"Per aquells dies Jesús vingué des de Natzaret de Galilea, i Joan el batejà en el Jordà". 
El baptisme que Jesús rep és encara l'antic baptisme, amb aigua, de Joan Baptista. Però, quan, en sortir de l'aigua, Joan veié "que el cei s'esquinçava i que l'Esperit, com un colom, baixava" sobre Jesús, aquest davallament féu d'aquell baptisme un Baptisme nou, el primer Baptisme en Esperit Sant. No solament el primer, sinó la font de tot Baptisme cristià. "Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m'he complagut", és la veu que se sentí des del cel. És la veu del Pare que es manifesta en tot Baptisme. La veu que, forta i clara, cal sentir aquí avui. 

El Full Dominical de Barcelona reprodueix avui aquest profund i bellíssim comentari de Mn. Josep Rovira Belloso, extret de les pàgines del seu darrer llibre Qui és Jesús de Natzaret: 
 

"El Baptisme de Crist és la frontissa mitjançant la qual s'encaixa i es comunica el cel i la terra: Déu, la natura i la història. Sobre tot, la veu del cel afirma la filiació divina: "Tu ets el meu Fill estimat, en tu m'he complagut". Els cristians de l'epoca patrística contemplaven aquesta escena amb un gran respecte. Què volia, en realitat, Jesús? Què vol encara? Ha realitzat el que volia? Aquest mateix fragment ens ofereix la resposta: Jesús el que vol és batejar-nos amb l'Esperit Sant. Vol oferir-nos una vida sense deler i sense angoixa, sense afany per les coses materials: en la pau, la justícia i el goig de l'Esperit Sant!"

Imagino la Rosa contemplant i meditant igualment aquesta escena evangèlica com els cristians de l'època patrística. Em costa poc de pensar que devia inspirar la seva pregària personal, ella que va viure tan intensament el seu baptisme i la filiació divina que comporta. Els seus comentaris, el tan preciós sobre el parenostre, les seves conferències, els seus escrits, eren el fruit d'aquesta vivència filial tan fonda, tan sentida, tan contemplativa. Si, com deien els antics Pares, teòleg és aquell que sap pregar, la Rosa ho era i molt. "Si ets teòleg, pregaràs i si pregues, veritablement tu ets teòleg. Un teòleg que no prega em fa por". Qui dubtarà, en aquest sentit, que la Rosa va fer veritable teologia, aquella que brolla de la pregària i la contemplació? Per això no ens va donar mai especulacions sofisticades, que no s'adeien, d' altra banda, amb el seu temperament. 

Aquests dies, algú em va donar un casset amb una seva conferència que va pronunciar a Sarrià l' any 1995, sobre el Concili Provincial Tarraconense, abans d'anar-hi jo de rector. Són comentaris senzills, però que, sortits del cor, arriben al cor. De la cinta -com m'ha plagut escoltar aquests dies de Nadal i Epifania aquella seva veu dolça i clara!- n'he transcrit uns paràgrafs que, en alguna forma, són com el retrat espiritual d'ella mateixa. 
 

"El Concili, quina espiritualitat ens demana encarnar? Ser homes de pau i de reconciliació. Hem de ser conscients que a l'interior de l'Església cal molta misericòrdia, cal molt perdó, cal molta reconciliació."

"Se'ns demana viure la fe com una resposta a Déu. I aquí destacaria això: la fe no és una ideologia, la fe no és una manera de pensar, la vida de fe no ha de ser una vida rutinària ni una mera herència..."

"Se'ns demana creure de nou altra vegada. Si es parla de revitalitzar, això ha de voler dir tornar a creure. És clar que ens cal tornar a creure. I creure no és opinar, ni posicionar-se. Creure és tenir la capacitat de sortir de nosaltres mateixos, de deixar-nos interpel·lar i entendre què és el que Déu demana de tots i cadascun de nosaltres."

"El post-concili és una crida a revisar com vivim el sentit de Déu en les nostres vides. Una crida a la conversió. Perquè és des de la conversió que també sorgirà per a nosaltres una nova vitalitat... Se 'ns demana també aprendre a patir amb fe, però no només amb fe, sinó amb esperança, i no tant des del desencís o des de l'angoixa del límit humà, sinó des de la veritable esperança creient."

