Premissa
Qui som "nosaltres" i qui és "l'Islam"
Els valors històrics de l'Islam
L'Islam a Europa
L'actitud de l'Església i el diàleg
Anunciar l'Evangeli de Jesús
Conclusió

Del Llibre del Gènesi (21,13-20):

En aquell temps Déu digué a Abraham: «Però del fill de l’esclava, com que és fill teu, també en faré un gran poble». Abraham es va llevar de bon matí, donà pans i un bot d’aigua a Agar, li ho va posar tot a l’espatlla amb el nen i la va acomiadar. Ella se’n va anar errant pel desert de Bierxeba. Quan s’acabà l’aigua del bot, va deixar el nen sota un arbust i se n’anà un tros lluny, a la distància d’un tret d’arc, per no veure’l morir. Allà es va asseure plorant i sanglotant. Déu va sentir la veu del nen, i l’àngel de Déu cridà Agar des del cel, tot dient: «Què tens, Agar? No tinguis por, que Déu ha sentit com el nen cridava al lloc on és. Aixeca’t, pren l’infant a coll-i-be i agafa-li la mà: jo faré d’ell un gran poble». Llavors Déu li va obrir els ulls i va veure un pou amb aigua. Ella hi anà a omplir el bot i va donar beure al noi. Déu era amb el noi, que es va anar fent gran. Habitava al desert i era un bon tirador d’arc.
 

1. PREMISSA

El relat que hem escoltat, extret del llibre més antic de les Escriptures, el llibre del Gènesi, ens parla d’un fill d’Abraham que no va ser el cap del llinatge del poble hebreu, com ho havia estat Isaac, però al qual també li havien estat reservades algunes benediccions de Déu.

«Però del fill de l’esclava, com que és fill teu, també en faré un gran poble», promet Déu a Abraham. I al final del relat es diu: «Déu era amb el noi».

Les vicissituds d’aquest Ismael i dels seus fills resten obscures en la història del segon i el primer mil·lennis abans de Crist, però és clar que el text bíblic fa referència a algunes tribus beduïnes que habitaven entorn de la península Aràbiga. D’aquestes tribus naixeria molts segles més tard Mahoma, el profeta de l’Islam.

Avui, en un moment en què el món àrab ha assumit una rellevància extraordinària en el panorama internacional i en part també al nostre país, no podem oblidar aquesta antiga benedicció que mostra la providència paternal de Déu per a tots els seus fills.

I és d’això que us voldria parlar avui, en la festa de sant Ambròs, en aquell esperit d’atenció als esdeveniments de la ciutat que han caracteritzat la vida del nostre patró.

Faré algunes reflexions no tant sobre el fenomen de l’Islam en general, com sobre els que ens afecten avui a Milà i en el context europeu, a conseqüència de les noves formes de presència de l’Islam entre nosaltres.

He escollit com a títol concret d’aquesta conversa Nosaltres i l’Islam.
 

2. QUI SOM “NOSALTRES” I QUI ÉS “L’ISLAM”

Per nosaltres entenc en primer lloc el nosaltres de la comunitat eclesial, de la diòcesi de Milà i, en segona instància, també el nosaltres de la comunitat civil ciutadana, provincial i regional.

Certament el problema que planteja l’Islam a Europa és molt més vast. Vam tenir ocasió de dir-ho l’any passat, en aquesta mateixa seu, parlant de l’acolliment als ciutadans del tercer món.

La presència de nombrosos grups ètnics de fe musulmana en els nostres països europeus comporta en primer lloc una sèrie de problemes respecte al primer acolliment i a l’assistència, la casa, la feina. Un esforç que compromet a tots; i les comunitats cristianes de la nostra diòcesi enguany han palesat un gran esperit de solidaritat.

