En
un entorn difícil
Déu és amb nosaltres
En diàleg amb la nostra
societat
En diàleg amb Déu
Oberts als germans
Una espiritualitat de comunió
Al centre de la comunió
eclesial, la Missa
Estem començant l'Advent: un temps litúrgic
entranyable que ens prepara a acollir en els nostres cors la llum de Jesucrist
que apuntava per a tots els homes i dones del món la nit del primer
Nadal.
Hi ha una versió mundana –consumista– d'aquest
temps, que tanca l'horitzó de la persona: les coses ens sedueixen
i tenim la sensació que amb elles esdevenim autosuficients. No cal
esperar ningú...
L'Advent cristià, en canvi, ens mou a fer
lloc perquè Jesús pugui introduir se més plenament
en les nostres vides. El necessitem. L'esperem. Només Ell ens fa
trencar l'estretor d'un món tancat, sense sortida, egoista. Ell
ens obre a Déu, el Pare que fonamenta la nostra germanor humana.
Justament d’això, de diàleg i comunió
amb Déu i amb els germans, us volem parlar, cristians i cristianes,
homes i dones de bona voluntat de Catalunya.
En un entorn difícil
Si avui ens posem a observar el nivell de recepció
i de valoració que obtenen en la nostra societat civil la vida i
l'acció de l'Església, fàcilment arribem a conclusions
poc falagueres.
En les imatges que ofereixen els mitjans de comunicació
i, en general, en tot l'àmbit de la cultura, predominen les referències
als aspectesconflictius, la crítica sovint poc matisada, la baixa
consideració i, no rarament, l'atac o el menyspreu.
Generalment aquestes actituds van adreçades
a la institució eclesial, en els seus organismes i en les seves
persones, sobretot les que exerceixen funcions de guiatge. Però,
especialment en els últims anys, no rarament afecten també
els continguts de la fe cristiana.
Estem parlant, d'entrada, de fenòmens exteriors
a les nostres comunitats. Però el clima mediàtic ho penetra
tot i afecta també els creients, alguns dels quals se senten perplexos,
mancats de resposta immediata i amb perill de fer una lectura de la seva
fe i de la seva Església amb els ulls dels qui n'estan lluny o les
miren amb hostilitat. En tot cas, el silenciament sistemàtic de
Déu o la seva absència de tantes propostes de felicitat humana
són factors que, volgudament o no, contribueixen a emboirar i a
afeblir la fe cristiana i, atesa la tradició del nostre poble, acaben
perjudicant el tremp moral de la nostra societat.
Aquestes observacions de tipus ambiental tenen,
tanmateix, una contrapartida de
signe positiu: quan ens apropem a les persones
concretes, fàcilment ens adonem
que no estan tan condicionades per l'entorn
mediàtic i cultural com podria
semblar. Això sol passar en tots
els ordres de la vida, però és especialment
freqüent en la vivència religiosa,
la qual tendeix a mantenir-se en la intimitat
personal. Ens trobem així amb situacions
feliçment contradictòries: moltes
persones que mantenen, globalment, actituds
distants respecte de l'Església i
de la fe, reaccionen, en canvi, positivament
davant les situacions límit de la vida,
o davant la mort... o en contacte amb els
bons exemples de generositat, de pobresa
evangèlica i d'experiència
de Déu de molts cristians... o l'acolliment cordial de
tantes comunitats eclesials.
A nosaltres, bisbes de les diòcesis
amb seu a Catalunya, aquesta situació ens
preocupa i ens mou a parlar-ne avui, planerament,
en aquesta carta. Voldríem que,
en la centúria que estem començant,
les nostres esglésies i el nostre poble
avancessin decididament cap a aquella maduresa
humana, social i cristiana que, el
desembre de 1985, auguràvem en el
document Arrels cristianes de Catalunya.
Déu és amb nosaltres
L'objectiu d'aquesta Carta és molt
senzill: està en la línia de tants contactes, de
tantes converses com mantenim amb vosaltres,
al llarg de l'any. Conscients de
l'entorn difícil que -com acabem
d'apuntar- envolta el dia a dia del creient, us
volem convidar a l'esperança. Déu
és amb nosaltres, i la seva presència té més
força que tots els dubtes, que totes
les defallences, que tota la fatiga dels homes.
Déu és amb nosaltres, si bé,
moltes vegades, ens vénen a la boca aquelles paraules
del profeta: «Realment ets un Déu
que s'amaga» (Is 45,15). Recentment, glossant
aquesta expressió, Joan Pau II ha
dit: «Amb aquestes paraules, el profeta invita a
reconèixer que Déu actua
en la història, fins i tot si no apareix en primer pla. És
Ell el director misteriós i invisible
que respecta la llibertat de les seves criatures,
però, al mateix temps, té
a la mà els fils de les situacions del món. La certesa de
l'acció providencial de Déu
és font d'esperança per al creient, que sap que pot
comptar amb la presència constant
d' aquell que ha fet la terra i l'ha formada, ell
que li dóna solidesa». (Joan
Pau II, «Els salms i càntics de la pregària de Laudes»,
19).
Reconèixer Déu present en
la nostra vida comporta bandejar la idolatria, no adorar
déus que no poden salvar: “Ningú
no és Déu fora de mi”, diu el Senyor (Is 45,21).
