Senyor President
de la República Italiana,
Honorables Presidents de la Cambra dels Diputats
i del Senat,
Senyor President del Consell de Ministres,
Honorables Diputats i Senadors!
1. Em sento profundament honorat per la solemne
acollida que avui m’és tributada en aquesta seu prestigiosa, en
la qual tot el poble italià és dignament representat per
vosaltres. A tots i a cadascú adreço la meva salutació
deferent i cordial, ben conscient del fort significat de la presència
del Successor de Pere al Parlament italià.
Agraeixo al Senyor President de la Cambra dels
Diputats i el Senyor President del Senat de la República per les
nobles paraules amb què han interpretat els sentiments comuns, fent-se
ressò dels milions de ciutadans dels quals rebo cada dia testimoni
del seu afecte en les moltes ocasions en què m’és donat de
trobar-los. És un afecte que m’ha acompanyat sempre, des dels primers
mesos de la meva elecció a la seu de Pere. Per això vull
expressar a tots els italians, també en aquesta circumstància,
la meva viva gratitud.
Ja en els anys dels estudis a Roma i després
en les visites periòdiques que feia a Itàlia com a bisbe,
especialment durant el Concili Ecumènic Vaticà II, va anar
creixent en el meu ànim l'admiració per un país en
el qual l'anunci evangèlic, que hi va arribar des dels temps apostòlics,
ha suscitat una civilitat rica de valors universals i la florida d’obres
d’art admirables, en les quals els misteris de la fe han trobat expressió
en imatges de bellesa incomparable. Quantes vegades he tocat, per dir-ho
així, amb les mans les traces glorioses que la religió cristiana
ha imprès en els costums i en la cultura del poble italià,
que s’ha concretat també en tantes figures de sants i santes el
carisma dels quals ha exercit un influx extraordinari sobre els pobles
d'Europa i del món sencer. Pensem només en sant Francesc
d'Assís i en santa Caterina de Siena, patrons d'Itàlia.
2. És realment profund el lligam existent
entre la Santa Seu i Itàlia! Sabem prou bé que tots dos han
passat per fases i successos bastant diversos, sense defugir les vicissituds
i les contradiccions de la història. Però al mateix temps
hem de reconèixer que, justament en la successió a vegades
tumultuosa dels esdeveniments, s’ha suscitat impulsos altament positius
tant per l’Església de Roma i, doncs, per l’Església Catòlica,
com per la nació italiana.
A aquesta tasca d’aproximació i de col·laboració,
en el respecte de la independència i autonomia recíproques,
hi han contribuït molt els grans Papes que Itàlia ha donat
a l’Església i al món al segle passat: pensem simplement
en Pius XI, el papa de la conciliació, i en Pius XII, el papa de
la salvació de Roma, i, més propers a nosaltres, els papes
Joan XXIII i Pau VI, dels quals jo mateix, com també Joan Pau I,
he volgut assumir el nom.
3. Si provem d’esguardar de manera sintètica
a la història dels segles passats, podrem dir que la identitat social
i cultural d’Itàlia i la missió de civilització que
ha acomplert i acompleix a Europa i al món ben difícilment
es podrien comprendre fora d’aquella limfa vital que ha constituït
el cristianisme.
Se’m permetrà, doncs, que els inviti respectuosament,
representants electes d’aquesta nació, i amb vostès a tot
el poble italià, a tenir una confiança decidida i meditada
en el patrimoni de virtut i de valors transmès pels avantpassats.
És sobre la base d’una confiança com aquesta que es poden
afrontar amb lucidesa els problemes, per molt complexos i difícils
que siguin, del moment present, i a llançar amb audàcia l’esguard
vers el futur, interrogant-se sobre la contribució que Itàlia
pot fer al desenvolupament de la civilització humana.
