Homilia de la Nit de Nadal
Missatge "Urbi et Orbi"
HOMILIA DE LA NIT DE NADAL
"El Senyor m'ha dit: Tu ets el meu fill;
avui jo t'he engendrat." Amb aquestes paraules del salm segon, l'Església
inicia la Santa Missa de la vigília de Nadal, en la qual celebrem
el naixement del nostre Redemptor Jesucrist a l'establia de Betlem. En
altre temps, aquest salm pertanyia al ritual de la coronació del
rei de Judà. El poble d'Israel, a causa de la seva elecció,
se sentia de manera particular fill de Déu, adoptat per Déu.
Com que el rei era la personificació d'aquell poble, la seva entronització
es vivia com un acte solemne d'adopció per part de Déu, en
què, d'alguna manera, el rei estava implicat en el misteri mateix
de Déu. En la nit de Betlem, aquestes paraules, que de fet eren
més l'expressió d'una esperança que d'una realitat
present, han adquirit un significat nou i inesperat. El Nen en el pessebre
és veritablement el Fill de Déu. Déu no és
solitud eterna, sinó un cercle d'amor en el recíproc lliurar-se
i tornar-se a lliurar. Ell és Pare, Fill i Esperit Sant.
Més encara, en Jesucrist, el Fill de Déu,
Déu mateix s'ha fet home. El Pare li diu: "El teu ets el meu fill."
L'etern avui de Déu ha descendit en l'avui efímer del món,
arrossegant el nostre avui passatger a l'avui perenne de Déu.
Déu és tan gran que pot fer-se petit.
Déu és tan potent que pot fer-se inerme i venir a trobar-nos
com un nadó indefens, a fi que puguem estimar-lo. És tan
bo que pot renunciar a la seva esplendor divina i descendir en una establia
perquè puguem trobar-lo i, d'aquesta manera, la seva bondat ens
toqui, ens sigui comunicada i continuï actuant a través nostre.
Això és el Nadal: "Tu ets el meu fill; avui jo t'he engendrat".
Déu s'ha fet un de nosaltres, perquè puguem estar amb Ell,
arribar a ser semblants a Ell. Ha triat com a signe seu el Nen en el pessebre:
Ell és així. D'aquesta manera, l'aprenem a conèixer.
I sobre tot nen resplandeix algun centelleig d'aquell avui, de la proximitat
de Déu que hem d'estimar i a la qual ens hem de sotmetre; sobre
tot nen, també sobre el que encara no ha nascut.
Escoltem una segona paraula de la litúrgia
d'aquesta Nit santa, presa en aquest cas del Llibre del profeta Isaïes:
"Una llum ha resplendit per als qui vivien al país tenebrós"
(9,1). La paraula "llum" impregna tota la litúrgia d'aquesta
Santa Missa. S'hi al·ludeix novament en el paràgraf de la
carta de sant Pau a Titus: "s'ha manifestat la gràcia" (2,11). L'expressió
"s'ha manifestat" prové del grec i, en aquest context, significa
el mateix que l'hebreu expressa amb les paraules "una llum ha resplendit";
la "manifestació" – l'"epifania"– és la irrupció de
la llum divina en el món ple de foscor i problemes sense resoldre.
Finalment, l'Evangeli relata com la glòria de Déu es va aparèixer
als pastors i "els envoltà de llum" (Lc 2,9). On es manifesta la
glòria de Déu, es difon en el món la llum. "Déu
és llum, i en ell no hi ha foscor de cap mena", ens diu sant Joan
(1Jn 1,5). La llum és font de vida.
Però llum significa sobretot coneixement,
veritat,
en contrast amb la foscor de la mentida i de la ignorància. Així,
la llum ens fa viure, ens indica el camí. Però, a més,
quan dóna calor, significa també amor. On hi ha amor, sorgeix
una llum en el món; on hi ha odi, el món queda en la foscor.
Certament, a l'establia de Betlem ha aparegut la gran llum que el món
espera. En aquell Nen faixat a la menjadora, Déu mostra la seva
glòria: la glòria de l'amor, que es dóna com a do
a si mateix i que es priva de tota grandesa per a conduir-nos pel camí
de l'amor. La llum de Betlem mai no s'ha apagat. Ha il·luminat homes
i dones al llarg dels segles, "els ha envoltat en la seva llum".
On ha aparegut la fe en aquell Nen, ha florit
també la caritat: la bondat cap als altres, l'atenció sol·lícita
als febles i als qui sofreixen, la gràcia del perdó. A partir
de Betlem, un deix de llum, d'amor i de veritat impregna els segles. Si
ens fixem en els sants –des de sant Pau i sant Agustí fins a sant
Francesc i sant Domènec, des de sant Francesc Xavier fins a santa
Teresa d'Àvila i la Mare Teresa de Calcuta-, veiem aquest corrent
de bondat, aquest camí de llum que s'inflama sempre de nou en el
misteri de Betlem, en el Déu que s'ha fet Nen. Contra la violència
d'aquest món, Déu oposa en aquell Nen la seva bondat i ens
crida a seguir al Nen.