Aquest deure de primera acollida, d’acord amb les lleis vigents, concerneix en primer lloc a la comunitat civil, en col·laboració també amb les forces del voluntariat. Tanmateix, és evident que tots nosaltres, la comunitat civil i eclesial, no ens podem limitar en el futur amb les mesures esmentades. Progressivament sorgiran nous problemes amb relació a la reunió de les famílies, la situació social i jurídica dels nous immigrats, la seva integració social mitjançant un coneixement més profund de la llengua, el problema de l’escolarització dels fills, els problemes dels drets civils, etc.

No entro ara a abordar directament aquests temes perquè ja n’he parlat en diverses ocasions. Tan sols voldria recalcar aquí, abans d’abordar el tema més específic, un punt que em sembla que fins ara ha estat poc atès, que és la necessitat d’insistir sobre un procés d’“integració”, que és ben diferent que donar un simple acolliment i un allotjament qualsevol. 

La integració comporta l’educació dels nouvinguts per tal que s’integrin harmònicament en el teixit del país que els acull, que n’acceptin les lleis i els usos fonamentals, que no exigeixin des del punt de vista legislatiu tractaments privilegiats que tendirien de fet a convertir-los en guetos i a fer-ne potencials focus de tensions i violències.

Fins ara l’emergència no ens ha deixat veure aquest greu problema. A propòsit d’això, el document recent de la Comissió de Justícia i Pau de la Conferència Episcopal Italiana (CEI) diu: «No s’ha d’oblidar la necessitat d’establir regles i terminis adequats per a l’assimilació d’aquesta nova forma de convivència, perquè l’acolliment sense regles no es transformi en conflictes dolorosos» (Uomini di culture diverse, dal conflitto a la solidarietà, 25 de març de 1990, n. 33).

És necessari fer comprendre, particularment als nous immigrats que provenen de països on les normes civils són regulades per la religió única i on la religió i l’estat formen una unitat indissoluble, que en els nostres països les relacions entre l’estat i les organitzacions religioses són profundament diverses. Si les minories religioses tenen entre nosaltres la llibertat i els drets que concerneixen a tots els ciutadans, sense excepció, llavors no es pot apel·lar, per exemple, als principis de la llei islàmica (sciariaa) per tal d’exigir espais i prer-rogatives jurídiques específiques.

Per això cal elaborar un camí vers la integració multiracial que vetlli per una integrabilitat real dels diversos grups ètnics. 

Per obtenir una societat integrada és necessari garantir l’acceptació i la possibilitat d’assimilació d’almenys un nucli mínim de valors que constitueixin la base d’una cultura, com per exemple els principis de la Declaració universal dels drets humans i el principi jurídic de la igualtat de tots davant la llei.

Efectivament hi ha pobles i ètnies que tenen una història i una cultura molt diverses de les nostres i dels quals hom es pot qüestionar si entenen en el mateix sentit que nosaltres els drets humans i àdhuc la noció de llei. Això és vàlid a fortiori en els indrets on es verifiquen fenòmens que genèricament coneixem amb el nom d’integrisme o fonamentalisme, que tendeixen a crear comunitats separades i que es consideren superiors als altres. Però aquest és un problema que en conjunt concerneix la comunitat civil i la causa de la convivència pacífica entre les ètnies, i jo em limito a destacar-ho. 

Relacionat amb aquest, però, hi ha també el problema de la possibilitat d’establir un diàleg interreligiós sense el qual sembla difícil assegurar la pau social. Ara, aquest diàleg, és possible? Hi estan preparats els musulmans? Hi estem preparats nosaltres, els cristians?

Com veieu, a poc a poc anem passant dels problemes que pertoquen a la comunitat civil en conjunt, als que són més pròpiament religiosos, que consis-teixen substancialment, per a nosaltres cristians, en la necessitat de valorar i entendre a fons l’Islam avui, i d’estar al màxim de disponibles possible per a l’acolliment i el diàleg, sense renunciar per això a cap valor autèntic, sinó aprofundint el sentit de l’Evangeli.

