Textos: Parròquia
Altres documents
 
 

 
INTRODUCCIÓ

UN HUMANISME INTEGRAL I SOLIDARI

a) A l’alba del tercer mil·lenni 

1  L’Església, poble que pelegrina, entra en el tercer mil·lenni de l’era cristiana guiada per Crist, el «gran pastor» (He 13,20): Ell és la Porta Santa (cf. Jn 10,9) que hem traspassat durant el Gran Jubileu de l’any 2000.  Jesucrist és el camí, la veritat i la vida (cf. Jn 14,6): contemplant el rostre del Senyor confirmem la nostra fe i la nostra esperança en Ell, únic Salvador i fi de la història. 

L’Església interpel·la constantment tots els pobles i totes les nacions, perquè només en el nom de Crist és donada a l’home la salvació. La salvació, que Jesús el Senyor ens ha aconseguit per nosaltres pagant «un preu car» (1 Co 6,20; cf. 1 Pe 1,18-19), es realitza en la vida nova que espera als justos després de la mort, però que també incideix en aquest món en les realitats de l’economia i del treball, de la tècnica i de la comunicació, de la societat i de la política, de la comunitat internacional i de les relacions entre les cultures i els pobles: «Jesús ha vingut a portar la salvació integral, que engloba tot l’home i tots els homes, obrint-los als horitzons admirables de la filiació divina». 

2  En aquesta alba del tercer mil·lenni, l’Església no es cansa d’anunciar l’Evangeli que salva i dóna l’autèntica llibertat també en les coses temporals, recordant la solemne recomanació que sant Pau va adreçar al deixeble Timoteu: «Proclama la paraula de Déu, insisteix quan és oportú i quan no ho és, reprèn, interpel·la, exhorta, com un que té molta paciència i sap ensenyar. Perquè vindrà un temps que alguns no suportaran la sana doctrina. Seguint els propis capricis i buscant qui els afalagui les orelles, s’envoltaran d’un munt de mestres, no voldran escoltar la veritat i es desviaran cap a les faules. Tu, però, sigues sobri en tot, suporta els sofriments, fes obra d’evangelitzador, compleix bé el teu ministeri.» (2 Tm 4,2-5). 

3  Als homes i a les dones del nostre temps, companys seus de viatge, l’Església ofereix també la seva doctrina social. En efecte, quan l’Església «acompleix la seva missió d’anunciar l’Evangeli, manifesta a l’home, en nom de Crist, la seva dignitat i la seva vocació a la comunió de les persones; els ensenya les exigències de la justícia i de la pau, d’acord amb la saviesa divina».  Aquesta doctrina té en si una profunda unitat, que emana de la fe en una salvació integral, de l’esperança en una justícia plena i de la caritat que fa a tots els homes veritablement germans en Crist: és una expressió de l’amor de Déu pel món, que Ell ha estimat tant que «ha donat el seu Fill únic» (Jn 3,16). La llei nova de l’amor abraça tota la humanitat i no coneix límits, perquè l’anunci de la salvació en Crist s’estén « fins a l’extrem de la terra» (Ac 1,8). 

4  En descobrir-se estimat per Déu, l’home comprèn la pròpia dignitat transcendent, aprèn a no acontentar-se de si i a anar a trobar l’altre en una xarxa de relacions cada vegada més autènticament humanes. Els homes renovats per l’amor de Déu són capaços de canviar les regles i la qualitat de les relacions i fins les estructures socials: són persones capaces de portar pau allí on hi ha conflictes, de construir i conrear relacions fraternes on hi ha odi, de cercar la justícia on domina l’explotació de l’home sobre l’home. Només l’amor és capaç de transformar de manera radical les relacions que els éssers humans estableixen entre ells. Inserits en aquesta perspectiva, tots els homes de bona voluntat poden entreveure els grans horitzons de la justícia i del desenvolupament humà en la veritat i en el bé. 

5  L’amor té davant seu un treball extens al qual l’Església vol contribuir també amb la seva doctrina social, que es refereix a l’home en la seva totalitat i s’adreça a tots els homes. Molts germans necessitats esperen ajuda, molts oprimits esperen justícia, molts aturats esperen treball, molts pobles esperen respecte: «És possible que, en el nostre temps, encara hi hagi persones que es moren de gana? Que resten condemnades a l’analfabetisme? Que els manquen les cures mèdiques més elementals? Que no tenen una casa on refugiar-se? L’escenari de la pobresa es pot allargar indefinidament si afegim a les antigues formes de pobresa les noves, que afecten sovint també els ambients i les categories que no estan privades de recursos econòmics, però exposades a la desesperació del sense sentit, a la insídia de la droga, a l’abandonament en l’edat avançada o en la malaltia, a la marginació o a la discriminació social. ... I com es pot viure al marge davant de les perspectives d’un desordre ecològic, que converteixi en inhòspites i enemigues de l’home vastes àrees del planeta? O respecte dels problemes de la pau, sovint amenaçada pel malson de guerres catastròfiques? O davant del menyspreu dels drets humans fonamentals de tantes persones, especialment dels nens?». 

