INTRODUCCIÓ
1. Sagrament de la caritat,1
la Santíssima Eucaristia és la donació que Jesucrist
fa d’ell mateix, revelant-nos l'amor infinit de Déu per cada home.
En aquest admirable Sagrament es manifesta l'amor «més gran»,
aquell que impulsa a «donar la vida pels seus amics» (cf. Jn
15,13). En efecte, Jesús «els estimà fins a l'extrem»
(Jn 13,1). Amb aquesta expressió, l'evangelista presenta el gest
d'infinita humilitat que Jesús va dur a terme: abans de morir per
nosaltres a la creu, es va cenyir una tovallola i rentà els peus
als seus deixebles. De la mateixa manera, en el Sagrament eucarístic
Jesús segueix estimant-nos «fins a l’extrem», fins a
la donació del seu cos i de la seva sang. Quina emoció més
gran va embargar el cor dels Apòstols davant dels gestos i paraules
del Senyor durant aquell Sopar! Quina admiració ha de suscitar també
el Misteri eucarístic en el nostre cor!
L’aliment
de la veritat
2. En el Sagrament de l'altar,
el Senyor va a trobar l'home, creat a imatge i semblança de Déu
(cf. Gn 1,27), i es fa el seu company de viatge. En efecte, en aquest Sagrament
el Senyor es fa menjar per a l'home famolenc de veritat i llibertat. Ja
que només la veritat ens fa autènticament lliures (cf. Jn
8,36), Crist es converteix per a nosaltres en aliment de la Veritat. Sant
Agustí, que tenia un penetrant coneixement de la realitat humana,
evidencia que l'home es mou espontàniament, i no per coacció,
quan es troba davant d'alguna cosa que l'atreu i li desperta el desig.
Al mateix temps, en preguntar-se sobre el que pot moure l'home per damunt
de tot i en el més íntim, el sant bisbe exclama: «Desitja
l’ànima alguna cosa amb més deler que la veritat?».2
En efecte, tot home porta en ell mateix el desig inevitable de la veritat
última i definitiva. Per això, el Senyor Jesús, «el
camí, la veritat i la vida» (Jn 14,6), es dirigeix al cor
anhelant de l'home, que se sent peregrí i assedegat, al cor que
sospira per la font de la vida, al cor que cerca la Veritat. En efecte,
Jesucrist és la Veritat feta Persona, que atreu el món cap
a ell. «Jesús és l'estrella polar de la llibertat humana:
sense ell perd l’orientació, ja que sense el coneixement de la veritat,
la llibertat es desnaturalitza, s'aïlla i es redueix a arbitri estèril.
Amb ell, la llibertat es retroba».3 En particular, Jesús ens
mostra en el sagrament de l’Eucaristia la veritat de l’amor, que és
l’essència mateixa de Déu. Aquesta és la veritat evangèlica
que interessa a cada home i a tot home. Per això l’Església,
el centre vital de la qual és l’Eucaristia, es compromet constantment
a anunciar a tothom, «a temps i fora de temps» (2Tm 4,2) que
Déu és amor.4 Precisament perquè Crist s’ha fet per
nosaltres aliment de la Veritat, l’Església es dirigeix a l’home
i el convida a acollir lliurement el do de Déu.
El
desenvolupament del ritu eucarístic
3. En observar la història
bimil·lenària de l'Església de Déu, guiada
per la sàvia acció de l'Esperit Sant, admirem plens de gratitud
com s'han desenvolupat ordenadament en el temps les formes rituals amb
què commemorem l'esdeveniment de la nostra salvació. Des
de les diverses modalitats dels primers segles, que resplendeixen encara
en els ritus de les antigues Esglésies d'Orient, fins a la difusió
del ritual romà; des de les indicacions clares del Concili de Trento
i del Missal de sant Pius V fins a la renovació litúrgica
establerta pel Concili Vaticà II: en cada etapa de la història
de l'Església, la celebració eucarística, com a font
i cimal de la seva vida i missió, resplendeix en el ritu litúrgic
amb tota la seva riquesa multiforme. La XI Assemblea General Ordinària
del Sínode dels Bisbes, celebrada del 2 al 23 d'octubre de 2005
a la Ciutat del Vaticà, ha manifestat un profund agraïment
a Déu per aquesta evolució històrica, reconeixent
en ella el guiatge de l'Esperit Sant. En particular, els Pares sinodals
han constatat i reafirmat l'influx benèfic que ha tingut per a la
vida de l'Església la reforma litúrgica posada en marxa a
partir del Concili Ecumènic Vaticà II.5 El Sínode
dels Bisbes ha tingut la possibilitat de valorar com ha estat la seva recepció
després de la cimera conciliar. Els judicis positius han estat molt
nombrosos. S'han constatat també les dificultats i alguns abusos
comesos, però que no enfosqueixen el valor i la validesa de la renovació
litúrgica, la qual té encara riqueses no descobertes del
tot. En concret, es tracta de llegir els canvis indicats pel Concili dins
de la unitat que caracteritza el desenvolupament històric del ritu
mateix, sense introduir ruptures artificioses.6
El
Sínode dels Bisbes i l’Any de l’Eucaristia
4. A més cal subratllar
la relació del recent Sínode dels Bisbes sobre l'Eucaristia
amb els esdeveniments que han tingut lloc els últims anys
en la vida de l'Església. Abans que res, hem de pensar en el Gran
Jubileu del 2000, amb el qual el meu estimat predecessor, el Servent de
Déu Joan Pau II, ha introduït l'Església en el tercer
mil·lenni cristià. L'Any Jubilar s'ha caracteritzat indubtablement
per un fort sentit eucarístic. No es pot oblidar que el Sínode
dels Bisbes ha estat precedit, i en certa manera també preparat,
per l'Any de l'Eucaristia, establert amb gran amplitud de mires per Joan
Pau II per tota l'Església.
L'esmentat Any, iniciat
amb el Congrés Eucarístic Internacional de Guadalajara (Mèxic)
l'octubre del 2004, ha conclòs el 23 d'octubre de 2005, al final
de la XI Assemblea Sinodal, amb la canonització de cinc Beats que
s'han distingit especialment per la pietat eucarística: el bisbe
Józef Bilczewski, els preveres Gaetano Catanoso, Zygmunt Gorazdowski
i Alberto Hurtado Cruchaga, i el religiós caputxí Felice
da Nicosia. Gràcies als ensenyaments exposats per Joan Pau II a
la Carta apostòlica Mane nobiscum Domine,7 i als valuosos suggeriments
de la Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels
Sagraments,8 les diòcesis i les diverses entitats eclesials han
emprès nombroses iniciatives per despertar i augmentar en els creients
la fe eucarística, per millorar la dignitat de les celebracions
i promoure l'adoració eucarística, així com per animar
una solidaritat efectiva que, partint de l'Eucaristia, arribés als
pobres. Finalment, cal esmentar la importància de l'última
Encíclica del meu venerat predecessor, Ecclesia de Eucharistia,9
amb la qual ens ha deixat una segura referència magisterial sobre
la doctrina eucarística i un últim testimoni del lloc central
que aquest diví Sagrament tenia en la seva vida.
Objecte
de la present Exhortació
5. Aquesta Exhortació
apostòlica postsinodal proposa reprendre la riquesa multiforme de
reflexions i propostes sorgides en la recent Assemblea General del Sínode
dels Bisbes - des dels Lineamenta fins a les Propositiones, passant per
l'Instrumentum laboris, les Relationes ante et post disceptationem, les
intervencions dels Pares sinodals, dels auditors i dels germans delegats
-, amb la intenció d'explicitar algunes línies fonamentals
d'acció orientades a suscitar dins de l'Església un nou impuls
i fervor per l'Eucaristia.
Conscient del vast patrimoni
doctrinal i disciplinar acumulat a través dels segles sobre aquest
Sagrament,10 en el present document desitjo recomanar sobretot, tenint
en compte el vot dels Pares sinodals,11 que el poble cristià aprofundeixi
en la relació entre el Misteri eucarístic, l'acte litúrgic
i el nou culte espiritual que es deriva de l'Eucaristia com a sagrament
de la caritat. En aquesta perspectiva, desitjo relacionar la present Exhortació
amb la meva primera Carta encíclica Deus caritas est, en la qual
parlo diverses vegades del sagrament de l'Eucaristia per subratllar la
seva relació amb l'amor cristià, tant pel que fa a Déu
com al proïsme: «El Déu encarnat ens atreu a tots cap
a si. S'entén, doncs, que l'agapé s'hagi convertit també
en un nom de l'Eucaristia: en ella l'agapé de Déu ens arriba
corporalment per continuar actuant en nosaltres i per nosaltres».12
PRIMERA
PART.
EUCARISTIA, MISTERI
QUE S'HA DE CREURE
«L’obra que Déu
vol és aquesta: que cregueu en aquell que ell ha enviat »
(Jn 6,29)
La
fe eucarística de l'Església
6. «Proclamem el Misteri
de la fe». Amb aquesta expressió, pronunciada immediatament
després de les paraules de la consagració, el sacerdot proclama
el misteri celebrat i manifesta la seva admiració davant de la conversió
substancial del pa i el vi en el cos i la sang del Senyor Jesús,
una realitat que supera tota comprensió humana. En efecte, l'Eucaristia
és el «misteri de la fe» per excel·lència:
«És la síntesi i el summe de la nostra fe».13
La fe de la Església és essencialment fe eucarística
i s'alimenta de manera particular a la taula de l'Eucaristia. La fe i els
sagraments són dos aspectes complementaris de la vida eclesial.
La fe que suscita l'anunci de la Paraula de Déu s'alimenta i creix
en el trobament de la gràcia amb el Senyor ressuscitat que es produeix
en els sagraments: «La fe s'expressa en el ritu i el ritu reforça
i enforteix la fe».14 Per això, el Sagrament de l'altar és
sempre en el centre de la vida eclesial; «Gràcies a l'Eucaristia,
l'Església reneix sempre de nou».15 Com més viva és
la fe eucarística en el Poble de Déu, més profunda
és la seva participació en la vida eclesial a través
de l'adhesió conscient a la missió que Crist ha confiat als
seus deixebles. La història mateixa de l'Església n’és
testimoni. Tota gran reforma està vinculada d'alguna manera al redescobriment
de la fe en la presència eucarística del Senyor al mig del
seu poble.
Santíssima
Trinitat i Eucaristia. El pa que ha baixat del cel
7. La primera realitat de
la fe eucarística és el misteri mateix de Déu, l'amor
trinitari. En el diàleg de Jesús amb Nicodem hi trobem una
expressió il·luminadora: «Déu ha estimat tant
el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es
perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida
eterna. Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè
el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà
d’ell» (Jn 3,16-17). Aquestes paraules mostren l'arrel última
del do de Déu. En l'Eucaristia, Jesús no dóna «alguna
cosa», sinó que es dóna ell mateix; ofereix el seu
cos i vessa la seva sang. Lliura així tota la seva vida, manifestant
la font originària d'aquest amor diví. Ell és el Fill
etern que el Pare ha lliurat per nosaltres. En l'Evangeli escoltem també
Jesús que, després d'haver donat menjar a la multitud amb
la multiplicació dels pans i els peixos, diu als seus interlocutors
que l'havien seguit fins a la sinagoga de Cafarnaüm: «És
el meu Pare qui us dóna l’autèntic pa del cel. El pa de Déu
és el que baixa del cel i dóna vida al món»
(Jn 6,32-33); i arriba a identificar-se ell mateix, la seva carn i la seva
sang, amb aquest pa: «Jo sóc el pa viu que ha baixat del cel.
Qui menja d’aquest pa, viurà per sempre. I el pa que jo donaré
és la meva carn per a la vida del món» (Jn 6,51). Jesús
es manifesta així com el Pa de vida que el Pare etern dóna
als homes.
Do
gratuït de la Santíssima Trinitat
8. En l'Eucaristia es revela
el designi d'amor que guia tota la història de la salvació
(cf. Ef 1,10; 3,8-11). En ella, el Deus Trinitas, que és amor en
ell mateix (cf. 1Jn 4,7-8), s'uneix plenament a la nostra condició
humana. En el pa i en el vi, sota l'aparença dels quals Crist se'ns
lliura en el sopar pasqual (cf. Lc 22,14-20; 1Co 11,23-26), és tota
la vida divina que ens ve a trobar i de la qual en som partícips
gràcies a la forma del Sagrament. Déu és comunió
perfecta d'amor entre el Pare, el Fill i l'Esperit Sant. Ja en la creació,
l'home va ser cridat a compartir en certa mesura l'alè vital de
Déu (cf. Gn 2,7). Però és en Crist mort i ressuscitat,
i en l'efusió de l'Esperit Sant que se'ns dóna sense mesura
(cf. Jn 3,34), on ens convertim en veritables partícips de la intimitat
divina.16 Jesucrist, «que per l'Esperit etern s'ha ofert ell mateix
a Déu com a víctima sense cap defecte» (He 9,14), ens
comunica la vida divina en el do eucarístic. Es tracta d'un do absolutament
gratuït, que es deu només a les promeses de Déu, complertes
per sobre de tota mesura. L'Església, amb obediència fidel,
acull, celebra i adora aquest do. El «misteri de la fe» és
misteri de l'amor trinitari, en el qual, per la gràcia, hi estem
cridats a participar. Per tant, també nosaltres hem d'exclamar amb
sant Agustí: «Veus la Trinitat si veus l'amor».17
Eucaristia:
Jesús, el veritable Anyell immolat. L’aliança nova i eterna
en la sang de l’Anyell
9. La missió per
a la qual Jesús ha vingut entre nosaltres arriba al seu compliment
en el Misteri pasqual. Des de dalt de la creu, on ho atreu tot cap a ell
(cf. Jn 12,32), abans de «lliurar l'esperit» diu: «Tot
s’ha complert» (Jn 19,30). En el misteri de la seva obediència
fins a la mort, i una mort de creu (cf. Fl 2,8), s'ha complert l'aliança
nova i eterna. La llibertat de Déu i la llibertat de l'home s'han
trobat definitivament en la seva carn crucificada, en un pacte indissoluble
i vàlid per sempre. També el pecat de l'home ha estat expiat,
una vegada per totes, pel Fill de Déu (cf. He 7,27; 1Jn 2,2; 4,10).
Com ja he tingut oportunitat de dir: «En la seva mort en la creu
es realitza aquest posar-se Déu contra ell mateix, lliurar-se per
donar nova vida a l'home i salvar-lo: això és l'amor en la
seva forma més radical».18 En el Misteri pasqual s'ha realitzat
veritablement el nostre alliberament del mal i de la mort. En la institució
de l'Eucaristia, Jesús mateix va parlar de l’«aliança
nova i eterna», segellada amb la seva sang vessada (cf. Mt 26,28;
Mc 14,24; Lc 22,20). Aquesta meta última de la seva missió
era ja bastant evident al començament de la seva vida pública.
En efecte, quan a la vora del Jordà Joan Baptista veu venir Jesús,
exclama: «Mireu l’Anyell de Déu, el qui lleva el pecat del
món» (Jn 1,29). És significatiu que la mateixa expressió
es repeteixi cada vegada que celebrem la santa Missa, amb la invitació
del sacerdot a apropar-nos a combregar: «Mireu l’Anyell de Déu,
mireu el qui lleva el pecat del món. Feliços els convidats
a la seva taula». Jesús és el veritable anyell pasqual
que s'ha ofert espontàniament a ell mateix en sacrifici per nosaltres,
realitzant així l'aliança nova i eterna. L'Eucaristia conté
per ella mateixa aquesta novetat radical, que se'ns proposa de nou a cada
celebració.19
La
institució de l’Eucaristia
10. D'aquesta manera arribem
a la reflexió sobre la institució de l'Eucaristia en el Sant
Sopar. Va succeir en el context d'un sopar ritual amb què es commemorava
l'esdeveniment fonamental del poble d'Israel: l'alliberament de l'esclavitud
d'Egipte. Aquest sopar ritual, relacionat amb la immolació dels
anyells (Ex 12,1-28.43-51), era una commemoració del passat, però,
a la vegada, també era memòria profètica, és
a dir, anunci d'un alliberament futur. En efecte, el poble havia experimentat
que aquell alliberament no havia estat definitiu, ja que la seva història
encara estava massa marcada per l'esclavitud i el pecat. El memorial de
l'antic alliberament s'obria a la súplica i a l'esperança
d'una salvació més profunda, radical, universal i definitiva.
Aquest és el context en el qual Jesús introdueix la novetat
del seu do. En l'oració de lloança, la Berakah, dóna
gràcies al Pare no només pels grans esdeveniments de la història
passada, sinó també per la seva «exaltació».
En instituir el sagrament de l'Eucaristia, Jesús anticipa i implica
el Sacrifici de la creu i la victòria de la resurrecció.
Alhora, es revela com el veritable anyell immolat, previst en el designi
del Pare des de la fundació del món, com es llegeix en la
primera Carta de Sant Pere (cf. 1,18-20). Amb el do situat en aquest context,
Jesús manifesta el sentit salvador de la seva mort i resurrecció,
misteri que es converteix en el factor renovador de la història
i de tot el cosmos. En efecte, la institució de l'Eucaristia mostra
com aquella mort, violenta i absurda en ella mateixa, s'ha transformat
en Jesús en un acte suprem d'amor i d'alliberament definitiu del
mal per a la humanitat.
Figura
transit in veritatem
11. D'aquesta manera Jesús
insereix el seu novum radical dins de l'antic sopar sacrificial jueu. Per
a nosaltres els cristians ja no és necessari repetir aquell sopar.
Com diuen amb precisió els Pares, figura transit in veritatem: el
qui anunciava realitats futures, ara ha donat pas a la veritat mateixa.
L'antic ritu ja s'ha complert i ha estat superat definitivament pel do
de l'amor del Fill de Déu encarnat. L'aliment de la veritat, Crist
immolat per nosaltres, dat... figuris terminum.20 Amb el manament: «Féu
això, que és el meu memorial» (cf. Lc 22,19; 1Co 11,25),
ens demana que corresponguem al seu do i el representem sacramentalment.
Per tant, el Senyor expressa amb aquestes paraules, per dir-ho així,
l'esperança que la seva Església, nascuda del seu sacrifici,
aculli aquest do, i desenvolupi sota la guia de l'Esperit Sant la forma
litúrgica del Sagrament. En efecte, el memorial del seu total lliurament
no consisteix en la simple repetició de l'últim Sopar, sinó
pròpiament en l'Eucaristia, és a dir, en la novetat radical
del culte cristià. Jesús ens ha encomanat així la
tasca de participar en la seva «hora». «L'Eucaristia
ens endinsa en l'acte oblatiu de Jesús. No rebem només de
manera passiva el Logos, sinó que ens impliquem en la dinàmica
del seu lliurament ».21 Ell «ens atreu cap a ell».22
La conversió substancial del pa i del vi en el seu Cos i en la seva
Sang introdueix en la creació el principi d'un canvi radical, com
una forma de «fissió nuclear» per emprar una imatge
que ens és ben coneguda avui, que es produeix en el més íntim
de l'ésser; un canvi destinat a suscitar un procés de transformació
de la realitat, el terme últim de la qual serà la transfiguració
del món sencer, el moment en què Déu serà tot
per a tots (cf. 1Co 15,28).
L’Esperit
Sant i l’Eucaristia. Jesús i l’Esperit Sant
12. Amb la seva paraula,
i amb el pa i el vi, el Senyor mateix ens ha ofert els elements essencials
del nou culte. L'Església, la seva Esposa, està cridada a
celebrar dia rere dia el banquet eucarístic en commemoració
seva. Introdueix així el sacrifici redemptor del seu Espòs
en la història dels homes i ho fa fent-se present sacramentalment
en totes les cultures. Aquest gran misteri se celebra en les formes litúrgiques
que l'Església, guiada per l'Esperit Sant, desenvolupa en el temps
i en l’espai.23 Amb aquest propòsit, cal despertar la consciència
del paper decisiu que exerceix l'Esperit Sant en el desenvolupament de
la forma litúrgica i en l'aprofundiment dels misteris divins. El
Paràclit, primer do per als creients,24 que actua ja en la creació
(cf. Gn 1,2), és plenament present en tota la vida del Verb fet
carn; en efecte, Jesucrist va ser concebut per la Verge Maria per obra
de l'Esperit Sant (cf. Mt 1,18; Lc 1,35); al començament de la seva
missió pública, a la vora del riu Jordà, va baixar
a sobre d’ell en forma de colom (cf. Mt 3,16 i par.); en aquest mateix
Esperit actua, parla i s'omple de goig (cf. Lc 10,21), i per Ell s'ofereix
a ell mateix (cf. He 9,14). En els anomenats «discursos de comiat»
recopilats per Joan, Jesús estableix una clara relació entre
el do de la seva vida en el misteri pasqual i el do de l'Esperit per als
seus (cf. Jn 16,7). Una vegada ressuscitat, amb els senyals de la passió
a la carn, Ell infon l'Esperit (cf. Jn 20,22) i així fa els seus
partícips de la seva missió (cf. Jn 20,21). Serà l'Esperit
qui ensenyi després als deixebles totes les coses i els recordi
tot el que Crist ha dit (cf. Jn 14,26), perquè li correspon a Ell,
com a Esperit de la veritat (cf. Jn 15,26), guiar-los fins a la veritat
completa (cf. Jn 16,13). En el relat dels Fets, l'Esperit davalla sobre
els Apòstols reunits en oració amb Maria el dia de Pentecosta
(cf. 2,1-4) i els anima a la missió d'anunciar a tots els pobles
la bona notícia. Per tant, Crist mateix, en virtut de l'acció
de l'Esperit, està present i actua en la seva Església, des
del seu centre vital que és l'Eucaristia.
Esperit
Sant i Celebració eucarística
13. En aquest horitzó
es reconeix el paper decisiu de l'Esperit Sant en la Celebració
eucarística i, en particular, pel que fa referència a la
transsubstanciació. Tot això està ben documentat en
els Pares de l'Església. Sant Ciril de Jerusalem, en les seves Catequesi,
recorda que nosaltres «invoquem Déu misericordiós perquè
enviï el seu Sant Esperit sobre les ofrenes que són davant
nostre, perquè Ell transformi el pa en cos de Crist i el vi en sang
de Crist. El que toca l'Esperit Sant és santificat i totalment transformat».25
També sant Joan Crisòstom fa notar que el sacerdot invoca
l'Esperit Sant quan celebra el Sacrifici:26 com Elies - diu -, el ministre
invoca l'Esperit Sant perquè «davalli la gràcia sobre
la víctima, i per ella s'abrusin les ànimes de tots».27
És molt necessari per a la vida espiritual dels fidels que prenguin
consciència més clara de la riquesa de l'anàfora:
a més de les paraules pronunciades pel Crist en l'últim Sopar,
aquesta conté l'epíclesi, com a invocació al Pare
perquè faci davallar el do de l'Esperit a fi que el pa i el vi es
converteixin en el cos i la sang de Jesucrist, i perquè «tota
la comunitat sigui, cada vegada més, cos de Crist».28 L’Esperit,
que invoca el celebrant sobre els dons del pa i el vi posats damunt l'altar,
és el mateix que reuneix els fidels «en un sol cos»
i fa d'ells una ofrena espiritual agradable al Pare.29
Eucaristia
i Església Eucaristia, principi causal de l’Església
14. Pel Sagrament eucarístic
Jesús incorpora els fidels a la seva pròpia «hora»;
d'aquesta manera ens mostra la unió que ha volgut establir entre
Ell i nosaltres, entre la seva persona i l'Església. En efecte,
Crist mateix, en el sacrifici de la creu, ha engendrat l'Església
com la seva esposa i el seu cos. Els Pares de l'Església han meditat
molt sobre la relació entre l'origen d'Eva, sortida del costat d'Adam
mentre dormia (cf. Gn 2,21-23) i la nova Eva, l'Església, sortida
del costat obert de Crist, entrat en el son de la mort: del costat traspassat,
diu Joan, va sortir sang i aigua (cf. Jn 19,34), símbol dels sagraments.30
La contemplació d’ «aquell que han traspassat» (Jn 19,37)
ens porta a considerar la unió causal entre el sacrifici de Crist,
l'Eucaristia i l'Església. En efecte, l'Església «viu
de l'Eucaristia».31 Ja que en ella es fa present el sacrifici redemptor
de Crist, s'ha de reconèixer abans que res que «hi ha un influx
causal de l'Eucaristia en els orígens mateixos de l'Església».32
L’Eucaristia és el Crist que se'ns lliura, edificant-nos contínuament
com el seu cos. Per tant, en la suggestiva correlació entre l'Eucaristia
que edifica l'Església i l'Església que fa al seu torn l’Eucaristia,33
la primera afirmació expressa la causa primària: l'Església
pot celebrar i adorar el misteri de Crist present en l'Eucaristia precisament
perquè el mateix Crist s'ha entregat abans en el sacrifici de la
Creu. La possibilitat que té l'Església de «fer»
l’Eucaristia té la seva arrel en la donació que Crist li
ha fet d’ell mateix. Descobrim també aquí un aspecte eloqüent
de la fórmula de sant Joan: «Déu ens ha estimat primer»
(1Jn 4,19). Així, també nosaltres confessem en cada celebració
la primacia de la donació del Crist. En definitiva, l'influx causal
de l'Eucaristia en l'origen de l'Església revela la precedència
no solament cronològica sinó també ontològica
pel fet que Ell ens ha «estimat primer». Ell és eternament
qui ens estima primer.
