Textos: Parròquia
Altres documents

Sumari

I. L'ENCONTRE AMB CRIST, HERÈNCIA DEL GRAN JUBILEU
La plenitud dels temps · La purificació de la memòria · Els testimonis de la fe · L'Església pelegrina · Els joves · Pelegrins de diverses classes · El Congrés Eucarístic Internacional · La dimensió ecumènica · El pelegrinatge a Terra Santa · El deute internacional · Un nou dinamisme

II. UN ROSTRE PER CONTEMPLAR
El testimoni dels evangelis · El camí de la fe · La profunditat del misteri · El rostre del Fill · El rostre de dolor · El rostre del Ressuscitat

III. CAMINAR DES DE CRIST
La santedat · L'oració · L'Eucaristia dominical · El sagrament de la Reconciliació · La primacia de la gràcia · L''escolta de la Paraula · L'anunci de la Paraula

IV. TESTIMONIS DE L'AMOR
Espiritualitat de comunió · Varietat de vocacions · El camp ecumènic · Apostar per la caritat · Reptes actuals · Un signe concret · Diàleg i missió · A la llum del Concili

CONCLUSIÓ: Duc in altum!
 

Als bisbes, als sacerdots i diaques, als religiosos i religioses i a tots els fidels laics.

1. Al començament del nou mil·lenni, mentre es clou el Gran Jubileu en què hem celebrat els dos mil anys del naixement de Jesús i s’obre per a la Església una nova etapa del seu camí, ressonen al nostre cor les paraules amb les quals un dia Jesús, després d’haver parlat a la multitud des de la barca de Simó, va invitar l’apòstol a «remar mar endins» per pescar: «Duc in altum» (Lc 5,4). Pere i els primers companys van confiar en la paraula de Crist i van llançar les xarxes. «Ho feren així, i van arreplegar tant i tant de peix que les xarxes se’ls esquinçaven» (Lc 5,6). Duc in altum!

Aquesta paraula ressona també avui per a nosaltres i ens invita a recordar amb gratitud el passat, a viure amb passió el present i a obrir-nos amb confiança al futur: «Jesucrist és el mateix ahir, avui i pels segles» (He 13,8).

L’alegria de l’Església, que s’ha dedicat a contemplar el rostre del seu Espòs i Senyor, ha estat gran aquest any. S’ha convertit, més que mai, en poble pelegrí, guiat per Aquell que és «el gran pastor de les ovelles» (He 13,20). Amb un extraordinari dinamisme, que ha implicat tots els seus membres, el Poble de Déu, aquí a Roma, com també a Jerusalem i a totes les esglésies locals, ha passat a través de la «Porta Santa» que és Crist. A Ell, meta de la història i únic Salvador del món, l’Església i l’Esperit Sant han elevat la seva veu: «Marana ta! –Veniu, Senyor Jesús» (cf. Ap 22,17·20; 1 Co 16,22).

És impossible mesurar l’efusió de gràcia que, al llarg de l’any, ha tocat les consciències. Però certament, un «riu d’aigua viva», aquell que contínuament brolla «del tron de Déu i de l’Anyell» (cf. Ap 22,1), s’ha vessat sobre l’Església. És l’aigua de l’Esperit Sant que apaga la set i renova (cf. Jn 4,14). És l’amor misericordiós del Pare que, en Crist, se’ns ha revelat i donat una altra vegada. Al final d’aquest any podem repetir, amb renovada joia, l’antiga paraula de gratitud: «Enaltiu el Senyor: que n’és bo! Perdura eternament el seu amor» [Sl 118(117),1].

2. Per això, sento el deure de dirigir-me a tots vosaltres per compartir el cant de lloança. Havia pensat en aquest Any Sant del dos mil com un moment important des de l’inici del meu pontificat. Vaig pensar en aquesta celebració com una convocatòria providencial en la qual l’Església, trenta-cinc anys després del Concili Ecumènic Vaticà II, hauria estat invitada a interrogar-se sobre la seva renovació per assumir amb nova empenta la seva missió evangelitzadora.

Ho ha aconseguit el Jubileu? El nostre compromís, amb els seus generosos esforços i les inevitables fragilitats, està davant de la mirada de Déu. Però no podem oblidar el deure de gratitud per les «meravelles» que Déu ha realitzat per nosaltres. «Misericordias Domini in aeternum cantabo» [Sl 89(88)2].

Al mateix temps, el que ha succeït davant nostre exigeix ser considerat i, en cert sentit, interpretat, per tal d’escoltar allò que l’Esperit, al llarg d’aquest any tan intens, ha dit a l’Església (cf. Ap 2,7·11·17 etc.).

3. Sobretot, estimats germans i germanes, és necessari pensar en el futur que ens espera. Tantes vegades, durant aquests mesos, hem mirat cap al nou mil·lenni que s’obre, vivint el Jubileu no tan sols com a memòria del passat, sinó com a profecia del futur. És necessari ara aprofitar el tresor de gràcia rebuda i traduir-la en fervents propòsits i en línies d’acció concretes. És una tasca a la qual vull invitar totes les esglésies locals. En cada una d’elles, congregada entorn del propi bisbe, en l’escolta de la Paraula, en la comunió fraterna i en la «fracció del pa» (cf. Ac 2,42), està «veritablement present i actua a l’Església de Crist, una, santa, catòlica i apostòlica».(1) És especialment en la realitat concreta de cada església on el misteri de l’únic poble de Déu assumeix aquella especial configuració que el fa adequat a tots els contextos i cultures.

Aquest encarnar-se de l’Església en el temps i en l’espai reflecteix, en definitiva, el moviment mateix de l’Encarnació. És, doncs, el moment que cada església, reflexionant sobre allò que l’Esperit ha dit al poble de Déu en aquest any especial de gràcia, més encara, en el període més ampli de temps que va des del Concili Vaticà II al Gran Jubileu, analitzi el seu fervor i recuperi un nou impuls per al seu compromís espiritual i pastoral. Amb aquest objectiu, vull oferir en aquesta carta, en concloure l’Any Jubilar, la contribució del meu ministeri petrí, perquè l’Església brilli cada vegada més en la varietat dels seus dons i en la unitat de seu camí.
 

I. L’ENCONTRE AMB CRIST, HERÈNCIA DEL GRAN JUBILEU

4. «Et diem gràcies, Senyor, Déu de l’univers» (Ap 11,17). En la butlla de convocatòria del Jubileu augurava que la celebració bimil·lenària del misteri de l’Encarnació es visqués com un «únic i ininterromput cant de lloança a la Trinitat»(2) i, a la vegada, com a camí de reconciliació i com a signe de genuïna esperança per als qui miren Crist i la seva Església».(3) L’experiència de l’Any Jubilar s’ha mogut precisament en aquestes dimensions vitals, i ha assolit moments d’intensitat que ens han fet com tocar amb la mà la presència misericordiosa de Déu, del qual procedeix «tot el que rebem de bo, tot do perfecte» (Jm 1,17).

Penso, sobretot, en la dimensió de la lloança. Des d’ella es mou tota resposta autèntica de fe a la revelació de Déu en Crist. El cristianisme és gràcia, és la sorpresa d’un Déu que, satisfet no tan sols amb la creació del món i de l’home, s’ha posat al costat de la seva criatura i, després d’haver parlat moltes vegades i de diverses maneres per mitjà dels profetes, «ara, en aquests dies definitius, ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill» (He 1,1-2).

En aquests dies! Sí, el Jubileu ens ha fet sentir que dos mil anys d’història han passat sense disminuir l’actualitat d’aquell «avui» amb què els àngels van anunciar als pastors l’esdeveniment meravellós del naixement de Jesús a Betlem: «Avui, a la ciutat de David, us ha nascut el Salvador, que és el Messies, el Senyor» (Lc 2,11). Han passat dos mil anys, però resta més viva que mai la proclamació que Jesús féu de la seva missió davant dels seus atònits conciutadans a la Sinagoga de Natzaret, aplicant a si mateix la profecia d’Isaïes: «Avui es compleix aquesta Escriptura que acabeu d’escoltar» (Lc 4,21). Han passat dos mil anys, però essent sempre consolador per als pecadors necessitats de misericòrdia –i qui no ho és?– aquell «avui» de la salvació que en la Creu va obrir les portes del Regne de Déu al lladre penedit: «T’ho asseguro: avui seràs amb mi al paradís» (Lc 23,43).
 

La plenitud dels temps

5. La coincidència d’aquest Jubileu amb l’entrada en un nou mil·lenni ha afavorit certament, sense cedir a fantasies mil·lenaristes, la percepció del misteri de Crist en el gran horitzó de la història de la salvació. El cristianisme és la religió que ha entrat en la història! En efecte, és sobre el terreny de la història on Déu ha volgut establir amb Israel una aliança i preparar així el naixement del Fill del si de Maria, «en la plenitud del temps» (Ga 4,4). Contemplat en el seu misteri diví i humà, Crist és el fonament i el centre de la història, de la qual és el sentit i la meta última. En efecte, és per mitjà d’ell, Verb i imatge del Pare, que «tot es va fer» (Jn 1,3; cf. Col 1,15). La seva encarnació, culminada en el misteri pasqual i en el do de l’Esperit, és l’eix del temps, l’hora misteriosa en la qual el Regne de Déu s’ha fet proper (cf. Mc 1,15), més encara, ha posat les seves arrels, com una llavor destinada a convertir-se en un gran arbre (cf. Mc 4,30-32), en la nostra història.

«Glòria a tu, Crist Jesús, avui i sempre tu regnaràs». Amb aquest cant, repetit tantes vegades, hem contemplat en aquest any Crist tal com ens el presenta l’Apocalipsi: «L’Alfa i l’Omega, el primer i el darrer, el principi i la fi» (Ap 22,13). I contemplant Crist hem adorat junts el Pare i l’Esperit, l’única i indivisible Trinitat, misteri inefable en el qual tot té l’origen i la realització.
 

La purificació de la memòria

6. Perquè nosaltres poguéssim contemplar amb mirada més pura el misteri, aquest Any Jubilar ha estat fortament caracteritzat per la petició de perdó. I això ha estat així no tan sols per a cadascú individualment, que s’ha examinat sobre la pròpia vida per tal d’implorar misericòrdia i obtenir el do especial de la indulgència, sinó també per a tota l’Església, que ha volgut recordar les infidelitats amb les quals tants fills seus, al llarg de la història, li han enfosquit el rostre d’Esposa de Crist.

Per a aquest examen de consciència, ens hi havíem preparat molt abans, conscients que l’Església, acollint al seu si els pecadors, «és santa i alhora té necessitat de purificació».(4) Uns congressos científics ens han ajudat a centrar aquells aspectes en els quals l’esperit evangèlic, durant els dos primers mil·lennis, no sempre ha brillat. Com podem oblidar la commovedora litúrgia del 12 de març de 2000, en la qual jo mateix, a la Basílica de Sant Pere, fixant la mirada en Crist Crucificat, m’he fet portaveu de l’Església demanant perdó pel pecat de tants fills seus? Aquesta «purificació de la memòria» ha reforçat els nostres passos en el camí cap al futur, fent-nos alhora més humils i atents en la nostra adhesió a l’Evangeli.
 

Els testimonis de la fe

7. Tanmateix, la viva consciència penitencial no ens ha impedit donar glòria al Senyor per tot el que ha obrat al llarg dels segles, i especialment en el segle que hem deixat enrere, concedint a la seva Església una gran multitud de sants i de màrtirs. Per a alguns d’ells, l’Any Jubilar ha estat també l’any de la seva beatificació o canonització. Respecte a pontífexs ben coneguts en la història o a humils figures de laics i religiosos, d’un continent a l’altre del món, la santedat s’ha manifestat més que mai com la dimensió que expressa millor el misteri de l’Església. Missatge eloqüent que no necessita paraules, la santedat representa vivament el rostre de Crist.

S’ha treballat molt també, en ocasió de l’Any Sant, per recollir les memòries precioses dels testimonis de la fe al segle xx. Els hem commemorat el 7 de maig de 2000, junt amb representants d’altres esglésies i comunitats eclesials, en el marc suggestiu del Coliseu, símbol de les antigues persecucions. És una herència que no s’ha de perdre i que s’ha de transmetre per un deure perenne de gratitud i un propòsit renovat d’imitació.
 

L’Església pelegrina

8. Seguint les petjades dels sants, s’han atansat aquí a Roma, davant les tombes dels apòstols, innombrables fills de l’Església, que volien professar la pròpia fe, confessar els propis pecats i rebre la misericòrdia que salva. La meva mirada en aquest any ha quedat impressionada no tan sols per les multituds que han omplert la plaça de Sant Pere durant moltes celebracions. Sovint m’he parat a mirar les llargues fileres de pelegrins en espera pacient de creuar la Porta Santa. En cada un d’ells tractava d’imaginar la història de la seva vida, plena d’alegries, ànsies i dolors; una història de trobament amb Crist i que en el diàleg amb ell reprenia el camí d’esperança.

Observant també el fluir continu dels grups, els veia com una imatge plàstica de l’Església pelegrina, l’Església que està, com diu sant Agustí, «entre les persecucions del món i els consols de Déu».(5) Nosaltres tan sols podem observar l’aspecte més extern d’aquest esdeveniment singular. Qui pot valorar les meravelles de la gràcia que s’han donat en els cors? Convé callar i adorar, confiant humilment en l’acció misteriosa de Déu i cantar el seu amor infinit: «Misericordias Domini in aeternum cantabo!».
 

Els joves

9. Les nombroses trobades jubilars han congregat les classes de persones més diverses i s’hi ha notat una participació realment impressionant, que a vegades ha posat a prova l’esforç dels organitzadors i animadors, tant eclesials com civils. Vull aprofitar aquesta carta per expressar, a tots ells, el meu agraïment més cordial. Però, a més del nombre, allò que m’ha commogut tantes vegades ha estat constatar l’esforç seriós d’oració, de reflexió i de comunió que aquestes trobades han manifestat.