Es tracta, en essència, de donar res-posta a qüestions com aquestes:

• Què hem de pensar avui nosaltres, els cristians, de l’Islam com a religió?
• L’Islam a Europa experimentarà també la secularització i entrarà, doncs, en una nova fase de la seva inculturació europea?
• Quin diàleg i, en general, quina relació en l’àmbit religiós és possible avui a Europa entre el cristianisme i l’Islam?
• L’Església ha de renunciar a oferir l’Evangeli als seguidors de l’Islam?

En general, podem dir que els “pilars” de l’Islam, acceptats per tots els musulmans, són: el reconeixement d’un sol Déu, creador, misericordiós i jutge universal, i de Mahoma com al seu profeta definitiu; la pregària cinc vegades al dia; el dejuni del ramadà; l’impost per als pobres; el pelegrinatge a la Meca una vegada a la vida; el gihàd interior, és a dir, l’esforç i el combat per Déu, que s’ha d’entendre sobretot com una mobilització contra les pròpies passions per una vida justa i la lluita contra l’opressió i la injustícia; el compromís de conformar la vida privada i la pública a la manera de viure anomenada sciariaa, basada en l’Alcorà, seguint el qual és possible fer la voluntat de Déu en tots els àmbits de la vida: el religiós, el personal, el familiar, l’econòmic, el polític.

De tot això s’observa que l’Islam és una religió en la qual l’aspecte social i civil té una importància fonamental.

Per bé que els musulmans en el món d’avui provenen de diversos orígens ètnics i corrents religiosos interns i que són ciutadans de diversos estats inde-pendents, continua essent cert que la fe musulmana és per si mateixa un universalisme que ultrapassa les fronteres i és sensible a grans crides al retorn als orígens, tal com succeeix avui amb els moviments fonamentalistes.

Si ja no és fàcil parlar de l’Islam en general, com a conseqüència de la història tan complexa i rica d’aquesta religió; encara és més difícil definir el fenomen de l’Islam entre nosaltres, de l’Islam a Europa. Realment és massa recent el seu nou tipus de presència a l’Europa occidental i és difícil d’establir-ne fins i tot les mesures quantitatives.

Els musulmans a la gran Europa són uns 23 milions. El país que en té un percentatge més elevat és sens dubte la Unió de les Repúbliques Soviètiques. La segueixen França, amb 2 milions i mig; l’antiga Alemanya Federal, amb 1.700.000; Anglaterra, amb 1 milió. Pel que fa a Itàlia, es parla de xifres que van dels 180.000 als 300.000, entre els regularitzats i els clandestins, però probablement aquest nombre avui és més alt. Països molt més petits que el nostre tenen una presència proporcionalment bastant més elevada, com Holanda, que en té 300.000, o Bèlgica, que en té 250.000.

La presència entre nosaltres no és, doncs, numèricament molt rellevant, però s’ha fet veure als darrers anys, també perquè la seva arribada a Itàlia ha coincidit amb una recuperació de les tendències més integristes.

Potser és la percepció d’aquest aspecte el que està creant entre nosaltres una certa incomoditat i malestar, suscitant algunes de les qüestions que intentaré respondre.

Com a comunitat cristiana, quins són els principis als quals ens referim en aquesta matèria? 

Ens podem referir, per brevetat, a dos tipus de textos. En primer lloc, als del Concili Vaticà II, que ha parlat dels musulmans sobretot en dos llocs. Al n. 16 de la Lumen Gentium es diu que «el designi de salvació abraça també aquells que reconeixen el Creador i, entre aquests, en particular els musulmans, els quals professen tenir la fe d’Abraham, adoren amb nosaltres un sol Déu, misericordiós, que judicarà els homes en el judici final».