Eucaristia
i comunió eclesial
15. L'Eucaristia és,
doncs, constitutiva de l'ésser i de l'actuar de l'Església.
Per això l'antiguitat cristiana va designar amb les mateixes paraules
Corpus Christi el Cos nascut de la Verge Maria, el Cos eucarístic
i el Cos eclesial de Crist.34 Aquesta dada, molt present en la tradició,
ajuda a augmentar en nosaltres la consciència que no es pot separar
Crist de l’Església. El Senyor Jesús, oferint-se ell mateix
en sacrifici per nosaltres, ha preanunciat eficaçment en la seva
donació el misteri de l'Església. És significatiu
que en la segona pregària eucarística, en invocar el Paràclit,
es formuli d'aquesta manera l'oració per la unitat de l'Església:
«Que l'Esperit Sant congregui en la unitat els qui participem del
Cos i de la Sang de Crist». Aquest passatge permet comprendre
bé que la res del Sagrament eucarístic inclou la unitat dels
fidels en la comunió eclesial. L'Eucaristia es mostra així
en les arrels de l'Església com a misteri de comunió.35
Ja en la seva Encíclica
Ecclesia de Eucharistia, el Servent de Déu Joan Pau II va cridar
l'atenció sobre la relació entre Eucaristia i comunió.
Es va referir al memorial de Crist com la «suprema manifestació
sacramental de comunió en l'Església».36 La unitat
de la comunió eclesial es revela concretament en les comunitats
cristianes i es renova en l'acte eucarístic que les uneix i les
diferencia en Esglésies particulars, «in quibus et ex quibus
una et unica Ecclesia catholica exsistit».37 Precisament la realitat
de l'única Eucaristia que se celebra a cada diòcesi entorn
del propi Bisbe ens permet comprendre com les mateixes Esglésies
particulars subsisteixen in i ex Ecclesia. En efecte, «la unicitat
i indivisibilitat del Cos eucarístic del Senyor implica la unicitat
del seu Cos místic, que és l'Església una i indivisible.
Des del centre eucarístic sorgeix la necessària obertura
de cada comunitat que celebra, de cada Església particular: del
fet de deixar-se atreure pels braços oberts del Senyor es passa
a la inserció al seu Cos, únic i indivís».38
Per aquest motiu, en la celebració de l'Eucaristia cada fidel es
troba en la seva Església, és a dir, en l'Església
de Crist. En aquesta perspectiva eucarística, compresa adequadament,
la comunió eclesial es revela una realitat per la seva pròpia
naturalesa catòlica.39 Subratllar aquesta arrel eucarística
de la comunió eclesial pot contribuir també eficaçment
al diàleg ecumènic amb les Esglésies i amb les Comunitats
eclesials que no estan en plena comunió amb la Seu de Pere. En efecte,
l'Eucaristia estableix objectivament un fort vincle d'unitat entre l'Església
catòlica i les Esglésies ortodoxes que han conservat l'autèntica
i íntegra naturalesa del misteri de l'Eucaristia. Alhora, el relleu
donat al caràcter eclesial de l'Eucaristia pot convertir-se també
en element privilegiat en el diàleg amb les Comunitats nascudes
de la Reforma.40
Eucaristia
i sagraments. Sacramentalitat de l’Església
16. El Concili Vaticà
II ha recordat que «els altres sagraments, igual com tots els ministeris
eclesiàstics, i les obres d'apostolat, encaixen amb la Sagrada Eucaristia
i s’hi encaminen. Car en la Santíssima Eucaristia hi ha tot el bé
espiritual de l'Església, és a dir, el mateix Crist, la nostra
Pasqua i pa vivent, per mitjà de la seva Carn, vivificada i vivificant
per l’Esperit Sant, dóna la vida als homes, els quals són
així convidats i conduïts a oferir-se amb Ell ells mateixos,
llurs treballs i totes les coses creades».41 Aquesta relació
íntima de l'Eucaristia amb els altres sagraments i amb l'existència
cristiana es comprèn en la seva arrel quan es contempla el misteri
de l'Església com a sagrament.42 Amb aquest propòsit, el
Concili Vaticà II afirma que «l’Església és
en Crist com un sagrament o signe i instrument de la unió íntima
amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà».43
Ella, com diu sant Cebrià, en tant que «poble convocat per
la unitat del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant»,44 és sagrament
de la comunió trinitària.
El fet que l'Església
sigui «sagrament universal de salvació»45 mostra com
l’«economia» sacramental determina en darrer terme la manera
com Crist, únic Salvador, mitjançant l'Esperit arriba a la
nostra existència amb les seves circumstàncies específiques.
L'Església es rep i a la vegada s'expressa en els set sagraments,
mitjançant els quals la gràcia de Déu influeix concretament
en els fidels perquè tota la seva vida, redimida per Crist, es converteixi
en culte agradable a Déu. En aquesta perspectiva, desitjo subratllar
aquí alguns elements, assenyalats pels Pares sinodals, que poden
ajudar a comprendre la relació de tots els sagraments amb el misteri
eucarístic.
I.
Eucaristia i iniciació cristiana
Eucaristia, plenitud
de la iniciació cristiana
17. Ja que l'Eucaristia
és veritablement font i cimal de la vida i de la missió de
l'Església, el camí d'iniciació cristiana té
com a punt de referència la possibilitat d'accedir a aquest sagrament.
En referència a això, com han dit els Pares sinodals, hem
de preguntar-nos si en les nostres comunitats cristianes es percep de manera
suficient l'estret vincle que hi ha entre el Baptisme, la Confirmació
i l’Eucaristia.46 En efecte, mai no hem d'oblidar que hem estat batejats
i confirmats de cara a l'Eucaristia. Això requereix l'esforç
d'afavorir en l'acció pastoral una comprensió més
unitària del procés d'iniciació cristiana. El sagrament
del Baptisme, mitjançant el qual ens conformem amb Crist,47 ens
incorporem a l'Església i ens convertim en fills de Déu,
és la porta de tots els sagraments. Amb ell se'ns integra a l'únic
Cos de Crist (cf. 1Co 12,13), poble sacerdotal. Tanmateix, la participació
en el Sacrifici eucarístic perfecciona en nosaltres el que ens ha
estat donat en el Baptisme. Els dons de l'Esperit es donen també
per a l'edificació del Cos de Crist (cf. 1Co 12) i per a un major
testimoni evangèlic en el món.48 Així doncs, la santíssima
Eucaristia porta la iniciació cristiana a la seva plenitud i és
com el centre i la finalitat de tota la vida sacramental.49
L’ordre dels sagraments
de la iniciació
18. A aquest respecte és
necessari fer atenció al tema de l'ordre dels Sagraments de la iniciació.
A l'Església hi ha tradicions diferents. Aquesta diversitat es manifesta
clarament en els costums eclesials d’Orient,50 i en la mateixa praxi occidental
pel que fa referència a la iniciació dels adults,51 a diferència
de la dels infants.52 Tanmateix, no es tracta pròpiament de diferències
d'ordre dogmàtic, sinó de caràcter pastoral. Concretament,
és necessari verificar quina praxi pot efectivament ajudar millor
els fidels a posar en relleu el sagrament de l'Eucaristia com a realitat
vers on s’encamina tota la iniciació. En estreta col·laboració
amb els competents Dicasteris de la Cúria Romana, les Conferències
Episcopals han de verificar l'eficàcia dels actuals processos d'iniciació,
perquè ajudin cada vegada més el cristià a madurar
amb l'acció educadora de les nostres comunitats, i aquest arribi
a assumir en la seva vida una empremta autènticament eucarística,
que el faci capaç de donar raó de la pròpia esperança
de manera adequada en el notre temps (cf. 1Pe 3,15).
Iniciació, comunitat
eclesial i família
19. S'ha de tenir sempre
present que tota la iniciació cristiana és un camí
de conversió, que s'ha de recórrer amb l'ajuda de Déu
i en constant referència a la comunitat eclesial, ja sigui quan
és l'adult mateix qui sol·licita entrar a l'Església,
com ocorre en els llocs de primera evangelització i en moltes zones
secularitzades, ja sigui quan són els pares els qui demanen els
Sagraments per als seus fills. Sobre això, desitjo cridar l'atenció
de manera especial en la relació que hi ha entre iniciació
cristiana i família. A l'acció pastoral s'ha d'associar sempre
la família cristiana a l'itinerari d'iniciació. Rebre el
Baptisme, la Confirmació i apropar-se per primera vegada a l'Eucaristia,
són moments decisius no solament per a la persona que els rep sinó
també per a tota la família, la qual ha de ser ajudada en
la seva tasca educativa per la comunitat eclesial, amb la participació
dels seus diversos membres.53 Voldria subratllar aquí la importància
de la primera Comunió. Per a molts fidels aquest dia queda gravat
en la memòria, amb raó, com el primer moment en què,
encara que de manera inicial, van percebre la importància del trobament
personal amb Jesús. La pastoral parroquial ha de valorar adequadament
aquesta ocasió tan significativa.
II.
Eucaristia i sagrament de la Reconciliació
Llur relació intrínseca
20. Els Pares sinodals han
afirmat que l'amor a l'Eucaristia porta també a apreciar cada vegada
més el sagrament de la Reconciliació.54 A causa de la relació
entre aquests sagraments, una autèntica catequesi sobre el sentit
de l'Eucaristia no pot separar-se de la proposta d'un camí penitencial
(cf. 1Co 11,27-29). Efectivament, com es constata en l'actualitat, els
fidels es troben immersos en una cultura que tendeix a esborrar el sentit
del pecat,55 afavorint una actitud superficial que porta a oblidar la necessitat
d'estar en gràcia de Déu per apropar-se dignament a la comunió
sacramental.56 En realitat, perdre la consciència de pecat comporta
sempre també una certa superficialitat en la forma de comprendre
l'amor mateix de Déu. Serveix molt als fidels recordar aquells elements
que, dins del ritu de la santa Missa, expressen la consciència del
propi pecat i alhora la misericòrdia de Déu.57 A més,
la relació entre l'Eucaristia i la Reconciliació ens recorda
que el pecat mai no és del tot exclusivament individual; sempre
comporta també una ferida per a la comunió eclesial, en la
qual estem inserits pel Baptisme. Per això la Reconciliació,
com van dir els Pares de l'Església, és laboriosus quidam
baptismus,58 els quals subratllaren d'aquesta manera que el resultat del
camí de conversió suposa el restabliment de la plena comunió
eclesial, expressada en apropar-se de nou a l’Eucaristia.59
Algunes observacions
pastorals
21. El Sínode ha
recordat que és treball pastoral del Bisbe promoure a la seva pròpia
diòcesi una ferma recuperació de la pedagogia de la conversió
que neix de l'Eucaristia, i fomentar entre els fidels la confessió
freqüent. Tots els sacerdots s'han de dedicar amb generositat, tenacitat
i competència a l'administració del sagrament de la Reconciliació.60
Amb aquest propòsit s'ha de procurar que els confessionaris de les
nostres esglésies siguin ben visibles i siguin expressió
del significat d'aquest Sagrament. Demano als Pastors que vigilin atentament
la celebració del sagrament de la Reconciliació, limitant
la praxi de l'absolució general exclusivament als casos previstos,61
ja que la celebració personal és l'única forma ordinaria.62
Davant de la necessitat de redescobrir el perdó sacramental, hi
ha d'haver sempre un Penitenciari 63 a totes les diòcesis. Encara,
una praxi equilibrada i profunda de la indulgència, obtinguda per
a un mateix o per als difunts, pot ser una ajuda vàlida per a una
nova presa de consciència de la relació entre Eucaristia
i Reconciliació. Amb la indulgència es guanya «la remissió
davant Déu de la pena temporal pels pecats, ja perdonats pel que
fa referència a la culpa».64 El recurs de les indulgències
ens ajuda a comprendre que només amb les nostres forces no podrem
reparar el mal realitzat i que els pecats de cadascun afecten tota la comunitat;
d'altra banda, la pràctica de la indulgència que implica,
a més de la doctrina dels mèrits infinits de Crist, la comunió
dels sants, mostra «l’íntima unió amb què estem
vinculats a Crist, i la gran importància que té per als altres
la vida sobrenatural de tots i cadascun».65 La pràctica de
la indulgència pot ajudar eficaçment els fidels en el camí
de conversió i en la descoberta del caràcter central de l'Eucaristia
en la vida cristiana, perquè la seva forma preveu, si es donen totes
les condicions, l’acostament a la confessió i a la comunió
sacramental.
III.
Eucaristia i Unció dels malalts
22. Jesús no ha enviat
només els seus deixebles a curar els malalts (cf. Mt 10,8; Lc 9,2;
10,9), sinó que ha instituït també per a ells un sagrament
específic: la Unció dels malalts.66 La Carta de Jaume testifica
ja l'existència d'aquest gest sacramental en la primera comunitat
cristiana (cf. 5,14-16). Si l'Eucaristia mostra com el sofriment i la mort
de Crist s'han transformat en amor, la Unció dels malalts, per la
seva part, associa el qui sofreix amb l'oferiment que Crist ha fet d’ell
per a la salvació de tots, de tal manera que ell també pugui,
en el misteri de la comunió dels sants, participar en la redempció
del món. La relació entre aquests sagraments es manifesta,
a més, en el moment en què s'agreuja la malaltia: «Als
qui estan a punt d’abandonar aquesta vida, l'Església els ofereix,
a més de la Unció dels malalts, l'Eucaristia com a viàtic».67
En el moment de passar al Pare, la comunió amb el Cos i la Sang
de Crist es manifesta com a llavor de vida eterna i força de resurrecció:
«Qui menja la meva carn i beu la meva sang, té vida eterna,
i jo el ressuscitaré el darrer dia » (Jn 6,54). Ja que el
sant Viàtic obre al malalt la plenitud del misteri pasqual, cal
assegurar que el rebi.68 L’atenció i la cura pastoral dels malalts
repercuteixen sens dubte en benefici espiritual de tota la comunitat, coneixedors
que el que hàgim fet al més petit ho hem fet a Jesús
mateix (cf. Mt 25,40).
IV.
Eucaristia i sagrament de l’Orde
In persona Christi
capitis
23. La relació intrínseca
entre Eucaristia i sagrament de l'Orde es desprèn de les mateixes
paraules de Jesús al Cenacle: «Feu això, que és
el meu memorial» (Lc 22,19). En efecte, la vigília de la seva
mort, Jesús va instituir l'Eucaristia i va fundar alhora el sacerdoci
de la nova Aliança. Ell és sacerdot, víctima i altar:
mitjancer entre Déu Pare i el poble (cf. He 5,5-10), víctima
d'expiació (cf. 1Jn 2,2; 4,10) que s'ofereix a ell mateix a l'altar
de la creu. Ningú no pot dir «això és el meu
cos» i «aquest és el calze de la meva sang» si
no és en el nom i en la persona de Crist, únic summe sacerdot
de l’Aliança nova i eterna (cf. He 8-9). El Sínode dels Bisbes
en altres assemblees va tractar ja el tema del sacerdoci ordenat, tant
pel fa referència a la identitat del ministeri69 com a la formació
dels candidats.70 Ara, a la llum del diàleg tingut en l'última
Assemblea sinodal, crec oportú recordar alguns dels valors sobre
la relació entre l'Eucaristia i l'Orde. Abans que res, s'ha de reafirmar
que el vincle entre l'Orde sagrat i l'Eucaristia es fa visible precisament
en la Missa presidida pel Bisbe o el prevere en la persona de Crist com
a cap.
La doctrina de l'Església
considera l'ordenació sacerdotal condició imprescindible
per a la celebració vàlida de l’Eucaristia.71 En efecte,
«en el servei eclesial del ministre ordenat, el Crist mateix és
present a la seva Església en tant que Cap del seu Cos, Pastor del
seu ramat, pontífex del sacrifici redemptor».72 Certament,
el ministre ordenat «també actua en nom de tota l'Església
quan presenta a Déu la pregària de l'Església i, sobretot,
quan ofereix el sacrifici eucarístic».73 És necessari,
per tant, que els sacerdots siguin conscients que mai no han de posar-se
ells mateixos o les seves opinions en el primer pla del seu ministeri,
sinó a Jesucrist. Qualsevol intent de posar-se ells mateixos com
a protagonistes de l'acció litúrgica contradiu la identitat
sacerdotal. Abans que res, el sacerdot és servidor i ha d'esforçar-se
contínuament a ser signe que, com a dòcil instrument a les
seves mans, es refereix a Crist. Això s'expressa particularment
en la humilitat amb què el sacerdot dirigeix l'acció litúrgica,
obeïnt i corresponent amb el cor i la ment al ritu, evitant tot el
que pugui donar precisament la sensació d'un protagonisme inoportú.
Recomano, per tant, al clergat d’aprofundir sempre en la consciència
del propi ministeri eucarístic com un humil servei a Crist i a la
seva Església. El sacerdoci, com deia sant Agustí, és
amoris officium,74 és l'ofici del bon pastor, que dóna la
vida per les ovelles (cf. Jn 10,14-15).
Eucaristia i celibat
sacerdotal
24. Els Pares sinodals han
volgut subratllar que el sacerdoci ministerial requereix, mitjançant
l'ordenació, la plena configuració amb Crist. Respectant
la praxi i les tradicions orientals diferents, és necessari reafirmar
el sentit profund del celibat sacerdotal, considerat justament com una
riquesa inestimable i confirmat per la praxi oriental d'elegir com a bisbes
només els qui viuen el celibat i en la gran estima que es té
per l'opció del celibat que fan nombrosos preveres. En efecte, aquesta
opció del sacerdot és una expressió peculiar del lliurament
que el conforma amb Crist i del lliurament exclusiu d’ell mateix pel Regne
de Déu.75 El fet que Crist mateix, sacerdot per sempre, visqués
la seva missió fins al sacrifici de la creu en estat de virginitat
és el punt de referència segur per entendre el sentit de
la tradició de l'Església llatina en aquest punt. Així
doncs, no n'hi ha prou de comprendre el celibat sacerdotal en termes merament
funcionals. En realitat, representa una especial conformació amb
l'estil de vida del propi Crist. L'esmentada opció és, abans
que res, esponsalícia; és una identificació amb el
cor del Crist Espòs que dóna la vida per la seva Esposa.
Juntament amb la gran tradició eclesial, amb el Concili Vaticà
II76 i amb els Summes Pontífexs predecessors meus,77 reafirmo la
bellesa i la importància d'una vida sacerdotal viscuda en el celibat,
com a signe que expressa la dedicació total i exclusiva al Crist,
a l'Església i al Regne de Déu, i confirmo per tant el seu
caràcter obligatori per a la tradició llatina. El celibat
sacerdotal, viscut amb maduresa, alegria i generositat, és una grandíssima
benedicció per a l'Església i per a la societat mateixa.
Manca de clergat i pastoral
vocacional
25. A propòsit del
vincle entre el sagrament de l'Orde i l'Eucaristia, el Sínode ha
reflexionat sobre la preocupació que provoca en moltes diòcesis
l'escassetat de sacerdots. Això succeeix no solament en algunes
zones de primera evangelització, sinó també a molts
països de llarga tradició cristiana. Certament, una distribució
del clergat més equànime afavoriria la solució del
problema. És precís, a més, fer un treball de sensibilització.
Els Bisbes han d'implicar els Instituts de Vida Consagrada i les
noves realitats eclesials en les necessitats pastorals, respectant el seu
propi carisma, i demanar a tots els membres del clergat una major disponibilitat
per servir a l'Església allà on sigui necessari, encara que
comporti sacrifici.78 En el Sínode s'ha discutit també sobre
les iniciatives pastorals que s'han d'emprendre per afavorir, sobretot
en els joves, l'obertura interior a la vocació sacerdotal. Aquesta
situació no es pot solucionar amb simples mesures pragmàtiques.
S'ha d'evitar que els Bisbes, moguts per comprensibles preocupacions per
la falta de clergat, no efectuïn un adequat discerniment vocacional
i admetin a la formació específica i a l'ordenació
candidats sense els requisits necessaris per al servei sacerdotal.79 Un
clergat no prou format, admès a l'ordenació sense el discerniment
degut, difícilment podrà oferir un testimoni adequat per
suscitar en d'altres el desig de correspondre amb generositat a la crida
de Crist. La pastoral vocacional, en realitat, ha d'implicar tota la comunitat
cristiana en tots els seus àmbits.80 Òbviament, en aquest
treball pastoral s’inclou també l'acció de sensibilització
de les famílies, sovint indiferents, sinó contràries
fins i tot, a la hipòtesi de la vocació sacerdotal. Cal que
s'obrin amb generositat al do de la vida i eduquin els fills a estar disponibles
davant de la voluntat de Déu. En síntesi, fa falta sobretot
tenir la valentia de proposar als joves la radicalitat del seguiment del
Crist i mostrar-los el seu atractiu.
Gratitud i esperança
26. És necessari
tenir major fe i esperança en la iniciativa divina. Encara que en
algunes regions hi hagi escassetat de clergat, mai no ha de faltar la confiança
que Crist continuarà cridant homes que, deixant qualsevol altra
ocupació, es dediquin totalment a la celebració dels sagrats
misteris, a la predicació de l'Evangeli i al ministeri pastoral.
Desitjo aprofitar aquesta ocasió per donar les gràcies, en
nom de l'Església sencera, a tots els Bisbes i preveres que exerceixen
fidelment la seva pròpia missió amb dedicació i lliurament.
Naturalment, l'agraïment de l'Església és també
per als diaques, als quals s’imposen les mans «no pas per al sacerdoci,
ans per al ministeri».81 Com ha recomanat l'Assemblea del Sínode,
expresso un agraïment especial als preveres fidei donum, que amb competència
i generosa dedicació, sense escatimar energies en el servei a la
missió de l'Església, edifiquen la comunitat anunciant la
Paraula de Déu i partint el Pa de Vida.82 Finalment, cal donar gràcies
a Déu pels nombrosos sacerdots que per servir el Crist han sofert
fins al punt de sacrificar la pròpia vida. En ells es veu de manera
eloqüent el que significa ser sacerdot fins al fons. Es tracta de
testimonis commovedors que poden inspirar molts joves a seguir el Crist
i a donar la seva vida pels altres, trobant així la vida veritable.
V.
Eucaristia i Matrimoni
Eucaristia, sagrament
esponsalici
27. L'Eucaristia, sagrament
de la caritat, mostra una particular relació amb l'amor entre l'home
i la dona units en matrimoni. Aprofundir en aquesta relació és
una necessitat pròpia del nostre temps.83 El Papa Joan Pau II ha
tingut moltes vegades ocasió de subratllar el caràcter esponsalici
de l'Eucaristia i la seva peculiar relació amb el sagrament del
Matrimoni: «L'Eucaristia és el sagrament de la nostra redempció.
És el sagrament de l'Espòs, de l'Esposa».84 D’altra
banda, «tota la vida cristiana duu la marca de l'amor esponsalici
del Crist i de l'Església. Ja el Baptisme, l’entrada en el Poble
de Déu, és un misteri nupcial: és, per dir-ho així,
el bany de noces que precedeix el banquet nupcial, l'Eucaristia».85
L’Eucaristia corrobora de manera inesgotable la unitat i l'amor indissolubles
de cada Matrimoni cristià. En ell, per mitjà del sagrament,
el vincle conjugal es troba intrínsecament lligat a la unitat eucarística
entre el Crist espòs i l'Església esposa (cf. Ef 5,31-32).
El consentiment recíproc que marit i muller es donen en Crist, i
que els constitueix en comunitat de vida i amor, té també
una dimensió eucarística. En efecte, en la teologia paulina,
l'amor esponsalici és signe sacramental de l'amor de Crist a la
seva Església, un amor que assoleix el seu punt culminant a la Creu,
expressió de les seves «noces» amb la humanitat i, alhora,
origen i centre de l'Eucaristia. Per això, l'Església manifesta
una proximitat espiritual particular a tots els qui han fundat les seves
famílies en el sagrament del Matrimoni.86 La família - església
domèstica87 - és un àmbit primari de la vida de l'Església,
especialment pel paper decisiu que té en l'educació cristiana
dels fills.88 En aquest context, el Sínode ha recomanat també
destacar la missió singular de la dona en la família i en
la societat, una missió que ha de ser defensada, salvaguardada i
promoguda.89 Ser esposa i mare és una realitat imprescindible que
mai no ha de ser menyspreada.