Juntament amb l'arbre de Nadal, els nostres amics
austríacs ens han portat també una petita flama que van encendre
a Betlem, volent dir així que el veritable misteri del Nadal és
la resplendor interior que ve d'aquest Nen. Deixem que aquesta resplendor
interior arribi a nosaltres, que encengui en el nostre cor la llumeta de
la bondat de Déu i que duguem tots, amb el nostre amor, la llum
al món. No permetem que aquesta flama lluminosa s'apagui pels corrents
freds del nostre temps. Custodiem-la fidelment i oferim-la als altres.
En aquesta nit que adrecem el nostre esguard cap a Betlem, volem resar
de manera especial també pel lloc del naixement del nostre Redemptor
i pels homes que hi viuen i sofreixen. Volem resar per la pau a Terra Santa:
Mira, Senyor, aquest racó de la terra, que tant estimes perquè
és la teva pàtria. Fes que hi resplandeixi la llum. Fes que
hi arribi la pau.
Amb el terme "pau" hem arribat a la tercera
paraula clau de la litúrgia d'aquesta Nit santa. El Nen que anuncia
Isaïes l'anomena ell mateix "Príncep de la pau". Del seu regne
es diu: "La pau no tindrà fi". A l'Evangeli, s'anuncia als pastors
la "glòria de Déu a dalt del cel" i la "pau a la terra".
Abans es deia: "als homes de bona voluntat"; en les noves traduccions es
diu: "als homes que estima el Senyor". Per què aquest canvi? Ja
no compta la bona voluntat? Formulem millor la pregunta: Qui són
els homes que Déu estima i per què els estima? Potser Déu
és parcial? Estima poster només determinades persones i abandona
les altres a la seva sort? L'Evangeli respon a aquestes preguntes presentant
algunes persones concretes estimades per Déu. Algunes ho són
individualment: Maria, Josep, Isabel, Zacaries, Simen, Anna, etc. Però
també hi ha dos grups de persones: els pastors i els savis de l'Orient,
els abomenats Reis Mags. Detinguem-nos aquesta nit en els pastors.
Quin tipus d'homes són? En el seu ambient,
els pastors eren menyspreats; eren considerats poc de fiar i en els tribunals
no se'ls admetia com a testimonis. Però qui eren en realitat? Certament
no eren grans sants, si amb aquest terme s'entén persones de virtuts
heroiques. Eren ànimes simples. L'Evangeli destaca una característica
que després, en les paraules de Jesús, tindrà un paper
important: eren persones vigilants. Això val abans de res en el
seu sentit exterior: a la nit vetllaven a prop de les seves ovelles. Però
també té un sentit més profund: van estar disponibles
per a la paraula de Déu. La seva vida no estava tancada en si mateixa;
tenien un cor obert. D'alguna manera, en el més íntim del
seu ésser, l'estaven esperant. La seva vigilància era disponibilitat;
disponibilitat per a escoltar, disponibilitat per a posar-se en camí;
era espera de la llum que els indiqués el camí. Això
és el que a Déu li interessa Ell estima a tots perquè
tots són criatures seves. Però algunes persones han tancat
la seva ànima; el seu amor no troba en elles cap escletxa per on
entrar. Creuen que no necessiten Déu; no el volen. D'altres, potser
moralment igual de pobres i pecadors, almenys sofreixen per això.
Esperen en Déu. Saben que necessiten la seva bondat, encara que
no en tinguin una idea precisa. En el seu esperit obert a l'esperança,
pot entrar la llum de Déu i, amb ella, la seva pau. Déu cerca
persones que siguin portadores de la seva pau i la comuniquin. Preguem
a ell perquè no trobi tancat el nostre cor. Esforcem-nos per ser
capaços de ser portadors actius de la seva pau, precisament en el
nostre temps.
A més, la paraula pau ha adquirit
un significat ben especial per als cristians: s'ha convertit en un nom
per designar l'Eucaristia. En ella està present la pau de Crist.
Per tots els llocs on se celebra l'Eucaristia, s'estén al món
sencer com una xarxa de pau. Les comunitats reunides entorn de l'Eucaristia
són un regne de pau ampli com el món. Quan celebrem l'Eucaristia
ens trobem a Betlem, a la "casa del pa". Crist se'ns dóna, i amb
això ens dóna la seva pau. Ens la dóna perquè
duguem la llum de la pau en el més profund del nostre ésser
i la comuniquem als altres; perquè siguem agents de la pau i contribuïm
així a la pau en el món. Per això preguem: Compleix
la teva promesa, Senyor. Fes que on hi ha discòrdia neixi la pau;
que sorgeixi l'amor on regna l'odi; que es faci llum on dominen les tenebres.
Fes que siguem portadors de la teva pau. Amén.
