1. “I vosaltres, qui dieu que
sóc jo?” (Mt 16,15).
Benvolguts joves, amb gran alegria
em reuneixo novament amb vosaltres, en ocasió d’aquesta vetlla d’oració,
durant la qual ens volem disposar junts a escoltar Crist, que sentim present
entre nosaltres. És Ell qui ens parla.
“I vosaltres, qui dieu que sóc
jo?” Jesús planteja aquesta pregunta als seus deixebles a la regió
de Cesarea de Filip. Simó Pere contesta: “Tu ets el Crist, el Fill
de Déu viu” (Mt 16,16). Al seu torn, el Mestre li adreça
aquestes paraules sorprenents: “Feliç tu, Simó, fill de Jonàs,
perquè això no t’ho ha revelat la carn ni la sang, sinó
el meu Pare que està al cel” (Mt 16,17).
Quin és el significat d’aquest
diàleg? Per què Jesús vol escoltar allò que
els homes pensen d’Ell? Per què vol saber el que els seus deixebles
pensen d’Ell?
Jesús vol que els deixebles
s’adonin d’allò que és amagat a les seves ments i als seus
cors i que expressin la seva convicció. Al mateix temps, però,
sap que el judici que en faran no serà tan sols d’ells, perquè
en aquest judici es revelarà el que Déu ha vessat als seus
cors per la gràcia de la fe.
Aquest esdeveniment a la regió
de Cesarea de Filip ens introdueix, d’alguna manera, en el “laboratori
de la fe”. Llavors es desvela el misteri de l’inici i de la maduració
de la fe. En primer lloc, hi ha la gràcia de la revelació:
un íntim i inexpressable donar-se de Déu a l’home; després
ve la crida a donar una resposta i, finalment, la resposta de l’home, resposta
que des d’aquell moment vindrà a donar sentit i forma a tota la
seva vida.
Heus aquí el que és
la fe. És la resposta a la paraula del Déu viu per part de
l’home racional i lliure. Les preguntes que Crist planteja, les respostes
dels apòstols i la de Simó Pere són com una prova
de la maduresa de la fe dels qui estan més a prop de Crist.
2. El diàleg a Cesarea de
Filip va tenir lloc en el temps prepasqual, és a dir, abans de la
passió i resurrecció de Crist. Convindria recordar també
un altre esdeveniment durant el qual Crist, ja ressuscitat, va provar la
maduresa de la fe dels seus apòstols. Es tracta de la trobada amb
l’apòstol Tomàs.
Era l’únic absent quan, després
de la resurrecció, Crist va anar per primera vegada al Cenacle.
Quan els altres deixebles li van
dir que havien vist el Senyor ell no ho va voler creure. Deia: “Si no veig
a les seves mans el senyal dels claus i no fico el dit al forat dels claus
i no poso la mà al seu costat, no ho creuré” (Jn 20,25).
Vuit dies més tard, els deixebles estaven novament reunits i Tomàs
es trobava amb ells. Estant les portes tancades, Jesús va entrar,
va saludar els apòstols amb aquestes paraules: “Pau a vosaltres”
(Jn 20,26) i tot seguit es va adreçar a Tomàs: “Acosta aquí
el dit i mira’m les mans; porta la mà i fica-la al meu costat, i
no siguis incrèdul sinó creient” (Jn 20,27). Tomàs
li va contestar: “Senyor meu i Déu meu” (Jn 20,28).
També el Cenacle de Jerusalem
va ser per als apòstols una espècie de “laboratori de la
fe”. En cert sentit, el que allí va succeir amb Tomàs va
més enllà del que va passar a la regió de Cesarea
de Filip. Al Cenacle ens trobem davant d’una dialèctica de la fe
i de la incredulitat més radical i, al mateix temps, davant d’una
confessió encara més profunda de la veritat sobre Crist.
Veritablement no era fàcil
creure que estigués viu Aquell que tres dies abans havia estat dipositat
al sepulcre.
El diví Mestre havia anunciat
diverses vegades que ressuscitaria d’entre els morts i també havia
donat proves de ser el Senyor de la vida. Tanmateix, l’experiència
de la seva mort havia estat tan forta que tots necessitaven un trobament
directe amb Ell per creure en la seva resurrecció: els apòstols
al Cenacle, els deixebles en el camí d’Emaús, les dones pietoses
al costat del sepulcre... També Tomàs ho necessitava. Quan
la seva incredulitat es va acarar amb l’experiència directa de la
presència de Crist, l’apòstol que havia dubtat va pronunciar
aquelles paraules amb les quals s’expressa el nucli més íntim
de la fe: Si és així, si Tu veritablement estàs viu
encara que et van matar, això vol dir que ets el “meu Déu
i Senyor”.