Per això, juntament amb l'esperança
en el Déu vivent, ens cal lucidesa per a
alliberar-nos de tants ídols, vells
i nous, sovint enlluernadors, que el voldrien
substituir i ens enfonsen en la decepció.
El pitjor que ens podria passar avui als
fills de l'Església seria, d'una banda, que
reaccionéssim amb actituds de tancament
o de recel sistemàtic respecte d'una
societat, la nostra, fortament marcada
per l'agnosticisme i la poca fe. I, d'una altra,
que l'ambient enfredorís la nostra
vida cristiana, li llevés força comunicativa,
trenqués la nostra comunió.
Per això us proposem d' aprofundir en un doble
diàleg: amb el món que ens
envolta, al qual som enviats, i amb Déu «que us ha
cridat a viure en comunió amb el
seu Fill Jesucrist, Senyor nostre» (1Cor 1,9)
En diàleg amb la nostra societat
Pel que fa a la societat, volem mantenir-hi
un diàleg permanent que aporti
claredat. Objecte d'aquest diàleg
serà, per part nostra , una invitació a la fe en
Jesucrist, ara i aquí, lliure de
malentesos, de manera que ningú no es vegi temptat
a refusar-la per raons estranyes a la seva
veritable naturalesa. Especialment avui,
quan els canvis culturals, de formes de
vida i de mentalitat generacional són tan
forts i tan accelerats... quan la ciència
fa aportacions noves i creix la diversitat en
tots els ordres... volem restar atents
a les veus dels nostres contemporanis. Sentim
la necessitat d'atenir-nos a aquella alliberadora
afirmació dels primers apòstols:
«L'Esperit Sant i nosaltres hem decidit
de no imposar-vos cap més càrrega que les
indispensables... » (Ac 15,28). Ens
sentim particularment responsables de sembrar
en les generacions que arriben la llavor
de l'Evangeli, lliure de la pols de la
història, perquè «quan
prediquem, no ens anuncien a nosaltres mateixos: anuncien
que Jesucrist és el Senyor; i proclamen
que sonm els vostres servidors per amor de
Jesús» (2Co 4,5).
Fruit d'aquest diàleg hi ha d'haver
també, per part nostra, un discerniment acurat,
a la llum de l'Esperit, que ens permeti
de percebre, d'una banda, les afinitats de
molts valors del nostre temps amb l' Evangeli
i, d'una altra, ' existència de vies
destructives que, sota la capa de progrés,
desemboquen en una cultura de la mort.
En aquest segon cas, assumim conscientment
la incomoditat i la fortalesa del qui
rema contra corrent: «Prediquen no
pas mirant de complaure els homes, sinó de
complaure Déu, que examina els nostres
cors» (1Te 2,4).
Però demanem respecte a la nostra
diferència i al dret que tenim d'expressar-la,
com una contribució al bé
del país.
Aquest esperit de diàleg amb la cultura
del nostre temps i d'escolta de l'altre, sigui
quina sigui la seva manera de pensar o
de viure, no l'hem de situar només en el pla
col·lectiu o institucional. Cada
cristià, cada cristiana, és cridat a fer present la
Bona Nova en el seu medi, a ser-hi imatge
de l' amor del Pare i testimoni de la
misericòrdia del salvador Jesús.
En diàleg amb Déu
Però no parlem només de diàleg
entre nosaltres, és a dir, entre Església i societat.
Us estem proposant, sobretot, un diàleg
transcendent. Avui és freqüent que moltes
persones s'abstinguin de tota relació
amb Déu, al·llegant la complexitat del tema,
la diversitat de propostes religioses o
l'alteritat absoluta del Creador. Les
estadístiques ens diuen que si el
nombre d'ateus és limitat, creix, en canvi, el dels
agnòstics, és a dir, el dels
qui no gosen pronunciar-se sobre aquesta qüestió
fonamental. Nosaltres hem après
de Jesucrist que la grandesa de Déu no el fa
inaccessible. Ell, Jesús, n'és
la porta (Jn 10,9). Per Ell sabem que darrere el nom
de Déu hi ha la persona del nostre
Pare del cel, «present en els llocs més amagats»
(Mt 6,6).
No cal tenir un nivell massa alt de coneixements
religiosos per entrar en
comunicació amb Déu. Tothom
té la possibilitat d'adreçar-s'hi per Jesucrist. Es
tracta de voler-ho, de fer-se conscient
de la pròpia limitació, d'obrir espais de
silenci en el nostre interior... potser
de canviar, en les nostres cavil·lacions, el jo
pel Tu. Aquest Tu, Ell, que per Jesucrist
«il·lumina tots els homes» (Jn 1,9), fa la
resta. Diu l'Evangeli: «... tu, quan
preguis, entra a la cambra més retirada,
tanca-t'hi amb pany i clau i prega al teu
Pare...» (Mt 6,6). Volem invitar tots els
homes i dones de bona voluntat a pregar.
És un pas capaç de canviar la vida.
La pregària, però, no és
solament paraula nostra que va cap a Déu. És, primer de
tot, paraula de Déu que ve cap a
nosaltres. Sense aquesta paraula que renova la
ment i el cor de l'home, la nostra pregària
podria restar confusa entre un munt
d'idees i de sensacions. No seria diàleg,
sinó monòleg. La paraula de Déu la tenim
en els llibres inspirats per Ell, la Bíblia.
