1. Amb el tradicional Missatge per a la Jornada
Mundial de la Pau, al principi del nou any, desitjo fer arribar una salutació
afectuosa a tots els homes i a totes les dones del món, de manera
especial als qui sofreixen a causa de la violència i dels conflictes
armats. És també un desig ple d'esperança per un món
més serè, on augmenti el nombre dels qui, tant individual
com comunitàriament, s'esforcen per seguir les vies de la justícia
i la pau.
2. En primer lloc, voldria rendir un homenatge
agraït als meus estimats predecessors, els grans pontífexs
Pau VI i Joan Pau II, inspirats artífexs de pau. Animats per l'esperit
de les benaurances, van saber llegir en els nombrosos esdeveniments històrics
que van marcar els seus pontificats respectius la intervenció providencial
de Déu, que no oblida mai la sort del gènere humà.
Com a missatgers infatigables de l'Evangeli, van convidar repetidament
tothom a reiniciar des de Déu la promoció d'una convivència
pacífica en totes les regions de la terra. El meu primer Missatge
per a la Jornada Mundial de la Pau segueix la línia d'aquest noble
ensenyament: amb ell vull confirmar, una vegada més, la ferma voluntat
de la Santa Seu de continuar servint la causa de la pau. El nom mateix
de Benet, que vaig adoptar el dia que vaig ser triat per a la Càtedra
de Pere, vol indicar la meva ferma decisió de treballar per la pau.
En efecte, he volgut fer referència tant al sant patró d'Europa
inspirador d'una civilització pacificadora de tot el continent,
com al papa Benet XV, que va condemnar la Primera Guerra Mundial com una
«matança inútil» [1] i es va esforçar
perquè tots reconeguessin les raons superiors de la pau.
3. El tema de reflexió d'enguany —«En
la veritat, la pau»— expressa la convicció que, en el lloc
i en el moment en què l'home es deixa il·luminar per la resplendor
de la veritat, emprèn de manera gairebé natural el camí
de la pau. La Constitució pastoral Gaudium et spes del Concili
Ecumènic Vaticà II, clausurat ara fa 40 anys, afirma que
la humanitat no aconseguirà construir «un món més
humà per a tots els homes, en tots els llocs de la terra, llevat
que tots, amb esperit renovat, es converteixin a la veritat de la pau».[2]
Però, a què ens referim en utilitzar l'expressió «veritat
de la pau»? Per contestar adequadament aquesta pregunta, s'ha de
tenir present que la pau no es pot reduir a la simple absència de
conflictes armats, sinó que s'ha d'entendre com «el fruit
d'un ordre assignat a la societat humana pel seu diví Fundador»,
un ordre «que els homes, sempre assedegats d'una justícia
més perfecta, han de portar a terme».[3] Com a resultat d'un
ordre dissenyat i estimat per l'amor de Déu, la pau té la
seva veritat intrínseca i inapel·lable, i correspon «a
un anhel i a una esperança que nosaltres tenim de manera inesborrable».[4]
4. La pau, concebuda d'aquesta manera, és
un do celestial i una gràcia divina, que exigeix a tots els nivells
l'exercici d'una responsabilitat més gran: la de conformar —en la
veritat, en la justícia, en la llibertat i en l'amor— la història
humana amb l'ordre diví. Quan falta l'adhesió a l'ordre transcendent
de la realitat, o bé el respecte d'aquella «gramàtica»
del diàleg que és la llei moral universal, inscrita en el
cor de l'home, [5] quan s'obstaculitza i s'impedeix el desenvolupament
integral de la persona i la tutela dels seus drets fonamentals; quan molts
pobles es veuen obligats a sofrir injustícies i desigualtats intolerables,
com es pot esperar la consecució del bé de la pau? En efecte,
falten els elements essencials que constitueixen la veritat d'aquest bé.
Sant Agustí definia la pau com «tranquillitas ordinis»,[6]
la tranquil·litat de l'ordre, és a dir, aquella situació
que permet, en definitiva, respectar i realitzar completament la veritat
de l'home.
