ELS FONAMENTS DE LA NOSTRA COMUNIÓ
Cardenal Martini, arquebisbe de Milà
Homilia de la Missa crismal del Dijous Sant, 4 d'abril de 2002

URL: http://www.parroquiasarria.net
RECTOR VOLTÀ  5 · 08034 BARCELONA · TEL. 932 030 907
A/e: santvicenc@terra.es


 
Documents d'Església
Textos de la Parròquia

 

Em deixo inspirar en aquesta homilia per allò que deia el cardenal Giovanni Colombo --de qui celebrem enguany el centenari del naixement i el desè de la mort-- en l’homilia de la Missa crismal de 1979, sobre la ‘‘Verificació de comunió’’: 

‘‘Celebrar la Missa crismal comporta pel presbíter i pel poble de Déu el propòsit de verificar la realitat viscuda de la nostra comunió’’, és a dir, ‘‘si tots caminem amb el mateix pas, si la justa llibertat de fills de Déu no és en nosaltres amenaçada per principis d’anarquia i de desviació...’’ l afegia: ‘‘És just --a la llum d’aquesta revisió de vida-- reviure la joia de la comunió entre nosaltres; comunió que ja hi és, ampla i sòlida, d’una solidesa i una amplitud que moltes esglésies ens reconeixen. És just també donar-ne gràcies al Pare celestial’’ (Voce e storia della Chiesa ambrosiana, 3, 1983, p. 90).

Vull també jo donar gràcies a Déu per aquesta comunió, sobretot per l’intens camí que hem fet des de la Missa crismal de fa dos anys amb la iniciativa ‘‘Els envià de dos en dos’’, que trobarà avui un moment culminant amb el lliurament, per part decada arxiprestat, de la carta de comunió dels propòsits. També el darrer Consell presbiteral del 4-5 de març passat sobre l’estat de la Diòcesi i les característiques d’un nou pastor ha expressat la voluntat de continuar un camí de comunió per esdevenir cada vegada més un presbiteri.

Jo voldria ara reflexionar més sobre els fonaments d’aquesta comunió, deixant-me inspirar per una altra paraula del meu venerat predecessor, que el 1965 escrivia: ‘‘Si el Vaticà II no hagués donat cap altre fruit que la constitució De Sacra Liturgia, això sol ja bastaria per fer-lo immortal en la història de l’Església, és a dir, en la dramàtica història de la salvació de les ànimes’’ (Voce e storia..., 2, 1976, p. 34).

L’altre estímul per verificar l’arrel de la nostra comunió, a la llum de la constitució Sacrosanctum Concilium, em ve també de la memòria que fem enguany del quaranta aniversari del començament del Vaticà II, que començà l’octubre de 1962 precisament amb la reflexió sobre la litúrgia. Això va tenir el primer fruit concret en la mencionada constitució, que fou acabada, en el cor dels treballs del mateix Concili, el 4 de desembre de 1963. M’estimula també una llarga reflexió que el 1965, poques setmanes després de la fi del Concili al qual havia participat intensament, don Giuseppe Dossetti proposava a la seva comunitat sobre la constitució litúrgica, considerant-la com la clau hermenèutica de tot el procés conciliar. Aquestes pàgines, inèdites fins ara i publicades aquests dies, porten encara tota la força profètica d’aquest gran servidor de l’Església i de la societat. 

Però voldria també assenyalar els motius particulars que fan particularment ric d’emocions aquest moment de relectura dels fonaments de la nostra comunió de presbiteri. Es tracta, de fet, probablement, de l’última Missa crismal que celebro amb vosaltres com a arquebisbe vostre. En aquest moment sento no tan sols un agraïment immens per tots vosaltres, començant pels meus col·laboradors més propers, per tants senyals de comunió rebuts aquests anys, sinó també la presència espiritual enmig nostre de tots els sacerdots malalts que estic visitant aquests mesos i dels quals contemplo amb admiració i emoció la gran dignitat i l’esperit de fe amb què viuen difícils proves de salut i feixugues sofrences. Penso també en tots els sacerdots difunts durant aquests anys, en particular aquells dels quals m’ha estat concedit de testimoniar com als últims moments de la vida es resumeix una existència tota oferta al Senyor i a l’Església, i purificada per la prova. 