Us invitem especialment a la lectura
freqüent dels Evangelis, tot recordant
el que deia el Missatge del Concili
Provincial Tarraconense: «Llegiu
més la Bíblia, mediteu-la, pregueu amb ella.»
Aquesta lectio divina escau, particularment,
a l'esperit d'aquestes setmanes
d'Advent. Es com un plugim que amoroseix
la terra del nostre cor. Lectura, val a
dir, acompanyada de reflexió: què
m'està dient el Senyor, ara i aquí, amb la seva
Paraula? Perquè si no aprenem a
respondre a Déu, acabem oblidant-nos d'Ell.
Oberts als germans
El camí de Jesús -«Jo
sóc el camí» (Jn 14,16)- tot obrint-nos al Pare, ens
obre
també als germans. Ell és
el bon samarità que passa pel nostre costat, ens tracta
amb amor i ens diu: «Vés,
i tu fes igual» (Lc 10,37). Aquest Jesús que l'Evangeli
ens mostra tan proper i que es declara,
ell mateix, «benèvol i humil de cor» (Mt
11,29), és, en això, radicalment
exigent. Condiciona el perdó de Déu a nosaltres al
perdó que atorguem als germans (Mt
6,12), només als qui no judiquen el germà els
assegura que no seran judicats (Mt 7,1)
i vol que, abans de portar ofrenes a l'altar
de Déu, correm a reconciliar-nos
amb els qui estan ofesos amb nosaltres (Mt
5,23). És per tot això que,
juntament amb el diàleg transcendent per la pregària i
l'escolta de la paraula de Déu,
us exhortem i ens exhortem a un diàleg compromès
amb els germans, sobretot els pobres, els
malalts i els estrangers. Un diàleg que
arribi a la comunicació de béns.
Una espiritualitat de comunió
Mirant cap a l'interior de les nostres comunitats,
el primer desig que us volem
expressar és aquest: «promoure
una mentalitat i una espiritualitat de comunió» ,
com va dir el Concili Provincial Tarraconense
(Res. 108). Més recentment, el Papa
Joan Pau II ha expressat el mateix desig
amb aquestes paraules: «fer de l'Església la
casa i l'escola de la comunió»
(Novo millennio iueunte, 43). I ha advertit,
justament, que «abans de promoure
iniciatives concretes, cal desenvolupar una
espiritualitat de comunió»
(ibídem).
La primera carta de Joan ens fa adonar,
amb un paràgraf complexiu, del sentit i de
l'abast transcendent de la nostra comunió.
No es tracta d'un simple fet de
concòrdia humana. Va molt mes enllà:
«A vosaltres, doncs, us anunciem allò que
hem vist, perquè també vosaltres
tingueu comunió amb nosaltres, que estem en
comunió amb el Pare i amb el seu
Fill Jesucrist» (1Jn 1,3). La comunió, doncs,
passa per l'Església apostòlica
-«nosaltres» , diu el text- però no s'hi atura: arriba
més enllà, ens connecta amb
Jesucrist i amb el Pare. Aquesta perspectiva ens dóna
la mesura de la importància de la
comunitat eclesial i, alhora, de la responsabilitat
de tots els seus membres. Sovint els trencaments
amb la comunitat -no sempre per
causes objectivament greus- són
a l'origen de crisis de fe.
Avui la cultura ambiental valora molt la
independència de criteri i l'expressió de
tota mena d'opinions, les quals troben
fàcilment un ressò mediàtic que les
amplifica i també, moltes vegades,
les distorsiona. Aquesta realitat, no mancada
de valors positius, sovint incideix en
la comunió eclesial de manera negativa.
Unida a les limitacions humanes que tots
tenim, a la lògica diversitat de
mentalitats, d'esquemes culturals o d'opcions
polítiques, contribueix a crear
desconfiances i divergències entre
els membres de l'Església: bisbes, preveres,
religiosos i religioses, laics, associacions...
Hi ha el perill, aleshores, que els
matisos diferencials d'uns i altres prenguin
més relleu que la fe comuna que ens
agermana i que la missió d'anunciar
l'Evangeli que compartim. Cal fer atenció a
aquest fenomen i afrontar-lo amb pau, consideració
mútua, diàleg i confiança en el
Senyor de l'Església.
En la ja esmentada carta apostòlica
Novo millennio ineunte, el Papa, referint-se a
l'espiritualitat de comunió, exposa
dos conceptes complementaris molt oportuns.
D'una banda, recorda «els serveis
específics de la comunió que són el ministeri
petrí i, en estreta relació
amb ell, la col·legialitat episcopal». «Es tracta -afegeix-
de
realitats que tenen el seu fonament i la
seva consistència en el designi mateix de
Crist sobre l'Església» (NMI
44). Quan parlem, doncs, del necessari diàleg eclesial
i de la llibertat d'expressió, no
podem oblidar que tenen lloc en l' àmbit de la
comunió que garanteixen aquells
ministeris. Sense ells, fàcilment cauríem en la
dispersió i la subjectivitat. Amb
ells, tot i la seva legítima pluralitat, l'Església
forma un sol cos i un sol esperit.