6  L’amor cristià empeny a la denúncia, a la proposta i al compromís de projecció cultural i social, a una laboriositat de fets, que esperona tots els qui estimen sincerament la sort de l’home a oferir la pròpia contribució. La humanitat comprèn cada vegada més clarament que està lligada per un únic destí que requereix una assumpció comuna de responsabilitat, inspirada per un humanisme integral i solidari: veu que aquesta unitat de destí sovint és condicionada i fins imposada per la tècnica o l’economia i adverteix la necessitat d’una consciència moral més gran, que orienti el camí comú. Meravellats per les múltiples innovacions tecnològiques, els homes del nostre temps desitgen amb força que el progrés tingui com a finalitat el bé veritable de la humanitat d’avui i de demà. 

b) El significat del document 

7  El cristià sap que pot trobar en la doctrina social de l’Església els principis de reflexió, els criteris de judici i les directrius d’acció de què partir per promoure un humanisme integral i solidari. Difondre aquesta doctrina constitueix, doncs, una autèntica prioritat pastoral, a fi que les persones, il·luminades per ella, siguin capaces d’interpretar la realitat d’avui i de cercar vies apropiades per a l’acció: «L’ensenyament i la difusió de la doctrina social formen part de la missió evangelitzadora de l’Església». 

En aquesta perspectiva, s’ha considerat prou útil la publicació d’un document que il·lustrés les línies fonamentals de la doctrina social de l’Església i la relació que hi ha entre aquesta doctrina i la nova evangelització.  El Consell Pontifici de la Justícia i la Pau, que l’ha elaborat i en té la plena responsabilitat, s’ha valgut per a aquesta obra d’una àmplia consulta, en què hi han intervingut els seus membres i assessors, alguns dicasteris de la Cúria Romana, conferències episcopals de diversos països, alguns bisbes i experts en les qüestions que s’hi tracten. 

8  Aquest document té la intenció de presentar de manera global i sistemàtica, també de forma sintètica, l’ensenyament social, que és fruit de les reflexions sàvies del magisteri i expressions del compromís constant de l’Església en la fidelitat a la gràcia de la salvació de Crist i en la sol·licitud amorosa per la sort de ha humanitat. Els aspectes teològics, filosòfics, morals, culturals i pastorals més rellevants d’aquest ensenyament són tractats aquí orgànicament amb relació a les qüestioni socials. D’aquesta manera es testimonia la fecunditat de l’encontre entre el Evangeli i els problemes que l’home afronta en el seu camí històric. 

En l’estudi del Compendi serà bo tenir present que les citacions dels textos del Magisteri són extretes de documents de diverses autoritats. Al costat dels documents conciliars i de les encícliques, figuren també discursos dels pontífexs o documents elaborats per dicasteris de la Santa Seu. Com és sabut, però sembla oportú subratllar, el lector ha de ser conscient que es tracta de nivells diversos d’ensenyament. El document, que es limita a oferir una exposició de les línies fonamentals de la doctrina social, deixa a les conferències episcopals la responsabilitat de fer les aplicacions oportunes requerides per les diverses situacions locals. 

9  El document ofereix un quadre exhaustiu de les línies fonamentals del «corpus» doctrinal del l’ensenyament social catòlic. Aquest quadre permet afrontar adequadament les qüestions socials del nostre temps, que requereixen ser preses en consideració amb una visió de conjunt, perquè es caracteritzen com qüestions que cada vegada estan més interconnectades, que es condicionen mútuament i que cada vegada interessen més a tota la família humana. L’exposició dels principis de la doctrina social vol suggerir un mètode orgànic en la cerca de solucions als problemes, a fi que el discerniment, el judici i les decisions responguin a la realitat i la solidaritat i l’esperança puguin incidir amb eficàcia també en les complexes situacions actuals. En efecte, els principis es reclamen i s’il·luminen els uns amb els altres, per tal com expressen l’antropologia cristiana,  fruit de la Revelació de l’amor que Déu té per la persona humana. Cal que es tingui en deguda consideració, però, que el transcurs del temps i la mutació dels contextos socials requereixen reflexions constants i actualitzades sobre diversos temes que aquí s’exposen, per tal d’interpretar els nous signes dels temps. 