Eucaristia i unitat del
matrimoni
28. Precisament a la llum
d'aquesta relació intrínseca entre matrimoni, família
i Eucaristia es poden considerar alguns problemes pastorals. El vincle
fidel, indissoluble i exclusiu que uneix Crist a l'Església, i que
té la seva expressió sacramental en l'Eucaristia, es correspon
amb la dada antropològica originària segons la qual l'home
ha d'estar unit de manera definitiva a una sola dona i viceversa (cf. Gn
2,24; Mt 19,5). En aquest ordre d'idees, el Sínode dels Bisbes ha
afrontat el tema de la praxi pastoral relacionada amb els qui, provenint
de cultures en les quals es practica la poligàmia, es troben amb
l'anunci de l'Evangeli. Qui es troba en l'esmentada situació, i
s'obre a la fe cristiana, ha de ser ajudat a integrar el seu projecte humà
a la novetat radical de Crist. En el procés del catecumenat, Crist
l’assisteix en la seva condició específica i el crida a la
plena veritat de l'amor a través de les renúncies necessàries,
de cara a la comunió eclesial perfecta. L'Església l’acompanya
amb una pastoral plena de comprensió i també de fermesa,90
sobretot ensenyant-li la llum dels misteris cristians que es reflecteixen
en la naturalesa i els afectes humans.
Eucaristia i indissolubilitat
del matrimoni
29. Ja que l'Eucaristia
expressa l'amor irreversible de Déu en Crist per la seva Església,
s'entén que impliqui en relació amb el sagrament del Matrimoni,
la indissolubilitat a què aspira tot amor veritable.91Per tant,
és més que justificada l'atenció pastoral que el Sínode
ha dedicat a les situacions doloroses en les quals es troben bastants fidels
que, després d'haver celebrat el sagrament del Matrimoni, s'han
divorciat i contret noves núpcies. Es tracta d'un problema pastoral
difícil i complex, una veritable plaga en el context social actual,
que afecta de manera creixent fins i tot els ambients catòlics.
Els Pastors, per amor a la veritat, estan obligats a discernir bé
les diverses situacions, per ajudar espiritualment de manera adequada els
fidels implicats.92 El Sínode dels Bisbes ha confirmat la praxi
de l'Església, fundada en la Sagrada Escriptura (cf. Mc 10,2-12),
de no admetre als sagraments els divorciats casats de nou, perquè
el seu estat i la seva condició de vida contradiuen objectivament
aquesta unió d'amor entre Crist i l'Església que se significa
i s'actualitza en l'Eucaristia. Tanmateix, els divorciats tornats a casar,
malgrat la seva situació, continuen pertanyent a l'Església,
que els segueix amb especial atenció, amb el desig que, dins del
possible, conreïn un estil de vida cristià mitjançant
la participació a la santa Missa, encara que sense combregar, l'escolta
de la Paraula de Déu, l'Adoració eucarística, l'oració,
la participació en la vida comunitària, el diàleg
amb un sacerdot de confiança o un director espiritual, el lliurament
a obres de caritat, de penitència, i la tasca educativa dels fills.
On hi hagi dubtes legítims
sobre la validesa del Matrimoni sacramental contret, s'ha de fer el que
sigui necessari per esbrinar el seu fonament. És precís també
assegurar, d’acord amb el que diu el dret canònic,93 que hi hagi
tribunals eclesiàstics al territori, el seu caràcter pastoral,
així com la seva correcta i prompta actuació.94 A cada diòcesi
hi ha d'haver un nombre suficient de persones preparades per a l'adequat
funcionament dels tribunals eclesiàstics. Recordo que «és
una obligació important fer que l'activitat institucional de l'Església
en els tribunals sigui cada vegada més propera als fidels».95
Tanmateix, s'ha d'evitar que la preocupació pastoral sigui interpretada
com una contraposició amb el dret. Més aviat s'ha de partir
del pressupòsit que l'amor per la veritat és el punt de trobada
fonamental entre el dret i la pastoral: en efecte, la veritat mai no és
abstracta, sinó que «s'integra en l'itinerari humà
i cristià de cada fidel».96 Per això, quan no es reconeix
la nul·litat del vincle matrimonial i es donen les condicions objectives
que fan la convivència irreversible de fet, l'Església anima
aquests fidels a esforçar-se a viure la seva relació segons
les exigències de la llei de Déu, com a amics, com
a germà i germana; així podran apropar-se a la taula eucarística,
segons les disposicions previstes per la praxi eclesial. Perquè
aquest camí sigui possible i produeixi fruits, ha de comptar amb
l'ajuda dels pastors i amb iniciatives eclesials apropiades, evitant en
tot cas la benedicció d'aquestes relacions, perquè no sorgeixin
confusions entre els fidels sobre el valor del matrimoni.97
A causa de la complexitat
del context cultural en el qual viu l'Església en molts països,
el Sínode recomana tenir la màxima cura pastoral en la formació
dels nuvis i en la verificació prèvia de les seves conviccions
sobre els compromisos irrenunciables per a la validesa del sagrament del
Matrimoni. Un discerniment seriós sobre aquest punt podrà
evitar que dos joves, moguts per impulsos emotius o raons superficials,
assumeixin responsabilitats que després no sabran respectar.98 El
bé que l'Església i tota la societat esperen del Matrimoni,
i de la família fundada en ell, és massa gran com perquè
no ens ocupem a fons d'aquest àmbit pastoral específic. Matrimoni
i família són institucions que han de ser promogudes i protegides
de qualsevol equívoc possible sobre la seva autèntica veritat,
perquè el mal que se'ls hi fa provoca de fet una ferida a la convivència
humana com a tal.
Eucaristia
i escatologia. Eucaristia: do per a l’home en camí
30. Si bé és
cert que els sagraments són una realitat pròpia de l'Església
peregrina en el temps99 cap a la plena manifestació de la victòria
del Crist ressuscitat, també és igualment cert que, especialment
en la litúrgia eucarística, se'ns dóna a pregustar
el compliment escatològic cap al qual s'encamina tot home i tota
la creació (cf. Rm 8,19 ss.). L'home ha estat creat per a la felicitat
eterna i veritable, que només l'amor de Déu pot donar. Però
la nostra llibertat ferida es perdria si no fos possible, ja des d'ara,
experimentar alguns béns del compliment futur. D'altra banda, tot
home, per poder caminar en la justa direcció, necessita ser orientat
cap a la meta final. Aquesta meta última, en realitat, és
el mateix Crist Senyor, vencedor del pecat i la mort, que se'ns fa present
de manera especial en la Celebració eucarística. D'aquesta
manera, encara que som «estrangers i forasters» (1Pe 2,11)
en aquest món, participem ja per la fe de la plenitud de la vida
ressuscitada. El banquet eucarístic, revelant la seva dimensió
fortament escatològica, ens ajuda en el camí de la nostra
llibertat.
El banquet escatològic
31. Reflexionant sobre aquest
misteri, podem dir que, amb la seva vinguda, Jesús s'ha posat en
relació amb l'expectativa del poble d'Israel, de tota la humanitat
i, en el fons, de la creació mateixa. Amb la seva donació,
ha inaugurat objectivament el temps escatològic. Crist ha vingut
per congregar el Poble de Déu dispers (cf. Jn 11,52), i ha manifestat
clarament la intenció de reunir la comunitat de l'aliança
per complir les promeses que Déu va fer als antics pares (cf. Jr
23,3; 31,10; Lc 1,55.70). En la crida dels Dotze, que té una clara
relació amb les dotze tribus d'Israel, i en el manament que els
hi fa en l'últim Sopar, abans de la seva Passió redemptora,
de celebrar el seu memorial, Jesús ha manifestat que volia traslladar
a tota la comunitat fundada per Ell la tasca de ser, en la història,
signe i instrument d'aquesta reunió escatològica, iniciada
en Ell. Així doncs, en cada Celebració eucarística
es realitza sacramentalment la reunió escatològica del Poble
de Déu. El banquet eucarístic és per a nosaltres una
anticipació real del banquet final, anunciat pels profetes (cf.
Is 25,6-9) i descrit al Nou Testament com «les noces de l’Anyell»
(Ap 19,7-9), que s'ha de celebrar en l'alegria de la comunió dels
sants.100
Oració
pels difunts
32. La Celebració
eucarística, en la que anunciem la mort del Senyor, proclamem la
seva resurrecció, a l'espera de la seva vinguda, és penyora
de la glòria futura en la qual seran glorificats també els
nostres cossos. L'esperança de la resurrecció de la carn
i la possibilitat de trobar de nou, cara a cara, als qui ens han precedit
en el signe de la fe, s'enforteix en nosaltres mitjançant la celebració
del Memorial de la nostra salvació. En aquesta perspectiva, junt
amb els Pares sinodals, voldria recordar a tots els fidels la importància
de l'oració de sufragi pels difunts, i en particular la celebració
de santes Misses per ells,101Perquè, una vegada purificats, arribin
a la visió beatífica de Déu. En descobrir la dimensió
escatològica que té l'Eucaristia, celebrada i adorada, ens
sentim acompanyats en el nostre camí i confortats amb l'esperança
de la glòria (cf. Rm 5,2; Tt 2,13).
L’Eucaristia
i la Mare de Déu
33. La relació entre
l’Eucaristia i cada sagrament i el significat escatològic dels sants
Misteris, ofereixen en el seu conjunt el perfil de la vida cristiana, cridada
a ser en tot moment culte espiritual, ofrena d’ella mateixa agradable a
Déu. I si bé és cert que tots nosaltres estem encara
en camí cap al ple compliment de la nostra esperança, això
no treu que ara ja no puguem reconèixer, amb gratitud, que tot allò
que Déu ens ha donat troba realització perfecta en la Verge
Maria, Mare de Déu i Mare nostra: la seva Assumpció al cel
en cos i ànima és per a nosaltres un signe segur d’esperança,
ja que, com a peregrins en el temps, ens indica la meta escatològica
que el sagrament de l’Eucaristia ens fa pregustar ja des d’ara.
En Maria Santíssima
veiem també perfectament realitzada la manera sacramental amb què
Déu, en la seva iniciativa salvadora, s'apropa i implica la criatura
humana. Maria de Natzaret, des de l'Anunciació a la Pentecosta,
apareix com la persona la llibertat de la qual està totalment disponible
a la voluntat de Déu. La seva Immaculada Concepció es manifesta
pròpiament en la docilitat incondicional a la Paraula divina. La
fe obedient és la forma que assumeix la seva vida en cada instant
davant de l'acció de Déu. Verge a l'escolta, viu en plena
sintonia amb la voluntat divina; conserva al seu cor les paraules que li
vénen de Déu i, formant amb elles com un mosaic, aprèn
a comprendre-les més a fons (cf. Lc 2,19.51). Maria és la
gran creient que, plena de confiança, es posa a les mans de Déu,
i s’abandona a la seva voluntat.102 Aquest misteri s'intensifica fins i
tot en arribar a la total implicació en la missió redemptora
de Jesús. Com ha afirmat el Concili Vaticà II, «la
Benaventurada Verge va avançar en la peregrinació de la fe
i va mantenir fidelment la unió amb el seu Fill fins a la creu.
Allà, per voluntat de Déu, va estar dempeus (cf. Jn 19,25),
va sofrir intensament amb el seu Fill i es va unir al seu sacrifici amb
cor de Mare que, plena d'amor, donava el seu consentiment a la immolació
del seu Fill com a víctima. Finalment, Jesucrist, agonitzant en
la creu, la va donar com a mare al deixeble amb aquestes paraules: Dona,
aquí tens el teu fill ».103 Des de l’Anunciació fins
a la Creu, Maria és aquella que acull la Paraula que es va fer carn
en ella i que emmudeix en el silenci de la mort. Finalment, ella és
qui rep als seus braços el cos lliurat, ja exànime, d'Aquell
que de veritat ha estimat els seus «fins a l'extrem» (Jn 13,1).
Per això, cada vegada
que en la Litúrgia eucarística ens apropem al Cos i la Sang
de Crist, ens dirigim també a Ella que, adherint-se plenament al
sacrifici de Crist, l'ha acollit per tota l'Església. Els Pares
sinodals han afirmat que «Maria inaugura la participació de
l'Església en el sacrifici del Redemptor».104 Ella és
la Immaculada que acull incondicionalment el do de Déu i, d'aquesta
manera, s'associa a l'obra de la salvació. Maria de Natzaret, icona
de l'Església naixent, és el model que ens mostra com cadascun
de nosaltres està cridat a rebre el do que Jesús fa d’ell
mateix en l'Eucaristia.
SEGONA
PART.
EUCARISTIA, MISTERI
QUE S’HA DE CELEBRAR
«Us ho ben asseguro:
no és Moisès qui us ha donat el pa del cel; és el
meu Pare qui us dóna l'autèntic pa del cel» (Jn 6,32)
Lex
orandi i lex credendi
34. El Sínode dels
Bisbes ha reflexionat molt sobre la relació intrínseca entre
fe eucarística i celebració, posant en relleu el nexe entre
lex orandi i lex credendi i subratllant la primacia de l'acció litúrgica.
És necessari viure l'Eucaristia com a misteri de fe celebrat autènticament,
tenint consciència clara de que «l'intellectus fidei està
originàriament sempre en relació amb l'acció litúrgica
de l'Església».105 En aquest àmbit, la reflexió
teològica mai no pot prescindir de l'orde sacramental instituït
per Crist mateix. D'altra banda, l'acció litúrgica mai no
pot ser considerada genèricament, prescindint del misteri de la
fe. En efecte, la font de la nostra fe i de la litúrgia eucarística
és el mateix esdeveniment: la donació que Crist ha fet d’ell
mateix en el Misteri pasqual.
Bellesa i litúrgia
35. La relació entre
el misteri cregut i celebrat es manifesta de manera peculiar en el valor
teològic i litúrgic de la bellesa. En efecte, la litúrgia,
com també la Revelació cristiana, està vinculada intrínsecament
amb la bellesa: és veritatis splendor. En la litúrgia resplendeix
el Misteri pasqual mitjançant el qual Crist mateix ens atreu cap
a ell i ens crida a la comunió. En Jesús, com solia dir sant
Bonaventura, contemplem la bellesa i l’esplendor dels orígens.106
Aquest atribut a què ens referim no és mer esteticisme sinó
la manera en la qual ens arriba, ens fascina i ens captiva la veritat de
l'amor de Déu en Crist, fent-nos sortir de nosaltres mateixos i
atraient-nos així cap a la nostra veritable vocació: l’amor.107
Ja a la creació, Déu es deixa entreveure en la bellesa i
l'harmonia del cosmos (cf. Sv 13,5; Rm 1,19-20). Trobem després
l'Antic Testament grans signes de l'esplendor del poder de Déu,
que es manifesta amb la seva glòria a través dels prodigis
fets al poble elegit (cf. Ex 14; 16,10; 24,12-18; Nm 14,20-23). Al Nou
Testament s'arriba definitivament a aquesta epifania de bellesa en la revelació
de Déu en Jesucrist.108 Ell és la plena manifestació
de la glòria divina. En la glorificació del Fill resplendeix
i es comunica la glòria del Pare (cf. Jn 1,14; 8,54; 12,28; 17,1).
Tanmateix, aquesta bellesa no és una simple harmonia de formes;
«El més bell de tots els homes» (Sl 45 [44], 3) és,
també misteriosament, qui no té «figura ni bellesa
que es fes admirar [...], semblant a aquells que ens repugna de mirar»
(Is 53,2). Jesucrist ens ensenya com la veritat de l'amor sap també
transfigurar el misteri fosc de la mort en la llum radiant de la resurrecció.
Aquí la resplendor de la glòria de Déu supera tota
bellesa mundana. La veritable bellesa és l'amor de Déu que
s'ha revelat definitivament en el Misteri pasqual.
La bellesa de la litúrgia
és part d'aquest misteri; és expressió eminent de
la glòria de Déu i, en cert sentit, un esguard del Cel sobre
la terra. El memorial del sacrifici redemptor porta en ell mateix els trets
d'aquella resplendor de Jesús de la qual ens han donat testimoni
Pere, Jaume i Joan quan el Mestre, de camí cap a Jerusalem, va voler
transfigurar-se davant d'ells (cf. Mc 9,2). La bellesa, per tant, no és
un element decoratiu de l'acció litúrgica; és més
aviat un element constitutiu, ja que és un atribut de Déu
mateix i de la seva revelació. Conscients de tot això, hem
de posar gran atenció perquè l'acció litúrgica
resplendeixi segons la seva pròpia naturalesa.
La
celebració eucarística, obra del «Christus totus».
Christus
totus in capite et in corpore
36. La bellesa intrínseca
de la litúrgia té com a subjecte propi Crist ressuscitat
i glorificat en l'Esperit Sant que, en la seva actuació, inclou
l’Església.109 Des d’aquesta perspectiva, és molt suggerent
recordar les paraules de sant Agustí que descriu eloqüentment
aquesta dinàmica de fe pròpia de l'Eucaristia. El gran sant
d'Hipona, referint-se precisament al Misteri eucarístic, posa en
relleu com Crist mateix ens assimila: «Aquest pa que vosaltres veieu
sobre l'altar, santificat per la paraula de Déu, és el cos
de Crist. Aquest calze, més ben dit, allò que conté
el calze, santificat per la paraula de Déu, és sang de Crist.
Gràcies Per mitjà d’aquest misteri va voler el Senyor deixar-nos
el seu cos i la seva sang, que va vessar per a la remissió dels
nostres pecats. Si l'heu rebut dignament, vosaltres sou allò mateix
que heu rebut».110 Per tant, «no solament ens hem convertit
en cristians, sinó en Crist mateix».111Podem contemplar així
l'acció misteriosa de Déu que comporta la unitat profunda
entre nosaltres i el Senyor Jesús: «En efecte, no s'ha de
creure que Crist sigui el cap sense ser també el cos, sinó
que és tot sencer, el cap i el cos».112
Eucaristia
i Crist ressuscitat
37. Ja que la litúrgia
eucarística és essencialment actio Dei que ens uneix a Jesús
a través de l'Esperit, el seu fonament no està sotmès
al nostre arbitri ni pot cedir a la pressió de la moda del moment.
En això també és vàlida l'afirmació
indiscutible de sant Pau: «De fonament, ningú no en pot posar
cap altre fora del que està posat, que és Jesucrist»
(1Co 3,11). L'Apòstol dels pagans ens assegura a més que,
pel que fa referència a l'Eucaristia, no ens transmet la seva doctrina
personal, sinó la que ell ha rebut (cf. 1Co 11,23). En efecte, la
celebració de l'Eucaristia implica la Tradició viva. A partir
de l'experiència del Ressuscitat i de l'efusió de l'Esperit
Sant, l'Església celebra el Sacrifici eucarístic obeïnt
el manament de Crist. Per aquest motiu, des del començament la comunitat
cristiana es reuneix el dia del Senyor per a la fractio panis. El dia en
què Crist ha ressuscitat d'entre els morts, diumenge, és
també el primer dia de la setmana, el dia que segons la tradició
veterotestamentària representava el principi de la creació.
Ara, el dia de la creació s'ha convertit en el dia de la «nova
creació», el dia del nostre alliberament en què commemorem
Crist mort i ressuscitat.113
Ars
celebrandi
38. En els treballs
sinodals s'ha insistit diverses vegades en la necessitat de superar qualsevol
possible separació entre l'ars celebrandi, és a dir, l'art
de celebrar rectament, i la participació plena, activa i fructuosa
de tots els fidels. Efectivament, la forma primordial amb què s'afavoreix
la participació del Poble de Déu en el Ritu sagrat és
l'adequada celebració del Ritu mateix. L'ars celebrandi és
la millor premissa per a l'actuosa participatio.114 L’ars celebrandi prové
de l'obediència fidel a les normes litúrgiques en la seva
plenitud, ja que és precisament aquesta manera de celebrar la que
assegura des de fa dos mil anys la vida de fe de tots els creients, els
quals estan cridats a viure la celebració com a Poble de Déu,
sacerdoci reial, nació santa (cf. 1Pe 2,4-5.9). 115
El bisbe, liturg per
excel·lència
39. Si bé és
cert que tot el Poble de Déu participa en la Litúrgia eucarística,
en el correcte ars celebrandi hi tenen un paper imprescindible els qui
han rebut el sagrament de l'Orde. Bisbes, sacerdots i diaques, cada un
segons el seu propi grau, han de considerar la celebració com el
seu deure principal.116 En primer lloc el bisbe diocesà: en efecte,
ell, com a «primer dispensador dels misteris de Déu a l'Església
particular a ell confiada, és el guia, el promotor i custodi de
tota la vida litúrgica».117 Tot això és decisiu
per a la vida de l'Església particular, no solament perquè
la comunió amb el Bisbe és la condició perquè
tota celebració al seu territori sigui legítima, sinó
també perquè ell mateix és per excel·lència
el liturg de la seva pròpia Església.118 A ell correspon
salvaguardar la unitat de les celebracions a la seva diòcesi. Per
tant, ha de ser un «compromís del bisbe fer que els preveres,
diaques i fidels comprenguin cada vegada millor el sentit autèntic
dels ritus i els textos litúrgics, i així siguin conduïts
vers una celebració de l'Eucaristia activa i fructuosa».119
En particular, exhorto a complir tot allò que és necessari
perquè les celebracions litúrgiques oficiades pel bisbe a
l'església Catedral respectin plenament l'ars celebrandi, de manera
que puguin ser considerades com a model per a totes les esglésies
del seu territori.120
El respecte pels llibres
litúrgics i la riquesa dels signes
40. Per tant, en subratllar
la importància de l'ars celebrandi es posa en relleu el valor de
les normes litúrgiques.121 L’ars celebrandi ha d'afavorir
el sentit sagrat i l'ús de les formes exteriors que hi condueixen
com, per exemple, l'harmonia del ritu, els ornaments litúrgics,
la decoració i el lloc sagrat. Afavoreix la celebració eucarística
que els sacerdots i els responsables de la pastoral litúrgica s'esforcin
a donar a conèixer els llibres litúrgics vigents i les respectives
normes, facin ressaltar les grans riqueses de l'Ordenament General del
Missal Romà i de l'Ordenament de les Lectures de la Missa. En les
comunitats eclesials es dóna potser per descomptat que es coneixen
i aprecien, però sovint no és així. En realitat, són
textos que contenen riqueses que conserven i expressen la fe, així
com el camí del Poble de Déu al llarg de dos mil·lennis
d'història. Per a una adequada ars celebrandi és igualment
important l'atenció a totes les formes de llenguatge previstes per
la litúrgia: paraula i cant, gestos i silencis, moviment del cos,
colors litúrgics dels ornaments. En efecte, la litúrgia té
per la seva naturalesa una varietat de formes de comunicació que
inclouen tot l'ésser humà. La senzillesa dels gestos i la
sobrietat dels signes, realitzats en l'ordre i en els temps previstos,
comuniquen i atreuen més que l'artificiositat d'afegits inoportuns.
L'atenció i l'obediència de l'estructura pròpia del
ritual, alhora que manifesten el reconeixement del caràcter de l'Eucaristia
com a do, expressen la disposició del ministre per acollir amb dòcil
gratitud l'esmentat do inefable.
L’art al servei de la
celebració
41. La relació profunda
entre la bellesa i la litúrgia ens porta a considerar amb atenció
totes les expressions artístiques que es posen al servei de la celebració.122
Un element important de l'art sacre és certament l'arquitectura
de les esglésies,123 en les quals ha de ressaltar la unitat entre
els elements propis del presbiteri: altar, santcrist, sagrari, ambó,
seu. Referent a això, s'ha de tenir present que l'objectiu de l'arquitectura
sacra és oferir a l'Església, que celebra els misteris de
la fe, en particular l'Eucaristia, l'espai més apte per al desenvolupament
adequat de la seva acció litúrgica.124 En efecte, la naturalesa
del temple cristià es defineix per l'acció litúrgica
mateixa que implica la reunió dels fidels (ecclesia), els quals
són les pedres vives del temple (cf. 1Pe 2,5).
El mateix principi val per
tot l'art sacre, especialment la pintura i l'escultura, en els quals la
iconografia religiosa s'ha d'orientar a la mistagogia sacramental. Un coneixement
profund de les formes que l'art sacre ha produït al llarg dels segles
pot ser de gran ajuda per als qui tenen la responsabilitat d'encomanar
a arquitectes i a artistes obres relacionades amb l'acció litúrgica.
Per això és indispensable que en la formació dels
seminaristes i dels sacerdots s'inclogui la història de l'art com
a matèria important, a la llum de les normes litúrgiques,
amb especial referència als edificis de culte. És necessari
que en tot allò que concerneix a l'Eucaristia hi hagi gust per la
bellesa. També s'han de respectar i tenir cura dels ornaments, la
decoració, els vasos sagrats, perquè tots junts i disposats
de manera orgànica i ordenada entre ells, alimentin l’admiració
pel misteri de Déu, manifestin la unitat de la fe i reforcin la
devoció.125
El cant litúrgic
42. En l'ars celebrandi
hi exerceix un paper important el cant litúrgic.126 Amb raó
afirma sant Agustí en un famós sermó: «L'home
nou coneix el càntic nou. El cantar és funció d'alegria
i, si ho considerem atentament, funció d'amor».127 El Poble
de Déu reunit per a la celebració canta les lloances de Déu.