I, com no hem de recordar especialment la trobada alegre i entusiasmadora dels joves? Si hi ha una imatge del Jubileu de l’Any 2000 que quedarà viva en el record més que les altres és segurament la de la multitud de joves amb els quals he pogut establir una espècie de diàleg privilegiat, basat en una recíproca simpatia i una entesa profunda. Va ser així des de la benvinguda que els vaig donar a la plaça de Sant Joan del Laterà i a la plaça de Sant Pere. Després els vaig veure passejar per la Ciutat, alegres com han de ser els joves, però també reflexius, desitjosos d’oració, de «sentit» i d’amistat veritable. No serà fàcil, ni per a ells mateixos, ni per als qui els van veure, esborrar de la memòria aquella setmana en la qual Roma es féu «jove amb els joves». No serà possible oblidar la celebració eucarística de Tor Vergata.

Una vegada més, els joves han estat per a Roma i per a l’Església un do especial de l’Esperit de Déu. A vegades, quan es mira els joves, amb els problemes i les fragilitats que els caracteritzen en la societat contemporània, hi ha una tendència al pessimisme. És com si el Jubileu dels Joves ens hagués «sorprès» i, en canvi, ens ha transmès el missatge d’una joventut que expressa un desig profund, a desgrat de possibles ambigüitats, d’aquells valors autèntics que tenen la seva plenitud en Crist. No és, potser, Crist el secret de la vertadera llibertat i de l’alegria profunda del cor? No és Crist l’amic suprem i a la vegada l’educador de tota amistat autèntica? Si als joves se’ls presenta Crist amb el seu veritable rostre, ells ho experimenten com una resposta convincent i són capaços d’acollir el missatge, fins i tot si és exigent i marcat per la Creu. Per això, vibrant amb el seu entusiasme, no vaig dubtar a demanar-los una opció radical de fe i de vida, assenyalant-los una tasca estupenda: que es facin «sentinelles del matí» (cf. Is 21,11-12) en aquesta aurora del nou mil·lenni.
 

Pelegrins de diverses classes

10. Òbviament no puc aturar-me en detalls sobre totes les celebracions jubilars. Cada una d’elles ha tingut les seves característiques i ha deixat el seu missatge no tan sols als qui hi han assistit directament, sinó també als qui l’han conegut o hi han participat a distància a través dels mitjans de comunicació social. Però, com no hem de recordar el to festiu de la primera gran trobada dedicada als nens? Començar per ells significava, d’alguna manera, respectar l’exhortació de Jesús: «Deixeu que els infants vinguin a mi» (Mc 10,14). Més encara, potser significava repetir el gest que ell va fer quan «va col·locar al mig» un nen i el va presentar com a símbol mateix de l’actitud que s’havia d’assumir si es vol entrar al Regne de Déu (cf. Mt 18,2-4).

I així, en cert sentit, seguint les petjades dels nens, han vingut a demanar la misericòrdia jubilar les més diverses classes d’adults: des dels ancians fins als malalts i minusvàlids, des dels treballadors de les oficines i del camp fins als esportistes, des dels artistes fins als professors universitaris, des dels bisbes i presbíters fins a les persones de vida consagrada, des dels polítics i els periodistes fins als militars, vinguts per confirmar el sentit del seu servei com un servei a la pau.

Va tenir un gran impacte la trobada dels treballadors, que s’esdevingué l’1 de maig, en la data tradicional de la festa del treball. A ells els vaig demanar que visquessin l’espiritualitat del treball, a imitació de sant Josep i de Jesús mateix. El seu jubileu em va oferir, a més, l’ocasió per llançar una forta crida per posar remei als desequilibris econòmics i socials que hi ha en el món del treball, i gestionar amb decisió els processos de la globalització econòmica d’acord amb la solidaritat i el respecte que es deu a cada persona humana.

Els nens, amb el seu comportament festiu incontenible, van tornar en el Jubileu de les Famílies, en el que ha estat assenyalat en el món com la «primavera de la família i de la societat». Va ser molt eloqüent aquesta trobada jubilar en la qual tantes famílies, procedents de diverses parts del món, van venir per obtenir, amb un fervor renovat, la llum de Crist sobre el projecte originari de Déu (cf. Mc 10,6-8; Mt 19,4-6). Aquestes es van comprometre a difondre-la en una cultura que corre el perill de perdre, de manera cada vegada més preocupant, el sentit mateix del matrimoni i de la institució familiar.

Entre les trobades més emotives hi ha també per a mi la que vaig tenir amb els presos de Regina Caeli. En els seus ulls vaig llegir el dolor, però també el penediment i l’esperança. Per a ells el Jubileu va ser, per un motiu molt particular, un «any de misericòrdia».

Finalment, als darrers dies de l’any, va ser simpàtica la trobada amb el món de l’espectacle. A les persones que treballen en aquest sector els vaig recordar la gran responsabilitat de proposar, amb l’alegre diversió, missatges positius, moralment sans, capaços de transmetre confiança i amor a la vida.
 

El Congrés Eucarístic Internacional

11. En la lògica d’aquest Any Jubilar, un significat determinant havia de tenir el Congrés Eucarístic Internacional. I el va tenir! Si l’Eucaristia és el sacrifici de Crist que es fa present entre nosaltres, com podia la seva presència real no ser el centre de l’Any Sant dedicat a l’encarnació del Verb? Precisament per això va ser previst com un any «intensament eucarístic»(6) i així hem procurat viure’l. Al mateix temps, com podia faltar, al costat del record del naixement del Fill, el de la Mare? Maria ha estat present en les celebracions jubilars no tan sols per mitjà de congressos oportuns i qualificats, sinó sobretot a través del gran acte de consagració amb el qual, envoltat per bona part de l’episcopat mundial, vaig confiar a la seva sol·licitud materna la vida dels homes i de les dones del nou mil·lenni.
 

La dimensió ecumènica

12. Es comprendrà, així, que parli espontàniament del Jubileu, vist des de la Seu de Pere. Tanmateix, no oblido que jo mateix vaig voler que la seva celebració tingués lloc de ple dret també en les esglésies particulars, i és allí on la major part dels fidels han pogut obtenir les gràcies especials i, en particular, la indulgència de l’Any Jubilar. Així doncs, és significatiu que moltes diòcesis han sentit el desig de fer-s’hi presents, amb nombrosos grups de fidels, també aquí a Roma. La Ciutat Eterna ha manifestat, doncs, una vegada més, el seu paper providencial de lloc on les riqueses i els dons de totes i cada una de les esglésies, i també de cada nació i cultura, s’harmonitzen en la «catolicitat», perquè l’única Església de Crist manifesti de forma cada vegada més eloqüent el seu misteri de sacrament d’unitat.(7)

Havia demanat també que, en el programa de l’Any Jubilar, es prestés una atenció particular a la dimensió ecumènica. Quina ocasió més propícia per animar el camí cap a la plena comunió que la celebració comuna del naixement de Crist? S’han realitzat molts esforços per assolir aquest objectiu, i entre ells destaca la trobada ecumènica a la basílica de Sant Pau el 18 de gener de 2000, quan per primera vegada a la història una porta santa va ser oberta conjuntament pel Successor de Pere, pel Primat Anglicà i per un Metropolità del Patriarcat Ecumènic de Constantinoble, en presència de representants d’esglésies i comunitats eclesials del tot el món. En aquesta mateixa direcció han anat també algunes trobades importants amb patriarques ortodoxos i jerarques d’altres confessions cristianes. Recordo, en particular, la visita recent de S.S. Karekin II, patriarca suprem i catholicos de tots els armenis. A més, molts fidels d’altres esglésies i comunitats eclesials han participat en les trobades jubilars dels diversos grups. El camí ecumènic és certament laboriós, potser llarg, però ens hi anima l’esperança d’estar guiats per la presència de Crist ressuscitat i per la força inesgotable del seu Esperit, capaç de sorpreses sempre noves.
 

El pelegrinatge a Terra Santa

13. Com no he de recordar també el meu Jubileu personal pels camins de Terra Santa? Hauria volgut iniciar-lo a Ur dels caldeus, per seguir quasi pràcticament les petjades d’Abraham, el «nostre pare en la fe» (cf. Rm 4,11-16). En canvi, em vaig haver d’acontentar amb una etapa únicament espiritual, mitjançant la suggestiva «litúrgia de la paraula», celebrada el 23 de febrer a l’Aula Pau VI. A continuació va tenir lloc el veritable pelegrinatge, seguint l’itinerari de la història de la salvació. Així, vaig tenir el goig d’aturar-me a la muntanya del Sinaí, lloc que recorda l’entrega del Decàleg i de la primera Aliança. Un mes després vaig reprendre el camí, fins arribar al mont Nebó i després vaig visitar els mateixos llocs habitats i santificats pel Redemptor. És difícil expressar l’emoció que vaig experimentar en poder venerar els llocs del naixement i de la vida de Crist, a Betlem i Natzaret, en celebrar l’Eucaristia al Cenacle, al mateix lloc de la seva institució, en meditar el misteri de la Creu sobre el Gòlgota, on ell va donar la seva vida per nosaltres. En aquells llocs, encara tan provats i fins i tot recentment entristits per la violència, vaig poder experimentar una acollida extraordinària no tan sols per part dels fills de l’Església, sinó també per part de les comunitats israelita i palestina. Va ser gran la meva emoció en l’oració davant el Mur de les Lamentacions i durant la visita al Mausoleu de Iad Vashem, en el record aterrador de les víctimes dels camps d’extermini nazis. Aquell pelegrinatge va ser un moment de fraternitat i de pau, que em complau assenyalar com un dels dons més bells de l’esdeveniment jubilar. Pensant en el clima viscut en aquells dies, expresso el sincer auguri d’una prompta i justa solució dels problemes encara oberts en aquells llocs sants, tan estimats alhora pels jueus, els cristians i els musulmans.
 

El deute internacional

14. El Jubileu ha estat també –i no podia ser altrament– un gran esdeveniment de caritat. Des dels anys preparatoris, vaig fer una crida a una atenció més gran i més compromesa als problemes de la pobresa que encara afligeixen el món. Un significat particular ha tingut, en aquest sentit, el problema del deute internacional dels països pobres. En relació amb aquests, un gest de generositat estava en la lògica mateixa del Jubileu, que en la seva configuració bíblica originària era precisament el temps en el qual la comunitat es comprometia a restablir la justícia i la solidaritat en les relacions entre les persones, restituint també els béns materials sostrets. Em complau observar que recentment els parlaments de molts estats creditors han votat per una reducció substancial del deute bilateral que tenen els països més pobres i endeutats. Formulo els meus vots perquè els governs respectius acatin, ben aviat, aquestes decisions parlamentàries.

He resultat més problemàtica, en canvi, la qüestió del deute multilateral, contret per països pobres amb els organismes financers internacionals. Cal desitjar que els estats membres d’aquestes organitzacions, sobretot els que tenen més pes en les decisions, aconsegueixin trobar el consens necessari per arribar a una solució ràpida d’una qüestió de la qual depèn el procés de desenvolupament de molts països, amb greus conseqüències per a la condició econòmica i existencial de tantes persones.
 

Un nou dinamisme

15. Aquests són alguns dels aspectes més destacats de l’experiència jubilar. Ens deixa tants records! Però si volguéssim individualitzar el nucli essencial de la gran herència que ens deixa, no dubtaria a concretar-lo en la contemplació del rostre de Crist: contemplat en les seves coordenades històriques i en el seu misteri, acollit en la seva múltiple presència en l’Església i en el món, confessat com a sentit de la història i llum de nostre camí.

Ara hem de mirar cap endavant, hem de «remar mar endins», confiant en la paraula de Crist: Duc in altum! El que hem fet aquest any no pot justificar una sensació de deixadesa i menys encara portar-nos a una actitud de desinterès. Al contrari, les experiències viscudes han de suscitar en nosaltres un dinamisme nou, i empènyer-nos a utilitzar l’entusiasme experimentat en iniciatives concretes. Jesús mateix ens ho diu: «Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada no és bo per al Regne de Déu» (Lc 9,62). En la causa del Regne no hi ha temps per mirar enrere, i menys per deixar-se endur per la mandra. És molt el que ens espera i per això hem d’emprendre una programació pastoral postjubilar eficaç.

No obstant això, és important que el que ens proposem, amb l’ajuda de Déu, estigui fonamentat en la contemplació i en l’oració. El nostre és un temps de moviment constant, que sovint desemboca en l’activisme, amb el risc fàcil del «fer per fer». Hem de resistir aquesta temptació, buscant «ser» abans que «fer». Recordem, en aquest sentit, el reprotxe de Jesús a Marta: «Estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària» (Lc 10,41-42). Amb aquest esperit, abans de sotmetre a la vostra consideració unes línies d’acció us vull fer partícips d’alguns punts de meditació sobre el misteri de Crist, fonament absolut de tota la nostra acció pastoral.
 

II. UN ROSTRE PER CONTEMPLAR

16. «Voldríem veure Jesús» (Jn 12,21). Aquesta petició, feta a l’apòstol Felip per alguns grecs que havien acudit a Jerusalem per al pelegrinatge pasqual, ha ressonat també espiritualment en les nostres orelles en aquest Any Jubilar. Com aquells pelegrins de fa dos mil anys, els homes del nostre temps, potser no sempre conscientment, demanen als creients d’avui no tan sols «parlar» de Crist, sinó, d’alguna manera, que els el facin «veure». I no és potser la comesa de l’Església reflectir la llum de Crist en cada època de la història i fer resplendir també el seu rostre davant de les generacions del nou mil·lenni?

