“La caritat no té
en compte el mal”(1 Cor 13,5)
1. “Mireu que pugem a Jerusalén”
(Mc10, 33). Amb aquestes paraules el Senyor invita els deixebles a
recórrer junt amb a Ell el camí que parteix de Galilea i
condueix fins al lloc on es consumarà la seva missió redemptora.
Aquest camí a Jerusalem, que els evangelistes presenten com la culminació
de l'itinerari terrenal de Jesús, constitueix el model de vida del
cristià, compromès a seguir el Mestre en la via de la Creu.
Aquesta invitació de “pujar a Jerusalem” Crits l'adreça també
als homes i dones d'avui. I ho fa amb una força particular en aquest
temps de Quaresma, favorable per convertir-se i trobar la comunió
plena amb Ell, participant íntimament en el misteri de la seva mort
i resurrecció. Per tant, la Quaresma representa per als creients
l'ocasió propícia per a una revisió de vida profunda.
Al món contemporani, al costat de tstimonis generosos de l'Evangeli,
també hi ha batejats que, davant la crida exigent per emprendre
la “pujada a Jerusalem”, adopten una posició de sorda resistència
i, a vegades, també d'oberta rebel·lió. Són
situacions en què l'experiència de l'oració es viu
d'una manera bastant superficial, de manera que la paraula de Déu
no incideix sobre l'existència. Molts consideren insignificant el
mateix Sagrament de la Penitència i la Celebració eucarística
del diumenge simplement un deure que s'ha de complir.
Com hem d'acollir la crida a la
conversió que Jesús ens adreça també en aquesta
Quaresma? Com hem de dur a terme un canvi de vida seriós? Cal, en
primer lloc, obrir el cor als missatges commovedors de la litúrgia.
El període que prepara la Pasqua representa un do providencial del
Senyor i una possibilitat preciosa d'apropar-se a Ell, entrar en un mateix
i posar-se a escoltar els seus suggeriments interiors.
2. Alguns cristians creuen que poden
prescindir d'aquest esforç espiritual constant, perquè no
s'adonen de la urgència de confrontar-se amb la veritat de l'Evangeli.
Intenten buidar i convertir en innòcues, perquè no importunin
la seva manera de viure, paraules com: “Estimeu els vostres enemics,
feu bé als qui us odien” (Lc 6, 27). Aquestes paraules, per
a aquestes persones, són difícils d'acceptar i de traduir
en comportaments de vida coherents. De fet, són paraules que, si
es prenen seriosament, obliguen a una conversió radical. En canvi,
quan estem ofesos i ferits, estem temptats de cedir als mecanismes psicològics
de l'autocompassió i de la revenja, ignorant la invitació
de Jesús d'estimar el propi enemic. Tanmateix, els esdeveniments
humans de cada dia fan ben evident que el perdó i la reconciliació
són imprescindibles per dur a terme una autèntica renovació
personal i social. Això val tant en les relacions interpersonals
com en les relacions entre les comunitat i entre les nacions.
3. Els nombrosos conflictes tràgics
que tenallen la humanitat, causats potser també per qüestions
religioses mal enteses, han fet sorgir profunds avencs d'odi i de violència
entre pobles i pobles. En ocasions, això s'ha produït entre
grups i fraccions d'una mateixa nació. De fet, a vegades assistim
amb un dolorós sentiment d'impotència al renaixement de conflictes
que creiem que estaven superats definitivament i tenim la impressió
que alguns pobles viuen atrapats en una espiral de violència imparable,
que continuarà ocasionant més víctimes, sense una
perspectiva concreta de solució. I els auspicis de pau, que es proclamen
d'arreu del món, resulten ineficaces: el compromís necessari
per encaminar la concòrdia desitjada no aconsegueix consolidar-se.
Davant d'aquest escenari inquietant, els cristians
no podem restar indiferents. És per això que en l'Any jubilar
que acaba de concloure m'he fet ressò de la petició de perdó
de l'Església a Déu pels pecats dels seus fills. Som conscients
que, per desgràcia, les culpes dels cristians n'han ofuscat el rostre
immaculat, però confiant en l'amor misericordiós de Déu
que no té en compte el mal en veure el penediment, sabem també
que constantment podem reprendre el camí plens d'esperança.
L'amor de Déu troba l'expressió més sublim justament
quan l'home, pecador i ingrat, és readmès a la comunió
plena amb Ell. Des d'aquesta òptica, la “purificació de la
memòria” és sobretot una confessió renovada de la
misericòrdia divina, una confessió que l'Església,
en els sus diferents nivells, és cridada constantement a fer-se
pròpia amb convicció renovada.
4. L'únic camí de
la pau és el perdó. Acceptar i oferir el perdó fa
possible una nova qualitat en les relacions entre els homes, trenca l'espiral
d'odi i de venjança i les cadenes del mal que tenallen el cor dels
contrincants. Per a les nacions que busquen la reconciliació i per
als qui esperen una coexistència pacífica entre els individus
i els pobles, només hi ha el camí del perdó rebut
i ofert. Qué plenes de sanes ensenyances sonen les paraules del
Senyor: “Estimeu els vostres enemics i pregueu pels qui us persegueixin,
si voleu ser fills de vostre Pare celestial, que fa sortir el sol sobre
bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos!” (Mt 5, 44-45).