L'Església, en la seva bimil·lenària història,
ha compost i continua component música i cants que són un
patrimoni de fe i d'amor que no s'ha de perdre. Certament, no podem dir
que qualsevol cant serveix en la litúrgia. Cal evitar la fàcil
improvisació o la introducció de gèneres musicals
no respectuosos amb el sentit de la litúrgia. Com element litúrgic,
el cant ha d’estar d'acord amb la identitat pròpia de la celebració.128
Per tant, tot - el text, la melodia, l'execució - ha de correspondre
al sentit del misteri celebrat, a les parts del ritu i al temps litúrgic.129
Finalment, si bé s'han de tenir en compte les diverses tendències
i tradicions, molt lloables, desitjo, com han demanat els Pares sinodals,
que es valori adequadament el cant gregorià130 com a cant propi
de la litúrgia romana.131
L’estructura
de la celebració eucarística
43. Després d'haver
recordat els elements bàsics de l'ars celebrandi destacats en els
treballs sinodals, voldria cridar l'atenció de manera més
concreta sobre algunes parts de l'estructura de la celebració eucarística
que requereixen una especial cura en el nostre temps, per tal de restar
fidels a la intenció profunda de renovació litúrgica
desitjada pel Concili Vaticà II, en continuïtat amb tota
la gran tradició eclesial.
Unitat intrínseca
de l’acció litúrgica
44. Abans que res, cal considerar
la unitat intrínseca del ritu de la santa Missa. S'ha d'evitar que,
tant en la catequesi com en la forma de celebració, es doni una
visió juxtaposada de les dues parts del ritu. La litúrgia
de la Paraula i la litúrgia eucarística -a més dels
ritus d'introducció i conclusió- «estan estretament
unides entre si i formen un únic acte de culte».132 En efecte,
la Paraula de Déu i l'Eucaristia estan intrínsecament unides.
Escoltant la Paraula de Déu neix o s'enforteix la fe (cf. Rm 10,17);
en l'Eucaristia, el Verb fet carn se'ns dóna com a aliment espiritual.133
Així doncs, «l’ Església rep i ofereix als fidels el
Pa de vida a les dues taules de la Paraula de Déu i del Cos de Crist».134
Per tant, s'ha de tenir constantment present que la Paraula de Déu,
que l'Església llegeix i proclama en la litúrgia, porta a
l'Eucaristia com el seu fi connatural.
La litúrgia de
la Paraula
45. Junt amb el Sínode,
demano que la litúrgia de la Paraula es prepari i es visqui sempre
de manera adequada. Per tant, recomano vivament que en la litúrgia
es posi gran atenció a la proclamació de la Paraula de Déu
per part de lectors ben instruïts. Mai no oblidem que «quan
es llegeixen a l'Església les Sagrades Escriptures, Déu mateix
parla al seu Poble, i Crist, present en la seva paraula, anuncia l'Evangeli».135
Si les circumstàncies ho aconsellen, es pot pensar en unes breus
municions que ajudin els fidels a una millor disposició. Per comprendre-la
bé, la Paraula de Déu ha de ser escoltada i acollida amb
esperit eclesial i ser conscients de la seva unitat amb el Sagrament eucarístic.
En efecte, la Paraula que anunciem i escoltem és el Verb fet carn
(cf. Jn 1,14), i fa referència intrínseca a la persona de
Crist i a la seva permanència de manera sacramental. Crist no parla
en el passat, sinó en el nostre present, ja que Ell mateix està
present en l'acció litúrgica. En aquesta perspectiva sacramental
de la revelació cristiana,136 el coneixement i l'estudi de la Paraula
de Déu ens permet apreciar, celebrar i viure millor l'Eucaristia.
Referent a això, s'aprecia en tota la seva veritat l'afirmació
segons la qual «desconèixer l'Escriptura és desconèixer
Crist».137
Per aconseguir tot això
és necessari ajudar els fidels a apreciar els tresors de la Sagrada
Escriptura en el leccionari, mitjançant iniciatives pastorals, celebracions
de la Paraula i la lectura meditada (lectio divina). Tampoc no s'ha d'oblidar
promoure les formes d'oració conservades en la tradició,
la Litúrgia de les Hores, sobretot Laudes, Vespres, Completes i
també les celebracions de vigílies. La pregària dels
Salms, les lectures bíbliques i les de la gran tradició de
l'Ofici diví poden portar a una experiència profunda de l'esdeveniment
de Crist i de l'economia de la salvació, que a la vegada enriquiran
la comprensió i la participació en la celebració eucarística.138
L’homilia
46. La necessitat de millorar
la qualitat de l'homilia està en relació amb la importància
de la Paraula de Déu. En efecte, aquesta «és part de
l'acció litúrgica»; 139 té la comesa d'afavorir
una millor comprensió i eficàcia de la Paraula de Déu
en la vida dels fidels. Per això els ministres ordenats han de «preparar
l'homilia amb cura, basant-se en un coneixement adequat de la Sagrada Escriptura».140
Han d'evitar-se homilies genèriques o abstractes. En particular,
demano als ministres un esforç perquè l'homilia posi la Paraula
de Déu proclamada en estreta relació amb la celebració
sacramental141 i amb la vida de la comunitat, de manera que la Paraula
de Déu sigui realment aliment i sosteniment de l’Església.142
Cal tenir present, per tant, la finalitat catequètica i exhortativa
de l'homilia. És convenient que, partint del leccionari triennal,
es prediquin als fidels homilies temàtiques que al llarg de l'any
litúrgic tractin els grans temes de la fe cristiana, que el Magisteri
proposa en els quatre «pilars» del Catecisme de l'Església
Catòlica i en el seu recent Compendi: la professió de fe,
la celebració del misteri cristià, la vida en Crist i l'oració
cristiana.143
Presentació de
les ofrenes
47. Els Pares sinodals han
posat també la seva atenció en la presentació de les
ofrenes. Aquesta no és només un «interval» entre
la litúrgia de la Paraula i l'eucarística. Entre altres raons
perquè això faria perdre el sentit d'un únic ritu
amb dues parts interrelacionades. En realitat, aquest gest humil i senzill
té un sentit molt gran: en el pa i el vi que portem a l'altar tota
la creació és assumida per Crist Redemptor per a ser transformada
i presentada al Pare.144 En aquest sentit, portem també a l'altar
tot el sofriment i el dolor del món, conscients que tot és
preciós als ulls de Déu. Aquest gest, per ser viscut en el
seu autèntic significat, no necessita ser emfatitzat amb afegitons
superflus. Permet valorar la col·laboració originària
que Déu demana a l'home per realitzar en ell l'obra divina i donar
així ple sentit al treball humà, que mitjançant la
celebració eucarística s'uneix al sacrifici redemptor del
Crist.
La pregària eucarística
48. La pregària eucarística
és «el moment central i culminant de tota la celebració».145
La seva importància mereix ser subratllada adequadament. Les diverses
pregàries eucarístiques que hi ha al Missal ens han estat
transmeses per la Tradició viva de l'Església i es caracteritzen
per una riquesa teològica i espiritual inesgotables. S'ha de procurar
que els fidels les apreciïn. L'Ordenament General del Missal Romà
ens hi ajuda, recordant-nos els elements fonamentals de tota pregària
eucarística: acció de gràcies, aclamació, epíclesi,
relat de la institució i consagració, anàmnesi, oblació,
intercessió i doxologia conclusiva.146 En particular, l'espiritualitat
eucarística i la reflexió teològica s'il·luminen
en contemplar la profunda unitat de l'anàfora, entre la invocació
de l'Esperit Sant i el relat de la institució,147 en la qual «es
realitza el sacrifici que el mateix Crist va instituir en l'últim
Sopar».148 En efecte, «l’Església, per mitjà
de determinades invocacions, implora la força de l'Esperit Sant
perquè els dons que han presentat els homes quedin consagrats, és
a dir, es converteixin en el Cos i la Sang de Crist, i perquè la
víctima immaculada que es rebrà en la Comunió sigui
per a la salvació dels que hi participin».149
Ritu de la pau
49. L'Eucaristia és
per la seva naturalesa sagrament de pau. Aquesta dimensió del Misteri
eucarístic s'expressa en la celebració litúrgica de
manera específica amb el ritu de la pau. Es tracta indubtablement
d'un signe de gran valor (cf. Jn 14,27). En el nostre temps, tan ple de
conflictes, aquest gest adquireix, també des del punt de vista de
la sensibilitat comuna, un relleu especial, ja que l'Església sent
cada vegada més com a tasca pròpia demanar a Déu el
do de la pau i la unitat per ella mateixa i per tota la família
humana. La pau és certament un anhel irreprimible al cor de tots.
L'Església es fa portaveu de la petició de pau i reconciliació
que sorgeix de l'ànima de tota persona de bona voluntat, dirigint-la
a Aquell que «és la nostra pau » (Ef 2,14) i que pot
pacificar els pobles i els individus encara que fracassin les iniciatives
humanes. Per això es comprèn la intensitat amb què
es viu freqüentment el ritu de la pau en la celebració litúrgica.
Sobre això, tanmateix, durant el Sínode dels Bisbes s'ha
vist la conveniència de moderar aquest gest, que pot adquirir expressions
exagerades, provocant certa confusió en l'assemblea precisament
abans de la Comunió. Seria bo de recordar que l'alt valor del gest
no queda minvat per la sobrietat necessària, per tal de mantenir
un clima adequat a la celebració, per exemple buscant una manera
de limitar l'intercanvi de la pau als més propers.150
Distribució i
recepció de l’Eucaristia
50. Un altre moment de la
celebració, al qual cal fer referència, és la distribució
i recepció de la santa Comunió. Demano a tots, en particular
als ministres ordenats i als qui, degudament preparats, estan autoritzats
per al ministeri de distribuir l'Eucaristia en cas de necessitat real,
que facin el possible perquè el gest, en la seva senzillesa, correspongui
al seu valor de trobament personal amb el Senyor Jesús en el Sagrament.
Pel que fa a les prescripcions per a una praxi correcta, em remeto als
documents publicats recentment.151 Totes les comunitats cristianes han
d'atenir-se fidelment a les normes vigents, veient en elles l'expressió
de fe i amor que tothom ha de tenir respecte a aquest sublim Sagrament.
Tampoc no es pot descuidar el temps preciós d'acció de gràcies
després de la Comunió: a més d'un cant oportú,
pot ser també molt útil romandre recollit en silenci.152
A aquest propòsit,
voldria cridar l'atenció sobre un problema pastoral amb què
ens trobem freqüentment en el nostre temps. Em refereixo al fet que
en algunes circumstàncies, com per exemple a les santes Misses celebrades
en ocasió de casaments, funerals o esdeveniments anàlegs,
a més de fidels practicants assisteixen a la celebració altres
persones que potser no s'apropaven a l'altar des de fa anys, o potser estan
en una situació de vida que no els permet rebre els sagraments.
En altres ocasions succeeix que hi són presents persones d'altres
confessions cristianes o fins i tot d'altres religions. Situacions similars
es produeixen també en esglésies que són lloc de visita,
sobretot en les ciutats amb important patrimoni artístic. En aquests
casos, hom comprèn la necessitat d'usar expressions breus i eficaces
per fer arribar a tots els assistents el sentit de la comunió sacramental
i les condicions per rebre-la. On es donin situacions en les quals no sigui
possible garantir que l’exposició ha tingut la claredat deguda sobre
el significat de l'Eucaristia, cal considerar la conveniència de
substituir l'Eucaristia per una celebració de la Paraula de Déu.153
El comiat: «Ite,
missa est»
51. Voldria deturar-me ara
en el que els Pares sinodals han dit sobre la salutació de comiat
al final de la Celebració eucarística. Després de
la benedicció, el diaca o el sacerdot acomiada el poble amb les
paraules: Ite, missa est. En aquesta salutació podem apreciar la
relació entre la Missa celebrada i la missió cristiana al
món. En l'antiguitat, «missa» significava simplement
«acabada». Tanmateix, en l'ús cristià ha adquirit
un sentit cada vegada més profund. L'expressió «missa»
es transforma, en realitat, en «missió». Aquesta salutació
expressa sintèticament la naturalesa missionera de l'Església.
Per tant, convé ajudar el Poble de Déu a aprofundir en aquesta
dimensió constitutiva de la vida eclesial amb el recolzament de
la litúrgia. En aquest sentit, seria útil disposar de textos
degudament aprovats per l'oració dels fidels i la benedicció
final que expressin l'esmentada relació.154
Actuosa
participatio. Autèntica participació
52. El Concili Vaticà
II va posar un èmfasi particular en la participació activa,
plena i fructuosa de tot el Poble de Déu en la celebració
eucarística.155 Certament, la renovació duta a terme
aquests darrers anys ha afavorit notables progressos en la direcció
desitjada pels Pares conciliars. Però no hem d'ocultar el fet que,
de vegades, ha sorgit alguna incomprensió precisament sobre el sentit
d'aquesta participació. Per tant, convé deixar clar que amb
aquesta paraula no es vol fer referència a una simple activitat
externa durant la celebració. En realitat, la participació
activa desitjada pel Concili s'ha de comprendre en termes més substancials,
que s’inicia d'una major presa de consciència del misteri que se
celebra i de la seva relació amb la vida quotidiana. Continua sent
totalment vàlida la recomanació de la Constitució
conciliar Sacrosanctum Concilium, que exhortava els fidels a no assistir
a la litúrgia eucarística «com espectadors muts o estranys»,
sinó a participar «conscient, pietosament i activa a l'acció
sagrada».156 El Concili va continuar la reflexió: que els
fidels, «instruïts per la Paraula de Déu, refacin les
seves forces en el banquet del Cos del Senyor, donin gràcies a Déu,
aprenguin a oferir-se ells mateixos en oferir l'hòstia immaculada
no solament per mans del sacerdot, sinó també juntament amb
ell, i es perfeccionin dia a dia, per mitjà del Crist Mediador,
en la unitat amb Déu i entre ells».157
Participació i
ministeri sacerdotal
53. La bellesa i harmonia
de l'acció litúrgica es manifesten de manera significativa
en l'ordre amb el qual cada un està cridat a participar-hi activament.
Això comporta el reconeixement de les diverses funcions jeràrquiques
implicades en la celebració mateixa. És útil recordar
que, per ella mateixa, la participació activa no és el mateix
que exercir un ministeri particular. Sobretot, no ajuda a la participació
activa dels fidels una confusió ocasionada per la incapacitat de
distingir les diverses funcions que corresponen a cadascú en la
comunió eclesial.158 En particular, és precís que
hi hagi claredat sobre les tasques específiques del sacerdot. Aquest
és, com testimonia la tradició de l'Església, qui
presideix de manera insubstituïble tota la celebració eucarística,
des de la salutació inicial fins a la benedicció final. En
virtut de l'Orde sagrat que ha rebut, ell representa Jesucrist, cap de
l'Església i, en la manera que li és pròpia, també
l'Església mateixa.159 En efecte, tota celebració de l'Eucaristia
està dirigida pel Bisbe, «sigui personalment o pels preveres,
els seus col·laboradors».160 És ajudat pel diaca, que
té algunes funcions específiques en la celebració:
preparar l'altar i prestar un servei al sacerdot, proclamar l'Evangeli,
predicar eventualment l'homilia, enunciar les intencions en l'oració
universal, distribuir l'Eucaristia als fidels.161 En relació amb
aquests ministeris vinculats al sagrament de l'Orde, hi ha també
altres ministeris del servei litúrgic que exerceixen religiosos
i laics preparats, la qual cosa cal lloar.162
Celebració eucarística
i inculturació
54. A partir de les afirmacions
fonamentals del Concili Vaticà II, s'ha subratllat diverses vegades
la importància de la participació activa dels fidels en el
Sacrifici eucarístic. Per afavorir-la es poden permetre algunes
adaptacions apropiades als diversos contextos i cultures.163 El fet que
hi hagi hagut alguns abusos no disminueix la claredat d'aquest principi,
que s'ha de mantenir d'acord amb les necessitats reals de l'Església,
que viu i celebra el mateix misteri de Crist en situacions culturals diferents.
En efecte, el Senyor Jesús, precisament en el misteri de l'Encarnació,
quan va néixer de dona com a home perfecte (cf. Ga 4,4), està
en relació directa no solament amb les expectatives expressades
a l'Antic Testament, sinó també amb les de tots els pobles.
Amb això, Ell ha manifestat que Déu vol trobar-nos en el
nostre context vital. Per tant, per a una participació més
eficaç dels fidels en els sants Misteris, és útil
prosseguir el procés d'inculturació en l'àmbit de
la celebració eucarística, tenint en compte les possibilitats
d'adaptació que ofereix l'Ordenament General del Missal Romà,164
interpretades a la llum dels criteris fixats per la IV Instrucció
de la Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels
Sagraments, Varietates legitimae, del 25 de gener de 1994,165 i de les
directrius donades pel papa Joan Pau II en les Exhortacions apostòliques
postsinodals Ecclesia in Africa, Ecclesia in America, Ecclesia in Asia,
Ecclesia in Oceania, Ecclesia in Europa.166 Per a aconseguir aquest objectiu,
encomano a les Conferències Episcopals que afavoreixin l'adequat
equilibri entre els criteris i normes ja publicats i les noves adaptacions,167
sempre d'acord amb la Seu Apostòlica.
Condicions personals
per una «actuosa participatio»
55. En considerar el tema
de l'actuosa participatio dels fidels en el ritu sagrat, els Pares sinodals
han fet ressaltar també les condicions personals de cada persona
per a una fructuosa participació.168 Una d'elles és certament
l'esperit de conversió contínua que ha de caracteritzar la
vida de cada fidel. No es pot esperar una participació activa en
la litúrgia eucarística quan hom hi assisteix superficialment,
sense abans haver examinat la pròpia vida. Afavoreix l'esmentada
disposició interior, per exemple, el recolliment i el silenci, almenys
uns instants abans de començar la litúrgia, el dejuni i,
quan sigui necessària, la confessió sacramental. Un cor reconciliat
amb Déu permet la veritable participació. En particular,
és precís persuadir els fidels que no hi pot haver una actuosa
participatio en els sants Misteris si no es pren alhora part activa en
la vida eclesial en la seva totalitat, la qual inclou també el compromís
missioner de portar l'amor de Crist a la societat.
Sens dubte, la plena participació
en l'Eucaristia es dóna quan ens apropem també personalment
a l'altar per rebre la Comunió.169 No obstant això, s'ha
de posar atenció perquè aquesta correcta afirmació
no indueixi a un cert automatisme entre els fidels, com si pel sol fet
d’estar a l'església durant la litúrgia es tingui ja el dret
o potser fins i tot el deure d'apropar-se a la Taula eucarística.
Encara que no sigui possible apropar-se a la comunió sacramental,
la participació en la santa Missa continua sent necessària,
vàlida, significativa i fructuosa. En aquestes circumstàncies,
és bo conrear el desig de la plena unió amb Crist practicant,
per exemple, la comunió espiritual, recordada per Joan Pau II170
i recomanada pels Sants mestres de la vida espiritual.171
Participació dels
cristians no catòlics
56. En tractar el tema de
la participació ens trobem inevitablement amb la dels cristians
que pertanyen a Esglésies o Comunitats eclesials que no estan en
plena comunió amb l'Església Catòlica. Referent a
això, s'ha de dir que la unió intrínseca que es dóna
entre l’Eucaristia i la unitat de l'Església ens porta a desitjar
ferventment d'una banda, el dia en el qual puguem celebrar conjuntament
amb tots els creients en Crist la divina Eucaristia i expressar així
visiblement la plenitud de la unitat que Crist ha volgut per als seus deixebles
(cf. Jn 17,21). D'altra banda, el respecte que devem al sagrament del Cos
i la Sang de Crist ens impedeix de fer d’ell un mer «mitjà»
que s'usa indiscriminadament per assolir aquesta mateixa unitat.172 En
efecte, l'Eucaristia no solament manifesta la nostra comunió personal
amb Jesucrist, sinó que implica també la plena communio amb
l'Església. Aquest és, doncs, el motiu pel qual, amb dolor
però no sense esperança, demanem als cristians no catòlics
que comprenguin i respectin la nostra convicció, basada en la Bíblia
i en la Tradició. Nosaltres sostenim que la comunió eucarística
i la comunió eclesial es corresponen tan íntimament que fa
impossible, generalment, per part dels cristians no catòlics, la
participació en una sense tenir l'altra. Menys sentit tindria encara
una concelebració pròpia i veritable amb ministres d'Esglésies
o Comunitats eclesials que no estiguin en plena comunió amb l'Església
Catòlica. No obstant això, és veritat que, de de cara
a la salvació, existeix la possibilitat d'admetre individualment
cristians no catòlics a l'Eucaristia, al sagrament de la Penitència
i a la Unció dels malalts. Però això només
en situacions determinades i excepcionals, caracteritzades per condicions
ben precises.173 Aquestes estan indicades clarament en el Catecisme de
l'Església Catòlica 174 i en el seu Compendi.175 Tothom té
el deure de seguir-les fidelment.
Participació a
través dels mitjans de comunicació
57. A causa del gran desenvolupament
dels mitjans de comunicació, la paraula «participació»
ha adquirit un significat més ampli que en el passat. Tots reconeixem
amb satisfacció que aquests instruments ofereixen possibilitats
noves també amb referència a la Celebració eucarística.176
Això exigeix als agents pastorals del sector una preparació
específica i un sentit de responsabilitat accentuat. En efecte,
la santa Missa que es transmet a través de la televisió adquireix
inevitablement una certa exemplaritat. Per tant, s'ha de posar una especial
atenció en què la celebració, a més de fer-se
en llocs dignes i ben preparats, respecti les normes litúrgiques.
Pel que fa referència
al valor de la participació a la santa Missa que els mitjans de
comunicació fan possible, qui veu i sent les esmentades transmissions
ha de saber que, en condicions normals, no compleix amb el precepte dominical.
En efecte, el llenguatge de la imatge representa la realitat, però
no la reprodueix per ella mateixa.177 Si és lloable que ancians
i malalts participin a la santa Missa festiva a través de les transmissions
radiotelevisives, no pot dir-se el mateix de qui, mitjançant aquestes
transmissions, volgués dispensar-se d'anar al temple i participar
a la celebració eucarística en l'assemblea de l'Església
viva.
«Actuosa participatio»
dels malalts
58. Tenint present la condició
dels que no poden anar als llocs de culte per motius de salut o edat, voldria
reclamar l'atenció de tota la comunitat eclesial sobre la necessitat
pastoral d'assegurar l'assistència espiritual dels malalts, tant
els que són a casa seva com els qui estan hospitalitzats. En el
Sínode dels Bisbes s'ha fet referència a ells diverses vegades.
S'ha de procurar que aquests germans i germanes nostres puguin rebre amb
freqüència la Comunió sacramental. En reforçar
així la relació amb el Crist crucificat i ressuscitat, podran
sentir la seva pròpia vida integrada plenament a la vida i la missió
de l'Església mitjançant l'ofrena del propi sofriment en
unió amb el sacrifici del nostre Senyor. S'ha de tenir una atenció
particular als discapacitats; si ho permet la seva condició, la
comunitat cristiana ha d'afavorir la seva participació a la celebració
en un lloc de culte. Per tant, s'ha de procurar que els edificis sagrats
no tinguin obstacles arquitectònics que impedeixin l'accés
dels minusvàlids. S'ha de donar també la comunió eucarística,
quan sigui possible, als discapacitats mentals, batejats i confirmats:
ells reben l'Eucaristia també en la fe de la família o de
la comunitat que els acompanya.178
L’atenció als
presos
59. La tradició espiritual
de l'Església, seguint una indicació específica de
Crist (cf. Mt 25,36), ha reconegut en la visita als presos una de les obres
de misericòrdia corporals. Els que es troben en aquesta situació
tenen una necessitat especial de ser visitats pel Senyor mateix en el sagrament
de l'Eucaristia. Sentir la proximitat de la comunitat eclesial, participar
en l'Eucaristia i rebre la santa Comunió en un període de
la vida tan particular i dolorós pot ajudar sens dubte al propi
camí de fe i pot afavorir la plena reinserció social de la
persona. Interpretant els desigs manifestats en l'assemblea sinodal demano
a les diòcesis que, en la mesura que sigui possible, posin els mitjans
adequats per a una activitat pastoral que s'ocupi d'atendre espiritualment
els presos.179
Els emigrants i la seva
participació en l’Eucaristia
60. En plantejar-se el problema
dels qui es veuen obligats a deixar la pròpia terra per diversos
motius, el Sínode ha expressat particular gratitud als qui es dediquen
a l'atenció pastoral dels emigrants. En aquest context, s'ha de
prestar una atenció especial als emigrants que pertanyen a les Esglésies
catòliques orientals i que, lluny de la seva pròpia casa,
tenen dificultats per participar en la litúrgia eucarística
segons el propi ritu de pertinença. Per això, on sigui possible,
cal que se'ls concedeixi poder ser assistits per sacerdots del seu ritu.