Voldria també interrogar-me sobre els fonaments de la nostra comunió, per poder així donar compliment i continuïtat en el futur al camí iniciat ara fa 22 anys, concretament amb els recessos quaresmals de 1980 al clergat de les diverses zones, que tenien com a tema ‘‘la nostra consciència presbiteral’’.

Es podrien mencionar moltes raons actuals que ens estimulen a viure profundament la fraternitat entre nosaltres i esdevenir un bloc ben compacte en la proclamació de la fe i en el servei a l’Església. 
En efecte, avui és necessari fer, per dir-ho així, una barrera i establir un dic de fe contra el secularisme i la fragmentació de la vida. Urgeix un testimoniatge unànime i valent enfront de la dispersió i de la confusió de les opinions del nostre temps. Sentim, a més, la importància de sostenir-nos els uns als altres en la perseverança en una vocació àrdua i exigent com és la del prevere i la del diaca, avui. Per això, creixen les exigències de reforçar els lligams i les ocasions de vida en comú, de preveure una breu però incisiva regla de vida per a cada arxiprestat, i es fan necessàries les ocasions de trobades, de comunicació en la fe i de pregària compartida. En particular, la dificultat de viure el celibat en una societat lliurada a tota mena de llibertat sexual demana un compromís més gran de vida fraterna i també de conreu d’una sana amistat entre nosaltres, per sostenir-nos els uns als altres en el testimoniatge de la bellesa d’una consagració total a Crist i de la plena donació d’un mateix a l’Església i als germans. 

Una altra raó per estrènyer els lligams entre nosaltres la podem trobar també en la confrontació amb altres religions, en particular l’Islam, que ens dóna un exemple de compacitat que s’imposa a l’opinió pública i apareix com a composició forta en un món feble i debilitat.

Tanmateix, tots aquests motius són, encara, exteriors respecte al misteri de la nostra comunió presbiteral. Si només ens recolzéssim en ells no faríem una acció de llarg abast i de durada. Som convidats, doncs, a reflexionar sobre l’arrel profunda de la nostra comunió, que trobem en aquell misteri que celebrem ‘‘avui’’, del qual ens parlen les lectures, en el misteri pasqual, en la mort i resurrecció de Jesús reviscuda per l’Església en l’Esperit Sant, particularment en l’assemblea litúrgica i sobre allò que se’n deriva i hi condueix. 

Rellegint la constitució del Concili Vaticà II sobre la litúrgia, ens trobem que està tota centrada d'una manera molt directa, molt explícita, molt formal i, sens dubte, rigorosament coherent, sobre el concepte que el contingut fonamental de l’anunci i de l’actualitat de la vida cristiana és el misteri pasqual; és a dir, no tan sols genèricament el misteri de Crist, sinó de forma peculiar el misteri de la mort, la resurrecció i la glorificació del Senyor Jesús. 

Aquest misteri no tan sols és anunciat, sinó que es fa actual en el misteri litúrgic. En particular, l’assemblea eucarística, l’Església reunida per a la celebració de l’Eucaristia, és a dir, per a la celebració del misteri pasqual, és veritablement l’Església simpliciter, l’Església en el seu acte més pur, més complet; és l’Església que recapitula tots els altres elements, totes les altres finalitats, totes les seves altres funcions i activitats en aquell acte, i d’aquell acte en treu el seu ésser més profund i també el model més típic i més caracteritzant de la seva pròpia estructura. 

