Missatge de Joan Pau II
per a la Quaresma 2001

URL: http://www.parroquiasarria.net
RECTOR VOLTÀ  5 · 08034 BARCELONA · TEL. 932 030 907
A/e: santvicenc@terra.es


 
Documents d'Església

Textos: Parròquia
Altres documents

 

“La caritat no té en compte el mal”(1 Cor 13,5)

1. “Mireu que pugem a Jerusalén” (Mc10, 33). Amb aquestes paraules el Senyor invita els deixebles a recórrer junt amb a Ell el camí que parteix de Galilea i condueix fins al lloc on es consumarà la seva missió redemptora. Aquest camí a Jerusalem, que els evangelistes presenten com la culminació de l'itinerari terrenal de Jesús, constitueix el model de vida del cristià, compromès a seguir el Mestre en la via de la Creu. Aquesta invitació de “pujar a Jerusalem” Crits l'adreça també als homes i dones d'avui. I ho fa amb una força particular en aquest temps de Quaresma, favorable per convertir-se i trobar la comunió plena amb Ell, participant íntimament en el misteri de la seva mort i resurrecció. Per tant, la Quaresma representa per als creients l'ocasió propícia per a una revisió de vida profunda. Al món contemporani, al costat de tstimonis generosos de l'Evangeli, també hi ha batejats que, davant la crida exigent per emprendre la “pujada a Jerusalem”, adopten una posició de sorda resistència i, a vegades, també d'oberta rebel·lió. Són situacions en què l'experiència de l'oració es viu d'una manera bastant superficial, de manera que la paraula de Déu no incideix sobre l'existència. Molts consideren insignificant el mateix Sagrament de la Penitència i la Celebració eucarística del diumenge simplement un deure que s'ha de complir. 

Com hem d'acollir la crida a la conversió que Jesús ens adreça també en aquesta Quaresma? Com hem de dur a terme un canvi de vida seriós? Cal, en primer lloc, obrir el cor als missatges commovedors de la litúrgia. El període que prepara la Pasqua representa un do providencial del Senyor i una possibilitat preciosa d'apropar-se a Ell, entrar en un mateix i posar-se a escoltar els seus suggeriments interiors.

2. Alguns cristians creuen que poden prescindir d'aquest esforç espiritual constant, perquè no s'adonen de la urgència de confrontar-se amb la veritat de l'Evangeli. Intenten buidar i convertir en innòcues, perquè no importunin la seva manera de viure, paraules com: “Estimeu els vostres enemics, feu bé als qui us odien” (Lc 6, 27). Aquestes paraules, per a aquestes persones, són difícils d'acceptar i de traduir en comportaments de vida coherents. De fet, són paraules que, si es prenen seriosament, obliguen a una conversió radical. En canvi, quan estem ofesos i ferits, estem temptats de cedir als mecanismes psicològics de l'autocompassió i de la revenja, ignorant la invitació de Jesús d'estimar el propi enemic. Tanmateix, els esdeveniments humans de cada dia fan ben evident que el perdó i la reconciliació són imprescindibles per dur a terme una autèntica renovació personal i social. Això val tant en les relacions interpersonals com en les relacions entre les comunitat i entre les nacions. 

3. Els nombrosos conflictes tràgics que tenallen la humanitat, causats potser també per qüestions religioses mal enteses, han fet sorgir profunds avencs d'odi i de violència entre pobles i pobles. En ocasions, això s'ha produït entre grups i fraccions d'una mateixa nació. De fet, a vegades assistim amb un dolorós sentiment d'impotència al renaixement de conflictes que creiem que estaven superats definitivament i tenim la impressió que alguns pobles viuen atrapats en una espiral de violència imparable, que continuarà ocasionant més víctimes, sense una perspectiva concreta de solució. I els auspicis de pau, que es proclamen d'arreu del món, resulten ineficaces: el compromís necessari per encaminar la concòrdia desitjada no aconsegueix consolidar-se.

Davant d'aquest escenari inquietant, els cristians no podem restar indiferents. És per això que en l'Any jubilar que acaba de concloure m'he fet ressò de la petició de perdó de l'Església a Déu pels pecats dels seus fills. Som conscients que, per desgràcia, les culpes dels cristians n'han ofuscat el rostre immaculat, però confiant en l'amor misericordiós de Déu que no té en compte el mal en veure el penediment, sabem també que constantment podem reprendre el camí plens d'esperança. L'amor de Déu troba l'expressió més sublim justament quan l'home, pecador i ingrat, és readmès a la comunió plena amb Ell. Des d'aquesta òptica, la “purificació de la memòria” és sobretot una confessió renovada de la misericòrdia divina, una confessió que l'Església, en els sus diferents nivells, és cridada constantement a fer-se pròpia amb convicció renovada.