En tot cas, demano als Bisbes que acullin en la caritat de Crist aquests
germans. El trobament entre els fidels de diversos ritus pot convertir-se
també amb motiu d'enriquiment recíproc. Penso particularment
en el benefici que pot aportar, sobretot per al clergat, el coneixement
de les diverses tradicions.180
Les
grans concelebracions
61. L'assemblea sinodal
ha considerat la qualitat de la participació en les grans celebracions
que tenen lloc en circumstàncies particulars, en les quals, a més
d'un gran nombre de fidels, concelebren molts sacerdots.181 D'una banda,
és fàcil reconèixer el valor d'aquests moments, especialment
quan el Bisbe presideix envoltat del seu presbiterat i dels diaques. D’altra
banda, en aquestes circumstàncies es poden produir problemes pel
que fa referència a l'expressió sensible de la unitat del
presbiterat, especialment en la pregària eucarística i en
la distribució de la santa Comunió. S'ha d'evitar que aquestes
grans concelebracions produeixin dispersió. Per això, s'han
de preveure formes adequades de coordinació i disposar el lloc de
culte de manera que permeti als preveres i als fidels una participació
plena i real. En tot cas, s'ha de tenir present que es tracta de concelebracions
de caràcter excepcional i limitades a situacions extraordinàries.
La
llengua llatina
62. Tot l’expressat anteriorment
no ha d'ofuscar el valor d'aquestes grans litúrgies. En particular,
penso en les celebracions que tenen lloc durant les trobades internacionals,
avui cada vegada més freqüents. Aquestes han de ser valorades
degudament. Per expressar millor la unitat i universalitat de l'Església,
voldria recomanar el que ha suggerit el Sínode dels Bisbes en sintonia
amb les normes del Concili Vaticà II: 182 exceptuades les lectures,
l'homilia i l'oració dels fidels, seria bo que les esmentades celebracions
fossin en llatí; també es podrien resar en llatí les
oracions més conegudes183 de la tradició de l'Església
i, eventualment, utilitzar cants gregorians. Més en general, demano
que els futurs sacerdots, des del temps del seminari, es preparin per comprendre
i celebrar la santa Missa en llatí, a més d'utilitzar textos
llatins i cantar en gregorià; es procurarà que els mateixos
fidels coneguin les oracions més comunes en llatí i que cantin
en gregorià algunes parts de la litúrgia.184
Celebracions
eucarístiques en petits grups
63. Una situació
molt diferent és la que es dóna en algunes circumstàncies
pastorals en les quals, precisament per a aconseguir una participació
més conscient, activa i fructuosa, s'afavoreixen les celebracions
en petits grups. Fins i tot reconeixent el valor formatiu que tenen aquestes
iniciatives, convé precisar que han d'estar en harmonia amb el conjunt
del projecte pastoral de la diòcesi. En efecte, les esmentades experiències
perdrien el seu caràcter pedagògic si se les considerés
com antagonistes o paral·leles respecte la vida de l'Església
particular. Referent a això, el Sínode ha subratllat alguns
criteris a què atenir-se: els grups petits han de servir per unificar
la comunitat parroquial, no per fragmentar-la; això ha de ser avaluat
en la praxi concreta; aquests grups han d'afavorir la participació
fructuosa de tota l'assemblea i preservar en la mesura del possible la
unitat de la vida litúrgica de les diverses famílies.185
La
celebració participada interiorment. Catequesi mistagògica
64. La gran tradició
litúrgica de l'Església ens ensenya que, per a una participació
fructuosa, és necessari esforçar-se a correspondre personalment
al misteri que se celebra mitjançant l'oferiment a Déu de
la pròpia vida, en unió amb el sacrifici de Crist per la
salvació del món sencer. Per aquest motiu, el Sínode
dels Bisbes ha recomanat que els fidels tinguin una actitud coherent entre
les disposicions interiors i els gestos i les paraules. Si faltés
aquesta actitud, les nostres celebracions, per molt animades que fossin,
correrien el risc de caure en el ritualisme. Així doncs, s'ha de
promoure una educació en la fe eucarística que disposi els
fidels a viure personalment el que se celebra. Davant de la importància
essencial d'aquesta participatio personal i conscient, quins poden ser
els instruments formatius idonis? Els Pares sinodals han proposat unànimement
una catequesi de caràcter mistagògic que porti els fidels
a endinsar-se cada vegada més en els misteris celebrats.186 En particular,
pel que es refereix a la relació entre l'ars celebrandi i l'actuosa
participatio, s'ha d'afirmar abans que res que «la millor catequesi
sobre l'Eucaristia és l'Eucaristia mateixa ben celebrada».187
En efecte, per la seva pròpia naturalesa, la litúrgia té
una eficàcia pròpia per introduir els fidels en el coneixement
del misteri celebrat. Precisament per això, l'itinerari formatiu
del cristià en la tradició més antiga de l'Església,
fins i tot sense descurar la comprensió sistemàtica dels
continguts de la fe, va tenir sempre un caràcter d'experiència,
en el qual era determinant el trobament viu i persuasiu amb Crist, anunciat
per testimonis autèntics. En aquest sentit, allò que introdueix
en els misteris és abans que res el testimoni. L'esmentat trobament
s'endinsa en la catequesi i té la seva font i el seu cimal en la
celebració de l'Eucaristia. D'aquesta estructura fonamental de l'experiència
cristiana neix l'exigència d'un itinerari mistagògic en el
qual s'han de tenir sempre presents tres elements:
a) Abans que res,
la interpretació dels ritus a la llum dels esdeveniments salvífics,
segons la tradició viva de l'Església. Efectivament, la celebració
de l'Eucaristia conté en la seva infinita riquesa contínues
referències a la història de la salvació. En Crist
crucificat i ressuscitat podem celebrar veritablement el centre que recapitula
tota la realitat (cf. Ef 1,10). Des del principi, la comunitat cristiana
ha llegit els esdeveniments de la vida de Jesús, i en particular
el misteri pasqual, en relació amb tot l'itinerari veterotestamentari.
b) A més,
la catequesi mistagògica ha d'introduir en el significat dels signes
continguts en els ritus. Aquesta comesa és particularment urgent
en una època com l'actual, tan imbuïda per la tecnologia, en
la qual es corre el risc de perdre la capacitat perceptiva dels signes
i símbols. Més que informar, la catequesi mistagògica
ha de despertar i educar la sensibilitat dels fidels davant del llenguatge
dels signes i gestos que, units a la paraula, constitueixen el ritu.
c) Finalment, la
catequesi mistagògica ha d'ensenyar el significat dels ritus en
relació amb la vida cristiana en totes les seves facetes, com el
treball i els compromisos, el pensament i l'afecte, l'activitat i el descans.
Forma part de l'itinerari mistagògic subratllar la relació
entre els misteris celebrats en el ritu i la responsabilitat missionera
dels fidels. En aquest sentit, el resultat final de la mistagogia és
prendre consciència que la pròpia vida és transformada
progressivament pels sants misteris celebrats. L'objectiu de tota l'educació
cristiana, d'altra banda, és formar el fidel com a «home nou»,
amb una fe adulta, que el faci capaç de testimoniar en el propi
ambient l'esperança cristiana que l'anima.
Per desenvolupar en les
nostres comunitats eclesials aquesta tasca educativa, cal comptar amb formadors
ben preparats. Certament, tot el Poble de Déu ha de sentir-se compromès
en aquesta formació. Cada comunitat cristiana està cridada
a ser un àmbit pedagògic que introdueix en els misteris que
se celebren en la fe. Referent a això, durant el Sínode,
els Pares han subratllat la conveniència d'una major participació
de les comunitats de vida consagrada, dels moviments i altres grups que,
pels seus propis carismes, poden aportar un impuls renovat a la formació
cristiana.188 També en el nostre temps l'Esperit Sant prodiga l'efusió
dels seus dons per sostenir la missió apostòlica de l'Església,
a la qual correspon difondre la fe i educar-la fins a la maduresa.189
La
veneració de l’Eucaristia
65. Un senyal convincent
de l'eficàcia que la catequesi eucarística té en els
fidels és sens dubte el creixement en ells del sentit del misteri
de Déu present entre nosaltres. Això es pot comprovar a través
de manifestacions específiques de veneració de l'Eucaristia,
cap a la qual l'itinerari mistagògic ha d'introduir els fidels.190
Penso, en general, en la importància dels gestos i de la postura,
com agenollar-se durant els moments principals de la pregària eucarística.
Per adequar-se a la legítima diversitat dels signes que s'usen en
el context de les diferents cultures, cadascú ha de viure i expressar
que és conscient de trobar-se en tota celebració davant de
la majestat infinita de Déu, que arriba a nosaltres de manera humil
en els signes sacramentals.
Adoració i pietat
eucarístiques. La relació intrínseca entre celebració
i adoració
66. Un dels moments més
intensos del Sínode va ser quan, acompanyats de molts fidels, ens
vàrem desplaçar a la Basílica de Sant Pere per a l'adoració
eucarística. Amb aquest gest d'oració, l'Assemblea dels Bisbes
va voler cridar l'atenció, no només amb paraules, sobre la
importància de la relació intrínseca entre celebració
eucarística i adoració. En aquest aspecte significatiu de
la fe de l'Església es troba un dels elements decisius del camí
eclesial realitzat després de la renovació litúrgica
volguda pel Concili Vaticà II. Mentre la reforma feia els seus primers
passos, de vegades no es va percebre de manera prou clara la relació
intrínseca entre la santa Missa i l'adoració al Santíssim
Sagrament. Una objecció difosa llavors es basava, per exemple, en
l'observació que el Pa eucarístic no hauria estat donat per
ser contemplat, sinó per ser menjat. En realitat, a la llum de l'experiència
d'oració de l'Església, l'esmentada contraposició
es va mostrar mancada de tot fonament. Ja deia sant Agustí: «nemo
autem illam carnem manducat, nisi prius adoraverit; [...] peccemus non
adorando - Ningú no menja d'aquesta carn sense abans adorar-la [...],
pecaríem si no l'adoréssim».191 En efecte, en l'Eucaristia
el Fill de Déu ve a trobar-nos i desitja unir-se a nosaltres; l'adoració
eucarística no és sinó la continuació òbvia
de la celebració eucarística, la qual és en ella mateixa
l'acte més gran d'adoració de l’Església.192 Rebre
l'Eucaristia significa adorar el que rebem. Precisament així, i
només així, ens fem una sola cosa amb Ell i, en certa manera,
pregustem anticipadament la bellesa de la litúrgia celestial. L'adoració
fora de la santa Missa prolonga i intensifica el que ha s’esdevingut en
la mateixa celebració litúrgica. En efecte, «només
en l'adoració pot madurar una acollida profunda i veritable. I precisament
en aquest acte personal de trobament amb el Senyor madura després
també la missió social continguda en l'Eucaristia i que vol
trencar les barreres no només entre el Senyor i nosaltres, sinó
també i sobretot, les barreres que ens separen els uns dels altres».193
La pràctica de
l’adoració eucarística
67. Per tant, unit a l'assemblea
sinodal, recomano ardentment als Pastors de l'Església i al Poble
de Déu la pràctica de l'adoració eucarística,
tant personal com comunitaria.194 Referent a això, serà de
gran ajuda una catequesi adequada en la qual s'expliqui als fidels la importància
d'aquest acte de culte que permet viure més profundament i amb major
fruit la celebració litúrgica. A més, quan sigui possible,
sobretot en els llocs amb més població, serà convenient
indicar les esglésies o oratoris que es poden dedicar a l'adoració
perpètua. Recomano també que en la formació catequètica,
sobretot en el cicle de preparació per a la Primera Comunió,
s'iniciï els infants en el significat i la bellesa de ser al costat
de Jesús, i es fomenti l’admiració per la seva presència
en l'Eucaristia.
Voldria expressar aquí
admiració i suport als Instituts de vida consagrada, els membres
dels quals dediquen una part important del seu temps a l'adoració
eucarística. D'aquesta manera ens ofereixen l'exemple de persones
que es deixen transformar per la presència real del Senyor. Alhora,
desitjo animar les associacions de fidels i les Confraries que tenen aquesta
pràctica com un compromís especial, que per ell esdevenen
ferment de contemplació per a tota l'Església i crida a la
centralitat de Crist per a la vida dels individus i de les comunitats.
Formes de devoció
eucarística
68. La relació personal
que cada fidel estableix amb Jesús, present en l'Eucaristia, el
posa sempre en contacte amb tota la comunió eclesial, fent que prengui
consciència de la seva pertinença al Cos de Crist. Per això,
a més de convidar els fidels a trobar personalment temps per estar
en oració davant del Sagrament de l'altar, demano a les parròquies
i a altres grups eclesials que promoguin moments d'adoració comunitària.
Òbviament, conserven tot el seu valor les formes de devoció
eucarística ja existents. Penso, per exemple, en les processons
eucarístiques, sobretot la processó tradicional en la solemnitat
del Corpus Christi, en la pràctica pietosa de les Quaranta Hores,
en els Congressos eucarístics locals, nacionals i internacionals,
i en altres iniciatives anàlogues. Aquestes formes de devoció,
degudament actualitzades i adaptades a les diverses circumstàncies,
mereixen ser conreades també avui.195
El lloc del sagrari en
l’Església
69. Sobre la importància
de la reserva eucarística i de l'adoració i veneració
del sagrament del sacrifici de Crist, el Sínode dels Bisbes ha reflexionat
sobre l'adequada col·locació del sagrari en les nostres esglésies.196
En efecte, això ajuda a reconèixer la presència real
de Crist en el Santíssim Sagrament. Per tant, és necessari
que el lloc en el qual es conserven les espècies eucarístiques
sigui identificat fàcilment per qualsevol que entri a l'església,
gràcies també al llantió encès. Per això,
s'ha de tenir en compte l'estructura arquitectònica de l'edifici
sacre: a les esglésies on no hi ha capella del Santíssim
Sagrament, i el sagrari és a l'altar major, convé continuar
usant l'esmentada estructura per a la conservació i adoració
de l'Eucaristia, evitant de posar-hi al davant la seu del celebrant. A
les esglésies noves convé preveure que la capella del Santíssim
sigui a prop del presbiteri; i si això no fos possible, és
preferible posar el sagrari al presbiteri, prou alt, al centre de l'absis,
o bé en un altre punt on resulti ben visible. Tots aquests detalls
ajuden a donar dignitat al sagrari, de l’aspecte artístic del qual
també cal tenir-ne cura. Òbviament, s'ha tenir en compte
el que diu referent a això l'Ordenament General del Missal Romà.197
En tot cas, el judici definitiu en aquesta matèria correspon al
Bisbe diocesà.
TERCERA
PART.
EUCARISTIA, MISTERI
QUE S’HA DE VIURE
«A mi m'ha enviat
el Pare que viu, i jo visc gràcies al Pare; igualment els qui em
mengen a mi viuran gràcies a mi» (Jn 6,57)
Forma
eucarística de la vida cristiana
El culte espiritual –
logiké latreía (Rm 12,1)
70. El Senyor Jesús,
que per nosaltres s'ha fet aliment de veritat i amor, parlant del do de
la seva vida ens assegura que «qui menja aquest pa, viurà
per sempre» (Jn 6,51). Però aquesta «vida eterna»
s'inicia en nosaltres ja en aquest temps pel canvi que el do eucarístic
realitza en nosaltres: «Els qui em mengen a mi viuran gràcies
a mi» (Jn 6,57). Aquestes paraules de Jesús ens permeten de
comprendre com el misteri «cregut» i «celebrat»
conté per ell mateix un dinamisme que fa d’ell principi de vida
nova en nosaltres i forma d’existència cristiana. En efecte, combregant
amb el Cos i la Sang de Jesucrist participem de la vida divina d'una manera
cada vegada més adulta i conscient. Anàlogament al que sant
Agustí diu en les Confessions sobre el Logos etern, aliment de l'ànima,
posant en relleu el seu caràcter paradoxal, el sant Doctor imagina
que li diu: «Sóc el nodriment dels qui són grans: creixes,
i em menjaràs, sense que per això em transformi en tu, com
l'aliment de la teva carn; sinó que tu et transformaràs en
mi».198 En efecte, no és l'aliment eucarístic el que
es transforma en nosaltres, sinó que som nosaltres els qui gràcies
a ell acabem per ser canviats misteriosament. Crist ens alimenta unint-nos
a ell; «ens atreu cap a ell».199
La Celebració eucarística
apareix aquí amb tota la seva força com a font i cimal de
l'existència eclesial, ja que expressa, alhora, tant l'inici com
el compliment del culte nou i definitiu, la logiké latreía.200
Referent a això, les paraules de sant Pau als Romans són
la formulació més sintètica de com l'Eucaristia transforma
tota la nostra vida en culte espiritual agradable a Déu: «Per
la misericòrdia que Déu ens té, us exhorto a oferir-vos
vosaltres mateixos com una víctima viva, santa i agradable a Déu:
aquest ha de ser el vostre culte veritable» (Rm 12,1). En aquesta
exhortació es veu la imatge del nou culte com a ofrena total de
la pròpia persona en comunió amb tota l'Església.
La insistència de l'Apòstol sobre l'ofrena dels nostres cossos
subratlla la concreció humana d'un culte que no és desencarnat.
A propòsit d’això, el sant d'Hipona ens continua recordant
que «aquest és el sacrifici dels cristians, és a dir,
arribar a ser molts en un sol cos en Crist. L'Església celebra aquest
misteri amb el sagrament de l'altar, que els fidels coneixen bé,
i on se'ls mostra clarament que la que s'ofereix és ella mateixa».201
En efecte, la doctrina catòlica afirma que l'Eucaristia, com a sacrifici
de Crist, és també sacrifici de l'Església i, per
tant, dels fidels.202 La insistència sobre el sacrifici - «fer
sagrat» - expressa aquí tota la densitat existencial que es
troba implicada en la transformació de la nostra realitat humana
guanyada per Crist (cf. Fl 3,12).
Eficàcia integradora
del culte eucarístic
71. El nou culte cristià
inclou tots els aspectes de la vida, transfigurant-la: «Tant si mengeu
com si beveu, com si feu una altra cosa, feu-ho tot a glòria de
Déu» (1Co 10,31). El cristià està cridat a expressar
en cada acte de la seva vida el veritable culte a Déu. D'aquí
pren forma la naturalesa intrínsecament eucarística de la
vida cristiana. L'Eucaristia, en implicar la realitat humana concreta del
creient, fa possible, dia a dia, la transfiguració progressiva de
l'home, cridat per la gràcia a ser imatge del Fill de Déu
(cf. Rm 8,29 s.). Tot allò que hi ha d'autènticament humà
- pensaments i afectes, paraules i obres - troba en el sagrament de l'Eucaristia
la forma adequada per ser viscut en plenitud. Apareix aquí tot el
valor antropològic de la novetat radical portada per Crist amb l'Eucaristia:
el culte a Déu en la vida humana no pot quedar relegat a un moment
particular i privat sinó que, per la seva naturalesa, tendeix a
impregnar qualsevol aspecte de la realitat de l'individu. El culte agradable
a Déu es converteix així en una nova manera de viure totes
les circumstàncies de l'existència, en la qual cada detall
queda exaltat en ser viscut dins de la relació amb Crist i com ofrena
a Déu. La glòria de Déu és l'home vivent (cf.
1Co 10,31). I la vida de l'home és la visió de Déu.203
Iuxta
dominicam viventes – Viure segons el diumenge
72. Aquesta novetat radical
que l'Eucaristia introdueix en la vida de l'home ha estat present en la
consciència cristiana des del principi. Els fidels han percebut
de seguida l'influx profund que la Celebració eucarística
exercia sobre el seu estil de vida. Sant Ignasi d’Antioquia expressava
aquesta veritat qualificant els cristians com «els qui han arribat
a la nova esperança», i els presentava com els que viuen «segons
el diumenge» (iuxta dominicam viventes).204 Aquesta fórmula
del gran màrtir d’Antioquia il·lumina clarament la relació
entre la realitat eucarística i la vida cristiana en la seva quotidianitat.
El costum característic dels cristians de reunir-se el primer dia
després del dissabte per celebrar la resurrecció de Crist
- segons el relat de sant Justí màrtir205 - és el
fet que defineix també la forma de l'existència renovada
pel trobament amb Crist. La fórmula de sant Ignasi - «viure
segons el diumenge» - subratlla també el valor paradigmàtic
que aquest dia sant posseeix respecte qualsevol altre dia de la setmana.
En efecte, la seva diferència no rau simplement a deixar les activitats
habituals, com una espècie de parèntesi dins del ritme normal
dels dies. Els cristians sempre han viscut aquest dia com el primer de
la setmana, perquè en ell es fa memòria de la novetat radical
portada per Crist. Així, doncs, diumenge és el dia en què
el cristià troba aquesta forma eucarística de la seva existència
i a la que està cridat a viure constantment. «Viure segons
el diumenge» vol dir viure conscients de l'alliberament portat per
Crist i desenvolupar la pròpia vida com ofrena de nosaltres mateixos
a Déu, perquè la seva victòria es manifesti plenament
a tots els homes a través d'una conducta renovada íntimament.
Viure el precepte dominical
73. Els Pares sinodals,
conscients d'aquest nou principi de vida que l'Eucaristia posa en el cristià,
han reafirmat la importància del precepte dominical per a tots els
fidels, com a font de llibertat autèntica, per poder viure cada
dia segons el que han celebrat en el «dia del Senyor». En efecte,
la vida de fe perilla quan ja no s'estableix el desig de participar en
la Celebració eucarística, en la qual es fa memòria
de la victòria pasqual. Participar en l'assemblea litúrgica
dominical, juntament amb tots els germans i germanes amb els quals es forma
un sol cos en Jesucrist, és una cosa que la consciència cristiana
reclama i que alhora la forma. Perdre el sentit del diumenge, com a dia
del Senyor per santificar, és símptoma d'una pèrdua
del sentit autèntic de la llibertat cristiana, la llibertat dels
fills de Déu.206 Referent a això, són boniques les
observacions del meu venerat predecessor Joan Pau II a la Carta apostòlica
Dies Domini.207 a propòsit de les diverses dimensions del diumenge
per als cristians: aquest és Dies Domini, amb referència
a l'obra de la creació; Dies Christi com a dia de la nova creació
i del do de l'Esperit Sant que ens dóna el Senyor Ressuscitat; Dies
Ecclesiae com a dia en què la comunitat cristiana es congrega per
a la celebració; Dies hominis com a dia d'alegria, descans i caritat
fraterna.
Per tant, aquest dia es
mostra com a festa primordial en la qual cada fidel, en l'ambient en el
qual viu, pot ser anunciador i custodi del sentit del temps. En efecte,
d'aquest dia brolla el sentit cristià de l'existència i una
nova manera de viure el temps, les relacions, el treball, la vida i la
mort. Per tant, és bo que en el dia del Senyor els grups eclesials
organitzin entorn de la Celebració eucarística dominical
manifestacions pròpies de la comunitat cristiana: trobades d'amistat,
iniciatives per formar la fe d’infants, joves i adults, peregrinacions,
obres de caritat i diversos moments d'oració. Davant d'aquests valors
tan importants - encara que el dissabte a la tarda, des de les primeres
Vigílies, ja pertanyi al diumenge i estigui permès complir
el precepte dominical- és precís recordar que el diumenge
mereix ser santificat en ell mateix, perquè no acabi essent un dia
«buit de Déu».208
El sentit del descans
i del treball
74. És particularment
urgent en el nostre temps recordar que el dia del Senyor és també
el dia de descans de la feina. Esperem amb gran interès que la societat
civil també ho reconegui així, a fi que sigui possible alliberar-se
de les activitats laborals sense sofrir per això cap perjudici.
