Estimats germans i germanes:
1. Amb el suggestiu ritu
de la imposició de la cendra, s’inicia el temps de la Quaresma,
durant el qual la litúrgia renova en els creients la crida a una
conversió radical, confiant en la misericòrdia divina.
El tema d’aquest any –“Qui
acull un infant com aquest en nom meu, m’acull a mi” (Mt 18,5)– ofereix
l’oportunitat de reflexionar sobre la condició dels nens, que també
avui dia el Senyor crida a estar al seu costat i els presenta com a exemple
a tots els qui volen ser els seus deixebles. Les paraules de Jesús
són una exhortació a examinar com són tractats els
nens a les nostres famílies, a la societat civil i a l’Església.
Així mateix, són un estímul per descobrir la senzillesa
i la confiança que el creient ha de desenvolupar, imitant el Fill
de Déu, el qual ha compartit la mateixa sort dels petits i dels
pobres. A aquest efecte, santa Clara d’Assís solia dir que Jesús,
nascut pobre, “va ser allitat en un bressol pobre, va viure pobre i va
morir nu al patíbul” (Testament, Fonts Franciscanes, n. 2841).
Jesús va estimar
els nens, que van ser els seus predilectes “per la seva senzillesa, la
seva alegria de viure, la seva espontaneïtat i la seva fe plena de
sorpresa” (Àngelus, 18 de desembre de 1994). Aquesta és la
raó per la qual el Senyor vol que la comunitat els obri el cor i
els aculli com si fossin Ell mateix: “Qui acull un infant com aquest en
nom meu, m’acull a mi” (Mt 18,5). Al costat dels nens, el Senyor situa
els “germans més petits”, és a dir, els pobres, els necessitats,
els famolencs i assedegats, els forasters, els nus, els malalts i els empresonats.
Acollir-los i estimar-los, o bé tractar-los amb indiferència
i rebutjar-los, és com si es fes el mateix amb Ell, ja que Ell es
fa present de manera singular en ells.
2. L’Evangeli narra la infantesa
de Jesús en la casa humil de Nazaret, en què, subjecte als
seus pares, “es feia gran, avançava en enteniment i tenia el favor
de Déu i dels homes” (Lc 2,52). En fer-se nen, va voler compartir
l’experiència humana. “Es va fer no res –escriu l’apòstol
sant Pau–: prengué la condició d'esclau i es féu semblant
als homes. Tingut per un home qualsevol, s'abaixà i es féu
obedient fins a la mort, i una mort de creu” (Fl 2,7-8). Quan a l’edat
de dotze anys es va quedar al temple de Jerusalem, mentre els seus pares
el cercaven angoixats, els va dir: “Per què em buscàveu?
No sabíeu que jo havia d'estar a casa del meu Pare?” (Lc 2,49).
Certament, tota la seva existència va estar marcada per una fidel
i filial submissió al Pare celestial. “El meu aliment –deia– és
fer la voluntat del qui m'ha enviat i dur a terme la seva obra” (Jn 4,34).
Als anys de la seva vida
pública, va repetir amb insistència que solament aquells
que s’haguessin fet com nens podrien entrar al Regne dels Cel (cf. Mt 18,3;
Mc 10,15; Lc 18,17; Jn 3,3). En les seves paraules, el nen es converteix
en la imatge eloqüent del deixeble cridat a seguir el Mestre diví
amb la docilitat d’un nen: “Així, doncs, el qui es faci petit com
aquest infant és el més important en el Regne del cel” (Mt
18,4).
“Convertir-se” en petits
i “acollir” els petits són dos aspectes d’un únic ensenyament,
que el Senyor renova als seus deixebles en el nostre temps. Només
aquell qui es fa “petit” és capaç d’acollir amb amor els
germans més “petits”.
3. Molts són els
creients que busquen seguir amb fidelitat aquests ensenyaments del Senyor.
Voldria recordar els pares que no dubten a tenir una família nombrosa,
les mares i els pares que en comptes de considerar prioritària la
recerca de l’èxit professional i d’una carrera, es preocupen per
transmetre als fills aquells valors humans i religiosos que donen el veritable
sentit a l’existència
Penso amb gran admiració
en tots els qui es fan càrrec de la formació dels infants
amb dificultats, i alleugen els sofriments dels nens i dels seus familiars,
causats pels conflictes i la violència, per la falta d’aliments
i d’aigua, per l’emigració forçada i per tantes injustícies
que hi ha al món.
Al costat de tota aquesta
generositat, hem d’assenyalar també l’egoisme dels qui no “acullen”
els nens. Hi ha menors profundament ferits per la violència dels
adults: abusos sexuals, instigació a la prostitució, al tràfic
i l’ús de drogues; nens obligats a treballar o reclutats per a la
guerra; innocents marcats per sempre per la disgregació familiar;
nens petits que són víctimes de l’infame tràfic d’òrgans
i persones. I què hem de dir de la tragèdia de la sida, amb
les seves terribles repercussions a l’Àfrica? De fet, es parla de
milions de persones assotades per aquest flagell, i d’aquestes, són
moltíssimes les qui ja neixen contagiades. La humanitat no pot tancar
els ulls davant d’un drama tan alarmant.
4. Quin mal han fet aquests
nens per merèixer tanta dissort? Des d’una perspectiva humana, no
és senzill; més encara, resulta impossible respondre aquesta
pregunta inquietant. Solament la fe ens ajuda a penetrar en aquest profund
abisme de dolor.
Fent-se “obedient fins
a la mort, i una mort de creu” (Fl 2,8), Jesús ha assumit el sofriment
humà i l’ha il·luminat amb la llum esplendorosa de la resurrecció.
Amb la seva mort, ha vençut per sempre la mort.
Durant la Quaresma, ens
preparem per reviure el misteri pasqual, que inunda d’esperança
tota la nostra vida, fins i tot en els seus aspectes més complexos
i dolorosos. La Setmana Santa ens presentarà novament aquest misteri
de la salvació mitjançant els suggestius ritus del tríduum
pasqual.
Estimats germans i germanes,
iniciem amb confiança l’itinerari quaresmal, animats per una oració
més intensa, la penitència i l’atenció als necessitats.
Que la Quaresma sigui ocasió útil per dedicar més
atencions als nens en el propi ambient familiar i social: ells són
el futur de la humanitat.
5. Amb la senzillesa típica
dels nens ens adrecem a Déu anomenant-lo, com Jesús ens ha
ensenyat, “Abbà”, Pare, en l’oració del Parenostre.
Pare nostre! Repetim sovint
aquesta oració al llarg de la Quaresma; repetim-la amb profunda
devoció. Dient a Déu Pare nostre ens adonarem que som fills
seus i ens sentirem germans entre nosaltres. D’aquesta manera, ens resultarà
més fàcil obrir el cor als petits, seguint la invitació
de Jesús: “Qui acull un infant com aquest en nom meu, m’acull a
mi” (Mt 18,5).
Amb aquests desigs, invoco
sobre cadascú de vosaltres la benedicció de Déu per
intercessió de Maria, Mare del Verb de Déu fet home i Mare
de tota la humanitat.
Vaticà, 8 de desembre
de 2003
JOAN PAU II
[traducció
al català: Sant Vicenç
de Sarrià]