5. Llavors, qui i què pot impedir la consecució
de la pau? A aquest efecte, la Sagrada Escriptura, al primer llibre, el
Gènesi, ressalta la mentida pronunciada al principi de la història
per l'ésser de llengua bífida, que l'evangelista Joan qualifica
de «pare de la mentida» (Jn 8,44). La mentida és
també un dels pecats que recorda la Bíblia al capítol
final de l'últim llibre, l'Apocalipsi, en indicar l'exclusió
dels mentiders de la Jerusalem celestial: «Fora... tots els qui estimen
o fabriquen falsedats!» (22,15). La mentida està relacionada
amb el drama del pecat i les seves conseqüències perverses,
que han causat i continuen causant efectes devastadors en la vida de les
persones i de les nacions. Només cal pensar en tot el que va succeir
al segle passat, quan sistemes ideològics i polítics aberrants
van tergiversar de manera programada la veritat i van ocasionar l'explotació
i l'extermini d'un nombre impressionant d'homes i dones, i fins i tot de
famílies i comunitats senceres. Després d'aquelles experiències,
com no ens hem de preocupar seriosament davant les mentides del nostre
temps, que són com el teló de fons d'escenaris amenaçadors
de mort en diverses regions del món? La cerca autèntica de
la pau requereix prendre consciència que el problema de la veritat
i la mentida concerneix cada home i cada dona, i que és decisiu
per a un futur pacífic del nostre planeta.
6. La pau és un anhel inesborrable en el
cor de cada persona, per sobre de les identitats culturals específiques.
Precisament per això, tothom s'ha de sentir compromès en
el servei d'un bé tan preciós i procurar que cap mena de
falsedat contamini les relacions. Tots els homes pertanyen a una mateixa
i única família. L'exaltació exasperada de les pròpies
diferències contrasta amb aquesta veritat de fons. Cal recuperar
la consciència d'estar units per un mateix destí, transcendent
en última instància, per poder valorar millor les pròpies
diferències històriques i culturals, buscant la coordinació
en comptes de la contraposició, amb els membres d'altres cultures.
Aquestes simples veritats són les que fan possible la pau, i són
fàcils de comprendre quan hom s'escolta el cor amb puresa d'intenció.
Llavors la pau es presenta d'una manera nova: no com a simple absència
de guerra, sinó com a convivència de tots els ciutadans en
una societat governada per la justícia, en la qual es realitza en
la mesura del possible, a més, el bé per a cadascun d'ells.
La veritat de la pau crida a tots a conrear relacions fecundes i sinceres,
estimula a buscar i recórrer la via del perdó i la reconciliació,
a ser transparents en les negociacions i fidels a la paraula donada. En
concret, el deixeble de Crist, que es veu perseguit pel mal i, per tant,
necessitat de la intervenció alliberadora del diví Mestre,
s'adreça a Ell amb confiança, conscient que «Ell no
va cometre pecat
ni va tenir mai als llavis la perfídia»
(1Pe 2,22; cf. Is 53,9). En efecte, Jesús es va presentar
com la Veritat en persona i, parlant en una visió al vident de l'Apocalipsi,
va manifestar un rebuig total a «tots els qui estimen o fabriquen
falsedats!» (Ap 22,15). Ell és qui revela la plena
veritat de l'home i de la història. Amb la força de la seva
gràcia, és possible estar en la veritat i viure de la veritat,
perquè només Ell és absolutament sincer i fidel. Jesús
és la veritat que ens dóna la pau.
7. La veritat de la pau ha de tenir un valor en
si mateixa i fer valer la seva llum beneficiosa, fins i tot en les situacions
tràgiques de guerra. Els Pares del Concili Ecumènic Vaticà
II, en la Constitució pastoral Gaudium et spes, subratllen
que «una vegada la guerra malauradament ha esclatat, no tot és
lícit entre els contendents».[7] La Comunitat Internacional
ha elaborat un dret internacional humanitari per limitar tant com sigui
possible les conseqüències devastadores de la guerra, sobretot
entre la població civil. La Santa Seu ha expressat en moltes ocasions
i de diverses formes el seu suport a aquest dret humanitari, animant a
respectar-lo i aplicar-lo amb diligència, convençuda que,
fins i tot en la guerra, existeix la veritat de la pau. El dret internacional
humanitari s'ha de considerar una de les manifestacions més felices
i eficaces de les exigències que es deriven de la veritat de la
pau. Precisament per això, s'imposa com un deure per a tots els
pobles respectar aquest dret. Se n'ha d'apreciar el valor i garantir l'aplicació
correcta, actualitzant-lo amb normes concretes capaces de plantar cara
als escenaris variables dels actuals conflictes armats, com també
a l'invasió d'armes noves i cada vegada més sofisticats.