En efecte, els cristians, en certa relació amb el sentit del dissabte
en la tradició jueva, han considerat el dia del Senyor també
com el dia del descans del treball quotidià. Això té
un significat propi perquè constitueix una relativització
del treball, el qual ha d'estar orientat a l'home: el treball és
per a l'home i no l'home per al treball. És fàcil intuir
que així es protegeix l'home, al qual s'emancipa d'una possible
forma d'esclavitud. Com he tingut ocasió d'afirmar, «el treball
revesteix una importància primària per a la realització
de l'home i el desenvolupament de la societat, i per això és
precís que s'organitzi i desenvolupi sempre amb ple respecte vers
la dignitat humana i al servei del bé comú. Alhora, és
indispensable que l'home no es deixi dominar pel treball, que no l'idolatri
ni pretengui trobar en ell el sentit últim i definitiu de la vida».209
En el dia consagrat a Déu és on l'home comprèn el
sentit de la seva vida i també de l'activitat laboral.210
Assemblees dominicals
en absència de sacerdot
75. En aprofundir en el
sentit de la Celebració dominical per a la vida del cristià,
es planteja espontàniament el problema de les comunitats cristianes
en les quals falta el sacerdot i on, per tant, no és possible celebrar
la santa Missa el dia del Senyor. Referent a això, s'ha de reconèixer
que ens trobem davant de situacions bastant diferents entre elles. El Sínode,
abans que res, ha recomanat els fidels apropar-se a alguna de les esglésies
de la diòcesi on hi hagi garantida la presència del sacerdot,
encara que això els demani un cert sacrifici.211 En canvi, allà
on les grans distàncies fan pràcticament impossible la participació
en l'Eucaristia dominical, és important que les comunitats cristianes
es reuneixin igualment per lloar el Senyor i fer memòria del dia
dedicat a Ell. Tanmateix, això s'ha de realitzar en el context d'una
adequada instrucció sobre la diferència entre la santa Missa
i les assemblees dominicals en absència de sacerdot. L'atenció
pastoral de l'Església s'expressa en aquest cas vigilant que la
litúrgia de la Paraula, organitzada sota la direcció d'un
diaca o d'un responsable de la comunitat, al qual se li ha confiat degudament
aquest ministeri per l'autoritat competent, es compleixi segons un ritual
específic elaborat per les Conferències episcopals i aprovat
per elles amb aquesta finalitat.212 Recordo que correspon als Ordinaris
concedir la facultat de distribuir la comunió en les esmentades
litúrgies, valorant acuradament la conveniència de l'opció.
A més, s'ha d'evitar que les esmentades assemblees provoquin confusió
sobre el paper central del sacerdot i la dimensió sacramental en
la vida de l'Església. La importància del paper dels laics
al servei de les comunitats cristianes, als qui s'ha d'agrair la seva generositat,
mai no ha d'ocultar el ministeri insubstituïble dels sacerdots per
la vida de l’Església.213 Així doncs, s'ha de vigilar atentament
que les assemblees sense sacerdot no portin a punts de vista eclesiològics
en contrast amb la veritat de l'Evangeli i la tradició de l'Església.
És més, haurien de ser ocasions privilegiades per demanar
a Déu que enviï sants sacerdots. Referent a això, és
commovedor el que escrivia el papa Joan Pau II a la Carta als Sacerdots
el Dijous Sant de 1979, en la qual recordava aquells llocs en els quals
la gent, privada del sacerdot per part del règim dictatorial, es
reunia en una església o santuari, posava sobre l'altar l'estola
que encara conservava i recitava les oracions de la litúrgia eucarística,
fent silenci «en el moment que correspon a la transsubstanciació»,
donant així testimoni de com «ardentment desitgen escoltar
les paraules que només els llavis d'un sacerdot poden pronunciar
eficaçment».214 Precisament en aquesta perspectiva, tenint
en compte el bé incomparable que es deriva de la celebració
del Sacrifici eucarístic, demano a tots els sacerdots una activa
i concreta disponibilitat per visitar el més sovint possible les
comunitats confiades a la seva atenció pastoral, perquè no
romanguin massa temps sense el Sagrament de la caritat.
Una
forma eucarística de la vida cristiana, la pertinença eclesial
76. La importància
del diumenge com a Dies Ecclesiae ens porta a la relació intrínseca
entre la victòria de Jesús sobre el mal i sobre la mort i
la nostra pertinença al seu Cos eclesial. En efecte, el Dia del
Senyor tot cristià descobreix també la dimensió comunitària
de la pròpia existència redimida. Participar en l'acció
litúrgica, combregar amb el Cos i la Sang de Crist vol dir, alhora,
fer cada vegada més íntima i profunda la nostra pertinença
a Ell, que ha mort per nosaltres (cf. 1Co 6,19 s.; 7,23). Veritablement,
qui s'alimenta de Crist viu per Ell. El sentit profund de la communio sanctorum
s'entén en relació amb el Misteri eucarístic. La comunió
té sempre i de manera inseparable una connotació vertical
i una d’horitzontal: comunió amb Déu i comunió amb
els germans i germanes. Les dues dimensions es troben misteriosament en
el do eucarístic. «On es destrueix la comunió amb Déu,
que és comunió amb el Pare, amb el Fill i amb l'Esperit Sant,
es destrueix també l'arrel i la font de la comunió amb nosaltres.
I on no es viu la comunió entre nosaltres, tampoc no és viva
i veritable la comunió amb el Déu Trinitari».215 Així,
doncs, cridats a ser membres de Crist i, per tant, membres els uns dels
altres (cf. 1Co 12,27), formem una realitat fundada ontològicament
en el Baptisme i alimentada per l'Eucaristia, una realitat que requereix
una resposta sensible en la vida de les nostres comunitats.
La forma eucarística
de la vida cristiana és sens dubte una forma eclesial i comunitària.
La manera concreta en la qual cada fidel pot experimentar la seva pertinença
al Cos de Crist es realitza a través de la diòcesi i les
parròquies, com estructures fonamentals de l'Església en
un territori particular. Associacions, moviments eclesials i noves comunitats
-amb la vitalitat dels seus carismes concedits per l'Esperit Sant per al
nostre temps-, així com també els Instituts de vida consagrada,
han d'oferir la seva contribució específica per afavorir
en els fidels la percepció de pertànyer al Senyor (cf. Rm
14,8). El fenomen de la secularització, que comporta aspectes marcadament
individualistes, ocasiona els seus efectes perniciosos sobretot en les
persones que s'aïllen i quan hi ha un sentit escàs de pertinença.
El cristianisme, des dels seus inicis, suposa sempre una companyia, una
xarxa de relacions vivificades contínuament per l'escolta de la
Paraula, la Celebració eucarística i animades per l'Esperit
Sant.
Espiritualitat i cultura
eucarístiques
77. És significatiu
que els Pares sinodals hagin afirmat que «els fidels cristians necessiten
una comprensió més profunda de les relacions entre l'Eucaristia
i la vida quotidiana. L'espiritualitat eucarística no és
només participació en la Missa i devoció al Santíssim
Sagrament. Inclou la vida sencera».216 Aquesta consideració
té avui un particular significat per a tots nosaltres. S'ha de reconèixer
que un dels efectes més greus de la secularització, abans
esmentada, consisteix a haver relegat la fe cristiana al marge de l'existència,
com si fos una mica inútil respecte el desenvolupament concret de
la vida dels homes. El fracàs d'aquesta manera de viure «com
si Déu no existís» està ara a la vista de tots.
Avui es necessita redescobrir que Jesucrist no és una simple convicció
privada o una doctrina abstracta, sinó una persona real, l'entrada
de la qual en la història és capaç de renovar la vida
de tots. Per això l'Eucaristia, com a font i cimal de la vida i
la missió de l'Església, s'ha de traduir en espiritualitat,
en vida «segons l'esperit» (cf. Rm 8,4 s.; Ga 5,16.25). Resulta
significatiu que sant Pau, en el passatge de la Carta als Romans on convida
a viure el nou culte espiritual, esmenta alhora la necessitat de canviar
la pròpia manera de viure i pensar: «No us emmotlleu al món
present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè
pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò
que és bo, agradable a ell i perfecte» (12,2). D'aquesta manera,
l'Apòstol de la gent subratlla la relació entre el veritable
culte espiritual i la necessitat d'entendre d'una manera nova la vida i
viure-la. La renovació de la mentalitat és part integrant
de la forma eucarística de la vida cristiana; «així
ja no serem més com infants, moguts d’ací d’allà i
portats a la deriva pel vent de qualsevol doctrina » (Ef 4,14).
Eucaristia
i evangelització de les cultures
78. De tot l'exposat es
desprèn que el Misteri eucarístic ens fa entrar en diàleg
amb les diferents cultures, encara que en cert sentit també les
desafia.217 S’ha de reconèixer el caràcter intercultural
d'aquest nou culte, d'aquesta logiké latreía. La presència
de Jesucrist i l'efusió de l'Esperit Sant són esdeveniments
que poden confrontar-se sempre amb cada realitat cultural, per fermentar-la
evangèlicament. Per tant, això comporta el compromís
de promoure amb convicció l'evangelització de les cultures,
amb la consciència que el mateix Crist és la veritat de tot
home i de tota la història humana. L'Eucaristia es converteix en
criteri de valorització de tot el que el cristià troba en
les diferents expressions culturals. En aquest important procés
podem escoltar les molt significatives paraules de sant Pau, el qual, en
la seva Primera Carta als Tessalonicencs, exhorta: «Examineu-ho tot,
i quedeu-vos amb el que és bo» (5,21).
Eucaristia
i fidels laics
79. En Crist, Cap de l'Església
que és el seu Cos, tots els cristians formen el «llinatge
escollit, casa reial, comunitat sacerdotal, nació santa, poble que
Déu s'ha reservat, perquè proclameu la lloança d'aquell
qui us ha cridat de les tenebres a la seva llum admirable» (1Pe 2,9).
L'Eucaristia, com a misteri que s'ha de viure, s'ofereix a cada persona
en la condició en la qual es troba, fent que visqui quotidianamente
la novetat cristiana en la seva situació existencial. Ja que el
Sacrifici eucarístic alimenta i fa créixer en nosaltres el
que ja se'ns ha donat en el Baptisme, pel qual tots estem cridats a la
santedat,218 això hauria d'aflorar i manifestar-se també
en les situacions o estats de vida en les quals es troba cada cristià.
Vivint la pròpia vida com a vocació, es converteix el dia
rere dia en un culte agradable a Déu. A partir de la reunió
litúrgica, el Sagrament de l'Eucaristia ens compromet en la realitat
quotidiana perquè tot es faci a glòria de Déu.
Ja que el món és
«el camp» (Mt 13,38) en el qual Déu posa els seus fills
com a bona llavor, els laics cristians, en virtut del Baptisme i de la
Confirmació, i enfortits per l'Eucaristia, estan cridats a viure
la novetat radical portada per Crist precisament en les condicions comunes
de la vida.219 Han de conrear el desig que l'Eucaristia influeixi cada
vegada més profundament en la seva vida quotidiana, convertint-los
en testimonis visibles en el propi ambient de feina i en tota la societat.220
Animo de manera particular les famílies perquè aquest Sagrament
sigui font de força i inspiració. L'amor entre l'home i la
dona, l'acollida de la vida i la tasca educativa es revelen com a àmbits
privilegiats en què l'Eucaristia pot mostrar la seva capacitat de
transformar l'existència i omplir-la de sentit.221 Els Pastors no
han de deixar mai de recolzar, educar i animar els fidels laics a viure
plenament la seva pròpia vocació a la santedat dins del món,
al qual Déu ha estimat tant que li ha lliurat el seu Fill perquè
el salvi (cf. Jn 3,16).
Eucaristia
i espiritualitat sacerdotal
80. La forma eucarística
de l'existència cristiana es manifesta de manera particular en l'estat
de vida sacerdotal. L'espiritualitat sacerdotal és intrínsecament
eucarística. La llavor d'aquesta espiritualitat es pot trobar en
les paraules que el bisbe pronuncia en la litúrgia de l'Ordenació:
«Rep l'ofrena del poble sant per presentar-la a Déu. Pensa
sempre el que faràs, reprodueix en tu el que commemoraràs
i conforma la teva vida al misteri de la creu del Senyor».222 El
sacerdot, per donar a la seva vida una forma eucarística cada vegada
més plena, ja en el període de formació i després
en els anys successius, ha de dedicar temps a la vida espiritual.223 Ell
està cridat a ser sempre un autèntic cercador de Déu,
i a la vegada a romandre proper a les preocupacions dels homes. Una vida
espiritual intensa li permetrà entrar més profundament en
comunió amb el Senyor i l'ajudarà a deixar-se guanyar per
l'amor de Déu, donant-ne testimoni en totes les circumstàncies,
encara que siguin difícils i ombrívoles. Per això,
juntament amb els Pares del Sínode, recomano als sacerdots «la
celebració quotidiana de la santa Missa, encara que no hi hagi participació
de fidels».224 Aquesta recomanació està en consonància
abans que res amb el valor objectivament infinit de cada Celebració
eucarística; i, a més, està motivat per la seva singular
eficàcia espiritual, perquè si la santa Missa es viu amb
atenció i amb fe, és formativa en el sentit més profund
de la paraula, perquè promou la conformació amb Crist i consolida
el sacerdot en la seva vocació.
Eucaristia i vida consagrada
81. En el context
de la relació entre l'Eucaristia i les diverses vocacions eclesials
resplendeix de manera particular «el testimoni profètic de
les consagrades i els consagrats, que troben en la Celebració eucarística
i en l'adoració la força per al seguiment radical del Crist
obedient, pobre i cast».225 Els consagrats i les consagrades, fins
i tot exercint molts serveis en el camp de la formació humana, en
l'atenció als pobres, en l'ensenyament o en l'assistència
als malalts, saben que l'objectiu principal de la seva vida és «la
contemplació de les coses divines i la unió assídua
amb Déu».226 La contribució essencial que l'Església
espera de la vida consagrada és més en l'ordre del ser que
en el del fer. En aquest context, voldria subratllar la importància
del testimoni virginal precisament en relació amb el misteri de
l'Eucaristia. En efecte, a més de la relació amb el celibat
sacerdotal, el Misteri eucarístic manifesta una relació intrínseca
amb la virginitat consagrada, ja que és expressió de la consagració
exclusiva de l'Església a Crist, que ella amb fidelitat radical
i fecunda acull com el seu Espòs.227 La virginitat consagrada troba
en l'Eucaristia inspiració i aliment per al seu lliurament total
a Crist. A més, en l'Eucaristia obté consol i impuls per
ser, també en el nostre temps, signe de l'amor gratuït i fecund
de Déu envers la humanitat. A través del seu testimoni específic,
la vida consagrada es converteix objectivament en referència i anticipació
d'aquelles «noces de l’Anyell» (Ap 19,7-9), meta de tota la
història de la salvació. En aquest sentit, és una
crida eficaç a l'horitzó escatològic que tot home
necessita per poder orientar les seves pròpies opcions i decisions
de vida.
Eucaristia i transformació
moral
82. Descobrir la bellesa
de la forma eucarística de la vida cristiana ens porta a reflexionar
també sobre la força moral que l'esmentada forma produeix
per defensar l'autèntica llibertat dels fills de Déu. Amb
això desitjo recordar una temàtica sorgida en el Sínode
sobre la relació entre la forma eucarística de la vida i
la transformació moral. El papa Joan Pau II afirmava que la vida
moral «posseeix el valor d'un “culte espiritual'' (Rm 12,1; cf. Fl
3,3) que neix i s'alimenta d'aquella inesgotable font de santedat i glorificació
de Déu que són els sagraments, especialment l'Eucaristia;
en efecte, participant en el sacrifici de la Creu, el cristià combrega
amb l'amor de donació de Crist i es capacita i compromet a viure
aquesta mateixa caritat en totes les seves actituds i comportaments de
vida».228 En definitiva, «en el “culte”' mateix, en la comunió
eucarística, hi ha inclòs alhora el ser estimat i l'estimar
als altres. Una Eucaristia que no comporti un exercici pràctic de
l'amor és fragmentària en ella mateixa».229
Aquesta referència
al valor moral del culte espiritual no s'ha d'interpretar en clau moralista.
És abans que res el joiós descobriment del dinamisme de l'amor
al cor que acull el do del Senyor, s'abandona a Ell i troba la veritable
llibertat. La transformació moral que comporta el nou culte instituït
per Crist és una tensió i un desig cordial de correspondre
a l'amor del Senyor amb tot el propi ésser, malgrat la consciència
de la pròpia fragilitat. Tot això està ben reflectit
en el relat evangèlic de Zaqueu (cf. Lc 19,1-10). Després
d'haver allotjat Jesús a casa seva, el publicà es va veure
completament transformat: decidí donar la meitat dels seus béns
als pobres i en va tornar quatre vegades més a qui havia robat.
L'impuls moral, que neix d'acollir Jesús a la nostra vida, brolla
de la gratitud per haver experimentat la immerescuda proximitat del Senyor.
Coherència eucarística
83. És important
notar el que els Pares sinodals l’han denominat coherència eucarística,
a la qual està cridada objectivament la nostra vida. En efecte,
el culte agradable a Déu mai no és un acte merament privat,
sense conseqüències en les nostres relacions socials: al contrari,
exigeix el testimoni públic de la nostra fe. Òbviament, això
val per a tots els batejats, però té una importància
particular per als qui, per la posició social o política
que ocupen, han de prendre decisions sobre valors fonamentals, com el respecte
i la defensa de la vida humana, des de la seva concepció fins al
seu final natural, la família fundada en el matrimoni entre home
i dona, la llibertat d'educació dels fills i la promoció
del bé comú en totes les seves formes.230 Aquests valors
no són negociables. Així, doncs, els polítics i els
legisladors catòlics, conscients de la seva greu responsabilitat
social, han de sentir-se particularment interpel·lats per la seva
consciència, rectament formada, per presentar i recolzar lleis inspirades
en els valors fonamentats de la naturalesa humana.231 Això té
a més una relació objectiva amb l'Eucaristia (cf. 1Co 11,27-29).
Els Bisbes han de reclamar constantment l'atenció sobre aquests
valors. Això és part de la seva responsabilitat envers el
ramat que els ha estat confiat.232
Eucaristia,
misteri que s’ha d’anunciar
Eucaristia i missió
84. En l'homilia de la Celebració
eucarística amb què vaig iniciar solemnement el meu ministeri
en la Càtedra de Pere, deia: «No hi ha res més bonic
que haver estat atrapats, que haver quedat plens d’estupor per l'Evangeli,
davant el Crist. Res més bell que conèixer-lo i comunicar
als altres l'amistat amb ell».233 Aquesta afirmació assumeix
una major intensitat si pensem en el Misteri eucarístic. En efecte,
no podem guardar per a nosaltres l'amor que celebrem en el Sagrament. Aquest
exigeix per la seva naturalesa ser comunicat a tots. El que el món
necessita és l'amor de Déu, trobar Crist i creure en Ell.
Per això l'Eucaristia no és només font i cimal de
la vida de l'Església; ho és també de la seva missió:
«Una Església autènticament eucarística és
una Església missionera».234 També nosaltres podem
dir als nostres germans amb convicció: «Us anunciem allò
que hem vist i sentit, perquè també vosaltres tingueu comunió
amb nosaltres» (1Jn 1,3). Veritablement, no hi ha res més
bonic que trobar Crist i comunicar-lo als altres. A més, la institució
mateixa de l'Eucaristia anticipa el que és el cor de la missió
de Jesús: Ell és l'enviat del Pare per a la redempció
del món (cf. Jn 3,16-17; Rm 8,32). En l'últim Sopar Jesús
confia als seus deixebles el Sagrament que actualitza el sacrifici que
Ell ha fet d’ell mateix en obediència al Pare per a la salvació
de tots nosaltres. No podem apropar-nos a la Taula eucarística sense
deixar-nos portar per aquest moviment de la missió que, partint
del cor mateix de Déu, tendeix a arribar a tots els homes. Així
doncs, l'impuls missioner és part constitutiva de la forma eucarística
de la vida cristiana.
Eucaristia i testimoni
85. La missió primera
i fonamental que rebem dels sants Misteris que celebrem és la de
donar testimoni amb la nostra vida. L’estupor davant el do que Déu
ens ha fet en Crist imprimeix en la nostra vida un dinamisme nou, comprometent-nos
a ser testimonis del seu amor. Ens convertim en testimonis quan, per les
nostres accions, paraules i manera de ser, apareix l’Altre i es comunica.
Es pot dir que el testimoni és el mitjà amb què la
veritat de l'amor de Déu arriba a l'home en la història,
convidant-lo a acollir lliurement aquesta novetat radical. En el testimoni
Déu, per dir-ho així, s'exposa al risc de la llibertat de
l'home. Jesús mateix és el testimoni fidel i veraç
(cf. Ap 1,5; 3,14); ha vingut per donar testimoni de la veritat (cf. Jn
18,37). Amb aquestes reflexions desitjo recordar un concepte molt apreciat
pels primers cristians, però que també ens afecta a nosaltres,
cristians d'avui: el testimoni fins a la donació de nosaltres mateixos,
fins al martiri, ha estat considerat sempre en la història de l'Església
com el cimal del nou culte espiritual: «oferir-vos vosaltres mateixos»
(Rm 12,1). Es pot recordar, per exemple, el relat del martiri de sant Policarp
d'Esmirna, deixeble de sant Joan: tot l'esdeveniment dramàtic és
descrit com una litúrgia, més encara, com si el màrtir
mateix es convertís en Eucaristia.235 Pensem també en la
consciència eucarística que Ignasi d’Antioquia expressa davant
del seu martiri: ell es considera «blat de Déu» i desitja
arribar a ser en el martiri «pa pur de Crist».236 El cristià
que ofereix la seva vida en el martiri entra en plena comunió amb
la Pasqua de Jesucrist i així es converteix amb Ell en Eucaristia.
Tampoc no falten avui a l'Església màrtirs en els quals es
manifesta de manera suprema l'amor de Déu. Tanmateix, encara que
no es requereixi la prova del martiri, sabem que el culte agradable a Déu
implica també interiorment aquesta disponibilitat,237 i es manifesta
en el testimoni alegre i convençut davant del món d'una vida
cristiana coherent allà on el Senyor ens crida a anunciar-lo.
Jesucrist, únic
Salvador
86. Subratllar la relació
intrínseca entre Eucaristia i missió ens ajuda a redescobrir
també el contingut últim del nostre anunci. Com més
viu sigui l'amor per l'Eucaristia al cor del poble cristià, tant
més clara tindrà la tasca de la seva missió: portar
el Crist. No és només una idea o una ètica inspirada
en Ell, sinó el do de la seva mateixa Persona. Qui no comunica la
veritat de l'Amor al germà encara no n'ha donat bastant. L'Eucaristia,
com a sagrament de la nostra salvació, ens porta a considerar de
manera ineludible la unicitat de Crist i de la salvació realitzada
per Ell amb el preu de la seva sang. Per tant, l'exigència d'educar
constantment a tots en el treball missioner, el centre del qual és
l'anunci de Jesús, únic Salvador, sorgeix del Misteri eucarístic,
cregut i celebrat.238 Així s'evitarà que es redueixi a una
interpretació merament sociològica la decisiva obra de promoció
humana que sempre comporta tot autèntic procés d'evangelització.
Llibertat de culte
87. En aquest context, desitjo
parlar d’allò que els Pares han afirmat durant l'assemblea sinodal
sobre les greus dificultats que afecten la missió d'aquelles comunitats
cristianes que viuen en condicions de minoria o fins i tot privades de
llibertat religiosa.239 Realment hem de donar gràcies al Senyor
per tots els Bisbes, sacerdots, persones consagrades i laics que s'esforcen
per anunciar l'Evangeli i viuen la seva fe amb el risc de perdre la vida.
A moltes regions del món el simple fet d'anar a l'Església
és un testimoni heroic que exposa les persones a la marginació
i a la violència. En aquesta ocasió, també desitjo
refermar la solidaritat de tota l'Església amb els que sofreixen
per la falta de llibertat de culte. Allà on falta la llibertat religiosa,
ho sabem, falta en definitiva la llibertat més significativa, ja
que en la fe l'home expressa la seva íntima convicció sobre
el sentit últim de la seva pròpia vida. Demanem, doncs, que
augmentin els espais de llibertat religiosa en tots els Estats perquè
els cristians, així com també els membres d'altres religions,
puguin viure personalment i comunitària les seves conviccions lliurement.
Eucaristia, misteri que
s’ha d’oferir al món
Eucaristia: pa partit
per a la vida del món
88. «El pa que jo
donaré és la meva carn per a la vida del món »
(Jn 6,51). Amb aquestes paraules el Senyor revela el sentit veritable de
la donació de la pròpia vida per tots els homes i ens mostra
també l'íntima compassió que té per cada persona.
En efecte, els Evangelis ens narren moltes vegades els sentiments de Jesús
pels homes, de manera especial pels qui sofreixen i els pecadors (cf. Mt
20,34; Mc 6,54; Lc 9,41). Mitjançant un sentiment profundament humà,
Ell expressa la intenció salvadora de Déu per tots els homes,
a fi que arribin a la vida veritable. Cada celebració eucarística
actualitza sacramentalment la donació de la pròpia vida que
Jesús ha fet en la Creu per nosaltres i pel món sencer. Alhora,
en l'Eucaristia Jesús ens fa testimonis de la compassió de
Déu per cada germà i germana. Neix així, entorn del
Misteri eucarístic, el servei de la caritat envers el proïsme,
que «consisteix justament en què, en Déu i amb Déu,
amo també a la persona que no m'agrada o ni tan sols no conec. Això
només pot dur-se a terme a partir del trobament íntim amb
Déu, un trobament que s'ha convertit en comunió de voluntat,
arribant a implicar el sentiment. Llavors aprenc a mirar aquesta altra
persona no ja només amb els meus ulls i sentiments, sinó
des de la perspectiva de Jesucrist».240 D’aquesta manera en les persones
que trobo reconec germans i germanes pels quals el Senyor ha donat la seva
vida estimant-los «fins a l'extrem » (Jn 13,1). Per tant, les
nostres comunitats, quan celebren l'Eucaristia, han de ser cada vegada
més conscients que el sacrifici de Crist és per a tots i
que, per això, l'Eucaristia impulsa tot el qui cregui en Ell a fer-se
«pa partit» per als altres i, per tant, a treballar per un
món més just i fratern. Pensant en la multiplicació
dels pans i els peixos, hem de reconèixer que Crist continua exhortant
també avui els seus deixebles a comprometre's en primera persona:
«Doneu-los menjar vosaltres mateixos» (Mt 14,16). En veritat,
la vocació de cada un de nosaltres consisteix a ser, junt amb Jesús,
pa partit per a la vida del món.
