Estimats germans
i germanes,
1. La Quaresma, temps “fort”
d'oració, dejuni i atenció als necessitats, ofereix a tot
cristià la possibilitat de preparar-se per a la Pasqua fent un discerniment
seriós sobre la pròpia vida, confrontant-se de manera especial
amb la Paraula de Déu, que il·lumina l'itinerari quotidià
dels creients.
Aquest any, com a guia per
a la reflexió quaresmal, he volgut proposar aquella frase dels Fets
dels Apòstols: “Fa més feliç donar que rebre” (20,35).
No es tracta d'una simple crida moral, ni d'un mandat que arriba a l'home
des de fora. La inclinació a donar està radicada en el més
profund del cor humà: tota persona sent el desig de posar-se en
contacte amb els altres, i es realitza plenament quan es dóna lliurement
als altres.
2. La nostra època
està influenciada, lamentablement, per una mentalitat particularment
sensible a les temptacions de l'egoisme, sempre disposat a sorgir novament
en l'ànima humana. Tant en l'àmbit social, com en el dels
mitjans de comunicació, la persona es veu sovint assetjada per missatges
que de manera insistent, obertament o solapadament, exalten la cultura
de l'efímer i l'hedonisme. Si bé no manca una atenció
als altres en les calamitats ambientals, les guerres o d'altres emergències,
generalment no és fàcil desenvolupar una cultura de la solidaritat.
L'esperit del món altera la tendència interior a donar-se
als altres
desinteressadament, i impulsa
a satisfer els propis interessos particulars. S'incentiva cada vegada més
el desig d'acumular béns. Sens dubte, és natural i just que
cadascú, fent ús de les seves qualitats personals i del propi
treball, s'esforci per aconseguir allò que necessita per viure,
però l'afany desmesurat de possessió impedeix la criatura
humana obrir-se al Creador i als seus semblants. Són ben vàlides
en tota època les paraules de Pau a Timoteu: “l'amor al diner és
l'arrel de tots els mals. Per haver-s'hi llançat, alguns s'han desviat
de la fe i ells mateixos s'han clavat a l'ànima molts sofriments”
(1Tm 6,10).
L'explotació de l'home,
la indiferència pel sofriment desl altres, la violació de
les normes morals, són tan sols alguns dels fruits de l'ànsia
de lucre. Enfront del trist espectacle de la pobresa permanent que afecta
gran part de la població mundial, com no hem de reconèixer
que la cerca de guanys a tota costa i la manca d'una atenció activa
i responsable al bé comú duen a concentrar en mans de pocs
gran quantitat de recursos, mentre que la resta de la humanitat sofreix
la misèria i l'abandonament?
Apel·lant els creients
i tots els homes de bona voluntat, vull refermar un principi que és
obvi en si mateix encara que sovint no es compleix: cal buscar no el bé
d'un cercle privilegiat d'uns pocs, sinó el millorament de les condicions
de vida de tots. Només sobre aquest fonament es podrà construir
un ordre internacional realment marcat per la justícia i solidaritat,
com és desig de tots.
3. “Fa més feliç
donar que rebre”. El creient experimenta una satisfacció profunda
quan segueix la crida interior
de donar-se als altres sense esperar res.
L'esforç del cristià
per promoure la justícia, el seu compromís de defensar els
més febles, la seva acció humanitària per procurar
el pa a qui li manca, per guarir els malalts i prestar ajuda en les diverses
emergències i necessitats, s'alimenta del particular i inesgotable
tresor d'amor que és el lliurament total de Jesús al Pare.
El creient se sent impulsat a seguir les petjades de Crist, veritable Déu
i veritable home que, en la perfecta adhesió a la voluntat del Pare,
es va despullar i es va humiliar a si mateix, (cf. Fl 2,6 i seg.), lliurant-se
a nosaltres amb un amor desinteressat i total, fins a morir a la creu.
Des del Calvari es difon de manera eloqüent el missatge de l'amor
trinitari als éssers humans d'arreu del món i de tots els
temps.
Sant Agustí observa
que només Déu, el Summe Bé, és capaç
de vèncer les misèries del món. Per tant, de la misericòrdia
i de l'amor al proïsme ha de brollar una relació viva amb Déu
i referir-se constantment a Ell, ja que la nostra alegria es troba quan
estem a prop de Crist (cf. De civitate Dei, llibr. 10, cap. 6; CCL
39, 1351 i seg.).