Al decret Nostra Ætate sobre les relacions de l’Església catòlica amb les religions no cristianes es diu en general que «l’Església catòlica no refusa res del que és veritable i sant en aquestes religions» i «considera amb respecte sincer les formes d’actuar i de viure aquells preceptes i aquelles doctrines que no rarament reflecteixen un raig d’aquella Veritat que il·lumina tots els homes». En particular, afirma que mira amb estima els musulmans que «cerquen de sot-metre’s amb tot el cor als decrets de Déu també els ocults, com si va sotme-tre Abraham, al qual la fe islàmica es refereix de grat» (n. 2). I a propòsit de les «dissensions i les enemistats que han sorgit en el curs dels segles entre cristians i musulmans», el Concili «exhorta tots a oblidar el passat i a exercir sincerament la comprensió mútua, com també a defensar i a promoure junts, per a tots els homes, la justícia social, els valors morals, la pau i la llibertat» (n. 3).

Així, doncs, el Concili va tenir cura de destacar elements comuns als cristians i als musulmans. Per això també és significatiu que hagi omès d’altres temes importants per l’Islam. No s’esmenten als textos conciliars ni Mahoma, ni l’Alcorà, ni l’Islam entès com a nexe comunitari essencial entre els creients, ni el pelegrinatge a la Meca, ni la sciariaa. S’hi esmenta l’ascendència comuna d’Abraham, però no Jesús, que és present a l’Islam però d’una manera bastant allunyada respecte de com el veu el cristianisme. 

Per als musulmans, Jesús, el fill de la Verge Maria –i la figura de Maria és venerada pels musulmans–, no és ni el profeta definitiu, ni el Fill de Déu ni tan sols va morir realment a la creu. Hi manca, doncs, la dimensió veritable i pròpia de la redempció.

Juntament amb els textos conciliars, que ja indiquen, tot i les omissions referides, amb quin respecte, amb quina obertura d’esperit i promptitud de diàleg ha de procedir un cristià en reflexionar sobre l’Islam, hi podem afegir encara un text de Joan Pau II que permet esvair si cal els dubtes que tinguin els qui temen que amb la freqüentació del diàleg amb l’Islam minvi la claredat de la fe catòlica. Diu Joan Pau II a la seva primera encíclica Redemptor Hominis, al n. 11: «El Concili ecumènic [Vaticà II] va donar un impuls fonamental per formar l’autoconsciència de l’Església, oferint d’una manera tan adequada i competent la visió del món com d’un “mapa” de diverses religions». El Concili «és ple de profunda estima pels grans valors espirituals, més ben dit, per la primacia d’allò que és espiritual i troba en la vida de la humanitat la seva expressió en la religió, i també en la moralitat, amb reflexos directes sobre tota la cultura... Per l’obertura que ha donat el Concili Vaticà II, l’Església i tots els cristians han pogut assolir una consciència molt completa del misteri de Crist, “misteri amagat durant molts segles” en Déu, perquè fos revelat en arribar el temps, en l’home Jesucrist i perquè sigui revelat al llarg de tots els temps».

Joan Pau II no veu, doncs, oposició, sinó convergència entre l’atenció al diàleg interreligiós i la consciència crei-xent de la pròpia fe. 

És amb aquest esperit i amb aquesta confiança que cerquem de donar resposta a les qüestions que ens hem plantejat al principi.
 

3. ELS VALORS HISTÒRICS DE L’ISLAM

Què hem de pensar de l’Islam com a cristians? Què significa l’Islam per a un cristià, des del punt de vista de la història de la salvació i de l’acompliment del designi diví en el món? Per què Déu ha permès que l’Islam, única entre les grans religions històriques, sorgís sis segles després de l’esdeveniment cristià, fins al punt que alguns entre els primers testimonis el van considerar una heretgia cristiana, una branca que s’havia separat de l’únic i idèntic arbre? Quin sentit pot tenir en el pla diví el fet que sorgeixi una religió segons com tan propera al cristianisme com mai cap altra religió històrica i alhora tan combativa, amb tanta capacitat de conquesta, fins al punt que alguns temen que aquesta pugui, amb la força del seu testimoniatge, aconseguir molts prosèlits en una Europa debilitada i sense valors?

