Venerats germans
en l'Episcopat,
estimats germans i germanes de tot el món!
1. "Aquí teniu el meu servent, que jo he
escollit, al meu estimat, en qui m'he complagut "(Mt 12,18, cfr Is 42,1-4).
El tema del missatge d'aquesta 40a Jornada Mundial
de pregària per les Vocacions ens invita a tornar a les arrels de
la vocació cristiana, a la història del primer que va ser
cridat pel Pare, el Fill Jesús. Ell és "el servent" del Pare,
anunciat profèticament com aquell que el Pare ha escollit i ha plasmat
des del si matern (cfr Is 49,1-6), l'estimat que el Pare sosté i
en qui es complau (cfr Is 42,1-9), en el qual ha posat el seu esperit i
al qual ha transmès la seva força (cfr Is 49,5) i que enaltirà
(cfr Is 52,13-53,12).
Sembla ben evident el sentit radicalment optimista
que el text inspirat dóna al terme "servent". Mentre en la cultura
actual el qui està al servei és considerat inferior, en la
història sagrada el servent és aquell que és cridat
per Déu a acomplir una acció particular de salvació
i redempció, aquell que sap que ha rebut tot allò que té
i que, per tant, se sent també cridat a posar al servei dels altres
tot el que ha rebut.
El servei a la Biblia va sempre lligat a una crida
específica que ve de Déu, i justament per això representa
l'acompliment més elevat de la dignitat de la criatura, o el que
n'evoca tota la dimensió misteriosa i transcendent. Així
ha estat també en la vida de Jesús, el Servent fidel cridat
a acomplir l'obra universal de la redempció.
2. "Com els anyells portats a matar... " (Is 53,7).
A les Sagrades Escriptures hi ha un lligam fort
i evident entre servei i redempció, com també entre servei
i sofriment, entre Servent i Anyell de Déu. El Messies és
el Servent sofrent que carrega a sobre de les seves espatlles el pes del
pecat humà, és l'Anyell "portat a matar" (Is 53,7) per pagar
el preu de les culpes comeses per la humanitat i així li presta
a aquesta el servei que més necessita. El Servent és l'Anyell
que, "maltractat, s'humiliava i no obria la boca" (Is 53,7), mostrant així
una força extraordinària: la de no respondre al mal amb el
mal, sinó amb el bé.
És la mansa energia del servent, que troba
en Déu la seva força i que per Ell, justament per això,
ha esdevingut "llum de les nacions" i ha obrat la salvació (cfr
Is 49,5-6). La vocació al servei és sempre, misteriosament,
vocació a prendre part d'una manera molt personal, costosa i soferta,
en el ministeri de la salvació.
3. "... com el Fill de l'home, que no ha vingut
a ser servit, sinó a servir" (Mt 20,28).
Gesù és veritablement el model perfecte
del "servent" del qual parlen les Escriptures. Ell és aquell que
s'ha despullat radicalment de si mateix per assumir "la condició
de servent" (Fl 2,7), i per dedicar-se totalment a les coses del Pare (cfr
Lc 2,49), com a Fill estimat en qui el Pare es complau (cfr Mt 17,5). Jesús
no ha vingut per ser servit, "sinó per servir i donar la seva vida
com a rescat per tothom" (Mt 20,28); ha netejat els peus dels seus deixebles
i ha obeït al projecte del Pare fins a la mort i una mort de creu
(cfr Fl 2,8). Per això el Pare l'ha exaltat i li ha donat un nom
nou i l'ha fet Senyor del cel i de la terra (cfr Fl 2,9-11).
En la vivència del "servent Jesús",
com no llegir la història de qualsevol vocació, aquella història
que el Creador ha concebut per a tot ésser humà, una història
que inevitablement passa per la crida a servir i culmina en la descoberta
del nom nou, que Déu ha pensat per a cadascú de nosaltres?
En aquest "nom" cadascú pot copsar la pròpia identitat, orientant-se
vers una realització de si mateix que el farà lliure i feliç.
Com no llegir, sobretot en la paràbola del Fill, Servent i Senyor,
la història vocacional de qui és cridat per Ell a seguir-lo
més de prop, és a dir, a ser servent en el ministeri sacerdotal
o en la consagració religiosa? En efecte, la vocació sacerdotal
o religiosa és sempre, per la seva naturalesa, vocació al
serev generós a Déu i al proïsme.
El servei esdevé llavors un camí
i un mitjà preciós per arribar a comprendre millor la pròpia
vocació. La diakonia és veritable i propi itinerari
pastoral vocacional (cfr Nuove vocazioni per una nuova Europa, 27c).
4. "Si algú es vol fer servidor meu, que
em segueixi, i s'estarà on jo m'estic" (Jn 12,26).
Jesús, el Servent i el Senyor, és
també el qui crida. Crida a ser com Ell, perquè només
en el servei l'ésser humà descobreix la dignitat pròpia
i dels altres. Ell crida a servir com Ell ha servit: quan les relacions
interpersonals s'inspiren en el servei recíproc, es crea un món
nou, i així es desenvolupa una autèntica cultura vocacional.
