IX
Trobada General del MCJ
La col·lecta de Mans
Unides
Casal del Beat Pere Tarrés
Escola de pregària del
Beat Pere Tarrés
Exposició al Santíssim
Escola de Pares
Bruno Forte: "Deus caritas
est: un comentari a l'encíclica"
El proper diumenge
26 de febrer
IX Trobada General del Moviment
Cristià de Joves
"Església
en construcció: treballem per a Ell"
A les 13.00 h: Celebració
de l'Eucaristia
presidida pel Sr. Arquebisbe
de Barcelona
TROBADA DEL MOVIMENT CRISTIÀ DE JOVES
A SARRIÀ. El proper diumenge 26
de febrer, més de 100 joves de la Província Eclesiàstica
de Barcelona s'aplegaran a la nostra Parròquia en la IX Trobada
General del MCJ. Durant tot el dia, joves de Sant Vicenç i de grups
d'altres parròquies estaran reunits al Centre Parroquial, on realitzaran
diverses activitats i participaran activament en l'Eucaristia de les 13.00
h, presidida pel Sr. Arquebisbe de Barcelona Lluís Martínez
Sistach. Al final de la missa, els joves dipositaran una ofrena floral
a la Capella del Beat Tarrés.
LA COL·LECTA DE "MANS
UNIDES". Es van recollir 7.161,84 euros
(1.196.000 ptes). Aquests dies encara van arribant donatius de fidels que
no ho havien fet.
CASAL BEAT PERE TARRÉS.
Les associades es reuniran dimarts, 21 de febrer, a les sis de la tarda,
al Centre Parroquial.
ESCOLA DE PREGÀRIA
BEAT PERE TARRÉS. Cada dimecres,
a la Capella del Santíssim, en acabar la missa de les 10.00 del
matí. Una estona de meditació i pregària a partir
dels textos dominicals de la Paraula de Déu. La recomanem vivament.
EXPOSICIÓ AL SANTÍSSIM.
Cada diumenge, de 19.15 a 19.45 h, a la Capella de la Puríssima,
mitja hora de pregària silenciosa davant Crist-Eucaristia, pregant
especialment per les vocacions.
ESCOLA DE PARES. La propera
trobada tindrà lloc dissabte vinent, a les 18.00 h, a la sala de
la planta baixa de la Rectoria El tema girarà entom de "La importància
de la capacitat d'estimar dels nostres fills". Animeu-vos a participar
en aquests encontres, dels quals podeu treure un molt bon profit en la
vostra important tasca educadora envers els vostres fills.
"DEUS CARITAS EST:
UN COMENTARI A L'ENCÍCLICA"
Bruno Forte, arqueblsbe de Chieti-Vasto i
un dels millors teòlegs actuals
La primera encíclica acostuma a ser l'instrument
amb el qual un nou Papa presenta a l'Església allò que més
porta a dintre. Per a Benet XVI, aquest centre i cor és l'amor.
Un tema que pot semblar massa simple, sabut, descomptat: és així
que el posaran en entredit tots aquells que del Papa teòleg s'haurien
esperat qui sap quina complicada analisi de la situació i qui sap
quina elaborada teràpia. En realitat, rere l'encíclica Déu
és amor s'hi copsen raons que no són en absolut banals
i que es poden reconduir, com a mínim, a tres escenaris, evocats
amb la simplicitat a la qual només porta un llarg camí: l'escenari
del cor, l'escenari del temps i l'escenari de l'Església actual.
L'escenari del cor
és explicat de seguida: hem estat fets per a estimar i no ens realitzarem
si no és estimant. Tot amb tot, aquesta inesborrable necessitat
d'amor és contínuament frustrada per les falsificacions i
pels enganys que omplen la vida i la història. Manifesta o reprimida,
la pregunta hi és en tot humà: Qui farà possible aquest
amor impossible?
És l'amor donat des de dalt --respon el
Papa-- el qui ens fa capaços d'estimar més enllà de
tota mesura de cansament, de tota trampa de la vida. Aquest amor és
el que la llengua del Nou Testament anomena "àgape", l'amor objecte
de la bona nova: en proposar-lo de nou al cor de tots, Benet XVI no tem
de confrontar-se amb les grans objeccions que li han estat adreçades.