8. Penso amb gratitud en les organitzacions internacionals
i en tots els qui treballen amb esforç constant per aplicar el dret
internacional humanitari. Com podria oblidar, en aquest sentit, tants soldats
obstinats en delicades operacions per controlar els conflictes i restablir
les condicions necessàries per assolir la pau? A ells els vull recordar
també les paraules del Concili Vaticà II: «Els qui,
destinats al servei de la pàtria, són a l'exèrcit,
s'han de considerar a si mateixos servidors de la seguretat i de la llibertat
dels pobles, i mentre exerceixen correctament aquesta funció, contribueixen
realment a l'establiment de la pau».[8] En aquesta perspectiva urgent
se situa l'acció pastoral dels bisbats castrenses de l'Església
catòlica: adreço el meu impuls tant als ordinaris com als
capellans castrenses perquè continuïn sent, en tot àmbit
i situació, fidels evangelitzadors de la veritat de la pau.
9. Avui dia, la veritat de la pau continua estant
en perill i és negada de manera dramàtica pel terrorisme
que, amb les seves amenaces i accions criminals, és capaç
de tenir el món en estat d'ansietat i inseguretat. Els meus predecessors
Pau VI i Joan Pau II van intervenir en moltes ocasions per denunciar la
terrible responsabilitat dels terroristes i condemnar la insensatesa dels
seus plans de mort. En efecte, aquests plans s'inspiren sovint en un nihilisme
tràgic i esglaiador, que el papa Joan Pau II va descriure amb aquestes
paraules: «Qui mata amb atemptats terroristes conrea sentiments de
menyspreu cap a la humanitat, manifestant desesperació davant la
vida i el futur. Des d'aquesta perspectiva, es pot odiar i destruir tot».[9]
Però no tan sols el nihilisme, sinó també el fanatisme
religiós, que avui es diu sovint fonamentalisme, pot inspirar
i alimentar propòsits i actes terroristes. Intuint des del principi
el perill destructiu que representa el fonamentalisme fanàtic, Joan
Pau II ho va denunciar enèrgicament, cridant l'atenció sobre
els qui pretenen imposar amb la violència la pròpia convicció
sobre la veritat, en comptes de proposar-la a la lliure acceptació
dels altres. I afegia: «Pretendre imposar a uns altres amb la violència
el que es considera com la veritat, significa violar la dignitat de l'ésser
humà i, en definitiva, ultratjar Déu, del qual és
imatge».[10]
10. Ben mirat, tant el nihilisme com el fonamentalisme
mantenen una relació errònia amb la veritat: els nihilistes
neguen l'existència de qualsevol veritat, els fonamentalistes tenen
la pretensió d'imposar-la amb la força. Tot i que tenen orígens
diferents i les seves manifestacions es produeixen en contextos culturals
distints, el nihilisme i el fonamentalisme coincideixen en un perillós
menyspreu de l'home i de la seva vida i, en última instància,
de Déu mateix. En efecte, a la base d'un resultat comú tan
tràgic hi ha, en darrera instància, la tergiversació
de la plena veritat de Déu: el nihilisme nega la seva existència
i la seva presència provident en la història; el fonamentalisme
fanàtic desfigura el seu rostre benvolent i misericordiós,
substituint-lo amb ídols fets a la seva pròpia imatge. En
l'anàlisi de les causes del fenomen contemporani del terrorisme,
és desitjable que, a més de les raons de caràcter
polític i social, es tinguin en compte també les més
profundes motivacions culturals, religioses i ideològiques.