Amb el cas de Tomàs el “laboratori
de la fe” s’ha enriquit amb un nou element. La revelació divina,
la pregunta de Crist i la resposta de l’home s’han completat amb el trobament
personal del deixeble amb Crist viu, amb el Ressuscitat. Aquest trobament
passa a ser l’inici d’una nova relació entre l’home i Crist, una
relació en la qual l’home reconeix existencialment que Crist és
Déu i Senyor; no tan sols Déu i Senyor del món i de
la humanitat, sinó Déu i Senyor d’aquesta existència
humana meva concreta. Un dia Sant Pau escriurà: “A prop teu hi ha
la paraula: en la teva boca i en el teu cor, és a dir, la paraula
de la fe que nosaltres proclamem. Perquè si confesses amb la teva
boca que Jesús és Senyor i creus en el teu cor que Déu
el va ressuscitar d’entre els morts, estaràs salvat” (Rm 10,8-9).
3. En les lectures de la litúrgia
d’avui estan descrits els elements de què es compon aquest “laboratori
de la fe”, del qual els apòstols en surten com a homes plenament
conscients de la veritat que Déu havia revelat en Jesucrist, veritat
que hauria modelat la seva vida personal i la de l’Església en el
curs de la història.
Aquest encontre romà, estimats
joves, és també una espècie de “laboratori de la fe”
per a vosaltres, deixebles d’avui, per als qui confessem Crist al llindar
del tercer mil·lenni.
Cada un de vosaltres pot trobar en
si mateix la dialèctica de preguntes i respostes que hem assenyalat
anteriorment. Cadascú pot analitzar les seves pròpies dificultats
per creure i fins i tot sentir la temptació de la incredulitat.
Al mateix temps, però, també pot experimentar una progressiva
maduració de la convicció conscient de la pròpia adhesió
de fe.
En efecte, en aquest admirable laboratori
de l’esperit humà, el laboratori de la fe, es troben sempre mútuament
Déu i l’home. Crist ressuscitat entra en el cenacle de la nostra
vida i permet a cadascú d’experimentar la seva presència
i confessar: Tu, Crist, ets “el meu Déu i Senyor”.
Crist va dir a Tomàs: “Per
què m’has vist has cregut. Feliços els qui no han vist i
han cregut” (Jn 20,29). Tot ésser humà té al seu interior
alguna cosa de l’apòstol Tomàs. És temptat per la
incredulitat i es planteja les preguntes fonamentals: És veritat
que Déu existeix? És veritat que el món ha estat creat
per Ell? És veritat que el Fill de Déu s’ha fet home, ha
mort i ha ressuscitat? La resposta sorgeix juntament amb l’experiència
que la persona fa de la seva divina presència. Cal obrir els ulls
i el cor a la llum de l’Esperit Sant. Llavors a cadascú li parlaran
les ferides obertes de Crist ressuscitat: “Perquè m’has vist has
cregut. Feliços els qui no han vist i han cregut.”
4. Estimats amics, també avui
creure en Jesús, seguir Jesús seguint les petjades de Pere,
de Tomàs, dels primers apòstols i testimonis, comporta una
opció per Ell i, no poques vegades, és com un nou martiri:
el martiri de qui, avui com ahir, és cridat a anar contra corrent
per seguir el diví Mestre, per seguir “l’Anyell allà on vagi”
(Ap 14,4). No per casualitat, estimats joves, he volgut que durant l’Any
Sant fossin recordats al Coliseu els testimonis de la fe del segle XX.
