VISITA DEL PAPA AL PARLAMENT ITALIÀ (MONTECITORIO)
Discurs de Joan Pau II
Dijous, 14 de novembre de 2002

URL: http://www.parroquiasarria.net
RECTOR VOLTÀ  5 · 08034 BARCELONA · TEL. 932 030 907
A/e: santvicenc@terra.es


 
Documents d'Església

Textos: Parròquia
Altres documents

 

 
Senyor President de la República Italiana,
Honorables Presidents de la Cambra dels Diputats i del Senat,
Senyor President del Consell de Ministres,
Honorables Diputats i Senadors!

1. Em sento profundament honorat per la solemne acollida que avui m’és tributada en aquesta seu prestigiosa, en la qual tot el poble italià és dignament representat per vosaltres. A tots i a cadascú adreço la meva salutació deferent i cordial, ben conscient del fort significat de la presència del Successor de Pere al Parlament italià. 

Agraeixo al Senyor President de la Cambra dels Diputats i el Senyor President del Senat de la República per les nobles paraules amb què han interpretat els sentiments comuns, fent-se ressò dels milions de ciutadans dels quals rebo cada dia testimoni del seu afecte en les moltes ocasions en què m’és donat de trobar-los. És un afecte que m’ha acompanyat sempre, des dels primers mesos de la meva elecció a la seu de Pere. Per això vull expressar a tots els italians, també en aquesta circumstància, la meva viva gratitud.

Ja en els anys dels estudis a Roma i després en les visites periòdiques que feia a Itàlia com a bisbe, especialment durant el Concili Ecumènic Vaticà II, va anar creixent en el meu ànim l'admiració per un país en el qual l'anunci evangèlic, que hi va arribar des dels temps apostòlics, ha suscitat una civilitat rica de valors universals i la florida d’obres d’art admirables, en les quals els misteris de la fe han trobat expressió en imatges de bellesa incomparable. Quantes vegades he tocat, per dir-ho així, amb les mans les traces glorioses que la religió cristiana ha imprès en els costums i en la cultura del poble italià, que s’ha concretat també en tantes figures de sants i santes el carisma dels quals ha exercit un influx extraordinari sobre els pobles d'Europa i del món sencer. Pensem només en sant Francesc d'Assís i  en santa Caterina de Siena, patrons d'Itàlia. 

2. És realment profund el lligam existent entre la Santa Seu i Itàlia! Sabem prou bé que tots dos han passat per fases i successos bastant diversos, sense defugir les vicissituds i les contradiccions de la història. Però al mateix temps hem de reconèixer que, justament en la successió a vegades tumultuosa dels esdeveniments, s’ha suscitat impulsos altament positius tant per l’Església de Roma i, doncs, per l’Església Catòlica, com per la nació italiana.
A aquesta tasca d’aproximació i de col·laboració, en el respecte de la independència i autonomia recíproques, hi han contribuït molt els grans Papes que Itàlia ha donat a l’Església i al món al segle passat: pensem simplement en Pius XI, el papa de la conciliació, i en Pius XII, el papa de la salvació de Roma, i, més propers a nosaltres, els papes Joan XXIII i Pau VI, dels quals jo mateix, com també Joan Pau I, he volgut assumir el nom.
3. Si provem d’esguardar de manera sintètica a la història dels segles passats, podrem dir que la identitat social i cultural d’Itàlia i la missió de civilització que ha acomplert i acompleix a Europa i al món ben difícilment es podrien comprendre fora d’aquella limfa vital que ha constituït el cristianisme.

Se’m permetrà, doncs, que els inviti respectuosament, representants electes d’aquesta nació, i amb vostès a tot el poble italià, a tenir una confiança decidida i meditada en el patrimoni de virtut i de valors transmès pels avantpassats. És sobre la base d’una confiança com aquesta que es poden afrontar amb lucidesa els problemes, per molt complexos i difícils que siguin, del moment present, i a llançar amb audàcia l’esguard vers el futur, interrogant-se sobre la contribució que Itàlia pot fer al desenvolupament de la civilització humana.