10  El document es proposa com un instrument per al discerniment moral i pastoral dels esdeveniments complexos que caracteritzen els nostres temps; com una guia per inspirar, a escala individual i col·lectiva, comportaments i decisions que permetin esguardar el futur amb confiança i esperança; com una ajuda per al fidels sobre l’ensenyament de la moral social. Se’n pot derivar un nou compromís capaç de respondre a les exigències del nostre temps i fet a la mesura de les necessitats i dels recursos de l’home, però sobretot l’anhel de valorar de noves formes la vocació pròpia dels diversos carismes eclesials amb vista a l’evangelització de la societat, perquè «tots els membres de la Església participen de la seva dimensió secular».  El text és proposat, finalment, com a motiu de diàleg amb tots els qui desitgen sincerament el bé de l’home. 

11  Els primers destinataris d’aquest document són els bisbes, que trobaran les formes més adequades per a la seva difusió i la seva interpretació correcta. En efecte, correspon al seu «munus docendi» ensenyar que «en el pla de Déu Creador les realitats terrenals i les institucions humanes tenen com a finalitat també la salvació dels homes i per això poden contribuir molt a l’edificació del Cos de Crist».  Els sacerdots, els religiosos i les religioses i, en general, els formadors hi trobaran una guia per al seu ensenyament i un instrument de servei pastoral. Els fidels laics, que cerquen el Regne dels cels «tractant i ordenant segons Déu les coses temporals»,  hi trobaran llum per al seu compromís específic. Les comunitats cristianes podran utilitzar aquest document per analitzar objectivament les situacions, aclarir-les a la llum de les paraules immutables de l’Evangeli, atènyer els principis de reflexió, criteris de judici i orientacions per a l’acció. 

12  Aquest document es proposa també als germans de les altres esglésies i comunitats eclesials, als seguidors de les altres religions, com també a tots els homes i dones de bona voluntat, es comprometen a servir el bé comú: que el vulguin acollir com el fruit d’una experiència humana universal, plena d’innombrables signes de la presència de l’Esperit de Déu. És un tresor de coses noves i antigues (cf. Mt 13,52), que l’Església vol compartir, per agrair a Déu, del qual prové «rebem de bo, tot do perfecte» (Jm 1,17). És un signe d’esperança el fet que avui les religions i les cultures manifestin disponibilitat al diàleg i adverteixin la urgència d’unir els propis esforços per afavorir la justícia, la fraternitat, la pau i el creixement de la persona humana. 

L’Església Catòlica uneix en particular el seu compromís al que han aportat en el camp social les altres esglésies i comunitats eclesials, ja sigui com a reflexió doctrinal o bé a títol pràctic. Juntament amb elles, l’Església Catòlica està convençuda que de l’herència comuna dels ensenyaments socials conservats per la tradició viva del poble de Déu derivaran estímuls i orientacions per a una col·laboració cada vegada més estreta en la promoció de la justícia i de la pau. 

c) Al servei de la plena veritat de l’home 

13  Aquest document és un acte de servei de l’Església als homes i a els dones del nostre temps, als quals ofereix el patrimoni de la seva doctrina social, segons aquell estil de diàleg amb què Déu mateix, en el seu Fill únic fet home, «parla als homes com a amics (cf. Ex 33,11; Jn 15,14-15) i viu entre ells (cf. Ba 3,38)».  Inspirant-se en la Constitució pastoral Gaudium et spes, també aquest document posa com a punt cardinal de tota l’exposició l’home, «integral, amb el cos i l’ànima, amb el cor i la consciència, l’intel·lecte i la voluntat».  En la perspectiva traçada, l’Església «no es mou per cap ambició terrenal, sinó que mira a una cosa sola: que és continuar, sota el guiatge de l’Esperit Paràclit, l’obra de Crist, que ha vingut al món a donar testimoni de la veritat, per salvar i no per judicar, per servir i no per ser servit». 

14  Amb el document present l’Església vol oferir una contribució de veritat a la qüestió del lloc que ocupa l’home en la natura i en la societat, davant de les civilitzacions i cultures en que s’expressa la saviesa de la humanitat. Aprofundint les seves arrels en un passat sovint mil·lenari, aquelles es manifesten en les formes de la religió, de la filosofia i del geni poètic de tots els temps i de tots els pobles, oferint interpretacions de l’univers i de la convivència humana i buscant donar un sentit a l’existència i al misteri que l’embolcalla. Qui sóc jo? Per què existeixen el dolor, el mal, la mort, malgrat tots els progressos? De què serveixen tantes conquestes si són a un preu a vegades insuportable? Què hi haurà després d’aquesta vida? Aquestes preguntes de fons caracteritzen el recorregut del viure humà.  Respecte d’això, es pot recordar l’admonició «Coneix-te a tu mateix», esculpida a l’arquitrau del temple de Delfos, que serveix per testimoniar la veritat fonamental segons la qual l’home, cridat a distingir-se entre tots els éssers creats, es qualifica com a home justament en la mesura que és orientat constitutivament a conèixer-se a si mateix. 