Estimar qui ens ha ofès desarma l'adversari i fins i tot pot transformar
un camp de batalla en un lloc de cooperació solidària.
Aquest és un repte que pertoca
a cada individu, però també a les comunitats, els pobles
i tota la humanitat. Afecta, d'una manera especial, les famílies.
No és fàcil convertir-se al perdó i a la reconciliació.
Reconciliar-se pot resultar problemàtic quan a l'orige es troba
una culpa pròpia. Si, en canvi, la culpa és de l'altre,
reconciliar-se fins i tot pot veure's com una humiliació irracional.
Per fer un pas com aquest és necessari un camí interior de
conversió; cal el coratge de l'obediència humil al manament
de Jesús. La seva paraula no admet cap dubte: no tan sols el qui
provoca l'enemistat, sinó també el qui la pateix n'ha de
cercar la reconciliació (cfr.
Mt
5, 23-24). El cristià
ha de fer la pau fins i tot quan se sent víctima d'aquell que l'ha
ofès i copejat injustament. El Senyor mateix ha obrat així.
Ell espera que el deixeble el segueixi, cooperant d'aquesta manera a la
redempció del germà.
Al nostre temps, el perdó
es mostra principalment com una dimensió necessària per a
una autèntica renovació social i per consolidar la pau al
món. L'Església, quan anuncia el perdó i l'amor als
enemics, és conscient que introdueix en el patrimoni espiritual
de tota la humanitat una nova forma de relacionar-se amb els altres, una
forma certament fatigosa, però rica en esperança. En això
sap que pot comptar amb l'ajuda del Senyor, que mai no abandona el qui,
davant de les dificultats, recorre a Ell.
5. “La caritat no té en
compte el mal” (l Cor13,5). En aquesta expressió de la
primera carta als Corintis, l'apòstol Pau recorda que el perdó
és una de les formes més elevades de l'exercici de la caritat.
El període quaresmal representa un temps propici per aprofundir
millor en la importància d'aquesta veritat. Per mitjà del
Sagrament de la Reconciliació, el Pare ens concedeix en Crist el
seu perdó i això ens empeny a viure en la caritat i a considerar
l'altre no com un enemic, sinó com un germà.
Que aquest temps de penitència
i de reconciliació animi els creients a pensar i a obrar des de
l'orientació d'una caritat autèntica, oberta a totes les
dimensions de l'home. Aquesta actitud interior els conduirà a portar
els fruits de l'Espwrit (cfr
Gal 5, 22) i a oferir, amb un cor nou,
l'ajuda material a qui es trobi necessitat. Un cor reconciliat amb Déu
i el proïsme és un cor generós. En els dies sagrats
de la Quaresma la "col·lecta" assumeix un valor significatiu, perquè
no es tracta de donar allò que ens és superflu per tal de
tranquil·litzar la pròpia consciència, sinó
de fer-se càrrec amb una sol·licitud solidària de
la misèria que hi ha al món. Considerar el rostre de dolor
i les condicions de sofriment de molts germans i germanes no pot deixar
d'impulsar a compartir, almenys part dels béns propis, amb els qui
es troben en dificultat. I l'ofrena de Quaresma resulta encara més
rica de valor si el qui l'acompleix s'ha deslliurat del ressentiment i
de la indiferència, que són obstacles que alunyen de la comunió
amb Déu i amb els germans.
El món espera dels cristians
un testimoni coherent de comunió i de solidaritat. En aquest sentit,
les paraules de l'apòstol Joan son més que mai il·luminadores:
“Si algú que posseeix béns de la terra ve el seu germà
necessitat i li tanca el cor, com hi pot haver en ell l'amor de Déu?”
(1 Jn 3,17).
Germans i germanes, sant Joan Crisòstom,
comentant l'ensenyança del Senyor sobre el camí a Jerusalem,
recorda que Crist no amaga als deixebles les lluites i els sacrificis que
els esperen. Ell mateix subratlla com la renúncia al propri “jo”
resulta difícil, pero no impossible quan es pot comptar amb l'ajuda
que Déu ens concedeix “mitjançant la comunió amb
la persona de Crist” (PG 58, 619s).
Heus aquí per què
en aquesta Quaresma vull invitar tots els creuents a una ardent i confiada
oració al Senyor, perquè concedeixi a cadascun de fer una
renovada experiència de la seva misericòrdia. Tan sols aquest
do ens ajudarà a acollir i a viure de manera sempre més alegre
i generosa la caritat de Crist, que “no s'irrita; no té en compte
el mal; no s'alegra de la injusticia; s'alegra de la veritat” (1 Cor
13,5-6).
Amb aquests sentiments invoco la
protecció de la Mare de la Misericòrdia sobre el camí
quaresmal de tota la comunitat dels creients i imparteixo de cor a cada
un la benedicció apostòlica.
Ciutat del Vaticà, 7 de
gener de 2001