El nostre testimoni seria, a més, enormement deficient si nosaltres no fóssim els primers contempladors de seu rostre. El Gran Jubileu ens ha ajudat a ser-ho més profundament. Al final del Jubileu, alhora que reprenem el ritme ordinari, portant al cor les riques experiències viscudes durant aquest període singular, la mirada es queda més que mai fixa en el rostre del Senyor.
 

El testimoni dels evangelis

17. La contemplació del rostre de Crist se centra sobretot en allò que d’Ell diu la Sagrada Escriptura, que, des del principi fins al final, està impregnada d’aquest misteri, assenyalat obscurament a l’Antic Testament i revelat plenament al Nou, fins al punt que sant Jeroni afirma amb vigor: «Ignorar les Escriptures és ignorar Crist mateix».(8) Tenint com a fonament l’Escriptura, ens obrim a l’acció de l’Esperit (cf. Jn 15,26), que és l’origen d’aquells escrits, i, a la vegada, al testimoni dels apòstols (cf. ibíd., 27), que van tenir l’experiència viva de Crist, la Paraula de vida, el van veure amb els seus ulls, el van escoltar amb les seves orelles i el van tocar amb les seves mans (cf. 1 Jn 1,1).

El que ens ha arribat per mitjà d’ells és una visió de fe, basada en un testimoni històric precís. És un testimoni veritable que els Evangelis, malgrat la seva redacció complexa i amb una intenció primordialment catequètica, ens han transmès d’una manera plenament comprensible.(9)

18. En realitat, els Evangelis no pretenen ser una biografia completa de Jesús segons els cànons de la ciència històrica moderna. Tanmateix, d’ells emergeix el rostre del Natzarè amb un fonament històric segur, ja que els evangelistes es van preocupar de presentar-lo recollint testimonis fiables (cf. Lc 1,3) i treballant sobre documents sotmesos al discerniment eclesial atent. Sobre la base d’aquests testimonis inicials, ells, amb l’acció il·luminada de l’Esperit Sant, van descobrir la dada humanament desconcertant del naixement virginal de Jesús de Maria, esposa de Josep. Dels qui l’havien conegut durant els gairebé trenta anys en què va transcórrer a Natzaret (cf. Lc 3,23), van recollir les dades sobre la seva vida de «fill del fuster» (Mt 13,55) i també com a «fuster», entre els seus parents (cf. Mc 6,3). Van parlar de la seva religiositat, que el movia a anar amb els seus en pelegrinatge anual al temple de Jerusalem (cf. Lc 2,41) i, sobretot, perquè acudia de forma habitual a la sinagoga de la seva ciutat (cf. Lc 4,16).

Després, els relats seran més extensos, malgrat no ser una narració orgànica i detallada, en el període del ministeri públic, a partir del moment en què el jove galileu es fa batejar per Joan Baptista al Jordà i, recolzat pel testimoni de l’Altíssim, amb la consciència de ser el «Fill estimat» (cf. Lc 3,22), inicia la seva predicació de la vinguda del Regne de Déu, ensenyant les seves exigències i la seva força mitjançant paraules i signes de gràcia i misericòrdia. Els Evangelis ens el presenten així en camí per ciutats i pobles, acompanyat per dotze apòstols elegits per ell (cf. Mc 3,13-19), per un grup de dones que els ajuden (cf. Lc 8,2-3), per multituds que el busquen i el segueixen, per malalts que imploren el seu poder de curació, per interlocutors que escolten, amb diferent ressò, les seves paraules.

La narració dels Evangelis coincideix, a més, a mostrar la tensió creixent que hi ha entre Jesús i els grups dominants de la societat religiosa del seu temps, fins a la crisi final, que té l’epíleg dramàtic en el Gòlgota. És l’hora de les tenebres, a la qual seguirà una nova, radiant i definitiva aurora. En efecte, les narracions evangèliques acaben mostrant el Natzarè victoriós sobre la mort, assenyalen la tomba buida i el segueixen en el cicle de les aparicions, en les quals els deixebles, perplexos i atònits abans, plens d’un goig inefable després, l’experimenten viu i radiant, i d’Ell reben el do de l’Esperit Sant (cf. Jn 20,22) i el mandat d’anunciar l’Evangeli a «tots els pobles» (Mt 28,19).
 

El camí de la fe

19. «Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor» (Jn 20,20). El rostre que els apòstols van contemplar després de la resurrecció era el mateix d’aquell Jesús amb qui havien viscut uns tres anys, i que ara els convencia de la veritat sorprenent de la seva nova vida mostrant-los «les mans i el costat» (ibíd.). Certament no va ser fàcil creure. Els deixebles d’Emaús van creure tan sols després d’un laboriós itinerari de l’esperit (cf. Lc 24,13-35). L’apòstol Tomàs va creure únicament després d’haver comprovat el prodigi (cf. Jn 20,24-29). En realitat, encara que es veiés i es toqués el seu cos, tan sols la fe podia franquejar el misteri d’aquell rostre. Aquesta era una experiència que els deixebles devien haver fet ja en la vida històrica de Crist, amb les preguntes que afloraven a la seva ment cada vegada que se sentien interpel·lats pels seus gestos i per les seves paraules. A Jesús, no s’hi arriba realment més que per la fe, a través d’un camí les etapes del qual ens presenta l’Evangeli en l’escena tan coneguda de Cesarea de Filip (cf. Mt 16,13-20). Als deixebles, com fent un primer balanç de la seva missió, Jesús els pregunta qui diu la «gent» que és Ell, i rep com a resposta: «Uns diuen que és Joan Bautista; d’altres, Elies; d’altres, Jeremies o algun dels profetes» (Mt 16,14). Una resposta elevada, però distant encara –i quant!– de la veritat. El poble arriba a entreveure la dimensió religiosa realment excepcional d’aquest rabí que parla de manera fascinant, però no aconsegueix enquadrar-lo entre els homes de Déu que van marcar la història d’Israel. En realitat, Jesús és molt diferent! És precisament aquest ulterior grau de coneixement, que afecta el nivell profund de la seva persona, el que Ell espera dels «seus»: «I vosaltres, qui dieu que sóc?» (Mt 16,15). Tan sols la fe professada per Pere, i, amb ell, per l’Església de tots els temps, arriba realment al cor, anant a la profunditat del misteri: «Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu» (Mt 16,16).

20. Com va arribar Pere a aquesta fe? I què se’ns demana a nosaltres si volem seguir de manera cada vegada més convençuda els seus passos? Mateu ens en dóna una indicació aclaridora en les paraules amb què Jesús acull la confessió de Pere: «Això no t’ho ha revelat la carn ni la sang, sinó el meu Pare del cel» (16,17). L’expressió «carn i sang» evoca l’home i la manera comuna de conèixer. Això, en el cas de Jesús, no basta. Cal una gràcia de «revelació» que ve del Pare (cf. ibíd.). Lluc ens ofereix una dada que segueix la mateixa direcció, fent notar que aquest diàleg amb els deixebles es va desenvolupar mentre Jesús «feia pregària en un lloc apartat » (Lc 9,18). Les dues indicacions ens fan prendre consciència del fet que no arribem a la contemplació plena del rostre del Senyor tan sols amb les nostres forces, sinó deixant-nos guiar per la gràcia. Tan sols l’experiència del silenci i de l’oració ofereix l’horitzó adequat en què es pot madurar i desenvolupar el coneixement més autèntic, fidel i coherent, d’aquell misteri, que té la seva expressió culminant en la solemne proclamació de l’evangelista Joan: «El qui és la Paraula s’ha fet home i ha habitat entre nosaltres, i hem contemplat la seva glòria, glòria ha rebut com a Fill únic del Pare, ple de gràcia i de veritat» (Jn 1,14).
 

La profunditat del misteri

21. La Paraula i la carn, la glòria divina i la seva vinguda a habitar entre els homes! En la unió íntima i inseparable d’aquestes dues polaritats està la identitat de Crist, segons la formulació clàssica del Concili de Calcedònia (a. 451): «Una persona en dues naturaleses». La persona és aquella, i tan sols aquella, la Paraula eterna, el Fill del Pare. Les seves dues naturaleses, sense cap confusió, però sense cap separació possible entre elles, són la divina i la humana.(10)

Som conscients dels límits dels nostres conceptes i paraules. La fórmula, encara que sempre és humana, està expressada de forma acurada en el seu contingut doctrinal i ens permet entreveure, d’alguna manera, la profunditat del misteri. Certament, Jesús és veritable Déu i veritable home! Com l’apòstol Tomàs, l’Església està invitada contínuament per Crist a tocar-li les nafres, és a dir, a reconèixer la plena humanitat assumida en Maria, lliurada a la mort, transfigurada per la resurrecció: «Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat» (Jn 20,27). Com Tomàs, l’Església es postra davant del Crist ressuscitat, en la plenitud de la seva divina esplendor, i exclama perennement: «Senyor meu i Déu meu»! (Jn 20,28).

22. «La Paraula s’ha fet home» (Jn 1,14). Aquesta esplèndida presentació joànica del misteri de Crist està confirmada per tot el Nou Testament. En aquesta direcció se situa també l’apòstol Pau quan afirma que el Fill de Déu va néixer de la nissaga de David «pel que fa al llinatge humà» (Rm 1,3; cf. 9,5). Si avui, amb el racionalisme que regna en gran part de la cultura contemporània, és sobretot la fe en la divinitat de Crist el que constitueix un problema, en altres contextos històrics i culturals hi va haver més aviat la tendència a rebaixar o desconèixer l’aspecte històric concret de la humanitat de Jesús. Però, per a la fe de l’Església, és essencial i irrenunciable afirmar que realment la Paraula «es va fer carn» i va assumir totes les característiques de l’ésser humà, excepte el pecat (cf. He 4,15). En aquesta perspectiva, l’Encarnació és veritablement una kenosis, un "despullar-se", per part del Fill de Déu, de la glòria que té des de l’eternitat (cf. Fl 2,6-8; 1 Pe 3,18).

D’altra banda, aquest rebaixar-se del Fill de Déu no és un fi en si mateix; tendeix més aviat a la plena glorificació de Crist, fins i tot en la seva humanitat. «Per això Déu l’ha exaltat i li ha concedit aquell nom que està per damunt de tot altre nom, perquè en el nom de Jesús tothom s’agenolli al cel, a la terra i a sota la terra, i tota llengua reconegui que Jesucrist és Senyor a glòria de Déu Pare» (Fl 2,9-11).

23. «Senyor, busco la vostra presència» [Sl 27(26),8]. L’antic anhel del salmista no podia rebre una resposta millor i més sorprenent que en la contemplació del rostre de Crist. En ell Déu ens ha beneït veritablement i ens ha fet «veure la claror de la seva mirada» [Sl 67(66),2]. Al mateix temps, Déu i home com és, Crist ens revela també l’autèntic rostre de l’home, «manifesta plenament l’home al propi home».(11)

Jesús és l’«home nou» (cf. Ef 4,24; Col 3,10) que crida la humanitat redimida a participar de la seva vida divina. En el misteri de l’Encarnació estan les bases per a una antropologia que és capaç d’anar més enllà dels seus propis límits i contradiccions, movent-se cap a Déu mateix, més encara, cap a la meta de la «divinització», a través de la incorporació a Crist de l’home redimit, admès a la intimitat de la vida trinitària. Els Pares han insistit molt sobre aquesta dimensió salvífica del misteri de l’Encarnació: tan sols perquè el Fill de Déu es va fer veritablement home, l’home pot, en Ell i per mitjà d’Ell, arribar a ser realment Fill de Déu.(12)
 

El rostre del Fill

24. Aquesta identitat divina-humana brolla vigorosament dels Evangelis, que ens ofereixen una sèrie d’elements gràcies als quals podem introduir-nos en la «zona-límit» del misteri, representada per l’autoconsciència de Crist. L’Església no dubta que en la seva narració els evangelistes, inspirats per l’Esperit Sant, van captar correctament, en les paraules pronunciades per Jesús, la veritat que Ell tenia sobre la seva consciència i la seva persona. No és potser això el que ens vol dir Lluc, recollint les primeres paraules de Jesús, amb dotze anys a penes, al temple de Jerusalem? Llavors Ell apareix ja conscient de tenir una relació única amb Déu, com és la pròpia del «fill». En efecte, a la seva Mare, que li fa notar l’angoixa amb què ella i Josep l’han buscat, Jesús respon sense dubtar: «Per què em buscàveu? No sabíeu que jo havia d’estar a casa del meu Pare?» (Lc 2,49). No és estrany, doncs, que, en la maduresa, el seu llenguatge expressés fermament la profunditat del seu misteri, com subratllen abundantment tant els Evangelis sinòptics (cf. Mt 11,27; Lc 10,22), com l’evangelista Joan. En la seva autoconsciència, Jesús no té dubtes: «El Pare està en mi, i jo, en el Pare» (Jn 10,38).

Encara que sigui lícit pensar que, per la seva condició humana, que el feia créixer i «avançava en enteniment i tenia el favor de Déu i dels homes» (Lc 2,52), la consciència humana del seu misteri progressa també cap a la plena expressió de la seva humanitat glorificada, no hi ha cap dubte que ja en la seva existència terrenal Jesús tenia consciència de la seva identitat de Fill de Déu. Joan ho subratlla quan arriba a afirmar que, en definitiva, per això va ser rebutjat i condemnat.

En efecte, buscaven matar-lo, perquè «a més de violar el repòs del dissabte, afirmava que Déu era el seu Pare i es feia així igual a Déu» (Jn 5,18). En el marc de Getsemaní i del Gòlgota, la consciència humana de Jesús es veurà sotmesa a la prova més dura. Però ni tan sols el drama de la passió i mort aconseguirà afectar la seva seguretat serena de ser el Fill del Pare celestial.
 