Això no vol dir que en l’assemblea eucarística, com diu molt clarament la constitució, estigui resumit materialment tot el que és l’activitat de l’Església: hi ha altres actes ‘‘prodròmics’’ i hi ha actes successius, hi ha unes premisses i hi ha uns efectes. Però mentre els actes ‘‘prodròmics’’ (precursors ) són tots orientats a l’assemblea eucarística i en ella troben la seva justificació, el seu sentit, la seva manifestació i la seva expressió més actual, els actes successius, això és, els efectes, estan ja d’alguna manera continguts en ella i estan destinats a ser de nou --per una espècie de ‘‘circularitat’’ que podríem anomenar la ‘‘circularitat’’ de l’eucaristia-- recapitulats en la mateixa assemblea eucarística (G. Dossetti, Per una Chiesa eucaristica 2002, p. 69-70).

He transcrit aquesta llarga cita de la conversa de Giuseppe Dossetti perquè em sembla que s’hi expressen amb força i de manera incisiva alguns temes nuclears de la constitució sobre la sagrada litúrgia, dels quals és possible treure algunes conseqüències que ara anuncio de manera sintètica.

1. La nostra comunió presbiteral té la seva arrel en el misteri pasqual, al qual estem associats de manera particular no sols mitjançant el baptisme, en el qual ‘‘morts i ressuscitats amb Jesús rebem l’esperit de fills adoptius que ens fa exclamar Abbà, Pare’’ (SC n. 6); sinó també mitjançant la imposició de les mans del bisbe, per la qual esdevenim participants del ‘‘ministeri de Crist mestre, Sacerdot i Rei, pel qual l’Església aquí a la terra és contínuament edificada com a Poble de Déu, Cos de Crist i Temple de l’Esperit Sant’’ (PO n. l). La nostra comunió en el misteri pasqual té el seu fi en la lloança de Déu per part de tota l’assemblea litúrgica en comunió amb la pregària i l’ofrena que Jesús ‘‘consagrat amb la unció (cfr. les lectures d’avui), fa de la seva vida pel món. És penetrant més a fons en aquest misteri que nosaltres consolidem la nostra comunió de presbiteri. 

2. La insistència d’aquests anys en la primacia de la Paraula s’ha d'entendre en relació amb aquesta visió d’Església eucarística, cridada a ser una sola cosa en el misteri de Crist mort i ressuscitat, anunciat i proclamat en les Escriptures. Si he defensat i defenso que en aquesta època de la història s’ha de posar una particular atenció a la lectura i la meditació de les Escriptures és en el sentit entès per Jesús quan netejava el cor dels deixebles d’Emmaús de la tristesa i la poca fe, preparant-los amb la proclamació de tot el que en les Escriptures s’havia dit d’ell, perquè el reconeguessin en la fracció del pa, perquè després anunciessin als germans la victòria de la vida sobre la mort.

3. També la insistència en la dimensió contemplativa i en la pregària personal (de la qual és expressió privilegiada la lectio divina) s’ha d’entendre en aquest salt vers una comunió i una identificació amb Jesús i amb la seva filiació divina, comunió que s’expressa a partir del baptisme i que té el seu cimal en l’assemblea eucarística. 

4. Tota pregària nostra i la lectura orant de l’Escriptura és, per tant, feta en Crist, confiant-se a Ell, que prega i lloa el Pare en nosaltres i deixant-nos penetrar pel seu Esperit. La nostra debilitat i la dificultat en pregar (que no ha de ser banalitzada, cfr. Rm 8,26) és sostinguda i mantinguda per la pregària litúrgica, i les dues realitats (pregària personal i pregària litúrgica) es relacionen i es reforcen l’una a l’altra.

5. Totes les altres accions de l’Església, com la catequesi, el testimoniatge, la missió, les diverses formes de diaconia, la proximitat i la participació amb els pobres, com també els problemes de la disciplina eclesial i de les relacions institucionals a l'interior de l’Església, reben d’aquesta visió el seu lloc just, la seva mesura i els criteris de la seva verificació. 

6. En l’assemblea litúrgica es resumeixen, doncs, el sentit i --com diria Manzoni-- el ‘‘suc’’ de la història humana i són rehabilitades les vicissituds dels més pobres i dels que no tenen història.