Davant l’extraordinària experiència jurídica madurada en el decurs dels segles a partir de la Roma pagana, com no sentir el compromís, per exemple, de continuar oferint al món el missatge fonamental segons el qual al centre de qualsevol ordre civil just hi ha d’haver el respecte per l’home, per la seva dignitat i pels seus drets inalienables? Amb raó un antic adagi deia: Hominum causa omne ius constitutum est. En aquesta afirmació hi ha implícita la convicció que existeix una "veritat per sobre de l’home", que s’imposa més enllà de les barreres de llengües i cultures diverses.

En aquesta perspectiva, en el meu parlament davant de l'Assemblea de les Nacions Unides en el 50è aniversari de la seva fundació, vaig recordar que hi ha uns drets humans universals, radicats en la naturalesa de la persona, en els quals es reflecteixen les exigències objectives d’una llei moral universal. I afegia: "Ben lluny de ser afirmacions abstractes, aquests drets ens diuen quelcom important respecte de la vida concreta cada home i de cada grup social. Ens recorden que no vivim en un món irracional o sense sentit, sinó que, al contrari, hi ha una lògica moral que il·lumina l'existència humana i fa possible el diàleg entre els homes i entre els pobles" (Insegnamenti de Giovanni Paolo II, vol. XVIII/2, 1995, p. 732).

4. Segueixo amb atenció amiga el camí d’aquesta gran nació i això em porta a considerar que, perquè pugui expressar millor les seves dots característiques, necessita incrementar la seva solidaritat i cohesió interna. Per les riqueses de la seva llarga història, com també per la multiplicitat i vivacitat de presències i iniciatives socials, culturals i econòmiques que configuren de forma variada la seva gent i el seu territori, la realitat d'Itàlia és certament bastant complexa i es veuria empobrida i mortificada per uniformitats forçades.

La via que permet mantenir i valorar les diferències, sense que aquestes esdevinguin motius de confrontació i obstacles al progrés comú és la d’una solidaritat sincera i lleal. Aquesta té arrels ha profundes en l'ànima i en els costums del poble italià i actualment s’expressa, per exemple, en les nombroses i benèfiques formes de voluntariat. Però també s’adverteix que és necessària en les relaciones entre els múltiples components socials de la població i les diverses àrees geogràfiques en què està distribuïda.

Vosaltres mateixos, com a responsables polítics i representants de les institucions, podeu donar en aquest terreny un exemple particularment important i eficaç, tant més significatiu com més la dialèctica de les relacions polítiques porta a evidenciar els contrastos. En efecte, la vostra activitat és qualifica en tota la seva noblesa en la mesura que es revela que és motivada per autèntic esperit de servei als ciutadans.

5. Des d’aquesta perspectiva, és decisiva la presència en l’ànim de cadascú d’una viva sensibilitat per al bé comú. L'ensenyament del Concili Vaticà II en aquesta matèria és molt clar: "La comunitat política existeix [...] en funció d’aquell bé comú en el qual troba la significació i la plena justificació i del qual dedueix el seu ordenament jurídic, originari i propi" (Gaudium et spes, 74).

Els reptes que té al davant un Estat democràtic exigeixen de tots els homes i les dones de bona voluntat, independentment de l'opció política que facin, una cooperació solidària i generosa a l'edificació del bé comú de la nació. Aquesta cooperació, d’altra banda, no pot prescindir de la referència als valors ètics fonamental inscrits en la naturalesa mateixa  de l'ésser humà. En aquest sentit, a la carta encíclica Veritatis splendor advertia del "risc de l’aliança entre la democràcia i el relativisme ètic, que treu a la convivència civil qualsevol punt segur de referència moral i la priva, més radicalment, del reconeixement de la veritat" (n. 101). De fet, si no existeix cap veritat última que guiï i orienti l'acció política, com deia en una altra carta encíclica, la Centesimus annus, "les idees i les conviccions es poden instrumentalitzar fàcilment per fins de poder. Una democràcia sense valors es converteix fàcilment en un totalitarisme obert o àdhuc ocult, com ho demostra la història" (n. 46).