D'altra banda, els Papa ens recorda la necessitat
de cultivar i d'ampliar dia a dia, a
tots els nivells, en el teixit de la vida
de cada Església, espais de comunió.
Esmenta, especialment, els consells presbiterals
i pastorals. Anima a una escolta
recíproca i eficaç entre
pastors i fidels a fi que, units a priori en tot allò que és
essencial, se sentin impulsats a convergir,
normalment, àdhuc en el que és
opinable. El Papa acaba aquest capítol
amb dues cites que inviten els pastors a fer
atenció als fidels. Una de Sant
Benet: «Déu inspira sovint als més joves allò
que és
millor». Una altra de Sant Paulí
de Nola: «Estiguem pendents dels llavis dels
fidels, perquè en cada Fidel bufa
l'Esperit de Déu» (NMI 45). Són paraules que
hem de tenir presents, sobretot, els bisbes,
els preveres, els laics amb
responsabilitats eclesials.
Al centre de la comunió eclesial,
la Missa
En aquesta perspectiva de la comunió,
hi ha un fet que demana una especial
atenció: molts cristians han disminuït
o, sovint, deixat, el seu ritme de participació
en l'Eucaristia. El pas de molts fills
de l'Església a l'ambigua condició de catòlics
no practicants és un fenomen que
continua afeblint la comunió eclesial. Les
comunitats no poden restar-hi indiferents.
Cal escatir, en la mesura del possible,
les causes de tants trencaments, anar a
la recerca dels qui han marxat i obrir vies
de retrobament i de reconciliació.
Aquest esforç ha d'anar acompanyat
d'una intensificació de la catequesi
del diumenge i de l'Eucaristia dominical.
Aquesta, com ha assenyalat també
Joan Pau II en la Novo millennio ineunte,
«congregant setmanalment els cristians
al voltant de la Paraula i del Pa de la vida,
és l’antídot més natural
contra la dispersió» (NMI 36). I ja els nostres avantpassats
de la primera generació cristiana,
reunits per a la celebració eucarística, pregaven
així: «Tal com aquest pa dividit
en bocins estava dispers sobre els turons i,
recollits els grans, es va fer una sola
cosa, així sigui reunida la vostra
Església dels confins de la terra
en el vostre regne» (La Didakhé, IX, 4).
La fidelitat a la Missa dominical ajuda
a prioritzar, en la pastoral, no tant allò que
nosaltres fem -organització, activitats,
recursos humans- com el que el Senyor fa
en nosaltres. Aquesta perspectiva amoroseix
les nostres rigideses, ens apropa i ens
fa gaudir del goig de la salvació,
la qual no depèn de nosaltres. Ve de dalt, ja que
de dalt hem nascut els batejats (Jo 2,
3). «Tal com de la farina eixuta -deia sant
Ireneu- no se'n pot fer una massa única
ni un sol pa si no s'hi tira aigua, tampoc
nosaltres, que formem una multiplicitat,
no podríem convertir-nos en una sola
cosa en Crist sense aquella aigua que ve
del cel» (Adversus haereses 3,17,1-3).
Germans i amics de les diòcesis
amb seu a Catalunya: us hem parlat de diàleg
entre nosaltres i amb el Senyor, us hem
volgut animar a viure, cada dia amb més
joia, una espiritualitat de comunió.
Acabem recordant-vos que tot això té el seu
centre impulsor en l'Eucaristia dominical.
Com ens recordava bellament el Concili Ecumènic
Vaticà II, del qual s'acaben
d'acomplir els 40 anys de la seva solemne
inauguració a Roma, pel beat Joan
XXIII, de tanta estimació entre
nosaltres: «L'Església, per una tradició apostòlica
que troba el seu origen en el dia mateix
de la resurrecció de Crist, celebra el misteri
pasqual cada vuit dies, en el dia que amb
raó s'anomena "dia del Senyor" o
diumenge. En aquest dia, els fidels han
de reunir-se, a fi que, escoltant la paraula
de Déu i participant en l'Eucaristia,
facin el memorial de la passió, la resurrecció i
la glòria del Senyor Jesús,
i donin gràcies a Déu, que els féu renéixer
a una
esperança viva per la resurrecció
de Jesucrist d'entre els morts" (1Pe 1,3). Per això
el diumenge és la festa primordial
[...], dia d’alegria i d’alliberament del treball [...]
és el fonament i el nucli de tot
l'any litúrgic» (Constitució sobre la Litúrgia,
106).
Desitgem que l'Eucaristia dominical doni
vitalitat a les nostres esglésies i
les faci capaces de més diàleg
i de més comunió.
Deixem-nos guiar per l'Esperit Sant, l'Esperit
de Jesús. Perquè Ell alena en els
nostres cors, sabem que Déu és
amb nosaltres i mantenim viva l'esperança. Que
els seus fruits -amor, goig, pau, fidelitat...-
enriqueixin les nostres vides. Invoquem
per a les nostres diòcesis, a l'inici
de l'Advent, la intercessió de la Mare de Déu de
Montserrat. A Ella preguem -amb els versos
centenaris del Virolai de mossèn
Cinto Verdaguer- tant pels qui s'abeuren
en aquesta font, com pels qui encara no
l'han descoberta:
Mística font de l'aigua de la vida,
rajau del cel al cor de mon país;
dons i virtuts deixau-li per florida;
feu-ne, si us plau, el vostre paradís.