Davant l’extraordinària experiència
jurídica madurada en el decurs dels segles a partir de la Roma pagana,
com no sentir el compromís, per exemple, de continuar oferint al
món el missatge fonamental segons el qual al centre de qualsevol
ordre civil just hi ha d’haver el respecte per l’home, per la seva dignitat
i pels seus drets inalienables? Amb raó un antic adagi deia: Hominum
causa omne ius constitutum est. En aquesta afirmació hi ha implícita
la convicció que existeix una "veritat per sobre de l’home", que
s’imposa més enllà de les barreres de llengües i cultures
diverses.
En aquesta perspectiva, en el meu parlament davant
de l'Assemblea de les Nacions Unides en el 50è aniversari de la
seva fundació, vaig recordar que hi ha uns drets humans universals,
radicats en la naturalesa de la persona, en els quals es reflecteixen les
exigències objectives d’una llei moral universal. I afegia: "Ben
lluny de ser afirmacions abstractes, aquests drets ens diuen quelcom important
respecte de la vida concreta cada home i de cada grup social. Ens recorden
que no vivim en un món irracional o sense sentit, sinó que,
al contrari, hi ha una lògica moral que il·lumina l'existència
humana i fa possible el diàleg entre els homes i entre els pobles"
(Insegnamenti de Giovanni Paolo II, vol. XVIII/2, 1995, p. 732).
4. Segueixo amb atenció amiga el camí
d’aquesta gran nació i això em porta a considerar que, perquè
pugui expressar millor les seves dots característiques, necessita
incrementar la seva solidaritat i cohesió interna. Per les riqueses
de la seva llarga història, com també per la multiplicitat
i vivacitat de presències i iniciatives socials, culturals i econòmiques
que configuren de forma variada la seva gent i el seu territori, la realitat
d'Itàlia és certament bastant complexa i es veuria empobrida
i mortificada per uniformitats forçades.
La via que permet mantenir i valorar les diferències,
sense que aquestes esdevinguin motius de confrontació i obstacles
al progrés comú és la d’una solidaritat sincera i
lleal. Aquesta té arrels ha profundes en l'ànima i en els
costums del poble italià i actualment s’expressa, per exemple, en
les nombroses i benèfiques formes de voluntariat. Però també
s’adverteix que és necessària en les relaciones entre els
múltiples components socials de la població i les diverses
àrees geogràfiques en què està distribuïda.
Vosaltres mateixos, com a responsables polítics
i representants de les institucions, podeu donar en aquest terreny un exemple
particularment important i eficaç, tant més significatiu
com més la dialèctica de les relacions polítiques
porta a evidenciar els contrastos. En efecte, la vostra activitat és
qualifica en tota la seva noblesa en la mesura que es revela que és
motivada per autèntic esperit de servei als ciutadans.
5. Des d’aquesta perspectiva, és decisiva
la presència en l’ànim de cadascú d’una viva sensibilitat
per al bé comú. L'ensenyament del Concili Vaticà II
en aquesta matèria és molt clar: "La comunitat política
existeix [...] en funció d’aquell bé comú en el qual
troba la significació i la plena justificació i del qual
dedueix el seu ordenament jurídic, originari i propi" (Gaudium
et spes, 74).
Els reptes que té al davant un Estat democràtic
exigeixen de tots els homes i les dones de bona voluntat, independentment
de l'opció política que facin, una cooperació solidària
i generosa a l'edificació del bé comú de la nació.
Aquesta cooperació, d’altra banda, no pot prescindir de la referència
als valors ètics fonamental inscrits en la naturalesa mateixa
de l'ésser humà. En aquest sentit, a la carta encíclica
Veritatis splendor advertia del "risc de l’aliança entre
la democràcia i el relativisme ètic, que treu a la convivència
civil qualsevol punt segur de referència moral i la priva, més
radicalment, del reconeixement de la veritat" (n. 101). De fet, si no existeix
cap veritat última que guiï i orienti l'acció política,
com deia en una altra carta encíclica, la Centesimus annus,
"les idees i les conviccions es poden instrumentalitzar fàcilment
per fins de poder. Una democràcia sense valors es converteix fàcilment
en un totalitarisme obert o àdhuc ocult, com ho demostra la història"
(n. 46).