6. No puc deixar d’esmentar, en una circumstància tan solemne, una altre amenaça greu que pesa sobre el futur d’aquest país i que ja avui en condiciona la vita i les possibilitats de desenvolupament. Em refereixo a la crisi dels naixements, a la caiguda de la demografia i a l’envelliment de la població. La crua evidència de les xifres obliga a analitzar els problemes humans, socials i econòmics que aquesta crisi portarà inevitablement a Itàlia en els propers decennis, però sobretot estimula -goso dir, fins i tot que obliga- els ciutadans a un compromís responsable i convergent, per tal d’afavorir una inversió clara de tendència.
L'acció pastoral a favor de la família i de l'acolliment de la vida, i més en general d’una existència oberta a la lògica del do de si mateix, és la contribució que l’Església ofereix per forjar una mentalitat i una cultura en què aquesta inversió de tendència sigui possible. Però també són grans els espais per a una iniciativa política que, mantenint ferm el reconeixement dels drets de la família com a societat natural fonamentada en el matrimoni, segons el dictat de la pròpia Constitució de la República Italiana (cfr art. 29), faci socialment i econòmicament menys oneroses la generació i l'educació dels fills. 

7. En un temps de canvis sovint radicals, en què sembla que són irrellevants les experiències del passat, augmenta la necessitat d’una formació sòlida de la persona. També aquest, il·lustres representants del poble italià, és un àmbit en el qual es demana la col·laboració més àmplia, a fi que les responsabilitats primàries dels pares trobin suports adequats. La formació intel·lectual i l'educació moral dels joves són les dues vies fonamentals mitjançant les quals, en els anys decisius del creixement, cadascú es pot posar prova a si mateix, eixamplar els horitzons de la ment i preparar-se per afrontar la realitat de la vida.
L'home viu d’una existpencia autènticament humana gràcies a la cultura. És mitjançant la cultura que l'home esdevé més home, accedeix més intensament a l'"ésser" que li és propi. És clar, a més, als ulls del savi que l'home compta com a home per això que és més que per això que té. El valor humà de la persona és en relació directa i essencial amb l'ésser, no amb l'haver. Precisament per això una nació sol·lícita amb el propi futur afavoreix el desenvolupament de l’escola en un clima sa de llibertat, i no escatima els esforços per millorar-ne la qualitat, en connexió estreta amb les famílies i amb tots els components socials, tal com ja succeeix en la major part dels països europeus.

No és menys important, per la formació de la persona, el clima moral que predomina en les relacions socials i que actualment troba una expressió ferma i condicionant en els mitjans de comunicació: és aquest un repte que incumbeix a tota persona i família, però que interpel·la especialment a qui té una més gran responsabilitat política i institucional. L’Església, per la seva banda, no dur a terme, també en aquest àmbit, la missió educativa que correspon a la sua pròpia naturalesa.

8. El caràcter realment humanístic d’un cos social es manifesta particularment en l'atenció que aconsegueix prestar als seus membres més febles. Esguardant el camí que ha fet Itàlia en aquest quasi seixanta des de les ruïnes de la Segona Guerra Mundial, són dignes d’admirar els notables progressos que s’han fet vers una societat en la qual es garanteixin a tots unes condicions de vida acceptables. Però és també inevitable reconèixer la greu crisi de l'ocupació sobretot juvenil i les moltes pobreses, misèries i marginacions, antigues i noves, que afligeixen tantes persones i famílies italianes o immigrades en aquest país. Per tant, és gran la necessitat d’una solidaritat espontània i capil·lar, a la qual l’Església és cridada amb compromís a fer de cor la seva pròpia contribució.