A aquesta qüestió tan complexa no és fàcil donar-hi una resposta senzilla que, però, en part és anticipada per tot el que hem dit a propòsit del Vaticà II. Es tracta d’una fe que, pel fet de tenir grans valors religiosos i morals, ha ajudat certament centenars de milions d’homes a donar a Déu un culte honest i sincer i, alhora, a practicar la justícia. La justícia és, de fet, un dels valors que afirma amb més força l’Islam: «O, vosaltres que creieu, practiqueu la justícia –diu l’Alcorà a la Sura IV–, practiqueu-la amb constància, com a testimoniatge de fidelitat a Déu, fins i tot en detriment vostre, o del vostre pare, o de la vostra mare, o dels vostres parents, tant si és tracta d’un ric com d’un pobre, perquè Déu té prioritat sobre tots dos» (verset 135).

En un món occidental que perd el sentit dels valors absoluts i ja no és capaç, en particular, de vincular-los a un Déu Senyor de tot, el testimoniatge de la primacia de Déu sobre totes les coses i de la seva exigència de justícia ens fa comprendre els valors històrics que l’Islam ha comportat i els que encara pot testimoniar en la nostra societat.
 

4. L’ISLAM A EUROPA

Una segona qüestió: hi haurà una secularització de l’Islam a Europa?

La pregunta és legítima si hom pensa en el recorregut difícil del cristianisme en el camí de la modernitat els últims tres segles. La confrontació entre pensament modern racional, científic i tècnic, que tendeix a l’anàlisi i a la distinció dels rols i de les competències, i la tradició cristiana sorgida del món unitari medieval, ha senyalat un camí feixuc del qual tan sols el Concili Vaticà II ha pogut consagrar alguns resultats assolits harmònicament, si bé encara no del tot assumits. Tanmateix, cada vegada es va palesant de forma més clara que la fe en un Déu fet home, que ha entrat en la història dels homes, és una força que permet de copsar, fins i tot en l’esdevenir econòmic, social i cultural, els signes de la presència de Déu i, per tant, el sentit positiu d’un camí de fe en l’àmbit de la modernitat.

No pot pensar-se que l’Islam a Europa no es trobarà, més aviat o més tard, en la situació d’haver d’afrontar un repte similar. De fet, sabem que, des de la fi de la primera guerra mundial fins avui, hi ha hagut moltes propostes, tendències, partits i solucions en què el món musulmà, en les seves diverses ramificacions, ètnies i territoris, ha pres consciència de l’arribada de l’era de la tècnica i de les exigències de racionalitat que aquesta comporta. 

Cal dir però que fins ara la fe en els grans “pilars” de l’Islam no sembla que hagi notat de manera preocupant la sacsejada que es deriva dels principis de la modernitat. En aquest moment, prevalen les tendències fonamentalistes, que cerquen apropiar-se dels resultats tècnics, però separant-los de les seves premisses culturals occidentals amb la voluntat de resoldre, en la línia de la tradició antiga, tots els problemes polí-tics i socials per mitjà de la religió. 

No s’admet, doncs, cap separació entre religió i estat, entre religió i política, i en la interpretació literal de l’Alcorà se cerquen tots els principis per respondre als interrogants contemporanis, també els de caràcter social i econòmic.

És difícil preveure què pot succeir en un futur molt remot i no és el cas de fer hipòtesis atzaroses. Sembla correcte, en el marc de l’actitud de respecte que abans hem reclamat, desitjar i ajudar perquè la transició necessària cap a una assumpció no purament material dels avenços tècnics que vénen d’occident estigui acompanyada d’un esforç seriós de reflexió històrico-crítica sobre les pròpies fonts religioses i teològiques, cercant «aquella harmonia entre la visió filosòfica del món i la llei revelada» (cf. L. GARDET, L’islam i els cristians, Roma 1988, p. 114), que ja era present en alguns dels filòsofs àrabs coneguts i utilitzats per sant Tomàs. Ens hem de preocupar perquè els musulmans arribin a aclarir i a copsar el significat i el valor de la distinció entre religió i societat, fe i civilitat, islam polític i fe musulmana, mostrant que es poden viure les exigències d’una religiositat personal i comunitària en una societat democràtica i laica on el pluralisme religiós és respectat i on s’estableix un clima de respecte mutu, d’acolliment i de diàleg.
 