6. No puc deixar d’esmentar, en una circumstància
tan solemne, una altre amenaça greu que pesa sobre el futur d’aquest
país i que ja avui en condiciona la vita i les possibilitats de
desenvolupament. Em refereixo a la crisi dels naixements, a la caiguda
de la demografia i a l’envelliment de la població. La crua evidència
de les xifres obliga a analitzar els problemes humans, socials i econòmics
que aquesta crisi portarà inevitablement a Itàlia en els
propers decennis, però sobretot estimula -goso dir, fins i tot que
obliga- els ciutadans a un compromís responsable i convergent, per
tal d’afavorir una inversió clara de tendència.
L'acció pastoral a favor de la família
i de l'acolliment de la vida, i més en general d’una existència
oberta a la lògica del do de si mateix, és la contribució
que l’Església ofereix per forjar una mentalitat i una cultura en
què aquesta inversió de tendència sigui possible.
Però també són grans els espais per a una iniciativa
política que, mantenint ferm el reconeixement dels drets de la família
com a societat natural fonamentada en el matrimoni, segons el dictat de
la pròpia Constitució de la República Italiana (cfr
art. 29), faci socialment i econòmicament menys oneroses la generació
i l'educació dels fills.
7. En un temps de canvis sovint radicals, en què
sembla que són irrellevants les experiències del passat,
augmenta la necessitat d’una formació sòlida de la persona.
També aquest, il·lustres representants del poble italià,
és un àmbit en el qual es demana la col·laboració
més àmplia, a fi que les responsabilitats primàries
dels pares trobin suports adequats. La formació intel·lectual
i l'educació moral dels joves són les dues vies fonamentals
mitjançant les quals, en els anys decisius del creixement, cadascú
es pot posar prova a si mateix, eixamplar els horitzons de la ment i preparar-se
per afrontar la realitat de la vida.
L'home viu d’una existpencia autènticament
humana gràcies a la cultura. És mitjançant la cultura
que l'home esdevé més home, accedeix més intensament
a l'"ésser" que li és propi. És clar, a més,
als ulls del savi que l'home compta com a home per això que és
més que per això que té. El valor humà de la
persona és en relació directa i essencial amb l'ésser,
no amb l'haver. Precisament per això una nació sol·lícita
amb el propi futur afavoreix el desenvolupament de l’escola en un clima
sa de llibertat, i no escatima els esforços per millorar-ne la qualitat,
en connexió estreta amb les famílies i amb tots els components
socials, tal com ja succeeix en la major part dels països europeus.
No és menys important, per la formació
de la persona, el clima moral que predomina en les relacions socials i
que actualment troba una expressió ferma i condicionant en els mitjans
de comunicació: és aquest un repte que incumbeix a tota persona
i família, però que interpel·la especialment a qui
té una més gran responsabilitat política i institucional.
L’Església, per la seva banda, no dur a terme, també en aquest
àmbit, la missió educativa que correspon a la sua pròpia
naturalesa.
8. El caràcter realment humanístic
d’un cos social es manifesta particularment en l'atenció que aconsegueix
prestar als seus membres més febles. Esguardant el camí que
ha fet Itàlia en aquest quasi seixanta des de les ruïnes de
la Segona Guerra Mundial, són dignes d’admirar els notables progressos
que s’han fet vers una societat en la qual es garanteixin a tots unes condicions
de vida acceptables. Però és també inevitable reconèixer
la greu crisi de l'ocupació sobretot juvenil i les moltes pobreses,
misèries i marginacions, antigues i noves, que afligeixen tantes
persones i famílies italianes o immigrades en aquest país.
Per tant, és gran la necessitat d’una solidaritat espontània
i capil·lar, a la qual l’Església és cridada amb compromís
a fer de cor la seva pròpia contribució.
Aquesta solidaritat, però, ha de comptar
sobretot amb la sol·licitud constant de les institucions públiques.