El rostre de dolor

25. La contemplació del rostre de Crist ens porta així a apropar-nos a l’aspecte més paradoxal del seu misteri, com es veu a l’hora extrema, a l’hora de la Creu. Misteri en el misteri, davant del qual l’ésser humà s’ha de postrar en adoració.

Passa davant de la nostra mirada la intensitat de l’escena de l’agonia a l’Hort de les Oliveres. Jesús, aclaparat per la previsió de la prova que l’espera, sol davant de Déu, l’invoca amb la seva habitual i tendra expressió de confiança: «Abba, Pare!». Li demana que allunyi d’ell, si és possible, la copa del sofriment (cf. Mc 14,36). Però el Pare sembla que no vol escoltar la veu del Fill. Per tornar a l’home el rostre del Pare, Jesús no tan sols va haver d’assumir el rostre de l’home, sinó fins i tot carregar el «rostre» del pecat. «Al qui no havia experimentat el pecat, Déu, per nosaltres, li va carregar el pecat, perquè gràcies a Ell experimentéssim la seva justícia salvadora» (2 Co 5,21).

Mai no acabarem de conèixer la profunditat d’aquest misteri. És tota l’aspror d’aquesta paradoxa la que emergeix en el crit de dolor, aparentment desesperat, que Jesús fa a la Creu: «"Eloí, Eloí, lema sabactani?" –que vol dir: "Déu meu, Déu meu!, perquè m’has abandonat?"» (Mc 15,34). És possible imaginar un sofriment més gran, una obscuritat més densa? En realitat, l’angoixós «per què» que adreça al Pare amb les paraules inicials del salm 22, bo i conservant tot el realisme d’un dolor indecible, s’il·lumina amb el sentit de tota l’oració en la qual el salmista presenta units, en un conjunt commovedor de sentiments, el sofriment i la confiança. En efecte, continua el salm: «En tu confiaven els nostres pares, hi confiaven i els vas alliberar... No t’allunyis, que el perill és a prop i no tinc qui m’ajudi» [Sl 22(21), 5·12).

26. El crit de Jesús a la Creu, estimats germans i germanes, no delata l’angoixa d’un desesperat, sinó l’oració del Fill que ofereix la seva vida al Pare en l’amor per a la salvació de tots. Mentre s’identifica amb el nostre pecat, «abandonat» pel Pare, ell s’«abandona» a les mans del Pare. Fixa els seus ulls en el Pare. Precisament pel coneixement i l’experiència que tan sols ell té de Déu, fins i tot en aquest moment d’obscuritat, veu nítidament la gravetat del pecat i sofreix per això. Tan sols ell, que veu el Pare i en gaudeix plenament, valora profundament què significa resistir amb el pecat al seu amor. Abans encara, i molt més que en el cos, la seva passió és sofriment atroç de l’ànima. La tradició teològica no ha evitat preguntar-se com Jesús podia viure a la vegada la unió profunda amb el Pare, font naturalment d’alegria i felicitat, i l’agonia fins al crit d’abandó. La copresència d’aquestes dues dimensions aparentment inconciliables està arrelada realment en la profunditat insondable de la unió hipostàtica.

27. Davant d’aquest misteri, a més de la recerca teològica, podem trobar una ajuda eficaç en aquell patrimoni que és la «teologia viscuda» dels Sants. Ells ens ofereixen unes indicacions precioses que permeten acollir més fàcilment la intuïció de la fe, i això gràcies a les llums particulars que alguns d’ells han rebut de l’Esperit Sant, o fins i tot a través de l’experiència que ells mateixos han fet dels terribles estats de prova que la tradició mística descriu com a «nit obscura». Moltes vegades els Sants han viscut alguna cosa semblant a l’experiència de Jesús en la Creu en la confluència paradoxal de felicitat i dolor. En el Diàleg de la Divina Providència, Déu Pare mostra a Caterina de Siena com en les ànimes santes pot estar present l’alegria al costat del sofriment: «I l’anima està feliç i amb dolor: amb dolor pels pecats del proïsme, feliç per la unió i per l’afecte de la caritat que ha rebut en si mateixa. Ells imiten l’Anyell immaculat, el meu Fill Unigènit, el qual estant a la Creu estava feliç i amb dolor».(13) De la mateixa manera, Teresa de Lisieux viu la seva agonia en comunió amb la de Jesús, verificant en si mateixa precisament la mateixa paradoxa de Jesús feliç i angoixat: «Nostre Senyor a l’Hort de les Oliveres gaudia de totes les alegries de la Trinitat, però la seva agonia no era menys cruel. És un misteri, però us asseguro que, del que provo jo mateixa, en comprenc alguna cosa».(14) És un testimoni molt clar. D’altra banda, la mateixa narració dels evangelistes dóna lloc a aquesta percepció eclesial de la consciència de Crist quan recorda que, fins i tot en el seu profund dolor, ell mor implorant el perdó per als seus botxins (cf. Lc 23,34) i expressant al Pare el seu extrem abandó filial: «Pare, confio el meu alè a les teves mans » (Lc 23,46).
 

El rostre del Ressuscitat

28. Com al Divendres i al Dissabte sants, l’Església resta en la contemplació d’aquest rostre ensangonat, en el qual s’amaga la vida de Déu i s’ofereix la salvació del món. Però aquesta contemplació del rostre de Crist no pot reduir-se a la seva imatge de crucificat. Ell és el Ressuscitat! Si no fos així, seria buida la nostra predicació i la nostra fe (cf. 1 Co 15,14). La resurrecció va ser la resposta del Pare a l’obediència de Crist, com recorda la Carta als Hebreus: «Ell, Jesús, durant la seva vida mortal s’adreça a Déu, que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i llàgrimes. Déu l’escoltà per la seva submissió. Així, tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir, i, arribat a la plenitud, s’ha convertit en font de salvació eterna per a tots els qui l’obeeixen» (He 5,7-9).

L’Església mira ara Crist ressuscitat. I ho fa seguint els passos de Pere, que va plorar per haver-lo renegat i va reprendre el seu camí confessant, amb comprensible temor, el seu amor a Crist: «Ja ho saps que t'estimo» (Jn 21,15·17). Ho fa unit a Pau, que el va trobar en el camí de Damasc i va quedar impactat per Ell: «Per a mi, viure és Crist, i morir m’és un guany» (Fl 1,21).

Després de dos mil anys d’aquests esdeveniments, l’Església els viu com si haguessin succeït avui. En el rostre de Crist ella, la seva Esposa, contempla el seu tresor i la seva alegria. «Dulcis Iesu memoria, dans vera cordis gaudia»: Que dolç és el record de Jesús, font de veritable alegria del cor! L’Església, animada per aquesta experiència, reprèn avui el seu camí per anunciar Crist al món, a l’inici del tercer mil·lenni: Ell «és el mateix ahir i avui i pels segles» (He 13,8).
 

III. CAMINAR DES DE CRIST

29. «Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,20). Aquesta certesa, estimats germans i germanes, ha acompanyat l’Església durant dos mil·lennis i s’ha avivat ara en els nostres cors per la celebració del Jubileu. D’ella, n’hem de treure un impuls renovat en la vida cristiana, fent que sigui, a més, la força inspiradora del nostre camí. Conscients d’aquesta presència del Ressuscitat entre nosaltres, ens plantegem avui la pregunta adreçada a Pere a Jerusalem, immediatament després del seu discurs de Pentecosta: «Germans, què hem de fer?» (Ac 2,37).

Ens ho preguntem amb confiat optimisme, però sense menystenir els problemes. Certament no ens satisfà la convicció ingènua que hi ha una fórmula màgica per als grans reptes del nostre temps. No, no serà una fórmula el que ens salvi, però sí una Persona i la certesa que Ella ens infon: Jo estic amb vosaltres!

No es tracta, doncs, d’inventar un nou programa. El programa ja existeix. És el de sempre, que recullen l’Evangeli i la Tradició viva. Se centra, en definitiva, en Crist mateix, que s’ha de conèixer, estimar i imitar, per viure en Ell la vida trinitària i transformar amb Ell la història fins al seu perfeccionament en la Jerusalem celestial. És un programa que no canvia en variar els temps i les cultures, si bé té compte els temps i la cultura per a un veritable diàleg i una comunicació eficaç.

Tanmateix, cal que el programa formuli orientacions pastorals adequades a les condicions de cada comunitat. El Jubileu ens ha ofert l’oportunitat extraordinària de dedicar-nos, durant alguns anys, a un camí d’unitat a tota l’Església, un camí de catequesi articulada sobre el tema trinitari i acompanyada per objectius pastorals orientats cap a una experiència jubilar fecunda. Dono les gràcies per l’adhesió cordial amb què ha estat acollida la proposta que vaig fer a la carta apostòlica Tertio millennio adveniente. Ara, però, ja no estem davant una meta immediata, sinó davant l’horitzó més gran i no menys comprometedor de la pastoral ordinària. Dins les coordenades universals i irrenunciables, és necessari que l’únic programa de l’Evangeli continuï introduint-se en la història de cada comunitat eclesial, com sempre s’ha fet. En les esglésies locals és on es poden establir aquelles indicacions programàtiques concretes -objectius i mètodes de treball, de formació i valoració dels agents i la cerca dels mitjans necessaris– que permeten que l’anunci de Crist arribi a les persones, modeli les comunitats i incideixi profundament mitjançant el testimoni dels valors evangèlics en la societat i en la cultura.

Per tant, exhorto ferventment els pastors de les esglésies particulars que, ajudats per la participació dels diversos sectors del poble de Déu, assenyalin les etapes del camí futur, sintonitzant les opcions de cada comunitat diocesana amb les de les esglésies veïnes i amb les de l’Església universal.

Aquesta sintonia serà certament més fàcil pel treball col·legial, que ja s’ha fet habitual, desenvolupat pels bisbes en les conferències episcopals i en els sínodes. No ha estat aquest, potser, l’objectiu de les assemblees dels sínodes, que han precedit la preparació al Jubileu, elaborant orientacions significatives per a l’anunci actual de l’Evangeli en els molts contextos i les diverses cultures? No s’ha de perdre aquest ric patrimoni de reflexió, sinó fer-lo concretament operatiu.

Ens espera, doncs, una tasca apassionant de renaixement pastoral. Una obra que ens implica a tots. Tanmateix, vull assenyalar, com a punt de referència i orientació comú, algunes prioritats pastorals que l’experiència mateixa del Gran Jubileu ha posat especialment en relleu davant dels meus ulls.
 

La santedat

30. En primer lloc, no dubto a dir que la perspectiva en la qual s’ha de situar el camí pastoral és el de la santedat. Potser no era aquest el sentit últim de la indulgència jubilar, com a gràcia especial oferta per Crist perquè la vida de cada batejat es pogués purificar i renovar profundament?

Espero que, entre els qui han participat en el Jubileu, hagin estat molts els beneficiats amb aquesta gràcia, plenament conscients del seu caràcter exigent. Acabat el Jubileu, comença de nou el camí ordinari, però insistir en la santedat és més que mai una urgència pastoral.

Convé, a més, descobrir en tot el seu valor programàtic el capítol V de la constitució dogmàtica Lumen gentium sobre l’Església, dedicat a la «vocació universal a la santedat». Si els pares conciliars van concedir tant relleu a aquesta temàtica no va ser per donar una espècie de toc espiritual a l’eclesiologia, sinó més aviat per posar en relleu una dinàmica intrínseca i determinant. Descobrir l’Església com a «misteri», és a dir, com a poble «congregat en la unitat del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant»,(15) portava a descobrir també la seva «santedat», entesa en el seu sentit fonamental de pertànyer a Aquell que per excel·lència és el Sant, el «tres vegades Sant» (cf. Is 6,3). Confessar l’Església com a santa significa mostrar el seu rostre d’Esposa de Crist, per a la qual Ell es va lliurar, precisament per santificar-la (cf. Ef 5,25-26). Aquest do de santedat, per dir-ho així, "objectiva", es dóna a cada batejat.

Però el do es plasma al seu torn en un compromís que ha d’orientar tota la vida cristiana: «Aquesta és la voluntat de Déu: que visqueu santament» (1 Te 4,3). És un compromís que no afecta tan sols alguns cristians: «Tots els cristians, de qualsevol classe o condició, estan cridats a la plenitud de la vida cristiana i a la perfecció de l’amor».(16)

31. Recordar aquesta veritat elemental, posant-la com a fonament de la programació pastoral que ens incumbeix a l’inici del nou mil·lenni, podria semblar, en un primer moment, poc pràctic. Potser es pot «programar» la santedat? Què pot significar aquesta paraula en la lògica d’un pla pastoral?

En realitat, posar la programació pastoral sota el signe de la santedat és una opció plena de conseqüències. Significa expressar la convicció que, si el Baptisme és una veritable entrada a la santedat de Déu per mitjà de la inserció en Crist i la inhabitació del seu Esperit, seria un contrasentit acontentar-se amb una vida mediocre, viscuda segons una ètica minimalista i una religiositat superficial. Preguntar a un catecumen, «vols rebre el Baptisme?» significa també preguntar-li, «vols ser sant?» Significa posar-lo en el camí del Sermó de la Muntanya: «Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial» (Mt 5,48).

Com el Concili mateix va explicar, aquest ideal de perfecció no ha de ser malentès, com si impliqués una espècie de vida extraordinària, practicable tan sols per alguns «genis» de la santedat. Els camins de la santedat són múltiples i adequats a la vocació de cadascú. Dono gràcies al Senyor, que m’ha concedit beatificar i canonitzar durant aquests anys tants cristians i, entre ells, molts laics que s’han santificat en les circumstàncies més ordinàries de la vida. És el moment de proposar de nou a tots amb convicció aquest «alt grau» de la vida cristiana ordinària. La vida sencera de la comunitat eclesial i de les famílies cristianes ha d’anar en aquesta direcció. Però també és evident que els camins de la santedat són personals i exigeixen una pedagogia de la santedat veritable i pròpia, que sigui capaç d’adaptar-se als ritmes de cada persona. Aquesta pedagogia ha d’enriquir la proposta adreçada a tots amb les formes tradicionals d’ajuda personal i de grup, i amb les formes més recents que ofereixen les associacions i els moviments reconeguts per l’Església.
 