El que diu en aquesta conferència, com en tantes altres, reflecteix el camí que ella mateixa va recórrer fins al darrer instant de la seva vida. Gràcies, Rosa, perquè sempre vas saber parlar-nos amb el llenguatge de l'amor i el llenguatge de la fe. L 'Esperit Sant et va ensenyar interiorment la comunicació d'amor i de fe per la qual sabies obrir-te al món, dialogar amb els altres, sobretot amb els joves, i sabies abrayar-los i donar-te a ells. És el que ha dit sant Joan a la segona lectura: "Tothom qui creu que Jesús és el Messies ha nascut de Déu, i no hi ha ningú que estimi el pare sense estimar els fills que han nascut d'ell. Si estimem Déu i complim els manaments, no hi ha dubte que estimem els fills de Déu." Així de senzill. 

Caldrà recordar avui que el nucli de la formació d'un batejat és la mateixa fe i el mateix amor al Senyor? "El veritable creient, el que s'exposa als processos de maduració de la fe, comenya a ser llum per als altres; és suport en el qual els altres troben ajut" (cf. Ratzinger). La Rosa Deulofeu es deixà purificar, al llarg dels anys, de la corrupció del jo, i així, a poc a poc, des de Déu i en comunió amb Déu, i amb una profunda comunió amb l'Església, assolí l'adequada llibertat interior del judici, la coratjosa independència del pensament i la voluntat, que ja no està pendent de l'aprovació o reprovació dels altres. Aquesta purificació és sempre un proces d'autoapertura i, al mateix temps, un deixar-se donar, un acceptar els dons dels altres (cf. Ratzinger). 

Quina saviesa la teva, Rosa! Tenies la saviesa humil de qui camina al costat de Jesús i aprèn així, a poc a poc, a mirar amb els seus ulls. La teva saviesa humil era fruit d'un tracte familiar amb la Paraula de Déu, acreditat no solament a través del coneixement de la ment, sinó també a través de la vida, de l'amor i del sofriment, il·luminació permanent de la realitat espiritual. És per tot això que la teva fe, Rosa, fou "victòria" que vencé el món, massa crític i negatiu, que et va tocar viure. En aquesta Eucaristia, participem amb tu de l'alegria d'aquesta victòria, i demanem de rebre ja ara els fruits de la teva Pasqua en el Crist! 

Com referir-se a una "rosa", però, sense parlar del seu perfum? De la Rosa Deulofeu encara en respirem el perfum de la seva pietat filial, de la seva fe íntegra, de la seva esperança arrelada en l'amor. No fou la Rosa la flor més perfumada que ha brotat aquests darrers anys en el desert espiritual del nostre país? El símbol del perfum és, en efecte, un simbol clàssic per expressar un cor enamorat, curull d'amor, no només humà sinó diví. No és potser veritat el que diem dels sants que moren "en olor de santedat"? I no va ser sant Pau qui invitava els cristians a ser la "bona olor de Crist" i a fer que les seves obres fossin "olor suau, sacrifici ben rebut, agradable a Déu?" (Fl 4,18). 

Rosa, batejada en l'Esperit sant, no deixis de donar-nos el teu perfum espiritual, la teva bona olor de Crist, en aquesta hora de la nostra societat i de la nostra Església. Que l'Esperit Sant ens doni avui allò que Ell ens vol oferir. Repeteixo la cita d'en Rovira del comenyament: "Vol oferir-nos una vida sense deler i sense angoixa, sense afany per les coses materials: en la pau, la justícia i el goig de l'Esperit Sant." És el que l'Esperit Sant ens ha ofert i ens continua oferint per mitàa de la vida, la malaltia i la mort d'aquesta seva batejada, la nostra Rosa, l'amiga, la germana entranyable, de la qual avui encara ens és donat de sentir la fragància del seu perfum d'alegria, d'amor i de pau, la bona olor del Crist.