Bisbes de Catalunya, desembre de 2002
En un entorn difícil
Estem començant
l'Advent: un temps litúrgic entranyable que ens prepara a acollir
en els nostres cors la llum de Jesucrist que apuntava per a tots els homes
i dones del món la nit del primer Nadal.
Hi ha una versió
mundana –consumista– d'aquest temps, que tanca l'horitzó de la persona:
les coses ens sedueixen i tenim la sensació que amb elles esdevenim
autosuficients. No cal esperar ningú...
L'Advent cristià,
en canvi, ens mou a fer lloc perquè Jesús pugui introduir
se més plenament en les nostres vides. El necessitem. L'esperem.
Només Ell ens fa trencar l'estretor d'un món tancat, sense
sortida, egoista. Ell ens obre a Déu, el Pare que fonamenta la nostra
germanor humana.
Justament d’això,
de diàleg i comunió amb Déu i amb els germans, us
volem parlar, cristians i cristianes, homes i dones de bona voluntat de
Catalunya.
En
un entorn difícil
Si avui ens posem
a observar el nivell de recepció i de valoració que obtenen
en la nostra societat civil la vida i l'acció de l'Església,
fàcilment arribem a conclusions poc falagueres.
En les imatges que
ofereixen els mitjans de comunicació i, en general, en tot l'àmbit
de la cultura, predominen les referències als aspectesconflictius,
la crítica sovint poc matisada, la baixa consideració i,
no rarament, l'atac o el menyspreu.
Generalment aquestes
actituds van adreçades a la institució eclesial, en els seus
organismes i en les seves persones, sobretot les que exerceixen funcions
de guiatge. Però, especialment en els últims anys, no rarament
afecten també els continguts de la fe cristiana.
Estem parlant, d'entrada,
de fenòmens exteriors a les nostres comunitats. Però el clima
mediàtic ho penetra tot i afecta també els creients, alguns
dels quals se senten perplexos, mancats de resposta immediata i amb perill
de fer una lectura de la seva fe i de la seva Església amb els ulls
dels qui n'estan lluny o les miren amb hostilitat. En tot cas, el silenciament
sistemàtic de Déu o la seva absència de tantes propostes
de felicitat humana són factors que, volgudament o no, contribueixen
a emboirar i a afeblir la fe cristiana i, atesa la tradició del
nostre poble, acaben perjudicant el tremp moral de la nostra societat.
Aquestes observacions
de tipus ambiental tenen, tanmateix, una contrapartida de signe positiu:
quan ens apropem a les persones concretes, fàcilment ens adonem
que no estan tan condicionades per l'entorn mediàtic i cultural
com podria semblar. Això sol passar en tots els ordres de la vida,
però és especialment freqüent en la vivència
religiosa, la qual tendeix a mantenir-se en la intimitat personal. Ens
trobem així amb situacions feliçment contradictòries:
moltes persones que mantenen, globalment, actituds distants respecte de
l'Església i
de la fe, reaccionen,
en canvi, positivament davant les situacions límit de la vida, o
davant la mort... o en contacte amb els bons exemples de generositat, de
pobresa evangèlica i d'experiència de Déu de molts
cristians... o l'acolliment cordial de tantes comunitats eclesials.
A nosaltres, bisbes
de les diòcesis amb seu a Catalunya, aquesta situació ens
preocupa i ens mou a parlar-ne avui, planerament, en aquesta carta. Voldríem
que, en la centúria que estem començant, les nostres esglésies
i el nostre poble avancessin decididament cap a aquella maduresa humana,
social i cristiana que, el desembre de 1985, auguràvem en el document
Arrels
cristianes de Catalunya.
Déu
és amb nosaltres
L'objectiu d'aquesta
Carta és molt senzill: està en la línia de tants contactes,
de tantes converses com mantenim amb vosaltres, al llarg de l'any. Conscients
de l'entorn difícil que -com acabem d'apuntar- envolta el dia a
dia del creient, us volem convidar a l'esperança. Déu és
amb nosaltres, i la seva presència té més força
que tots els dubtes, que totes les defallences, que tota la fatiga dels
homes.
Déu és
amb nosaltres, si bé, moltes vegades, ens vénen a la boca
aquelles paraules del profeta: «Realment ets un Déu que s'amaga»
(Is 45,15). Recentment, glossant aquesta expressió, Joan Pau II
ha dit: «Amb aquestes paraules, el profeta invita a reconèixer
que Déu actua en la història, fins i tot si no apareix en
primer pla. És Ell el director misteriós i invisible que
respecta la llibertat de les seves criatures,
però, al
mateix temps, té a la mà els fils de les situacions del món.
La certesa de l'acció providencial de Déu és font
d'esperança per al creient, que sap que pot comptar amb la presència
constant d' aquell que ha fet la terra i l'ha formada, ell que li dóna
solidesa». (Joan Pau II, «Els salms i càntics de la
pregària de Laudes», 19).