L’oració

32. Per a aquesta pedagogia de la santedat és necessari un cristianisme que es distingeixi, per damunt de tot, en l’art de l’oració. L’Any Jubilar ha estat un any d’oració personal i comunitària més intensa. Però sabem bé que resar tampoc no és res que es pugui donar per descomptat. Cal aprendre a resar, com aprenent novament aquest art dels llavis mateixos del diví Mestre, com van fer els primers deixebles: «Senyor, ensenya’ns a pregar» (Lc 11,1). En la pregària es desenvolupa aquest diàleg amb Crist que ens converteix en els seus íntims: «Estigueu en mi, i jo estaré en vosaltres» (Jn 15,4).

Aquesta reciprocitat és el fonament mateix, l’ànima de la vida cristiana i una condició per a tota vida pastoral autèntica. Realitzada en nosaltres per l’Esperit Sant, ens obre, per Crist i en Crist, a la contemplació del rostre del Pare. Aprendre aquesta lògica trinitària de l’oració cristiana, vivint-la plenament abans que res en la litúrgia, punt cabdal i font de la vida eclesial,(17) però també de l’experiència personal, és el secret d’un cristianisme realment vital, que no té motius per témer el futur, perquè torna contínuament a les fonts i s’hi regenera.

33. No és potser un «signe dels temps» que avui, malgrat els vastos processos de secularització, es detecti una difusa exigència d’espiritualitat, que en gran part es manifesta precisament en una renovada necessitat de resar? També les altres religions, ja presents extensament en els territoris d’antiga cristianització, ofereixen les seves pròpies respostes a aquesta necessitat, i ho fan a vegades de manera atractiva.

Nosaltres, que tenim la gràcia de creure en Crist, revelador del Pare i Salvador del món, hem d’ensenyar a quin grau d’interiorització ens pot portar la relació amb Ell.

La gran tradició mística de l’Església, tant a orient com a occident, pot ensenyar molt en aquest sentit. Mostra com l’oració pot avançar, com a veritable i propi diàleg d’amor, fins a fer que la persona humana sigui posseïda totalment pel Diví Estimat, sensible a l’impuls de l’Esperit i abandonada filialment en el cor del Pare. Llavors es realitza l’experiència viva de la promesa de Crist: «Al qui m’estima, el meu Pare l’estimarà i jo també l’estimaré i em manifestaré a Ell» (Jn 14,21). Es tracta d’un camí sostingut enterament per la gràcia, el qual, però, requereix un compromís espiritual intens que troba també doloroses purificacions (la «nit obscura»), però que arriba, de tantes formes possibles, al goig inefable viscut pels místics com a «unió esponsal». Com no hem de recordar aquí, entre tants testimonis esplèndids, la doctrina de sant Joan de la Creu i de santa Teresa de Jesús?

Sí, estimats germans i germanes, les nostres comunitats cristianes han d’arribar a ser autèntiques «escoles d’oració», on el trobament amb Crist no s’expressi solament en petició d’ajuda, sinó també en acció de gràcies, lloança, adoració, contemplació, escolta i vivesa d’afecte fins a l’«arravatament del cor. Una oració intensa, doncs, que no aparta però del compromís en la història: obrint el cor a l’amor de Déu, l’obre també a l’amor dels germans, i ens fa capaços de construir la història segons el designi de Déu.(18)

34. Certament, els fidels que han rebut el do de la vocació a una vida de consagració especial estan cridats de manera particular a l’oració: per la seva naturalesa, la consagració els fa més disponibles per a l’experiència contemplativa, i és important que ells la conreïn amb dedicació generosa. Però s’equivoca qui pensi que el comú dels cristians es pot conformar amb una oració superficial, incapaç d’omplir-li la vida. Especialment davant de tantes maneres en què el món d’avui posa a prova la fe, no tan sols serien cristians mediocres, sinó «cristians amb risc». En efecte, correrien el risc insidiós que la seva fe es debilités progressivament, i potser acabarien per cedir a la seducció dels succedanis, acollint propostes religioses alternatives i transigint fins i tot amb formes extravagants de superstició. Cal, doncs, que l’educació en l’oració es converteixi, d’alguna manera, en un punt determinant de tota programació pastoral. Jo mateix m’he proposat dedicar les pròximes catequesis dels dimecres a la reflexió sobre els salms, començant pels de l’oració de laudes, amb la qual l’Església ens invita a «consagrar» i orientar la nostra jornada. Quant ajudaria que no tan sols en les comunitats religioses, sinó també en les parroquials, ens esforcéssim més perquè tot l’ambient espiritual estigués marcat per l’oració. Convindria valorar, amb el discerniment oportú, les formes populars i sobretot educar en les litúrgiques. Potser és més proper del que ordinàriament es creu el dia en què a la comunitat cristiana es conjuguin els múltiples compromisos pastorals i de testimoni en el món amb la celebració eucarística i potser amb el rés de laudes i vespres. Ho demostra l’experiència de tants grups compromesos cristianament, fins i tot amb una bona representació de seglars.
 

L’Eucaristia dominical

35. L’afany més gran s’ha de posar, doncs, en la litúrgia, «punt culminant al qual tendeix l’activitat de l’Església i alhora font d’on mana tota la seva força».(19) Al segle xx, especialment a partir del Concili, la comunitat cristiana ha guanyat molt en la manera de celebrar els sagraments i sobretot l’Eucaristia. Cal insistir, en aquest sentit, donant un realç particular a l’Eucaristia dominical i al diumenge mateix, que s’ha de sentir com a dia especial de la fe, dia del Senyor ressuscitat i del do de l’Esperit, veritable Pasqua de la setmana.(20) Des de fa dos mil anys, el temps cristià està marcat per la memòria d’aquell «primer dia després del dissabte» (Mc 16,2·9; Lc 24,1; Jn 20,1) en què Crist ressuscitat va portar als apòstols el do de la pau i de l’Esperit (cf. Jn 20,19-23). La veritat de la resurrecció de Crist és la dada originària sobre la qual es basa la fe cristiana (cf. 1 Co 15,14), esdeveniment que és el centre del misteri del temps i que prefigura l’últim dia, quan Crist tornarà gloriós. No sabem quins esdeveniments ens reservarà el mil·lenni que ara comença, però tenim la certesa que aquest restarà fermament en les mans de Crist, el «Rei de reis i Senyor de senyors» (Ap 19,16), i precisament celebrant la seva Pasqua, no tan sols una vegada a l’any sinó cada diumenge, l’Església seguirà indicant a cada generació «el que constitueix l’eix central de la història, amb el qual es relacionen el misteri del principi i del destí final del món».(21)

36. Per tant, voldria insistir, en la línia de l’exhortació Dies Domini, perquè la participació en l’Eucaristia sigui, per a cada batejat, el centre del diumenge. És un deure irrenunciable, que s’ha de viure no tan sols per complir un precepte, sinó com a necessitat d’una vida cristiana veritablement conscient i coherent. Estem entrant en un mil·lenni que es presenta caracteritzat per un profund entramat de cultures i religions fins i tot en països d’antiga cristianització. En moltes regions els cristians són, o estan essent, un «petit ramat» (Lc 12,32).

Això els posa davant del repte de testimoniar amb més força, sovint en condicions de soledat i dificultat, els aspectes específics de la seva pròpia identitat. El deure de la participació eucarística cada diumenge és una d’aquests. L’Eucaristia dominical, que congrega cada setmana els cristians com a família de Déu entorn de la taula de la Paraula i del Pa de vida, és també l’antídot més natural contra la dispersió. És el lloc privilegiat on la comunió és anunciada i conreada constantment. Precisament a través de la participació eucarística, el dia del Senyor esdevé també el dia de l’Església,(22) que pot exercir així de manera eficaç el seu paper de sagrament d’unitat.
 

El sagrament de la Reconciliació

37. Vull demanar, a més, una valentia pastoral renovada perquè la pedagogia quotidiana de la comunitat cristiana sàpiga proposar de manera convincent i eficaç la pràctica del sagrament de la Reconciliació. Com es recordarà, l’any 1984 vaig intervenir sobre aquest tema amb l’exhortació postsinodal Reconciliatio et paenitentia, que recollia els fruits de la reflexió d’una assemblea del Sínode dels Bisbes, dedicada a aquesta problemàtica. Llavors invitava a esforçar-se per tots els mitjans per afrontar la crisi del «sentit del pecat» que es dóna en la cultura contemporània,(23) però més encara, invitava a fer descobrir Crist com a mysterium pietatis, en el qual Déu ens mostra el seu cor misericordiós i ens reconcilia plenament amb Ell. Aquest és el rostre de Crist que convé fer descobrir també a través del sagrament de la Penitència que, per a un cristià, «és el camí ordinari per obtenir el perdó i la remissió dels seus pecats greus comesos després del Baptisme».(24). Quan el Sínode esmentat va afrontar el problema, era patent a tots la crisi del sagrament, especialment en algunes regions del món. Els motius que l’originen no han desaparegut en aquest breu lapse de temps. Però l’Any Jubilar, que s’ha caracteritzat particularment pel recurs a la Penitència sacramental, ens ha ofert un missatge encoratjador, que no s’ha de perdre: si molts, entre ells tants joves, s’han acostat amb fruit a aquest sagrament, probablement és necessari que els pastors tinguin més confiança, creativitat i perseverança a presentar-lo i valorar-lo. No ens hem de rendir, estimats germans sacerdots, davant les crisis contemporànies! Els dons del Senyor –i els sagraments són dels més preciosos– vénen d’Aquell que coneix bé el cor de l’home i és el Senyor de la història.
 

La primacia de la gràcia

38. En la programació que ens espera, treballar amb més confiança en una pastoral que doni prioritat a l’oració, personal i comunitària, significa respectar un principi essencial de la visió cristiana de la vida: la primacia de la gràcia. Hi ha una temptació que insidia sempre tot camí espiritual i l’acció pastoral mateixa: pensar que els resultats depenen de la nostra capacitat de fer i programar. Certament, Déu ens demana una col·laboració real a la seva gràcia i, per tant, ens invita a utilitzar tots els recursos de la nostra intel·ligència i capacitat operativa en el nostre servei a la causa del Regne. Però no s’ha d’oblidar que, sense Crist, «no podem fer res» (cf. Jn 15,5).

L’oració ens fa viure precisament en aquesta veritat. Ens recorda constantment la primacia de Crist i, en relació amb ell, la primacia de la vida interior i de la santedat. Quan no es respecta aquest principi, ha de sorprendre que els projectes pastorals portin al fracàs i deixin a l’ànima un sentiment humiliant de frustració? Fem, doncs, l’experiència dels deixebles en l’episodi evangèlic de la pesca miraculosa: «Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem agafat res» (Lc 5,5). Aquest és el moment de la fe, de l’oració, del diàleg amb Déu, per obrir el cor a l’acció de la gràcia i permetre que la paraula de Crist passi per nosaltres amb tota la seva força: Duc in altum! En aquella ocasió, va ser Pere qui va parlar amb fe: «a la teva paraula, llançaré les xarxes» (ibíd.). Permeteu al Successor de Pere que, al començament d’aquest mil·lenni, inviti tota l’Església a aquest acte de fe, que s’expressa en un compromís renovat d’oració.
 

L'escolta de la Paraula

39. No hi ha cap dubte que aquesta primacia de la santedat i de l’oració tan sols es pot concebre a partir d’una escolta renovada de la paraula de Déu. Des que el Concili Vaticà II ha subratllat el paper preeminent de la paraula de Déu en la vida de l’Església, certament s’ha avançat molt en l’escolta assídua i en la lectura atenta de la Sagrada Escriptura. Ella ha rebut l’honor que li correspon en l’oració pública de l’Església. Tant les persones individualment com les comunitats recorren ja en gran nombre a l’Escriptura, i entre els laics mateixos són molts els qui s’hi dediquen amb l’ajuda valuosa de estudis teològics i bíblics. Precisament amb aquesta atenció a la paraula de Déu s’està revitalitzant principalment la tasca de l’evangelització i la catequesi. Fa falta, estimats germans i germanes, consolidar i aprofundir aquesta orientació, fins i tot a través de la difusió de la Bíblia en les famílies. És necessari, en particular, que l’escolta de la Paraula es converteixi en un trobament vital, en l’antiga i sempre vàlida tradició de la lectio divina, que permet trobar en el text bíblic la paraula viva que interpel·la, orienta i modela l’existència.
 

L'anunci de la Paraula

40. Alimentar-nos de la Paraula per ser «servidors de la Paraula» en el compromís de l’evangelització és sens dubte una prioritat per a l’Església al començament del nou mil·lenni. Ha passat ja, fins i tot en els països d’antiga evangelització, la situació d’una «societat cristiana», la qual, tot i amb les múltiples debilitats humanes, es basava explícitament en els valors evangèlics. Avui s’ha d’afrontar amb valentia una situació que cada vegada és més variada i compromesa, en el context de la globalització i de la situació nova i canviant de pobles i cultures que la caracteritza. He repetit moltes vegades en aquests anys la «crida» a la nova evangelització. La reitero ara, sobretot per indicar que cal revifar en nosaltres l’impuls dels orígens, deixant-nos impregnar per l’ardor de la predicació apostòlica després de la Pentecosta. Hem de reviure en nosaltres el sentiment urgent de Pau, que exclamava: «ai de mi si no anunciés l’Evangeli!» (1 Co 9,16).