4. L'únic camí de la pau és el perdó. Acceptar i oferir el perdó fa possible una nova qualitat en les relacions entre els homes, trenca l'espiral d'odi i de venjança i les cadenes del mal que tenallen el cor dels contrincants. Per a les nacions que busquen la reconciliació i per als qui esperen una coexistència pacífica entre els individus i els pobles, només hi ha el camí del perdó rebut i ofert. Qué plenes de sanes ensenyances sonen les paraules del Senyor: “Estimeu els vostres enemics i pregueu pels qui us persegueixin, si voleu ser fills de vostre Pare celestial, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos!” (Mt 5, 44-45). Estimar qui ens ha ofès desarma l'adversari i fins i tot pot transformar un camp de batalla en un lloc de cooperació solidària.

Aquest és un repte que pertoca a cada individu, però també a les comunitats, els pobles i tota la humanitat. Afecta, d'una manera especial, les famílies. No és fàcil convertir-se al perdó i a la reconciliació. Reconciliar-se pot resultar problemàtic quan a l'orige es troba una culpa pròpia. Si, en canvi, la culpa és de l'altre, reconciliar-se fins i tot pot veure's com una humiliació irracional. Per fer un pas com aquest és necessari un camí interior de conversió; cal el coratge de l'obediència humil al manament de Jesús. La seva paraula no admet cap dubte: no tan sols el qui provoca l'enemistat, sinó també el qui la pateix n'ha de cercar la reconciliació (cfr. Mt 5, 23-24). El cristià ha de fer la pau fins i tot quan se sent víctima d'aquell que l'ha ofès i copejat injustament. El Senyor mateix ha obrat així. Ell espera que el deixeble el segueixi, cooperant d'aquesta manera a la redempció del germà. 

Al nostre temps, el perdó es mostra principalment com una dimensió necessària per a una autèntica renovació social i per consolidar la pau al món. L'Església, quan anuncia el perdó i l'amor als enemics, és conscient que introdueix en el patrimoni espiritual de tota la humanitat una nova forma de relacionar-se amb els altres, una forma certament fatigosa, però rica en esperança. En això sap que pot comptar amb l'ajuda del Senyor, que mai no abandona el qui, davant de les dificultats, recorre a Ell.

5. “La caritat no té en compte el mal” (l Cor13,5). En aquesta expressió de la primera carta als Corintis, l'apòstol Pau recorda que el perdó és una de les formes més elevades de l'exercici de la caritat. El període quaresmal representa un temps propici per aprofundir millor en la importància d'aquesta veritat. Per mitjà del Sagrament de la Reconciliació, el Pare ens concedeix en Crist el seu perdó i això ens empeny a viure en la caritat i a considerar l'altre no com un enemic, sinó com un germà.

Que aquest temps de penitència i de reconciliació animi els creients a pensar i a obrar des de l'orientació d'una caritat autèntica, oberta a totes les dimensions de l'home. Aquesta actitud interior els conduirà a portar els fruits de l'Espwrit (cfr Gal 5, 22) i a oferir, amb un cor nou, l'ajuda material a qui es trobi necessitat. Un cor reconciliat amb Déu i el proïsme és un cor generós. En els dies sagrats de la Quaresma la "col·lecta" assumeix un valor significatiu, perquè no es tracta de donar allò que ens és superflu per tal de tranquil·litzar la pròpia consciència, sinó de fer-se càrrec amb una sol·licitud solidària de la misèria que hi ha al món. Considerar el rostre de dolor i les condicions de sofriment de molts germans i germanes no pot deixar d'impulsar a compartir, almenys part dels béns propis, amb els qui es troben en dificultat. I l'ofrena de Quaresma resulta encara més rica de valor si el qui l'acompleix s'ha deslliurat del ressentiment i de la indiferència, que són obstacles que alunyen de la comunió amb Déu i amb els germans. 

El món espera dels cristians un testimoni coherent de comunió i de solidaritat. En aquest sentit, les paraules de l'apòstol Joan son més que mai il·luminadores: “Si algú que posseeix béns de la terra ve el seu germà necessitat i li tanca el cor, com hi pot haver en ell l'amor de Déu?” (1 Jn 3,17). 

Germans i germanes, sant Joan Crisòstom, comentant l'ensenyança del Senyor sobre el camí a Jerusalem, recorda que Crist no amaga als deixebles les lluites i els sacrificis que els esperen. Ell mateix subratlla com la renúncia al propri “jo” resulta difícil, pero no impossible quan es pot comptar amb l'ajuda que Déu ens concedeix “mitjançant la comunió amb la persona de Crist” (PG 58, 619s). 

Heus aquí per què en aquesta Quaresma vull invitar tots els creuents a una ardent i confiada oració al Senyor, perquè concedeixi a cadascun de fer una renovada experiència de la seva misericòrdia. Tan sols aquest do ens ajudarà a acollir i a viure de manera sempre més alegre i generosa la caritat de Crist, que “no s'irrita; no té en compte el mal; no s'alegra de la injusticia; s'alegra de la veritat” (1 Cor 13,5-6). 

Amb aquests sentiments invoco la protecció de la Mare de la Misericòrdia sobre el camí quaresmal de tota la comunitat dels creients i imparteixo de cor a cada un la benedicció apostòlica. 

Ciutat del Vaticà, 7 de gener de 2001

JOANNES PAULUS II

1
© Parròquia de Sarrià, 2001. All rights reserved