5. L’ACTITUD DE L’ESGLÉSIA I EL DIÀLEG

A la llum del que s’ha dit fins aquí, quin diàleg és possible avui i quina ha de ser l’actitud de la nostra Església amb aquest propòsit?

Em sembla oportú de fer una distinció entre diàleg interreligiós en general i diàleg entre creients individuals.

El primer és aquell que es desenvolupa a nivells molt oficials, entre representants religiosos d’ambdues parts. Aquest té les seves regles, indicades al Vaticà II i posteriorment en documents com les normes editades pel Secretariat pel Diàleg Interreligiós (en particular, L’actitud de l’Església davant dels seguidors d’altres religions, 1984). 

A casa nostra, a Milà, existeix la Comissió diocesana per l’Ecumenisme i el Diàleg; en aquest sentit també treballa la Secretaria pels Estrangers i s’ha creat recentment un Centre Ambrosià de Documentació per les Religions, amb una atenció especial al món musulmà. També cal esmentar les presències d’instituts missioners com el PIME, que ara ja tenen una llarga tradició de coneixement i de diàleg amb aquestes realitats. Aquest diàleg és reservat més aviat als ens competents. 

Voldria dedicar, però, algunes paraules a aquell diàleg que es desenvolupa a nivell quotidià en contacte amb els musulmans que avui trobem cada vegada amb més freqüència.

Cal tenir present el fet que no sempre la persona individual encarna i representa totes les característiques que de manera abstracta designen un creient d’aquella religió. Com succeeix amb els cristians, també els musulmans en la pràctica no tots segueixen amb plena consciència els preceptes i les doctrines prescrites, i això és així probablement a causa de l’escàs rerefons cultural de molts dels nous immigrats. 

El problema no és tant fer grans discussions teològiques, sinó més aviat cercar de copsar quins són els valors que re-alment encarna una persona en la seva vida, per considerar-los amb atenció i respecte. No serà estrany trobar-hi moltes més coincidències pràctiques que les que sorgirien en una disputa teològica. Això és vàlid sobretot per als valors viscuts de la justícia i la solidaritat. Tanmateix, aquesta consideració individual sempre ha de tenir en compte les dinàmiques de grup. De fet, l’Islam no és tan sols una fe personal, sinó més aviat una realitat comunitària molt compacta, i una paraula d’ordre pronunciada per una veu autoritzada al mo-ment oportú pot recompactar i reconduir a una unitat tancada àdhuc els subjectivismes o els sincretismes religiosos viscuts per un sol individu.

Pel que fa molt en general a l’actitud de la nostra Església i les actituds que es recomanen a tots els cristians, voldria cridar l’atenció breument sobre alguns punts que es deriven dels principis exposats més amunt:

1. Cal acollir motivant cristianament el perquè del nostre acolliment, dient-ho en un llenguatge “comprensible”, que molt sovint és el dels fets i el de la caritat, transmetent als musul-mans el sentit del gruix religiós que infon el nostre acolliment.

2. Cal atènyer junts un objectiu comú de tolerància i d’acceptació mútua. Per aconseguir-ho, no manquen els textos que s’hi refereixen, també a l’Alcorà. Hem d’esvair a poc a poc els prejudicis que tenen en el sentit que els no musulmans són, de fet, no creients. Només quan ens reconeguem en el solc comú de la fe d’Abraham podrem parlar-nos amb més distensió, superant els prejudicis.

3. Els hem d’ajudar a entendre que també nosaltres, els cristians, som crítics envers el consumisme europeu, la indiferència i la degradació moral que hi ha entre nosaltres, i fer-los veure que guardem distàncies respecte de tot això. Atès que estan acostumats a veure lligades la religió i la societat, i també a força de les experiències històriques de les croades, tendeixen a identificar l’occident amb el cristianisme i a incloure sota una mateixa condemna els vicis d’occident i les culpes dels cristians. Cal fer-los comprendre que som solidaris amb ells en la proclamació d’un sol Déu, Senyor de l’univers, en la condemna del mal i en la promoció de la justícia.

