En ocasió de la Jornada mundial de les
missions vull invitar-vos a reflexionar sobre la urgència persistent
d’anunciar l’evangeli també en el nostre temps. El manament missioner
continua sent una prioritat absoluta per a tots els batejats, cridats a
ser «servents i apòstols de Crist Jesús» en aquest
inici de mil·lenni. El meu venerat predecessor, el servent de Déu
Pau VI, en l’exhortació apostòlica Evangelii nuntiandi va
afirmar que «evangelitzar constitueix el goig i la vocació
pròpia de l’Església, la seva identitat més profunda»
(n. 14).
Com a model d’aquest compromís apostòlic,
vull indicar de manera particular sant Pau, l’apòstol dels gentils,
perquè aquest any celebrem un jubileu especial dedicat a ell. És
l’Any Paulí, que ens ofereix l’oportunitat de familiaritzar-nos
amb aquest insigne apòstol que va rebre la vocació de proclamar
l’evangeli als gentils, segons el que el Senyor li havia anunciat: «Vés!
Jo t’enviaré lluny, als pobles pagans» (Ac 22,21). ¿Com
no aprofitar l’oportunitat que aquest Jubileu especial ofereix a les Esglésies
locals, a les comunitats cristianes i a cadascun dels fidels, per a propagar
fins als últims confins de la terra l’anunci de l’evangeli, «poder
de Déu per a salvar tots els qui creuen»? (Rm 1,16).
1. La humanitat necessita ser alliberada
La humanitat necessita ser alliberada i redimida.
La creació mateixa —diu sant Pau— sofreix i té l’esperança
d’entrar en la llibertat dels fills de Déu (cf. Rm 8,19-22).
Aquestes paraules són vertaderes també en el món d’avui.
La creació pateix. La humanitat pateix i espera la vertadera llibertat,
espera un món diferent, millor; espera la «redempció».
I, en el fons, sap que aquest món nou esperat suposa un home nou,
suposa «fills de Déu». Vegem més de prop la situació
del món d’avui.
El panorama internacional, d’una banda, presenta
perspectives prometedores de desenvolupament econòmic i social;
i, per una altra, ofereix a la nostra atenció preocupacions fortes
pel que fa al futur mateix de l’home. En no pocs casos, la violència
marca les relacions entre les persones i entre els pobles; la pobresa oprimeix
milions d’habitants; les discriminacions i fins i tot les persecucions
per motius racials, culturals i religiosos obliguen moltes persones a fugir
dels seus països per a cercar refugi i protecció en altres
llocs; quan el progrés tecnològic no té com a finalitat
la dignitat i el bé de l’home, ni està ordenat a un desenvolupament
solidari, perd la seva força de factor d’esperança i corre
el perill d’accentuar els desequilibris i les injustícies ja existents.
Hi ha, a més, una amenaça constant pel que fa a la relació
home-ambient, a causa de l’ús indiscriminat dels recursos, amb repercussions
també sobre la salut física i mental de l’ésser humà.
El futur de l’home corre perill a causa dels atemptats contra la seva vida,
atemptats que assumeixen diverses formes i maneres.
Davant aquest escenari, «perplexos entre
l’esperança i l’angoixa, ens sentim ofegats per la inquietud»
(cf. Gaudium et spes, 4), i ens preguntem preocupats: Què
serà de la humanitat i de la creació? Hi ha esperança
per al futur? O millor, hi ha un futur per a la humanitat? I com serà
aquest futur? Als creients, la resposta a aquests interrogants ens ve de
l’evangeli. Crist és el nostre futur i, com vaig escriure en la
carta encíclica Spe salvi, el seu evangeli és comunicació
que «canvia la vida», dóna l’esperança, obre
de bat a bat la porta fosca del temps i il·lumina el futur de la
humanitat i de l’univers (cf. n. 2).
Sant Pau havia comprès molt bé que
només en Crist la humanitat pot trobar redempció i esperança.