7 .Tot això té el seu cimal en la litúrgia de la Jerusalem celestial, on el sentit últim i la síntesi orgànica de tots aquests elements ens seran revelats en la plenitud de la glòria dels fills de Déu, que és la meta última i el criteri definitiu de tot el nostre treball en la història, treball que rep la llum, la mesura i la força d’aquest fi.

Reprenc ara breument aquests punts a la llum de la Sacrosanctum Concilium

1. L’assemblea eucarística en acte és, doncs, la clau interpretativa de tot el misteri de l’Església i, per això, també l’arrel última de la nostra comunió com a preveres. Com diu la constitució sobre la divina litúrgia ‘‘en tan gran, amb la qual es dóna a Déu una glòria perfecta i els homes són santificats, Crist associa sempre a Ell l’Església, la seva Esposa estimada, la qual prega al seu Senyor i per mitjà d’Ell dóna el culte a l’Etern Pare’’ (n. 7). És aquí que nosaltres trobem la clau per intuir la veritable naturalesa de la nostra comunió presbiteral: en ser d’una manera especial i activa associats a Jesucrist per donar culte a Déu en Ell, amb Ell i per Ell. La lloança a Déu, anticipació de la lloança eterna, és el fi de tot l’ésser de l’Esg1ésia i el que dóna força, unitat i joia al nostre estar junts.

2. Una lectura atenta de la Sacrosanctum Concilium mostra com no hi ha contradicció sinó consonància profunda entre la importància donada a l’escolta i a la meditació de la Paraula de Déu i la centralitat de la litúrgia. ‘‘La importància de la Sagrada Escriptura --diu el Concili (SC n. 24)-- en les celebracions litúrgiques és cabdal... per això cal fomentar aquell afecte suau i viu de la Sagrada Escriptura, del qual dóna testimoni la venerable tradició dels ritus, tant orientals com occidentals.’’ Paraula i litúrgia que són posades en relació estreta des del començament de la constitució conciliar. Diu així (n. 6): ‘‘Com Crist fou enviat pel Pare, també envià els apòstols, plens de l’Esperit Sant, no solament a predicar l’Evangeli a tota criatura i anunciar que el Fill de Déu, per la seva mort i resurrecció, ens havia alliberat del poder satànic i de la mort, i ens havia transportat al regne del Pare, sinó també a realitzar l’obra de salvació que anunciaven, pel sacrifici i els sagraments, entorn dels quals gira tota la vida litúrgica.’’ 
Per això la proclamació de la Paraula constitueix una part fonamental de l’assemblea litúrgica, i perquè aquesta paraula sigui compresa i assaborida durant el ritus cal no tan sols que sigui explicada breument en l’homilia, sinó també que sigui aprofundida a través de la lectura, l’estudi i la pregària.

3. És aquí que es troba també la necessitat de la dimensió contemplativa i de l’oració personal de la qual ens parla la mateixa constitució litúrgica. Hi diu, efectivament (n. 12), que ‘‘la vida espiritual no es limita a la sola participació en la Sagrada Litúrgia. Perquè el cristià, tot i que és cridat a . la pregària en comú, també ha d’entrar a la seva cambra per pregar al Pare en el secret; més encara, segons l’ensenyament de l’apòstol, ha de pregar sense parar’’.

Els dos ritmes fonamentals de la pregària cristiana, la personal i la litúrgica, són doncs molt presents al Concili. Més encara, aquesta necessitat de la pregària personal, secreta, que es desenvolupa sota la mirada del Pare, s’ha d’entendre com una preparació per a una plena participació a la vocació fonamental de tots a la pregària comuna i també com una conseqüència i un efecte de la mateixa litúrgia, que després es traduirà en el sacrifici vivent d’un mateix en la vida quotidiana. Continua després el Concili: ‘‘El mateix apòstol ens ensenya a portar sempre els sofriments, per aquesta raó, demanem al Senyor que, ‘acceptant l’oferiment del sacrifici espiritual’, faci de nosaltres mateixos una ‘ofrena eterna’ per a Ell.’’ (n. 12) 

Per això és important, doncs,  mirar que la lectura de l’Escriptura i la pregària personal siguin com una preparació i com una prolongació de la pregària litúrgica en la vida de cadascú, que desemboca en el do d’un mateix.