Reconèixer
Déu present en la nostra vida comporta bandejar la idolatria, no
adorar déus que no poden salvar: “Ningú no és Déu
fora de mi”, diu el Senyor (Is 45,21). Per això, juntament amb l'esperança
en el Déu vivent, ens cal lucidesa per a alliberar-nos de tants
ídols, vells i nous, sovint enlluernadors, que el voldrien substituir
i ens enfonsen en la decepció.
El pitjor que ens
podria passar avui als fills de l'Església seria, d'una banda, que
reaccionéssim amb actituds de tancament o de recel sistemàtic
respecte d'una societat, la nostra, fortament marcada per l'agnosticisme
i la poca fe. I, d'una altra, que l'ambient enfredorís la nostra
vida cristiana, li llevés força comunicativa, trenqués
la nostra comunió. Per això us proposem d' aprofundir en
un doble diàleg: amb el món que ens envolta, al qual som
enviats, i amb Déu «que us ha cridat a viure en comunió
amb el seu Fill Jesucrist, Senyor nostre» (1Cor 1,9)
En
diàleg amb la nostra societat
Pel que fa a la societat,
volem mantenir-hi un diàleg permanent que aporti claredat. Objecte
d'aquest diàleg serà, per part nostra , una invitació
a la fe en Jesucrist, ara i aquí, lliure de malentesos, de manera
que ningú no es vegi temptat a refusar-la per raons estranyes a
la seva veritable naturalesa. Especialment avui, quan els canvis culturals,
de formes de vida i de mentalitat generacional són tan forts i tan
accelerats... quan la ciència fa aportacions noves i creix la diversitat
en tots els ordres... volem restar atents a les veus dels nostres contemporanis.
Sentim la necessitat d'atenir-nos a aquella alliberadora afirmació
dels primers apòstols: «L'Esperit Sant i nosaltres hem decidit
de no imposar-vos cap més càrrega que les indispensables...
» (Ac 15,28). Ens sentim particularment responsables de sembrar en
les generacions que arriben la llavor de l'Evangeli, lliure de la pols
de la història, perquè «quan prediquem, no ens anuncien
a nosaltres mateixos: anuncien que Jesucrist és el Senyor; i proclamen
que sonm els vostres servidors per amor de Jesús» (2Co 4,5).
Fruit d'aquest diàleg
hi ha d'haver també, per part nostra, un discerniment acurat, a
la llum de l'Esperit, que ens permeti de percebre, d'una banda, les afinitats
de molts valors del nostre temps amb l' Evangeli i, d'una altra, ' existència
de vies destructives que, sota la capa de progrés, desemboquen en
una cultura de la mort. En aquest segon cas, assumim conscientment la incomoditat
i la fortalesa del qui
rema contra corrent:
«Prediquen no pas mirant de complaure els homes, sinó de complaure
Déu, que examina els nostres cors» (1Te 2,4).
Però demanem
respecte a la nostra diferència i al dret que tenim d'expressar-la,
com una contribució al bé del país.
Aquest esperit de
diàleg amb la cultura del nostre temps i d'escolta de l'altre, sigui
quina sigui la seva manera de pensar o de viure, no l'hem de situar només
en el pla col·lectiu o institucional. Cada cristià, cada
cristiana, és cridat a fer present la Bona Nova en el seu medi,
a ser-hi imatge de l' amor del Pare i testimoni de la misericòrdia
del salvador Jesús.
En
diàleg amb Déu
Però no parlem
només de diàleg entre nosaltres, és a dir, entre Església
i societat. Us estem proposant, sobretot, un diàleg transcendent.
Avui és freqüent que moltes persones s'abstinguin de tota relació
amb Déu, al·llegant la complexitat del tema, la diversitat
de propostes religioses o l'alteritat absoluta del Creador. Les estadístiques
ens diuen que si el nombre d'ateus és limitat, creix, en canvi,
el dels
agnòstics,
és a dir, el dels qui no gosen pronunciar-se sobre aquesta qüestió
fonamental. Nosaltres hem après de Jesucrist que la grandesa de
Déu no el fa inaccessible. Ell, Jesús, n'és la porta
(Jn 10,9). Per Ell sabem que darrere el nom de Déu hi ha la persona
del nostre Pare del cel, «present en els llocs més amagats»
(Mt 6,6).
No cal tenir un
nivell massa alt de coneixements religiosos per entrar en comunicació
amb Déu. Tothom té la possibilitat d'adreçar-s'hi
per Jesucrist. Es tracta de voler-ho, de fer-se conscient de la pròpia
limitació, d'obrir espais de silenci en el nostre interior... potser
de canviar, en les nostres cavil·lacions, el jo pel Tu. Aquest Tu,
Ell, que per Jesucrist «il·lumina tots els homes» (Jn
1,9), fa la resta. Diu l'Evangeli: «... tu, quan preguis, entra a
la cambra més retirada, tanca-t'hi amb pany i clau i prega al teu
Pare...» (Mt 6,6). Volem invitar tots els
homes i dones de
bona voluntat a pregar. És un pas capaç de canviar la vida.
La pregària,
però, no és solament paraula nostra que va cap a Déu.
És, primer de tot, paraula de Déu que ve cap a nosaltres.
Sense aquesta paraula que renova la ment i el cor de l'home, la nostra
pregària podria restar confusa entre un munt d'idees i de sensacions.