Les implicacions socials
del Misteri eucarístic
89. La unió amb Crist
que es realitza en el Sagrament ens capacita també per a nous tipus
de relacions socials: «La “mística” del Sagrament té
un caràcter social». En efecte, «la unió amb
Crist és al mateix temps unió amb tots els altres a qui Ell
s'entrega. No puc tenir Crist només per a mi; únicament puc
pertànyer-li en unió amb tots els qui són seus o ho
seran».241 Referent a això, cal explicitar la relació
entre Misteri eucarístic i compromís social. L'Eucaristia
és sagrament de comunió entre germans i germanes que accepten
reconciliar-se en Crist, el qual ha fet de jueus i pagans un sol poble,
que ha fet caure el mur d'enemistat que els separava (cf. Ef 2,14). Només
aquesta constant tensió cap a la reconciliació permet combregar
dignament amb el Cos i la Sang de Crist (cf. Mt 5,23- 24). 242 Crist, pel
memorial del seu sacrifici, reforça la comunió entre els
germans i, de manera particular, dóna pressa als qui estan enfrontats
perquè accelerin la seva reconciliació obrint-se al diàleg
i al compromís per la justícia. No hi ha dubte que les condicions
per establir una pau veritable són la restauració de la justícia,
la reconciliació i el perdó.243 D’aquesta presa de consciència
neix la voluntat de transformar també les estructures injustes per
restablir el respecte de la dignitat de l'home, creat a imatge i semblança
de Déu. L'Eucaristia, a través de la posada en pràctica
d'aquest compromís, transforma en vida el que ella significa en
la celebració. Com he tingut ocasió d'afirmar, l'Església
no té com a tasca pròpia emprendre una batalla política
per realitzar la societat més justa possible; tanmateix, tampoc
no pot ni ha de quedar-se al marge de la lluita per la justícia.
L'Església «ha d’inserir-se en ella a través de l'argumentació
racional i ha de despertar les forces espirituals, sense les quals la justícia,
que sempre exigeix també renúncies, no pot afirmar-se ni
prosperar».244
En la perspectiva de la
responsabilitat social de tots els cristians, els Pares sinodals han recordat
que el sacrifici de Crist és misteri d'alliberament que ens interpel·la
i provoca contínuament. Dirigeixo per tant una crida a tots els
fidels perquè siguin realment operadors de pau i de justícia:
«En efecte, el qui participa en l'Eucaristia ha d'entossudir-se a
construir la pau en el nostre món marcat per tantes violències
i guerres, i de manera particular avui, pel terrorisme, la corrupció
econòmica i l'explotació sexual».245 Tots aquests problemes,
que al seu torn engendren altres fenòmens degradants, són
els qui desperten viva preocupació. Sabem que aquestes situacions
no es poden afrontar d'un manera superficial. Precisament, gràcies
al Misteri que celebrem, s'han de denunciar les circumstàncies que
van contra la dignitat de l'home, pel qual Crist ha vessat la seva sang,
afirmant així el valor eminent de cada persona.
L’aliment de la veritat
i la indigència de l’home
90. No podem romandre passius
davant de certs processos de globalització que amb freqüència
fan créixer desmesuradament a tot el món la diferència
entre rics i pobres. Hem de denunciar a qui malgasta les riqueses de la
terra, provocant desigualtats que clamen al cel (cf. Jn 5,4). Per
exemple, és impossible romandre callats davant «les imatges
colpidores dels grans camps de pròfugs o de refugiats -a moltes
parts del món- acollits en precàries condicions per deslliurar-se
d'una sort pitjor, però necessitats de tot. Aquests éssers
humans, no són els nostres germans i germans? Potser els seus fills,
no vénen al món amb les mateixes esperances legítimes
de felicitat que els altres?».246 El Senyor Jesús, Pa de vida
eterna, ens apressa i ens fa estar atents a les situacions de pobresa en
la qual es troba encara gran part de la humanitat: són situacions
la causa de les quals implica sovint una clara i inquietant responsabilitat
per part dels homes. En efecte, «hom pot afirmar, sobre la base de
dades estadístiques disponibles, que menys de la meitat de les grans
quantitats destinades globalment a armament seria més que suficient
per treure de manera estable de la indigència l'immens exèrcit
dels pobres. Això interpel·la la consciència humana.
El nostre comú compromís per la veritat pot i ha de donar
nova esperança a aquestes poblacions que viuen sota el llindar de
la pobresa, molt més a causa de situacions que depenen de les relacions
internacionals polítiques, comercials i culturals, que per circumstàncies
incontrolades».247
L'aliment de la veritat
ens impulsa a denunciar les situacions indignes de l'home en les quals,
a causa de la injustícia i l'explotació, mor per falta de
menjar, i ens dóna nova força i ànim per treballar
sense parar en la construcció de la civilització de l'amor.
Els cristians han procurat des del principi compartir els seus béns
(cf. Ac 4,32) i ajudar els pobres (cf. Rm 15,26). La col·lecta en
les assemblees litúrgiques no solament ens ho recorda expressament,
sinó que és també una necessitat molt actual. Les
institucions eclesials de beneficència, en particular Càritas
en els seus diversos àmbits, desenvolupen el preciós servei
d'ajudar les persones necessitades, sobretot els més pobres. Aquestes
institucions, inspirant-se en l'Eucaristia, que és el sagrament
de la caritat, es converteixen en la seva expressió concreta; per
això mereixen tot encomi i estímul pel seu compromís
solidari al món.
La
doctrina social de l‘Església
91. El misteri de l'Eucaristia
ens capacita i impulsa a un treball audaç en les estructures d'aquest
món per aportar aquell tipus de relacions noves que tenen la seva
font inesgotable en el do de Déu. L'oració que repetim cada
santa Missa: «Dóna’ns avui el nostre pa de cada dia»
ens obliga a fer tot el possible, en col·laboració amb les
institucions internacionals, estatals o privades, perquè cessi o
almenys disminueixi en el món l'escàndol de la gana i la
desnutrició que sofreixen tants milions de persones, especialment
en els països en vies de desenvolupament. El cristià laic en
particular, format a l'escola de l'Eucaristia, està cridat a assumir
directament la pròpia responsabilitat política i social.
Perquè pugui exercir adequadament les seves comeses cal preparar-lo
mitjançant una educació concreta en la caritat i en la justícia.
Per això, com ha demanat el Sínode, és necessari promoure
la doctrina social de l'Església i donar-la a conèixer a
les diòcesis i a les comunitats cristianes.248 En aquest preciós
patrimoni, procedent de la tradició eclesial més antiga,
trobem els elements que orienten amb profunda saviesa el comportament dels
cristians davant de les qüestions socials candents. Aquesta doctrina,
madurada durant tota la història de l'Església, es caracteritza
pel realisme i l'equilibri, i ajuda així a evitar compromisos equívocs
o utopies il·lusòries.
Santificació del
món i salvaguarda de la creació
92. Per a desenvolupar una
profunda espiritualitat eucarística que pugui incidir també
de manera significativa en el camp social, el poble cristià ha de
tenir consciència que, en donar gràcies per mitjà
de l'Eucaristia, ho fa en nom de tota la creació, i aspira així
a la santificació del món treballant intensament amb aquesta
finalitat.249 L’Eucaristia projecta una llum intensa sobre la història
humana i sobre tot el cosmos. En aquesta perspectiva sacramental aprenem,
dia rere dia, que tot esdeveniment eclesial té caràcter de
signe, mitjançant el qual Déu es comunica i ens interpel·la.
D'aquesta manera, la forma eucarística de la vida pot afavorir veritablement
un autèntic canvi de mentalitat en la manera de veure la història
i el món. La litúrgia mateixa ens hi educa quan, durant la
presentació de les ofrenes, el sacerdot dirigeix a Déu una
oració de benedicció i de petició sobre el pa i el
vi, «fruit de la terra», «de la vinya» i del «treball
dels homes». Amb aquestes paraules, a més d'incloure en l'ofrena
a Déu tota l'activitat i esforç humans, el ritu ens porta
a considerar la terra com a creació de Déu, que produeix
tot el necessari per al nostre aliment. La creació no és
una realitat neutra, mera matèria que es pot utilitzar indiferentment
seguint l'instint humà. Més aviat forma part del pla bondadós
de Déu, per qui tots nosaltres estem cridats a ser fills i filles
en l'Unigènit de Déu, Jesucrist (cf. Ef 1,4-12). La justa
preocupació per les condicions ecològiques en les quals es
troba la creació a moltes parts del món troba motius de tranquil·litat
en la perspectiva de l'esperança cristiana, que ens compromet a
actuar responsablement en defensa de la creació.250 En efecte, en
la relació entre l'Eucaristia i l'univers descobrim la unitat del
pla de Déu i se'ns convida a descobrir la relació profunda
entre la creació i la «nova creació» inaugurada
amb la resurrecció de Crist, el nou Adam. En ella participem ja
des d'ara en virtut del Baptisme (cf. Col 2,12 s.), i així se li
obre a la nostra vida cristiana, alimentada per l'Eucaristia, la perspectiva
del món nou, del cel nou i de la terra nova, on la nova Jerusalem
baixa del cel, des de Déu, «abillada com una núvia
que s'engalana per al seu espòs» (Ap 21,2).
Utilitat d’un compendi
eucarístic
93. Al final d'aquestes
reflexions, en les quals he volgut fixar-me en les orientacions sorgides
en el Sínode, desitjo acollir també una petició que
van fer els Pares per ajudar el poble cristià a creure, celebrar
i viure cada vegada millor el Misteri eucarístic. Preparat pels
Dicasteris competents, es publicarà un Compendi que recollirà
textos del Catecisme de l'Església Catòlica, oracions i explicacions
de les Pregàries Eucarístiques del Missal, així com
tot el que pugui ser útil per a la correcta comprensió, celebració
i adoració del Sagrament de l’altar.251 Espero que aquest instrument
pugui contribuir a fer que el memorial de la Pasqua del Senyor esdevingui,
cada dia més, font i cimal de la vida i de la missió de l'Església.
Això impulsarà cadascun dels fidels a fer de la pròpia
vida un veritable culte espiritual.
CONCLUSIÓ
94. Estimats germans i germanes,
l'Eucaristia és l'origen de tota forma de santedat, i tots nosaltres
estem cridats a la plenitud de la vida en l'Esperit Sant. Quants sants
han fet autèntica la seva vida gràcies a la pietat eucarística!
Des de sant Ignasi d’Antioquia a sant Agustí, de sant Antoni Abat
a sant Benet, de sant Francesc d’Assís a sant Tomàs d’Aquino,
de santa Clara d'Assís a santa Caterina de Sena, de sant Pasqual
Bailon a sant Pere-Julià Eymard, de sant Alfons-Maria de Liguori
al beat Carles de Foucauld, de sant Joan Maria Vianney a santa Teresa de
Lisieux, de sant Pius de Pietrelcina a la beata Teresa de Calcuta, del
beat Piergiorgio Frassati al beat Ivan Mertz, només per citar alguns
dels nombrosos noms. La santedat ha trobat sempre al centre el sagrament
de l'Eucaristia.
Per això, és
necessari que l'Església cregui realment, celebri amb devoció
i visqui intensament aquest sant Misteri. La donació que Jesús
fa d’ell mateix en el Sagrament memorial de la seva passió, ens
assegura que el cimal de la nostra vida està en la participació
en la vida trinitària, on Ell se’ns ofereix de manera definitiva
i eficaç. La celebració i adoració de l'Eucaristia
ens permeten apropar-nos a l'amor de Déu i adherir-nos-hi personalment
fins a unir-nos amb el Senyor estimat. L'oferiment de la nostra vida, la
comunió amb tota la comunitat dels creients i la solidaritat amb
cada home, són aspectes imprescindibles de la logiké latreía,
del culte espiritual, sant i agradable a Déu (cf. Rm 12,1), en el
qual tota la nostra realitat humana concreta es transforma a glòria
de Déu. Convido, doncs, tots els pastors a posar la màxima
atenció en la promoció d'una espiritualitat cristiana autènticament
eucarística. Que els preveres, els diaques i tots els qui desenvolupen
un ministeri eucarístic, rebin sempre d'aquests mateixos serveis,
realitzats amb cura i preparació constant, força i estímul
per al propi camí personal i comunitari de santificació.
Exhorto tots els laics, en particular les famílies, a trobar contínuament
en el Sagrament de l'amor de Crist la força per transformar la pròpia
vida en un signe autèntic de la presència del Senyor ressuscitat.
Demano a tots els consagrats i consagrades que manifestin en la seva pròpia
vida eucarística l'esplendor i la bellesa de pertànyer totalment
al Senyor.
95. A començaments
del s. IV, el culte cristià encara estava prohibit per les autoritats
imperials. Alguns cristians del Nord d'Àfrica, que se sentien amb
l'obligació de celebrar el dia del Senyor, van desafiar la prohibició.
Van ser martiritzats mentre declaraven que no els era possible viure sense
l'Eucaristia, aliment del Senyor: sine dominica non possumus.252 Que aquests
màrtirs d'Abitínia, juntament amb molts sants i beats que
han fet de l'Eucaristia el centre de la seva vida, intercedeixin per nosaltres
i ens ensenyin la fidelitat al trobament amb el Crist ressuscitat. Nosaltres
tampoc no podem viure sense participar en el Sagrament de la nostra salvació
i desitgem ser iuxta dominicam viventes, és a dir, portar a la vida
el que celebrem el dia del Senyor. En efecte, aquest és el dia del
nostre alliberament definitiu. Què té d'estrany que desitgem
viure cada dia segons la novetat introduïda per Crist amb el misteri
de l'Eucaristia?
96. Que Maria Santíssima,
Verge immaculada, arca de l'aliança nova i eterna, ens acompanyi
en aquest camí del trobament del Senyor que ve. En Ella trobem l'essència
de l'Església realitzada de la manera més perfecta. L'Església
veu en Maria, «Dona eucarística» - com l'ha anomenada
el Servent de Déu Joan Pau II 253 -, la seva icona més reeixida,
i la contempla com a model insubstituïble de vida eucarística.
Per això, en presència del «verum Corpus natum de Maria
Virgine» sobre l'altar, el sacerdot, en nom de l'assemblea litúrgica,
afirma amb les paraules del cànon: «Venerem la memòria,
en primer lloc, de la gloriosa sempre Verge Maria, mare de Jesucrist, Déu
i Senyor nostre».254 El seu sant nom s'invoca i venera també
en els cànons de les tradicions cristianes orientals. Els fidels,
per la seva part, «encomanen a Maria, Mare de l'Església,
la seva vida i el seu treball. Esforçant-se per tenir els mateixos
sentiments de Maria, ajuden tota la comunitat a viure com a ofrena viva,
agradable al Pare».255 Ella és la Tota pulchra, Tota bonica,
ja que en Ella brilla la resplendor de la glòria de Déu.
La bellesa de la litúrgia celestial, que s'ha de reflectir també
en les nostres assemblees, té en Ella un mirall fidel. D'Ella hem
d'aprendre a convertir-nos en persones eucarístiques i eclesials
per poder presentar-nos també nosaltres, segons l'expressió
de sant Pau, «immaculats» davant del Senyor, tal com Ell ens
ha volgut des del principi (cf. Col 1,21; Ef 1,4). 256
97. Que l'Esperit Sant,
per intercessió de la Santíssima Verge Maria, encengui en
nosaltres el mateix ardor que van sentir els deixebles d'Emmaús
(cf. Lc 24,13-35), i renovi en la nostra vida l’admiració eucarística
davant la resplendor i la bellesa que brillen en el ritu litúrgic,
signe eficaç de la bellesa infinita pròpia del misteri sant
de Déu. Aquells deixebles es van aixecar i van tornar de pressa
a Jerusalem per compartir l'alegria amb els germans i germanes en la fe.
En efecte, l’alegria veritable consisteix en reconèixer que el Senyor
resta entre nosaltres, company fidel del nostre camí. L'Eucaristia
ens fa descobrir que Crist mort i ressuscitat es fa contemporani nostre
en el misteri de l'Església, el seu Cos. Hem estat fets testimonis
d'aquest misteri d'amor. Desitgem anar plens d'alegria i admiració
a trobar la santa Eucaristia, per experimentar i anunciar als altres la
veritat de la paraula amb què Jesús va acomiadar-se dels
seus deixebles: «Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a
la fi del món » (Mt 28,20).
Roma, Sant Pere del Vaticà,
22 de febrer de l'any 2007, segon del meu Pontificat, festa de la Càtedra
de l'Apòstol sant Pere.
NOTES
1Cf. St. Tomàs
d’Aquino, Summa Theologiae, III, q. 73, a. 3.
2In Iohannis Evangelium
Tractatus, 26.5: PL 35, 1609.
3 Als participants en
l’Assemblea Plenària de la Congregació per a la Doctrina
de la Fe (10 de febrer de 2006): AAS 98 (2006), 255.
4Discurs als membres
del Consell Ordinari de la Secretaria General del Sínode dels Bisbes
(1 de juny de 2006): L'Osservatore Romano, 2 de juny de 2006, p.
5.
5Cf. Propositio 2.
6Faig referència
a la necessitat d’una hermenèutica de la continuïtat
amb referència també a una correcta lectura del desenvolupament
litúrgic després del Concili Vaticà II: cf. Discurs
a la Cúria Romana (22 de desembre de 2005): AAS 98 (2006), 44-45.
7Cf. AAS 97(2005),
337-352.
8Cf. Any de l’Eucaristia.
Suggeriments i propostes (15 d’octubre de 2004): L'Osservatore Romano,
15 d’octubre de 2004, suplement.
9Cf. AAS 95(2003), 433-475.
També la Instrucció de la Congregació per al Culte
Diví i la Disciplina dels Sagraments, Redemptionis Sacramentum (25
de març de 2004): AAS 96 (2004), 549-601, a la qual Joan Pau II
tenia una gran estima.
10Per recordar només
els més importants: Conc. Ecum. de Trento, Doctrina et canones de
ss. Missae sacrificio, DS 1738-1759; Lleó XIII, Carta enc. Mirae
Caritatis (28 de maig de 1902): ASS (1903), 115- 136; Pius XII, Carta enc.
Mediator Dei (20 de novembre de 1947): AAS 39 (1947), 521-595; Pau VI,
Carta enc. Mysterium fidei (3 de setembre de 1965): AAS 57 (1965), 753-774;
Joan Pau II, Carta enc. Ecclesia de Eucharistia (17 d’abril de 2003): AAS
95(2003), 433-475; Congregació per al Culte Diví i la Disciplina
dels Sagraments, Instr. Eucharisticum mysterium (25 de maig de 1967): AAS
59 (1967), 539-573; Instr. Liturgiam authenticam (28 de març de
2001): AAS 93 (2001), 685-726.
11Cf. Propositio 1.
12N. 14: AAS 98
(2006), 229.
13Catecisme de l’Església
Catòlica, 1327.
14Propositio 16.
15Homilia de la Missa
de presa de possessió de la Càtedra de Roma (7 de maig de
2005): AAS 97 (2005), 752.
16Cf. Propositio 4.
17De Trinitate, VIII,
8, 12: CCL 50, 287.
18Carta enc. Deus caritas
est (25 de desembre de 2005), 12: AAS 98 (2006), 228.
19Cf. Propositio 3.
20Breviari Romà,
Himne de l’Ofici de lectura de la solemnitat delCorpus Crhisti.
21Carta enc. Deus caritas
est (25 de desembre de 2005), 13: AAS 98 (2006), 228.
22Homilia de l’esplanada
de Marienfeld (21 d’agost de 2005): AAS 97 (2005), 891-892.
23Cf. Propositio 3.
24Cf. Missal Romà,
Pregària Eucarística IV.
25Catechesi XXIII, 7:
PG 33, 1114 s.
26Cf. Sobre el sacerdoci,
VI, 4: PG 48, 681.
27Ibidem, III, 4: PG
48, 642.
28Propositio 22.
29Cf. Propositio 42:
«Aquesta trobada eucarística es realitza en l’Esperit Sant
que ens transforma i santifica. Ell desperta en el deixeble la decidida
voluntat d’anunciar amb audàcia als altres allò que ha escoltat
i viscut, per a acompanyar-los al trobament amb Crist. D’aquesta manera,
el deixeble, enviat per l’Església, s’obre a una missió sense
fronteres».
30Cf. Conc. Ecum. Vat.
II, Const. dogm. sobre l’Església Lumen gentium, 3; vegeu, per exemple,
sant Joan Crisòstom, Catechesi 3,13-19: SC 50,174-177.
31Joan Pau II, Carta
enc. Ecclesia de Eucharistia (17 d’abril de 2003), 1: AAS 95 (2003),
433.
32Ibidem, 21: AAS
95 (2003), 447.
33Cf. Joan Pau II, Carta
enc. Redemptor hominis (4 de març de 1979), 20: AAS 71 (1979),
309-316; Carta ap. Dominicae Cenae (24 de febrer de 1980), 4: AAS
72 (1980), 119-121.
34Cf. Propositio 5.
35Cf. St. Tomàs
d’Aquino, Summa Theologiae, III, q. 80, a. 4.
36N. 38: AAS 95
(2003), 458.
37Conc. Ecum. Vat. II,
Const. dogm. sobre l’Església Lumen gentium, 23.
38Congregació
per a la Doctrina de la Fe, Carta sobre alguns aspectes de l’Església
com a comunió Communionis notio (28 de maig de 1992), 11: AAS
85 (1993), 844-845.
39Propositio 5: «El
mot “catòlic” expressa la universalitat que emana de la unitat que
l’Eucaristia, celebrada a cada Església, afavoreix i edifica. En
l’Eucaristia, les Esglésies particulars tenen la missió de
fer visible en l’Església universal la seva unitat i la seva diversitat.
Aquesta relació d’amor fratern fa entreveure la comunió trinitària.
Els concilis i els sínodes expressen en la història aquest
aspecte fratern de l’Església».
40Cf. Ibidem..
41Decr. sobre el Ministeri
i la Vida dels Preveres Presbyterorum Ordinis, 5.
42Cf. Propositio 14.
43Const. dogm. sobre
l’Església Lumen gentium, 1.
44De Orat. Dom., 23:
PL 4, 553.
45Conc. Ecum. Vat. II,
Const. dogm. sobre l’Església Lumen gentium, 48; cf. també
ibidem, 9.
46Cf. Propositio 13.
47Cf. Conc. Ecum. Vat.
II, Const. dogm. sobre l’Església Lumen gentium, 7.
48Cf. ibíd.,
11; Conc. Ecum. Vat. II, Decr. sobre l’Activitat missionera de l’Església
Ad gentes, 9.13.
49Cf. Joan Pau II, Carta
ap. Dominicae Cenae (24 de febrer de 1980), 7: AAS 72 (1980), 124-127;
Vat. II, Decr. sobre el Ministeri i la Vida dels Preveres Presbyterorum
Ordinis , 5.
50Cf. Codi dels Cànons
de les Esglésies Orientals, can. 710.
51Cf. Ritual de la iniciació
cristiana dels adults, Introd. gen., nn. 34-36.
52Cf. Ritual del Baptisme
dels infants, Introd. nn. 18-19.
53Cf. Propositio 15.
54Cf. Propositio 7.
Joan Pau II, Carta enc. Ecclesia de Eucharistia (17 d’abril de 2003), 36:
AAS 95 (2003), 457-458.
55Cf. Joan Pau II, Exhort.
ap. postsinodal Reconciliatio et Paenitentia (2 de desembre de 1984), 18:
AAS 77 (1985), 224-228.
56Cf. Catecisme de l’Església
Catòlica, 1385.
57Sobre això,
hom pot pensar en el Confiteor o en les paraules que pronuncien el sacerdot
i l’assemblea abans d’apropar-se a l’altar: «Senyor, no sóc
digne que entreu a casa meva; digueu-ho només de paraula,
i serà salva la meva ànima». La litúrgia preveu
justament algunes oracions molt belles per al sacerdot, transmeses per
la tradició, i que li recorden la necessitat de ser perdonat, com
per exemple, les que pronuncia en veu baixa abans de convidar els fidels
a la comunió sacramental: «Pel vostre Cos i per la vostra
Sang, allibereu-me de tot pecat i de tot mal, feu-me sempre fidel als vostres
manaments i no permeteu que em separi mai de vós».