Amb la de Nietszche, sobretot, segons el qual el cristianisme hauria "fet
beure a l'eros un verí, el qual, encara que no li va ocasionar la
mort, el va fer degenerar en vici". Amb això --observa el Papa--,
el filòsof alemany expressava una percepció molt difosa:
l'Església, amb els seus manaments i prohibicions, no fa potser
amarga la cosa
més formosa de la vida? (n. 3). Al profeta
de l'advent del nihilisme --com el mateix Nietzsche es definí--,
el Papa teòleg respon que l'amor cristíà "no és
rebutjar l'eros, ni enverinar-lo, sinó sanejar-lo perquè
assoleixi la seva veritable grandesa" (n.5). Allò que és
dolent, i que fa mal, no és, en conseqüència l'eros,
sinó la seva absolutització egoista, el seu ús replegat
sobre els capricis del jo: fins i tot la relació amb Déu
té una saludable component d' eros, aquella passió que travessa
les experiències dels místics i que tot creient experimenta
en la implicació integral del seu ésser en l'encontre amb
l'Altre. Humanitat plena i feliç, conforme al designi diví
sobre la creatura, és aleshores aquella que enriqueix l'àgape
amb la força de l'eros, i purifica i enalteix l'eros amb la radiosa
generositat de l'amor que ve de Dalt i tendeix cap a Dalt, cap a Déu.
Per tant, no és l'oposició entre eros i àgape, esdevinguda
de moda a partir del debat del segle passat endegat per les investigacions
d'Anders Nygren (autor d'una obra clàssica que porta per títol
Eros i àgape), la que es fa pròpia el Papa, sinó
la relació fecunda entre amor passional i amor oblatiu, en la unitat
de la persona humana que és cadascú de nosaltres. Un sí
a l'home, per tant, un sí al seu cor necessitat d'amor, un sí
a la relació amb Déu que sana i enforteix, sense suprimir
res d'allò de veritable i bo que hi ha en nosaltres.
El segon escenari és el del temps en
què vivim: és convicció
del Papa Benet XVI que només l'amor pot evitar el temible "xoc de
les civilitzacions". Aquesta expressió, encunyada per Samuel Huntington
com a títol del seu famós assaig, esdevingut per a molts
la clau inspiradora de les relacions intemacionals després de l'11
de Setembre de 2001, recondueix la complexitat de la història a
un cara a cara dramàtic, el de les nacions al segle XIX, el de les
ideologies al XX i el de les civilitzacions i dels móns religiosos
que hi al seu dessota. El segle XXI no seria altra cosa que el temps en
el qual Cristianisme i Islam es disputaran els destins del món.
D'aquesta manera, la veu de Joan Pau II, contrària a la resposta
militar al tant citat odi terrorista, hauria estat fora de lloc.
El Papa Benet proposa de nou la inspiració
profunda del pensament del seu predecessor: el futur no s'edificarà
amb murs de separació sinó amb ponts de diàleg, amb
opcions de justícia per a tots, en especial per als més febles
i perdedors de la història. Aquesta opció és amor:
i d'aquesta opció la humanitat té més necessitat que
l'aire que respira si volem que la casa del món pugui ser acollidora
per a tots i generosa envers tots. L'amor, en definitiva, l'única
força que buida per dintre la violència i crea vincles de
pau, més que una cosa evasiva i consoladora és una força
capaç de plantar cara a la vida i a la història i d'intervenir-hi
decididament, i és l'única esperança dels homes.
El darrer escenari és el de l'Església.
Joseph Ratzinger no ha amagat el sofriment davant el contratestimoniatge
de tants cristians, el que ell mateix no ha dubtat a definir "porqueria"
a l'Església. D'aquesta ferida, hom no se n'allibera amb un banal
cop d'esponja, o pitjor encara, tancant els ulls: la renovació de
la vida eclesial --escrivia el jove professor, avui Papa-- "no consisteix
en una quantitat d'exercicis i institucions exteriors, sinó en el
fet de pertànyer únicament i enterament a Jesucrist. Renovació
i simplificació, no en el sentit d'un reduir o un disminuir, sinó
en el sentit d'esdevenir senzills, del girar-nos envers aquella veritable
simplicitat, és a dir, la simplicitat del Déu U". L'autèntica
reforma passa a través de l'amor: inspirats pe la primacia de la
caritat i per les necessitats pastorals reals, qui pretén actuar
en favor de la renovació de la vida eclesial ha de tornar a l'amor,
amb la paciència de respectar també els camins més
lents, en la docilitat i en l'obediència de l'Esperit, prompte a
viure l'èxode sense retom de si mateix, en el qual consisteix el
compromís d'estimar. '"Hem cregut en l'amor de Déu"; així
el cristià pot expressar l'opció fonamental de la seva vida,
A l'inici del ser cristià no hi ha una decisió ètica
o una gran idea, sinó l'encontre amb un esdeveniment, amb una Persona,
que dóna a la vida un nou horitzó, i amb això la direcció
decisiva" (n. 1). És a aquest amor que l'encíclica crida
a tothom: "L'amor és possible, i nosaltres estem en condicions de
practicar-lo perque hem estat creats a imatge de Déu. Viure l'amor,
i d'aquesta manera fer entrar la llum de Déu en el món, eus
ací allò a què voldria convidar amb la present encíclica"
(n. 40). Qui de nosaltres pot pensar que aquest repte no l'atenyi personalment?