MISSATGE "URBI ET ORBI"
«Us anuncio una gran alegria...: avui,
a la ciutat de David, us ha nascut un Salvador: el Messies, el Senyor»
(cf. Lc 2,10-11). Aquesta nit hem escoltat novament les paraules
de l'àngel als pastors i hem reviscut el clima d'aquella Nit santa,
la Nit de Betlem, quan el Fill de Déu es féu home i, naixent
en una cova humil, va fer estatge entre nosaltres. En aquest dia solemne
ressona l'anunci de l'àngel, que és també una invitació
per a nosaltres, homes i dones del tercer mil·lenni, a acollir el
Salvador. Que els homes d'avui no dubtin a rebre'l en les seves pròpies
cases, a les ciutats, a les nacions i a cada racó de la terra.
Certament en el mil·lenni que s'ha acabat
fa poc, i especialment als últims segles, s'han assolit molts progressos
en el camp tècnic i científic; són ingents els recursos
materials dels quals avui podem disposar. No obstant això, l'home
de l'era tecnològica, si s'encamina cap a una atròfia espiritual
i un buit en el cor, corre el risc de ser víctima dels mateixos
èxits de la seva intel·ligència i dels resultats de
les seves capacitats operatives. Per això és important que
obri la ment i el cor al Nadal de Crist, esdeveniment de salvació
capaç d'imprimir una esperança renovada a l'existència
de tot ésser humà.
«Desvetlla't, home: per tu, Déu
s'ha fet home» (sant Agustí, Hom., 185). Desvetlla't,
home del tercer mil·lenni! Per Nadal, l'Omnipotent es fa nen i demana
ajuda i protecció; la seva manera de ser Déu posa en crisi
la nostra manera de ser homes; la seva crida a les nostres portes ens interpel·la,
interpel·la la nostra llibertat i ens demana que revisem la nostra
relació amb la vida i la nostra manera de concebre-la. Sovint, l'edat
moderna és presentada com l'inici del somni de la raó, com
si la humanitat hagués sortit finalment a la llum, superant un període
fosc. Però, sense Crist, la llum de la raó no basta per il·luminar
l'home i el món. Per això, la paraula evangèlica del
dia de Nadal – «Existia el qui és la llum veritable, el qui
ve al món i il·lumina tots els homes» (Jn 1,9)–
ressona més que mai com a anunci de salvació per a tots.
«Realment, el misteri de l'home només s'esclareix en el misteri
del Verb encarnat» (Const.Gaudium et spes, 22). L'Església
no es cansa de repetir aquest missatge d'esperança, reiterat pel
Concili Vaticà II, que es va concloure precisament ara fa quaranta
anys.
Home modern, adult i, tanmateix, de vegades feble
en el pensament i en la voluntat, deixa't guiar per la mà del nen
de Betlem, no tinguis por, fia't d'Ell! La força vivificant de la
seva llum t'anima a comprometre't en la construcció d'un nou ordre
mundial, fonamentat en relacions ètiques i econòmiques justes.
El seu amor guia els pobles i esclareix la seva consciència comuna
de ser “família”, cridada a construir vincles de confiança
i d'ajuda mútua. Una humanitat unida podrà afrontar els nombrosos
i preocupants problemes del moment actual: de l'amenaça terrorista
a les condicions de pobresa humiliant en què viuen milions d'éssers
humans, de la proliferació de les armes a les pandèmies i
a la deterioració ambiental que amenaça el futur del planeta.
Que Déu, que s'ha fet home per amor a l'home,
encoratgi tots els qui treballen per la pau i el desenvolupament integral
a l'Àfrica, oposant-se a les lluites fratricides, perquè
es consolidin els processos polítics encara fràgils i se
salvaguardin els drets més elementals dels qui estan sumits en tràgiques
situacions, com a Darfur i en altres regions de l'Àfrica central.
Que dugui els pobles llatinoamericans a viure en pau i concòrdia.
Que animi els homes de bona voluntat de Terra Santa, l'Iraq i el Líban,
on, encara que no manquen signes esperançadors, han de ser confirmats
per comportaments inspirats en la lleialtat i la saviesa; que afavoreixi
els processos de diàleg a la península Coreana i en altres
parts dels països asiàtics, a fi que se superin les divergències
perilloses i, amb esperit amistós, s'assoleixin els acords de pau
que tant anhelen els seus pobladors.
Per Nadal, el nostre esperit s'obre a l'esperança
contemplant la glòria divina amagada en la pobresa d'un Nen embolcallat
en bolquers i ficat al llit en una menjadora: és el Creador de l'univers
reduït a la impotència d'un nounat. Acceptar aquesta paradoxa,
la paradoxa de Nadal, és descobrir la Veritat que ens fa lliures
i l'amor que transforma l'existència. A la nit de Betlem, el Redemptor
es fa un de nosaltres, per ser company nostre en els camins insidiosos
de la història. Prenguem la mà que Ell ens dóna: és
una mà que no ens vol treure res, sinó que només vol
donar.
Entrem amb els pastors a la cova de Betlem, sota
la mirada amorosa de Maria, testimoni silenciós del prodigiós
naixement. Que Ella ens ajudi a viure un bon Nadal; que ens ensenyi a guardar
en el cor el misteri de Déu, que s'ha fet home per nosaltres; que
ens guiï per donar al món testimoniatge de la seva veritat,
del seu amor i de la seva pau.