No seria diàleg, sinó monòleg. La paraula de Déu
la tenim en els llibres inspirats per Ell, la Bíblia. Us invitem
especialment a la lectura
freqüent dels
Evangelis, tot recordant el que deia el Missatge del Concili Provincial
Tarraconense: «Llegiu més la Bíblia, mediteu-la, pregueu
amb ella.» Aquesta lectio divina escau, particularment, a
l'esperit d'aquestes setmanes d'Advent. Es com un plugim que amoroseix
la terra del nostre cor. Lectura, val a dir, acompanyada de reflexió:
què m'està dient el Senyor, ara i aquí, amb la seva
Paraula? Perquè si no aprenem a respondre a Déu, acabem oblidant-nos
d'Ell.
Oberts
als germans
El camí de
Jesús -«Jo sóc el camí» (Jn 14,16)- tot
obrint-nos al Pare, ens obre també als germans. Ell és el
bon samarità que passa pel nostre costat, ens tracta amb amor i
ens diu: «Vés, i tu fes igual» (Lc 10,37). Aquest Jesús
que l'Evangeli ens mostra tan proper i que es declara, ell mateix, «benèvol
i humil de cor» (Mt 11,29), és, en això, radicalment
exigent. Condiciona el perdó de Déu a nosaltres al perdó
que atorguem als germans (Mt 6,12), només als qui no judiquen el
germà els assegura que no seran judicats (Mt 7,1) i vol que, abans
de portar ofrenes a l'altar de Déu, correm a reconciliar-nos amb
els qui estan ofesos amb nosaltres (Mt 5,23). És per tot això
que, juntament amb el diàleg transcendent per la pregària
i l'escolta de la paraula de Déu, us exhortem i ens exhortem a un
diàleg compromès amb els germans, sobretot els pobres, els
malalts i els estrangers. Un diàleg que arribi a la comunicació
de béns.
Una
espiritualitat de comunió
Mirant cap a l'interior
de les nostres comunitats, el primer desig que us volem expressar és
aquest: «promoure una mentalitat i una espiritualitat de comunió»
, com va dir el Concili Provincial Tarraconense (Res. 108). Més
recentment, el Papa Joan Pau II ha expressat el mateix desig amb aquestes
paraules: «fer de l'Església la casa i l'escola de la comunió»
(Novo millennio iueunte, 43). I ha advertit,
justament, que «abans
de promoure iniciatives concretes, cal desenvolupar una espiritualitat
de comunió» (ibídem).
La primera carta
de Joan ens fa adonar, amb un paràgraf complexiu, del sentit i de
l'abast transcendent de la nostra comunió. No es tracta d'un simple
fet de concòrdia humana. Va molt mes enllà: «A vosaltres,
doncs, us anunciem allò que hem vist, perquè també
vosaltres tingueu comunió amb nosaltres, que estem en comunió
amb el Pare i amb el seu Fill Jesucrist» (1Jn 1,3). La comunió,
doncs, passa per l'Església apostòlica -«nosaltres»
, diu el text- però no s'hi atura: arriba més enllà,
ens connecta amb Jesucrist i amb el Pare. Aquesta perspectiva ens dóna
la mesura de la importància de la comunitat eclesial i, alhora,
de la responsabilitat de tots els seus membres. Sovint els trencaments
amb la comunitat -no sempre per causes objectivament greus- són
a l'origen de crisis de fe.
Avui la cultura ambiental
valora molt la independència de criteri i l'expressió de
tota mena d'opinions, les quals troben fàcilment un ressò
mediàtic que les amplifica i també, moltes vegades, les distorsiona.
Aquesta realitat, no mancada de valors positius, sovint incideix en la
comunió eclesial de manera negativa. Unida a les limitacions humanes
que tots tenim, a la lògica diversitat de mentalitats, d'esquemes
culturals o d'opcions polítiques, contribueix a crear desconfiances
i divergències entre els membres de l'Església: bisbes, preveres,
religiosos i religioses,
laics, associacions... Hi ha el perill, aleshores, que els matisos diferencials
d'uns i altres prenguin més relleu que la fe comuna que ens agermana
i que la missió d'anunciar l'Evangeli que compartim. Cal fer atenció
a aquest fenomen i afrontar-lo amb pau, consideració mútua,
diàleg i confiança en el Senyor de l'Església.
En la ja esmentada
carta apostòlica Novo millennio ineunte,
el Papa, referint-se a l'espiritualitat de comunió, exposa dos conceptes
complementaris molt oportuns.
D'una banda, recorda
«els serveis específics de la comunió que són
el ministeri petrí i, en estreta relació amb ell, la col·legialitat
episcopal». «Es tracta -afegeix- de realitats que tenen el
seu fonament i la seva consistència en el designi mateix de Crist
sobre l'Església» (NMI 44).
Quan parlem, doncs, del necessari diàleg eclesial i de la llibertat
d'expressió, no podem oblidar que tenen lloc en l' àmbit
de la comunió que garanteixen aquells ministeris. Sense ells, fàcilment
cauríem en la dispersió i la subjectivitat. Amb ells, tot
i la seva legítima pluralitat, l'Església forma un sol cos
i un sol esperit.
D'altra banda, els
Papa ens recorda la necessitat de cultivar i d'ampliar dia a dia, a tots
els nivells, en el teixit de la vida de cada Església, espais de
comunió. Esmenta, especialment, els consells presbiterals i pastorals.