4. He dit més amunt que no cal banalitzar la dificultat de la pregària per comprendre el sosteniment que li dóna la pregària litúrgica. Sobre això voldria citar una mica més extensament l’autor ja esmentat, que ha estat també un gran mestre de pregària. Ell afirma que ‘‘tots sabem i experimentem que la pregària és un compromís duríssim. És inútil dir que la pregària és una cosa bella, joiosa, fàcil, entusiasmant, perquè això no és veritat en absolut. Es tan poc veritat que els qui preguen són poquíssims, i també que preguen poc quan haurien de pregar... Tots els qui ho han provat una mica saben que és una cosa molt difícil, que cal pagar-la cara, amb una gran purificació, amb un gran esforç i després --quan ja s’ha pagat tot això-- no s’ha pagat res, perquè Ell la dóna o no la dóna segons a qui li plau, i potser la dóna quan no es paga res i no la dóna quan es paga molt. Això és així. Atès que les coses són així, no hem d’explicar a la gent que la pregària és fàcil, que hi ha moltes maneres fàcils de pregària; les maneres fàcils no existeixen, poden existir moments que siguin fàcils, de manera excepcional, per una bondat divina que ens vol animar una mica, però normalment no és així. Si fos així, les esglésies estarien plenes, la gent no faria res més que estar amb el cap entre les mans i no s’ocuparia de mil altres coses. 

l, tanmateix, Ell ens ha dit que cal pregar sempre. La Paraula de Déu i la litúrgia, que és la seva proclamació i la recepció per part de l’assemblea, és normalment l’ajuda més natural i més òbvia, oferta per la providència divina a la nostra feblesa. Per tant, hem de regenerar la nostra confiança en la litúrgia... Ja sigui per als principiants, pels quals la pregària litúrgica és l'ajuda més natural, més òbvia i més d’acord amb el pla de Déu, ja sigui per a aquells que creuen que tenen ja una vida interior intensa i molt personalitzada; la litúrgia entesa rectament també és el trampolí de llançament per a la contemplació més alta... La pregària és sempre un gran esforç i un gran sacrifici, però proporcionat a les forces de l’home en l’experiència cristiana. El Senyor ha predisposat els mitjans perquè la gent pregui i nosaltres no hem de privar-los d’aquests mitjans; més encara, hem de fer-los conscients que aquests mitjans faciliten molt la pregària tot i que són sempre mitjans que després demanen, a l’últim moment, un esforç, una opció, un llançar el cor més enllà de les línies sense el qual no es troba ningú (Dossetti, p. 71-72). Personalment, resumiria aquest text tan incisiu en una sola frase: deixar pregar Jesús en nosaltres, com ens ensenya la litúrgia, és la manera més segura per confortar-nos i convèncer-nos que, malgrat tot, sempre podem pregar. 

5. Tot això que fa l’Església en la història, tota la complexitat del seu treball per ser sal de la terra i llum del món, té el seu centre i la seva referència en l’assemblea litúrgica. Així mateix, tota autoritat en l’Església, lluny de les excessives preocupacions institucionals, troba el seu fonament en l’actuació del misteri pasqual. 

És des d’aquí que hauria de partir també l’aprofundiment del caràcter episcopal de tota litúrgia, segons el que diu el Vaticà II en indicar que el bisbe ha de ser tingut com aquell del qual ‘‘deriva i depèn, d’alguna manera, la vida en el Crist dels seus fidels’’. l el Concili continua dient que, per aquesta raó, ‘‘tots han de donar la més gran importància a la vida litúrgica de la Diòcesi a l’entorn del bisbe, principalment a l’església catedral’’; amb la seguretat que la manifestació principal de l’Església es troba en la participació plena i activa, quan tot el poble sant de Déu es recull en les mateixes celebracions litúrgiques, sobretot en la mateixa Eucaristia, en la mateixa pregària, entorn del mateix altar que presideix el bisbe, envoltat dels seus sacerdots i altres ministres’’ (SC n. 42).