4. El Fill de Déu
ens va estimar primer, “quan encara érem pecadors” (Rm 5,8), sense
pretendre res, sense imposar-nos cap condició a priori. Davant d'aquesta
constatació, com no hem de veure en la Quaresma l'ocasió
propícia per fer opcions decidides d'altruisme i de generositat?
Com a mitjans per combatre la inclinació desmesurada als diners,
aquest temps proposa la pràctica eficaç
del dejuni i de l'almoina.
Privar-se no tan sols del que és superflu, sinó també
d'alguna cosa més, per distribuir-ho a qui viu en la necessitat,
contribueix a la negació d'un mateix, sense la qual no hi ha una
autèntica pràctica de vida cristiana. Nodrint-se amb una
oració incessant, el batejat demostra, a més, la
prioritat efectiva que
Déu té en la pròpia vida.
És l'amor de Déu
infós en els nostres cors el que ha d'inspirar i transformar el
nostre ésser i les nostres obres. El cristià no s'ha de fer
la il·lusió que busca el veritable bé dels germans,
si no viu la caritat de Crist. Encara que aconseguís millorar factors
socials o polítics importants, qualsevol resultat seria efímer
sense la caritat. La mateixa possibilitat de donar-se als altres és
un do i prové de la gràcia de Déu. Com diu sant Pau,“és
Déu qui, per la seva benvolença, impulsa tant la vostra voluntat
com les vostres accions”(Flp 2,13).
5. A l'home d'avui, sovint
insatisfet per una existència buida i fugaç, i que cerca
l'alegria i l'amor autèntics, Crist li proposa el seu propi exemple,
convidant-lo a seguir-lo. A qui l'escolta li demana que esmerci la seva
vida pels germans. D'aquesta dedicació sorgeix la realització
plena d'un mateix i el goig, com ho demostra l'exemple eloqüent d'aquells
homes i dones que, deixant les seves seguretats, no han dubtat a posar
en joc la pròpia vida com a missioners en moltes parts del món.
Ho testifica la decisió d'aquells joves que, animats per la fe,
han abraçat la vocació sacerdotal o religiosa per posar-se
al servei de la “salvació de Déu”. Ho verifica el nombre
creixent de voluntaris, que amb una disponibilitat immediata es dediquen
als pobres, als ancians, als malalts i a tots els qui viuen en situació
de necessitat.
Recentment hem assistit
a una lloable prova de solidaritat amb les víctimes dels al·luvions
a Europa, dels terratrèmols a l'Amèrica Llatina i a Itàlia,
de les epidèmies a Àfrica, de les erupcions volcàniques
a les Filipines, sense oblidar altres zones del món ensangonades
per l'odi o la guerra.
En aquestes circumstàncies,
els mitjans de comunicació social desenvolupen un servei significatiu,
fent més directa la participació i més viva la disponibilitat
per ajudar a qui sofreix i es es troba en dificultat. A vegades, no és
l'imperatiu cristià de l'amor el que motiva la intervenció
en favor dels altres, sinó una compassió natural. Però
qui assisteix al necessitat gaudeix sempre de la benvolença de Déu.
Als Fets dels Apòstols es llegeix que la deixeble Tabita es va salvar
perquè va fer bé al proïsme (cf. 9,36 i seg.). El centurió
Corneli va assolir la vida eterna per la seva generositat (cf. ibíd
10,1-31).
Per als “allunyats”, el
servei als pobres pot ser un camí providencial per trobar-se amb
Crist, perquè el Senyor recompensa amb escreix tot allò que
fem als altres (cf. Mt 25,40).
Desitjo de tot cor que la
Quaresma sigui per als creients un període propici per difondre
i testimoniar l'Evangeli de la caritat en tot lloc, ja que la vocació
a la caritat és el cor de tota evangelització autèntica.
Per a això invoco la intercessió de Maria, Mare de l'Església.
Que Ella ens acompanyi en l'itinerari quaresmal. Amb aquests sentiments
us beneeixo a tots amb afecte.
Vaticà, 7 de gener
de 2003
JOAN PAU II
[traducció
al català: Sant Vicenç
de Sarrià]