Aquesta passió suscitarà en l’Església una nova acció missionera, que no podrà ser delegada a uns pocs «especialistes», sinó que acabarà per implicar la responsabilitat de tots els membres del poble de Déu. Qui ha trobat veritablement Crist no pot tenir-lo tan sols per a si, l’ha d’anunciar. És necessari un nou impuls apostòlic que sigui viscut com un compromís quotidià de les comunitats i dels grups cristians. Això s’ha de fer, però, respectant degudament el camí sempre distint de cada persona i atenent les diverses cultures en les quals ha d’arribar el missatge cristià, de manera que no es neguin els valors peculiars de cada poble, sinó que siguin purificats i portats a la seva plenitud.

El cristianisme del tercer mil·lenni ha de respondre cada vegada millor a aquesta exigència d’inculturació. Restant plenament un mateix, en fidelitat total a l’anunci evangèlic i a la tradició eclesial, portarà amb ell també el rostre de tantes cultures i de tants pobles en què ha estat acollit i arrelat. De la bellesa d’aquest rostre pluriforme de l’Església, n’hem gaudit particularment en aquest Any Jubilar. Potser és tan sols el començament, una icona a penes esbossada del futur que l’Esperit de Déu ens prepara.

La proposta de Crist s’ha de fer a tots amb confiança. S’ha d’adreçar als adults, a les famílies, als joves, als nens, sense amagar mai les exigències més radicals del missatge evangèlic, atenent les exigències de cadascú, pel que fa a la sensibilitat i al llenguatge, segons l’exemple de Pau quan deia: «M’he fet tot amb tots per salvar-ne alguns» (1 Co 9,22). En recomanar tot això, penso en particular en la pastoral juvenil. Precisament pel que fa als joves, com abans he recordat, el Jubileu ens ha ofert un testimoni consolador de disponibilitat generosa. Hem de saber valorar aquella resposta encoratjadora, fent servir aquell entusiasme com un nou talent (cf. Mt 25,15) que Déu ha posat a les nostres mans perquè el fem fructificar.

41. Que ens hi ajudi i orienti, en aquesta acció missionera confiada, emprenedora i creativa, l’exemple esplendorós de tants testimonis de la fe que el Jubileu ens ha fet recordar. L’Església ha trobat sempre, en els seus màrtirs, una llavor de vida. Sanguis martyrum, semen christianorum.(25)

Aquesta cèlebre «llei» enunciada per Tertulià, s’ha demostrat sempre veritable davant la prova de la història. No serà així també per al segle i per al mil·lenni que estem iniciant? Potser estàvem massa acostumats a pensar en els màrtirs en termes una mica llunyans, com si es tractés d’un grup del passat, vinculat sobretot als primers segles de l’era cristiana. La memòria jubilar ens ha obert un panorama sorprenent, mostrant-nos el nostre temps particularment ric en testimonis que, d’una manera o altra, han sabut viure l’Evangeli en situacions d’hostilitat i persecució, sovint fins a donar la seva pròpia sang com a prova suprema. En ells la paraula de Déu, sembrada en terreny fèrtil, ha fructificat el cèntuple (cf. Mt 13,8·23). Amb el seu exemple ens han assenyalat i quasi «aplanat» el camí del futur. A nosaltres ens toca, amb la gràcia de Déu, seguir les seves petjades.
 

IV. TESTIMONIS DE L’AMOR

42. «Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l’amor que us tindreu entre vosaltres» (Jn 13,35). Si veritablement hem contemplat el rostre de Crist, estimats germans i germanes, la nostra programació pastoral s’inspirarà en el «manament nou» que Ell ens va donar: «Que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat» (Jn 13,34).

Un altre aspecte important en què caldrà posar una fermesa programàtica decidida, tant en l’àmbit de l’Església universal com de les esglésies particulars, és la comunió (koinonia), que encarna i manifesta l’essència mateixa del misteri de l’Església. La comunió és el fruit i la manifestació d’aquell amor que, sorgint del cor de l’Etern Pare, es vessa en nosaltres a través de l’Esperit que Jesús ens dóna (cf. Rm 5,5), per fer de tots nosaltres «un sol cor i una sola ànima» (Ac 4,32). Realitzant aquesta comunió d’amor, l’Església es manifesta com a «sagrament», és a dir, com a «signe i instrument de la unió íntima amb Déu i de la unitat del gènere humà».(26)

Les paraules del Senyor en aquest sentit són massa precises perquè se’n minimitzi l’abast. Moltes coses seran necessàries per al camí històric de l’Església també en aquest nou segle; però si faltés la caritat (àgape), tot seria inútil. Ens ho recorda l’apòstol Pau en l’himne a la caritat: encara que parléssim les llengües dels homes i dels àngels, i tinguéssim una fe «que mou les muntanyes», si no estiméssim, tot seria «res» (cf. 1 Co 13,2). La caritat és veritablement el «cor» de l’Església, com molt bé va intuir santa Teresa de Lisieux, que he volgut proclamar Doctora de l’Església, precisament com a experta en la scientia amoris: «Vaig comprendre que l’Església tenia un Cor i que aquest Cor estava abrusat d’amor. Vaig entendre que tan sols l’amor movia els membres de l’Església [...]. Vaig entendre que l’amor comprenia totes les vocacions, que l’Amor era tot».(27)
 

Espiritualitat de comunió

43. Fer de l’Església la casa i l’escola de la comunió: aquest és el gran repte que tenim davant nostre en el mil·lenni que comença, si volem ser fidels al designi de Déu i respondre també a les profundes esperances del món.

Què vol dir tot això en concret? També aquí la reflexió podria fer-se de seguida operativa, però seria erroni deixar-se endur per aquest primer impuls. Abans de programar iniciatives concretes, cal promoure una espiritualitat de la comunió, proposant-la com a principi educatiu en tots els llocs on es forma l’home i el cristià, on s’eduquen els ministres de l’altar, les persones consagrades i els agents pastorals, on es construeixen les famílies i les comunitats. Espiritualitat de la comunió significa, per damunt de tot, una mirada del cor sobretot cap al misteri de la Trinitat que habita en nosaltres, la llum del qual ha de ser reconeguda també en el rostre dels germans que estan al costat nostre. Espiritualitat de la comunió significa, a més, capacitat de sentir el germà de fe en la unitat profunda del Cos místic i, per tant, com «un que em pertany», per saber compartir les seves alegries i els seus sofriments, per intuir els seus desigs i atendre les seves necessitats, per oferir-li una amistat veritable i profunda. Espiritualitat de la comunió és també capacitat de veure abans que res allò que hi ha de positiu en l’altre, per acollir-lo i valorar-lo com a regal de Déu: un «do per a mi», a més de ser un do per al germà que l’ha rebut directament.

En fi, espiritualitat de la comunió és saber «donar espai» al germà, portant mútuament la càrrega dels altres (cf. Ga 6,2) i rebutjant les temptacions egoistes que contínuament ens assetgen i engendren competitivitat, ganes de fer carrera, desconfiança i enveges. No ens fem il·lusions: sense aquest camí espiritual, de poc servirien els instruments externs de la comunió. Es convertirien en mitjans sense ànima, màscares de comunió més que les seves formes d’expressió i creixement.

44. Sobre aquesta base, el nou segle ens ha de comprometre més que mai a valorar i a desenvolupar aquells àmbits i instruments que, segons les grans directrius del Concili Vaticà II, serveixen per assegurar i garantir la comunió. Com no hem de pensar, per damunt de tot, en els serveis específics de la comunió que són el ministeri de Pere i, estretament relacionada amb ell, la col·legialitat episcopal? Es tracta de realitats que tenen el seu fonament i la seva consistència en el designi mateix de Crist sobre l’Església,(28) però que precisament per això necessiten d’una verificació continua que n’asseguri l’autèntica inspiració evangèlica.

També s’ha fet molt, des del Concili Vaticà II, pel que fa a la reforma de la Cúria romana, l’organització dels sínodes i el funcionament de les conferències episcopals. Però queda certament encara molt per fer per expressar de la manera millor les potencialitats d’aquests instruments de la comunió, particularment necessaris avui davant l’exigència de respondre amb promptitud i eficàcia als problemes que l’Església ha d’afrontar en els canvis tan ràpids del nostre temps.

45. Els espais de comunió s’han de conrear i ampliar dia a dia, a tots els nivells, en l’entramat de la vida de cada església. En ella, la comunió ha de ser patent en les relacions entre bisbes, presbíters i diaques, entre els pastors i tot el poble de Déu, entre el clergat i els religiosos, entre les associacions i els moviments eclesials. Per això s’han de valorar cada vegada més els organismes de participació que estableix el dret canònic, com els consells presbiterals i pastorals. Aquests, com és sabut, no s’inspiren en els criteris de la democràcia parlamentària, atès que actuen de manera consultiva i no deliberativa(29) Tanmateix, no per això perden el seu significat i importància. En efecte, la teologia i l’espiritualitat de la comunió aconsellen una escolta recíproca i eficaç entre pastors i fidels, que, d’una banda, els mantingui units a priori en tot el que és essencial i, d’altra banda, els impulsi a confluir normalment fins i tot en el que és opinable cap a opcions ponderades i compartides.

Per a això, hem de fer nostra l’antiga saviesa, la qual, sense cap perjudici del paper jeràrquic dels pastors, els sabia animar a escoltar atentament tot el poble de Déu. És significatiu allò que sant Benet recorda a l’abat del monestir, quan l’invita a consultar també els més joves: «Déu inspira sovint al més jove el que és millor».(30) I sant Paulí de Nola exhorta: «Estem pendents dels llavis dels fidels, perquè a cada fidel bufa l’Esperit de Déu».(31)

Per tant, així com la prudència jurídica, posant regles precises per a la participació, manifesta l’estructura jeràrquica de l’Església i evita temptacions d’arbitrarietat i pretensions injustificades, l’espiritualitat de la comunió dóna una ànima a l’estructura institucional, amb una crida a la confiança i a l’obertura que respon plenament a la dignitat i responsabilitat de cada membre del poble de Déu.
 

Varietat de vocacions

46. Aquesta perspectiva de comunió està estretament unida a la capacitat de la comunitat cristiana per acollir tots els dons de l’Esperit. La unitat de l’Església no és uniformitat, sinó integració orgànica de les diversitats legítimes. És la realitat de molts membres units en un sol cos, l’únic Cos de Crist (cf. 1 Co 12,12). És necessari, doncs, que l’Església del tercer mil·lenni impulsi tots els batejats i confirmats a prendre consciència de la pròpia responsabilitat activa en la vida eclesial. Junt amb el ministeri ordenat, poden florir altres ministeris, instituïts o simplement reconeguts, per al bé de tota la comunitat, atenent-la en les seves múltiples necessitats: de la catequesi a l’animació litúrgica, de l’educació dels joves a les més diverses manifestacions de la caritat.

S’ha de fer certament un esforç generós -sobretot amb l’oració insistent a l’amo dels sembrats (cf. Mt 9,38)– en la promoció de les vocacions al sacerdoci i a la vida de consagració especial. Aquest és un problema molt important per a la vida de l’Església a tot arreu del món. A més, en alguns països d’antiga evangelització, s’ha fet fins i tot dramàtic per raó del context social canviant i del refredament religiós que han causat el consumisme i el secularisme. És necessari i urgent organitzar una pastoral de les vocacions àmplia i capil·lar, que arribi a les parròquies, als centres educatius i a les famílies, suscitant una reflexió atenta sobre els valors essencials de la vida, els quals es resumeixen clarament en la resposta que cadascú és invitat a donar a la crida de Déu, especialment quan demana l’entrega total de si i de les pròpies forces per a la causa del Regne.

En aquest context, cobren també tota la seva importància les altres vocacions, arrelades bàsicament en la riquesa de la vida nova rebuda en el sagrament del Baptisme. En particular, és necessari descobrir cada vegada millor la vocació pròpia dels laics, cridats com a tals a «buscar el regne de Déu ocupant-se de les realitats temporals i ordenant-les segons Déu»(32) i a dur a terme «a l’Església i al món la part que els correspon [...] amb el seu zel per evangelitzar i santificar els homes».(33)

En aquesta mateixa línia, té gran importància per a la comunió el deure de promoure les diverses realitats d’associació, que tant en les seves modalitats més tradicionals com en les més noves dels moviments eclesials segueixen donant a l’Església una vivesa que és do de Déu constituint una autèntica primavera de l’Esperit. Convé certament que, tant a l’Església universal com a les esglésies particulars, les associacions i els moviments actuïn en plena sintonia eclesial i en obediència a les directrius dels pastors. Però és també exigent i peremptòria per a tots l’exhortació de l’apòstol: «No sufoqueu l’Esperit ni menyspreeu els dons de profecia. Examineu-ho tot i quedeu-vos amb el que és bo» (1 Te 5,19-21).

47. Una atenció especial s’ha de prestar també a la pastoral de la família, especialment necessària en un moment històric com l’actual, en què s’està constatant una crisi generalitzada i radical d’aquesta institució fonamental. En la visió cristiana del matrimoni, la relació entre un home i una dona –relació recíproca i total, única i indissoluble– respon al projecte primitiu de Déu, ofuscat en la història per la «duresa de cor», però que Crist ha vingut a restaurar en la seva esplendor originària, revelant el que Déu ha estimat «des del principi» (cf. Mt 19,8). En el matrimoni, elevat a la dignitat de sagrament, s’expressa a més el «gran misteri» de l’amor esponsal de Crist a la seva Església (cf. Ef 5,32).