D’aquí ve la importància de la vida litúrgica de la parròquia i dels seus lligams amb el bisbe, que han de ser cultivats en l’ànim i en la pràctica tant dels fidels com del clergat. ‘‘Cal esforçar-se perquè el sentit de comunitat parroquial floreixi sobretot en la celebració comunitària de la Missa dominical’’ (SC n. 42).

6. En l’assemblea litúrgica es resumeix tot el sentit de la nostra vida i també el significat de la història del món. D’aquella història que té el seu sentit en la victòria sobre la mort i esdevé, per tant, la història veritable dels humils, dels petits, dels pobres, i també dels qui no tenen creativitat o que estan impedits d’explicitar-la, que són la major part dels homes, de tots aquells que són, aparentment, ‘sense història’ (cfr. Dossetti, p. 133). És això el que ens permet de participar, per la part de la vida i de la dignitat de la persona humana, en aquella lluita de la vida contra la mort, de la justícia contra els abusos i les desigualtats, del perdó contra la violència, que és el sentit mateix de la història de la salvació. És aquí que trobem la força per ‘‘embenar les llagues dels cors desfets, proclamar als captius la llibertat, treure de la presó els empresonats..., per consolar tots els afligits, alegrar els entristits de Sió’’ (cfr. les lectures de la missa). 

Per això la SC, quan recorda (n. 9) que la Sagrada Litúrgia no exhaureix tota l’activitat de l’Església, subratlla que ella, entre les seves múltiples activitats, ha d’‘‘ensenyar a observar tot el que Crist ha manat i impulsar totes les obres de caritat, de pietat i d’apostolat, amb les quals els seguidors de Crist, per bé que no són d’aquest món, són, però, la llum del món i glorifiquen el Pare davant dels homes.’’

Així, la litúrgia, alhora que és ‘‘el cimal vers el qual tendeix tota l’acció de l’Església i la font de la qual brolla tota la seva virtut’’, també empeny els fidels alimentats amb els sagraments pasquals a viure ‘‘en perfecta unió’’ i demana que ‘‘expressin en la vida el que han rebut en la fe’’ i que siguin fervents en la caritat esperonadora de Crist’’. D’aquí deriva ‘‘aquella santificació dels homes i la glorificació de Déu en Crist vers la qual convergeixen totes les altres activitats de l’Església’’ (SC n. 10). 

6. Hem cercat, doncs, de prendre el fonament de la nostra unitat no tan sols en la contingència en les dificultats externes que hem d’afrontar, sinó en l'arrel íntima del nostre sacerdoci, que es manifesta i s’actualitza en aquesta mateixa assemblea litúrgica. 

Tot això i, per tant, també la nostra comunió presbiteral, que avui demanem a Déu que consolidi i protegeixi, té el seu cimal i la seva referència última en la Jerusalem celestial. Diu així, encara, el Vaticà II: ‘‘Per la litúrgia de la terra nosaltres participem i assaborim ja la del cel, que se celebra a la ciutat santa de Jerusalem, cap a la qual anem com a pelegrins, on el Crist seu a la dreta de Déu com a ministre del Santuari i de l’autèntic Tabernacle; cantem al Senyor l’himne de glòria, recordant amb veneració els sants, esperant d’obtenir un lloc amb ells, i esperem el Salvador, nostre Senyor Jesucrist, fins que ell es manifesti com a vida nostra, i nosaltres ens manifestarem gloriosos amb ell’’ (SC n. 8).

Fins aquell moment, i esguardant-lo, la nostra comunió en la fe, en els sagraments, en la pregària, en el servei pastoral i en l’amistat fraterna serà el sosteniment i el confort de la nostra perseverança. 
.

C. Martini
Cardenal-arquebisbe de Milà
 
1
© Parròquia de Sarrià, 2002. All rights reserved