15  L’orientació que es dóna a l’existència, a la convivència social i a la història depèn, en gran part, de les respostes que es donin als interrogants sobre el lloc que ocupa l’home en la natura i en la societat, als quals el present document vol oferir la seva contribució. En efecte, el significat profund de l’existència humana es revela en la recerca lliure de la veritat capaç d’oferir sentit i plenitud a la vida, recerca a la qual els interrogants esmentats sol·liciten incessantment la intel·ligència i la voluntat de l’home. Aquestes expressen la naturalesa humana al nivell més alt, perquè impliquen la persona en una resposta que mesura la profunditat del seu compromís amb la pròpia existència. Es tracta, a més, d’interrogants essencialment religiosos: «quan el perquè de les coses és analitzat de manera integral per cercar la resposta última i més concloent, llavors la raó humana toca el seu vèrtex i s’obre a la religiositat. En efecte, la religiositat representa l’expressió més elevada de la persona humana, perquè és la culminació de la seva naturalesa racional. Aquesta emana de l’aspiració profunda de l’home a la veritat i és a la base de la recerca lliure i personal que aquest acompleix del que és diví». 

16  Els interrogants radicals que acompanyen des del principi el camí dels homes adquireixen, al nostre temps, un significat encara més gran, per la vastitud dels reptes, la novetat dels escenaris, les eleccions decisives que les generacions actuals estan cridades a realitzar. 

El primer dels reptes més grans, davant dels quals es troba avui la humanitat, és el de la veritat mateixa de l’ésser-home. Els límits i la relació entre natura, tècnica i moral són qüestions que interpel·len decisivament la responsabilitat personal i col·lectiva pel que fa als comportaments que cal tenir respecte a allò que l’home és, a allò que pot i a allò que ha de ser. Un segon repte és plantejat per la comprensió i la gestió del pluralisme i de les diferències a tots els nivells: de pensament, d’opció moral, de cultura, d’adhesió religiosa, de filosofia del desenvolupament humà i social. El tercer repte és la globalització, que té un significat més ampli i més profund del simplement econòmic, ja que a la història s’ha inaugurat una nova època, que afecta el destí de la humanitat. 

17  Els deixebles de Jesucrist se senten implicats per aquests interrogants, els porten també ells a dins del cor i es volen comprometre, juntament amb tots els homes, a cercar la veritat i el sentit de l’existència personal i social. A aquesta cerca, hi contribueixen amb el seu testimoniatge generós del dono que la humanitat ha rebut: Déu li ha adreçat la seva Paraula al llarg de la història, de fet Ell mateix hi ha entrat per dialogar amb ella i per revelar-li el seu designi de salvació, de justícia i de fraternitat. En el seu Fill, Jesucrist, fet home, Déu ens ha alliberat del pecat i ens ha indicat el camí per la qual caminar i la meta vers a la qual tendir. 

d) En el senyal de la solidaritat, del respecte i de l’amor 

18  L’Església camina junt amb tota la humanitat pels camins de la història. Viu en el món i, malgrat que no és del món (cf. Jn 17,14-16), està cridada a servir-lo seguint la seva vocació íntima. Aquest comportament –que es pot trobar reflectit també en aquest document– és sostingut per la convicció profunda que és important per al món reconèixer l’Església com a realitat i ferment de la història, com també ho és per l’Església no ignorar tot el que ha rebut de la història i de l’evolució del gènere humà.  El Concili Vaticà II va voler donar una demostració eloqüent de la solidaritat, del respecte i de l’amor envers la família humana, establint amb ella un diàleg sobre molts problemes, «portant la llum que emana de l’Evangeli i posant a disposició del gènere humà les energies de salvació que l’Església, sota la guia de l’Esperit Sant, rep del seu Fundador. Es tracta de salvar la persona de l’home i d’edificar la societat humana». 

19  L’Església, signe en la història de l’amor de Déu pels homes i de la vocació de tot el gènere humà a la unitat en la filiació de l’únic Pare,  també amb aquest document sobre la seva doctrina social vol proposar a tots els homes un humanisme a l’altura del designi d’amor de Déu sobre la història, un humanisme integral i solidari, capaç d’animar un nou ordre social, econòmic i polític, fonamentat en la dignitat i la llibertat de tota persona humana, per actuar en la pau, em la justícia i en la solidaritat. Aquest humanisme es pot realitzar si els homes i les dones a títol individual i les seves comunitats saben conrear les virtuts morals i socials en si mateixos i a difondre-les en la societat, «perquè siguin realment homes nous i artífexs d’una nova humanitat, amb l’ajuda necessària de la gràcia divina». 
 

[traducció al català: Sant Vicenç de Sarrià]