Per això, sentia que era urgent la missió d’«anunciar
la promesa de la vida que ve per Jesucrist» (2Tm 1,1), «la
nostra esperança» (1Tm 1,1), perquè tothom pogués
compartir la mateixa herència, sent partícips de la promesa
per mitjà de l’evangeli (cf. Ef 3,6). Era conscient que la
humanitat, privada de Crist, està «en el món sense
esperança i sense Déu» (Ef 2,12); «sense
esperança, perquè estaven en el món sense Déu»
(cf. Spe salvi, 3). Efectivament, «qui no coneix Déu,
encara que tingui moltes esperances, en el fons està sense esperança,
sense la gran esperança que sosté tota la vida (cf. Ef
2,12)» (ib., 27).
2. La missió és qüestió
d’amor
És, doncs, una obligació urgent
per a tots anunciar Crist i el seu missatge salvífic. «Ai
de mi» —afirmava sant Pau— «si no anunciés l’evangeli!»
(1Co 9,16). En el camí de Damasc havia experimentat i comprès
que la redempció i la missió són obra de Déu
i del seu amor. L’amor a Crist el va impulsar a recórrer els camins
de l’imperi romà com a herald, apòstol, pregoner i mestre
de l’evangeli, del qual es proclamava «ambaixador encadenat»
(Ef 6,20). La caritat divina el va portar a fer-se «tot amb
tots per salvar-ne alguns» (1Co 9,22).
Contemplant l’experiència de sant Pau,
comprenem que l’activitat missionera és resposta a l’amor amb què
Déu ens estima. El seu amor ens redimeix i ens impulsa a la missio
ad gentes; és l’energia espiritual capaç de fer créixer
en la família humana l’harmonia, la justícia, la comunió
entre les persones, les races i els pobles, a la qual tots aspiren (cf.
Deus caritas est, 12). Per tant, Déu, que és amor,
és qui condueix l’Església a les fronteres de la humanitat,
qui crida els evangelitzadors a beure «de la primera i originària
font que és Jesucrist, del cor traspassat del qual brolla l’amor
de Déu» (Deus caritas est, 7). Només d’aquesta
font pot sorgir l’atenció, la tendresa, la compassió, l’acolliment,
la disponibilitat, l’interès pels problemes de la gent i les altres
virtuts que necessiten els missatgers de l’evangeli per deixar-ho tot i
dedicar-se completament i incondicionalment a difondre pel món el
perfum de la caritat de Crist.
3. Evangelitzar sempre
Mentre continua sent necessària i urgent
la primera evangelització en no poques regions del món, l’escassetat
de clergat i la manca de vocacions afecten avui moltes diòcesis
i instituts de vida consagrada. És important reafirmar que, fins
i tot enmig de dificultats creixents, el manament de Crist d’evangelitzar
totes les gents continua sent una prioritat. Cap raó no pot justificar
un alentiment o un estancament, perquè «la tasca de l’evangelització
de tots els homes constitueix la missió essencial de l’Església»
(Evangelii nuntiandi, 14). Aquesta missió «es troba
encara als inicis i hem de comprometre’ns amb totes les nostres energies
al seu servei» (Redemptoris missio, 1).
Com no pensar aquí en el macedoni que,
apareixent-se en somnis a sant Pau, cridava: «Passa a Macedònia
i ajuda’ns»? Avui són innombrables els qui esperen l’anunci
de l’evangeli, els qui es troben assedegats d’esperança i d’amor.
Quants es deixen interpel·lar fins al fons per aquesta petició
d’ajuda que s’eleva de la humanitat, ho deixen tot per Crist i transmeten
als homes la fe i l’amor a ell! (cf. Spe salvi, 8).
