misericòrdia que salva i que es manifesta
també com a judici sobre el pecat dels homes. «No tothom qui
em digui: “Senyor, Senyor”, entrarà al Regne del cel, sinó
el qui fa la voluntat del meu Pare del cel» (Mt 7,21).
11. Benvolguts sacerdots. Sentiu-me particularment
proper a vosaltres mentre us reuniu entorn dels vostres bisbes en aquest
Dijous Sant de l'any 2002. Tots hem viscut un renovat impuls eclesial a
l'alba del nou mil·lenni sota la consigna de «caminar des
de Crist» (cf. Novo millennio ineunte, 29 i seg.). Va ser
desig de tots que això coincidís amb una nova era de fraternitat
i de pau per a la humanitat sencera. En canvi, hem vist córrer nova
sang. Hem estat encara testimonis de guerres. Hem sentit amb angoixa la
tragèdia de la divisió i l'odi que devasten les relacions
entre els pobles.
A més, com a sacerdots, ens sentim en aquests
moments personalment commoguts en el més íntim del cor pels
pecats d'alguns germans nostres que han traït la gràcia rebuda
amb l'ordenació, cedint fins i tot a les pitjors manifestacions
del mysterium iniquitatis que actua en el món. Amb això
es provoquen escàndols greus, que arriben a crear un clima dens
de sospites sobre tots els altres sacerdots benemèrits que exerceixen
el seu ministeri amb honestedat i coherència i, a vegades, amb caritat
heroica. Mentre l'Església expressa la seva sol·licitud per
les víctimes i s'esforça per respondre amb justícia
i veritat a cada situació penosa, tots nosaltres, “conscients de
la debilitat humana, però confiant en el poder salvador de la gràcia
divina”, estem cridats a abraçar el mysterium Crucis i a
comprometre'ns encara més en la recerca de la santedat. Hem de pregar
perquè Déu, en la seva providència, susciti en els
cors un generós i renovat impuls d'aquest ideal de lliurament total
a Crist, que està a la base del ministeri sacerdotal.
És precisament la fe en Crist la que ens
dóna força per esguardar vers el futur amb confiança.
En efecte,
sabem que el mal està sempre al cor de
l'home i només quan l'home s'apropa a Crist i es deixa «conquerir»
per Ell és capaç d'irradiar pau i amor tot al voltant seu.
Com a ministres de l'Eucaristia i de la Reconciliació sacramental,
a nosaltres ens pertoca, de manera molt especial, la tasca de difondre
en el món esperança, bondat i pau.
Us desitjo que visqueu en la pau del cor, en comunió
profunda entre vosaltres, amb el bisbe i amb les vostres comunitats, aquest
dia sant que recordem, amb la institució de l'Eucaristia, el nostre
«naixement» sacerdotal. Amb les paraules dirigides per Crist
als apòstols al Cenacle després de la Resurrecció,
i invocant a la Mare de Déu, Reina dels Apòstols i Reina
de la Pau, us acullo a tots en una
abraçada fraterna: Pau, pau a tots i a
cadascun de vosaltres. Bona Pasqua!
El Vaticà, 17 de març, V Diumenge
de Quaresma, de 2002, vint-i-quatrè del meu Pontificat.
JOAN PAU II