4. El diàleg amb els musulmans ha de ser, particularment per nosaltres, una ocasió per reflexionar sobre la seva forta experiència religiosa, en què tot té com a fi la remissió a Déu d’un món sotmès a ell. En aquest punt, el nostre just sentit de la laïcitat haurà de guardar-se de ser viscut com una separació o fins i tot una oposició entre el camí de l’home i el del cristià.

Voldria dir unes paraules molt concretes per a les nostres comunitats i en particular per als sacerdots que les presideixen. Hi ha dues postures equivocades que cal evitar i una posició correcta que cal promoure.

Primera postura equivocada: la despreocupació del fenomen. El fet de limitar-se a veure l’Islam com una constel·lació remota que ens toca només de pas o que ens afecta només per problemes d’assistència, però que no tindrà cap impacte cultural ni religiós en les nostres comunitats. D’aquesta postura es passa fàcilment a sentiments d’incomoditat i gairebé de rebuig o d’intolerància.

Segona postura equivocada: el zel desinformat. Tot es posa al mateix sac i es propugna la igualtat de totes les fes sense respectar les seves especificitats, s’ofereixen indiscriminadament espais de pregària o àdhuc llocs de culte sense haver ponderat abans quin significat té això per a una relació interreligiosa correcta. En aquest sentit, és necessari establir normes precises i rigoroses, també per evitar malentesos.

La posició correcta és fer un esforç seriós de coneixement, cercar instruments i interrogar persones competents. Penso, en particular, en els casos tan difícils i sovint de trencament dels matrimonis mixtos. Actualment ja hi ha en l’àmbit de la diòcesi persones de referència, cursos i especialistes a disposició de qui els necessiti. Un suplement de cultura i de coneixement en aquest camp serà necessari en el futur, particularment per als preveres.

Resulta clar de tot el que hem dit i pensem fermament que el temps de les lluites de conquesta, d’una banda, i de les croades, de l’altra, s’ha de considerar acabat. 

Desitgem que hi hagi relacions d’igualtat i de fraternitat, i insistim i insistirem perquè amb vista a aquestes relacions es conformin també el costum i el dret vigents en els països musulmans respecte dels cristians, perquè hi hagi una justa reciprocitat. 

Coneixem els problemes jurídics i teològics que els nostres germans de l’Islam tenen en els seus països per reconèixer a les comunitats cristianes minoritàries els drets que nosaltres reconeixem a les minories, però no podem pensar que aquests problemes no es puguin resoldre confiant en aquella conducció divina de la història que l’Islam presumeix d’haver acceptat sempre, enmig de tantes vicissituds doloroses.

La nostra actitud es vol inspirar, en tot cas, en la de sant Francesc d’Assís, que al capítol XVI de la seva Regla escrivia: D’aquells que van entre els sarraïns: «Els germans que van entre els sarraïns amb el permís del seu ministre i servent poden ordenar les relacions espirituals enmig d’ells de dues formes. Una forma és que no facin litigis ni disputes, sinó que se sotmetin a tota criatura humana per amor de Déu i confessin que són cristians. L’altra és que, quan vegin que això agrada al Senyor, anunciïn la Paraula de Déu... i tots els frares, allà on siguin, es recordin que han lliurat i abandonat el seu cos a nostre Senyor Jesucrist i que per amor a ell han d’exposar-se als enemics visibles i invisibles».

Cap disputa, doncs, cap ús de la força; exposició sincera i al moment oportú del que creuen; acceptació també de les incomoditats i els sofriments per l’amor de Crist.
 

6. ANUNCIAR L’EVANGELI DE JESÚS

Una quarta i última qüestió: pot renunciar l’Església a anunciar l’Evangeli als musulmans?