4. Ai de mi si no anunciés l’evangeli!
(1Co 9,16)
Estimats germans i germanes, «Duc in
altum»! Entrem mar endins en el vast mar del món i, seguint
la invitació de Jesús, calem sense por les xarxes, confiant
en la seva ajuda constant. Sant Pau ens recorda que predicar l’evangeli
no és motiu de glòria (cf. 1Co 9,16), sinó
obligació i goig. Estimats germans bisbes, seguint l’exemple de
sant Pau, cadascú ha de sentir-se «presoner per causa de Jesucrist
a favor dels pagans» (cf. Ef 3,1), sabent que en les dificultats
i en les proves podrà comptar amb la força que procedeix
d’ell. El bisbe no sols és consagrat per a la seva diòcesi,
sinó per a la salvació de tot el món (cf. Redemptoris
missio, 63). Com l’apòstol sant Pau, està cridat a preocupar-se
de les persones llunyanes que encara no coneixen Crist, o que encara no
han experimentat el seu amor, que allibera; ha d’esforçar-se per
fer que tota la comunitat diocesana sigui missionera, contribuint de bon
grat, segons les possibilitats, a enviar preveres i laics a altres Esglésies
per al servei de l’evangelització. La missio ad gentes es converteix
així en el principi unificador i convergent de tota la seva activitat
pastoral i caritativa.
Vosaltres, estimats preveres, els primers col·laboradors
dels bisbes, sigueu pastors generosos i evangelitzadors entusiastes. No
pocs de vosaltres, en aquests decennis, us heu desplaçat a territoris
de missió com a resposta a l’encíclica Fidei donum, de la
qual fa poc hem commemorat el 50è aniversari, i amb la qual el meu
venerat predecessor, el servent de Déu Pius XII, va impulsar la
cooperació entre les Esglésies. Confio que no disminueixi
aquesta tensió missionera a les Esglésies locals, malgrat
l’escassetat de clergat que afligeix moltes d’elles.
I vosaltres, estimats religiosos i religioses,
que per vocació us caracteritzeu per una forta connotació
missionera, porteu l’anunci de l’evangeli a tothom, especialment els qui
són lluny, per mitjà d’un testimoniatge coherent de Crist
i un seguiment radical del seu evangeli.
Tots vosaltres, estimats fidels laics, que treballeu
en els diferents àmbits de la societat, sou cridats a participar,
de manera cada vegada més rellevant, en la difusió de l’evangeli.
Així s’obre davant vostre un areòpag complex i multiforme
que cal evangelitzar: el món. Sigueu testimonis amb la vostra vida
que els cristians «pertanyen a una societat nova, vers la qual ja
estan caminant i que, en la seva peregrinació, els és anticipada»
(Spe salvi, 4).
Conclusió
Estimats germans i germanes, que la celebració
de la Jornada mundial de les missions us animi a tots a prendre cada vegada
més consciència de la necessitat urgent d’anunciar l’evangeli.
No puc deixar de subratllar amb viva estimació l’aportació
de les Obres Missionals Pontifícies en l’acció evangelitzadora
de l’Església. Els dono les gràcies pel suport que ofereixen
a totes les comunitats, especialment a les joves. Aquestes Obres són
un instrument vàlid per a animar i formar en l’esperit missioner
el poble de Déu, i alimenten la comunió de béns i
de persones entre les diferents parts del cos místic de Crist. Que
la col·lecta que es fa en totes les parròquies durant la
Jornada mundial de les missions, sigui signe de comunió i de sol·licitud
recíproca entre les Esglésies.
Finalment, cal que en el poble cristià
s’intensifiqui cada cop més la pregària, mitjà espiritual
indispensable per a difondre entre tots els pobles la llum de Crist, «llum
per antonomàsia», que il·lumina «les tenebres
de la història» (ib., 49). Alhora que encomano al Senyor el
treball apostòlic dels missioners, de les Esglésies disperses
pel món i dels fidels compromesos en diferents activitats missioneres,
invocant la intercessió de l’apòstol sant Pau i de Maria
santíssima, «l’Arca vivent de l’Aliança», Estrella
de l’evangelització i de l’esperança, imparteixo a tothom
la benedicció apostòlica.
BENET XVI
[traducció
al català: Sant Vicenç
de Sarrià]