És impossible establir seriosament el nombre ideal d'habitants i de practicants per als quals és necessari un sacerdot. Abans que tot, el clergat está exclusivament al servei dels fidels o té també una missió amb relació als no creients? I després, quins són els criteris a emprar per determinar una tal proporció? 

Alguns diran: "És senzillíssim: cal un sacerdot per a cada comunitat." Ara bé, què és una comunitat? Deu persones, deu famílies, un grup del barri, cinc mil, deu mil o trenta mil habitants? Altres afirmaran: "És suficient que hi hagi sacerdots especialitzats en cada sector: economia, guerra i pau, sanitat, bioètica, moral, mitjans de comunicació, cultura, família..." Certament, existeixen categories socioprofessionals que tenen necessitat de capellans. Però, la vida personal i espiritual de les persones, pot ser veritablement subdividida còmodament en compartiments? Altres encara diran: "Perquè el nostre poblet no mori, l'església ha de romandre oberta. Per tant, cal un sacerdot." També si el poblet s'ha buidat? També si els joves n'han marxat? 

És cert que cal identificar les formes visibles de la vida eclesial, però és impossible fixar una proporció ideal entre el nombre de sacerdots i el nombre d'habitants: no existeix una equació, una fórmula o un coeficient que pugui servir de punt de referència universal. L'Església catòlica no pot fer altra cosa que procedir de manera exactament oposada: ella no subordina el nombre de preveres al nombre d'habitants i practicants potencials, sinó que el subordina a la crida de Déu. L'Església no está en la mateixa situació que el Ministeri de la Instrucció Pública: les dades demogràfiques permeten saber quants mestres caldrien. Només resta que que els trobi... Però l'Esg1ésia raona de forma diametralment oposada. En darrer terme, el bisbe diu: "No puc determinar a priori el nombre de sacerdots del qual tinc necessitat. Només demano a Déu que siguin testimonis i apòstols de Crist. Sé que han d'estar disponibles per esdevenir els signes vivents, els profetes de l'amor de Déu. Només Déu pot enviar-los. Si n'hi ha només dos, n'ordenaré dos. Si Déu me n'envia cent, n'ordenaré cent. I hauran d'estar disposats a servir l'Evangeli allí on els enviaré. Heus ací perquè el que em preocupa és abans que tot la seguretat que aquesta sigui veritablement la seva vocació."

Certament els practicants desitgen "tenir" sacerdots. Però el seu desig no dóna lloc automàticament al "dret" de rebre'ls. En efecte, creure i expressar la pròpia fe a través d'actes concrets significa en primer lloc demostrar a Déu la pròpia disponibilitat, perseverar en la pregària i donar-li gràcíes pels dons rebuts. Aquells que no s'acontenten amb una resposta com aquesta, estarien interessats a afegir a la pregunta sobre "quants sacerdots són necessaris" aquesta altra pregunta no menys pertinent, encara que sigui molt rarament que se la plantegin: "Quants batejats són necessaris?" O encara: "Quants sants són necessaris?" La pregunta resta sense resposta, perquè estem dins la lògica de la gràcia, del do gratuït de Déu, el qual té la iniciativa. 

Per restar fidel, l'Església només pot actuar en la docilitat a l'Esperit Sant, és a dir, profèticament. Ella ordenarà sacerdots basant-se únicament en la crida de Déu. Ella batejarà nous deixebles només acollint-los com a fills donats per Déu, nascuts de la predicació de l'Evangeli. Ella reconeixerà d'entre ells els sants descobrint els fruits gratuïts de la gràcia Hem de reflexionar sobre la quantitat del clergat no segons la lògica econòmica sinó segons la lògica de la fe. És "pagà" assenyalar amb una curva --com es fa amb el preu del petroli o la producció de kilowats-- el nombre dels sacerdots, dels batejats i dels sants canonitzats. I, si el terme emprat no oomportés el risc de ferir algú, es podria afegir de bona gana: és una niciesa.

Allò que sembla desitjable no és necessàriament allò que permeten les circumstàncies, o més aviat la Providència. Per tant, cal esforçar-se a comprendre espiritualment perquè en una determinada situació els sacerdots, els batejats o els sants semblen massa poc nombrosos, i com en altres períodes pel que sembla han estat, per contra, més fecunds. Heus ací perquè és inútil repetir que avui "no hi han prou sacerdots", com si fos suficient veure créixer el nombre de preveres per resoldre tots els problemes. Avui estem segurament en un context en el qual hi ha pocs sacerdots. Ens hem, però, de resignar? Ens hem de substituir amb laics? Això significaria reduir el problema a una qüestió d'organització. És sempre possible i fins i tot necessari cercar solucions que adaptin el funciona:ment eclesial a l'evolució de la vida social, però allò que depèn de la lliber1at de cada u (acollir o no la crida de Déu) s'escapa per definició a tota gestió tecnocràtica. Hem de descobrir el significat espiritual de la nostra situació per treure'n el màxim profit. I és possible fer-ho, atès que Déu ens posa avui en aquesta condició. 

L'Església subordina la seva estructura funcional a la missió profètica que l'Esperit Sant li assigna i li permet de desenrotllar. L'única manera per "gestionar" Ia vida de l'Església consisteix a sotmetre'ns tots plegats a l'Esperit Sant, amb la finalitat de respondre, cadascú pel seu compte i tots conjuntament, a la crida que ens fa envers la santedat. Tot el poble cristià és invitat a acollir els sacerdots que Déu dóna. Ella té també la tasca d'educar, a través de la seva fe, les persones que Déu cridarà. És acollint els profetes enviats per Déu que, al seu torn, els batejats poden realitzar la seva missió de profetes.