Cal fer, abans que res, una distinció. Una cosa és l’anunci i una altra és el diàleg.

El diàleg parteix de punts comuns, s’esforça de prolongar-se cercant punts en comú, tendeix a l’acció comuna en els camps en què és possible una col·laboració immediata, com ara temes sobre la pau, la solidaritat i la justícia.

L’anunci és la proposta simple i desarmada d’allò que sembla més estimat als nostres ulls, d’allò que no es pot imposar ni baratar amb qualsevol cosa, d’allò que constitueix el tresor que voldríem que tots descobrissin per a la seva alegria. 

Per al cristià, el tresor més estimat és la creu, és el misteri d’un Déu que es dóna en el seu Fill fins a carregar sobre d’ell el nostre mal i el del món per deslliurar-nos-en. 

No sempre aquest anunci es pot fer de manera explícita, sobretot en les societats tancades i intolerants. Aquest és un cas gens infreqüent avui en alguns països. Fins i tot en els països que s’anomenen lliures s’entra en conflictes amb postures de tancament mental tan fortes que arriben a constituir una barrera. En aquest cas, la proposta assumeix la forma del testimoniatge quotidià, simple i espontani, de la caritat i també del do de la vida, fins al martiri. És el principi de sant Francesc, esmentat anteriorment.

Feta aquesta distinció, reprenem ara la nostra última qüestió: l’Església catòlica, pot renunciar a proposar l’Evangeli a qui encara no el coneix?

Certament no, com tampoc no es de-mana als musulmans que renunciïn al seu desig d’estendre l’umma, la comunitats dels creients. 

El que compta és l’estil, la manera, és a dir, les característiques de respecte i d’amor, l’atenció i el desig de comunicar la joia en la pau, que és propi de qui accepta les benaurances. Aquest estil també té les seves correspondències en el món de l’Islam. Efectivament, a l’Alcorà es llegeix: «Crida els homes a la via del Senyor, amb amonestacions sàvies i bones, i discuteix amb ells de la millor manera... pacifica i sàpigues que la teva pacificació només és possible en Déu... perquè Déu és amb els qui el temen, amb els qui fan el bé» (XVI, 125-127). 

Així tots assolirem aquella actitud missi-onera que ha caracteritzat el ministeri d’Ambròs enmig dels pagans del seu temps.
 

7. CONCLUSIÓ

Mahoma neix dos segles després del temps de sant Ambròs i, per tant, en l’obra del sant no hi ha cap refent di-recte al nostre tema; tanmateix, és interessant observar que la comunitat d’Ambròs era una comunitat religiosament minoritària. Dues terceres parts de la població que en aquell temps habitava a la zona de Milà no era cristiana. I en canvi «sembla que a Milà no existia un ministeri organitzat per a l’evangelització dels pagans... Al De officiis ministrorum Ambròs no dóna cap instrucció als clergues per a la tasca de conversió dels pagans» (cf. V. MONACHINO, S. Ambrogio e la cura pastorale a Milano nel secolo IV, Milà, 1973, p. 48). La via ordinària per la qual aquests tenien coneixement del cristianisme era la freqüentació lliure a la predicació, oberta a tothom, els col·loquis amb el bisbe, com en el cas d’Agustí, i especialment el contacte amb els cristians i la seva conducta exemplar. 

Ambròs posava cura a fer progressar la comunitat cristiana com a tal; l’influx sobre els pagans s’exercia per mitjà d’aquesta, i no amb un ministeri organitzat.

No es tractava, doncs, d’un proselitisme invasor, sinó més aviat de la imatge d’una comunitat plasmada per l’Evangeli i l’Eucaristia, prompta en la caritat, lliure i serena en el seu compromís ciutadà de cada dia, coratjosa en les proves i sempre plena d’esperança. 

Aquesta és la nostra força principal avui, en un món secularitzat, i aquesta força és la dels orígens, la de l’Església de sant Ambròs i la de l’Església dels nostres dies.