Anima a una escolta recíproca i eficaç entre pastors i fidels
a fi que, units a priori en tot allò que és essencial, se
sentin impulsats a convergir, normalment, àdhuc en el que és
opinable. El Papa
acaba aquest capítol amb dues cites que inviten els pastors a fer
atenció als fidels. Una de Sant Benet: «Déu inspira
sovint als més joves allò que és millor». Una
altra de Sant Paulí de Nola: «Estiguem pendents dels llavis
dels fidels, perquè en cada Fidel bufa l'Esperit de Déu»
(NMI 45). Són paraules que hem
de tenir presents, sobretot, els bisbes, els preveres, els laics amb responsabilitats
eclesials.
Al
centre de la comunió eclesial, la Missa
En aquesta perspectiva
de la comunió, hi ha un fet que demana una especial atenció:
molts cristians han disminuït o, sovint, deixat, el seu ritme de participació
en l'Eucaristia. El pas de molts fills de l'Església a l'ambigua
condició de catòlics no practicants és un fenomen
que continua afeblint la comunió eclesial. Les comunitats no poden
restar-hi indiferents. Cal escatir, en la mesura del possible, les causes
de tants trencaments, anar a la recerca dels qui han marxat i obrir vies
de retrobament i de reconciliació. Aquest esforç ha d'anar
acompanyat
d'una intensificació
de la catequesi del diumenge i de l'Eucaristia dominical. Aquesta, com
ha assenyalat també Joan Pau II en la Novo
millennio ineunte, «congregant setmanalment els cristians al
voltant de la Paraula i del Pa de la vida, és l’antídot més
natural contra la dispersió» (NMI
36). I ja els nostres avantpassats de la primera generació cristiana,
reunits per a la celebració eucarística, pregaven així:
«Tal com aquest pa dividit en bocins estava dispers sobre els turons
i, recollits els grans, es va fer una sola cosa, així sigui reunida
la vostra
Església
dels confins de la terra en el vostre regne» (La Didakhé,
IX, 4).
La fidelitat a la
Missa dominical ajuda a prioritzar, en la pastoral, no tant allò
que nosaltres fem -organització, activitats, recursos humans- com
el que el Senyor fa en nosaltres. Aquesta perspectiva amoroseix les nostres
rigideses, ens apropa i ens fa gaudir del goig de la salvació, la
qual no depèn de nosaltres. Ve de dalt, ja que de dalt hem nascut
els batejats (Jo 2, 3). «Tal com de la farina eixuta -deia sant
Ireneu- no se'n
pot fer una massa única ni un sol pa si no s'hi tira aigua, tampoc
nosaltres, que formem una multiplicitat, no podríem convertir-nos
en una sola cosa en Crist sense aquella aigua que ve del cel» (Adversus
haereses 3,17,1-3).
Germans i amics
de les diòcesis amb seu a Catalunya: us hem parlat de diàleg
entre nosaltres i amb el Senyor, us hem volgut animar a viure, cada dia
amb més joia, una espiritualitat de comunió. Acabem recordant-vos
que tot això té el seu centre impulsor en l'Eucaristia dominical.
Com ens recordava
bellament el Concili Ecumènic Vaticà II, del qual s'acaben
d'acomplir els 40 anys de la seva solemne inauguració a Roma, pel
beat Joan XXIII, de tanta estimació entre nosaltres: «L'Església,
per una tradició apostòlica que troba el seu origen en el
dia mateix de la resurrecció de Crist, celebra el misteri pasqual
cada vuit dies, en el dia que amb raó s'anomena "dia del Senyor"
o diumenge. En aquest dia, els fidels han de reunir-se, a fi que, escoltant
la paraula de Déu i participant en l'Eucaristia, facin el memorial
de la passió, la resurrecció i la glòria del Senyor
Jesús, i donin gràcies a Déu, que els féu renéixer
a una esperança viva per la resurrecció de Jesucrist d'entre
els morts" (1Pe 1,3). Per això el diumenge és la festa primordial
[...], dia d’alegria i d’alliberament del treball [...] és el fonament
i el nucli de tot l'any litúrgic» (Constitució sobre
la Litúrgia, 106). Desitgem que l'Eucaristia dominical doni
vitalitat a les nostres esglésies i
les faci capaces
de més diàleg i de més comunió.
Deixem-nos guiar
per l'Esperit Sant, l'Esperit de Jesús. Perquè Ell alena
en els nostres cors, sabem que Déu és amb nosaltres i mantenim
viva l'esperança. Que els seus fruits -amor, goig, pau, fidelitat...-
enriqueixin les nostres vides. Invoquem per a les nostres diòcesis,
a l'inici de l'Advent, la intercessió de la Mare de Déu de
Montserrat. A Ella preguem -amb els versos centenaris del Virolai de mossèn
Cinto Verdaguer- tant pels qui s'abeuren en aquesta font, com pels qui
encara no l'han descoberta:
Mística font
de l'aigua de la vida,
rajau del cel al
cor de mon país;
dons i virtuts deixau-li
per florida;
feu-ne, si us plau,
el vostre paradís.
Bisbes de Catalunya, desembre de 2002