Potser a vosaltres no se us demanarà
la sang, però sí certament la fidelitat a Crist. Una fidelitat
que s’ha de viure en les situacions de cada dia. Penso en els nuvis i la
seva dificultat de viure, en el món d’avui, la puresa abans del
matrimoni. Penso també en els matrimonis joves i en les proves a
les quals s’exposa el seu compromís de mútua fidelitat. Penso,
també, en les relacions entre amics i en la temptació de
deslleialtat que es pot donar entre ells. Penso també en el qui
ha iniciat un camí de consagració especial i en les dificultats
que a vegades ha d’afrontar per perseverar en el seu lliurament a Déu
i als germans. Em refereixo igualment al qui vol viure unes relacions de
solidaritat i d’amor en un món on únicament sembla que val
la lògica del profit i de l’interès personal o de grup. Així
mateix, penso en el qui treballa per la pau i veu néixer i esclatar
nous focus de guerra en diverses parts del món; també en
qui actua en favor de la llibertat de l’home i el veu encara esclau de
si mateix i dels altres; penso en el qui lluita per l’amor i el respecte
a la vida humana i ha d’assistir sovint a atemptats contra aquesta i contra
el respecte que li és degut.
5. Estimats joves, és difícil
creure en un món així? A l’any 2000, és difícil
creure? Sí, és difícil. No ho hem d’ocultar. És
difícil, però amb l’ajuda de la gràcia és possible,
com Jesús va dir a Pere: “Això no t’ho ha revelat la carn
ni la sang, sinó el meu Pare que està al cel” (Mt 16,17).
Aquesta tarda us lliuraré
l’Evangeli. És el regal que el Papa us deixa en aquesta vigília
inoblidable. La paraula que conté és la paraula de Jesús.
Si l’escolteu en silenci, en oració, deixant-vos ajudar pel savi
consell dels vostres sacerdots i educadors a fi de comprendre-la per a
la vostra vida, llavors trobareu Crist i el seguireu, donant dia a dia
la vida per Ell.
En realitat, és Jesús
qui busqueu quan somnieu la felicitat; Ell és qui us espera quan
no us satisfà res del que trobeu; Ell és la bellesa que tant
us atrau; Ell és qui us provoca amb aquesta set de radicalitat que
no us permet deixar-vos endur pel conformisme; Ell és qui us empeny
a deixar les màscares que falsegen la vida; Ell és qui us
llegeix al cor les decisions més autèntiques que altres voldrien
sufocar. És Jesús qui suscita en vosaltres el desig de fer
de la vostra vida una cosa gran, la voluntat de seguir un ideal, el rebuig
a deixar-vos atrapar per la mediocritat, la valentia de comprometre-us
amb humilitat i perseverança per millorar-vos vosaltres mateixos
i la societat, fent-la més humana i fraterna.
Estimats joves, per a aquests objectius
nobles no esteu sols. Amb vosaltres teniu les vostres famílies,
les vostres comunitats, els vostres sacerdots i educadors i tants de vosaltres
que, en el més amagat, no es cansen d’estimar Crist i de creure
en Ell. En la lluita contra el pecat no esteu sols: Molts com vosaltres
lluiten i amb la gràcia del Senyor vencen!
6. Estimats amics, en vosaltres veig
els “sentinelles del matí” (cf. Is 21,11-12) en aquesta albada del
tercer mil·lenni. Al llarg del segle que acaba, joves com vosaltres
eren convocats a reunions massives per aprendre a odiar, eren enviats per
combatre els uns contra els altres. Els diversos messianismes secularitzats,
que han intentat substituir l’esperança cristiana, s’han revelat
després com a veritables i propis inferns. Avui esteu reunits aquí
per afirmar que al nou segle no us prestareu a ser instruments de violència
i destrucció; defensareu la pau, fins i tot a costa de la vostra
vida si fos necessari. No us conformareu amb un món en què
altres éssers humans es moren de fam, són analfabets, no
tenen feina. Defensareu la vida en cada moment del seu desenvolupament
terrenal; us esforçareu amb totes les vostres energies a fer que
aquesta terra sigui cada vegada més habitable per a tots.
Estimats joves del segle que comença;
dient “sí” a Crist dieu “sí” a tots els vostres ideals més
nobles. Li demano que regni en els vostres cors i en la humanitat del nou
segle i mil·lenni.
No tingueu por a lliurar-vos a Ell.
Ell us guiarà, us donarà la força per seguir-lo tots
els dies i en cada situació.
Que Maria Santíssima, la
Verge que va dir “sí” a Déu durant tota la seva vida, que
els Sants Apòstols Pere i Pau i tots els Sants i Santes que han
marcat el camí de l’Església a través dels segles,
us conservin sempre en aquest sant propòsit.
A tots i a cadascú de vosaltres
us imparteixo amb afecte la meva benedicció.