En aquesta perspectiva, i sense comprometre la tutela necessària
de la seguretat dels ciutadans, mereix una atenció la situació
de les presons, en les quals els detinguts viuen sovint en condicions de
penosa superpoblació. Un signe de clemència cap a ells mitjançant
una reducció de la pena constituiria una manifestació clara
de sensibilitat, que no deixaria d’estimular-ne el compromís de
recuperació personal en vista d’una reinserció positiva a
la societat.
9. Una Itàlia confiada en si mateixa i
internament cohesionada constitueix una gran riquesa per als altres països
d'Europa i del món. Vull compartir amb vostès aquesta convicció
en el moment en què s’estan definint els perfils institucionals
de la Unió Europea i sembla que ja és a les portes la seva
ampliació a molts països de l'Europa central i oriental, que
vindrà quasi a confirmar la superació d’una divisió
no natural. Tinc confiança que, també pel mèrit d'Itàlia,
en els nous fonaments de la "casa comuna" europea no mancarà el
"ciment" d’aquella extraordinària herència religiosa, cultural
i civil que ha fet gran Europa al llarg dels segles.
Així doncs, és necessari estar en
guàrdia enfront d’una visió del continent que en consideri
només els aspectes econòmics i polítics o que sigui
condescendent de manera acrítica amb models de vida inspirats en
un consumisme indiferent als valors de l’esperit. Se es vol donar una estabilitat
duradora a la nova unitat europea, és necessari comprometre’s perquè
aquesta es construeixi sobre els fonaments ètics que en un temps
en van ser la base, fent també espai per a la riquesa i la diversitat
de les cultures i de les tradicions que caracteritzen cada una de les nacions.
Voldria també en aquest noble context renovar la crida que en aquest
anys he adreçat a diversos pobles del continent: "Europa, a l'inici
d’un nou mil·lenni, obre encara les portes a Crist!".
10. El nou segle iniciat fa poc porta amb ell
una necessitat creixent de concòrdia, de solidaritat i de pau entre
les nacions: és aquesta, en efecte, l’exigència ineludible
d’un món cada vegada més interdependent i que es manté
unit per una xarxa global d’intercanvis i de comunicacions, en què,
però, continuen subsistint espantoses desigualtats. Malauradament,
les esperances de pau són contradites brutalment per la incapacitat
de trobar solució a conflictes crònics, com és ara
el que omple de sang la Terra Santa. A això s'afegeix el terrorisme
internacional amb la nova i terrible dimensió que ha assumit, en
què s’hi impliquen d’una manera totalment distorsionada les grans
religions. Justament és en una situació com aquesta que les
religions se senten mogudes a fer emergir tot el seu potencial de pau,
orientant i quasi "convertint" cap a la comprensió recíproca
les cultures i les civilitzacions en què s’inspiren.
Per a aquesta gran empresa, de l’èxit de
la qual dependrà en els propers decennis la sort del gènere
humà, el cristianisme té una actitud i una responsabilitat
totalment peculiars: anunciant el Déu de l'amor, es proposa com
la religió del respecte recíproc, del perdó i de la
reconciliació. Itàlia i els altres països que tenen
la matriu històrica en la fe cristiana estan quasi intrínsecament
preparats per obrir a la humanitat nous camins de pau, sense ignorar el
perill de les amenaces actuals, però no deixant-se tampoc empresonar
per una lògica de confrontació que no tindria solució.
Il·lustres representants del poble italià,
del cor em ve espontàniament una pregària: d’aquesta antiquíssima
i gloriosa ciutat –d’aquesta "Roma onde Cristo és Romano",
segons la definició de ben coneguda del Dant (Purg. 32, 102) – demano
al Redemptor de l'home que faci que l'estimada nació italiana pugui
continuar, en el present i en el futur, vivint segons la seva lluminosa
tradició, sabent-ne treure nous i abundants fruits de civilitat,
per al progrés material i espiritual del món sencer.
Que Déu beneeixi Itàlia!