En aquest punt, l’Església no pot cedir a les pressions d’una certa cultura, encara que estigui molt estesa i a vegades sigui «militant». Convé més aviat procurar, mitjançant una educació evangèlica cada vegada més completa, que les famílies cristianes ofereixin un exemple convincent de la possibilitat d’un matrimoni viscut de manera plenament conforme al projecte de Déu i a les veritables exigències de la persona humana: tant la dels cònjuges com, sobretot, la dels més fràgils, que són els fills. Les famílies mateixes han de ser cada vegada més conscients de l’atenció deguda als fills i fer-se promotores d’una presència eclesial i social eficaç per tutelar els seus drets.
 

El camp ecumènic

48. I què hem de dir, a més, de la urgència de promoure la comunió en l’àmbit delicat del camp ecumènic? La trista herència del passat ens afecta encara a l’albada del nou mil·lenni. La celebració jubilar ha inclòs algun signe veritablement profètic i commovedor, però queda encara molt camí per fer.

En realitat, en fer-nos posar la mirada en Crist, el Gran Jubileu ha fet prendre una consciència més viva de l’Església com a misteri d’unitat. «Crec en l’Església, que és una»: Això que manifestem en la professió de fe té el seu fonament últim en Crist, en el qual l’Església no està dividida (1 Co 1,11-13). Com a Cos seu, en la unitat obtinguda pels dons de l’Esperit, és indivisible. La realitat de la divisió es produeix en l’àmbit de la història, en les relacions entre els fills de l’Església, com a conseqüència de la fragilitat humana per acollir el do que flueix contínuament del Crist-Cap en el Cos místic. L’oració de Jesús al cenacle –«que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu» (Jn 17,21)– és a la vegada revelació i invocació. Ens revela la unitat de Crist amb el Pare com el lloc d’on neix la unitat de l’Església i com a do perenne que, en ell, rebrà misteriosament fins a la fi dels temps. Aquesta unitat, que es realitza concretament en l’Església Catòlica, malgrat els límits propis del que és humà, emergeix també de manera diversa en tants elements de santificació i de veritat que existeixen dins les altres esglésies i comunitats eclesials; aquests elements, com a dons propis de l’Església de Crist, els empenyen sense parar cap a la unitat plena.(34)

L’oració de Crist ens recorda que aquest do ha de ser acollit i desenvolupat d’una manera cada vegada més profunda. La invocació «ut unum sint» és alhora imperatiu que ens obliga, força que ens sosté i reprotxe saludable per la nostra desídia i estretor de cor. La confiança de poder aconseguir, fins i tot en la història, la comunió plena i visible de tots els cristians, es basa en la pregària de Jesús, no en les nostres capacitats.

En aquesta perspectiva de renovat camí postjubilar, miro amb gran esperança les esglésies d’Orient, desitjant que es recuperi plenament aquest intercanvi de dons que ha enriquit l’Església del primer mil·lenni. El record del temps en què l’Església respirava amb «dos pulmons» ha d’impulsar els cristians d’Orient i Occident a caminar junts, en la unitat de la fe i en el respecte de les diferències legítimes, acollint-se i suportant-se mútuament com a membres de l’únic Cos de Crist.

Com a atenció anàloga, s’ha de conrear el diàleg ecumènic amb els germans i germanes de la comunió anglicana i de les comunitats eclesials nascudes de la Reforma. La confrontació teològica sobre punts essencials de la fe i de la moral cristiana, la col·laboració en la caritat i, sobretot, el gran ecumenisme de la santedat, amb l’ajuda de Déu, produiran els seus fruits en el futur. Mentrestant, continuem amb confiança en el camí, anhelant el moment en què, amb tots els deixebles de Crist sense excepció, puguem cantar junts amb veu clara: «Que n’és, de bo, viure tots junts els germans» [Sl 133(132),1].
 

Apostar per la caritat

49. A partir de la comunió intraeclesial, la caritat s’obre per la seva naturalesa al servei universal, projectant-nos cap a la pràctica d’un amor actiu i concret amb cada ésser humà. Aquest és un àmbit que caracteritza de manera decisiva la vida cristiana, l’estil eclesial i la programació pastoral. El segle i el mil·lenni que comencen hauran de veure encara, i és desitjable que ho vegin d’una manera palpable, a quin grau de lliurament pot arribar la caritat cap als més pobres. Si veritablement hem partit de la contemplació de Crist, hem de saber-ho descobrir sobretot en el rostre d’aquells amb els quals ell mateix ha volgut identificar-se: «Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar, era a la presó, i vinguéreu a veure’m» (Mt 25,35-36). Aquesta pàgina no és una simple invitació a la caritat: és una pàgina de cristologia, que il·lumina el misteri de Crist. Sobre aquesta pàgina, l’Església comprova la seva fidelitat com a Esposa de Crist, no menys que sobre l’àmbit de l’ortodòxia.

No s’ha d’oblidar, certament, que ningú no pot ser exclòs del nostre amor, des del moment que «amb l’encarnació el Fill de Déu s’ha unit d’alguna manera a cada home».(35) Atenint-nos a les paraules indiscutibles de l’Evangeli, en la persona dels pobres hi ha una presència especial seva, que imposa a l’Església una opció preferencial per ells. Mitjançant aquesta opció, es testimonia l’estil de l’amor de Déu, la seva providència, la seva misericòrdia i, d’alguna manera, se sembren encara en la història aquelles llavors del Regne de Déu que Jesús mateix va deixar en la seva vida terrenal atenent a tots els qui recorrien a ell per a tota mena de necessitats espirituals i materials.

50. En efecte, són moltes en el nostre temps les necessitats que interpel·len la sensibilitat cristiana. El nostre món comença el nou mil·lenni carregat de les contradiccions d’un creixement econòmic, cultural, tecnològic, que ofereix a pocs afortunats grans possibilitats, deixant no tan sols milions i milions de persones al marge del progrés, sinó a viure en condicions de vida molt per sota del mínim que requereix la dignitat humana. Com és possible que, al nostre temps, hi hagi encara gent que es mor de fam; que està condemnada a l’analfabetisme; que no té l’assistència mèdica més elemental; que no té sostre on resguardar-se?

El panorama de la pobresa es pot estendre indefinidament, si a les antigues pobreses n’afegim de noves, que afecten sovint ambients i grups que no estan mancats de recursos econòmics, però que estan exposats a la desesperació del sense sentit, a la insídia de la droga, a l’abandonament en l’edat avançada o en la malaltia, a la marginació o a la discriminació social. El cristià, que observa aquest panorama, ha d’aprendre a fer el seu acte de fe en Crist interpretant la crida que ell dirigeix des d’aquest món de la pobresa. Es tracta de continuar una tradició de caritat que ja ha tingut moltíssimes manifestacions en els dos mil·lennis darrers, però que avui potser requereix més creativitat. És l’hora d’una nova «imaginació de la caritat», que promogui no tant i no tan sols l’eficàcia de les ajudes prestades, sinó la capacitat de fer-nos propers i solidaris amb el qui sofreix, perquè el gest d’ajuda sigui sentit no com una almoina humiliant, sinó com un compartir fratern.

Per això hem d’actuar de tal manera que els pobres, en cada comunitat cristiana, se sentin com «a casa». No seria aquest estil la presentació més gran i eficaç de la bona nova del Regne? Sense aquesta forma d’evangelització, portada a terme mitjançant la caritat i el testimoni de la pobresa cristiana, l’anunci de l’Evangeli, tot i ser la primera caritat, corre el risc de ser incomprès o d’ofegar-se en el mar de paraules al qual l’actual societat de la comunicació ens sotmet cada dia. La caritat de les obres corrobora la caritat de les paraules.
 

Reptes actuals

51. Podem quedar al marge davant de les perspectives d’un desequilibri ecològic, que fa inhabitables i enemigues de l’home vastes àrees del planeta? O davant dels problemes de la pau, amenaçada sovint amb el malson de guerres catastròfiques? O davant del vilipendi dels drets humans fonamentals de tantes persones, especialment dels nens? Moltes són les urgències davant de les quals l’esperit cristià no pot restar insensible.

S’ha de prestar una atenció especial a alguns aspectes de la radicalitat evangèlica que sovint són menys compresos, fins al punt de fer impopular la intervenció de l’Església, però que no per això poden desaparèixer de l’agenda eclesial de la caritat. Em refereixo al deure de comprometre’s en la defensa del respecte a la vida de cada ésser humà des de la concepció fins a la seva fi natural. De la mateixa manera, el servei a l’home ens obliga a proclamar, oportunament i importuna, que els qui es valen de les noves potencialitats de la ciència, especialment en el terreny de les biotecnologies, mai no han d’ignorar les exigències fonamentals de l’ètica, apel·lant potser a una discutible solidaritat que acaba per discriminar entre vida i vida, amb el menyspreu de la dignitat pròpia de cada ésser humà.

Per a l’eficàcia del testimoni cristià, especialment en aquests camps delicats i controvertits, és important fer un gran esforç per explicar adequadament els motius de les posicions de l’Església, subratllant sobretot que no es tracta d’imposar als no creients una perspectiva de fe, sinó d’interpretar i defensar els valors radicats en la naturalesa mateixa de l’ésser humà. La caritat es convertirà llavors necessàriament en servei a la cultura, a la política, a l’economia, a la família, perquè a tot arreu es respectin els principis fonamentals, dels quals depèn el destí de l’ésser humà i el futur de la civilització.

52. Òbviament tot això s’ha de realitzar amb un estil específicament cristià: han de ser sobretot els laics, en virtut de la seva pròpia vocació, els qui es facin presents en aquestes tasques, sense cedir mai a la temptació de reduir les comunitats cristianes a agències socials. En particular, la relació amb la societat civil s’haurà de configurar de tal manera que respecti l’autonomia i les competències d’aquesta última, segons els ensenyaments que proposa la doctrina social de l’Església.

És notori l’esforç que el magisteri eclesial ha realitzat, sobretot al segle xx, per interpretar la realitat social a la llum de l’Evangeli i oferir de forma cada vegada més puntual i orgànic la seva pròpia contribució a la solució de la qüestió social, que ha arribat a ser ja una qüestió planetària.

Aquest vessant eticosocial es proposa com una dimensió imprescindible del testimoni cristià. S’ha de rebutjar la temptació d’una espiritualitat oculta i individualista, que té poc a veure amb les exigències de la caritat, ni amb la lògica de l’Encarnació i, en definitiva, amb la mateixa tensió escatològica del cristianisme. Si aquesta última ens fa conscients del caràcter relatiu de la història, no ens eximeix de cap manera del deure de construir-la. És molt actual en aquest sentit l’ensenyament del Concili Vaticà II: «El missatge cristià, no aparta els homes de la tasca de la construcció del món, ni els impulsa a despreocupar-se del bé dels seus semblants, sinó que els obliga més a portar a terme això com un deure».(36)
 

Un signe concret

53. Com a signe d’aquest missatge de caritat i de promoció humana, que se basa en les íntimes exigències de l’Evangeli, he volgut que el mateix Any Jubilar, entre els nombrosos fruits de caritat que ja ha produït en el curs del seu desenvolupament –penso particularment en l’ajuda oferta a tants germans més pobres per fer possible la seva participació en el Jubileu– deixés també una obra que sigui, d’alguna manera, el fruit i el segell de la caritat jubilar. En efecte, molts pelegrins han contribuït de diferents maneres amb la seva almoina i, junt amb ells, també molts protagonistes del món econòmic han ofert ajudes generoses, que han servit per assegurar la realització convenient de l’esdeveniment jubilar. Una vegada cobertes les despeses que s’han hagut d’atendre al llarg de l’any, els diners que puguin sobrar s’han de destinar a fins caritatius. En efecte, és important excloure d’un esdeveniment religiós tan significatiu qualsevol aparença d’especulació econòmica. El que sobri servirà per repetir també en aquesta ocasió l’experiència viscuda tantes altres vegades al llarg de la història des que, als començaments de l’Església, la comunitat de Jerusalem va oferir als no cristians la imatge commovedora d’un intercanvi espontani de dons, fins a la comunió dels béns, en favor dels més pobres (cf. Ac 2,44-45).

L’obra que es realitzi serà solament un petit rierol que confluirà en el gran riu de la caritat cristiana que recorre la història. Un petit, però significatiu rierol: el Jubileu ha mogut el món a mirar cap a Roma, l’Església «que presideix en la caritat»(37) i a oferir a Pere la pròpia almoina. Ara la caritat manifestada al centre de la catolicitat torna, d’alguna manera, cap al món a través d’aquest gest, que vol quedar com a fruit i memòria viva de la comunió experimentada amb ocasió del Jubileu.
 

Diàleg i missió

54. Un nou segle i un nou mil·lenni s’obren a la llum de Crist. Però no tothom veu aquesta llum. Nosaltres tenim la comesa meravellosa i exigent de ser-ne el «reflex». És el mysterium lunae tan estimat per la contemplació dels Pares, els quals van indicar amb aquesta imatge que l’Església depenia de Crist, Sol del qual ella reflecteix la llum.(38) Era una firma d’expressar el que Crist mateix diu en presentar-se com a «llum del món» (Jn 8,12) i en demanar al mateix temps als seus deixebles que fossin «la llum del món» (cf. Mt 5,14).

Aquesta és una tasca que ens fa tremolar si ens fixem en la debilitat que tan sovint ens torna opacs i plens d’ombres. Però és una tasca possible si, exposats a la llum de Crist, ens sabem obrir a la seva gràcia, que ens fa homes nous.

55. En aquesta perspectiva se situa també el gran repte del diàleg interreligiós, en el qual estarem encara compromesos durant el nou segle, en la línia indicada pel Concili Vaticà II.(39) En els anys de preparació al Gran Jubileu, l’Església, mitjançant trobades de notable interès simbòlic, ha tractat d’establir una relació d’obertura i diàleg amb representants d’altres religions. El diàleg ha de continuar. En la situació d’un marcat pluralisme cultural i religió, tal com es va presentant en la societat del nou mil·lenni, aquest diàleg és també important amb vista a proposar una base ferma de pau i allunyar l’espectre funest de les guerres de religió que han banyat de sang tants períodes en la història de la humanitat. El nom de l’únic Déu ha de ser cada vegada més, com ja és de per si, un nom de pau i un imperatiu de pau.