11. Davant els riscos que viu la humanitat en
la nostra època, és tasca de tots els catòlics intensificar
arreu del món l'anunci i el testimoniatge de «l'Evangeli de
la pau», proclamant que el reconeixement de la plena veritat de Déu
és una condició prèvia i indispensable per a la consolidació
de la veritat de la pau. Déu és Amor que salva, Pare amorós
que desitja veure com els seus fills es reconeixen entre ells com a germans,
responsablement disposats a posar els diversos talents al servei del bé
comú de la família humana. Déu és font inesgotable
de l'esperança que dóna sentit a la vida personal i col·lectiva.
Déu, només Déu, fa eficaç cada obra de bé
i de pau. La història ha demostrat amb escreix que lluitar contra
Déu per extirpar-lo del cor dels homes porta la humanitat, temerosa
i empobrida, cap a opcions que no tenen futur. Això ha d'impulsar
els creients en Crist a ser testimonis convincents de Déu, que és
veritat i amor al mateix temps, posant-se al servei de la pau, col·laborant
àmpliament en l'àmbit ecumènic i també amb
les altres religions i amb tots els homes de bona voluntat.
12. En observar l'actual context mundial, podem
constatar agradablement alguns senyals prometedors en el camí de
la construcció de la pau. Penso, per exemple, en la disminució
numèrica dels conflictes armats. Certament, es tracta encara de
passos molt tímids en el camí de la pau, però que
permeten albirar ja un futur de més serenitat, en particular per
a les poblacions tan castigades de Palestina, la terra de Jesús,
i per als habitants d'algunes regions d'Àfrica i d'Àsia,
que esperen des de fa anys una conclusió positiva dels processos
de pacificació i reconciliació que han iniciat. Són
signes consoladors, que s'han de confirmar i consolidar mitjançant
una acció concorde i infatigable, sobretot per part de la comunitat
internacional i dels seus organismes, encarregats de prevenir els conflictes
i donar una solució pacífica als actuals.
13. Tanmateix, tot això no ha d'induir
a un optimisme ingenu. En efecte, no es pot oblidar que, per desgràcia,
existeixen encara sagnants conteses fratricides i guerres desoladores que
sembren llàgrimes i mort en vastes zones de la terra. Hi ha situacions
en les quals el conflicte, encobert com el foc sota la cendra, pot esclatar
de nou i causar una destrucció de magnituds imprevisibles. Les autoritats
que, en comptes de fer el que està a les seves mans per promoure
eficaçment la pau, fomenten en els ciutadans sentiments d'hostilitat
envers altres nacions, assumeixen una responsabilitat gravísima:
posen en perill, en zones ja de risc, els delicats equilibris que s'han
aconseguit a costa de negociacions laborioses, i contribueixen a fer més
insegur i ombrívol el futur de la humanitat. Què hem de dir,
a més, dels governs que es fonamenten en les armes nuclears per
garantir la seguretat del seu país? Junt amb moltes persones de
bona voluntat, podem afirmar que aquest plantejament, a més de funest,
és totalment fal·laç. En efecte, en una guerra nuclear
no hi hauria vencedors, sinó només víctimes. La veritat
de la pau exigeix que tots —tant els governs que, de manera declarada o
oculta, posseeixen armes nuclears, com els qui en volen obtenir— inverteixin
conjuntament la seva orientació en opcions clares i fermes, encaminant-se
cap a un desarmament nuclear progressiu i concordat. Els recursos que s'estalviïn
d'aquesta manera es podrien emprar en projectes de desenvolupament en favor
de tots els habitants i, en primer lloc, dels més pobres.