Amb aquest missatge, voldria quasi fer-me ressò
de la veu a Jesús, per proposar a tants joves l'ideal del servei,
i ajudar-los a superar les temptacions de l'individualisme i la il·lusió
de procurar-se així la felicitat. Malgrat algunes tendències
contràries, presents tanmateix en la mentalitat d'avui, hi ha en
el cor de molts joves una disposició natural a obrir-se a l'altre,
especialment al més necessitat. Això els fa generosos, capaços
d'empatia, disposats a oblidar-se de si mateixos per anteposar-hi l'altre
als propis interessos.
Servir, estimats joves, és una vocació
del tot natural, perquè l'esser humà és servent per
naturalesa, atès que no és l'amo de la pròpia vida
i que alhora té necessitat de molts serveis dels altres. Servir
és una manifestació de llibertat enfront de la invasió
del propi jo i de responsabilitat envers els altres; i a tots és
possible servir mitjançant gestos aparentement petits, però
que de fet són grans, si són animats per un amor sincer.
El servent autèntic és humil, sap ser "inútil" (cfr
Lc 17,10), no cerca contrpartides egoistes, sinó que es lliura per
als altres experimentant en el do de si la joia de la gratuïtat.
Desitjo, estimats joves, que sapigueu escoltar
la veu de Déu que us crida al servei. És aquest el camí
que opre a tantes formes de ministerialitat per al bé de la comunitat:
des del ministeri ordenat a tots els altres ministeris instituïts
i reconeguts: la catequesi, l'animació litúrgica, l'educació
dels joves, le més diverses expressions de la caritat (cfr Novo
millennio ineunte, 46). Com vaig recordar a la conclusió del
Gran Jubileu, aquesta és “l'hora d'una nova 'fantasia' de la caritat”
(ibidem, 50). Us pertoca a vosaltres, joves, d'una manera particular, fer
que la caritat s'expressi en tota la seva riquesa espiritual i apostòlica.
5. "Si algú vol ser el primer, que es faci
el darrer i el servidor de tots" (Mc 9,35).
Això digué Jesús als Dotze,
sorpresos quan discutien entre ells sobre "qui seria el més gran
entre ells" (Mc 9,34). És la temptació de sempre, de la qual
no se salva ni tan sols el qui és cridat a presidir l'Eucaristia,
el sagrament de l'amor suprem del "Servent sofrent". El qui acompleix aquest
servei, de fet, és cridat més radicalment encara a ser servent.
És cridat, pròpiament, a actuar "in persona Christi" i, per
tant, a reviure la mateixa condició de Jesús en l'Últim
Sopar, assumint-ne la mateixa disponibilitat a estimar fins a l'extrem,
fins a donar la vida. Presidir la Cena del Senyor és, doncs, una
invitació urgent a oferir-se en do, perquè romangui i creixi
en l'Església l'actitud del Servent sofrent i Senyor.
Estimats joves, conreeu l'atracció pels
valors i per les opcions radicals que fan de l'existència un servei
als altres seguint les passes de Jesús, l'Anyell de Déu.
No us deixeu seduir pels reclams del poder i de l'ambició personal.
L'ideal sacerdotal ha de ser purificat constantement d'aquestes i d'altres
ambigüitats perilloses.
Ressona també avui la crida del Senyor
Jesús: "Si algú es vol fer servidor meu, que em segueixi"
(Gv 12,26). No tingueu por d'acollir-lo. Hi trobareu segurament dificultats
i sacrificis, però sereu feliços de servir, sereu testimonis
d'aquella joia que el món no pot donar. Sareu flames vives d'un
amor infinit i etern; coneixereu les riqueses espirituals del sacerdoci,
do i misteri diví.
6. Com altres vegades, també en aquesta
ocasió girem l'esguard vers Maria, Mare de l'Església i Estrella
de la nova evangelització. Invoquem-la amb confiança, perquè
no manquin a l'Església persones prestes per respondre generosament
a la crida del Senyor, que crida a un servei més directe de l'Evangeli:
"Maria, serventa humil de l'Altíssim,
el Fill que hass engendrat t'ha fet serventa
de la humanitat.
La teva vida ha estat un servei humil i generós:
has estat serventa de la Paraula quan l'Àngel
et va anunciar el projecte diví de la
salvació.
Has estat serventa del Fill, donant-li la vida
i restant oberta al seu misteri.
Has estat serventa de la Redempció,
'estant' coratjosament al peu de la Creu,
al costat del Servent i l'Anyell sofrent,
che s'immolava per amor a nosaltres.
Has estat serventa de l'Església el dia
de la Pentecosta
i amb la teva intercessió li continués
donant vida en tot creient,
també en aquests temps nostres difícils
i atribulats.
Que els joves del tercer mil·lenni esguardin
amb confiança
vers Tu, jove filla d'Israel,
que has conegut el torbament del cor jove
davant la proposta del Pare Etern.
Fes-los capaços d'acollir la invitació
del teu Fill
a fer de la vida un do total per la glòria
de Déu.
Fes-los comprendre que servir Déu sadolla
el cor,
i que només en el servei de Déu
i del seu regne
es realitza en nosaltres el projecte diví
i la vida esdevé un himne de glòria
a la Santíssima Trinitat.
Amén".
El Vaticà, 16 d'octubre de 2002