58Cf. St. Joan Damascè,
Sobre la recta fe, IV, 9: PG 94, 1124C; sant Gregori Naciancè, Discurs
39, 17: PG 36, 356A; Conc. Ecum. de Trento, Doctrina de sacramento paenitentiae,
cap. 2: DS 1672.
59Cf. Conc. Ecum. Vat.
II, Cost. dogm. sobre l’Església Lumen gentium, 11; Joan Pau II,
Exhort. ap. postsinodal Reconciliatio et Paenitentia (2 de desembre de
1984), 30: AAS 77 (1985), 256-257.
60Cf. Propositio 7.
61Cf. Joan Pau II, Motu
propi Misericordia Dei (7 d’abril de 2002): AAS 94 (2002), 452-459.
62Juntament amb els
Pares sinodals, recordo que les celebracions penitencials no sacramentals
esmentades en el ritual del sagrament de la Reconciliació, poden
ser útils per a augmentar l’esperit de conversió i de comunió
en les comunitats cristianes, preparant d’aquesta manera els cors a la
celebració del sagrament: cf. Propositio 7.
63Cf. Codi de Dret Canònic,
can. 508.
64Pau VI, Const. ap.
Indulgentiarum doctrina (1 de gener de 1967), Normae, n. 1: AAS 59
(1967), 21.
65Ibidem, 9: AAS 59
(1967), 18-19.
66Cf. Catecisme de l’Església
Catòlica, 1499-1531.
67Ibidem, 1524.
68Cf. Propositio 44.
69Cf. Sínode
dels Bisbes, II Assemblea General, Document sobre el sacerdoci ministerial
Ultimis temporibus (30 de novembre de 1971): AAS 63 (1971), 898-942.
70Cf. Joan Pau II, Exhort.
ap. postsinodal Pastores dabo vobis (25 de març de 1992), 42-69:
AAS 84 (1992), 729-778.
71Cf. Conc. Ecum. Vat.
II, Const. dogm. sobre l’Església Lumen gentium, 10; Congregació
per a la Doctrina de la Fe, Carta sobre algunes qüestions referents
al ministre de la Eucaristia Sacerdotium ministeriale (6 d’agost de 1983):
AAS 75 (1983), 1001-1009.
72Catecisme de l’Església
Catòlica, 1548.
73Ibidem, 1552.
74Cf. In Iohannis Evangelium
Tractatus 123, 5: PL 35, 1967.
75Cf. Propositio 11.
76Cf. Decr. Presbyterorum
Ordinis, 16.
77Cf. Joan XXIII, Carta
enc. Sacerdotii nostri primordia (1 d’agost de 1959): AAS 51 (1959), 545-579;
Pau VI, Carta enc. Sacerdotalis coelibatus (24 de juny de 1967): AAS 59
(1967), 657-697; Joan Pau II, Exhort. ap. postsinodal Pastores dabo vobis
(25 de març de 1992), 29: AAS 84 (1992), 703-705; Benet XVI, Discurs
a la Cúria Romana (22 de desembre de 2006): L'Osservatore Romano,
23 de desembre de 2006, p. 6.
78Cf. Propositio 11.
79Cf. Conc. Ecum. Vat.
II, Decr. sobre la Formació sacerdotal Optatam totius, 6; Codi de
Dret Canònic, can. 241, § 1 i can. 1029; Codi dels Cànons
de les Esglésies Orientals, can. 342, § 1 i can. 758; Joan
Pau II, Exhort. ap. postsinodal Pastores dabo vobis (25 de març
de 1992) 11.34.50: AAS 84 (1992), 673-675; 712-714; 746-748; Congregació
per al Clergat, Directori per al ministeri i la vida dels preveres Dives
Ecclesiae (31 de març de 1994), 58: LEV, 1994, pp. 56-58; Congregació
per a l’Educació Catòlica, Instrucció sobre els criteris
de discerniment vocacional sobre les persones amb tendències homosexuals
de cara a la seva admissió al Seminari i a les Ordes sagrades (4
de novembre de 2005): AAS 97 (2005), 1007-1013.
80Cf. Propositio 12;
Joan Pau II, Exhort. ap. postsinodal Pastores dabo vobis (25 de març
de 1992) 41: AAS 84 (1992), 726-729.
81Conc. Ecum. Vat. II,
Const. dogm. sobre l’Església Lumen gentium, 29.
82Cf. Propositio 38.
83Cf. Joan Pau II, Exhort.
ap. postsinodal Familiaris consortio (22 de novembre de 1981), 57: AAS
74 (1982), 149-150.
84Carta ap. Mulieris
dignitatem (15 d’agost de 1988), 26: AAS 80 (1988), 1715-1716.
85Catecisme de l’Església
Catòlica, 1617.
86Cf. Propositio 8.
87Cf. Conc. Ecum. Vat.
II, Const. dogm. sobre l’Església Lumen gentium, 11.
88Cf. Propositio 8.
89Cf. Joan Pau II, Carta
ap. Mulieris dignitatem (15 d’agost de 1988): AAS 80 (1988), 1653-1729;
Congregació per a la Doctrina de la Fe, Carta als Bisbes de l’Església
Catòlica sobre la col·laboració de l’home i de la
dona en l’Església i en el món (31 de maig de 2004): AAS
96 (2004), 671-687.
90Cf. Propositio 9.
91Cf. Catecisme de l’Església
Catòlica, 1640.
92Cf. Joan Pau II, Exhort.
ap. postsinodal Familiaris consortio (22 de novembre de 1981), 84: AAS
74 (1982), 184-186; Congregació per a la Doctrina de la Fe, Carta
als Bisbes de l’Església Catòlica sobre la recepció
de la comunió eucarística per part dels fidels divorciats
i tornats a casar Annus Internationalis Familiae (14 de setembre de 1994):
AAS 86 (1994), 974-979.
93Cf. Consell Pontifici
per als Textos Legislatius, Instrucció sobre les normes que s’han
d’observar als tribunals eclesiàstics en les causes matrimonials
Dignitas connubii (25 de gener de 2005), Ciutat del Vaticà, 2005.
94Cf. Propositio 40.
95Discurs al Tribunal
de la Rota Romana amb ocasió de la inauguració de l’any judicial
(28 de gener de 2006): AAS 98 (2006), 138.
96Cf. Propositio 40.
97Cf. Ibidem.
98Cf. Ibidem.
99Cf. Conc. Ecum. Vat.
II, Const. dogm. sobre l’Església Lumen gentium, 48.
100Cf. Propositio 3.
101Sobre aquest propòsit,
voldria recordar les paraules plenes d’esperança i consol de la
Pregària eucarística II: «Recordeu-vos també
dels nostres germans que moriren en l’esperança de la resurrecció,
i de tots els difunts que descansen en el si de la vostra misericòrdia.
Admeteu-los a contemplar la llum de la vostra mirada».
102Cf. Homilia (8 de
desembre de 2005): AAS 98 (2006), 15-16.
103Const. dogm. sobre
l’Església Lumen gentium, 58.
104Propositio 4.
105Relatio post disceptationem,
4: L'Osservatore Romano, 14 d’octubre de 2005, p. 5.
106Cf. Serm. 1, 7; 11,
10; 22, 7; 29, 76: Sermones dominicales ad fidem codicum nunc denuo editi,
Grottaferrata, 1977, p. 135, 209 s., 292 s., 337; Benet XVI, Missatge als
Moviments Eclesials i a les Noves Comunitats (22 de maig de 2006): AAS
98 (2006), 463.
107Cf. Conc. Ecum. Vat.
II, Const. past. de l’Església en el món contemporani Gaudium
et spes , 22.
108Cf. Conc. Ecum. Vat.
II, Const. dogm. sobre la Revelació divina Dei Verbum, 2.4.
109Propositio 33.
110Sermo 227, 1: PL
38, 1099.
111St. Agustí,
In Iohannis Evangelium Tractatus, 21, 8: PL 35, 1568.
112Ibidem, 28,1: PL
35, 1622.
113Cf. Propositio 30.
La santa Missa que l’Església celebra durant la setmana, i a la
qual es convida els fidels a participar, també té el
seu paradigma en el dia del Senyor, el dia de la resurrecció del
Crist; Propositio 43.
114Cf. Propositio 2.
115Cf. Propositio 25.
116Cf. Propositio 19.
La Propositio 25 especifica: «Una autèntica acció litúrgica
expressa la sacralitat del Misteri eucarístic. Aquesta hauria de
veure’s reflexada en les paraules i les accions del sacerdot celebrant
quan intercedeix davant Déu Pare, quan ho fa amb els fidels i quan
ho fa per ells».
117Ordenament General
del Missal Romà, 22; cf. Conc. Ecum. Vat. II, Const. sobre la sagrada
Litúrgia Sacrosanctum Concilium, 41; Congregació per al Culte
Diví i la Disciplina dels Sagraments, Instr. Redemptionis Sacramentum
(25 de març de 2004), 19-25: AAS 96 (2004), 555-557.
118Cf. Conc. Ecum. Vat.
II, Decr. sobre el Ministeri pastoral dels Bisbes en l’Església
Christus Dominus, 14; Const. Sacrosanctum Concilium, 41.
119Ordenament General
del Missal Romà, 22.
120Cf. Ibidem.
121Cf. Propositio 25.
122Cf. Conc. Ecum. Vat.
II, Const. sobre la sagrada Litúrgia Sacrosanctum Concilium,
112-130.
123Cf. Propositio 27.
124Cf. Ibidem.
125Pel que fa referència
a aquests aspectes, cal atenir-se fidelment a allò establert en
l’Ordenament General del Missal Romà, 319-351.
126Cf. Ordenament General
del Missal Romà, 39-41; Conc. Ecum. Vat. II, Const. sobre la sagrada
Litúrgia Sacrosanctum Concilium, 112-118.
127Sermo 34, 1: PL 38,
210.
128Cf. Propositio 25:
«Com totes les expressions artístiques, també el cant
ha d’estar íntimament harmonitzat amb la litúrgia i contribuir
eficaçment a assolir la seva finalitat, és a dir, ha d’ expressar
la fe, l’oració, l’admiració i l’amor envers Jesús,
present en l’Eucaristia».
129Cf. Propositio 29.
130Cf. Propositio 36.
131Cf. Conc. Ecum. Vat.
II, Const. sobre la sagrada Litúrgia Sacrosanctum Concilium, 116;
Ordenament General del Missal Romà, 41.
132Ordenament General
del Missal Romà, 28; cf. Conc. Ecum. Vat. II, Const. sobre la sagrada
Litúrgia Sacrosanctum Concilium, 56; Sagrada Congregació
dels Ritus, Instr. Eucharisticum Mysterium (25 de maig de 1967), 3: AAS
57 (1967), 540-543.
133Cf. Propositio 18.
134Ibidem.
135Ordenament General
del Missal Romà, 29.
136Cf. Joan Pau II,
Carta. enc. Fides et ratio (14 de setembre de 1998), 13: AAS 91 (1999),
15-16.
137St Jeroni, Comm.
in Is., Prol.: PL 24, 17; cf. Conc. Ecum. Vat. II, Const. dogm. sobre la
Revelació divina Dei Verbum, 25.
138Cf. Propositio 31.
139Cf. Ordenament General
del Missal Romà, 29; Conc. Ecum. Vat. II, Const. sobre la sagrada
Litúrgia Sacrosanctum Concilium, 7.33.52.
140Propositio 19.
141Cf. Conc. Ecum. Vat.
II, Const. sobre la sagrada Litúrgia Sacrosanctum Concilium, 52.
142Cf. Conc. Ecum. Vat.
II, Const. dogm. sobre la Revelació divina Dei Verbum, 21.
143Amb aquesta finalitat,
el Sínode ha exhortat a elaborar elements pastorals basats en el
leccionari triennal, que ajudin a unir intrínsecament la proclamació
de les lectures previstes amb la doctrina de la fe: cf. Propositio 19.
144Cf. Propositio 20.
145Ordenament General
del Missal Romà, 78.
146Cf. Ibidem, 78-79.
147Cf. Propositio 22.
148Ordenament General
del Missal Romà, 79d.
149Ibidem, 79c.
150Tenint en compte
costums antics i venerables, així com els desitjos manifestats pels
Pares sinodals, he demanat als Dicasteris competents que estudiïn
la possibilitat de col·locar el ritu de la pau en un altre moment,
per exemple, abans de la presentació de les ofrenes. Aquesta opció
recordaria significativament l’amonestació del Senyor sobre la necessitat
de la reconciliació abans de presentar qualsevol ofrena a Déu
(cf. Mt 5,23 s.): cf. Propositio 23.
151Cf. Congregació
per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments, Instr. Redemptionis
Sacramentum (25 de març de 2004), 80-96: AAS 96 (2004), 574-577.
152Cf. Propositio 34.
153Cf. Propositio 35.
154Cf. Propositio 24.
155Cf. Const. sobre
la sagrada Litúrgia Sacrosanctum Concilium, 14-20; 30 s.; 48 s.;
Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments,
Instr. Redemptionis Sacramentum (25 de març de 2004), 36-42: AAS
96 (2004), 561-564.
156N. 48.
157Ibidem.
158Cf. Congregació
per al Clergat i altres Dicasteris de la Cúria Romana, Instr. Algunes
qüestions sobre la col·laboració dels fidels laics en
el sagrat ministeri dels sacerdots, Ecclesiae de mysterio (15 d’agost de
1997): AAS 89 (1997), 852-877.
159Cf. Propositio 33.
160Ordenament General
del Missal Romà, 92.
161Cf. ibidem, 94.
162Cf. Conc. Ecum. Vat.
II, Decr. sobre l’Apostolat dels Laics Apostolicam actuositatem, 24; Ordenament
General del Missal Romà, nn. 95-111; Congregació per al Culte
Diví i la Disciplina dels Sagraments, Instr. Redemptionis Sacramentum
(25 de març de 2004), 43-47: AAS 96 (2004), 564-566; Propositio
33: «Cal introduir aquests ministeris segons un manament específic
i segons les exigències reals de la comunitat que celebra. Les persones
encarregades dels serveis litúrgics laicals han de ser elegides
amb molta atenció, ben preparades i acompanyades amb una formació
permanent. El seu nomenament ha de ser temporal. Aquestes persones han
de ser conegudes per la comunitat i n’han de rebre el seu reconeixement».
163Cf. Conc. Ecum. Vat.
II, Const. sobre la sagrada Litúrgia Sacrosanctum Concilium, 37-42.
164Cf. nn. 386-399.
165AAS 87 (1995), 288-314.
166Cf. Exhort. ap. postsinodal
Ecclesia in Africa (14 de setembre de 1995), 55-71; Exhort. ap. postsinodal
Ecclesia in America (22 de gener de 1999), 16.40.64.70-72: AAS 91 (1999),
752-753; 775-776; 799; 805-809; Exhort. ap. postsinodal Ecclesia in Asia
(6 de novembre de 1999), 21s.: AAS 92 (2000), 482-487; Exhort. ap. postsinodal
Ecclesia in Oceania (22 de novembre de 2001), 16: AAS 94 (2002), 382- 384;
Exhort. ap. postsinodal Ecclesia in Europa (28 de juny de 2003), 58- 60:
AAS 95 (2003), 685-686.
167Cf. Propositio 26.
168Cf. Propositio 35;
Conc. Ecum. Vat. II, Const. sobre la sagrada Litúrgia Sacrosanctum
Concilium, 11.
169Cf. Catecisme de
l’Església Catòlica, 1388; Conc. Ecum. Vat. II, Const. sobre
la sagrada Litúrgia Sacrosanctum Concilium, 55.
170Cf. Carta enc. Ecclesia
de Eucharistia (17 d’abril de 2003), 34: AAS 95 (2003), 456.
171Així, per
exemple, St. Tomàs d’Aquino, Summa Theologiae, III, q. 80, a. 1,2;
Sta. Teresa de Jesús, Camino de perfección, cap. 35. La doctrina
ha estat confirmada amb autoritat pel Concili de Trento, sess. XIII, c.
VIII.
172Cf. Joan Pau II,
Carta enc. Ut unum sint (25 de maig de 1995), 8: AAS 87 (1995), 925-926.
173Cf. Propositio 41;
Conc. Ecum. Vat. II, Decr. sobre l’Ecumenisme Unitatis redintegratio, 8,15;
Joan Pau II, Carta enc. Ut unum sint (25 de maig de 1995), 46: AAS 87 (1995),
948; Carta enc. Ecclesia de Eucharistia (17 d’abril de 2003), 45-46: AAS
95 (2003), 463- 464; Codi de Dret Canònic, can. 844 §§
3-4; Codi dels Cànons de les Esglésies Orientals, can. 671
§§ 3-4; Consell Pontifici per a la Unitat dels Cristians, Directoire
pour l'application des principes et des normes sur l'œcuménisme
(25 de març de 1993), 125, 129-131: AAS 85 (1993), 1087, 1088-1089.
174Cf. nn. 1398-1401.
175Cf. n. 293.
176Cf. Consell Pontifici
de les Comunicacions Socials, Instr. past. sobre les Comunicacions Socials
en el 20è aniversari de la «Communio et progressio»,
Aetatis novae (22 de febrer de 1992): AAS 84 (1992), 447-468.
177Cf. Propositio 29.
178Cf. Propositio 44.
179Cf. Propositio 48.
180Aquest coneixement
també es pot adquirir al Seminari durant els anys de formació
dels candidats mitjançant iniciatives apropiades: cf. Propositio
45.
181Cf. Propositio 37.
182Cf. Const. sobre
la sagrada Litúrgia Sacrosanctum Concilium, 36 y 54.
183Propositio 36.
184Cf. Ibidem.
185Cf. Propositio 32.
186Cf. Propositio 14.
187Propositio 19.
188Cf. Propositio 14.
189Cf. Homilia de la
Vigília de Pentecosta (3 de juny de 2006): AAS 98 (2006),
509.
190Cf. Propositio 34.
191Enarrationes in Psalmos
98,9 CCL XXXIX 1385; cf. Discurs a la Cúria Romana (22 de desembre
de 2005): AAS 98 (2006), 44-45.
192Cf. Propositio 6.
193Discurs a la Cúria
Romana (22 de desembre de 2005): AAS 98 (2006), 45.
194Cf. Propositio 6;
Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments,
Directori sobre la pietat popular i litúrgia (17 de desembre de
2001), nn. 164-165, Ciutat del Vaticà 2002; Sagrada Congregació
dels Ritus, Instr. Eucharisticum Mysterium (25 de maig de 1967): AAS 57
(1967), 539-573.
195Cf. Relatio post
disceptationem, 11: L'Osservatore Romano, 14 d’octubre de 2005, p. 5.
196Cf. Propositio 28.
197Cf. n. 314.
198VII, 10, 16: PL 32,
742.
199Homilia de l’esplanada
de Marienfeld, (21 d’agosto de 2005): AAS 97 (2005), 892; cf. Homilia de
la Vigília de Pentecosta (3 de juny de 2006): AAS 98
(2006), 505.
200Cf. Relatio post
disceptationem, 6,47: L'Osservatore Romano, 14 d’octubre de 2005, p. 5.
6; Propositio 43.
201De civitate Dei,
X, 6: PL 41, 284.
202Cf. Catecisme de
l’Església Catòlica, 1368.
203Cf. St. Ireneu, Contra
les heretgies IV, 20, 7: PG 7, 1037.
204Als Magnesis, 9,1-2:
PG 5, 670.
205Cf. I Apologia 67,
1-6; 66: PG 6, 430 s. 427. 430.
206Cf. Propositio 30.
207Cf. AAS 90 (1998),
713-766.
208Propositio 30.
209Homilia (19 de març
de 2006): AAS 98 (2006), 324.
210Sobre això,
el Compendi de la doctrina social de l’Església, 258, diu : «El
descans obre a l’home, lligat a la necessitat del treball, la perspectiva
d’una llibertat més plena, la del Dissabte etern (cf. He 4,9-10).
El descans permet als homes recordar i reviure les obres de Déu,
des de la Creació fins a la Redempció, reconèixer-se
com a obra seva (cf. Ef 2,10), i donar-li gràcies per la seva vida
i subsistència, a Ell que n’és el seu Autor».
211Cf. Propositio 10.
212Cf. Ibidem.
213Cf. Discurs als bisbes
de la Conferència Episcopal del Canadà – Quebec en visita
ad limina Apostolorum (11 de maig de 2006): L'Osservatore Romano, 12 de
maig de 2006, p. 5.
214N. 10: AAS 71(1979),
414-415.
215Audiència
general del 29 de març de 2006: L'Osservatore Romano, 30 de març
de 2006, p. 4.
216Propositio 39.
217Cf. Relatio post
disceptationem, 30: L'Osservatore Romano, 14 d’octubre de 2005, p. 6.
218Cf. Conc. Ecum. Vat.
II, Const. dogm. sobre l’Església Lumen gentium, 39-42.
219Cf. Joan Pau II,
Exhort. ap. postsinodal Christifideles laici (30 de desembre de 1988),
14.16: AAS 81 (1989), 409-413; 416-418.
220Cf. Propositio 39.
221Cf. Ibidem.
222Pontifical Romà.
Ritual de l’ordenació de bisbe, preveres i diaques, Ritual de l’ordenació
dels prevere, n. 163.
223Cf. Joan Pau II,
Exhort. ap. postsinodal Pastores dabo vobis (25 de març de 1992),19-33;
70-81: AAS 84 (1992), 686-712; 778-800.
224Propositio 38.
225Propositio 39. Cf.
Joan Pau II, Exhort. ap. postsinodal Vita consecrata (25 de març
de 1996), 95: AAS 88 (1996), 470-471.
226Codi de Dret Canònic,
can. 663, § 1.
227Cf. Joan Pau II,
Exhort. ap. postsinodal Vita consecrata (25 de març de 1996), 34:
AAS 88 (1996), 407-408.
228Carta enc. Veritatis
splendor (6 d’agost de 1993), 107: AAS 85 (1993), 1216-1217.
229Carta enc. Deus caritas
est (25 de desembre de 2005), 14: AAS 98 (2006), 229.
230Cf. Joan Pau II,
Carta enc. Evangelium vitae (25 de març de 1995): AAS 87 (1995),
401-522; Benet XVI, Discurs en un congrés organitzat per l’Acadèmia
Pontifícia per a la vida (27 de febrer de 2006): AAS 98 (2006),
264-265.
231Cf. Congregació
per a la Doctrina de la Fe, Nota doctrinal sobre algunes qüestions
referents al comportament dels catòlics en la vida política
(24 de novembre de 2002): AAS 95 (2004), 359-370.
232Cf. Propositio 46.
233AAS (2005), 711.
234Propositio 42.
235Cf. Martiri de Policarp,
XV, 1: PG 5, 1039. 1042.
236Als Romans, IV,1:
PG 5, 690.
237Cf. Conc. Ecum. Vat.
II, Const. dogm. sobre l’Església Lumen gentium, 42.
238Cf. Propositio 42;
Congregació per a la Doctrina de la Fe, Decl. sobre la unicitat
i la universalitat salvífica de Jesucrist i de l’Església
Dominus Iesus (6 d’agost de 2000), 13-15: AAS 92 (2000), 754-755.
239Cf. Propositio 42.
240Carta enc. Deus caritas
est (25 de desembre de 2005), 18: AAS 98 (2006), 232.
241Ibidem, n. 14.
242Durant l’assemblea
sinodal hem escoltat testimonis emocionats molt significatius sobre l’eficàcia
del sagrament en l’obra de pacificació. Sobre això s’afirma
en la Propositio 49: «Gràcies a les celebracions eucarístiques,
pobles en conflicte s’han pogut reunir al voltant de la Paraula de Déu,
escoltar el seu anunci profètic de reconciliació a través
del perdó gratuït i rebre la gràcia de la conversió
que permet la comunió amb el mateix pa i amb el mateix calze ».
243Cf. Propositio 48.
244Carta enc. Deus caritas
est (25 de desembre de 2005), 28: AAS 98 (2006), 239.
245Propositio 48.
246Discurs al Cos Diplomàtic
acreditat davant la Santa Seu (9 de gener de 2006), 28: AAS 98 (2006),
127.
247Ibidem.
248Cf. Propositio 48.
Sobre això és molt útil el Compendi de la doctrina
social de l’Església.
249Cf. Propositio 43.
250Cf. Propositio 47.
251Cf. Propositio 17.
252Acta SS. Saturnini,
Dativi et aliorum plurimorum martyrum in Africa, 7. 9. 10: PL 8, 707.709-710.
253Cf. Carta enc. Ecclesia
de Eucharistia (17 d’abril de 2003), 53: AAS 95 (2003), 469.
254Pregària Eucarística
I (Cànon Romà).
255Propositio 50.
256Cf. Homilia (8 de
desembre de 2005): AAS 98 (2006), 15.