14. A aquest efecte, s'han d'esmentar amb amargor
les dades sobre un augment preocupant de les despeses militars i del comerç
sempre pròsper de les armes, mentre es queda com estancat en el
pantà d'una indiferència gairebé general el procés
polític i jurídic emprès per la comunitat internacional
per consolidar el camí del desarmament. Quin futur de pau serà
possible si es continua invertint en la producció d'armes i en la
investigació dedicada a desenvolupar-ne de noves? L'anhel que brolla
del més profund del cor és que la comunitat internacional
trobi la valentia i el seny d'impulsar novament, de manera decidida i conjunta,
el desarmament aplicant concretament el dret a la pau, que és propi
de cada home i de cada poble. Els diversos organismes de la comunitat internacional,
comprometent-se a salvaguardar el bé de la pau, obtindrien l'autoritat
moral que és indispensable per fer creïbles i incisives les
seves iniciatives.
15. Els primers beneficiaris d'una valenta opció
pel desarmament seran els països pobres, els quals, després
de tantes promeses, reclamen justament la realització concreta del
dret al desenvolupament. Aquest dret també ha estat reafirmat solemnement
en la recent Assemblea General de l'Organització de les Nacions
Unides, que ha enguany ha commemorat el 60è aniversari de la seva
fundació.
L'Església catòlica, alhora que
confirma la seva confiança en aquesta organització internacional,
en desitja la renovació institucional i operativa perquè
sigui capaç de respondre a les noves exigències de l'època
actual, caracteritzada pel fenomen difús de la globalització.
L'Organització de les Nacions Unides ha d'arribar a ser un instrument
cada vegada més eficient per promoure en el món els valors
de la justícia, de la solidaritat i de la pau. L'Església,
per la seva banda, fidel a la missió que ha rebut del seu Fundador,
no deixa de proclamar arreu «l'Evangeli de la pau». Animada
per la seva ferma convicció de prestar un servei indispensable a
tots els qui es dediquen a promoure la pau, recorda a tots que, perquè
la pau sigui autèntica i duradora, ha d'estar construïda sobre
la roca de la veritat de Déu i de la veritat de l'home. Només
aquesta veritat pot sensibilitzar els ànims cap a la justícia,
obrir-los a l'amor i a la solidaritat, i encoratjar a tots a treballar
per una humanitat realment lliure i solidària. Certament, només
sobre la veritat de Déu i de l'home es construeixen els fonaments
d'una pau autèntica.
16. En acabar aquest missatge, em vull adreçar
d'una manera particular als creients en Crist, per renovar-los la invitació
a ser deixebles atents i disponibles del Senyor. Escoltant l'Evangeli,
benvolguts germans i germanes, aprenem a fonamentar la pau en la veritat
d'una existència quotidiana inspirada en el manament de l'amor.
És necessari que cada comunitat es lliuri a una labor intensa i
capil·lar d'educació i de testimoniatge, que ajudi a cadascú
a prendre consciència que cal descobrir amb urgència cada
vegada més a fons la veritat de la pau. Al mateix temps, demano
que s'intensifiqui l'oració, perquè la pau és, sobretot,
do de Déu que s'ha de suplicar contínuament. Gràcies
a l'ajuda divina, resultarà certament més convincent i iluminador
l'anunci i el testimoniatge de la veritat de la pau. Dirigim amb confiança
i abandó filial l'esguard vers Maria, la Mare del Príncep
de la Pau. Al principi d'aquest nou any li demanem que ajudi tot el Poble
de Déu a ser en tota situació agent de pau, deixant-se il·luminar
per la Veritat que ens fa lliures (cf. Jn 8,32). Que per la seva
intercessió la humanitat incrementi la seva estima per aquest bé
fonamental i es comprometi a consolidar la seva presència en el
món, per assegurar un futur més serè i més
segur a les generacions futures.
Vaticà, 8 de desembre de 2005
BENET XVI
Notes
[1] Crida als caps dels pobles
bel·ligerants (1 d'agost de 1917): AAS 9 (1917) 423.
[2] N. 77.
[3] Ibíd. 78.
[4] Joan Pau II, Missatge per
a la Jornada Mundial de la Pau 2004, 9.
[5] Cf. Joan Pau II, Discurs
a la 50a Assemblea General de les Nacions Unides, 5 d'octubre de 1995,
3.
[6] De civitate Dei, XIX,
13.
[7] N. 79.
[8] Ibíd.
[9] Missatge per a la Jornada
Mundial de la Pau 2002, 6.
[10] Ibíd.