Estimats germans i germanes,
La Quaresma és el
temps privilegiat de la peregrinació interior vers aquell que és
la font de la misericòrdia. És una peregrinació en
la qual Ell mateix ens acompanya a través del desert de la nostra
pobresa, sostenint-nos en el camí cap a l’alegria intensa de la
Pasqua. Fins i tot en la «vall tenebrosa» de què parla
el salmista (Sl 23,4), mentre el temptador ens mou a desesperar-nos
o a confiar de manera il·lusòria en les nostres forces, Déu
ens guarda i ens sosté. Efectivament, avui el Senyor escolta també
el crit de les multituds famolenques d’alegria, de pau i d’amor. Com en
totes les èpoques, se senten abandonades. Tanmateix, en la desolació
de la misèria, de la solitud, de la violència i de la fam,
que afecten sense distinció ancians, adults i nens, Déu no
permet que predomini la foscor de l’horror. En efecte, com va escriure
el meu estimat predecessor, Joan Pau II, hi ha un «límit imposat
al mal pel bé diví», i és la misericòrdia
(Memòria i identitat, 29 i seg.). En aquest sentit, he volgut
encapçalar aquest missatge amb la cita evangèlica que diu
que «en veure les multituds, se’n compadí» (Mt
9,36). Sobre això vull reflexionar sobre una qüestió
molt debatuda en l’actualitat: el problema del desenvolupament. L’«esguard»
commogut de Crist s’atura també avui sobre els homes i els pobles,
ja que pel «projecte» diví tothom està cridat
a la salvació. Jesús, davant les insídies que s’oposen
a aquest projecte, es compadeix de les multituds: les defensa dels llops,
àdhuc a costa de la seva vida. Amb el seu esguard, Jesús
abraça les multituds i cadascun dels individus, i els lliura al
Pare, oferint-se ell mateix en sacrifici d’expiació.
Il·luminada per aquesta
veritat pasqual, l’Església és conscient que, per promoure
un desenvolupament integral, cal que el nostre «esguard» sobre
l’home s’assembli a la de Crist. En efecte, no és possible de cap
manera donar resposta a les necessitats materials i socials dels homes
sense satisfer, sobretot, les profundes necessitats del seu cor. Això
s’ha de subratllar amb més força encara en la nostra època
de grans transformacions, en la qual percebem de manera cada vegada més
viva i urgent la nostra responsabilitat davant els pobres del món.
El meu venerat predecessor, el papa Pau VI, ja identificava els efectes
del subdesenvolupament com una deterioració de la humanitat. En
aquest sentit, a l’encíclica Populorum progressio denunciava
«les mancances materials dels qui estan privats del mínim
vital i les mancances morals dels qui estan mutilats per l’egoisme […],
les estructures opressores que provenen de l’abús del tenir o de
l’abús del poder, de les explotacions dels treballadors o de la
injustícia de les transaccions» (n. 21). Com a antídot
contra aquests mals, Pau VI no només suggeria «l’augment en
la consideració de la dignitat dels altres, l’orientació
cap a l’esperit de pobresa, la cooperació en el bé comú,
la voluntat de la pau», sinó també «el reconeixement,
per part de l’home, dels valors suprems i de Déu, dels quals és
la font i el fi» (ibid.). En aquesta línia, el Papa
no dubtava a proposar «especialment, la fe, do de Déu acollit
per la bona voluntat dels homes, i la unitat de la caritat de Crist»
(ibid.). Per tant, l’«esguard» de Crist sobre la multitud
ens mou a afirmar els veritables continguts d’aquest «humanisme ple»
que, segons el mateix Pau VI, consisteix en el «desenvolupament integral
de tot l’home i de tots els homes» (ibid., n. 42). Per això,
la primera contribució que l’Església ofereix al desenvolupament
de l’home i dels pobles no es basa en mitjans materials ni en solucions
tècniques, sinó en l’anunci de la veritat de Crist, que forma
les consciències i mostra l’autèntica dignitat de la persona
i del treball, promovent la creació d’una cultura que respongui
veritablement tots els interrogants de l’home.
Davant els reptes terribles
de la pobresa de gran part de la humanitat, la indiferència i tancar-se
en el propi egoisme apareixen com un contrast intolerable enfront l’«esguard»
de Crist. El dejuni i l’almoina, que, juntament amb la pregària,
l’Església proposa de manera especial en el període de Quaresma,
són una ocasió propícia per conformar-nos amb aquest
«esguard». Els exemples dels sants i les nombroses experiències
missioneres que caracteritzen la història de l’Església són
indicacions valuoses per sostenir de la millor manera possible el desenvolupament.