Aquesta solidaritat, però, ha de comptar sobretot amb la sol·licitud constant de les institucions públiques. En aquesta perspectiva, i sense comprometre la tutela necessària de la seguretat dels ciutadans, mereix una atenció la situació de les presons, en les quals els detinguts viuen sovint en condicions de penosa superpoblació. Un signe de clemència cap a ells mitjançant una reducció de la pena constituiria una manifestació clara de sensibilitat, que no deixaria d’estimular-ne el compromís de recuperació personal en vista d’una reinserció positiva a la societat.

9. Una Itàlia confiada en si mateixa i internament cohesionada constitueix una gran riquesa per als altres països d'Europa i del món. Vull compartir amb vostès aquesta convicció en el moment en què s’estan definint els perfils institucionals de la Unió Europea i sembla que ja és a les portes la seva ampliació a molts països de l'Europa central i oriental, que vindrà quasi a confirmar la superació d’una divisió no natural. Tinc confiança que, també pel mèrit d'Itàlia, en els nous fonaments de la "casa comuna" europea no mancarà el "ciment" d’aquella extraordinària herència religiosa, cultural i civil que ha fet gran Europa al llarg dels segles.

Així doncs, és necessari estar en guàrdia enfront d’una visió del continent que en consideri només els aspectes econòmics i polítics o que sigui condescendent de manera acrítica amb models de vida inspirats en un consumisme indiferent als valors de l’esperit. Se es vol donar una estabilitat duradora a la nova unitat europea, és necessari comprometre’s perquè aquesta es construeixi sobre els fonaments ètics que en un temps en van ser la base, fent també espai per a la riquesa i la diversitat de les cultures i de les tradicions que caracteritzen cada una de les nacions. Voldria també en aquest noble context renovar la crida que en aquest anys he adreçat a diversos pobles del continent: "Europa, a l'inici d’un nou mil·lenni, obre encara les portes a Crist!".

10. El nou segle iniciat fa poc porta amb ell una necessitat creixent de concòrdia, de solidaritat i de pau entre les nacions: és aquesta, en efecte, l’exigència ineludible d’un món cada vegada més interdependent i que es manté unit per una xarxa global d’intercanvis i de comunicacions, en què, però, continuen subsistint espantoses desigualtats. Malauradament, les esperances de pau són contradites brutalment per la incapacitat de trobar solució a conflictes crònics, com és ara el que omple de sang la Terra Santa. A això s'afegeix el terrorisme internacional amb la nova i terrible dimensió que ha assumit, en què s’hi impliquen d’una manera totalment distorsionada les grans religions. Justament és en una situació com aquesta que les religions se senten mogudes a fer emergir tot el seu potencial de pau, orientant i quasi "convertint" cap a la comprensió recíproca les cultures i les civilitzacions en què s’inspiren.

Per a aquesta gran empresa, de l’èxit de la qual dependrà en els propers decennis la sort del gènere humà, el cristianisme té una actitud i una responsabilitat totalment peculiars: anunciant el Déu de l'amor, es proposa com la religió del respecte recíproc, del perdó i de la reconciliació. Itàlia i els altres països que tenen la matriu històrica en la fe cristiana estan quasi intrínsecament preparats per obrir a la humanitat nous camins de pau, sense ignorar el perill de les amenaces actuals, però no deixant-se tampoc empresonar per una lògica de confrontació que no tindria solució.

Il·lustres representants del poble italià, del cor em ve espontàniament una pregària: d’aquesta antiquíssima i gloriosa ciutat –d’aquesta "Roma onde Cristo és Romano", segons la definició de ben coneguda del Dant (Purg. 32, 102) – demano al Redemptor de l'home que faci que l'estimada nació italiana pugui continuar, en el present i en el futur, vivint segons la seva lluminosa tradició, sabent-ne treure  nous i abundants fruits de civilitat, per al progrés material i espiritual del món sencer.

Que Déu beneeixi Itàlia!

 
1
© Parròquia de Sarrià, 2002. All rights reserved