56. Però el diàleg no es pot basar en la indiferència religiosa, i nosaltres com a cristians tenim el deure de desenvolupar-lo oferint el ple testimoni de l’esperança que hi ha en nosaltres (cf. 1 Pe 3,15). No hem de témer que pugui constituir una ofensa a la identitat de l’altre el que, en canvi, és anunci joiós d’un do per a tots, i que es proposa a tots amb el respecte més gran a la llibertat de cadascú: el do de la revelació del Déu-Amor, que «ha estimat tant el món, que ha donat el seu Fill únic» (Jn 3,16). Tot això, com també ha estat subratllat recentment per la declaració Dominus Iesus, no pot ser objecte d’una espècie de negociació dialogística, com si per a nosaltres fos una simple opinió. Al contrari, per a nosaltres és una gràcia que ens omple d’alegria, una notícia que hem d’anunciar.

L’Església, doncs, no es pot sostreure a l’activitat missionera cap als pobles, i una tasca prioritària de la missio ad gentes continua essent anunciar Crist, «Camí, Veritat i Vida» (Jn 14,6), en el qual els homes troben la salvació. El diàleg interreligiós «tampoc no pot substituir l’anunci; de tota manera, aquell continua orientant-se cap a l’anunci».(40) D’altra banda, el deure missioner no ens impedeix entaular el diàleg íntimament disposats a escoltar. En efecte, sabem que, davant del misteri de gràcia infinitament ric per les seves dimensions i implicacions per a la vida i la història de l’home, l’Església mateixa mai no deixarà d’escrutar, comptant amb l’ajuda del Paràclit, l’Esperit de veritat (cf. Jn 14,17), al qual competeix precisament portar-la a la «veritat sencera» (Jn 16,13).

Aquest principi és la base no tan sols de l’inesgotable aprofundiment teològic de la veritat cristiana, sinó també del diàleg cristià amb les filosofies, les cultures i les religions. No és estrany que l’Esperit de Déu, que «bufa allà on vol» (Jn 3,8), susciti en l’experiència humana universal, malgrat les seves múltiples contradiccions, signes de la seva presència, que ajuden als mateixos deixebles de Crist a comprendre més profundament el missatge de què són portadors. No ha estat potser aquesta humil i confiada obertura amb què el Concili Vaticà II es va esforçar a llegir els «signes dels temps»?(41) Fins i tot portant a terme un laboriós i atent discerniment, per captar els «veritables signes de la presència o del designi de Déu»,(42) l’Església reconeix que no tan sols ha donat, sinó que també ha «rebut de la història i del desenvolupament del gènere humà».(43) Aquesta actitud d’obertura, i també d’atent discerniment respecte de les altres religions, la va inaugurar el Concili. A nosaltres ens correspon seguir amb gran fidelitat els seus ensenyaments i les seves indicacions.
 

A la llum del Concili

57. Quanta riquesa, estimats germans i germanes, en les orientacions que ens va donar el Concili Vaticà II! Per això, en la preparació del Gran Jubileu, he demanat a l’Església que s’interrogués sobre l’acollida del Concili.(44) S’ha fet? El Congrés que ha tingut lloc aquí al Vaticà ha estat un moment d’aquesta reflexió, i espero que, de diferents maneres, s’hagi realitzat igualment a totes les esglésies particulars.

A mesura que passen els anys, aquells textos no perden el seu valor ni la seva esplendor. És necessari llegir-los de manera apropiada i que siguin coneguts i assimilats com a textos qualificats i normatius del Magisteri, dins la Tradició de l’Església. Després de concloure el Jubileu sento més que mai el deure d’indicar el Concili com la gran gràcia de què l’Església s’ha beneficiat en el segle xx. Amb el Concili, se’ns ha ofert una brúixola segura per orientar-nos en el camí del segle que comença.
 

CONCLUSIÓ: DUC IN ALTUM!

58. Caminem amb esperança! Un nou mil·lenni s’obre davant de l’Església com un oceà immens en el qual cal aventurar-se, amb l’ajuda de Crist. El Fill de Déu, que es va encarnar fa dos mil anys per amor a l’home, realitza també avui la seva obra. Hem d’agusar la vista per veure-la i, sobretot, tenir un gran cor per convertir-nos nosaltres mateixos en els seus instruments. No ha estat potser per prendre contacte amb aquesta deu viva de la nostra esperança, que hem celebrat l’Any Jubilar? El Crist contemplat i estimat ara ens invita una vegada més a posar-nos en camí: «Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant» (Mt 28,19). El mandat missioner ens introdueix en el tercer mil·lenni i ens invita a tenir el mateix entusiasme dels cristians dels primers temps.

Per a això podem comptar amb la força del mateix Esperit, que va ser enviat a la Pentecosta i que ens empeny avui a partir animats per l’esperança que «no enganya» (Rm 5,5).

El nostre caminar, al principi d’aquest nou segle, s’ha de fer més ràpid en recórrer els senders del món. Els camins pels quals cadascú de nosaltres i cadascuna de les nostres esglésies camina són molts, però no hi ha distàncies entre els qui estan units per l’única comunió, la comunió que cada dia es nodreix de la taula del Pa eucarístic i de la Paraula de vida. Cada diumenge Crist ressuscitat ens convoca de nou com al Cenacle, on cap al tard del dia «primer de la setmana» (Jn 20,19) es va presentar als seus per «exhalar» sobre d’ells el do vivificant de l’Esperit i iniciar-los en la gran aventura de l’evangelització.

Ens acompanya en aquest camí la Santíssima Verge, a la qual fa alguns meses, junt amb molts bisbes arribats a Roma de tot arreu del món, he confiat el tercer mil·lenni. Moltes vegades en aquests anys l’he presentat i invocat com «Estrella de la nova evangelització». La indico encara com a aurora lluminosa i guia segura del nostre camí. «Dona, aquí tens els teus fills», li repeteixo, evocant la veu mateixa de Jesús (cf. Jn 19,26), i fent-me veu, davant d’ella, de l’estima filial de tota l’Església.

59. Estimats germans i germanes! El símbol de la Porta Santa es tanca a la nostra esquena, però per deixar oberta més que mai la porta viva que és Crist. Després de l’entusiasme jubilar ja no tornem a un anodí dia a dia. Al contrari, si el nostre pelegrinatge ha estat autèntic ens ha com de desentumir les cames per al camí que ens espera. Hem d’imitar la intrepidesa de l’apòstol Pau: «Llançant-me cap allò que hi ha davant. Corro cap a la meta per aconseguir el premi que Déu ha convocat allà dalt per mitjà de Jesucrist» (Fl 3,13-14). Al mateix temps, hem d’imitar la contemplació de Maria, la qual, després del pelegrinatge a la ciutat santa de Jerusalem, va tornar a casa seva de Natzaret meditant en seu cor el misteri del Fill (cf. Lc 2,51).

Que Jesús ressuscitat, el qual ens acompanya en el nostre camí, deixant-se reconèixer com als deixebles d’Emaús «en partir el pa» (Lc 24,30) ens trobi vigilants i preparats per reconèixer el seu rostre i córrer cap als nostres germans, per portar-los el gran anunci: «Hem vist el Senyor!» (Jn 20,25).

Aquest és el fruit tan desitjat del Jubileu de l’Any dos mil, Jubileu que ens ha presentat de manera palpable el misteri de Jesús de Natzaret, Fill de Déu i Redemptor de l’home.

Mentre es conclou i ens obre a un futur d’esperança, que s’elevi fins al Pare, per Crist, en l’Esperit Sant, la lloança i l’agraïment de tota l’Església.

Amb aquests auguris i des del més profund del cor, imparteixo a tots la meva benedicció.
 

Vaticà, 6 de gener, solemnitat de l’Epifania del Senyor de l’any 2001, vint-i tresè de Pontificat.

JOANNES PAULUS II

[Traducció de l'italià: Parròquia de Sant Vicenç de Sarrià]

NOTES

(1) Conc. Ecum. Vat. II, Decr. Christus Dominus, sobre la funció pastoral dels bisbes, 11.
(2) Butlla Incarnationis mysterium, 3: AES 91 (1999), 132.
(3) Ibíd., 4: l.c., 133.
(4) Conc. Ecum. Vat. II, Const. dogm. Lumen gentium, sobre l’Església, 8.
(5) De civ. Dei XVIII, 51,2: PL 41, 614; cf. Conc. Ecum. Vat. II, Const. dogm. Lumen gentium, sobre l’Església, 8.
(6) Cf. Cart. ap. Tertio millennio adveniente, 55: AES 87 (1995), 38.
(7) Conc. Ecum. Vat. II, Const. dogm. Lumen gentium, sobre l’Església, 1.
(8) «Ignoratio enim Scripturarum ignoratio Christi est»: Comm. in Is., Prol.: PL 24, 17.
(9) Cf. Conc. Ecum. Vat. II, Const. dogm. Dei Verbum, sobre la divina revelació, 19.
(10) «Seguint, doncs, els Sants Pares, tots a una veu ensenyem que s’ha de confessar un sol i mateix Fill, Nostre Senyor Jesucrist, tant perfecte en la divinitat com en la humanitat, Déu vertader, vertader home [...] un sol i mateix Crist Fill Senyor unigènit en dues naturaleses, sense confusió, sense canvi, sense divisió, sense separació, [...] no partit o dividit en dues persones, sinó un solo i mateix Fill unigènit, Déu Verb i Senyor Jesucrist»: DS 301-302.
(11) Conc. Ecum. Vat. II, Const. past. Gaudium et spes, sobre l’Església en el món actual, 22.
(12) Sobre això observa sant Atanasi: «L’home no podia ser divinitzat restant unit a una criatura, si el Fill no fos vertaderament Déu», Discurs II contra els arrians 70: PG 26, 425 B-426 G.
(13) N. 78.
(14) Últims col·loquis. Quadern groc, 6 de juliol de 1897: Opere complete, Ciutat del Vaticà 1997, 1003.
(15) S. Ciprià, De Orat. Dom. 23: PL 4, 553; cf. Lumen gentium, sobre l’Església, 4.
(16) Conc. Ecum. Vat. II, Const. dogm. Lumen gentium, sobre l’Església, 40.
(17) Cf. Conc. Ecum. Vat. II, Const. Sacrosanctum Concilium, sobre la sagrada litúrgia, 10.
(18) Cf. Congr. per a la Doctrina de la Fe, Cart. Orationis formas, sobre alguns aspectes de la meditació cristiana, 15 d’octubre de 1989: AES 82 (1990), 362-379.
(19) Cf. Conc. Ecum. Vat. II, Const. Sacrosanctum Concilium, sobre la sagrada litúrgia, 10.
(20) Cart. ap. Dies Domini, 19: AES 90 (1998), 724.
(21) Ibíd., 2: l.c., 714.
(22) Cf. Ibíd., 35: l.c., 734.
(23) Cf. n. 18: AES 77 (1985), 224.
(24) Ibíd., 31: l.c., 258
(25) Tertulià, Apol., 50,13: PL 1, 534.
(26) Conc. Ecum. Vat. II, Const. dogm. Lumen gentium, sobre l’Església, 1.
(27) MsB 3vo, Opere Complete, Libreria Editrice Vaticana Edizioni OCD, Roma 1997, p. 223.
(28) Cf. Conc. Ecum. Vat. II, Const. dogm. Lumen gentium, sobre l’Església, c. III.
(29) Cf. Congr. per al clergat i altres, Instr. interdicasterial Ecclesiae de mysterio, sobre algunes qüestions relatives la col·laboració dels fidels laics en el ministeri dels sacerdots (15 d’agost de 1997): AES 89 (1997), 852-877, especialment art. 5: «Els organismes de col·laboració a l’Església particular».
(30) Reg. III, 3: «Ideo autem omnes ad consilium vocari diximus, quia saepe iuniori Dominus revelat quod melius est».
(31) «De omnium fidelium ore pendeamus, quia in omnem fidelem Spiritus Dei spirat» (Epist. 23, 36 a Sulpici Sever: CSEL 29, 193.
(32) Conc. Ecum. Vat. II, Const. dogm. Lumen gentium, sobre l’Església, 31.
(33) Conc. Ecum. Vat. II, Decr. Apostolicam actuositatem, sobre l’apostolat dels laics, 2.
(34) Conc. Ecum. Vat. II, Const. dogm. Lumen gentium, sobre l’Església, 8.
(35) Conc. Ecum. Vat. II, Const. past. Gaudium et spes, sobre l’Església en el món actual, 22.
(36) Conc. Ecum. Vat. II, Const. past. Gaudium et spes, sobre l’Església en el món actual, 34.
(37) St. Ignasi d’Antioquia, Carta als romans, Pref., ed. Funk, I, 252.
(38) Així, per exemple, St. Agustí: «També la lluna representa l’Església, perquè no té llum pròpia, sinó que la rep del Fill unigènit de Déu, el qual en molts passatges de l’Escriptura al·legòricament és anomenat sol»: Enarr. In Ps. 10, 3: CCL 38, 42.
(39) Cf. Decl. Nostra aetate, sobre les relacions de l’Església amb les religions no cristianes.
(40) Pont. Cons. per al Diàleg interreligiós i Congr. per a l’evangelització dels Pobles, Instr. Diàleg i anunci: reflexions i orientacions (19 de maig de 1991), 82: AES 84 (1992), 444.
(41) Cf. Const. past. Gaudium et spes, sobre l’Església en el món actual, 4.
(42) Ibíd., 11.
(43) Ibíd., 44.
(44) Cf. Cart. Ap. Tertio millennio adveniente, 36.