Avui, en el context de la interdependència global, es pot constatar
que cap projecte econòmic, social o polític no pot substituir
el do d’un mateix als altres en què s’expressa la caritat. Qui actua
segons aquesta lògica evangèlica viu la fe com una amistat
amb el Déu encarnat, i, com ell, es preocupa per les necessitats
materials i espirituals del proïsme. El mira com un misteri incommensurable,
digne de cura i atenció infinita. Sap que qui no dóna Déu,
dóna massa poc. Com deia sovint la beata Teresa de Calcuta: «La
primera pobresa dels pobles és no conèixer Crist.»
Per això cal ajudar a descobrir Déu en el rostre misericordiós
de Crist: sense aquesta perspectiva no es construeix una civilització
sobre bases sòlides.
Gràcies a homes
i dones obedients a l’Esperit Sant, han sorgit en l’Església moltes
obres de caritat dedicades a promoure el desenvolupament: hospitals, universitats,
escoles de formació professional, petites empreses… Són iniciatives
que han demostrat, molt abans que altres actuacions de la societat civil,
la preocupació sincera per l’home que tenen les persones mogudes
pel missatge evangèlic. Aquestes obres indiquen un camí per
guiar encara avui el món vers una globalització que posi
en el centre el veritable bé de l’home i, així, dugui a la
pau autèntica. Amb la mateixa compassió de Jesús per
les multituds, l’Església sent també avui que la seva tasca
consisteix a demanar, a qui té responsabilitats polítiques
i exerceix el poder econòmic i financer, que promogui un desenvolupament
basat en el respecte per la dignitat de qualsevol home. Una prova important
d’aquest esforç serà la llibertat religiosa, entesa com la
possibilitat no tan sols d’anunciar i celebrar Crist, sinó també
de contribuir en l’edificació d’un món mogut per la caritat.
En aquest esforç s’inscriu també la consideració del
paper central que els autèntics valors religiosos ocupen en la vida
de l’home, com a resposta als seus interrogants més profunds i com
a motivació ètica respecte a les seves responsabilitats personals
i socials. Basant-se en aquests criteris, els cristians han d’aprendre
a valorar també amb saviesa els programes dels seus governants.
No podem ocultar que molts
dels qui han professat ser deixebles de Jesús han comès errors
al llarg de la història. Sovint, davant problemes greus, han pensat
que primer s’havia de millorar la terra i després pensar en el cel.
La temptació ha estat considerar que, davant necessitats urgents,
en primer lloc s’havia d’actuar canviant les estructures externes. Per
a alguns, la conseqüència d’això ha estat la transformació
del cristianisme en moralisme, la substitució del creure pel fer.
Per això, el meu predecessor, de venerada memòria, Joan Pau
II, va observar amb raó: «La temptació actual és
reduir el cristianisme a una saviesa merament humana, gairebé com
una ciència del viure bé. En un món fortament secularitzat,
s’ha donat “una secularització gradual de la salvació”, per
la qual cosa es lluita certament en favor de l’home, però d’un home
a mig fer, reduït a la mera dimensió horitzontal. En canvi,
nosaltres sabem que Jesús va venir a portar la salvació integral»
(enc. Redemptoris missio, 11).
Tenint en compte la victòria
de Crist sobre tot mal que oprimeix l’home, la Quaresma ens vol guiar precisament
vers aquesta salvació integral. Quan ens dirigim al Mestre diví,
quan ens convertim a Ell, quan experimentem la seva misericòrdia
gràcies al sagrament de la reconciliació, descobrim un «esguard»
que ens escruta en el més profund i que pot reanimar les multituds
i cadascun de nosaltres. Retorna la confiança a tots els qui no
es tanquen en l’escepticisme, obrint davant seu la perspectiva de la salvació
eterna. Per tant, encara que sembli que l’odi domini, el Senyor no permet
que falti mai el testimoniatge lluminós del seu amor. A Maria, «font
viva d’esperança» (Dante Alighieri, Paradís, XXXIII,
12), encomano el nostre camí quaresmal perquè ens dugui vers
el seu Fill. A ella li encomano, en particular, les multituds que encara
avui, provades per la pobresa, invoquen la seva ajuda, el seu suport i
la seva comprensió. Amb aquests sentiments imparteixo a tots de
cor una especial benedicció apostòlica.
El Vaticà, 29
de setembre de 2005
BENET XVI
[traducció
al català: Sant Vicenç
de Sarrià]