Mn. Felip: “Tinc il·lusions i ganes de viure més” (paraules amb motiu del seu 70è aniversari)
Mn. Valls: Homilia en la Missa funeral per l'ànima de Mn. Felip (13 de desembre de 2001)
Nota publicada al Butlletí de l'Arquebisbat, n. 141 (novembre de 2001)

Reflexions publicades al Full Parroquial:

• "Vós parleu de moltes maneres, Senyor, però sols en l'oració sóbté seny i amor per llegir i comprendre el vostre llenguatge" (FP 1.12.2002)
• Doneu-me, Senyor, de servir-vos amb simplicitat de cor" (FP 30:11.2003)
• "Passio Christi conforta me" (FP 26.11.2006)

Bé, és clar, he de dir gràcies, no solament per bona educació, sinó perquè sincerament, encara que potser de temperament no sóc molt efusiu –ja us ho he dit altres vegades, ja ho veieu, ens comencem a conèixer–, no per això deixo de ser agraït de debò.

I penso –quan m'han dit així d'una manera mig velada que faríem aquest acte, de seguida ho he pensat– que totes les manifestacions de bondat humana -vostès són bons amb mi– són com un reflex de la bondat de Déu, com un signe que ens ho recorda, que Déu és bo. I en aquesta ocasió, penso que, més que res, em recorda la gratuïtat de la bondat de Déu, vull dir que Ell ens estima tant si ens ho mereixem com si no. Ens estima. Vostès, doncs, també gratuïtament m'estimen a mi.

Bé, celebrem això dels 70 anys –que per molts anys ho puguem anar celebrant, certament en tinc ganes. No posarem pas cap mena de límit. Celebrar la vida és una cosa bona. Quan els cristians ens desitgem tots plegats una vida ben llarga i ben feliç, no fem pas res mal fet, al revés, fem una cosa molt ben feta. Ara ja sabem que en aquest món -ho diem tant- només hi som de pas. Jo aquests dies, amb això que tenen els números rodons, això de les dècades que diuen –que, fet i fet, tant és tenir 70 anys com 71, però vaja, no passa res– no em puc pas sostreure, com qualsevol persona normal, d'això, d'aquest defecte especial que fan els zeros que hi anem posant: setanta amb un set al davant i un zero ja comença a fer goig. 

Aquests dies, dic, he pensat en aquest fet, que és un do de Déu que hem d’agrair i que hem de mirar que continuï, almenys posar-hi la nostra part. Però que és una vida que s'acaba, és clar, només hi som de pas. Però, de debò -i això és el que volia dir- aquest pensament no m'ha pas tret gens de goig de la celebració dels 70 anys, ni tan sols el fet de pensar: mira, normalment, així que es va establint una certa longevitat en la vida, cada vegada ets més a prop del terme, certament. 

Però això no solament no em treu el goig de la celebració sinó que tampoc no em treu gens d'il·lusions encara de les coses que jo pugui fer. Gràcies a Déu, vol dir que encara no sóc vell del tot, perquè encara en tinc, d'il·lusions. 

No em treu ni goig ni il·lusions de cara el futur, sinó que, ja ho sabem, els cristians, com que tenim una esperança en una vida més enllà, si per cas l'anar posant anys el que fa és relativitzar les coses d'aquí baix. No donar valor absolut a res, perquè no en tenen, les coses d'aquí baix. Però no treu gens la il·lusió de viure i de continuar vivint. 

Si ara em diguéssim què penso, doncs sí, encara tinc il·lusions i ganes de viure més, si el Senyor està servit, doncs, de concedir-me una vida encara més llarga, però tenint ben al davant, essent realista, sense amagar el cap sota l'ala ni vivint com un il·lús, aquesta proximitat, cada vegada més notable d'un més enllà que dura per sempre... 

Dono gràcies a Nostre Senyor –diguem-ho resumidament– pel do d'una vida que ja va essent llarga i també li dono gràcies pel do d'una esperança, que sé del cert que no serà decebuda, en una vida en què ja no caldrà fer més aniversaris perquè no s'ha d'acabar mai més.

I ho torno a dir –i potser pensaran: ves, com ha acabat aquest senyor, pensant en la mort; bé, hem de ser realistes, jo no penso en la mort, jo penso que després d'aquesta vida n'hi ha una altra, la gran paradoxa cristiana: que la mort tingui més de començament que no pas de final per a nosaltres. I això és veritat. I ho hem d'acceptar i viure amb la gran serenor, sense –repeteixo– que ens tregui res de la il·lusió d'anar vivint tots els anys que Nostre Senyor vulgui en aquest món, amb l'esperança d'un més enllà, però tocant ben bé de peus a terra i aprofitant tantes i tantes coses bones com el Senyor ens brinda mentre som aquí baix, que vénen a ser un tast d'aquelles coses definitivament bones d'allà dalt.

Bé, i entre aquestes coses bones que el Senyor ens dóna, mentre som aquí baix, hi ha aquesta obra bona que vostès fan en mi, que em dóna alegria –no sóc pas insensible– i per la qual novament –comencem i acabem igual– els dono de tot cor les gràcies. [<]

Mossèn Felip

Joan el Baptista és el més gran dels profetes perquè ell recapitula en la seva persona tota l’espera de l’antiga Aliança i perquè ell veu el seu acompliment en el Crist. Com a precursor de Jesús, ell ve a preparar els camins del Senyor. Està com revestit de l’esperit d’Elies, esperit profètic, esperit de contemplació i de pregària Els evangelistes ens el presenten al desert. Allí bateja amb l’aigua de la penitència; allí predica la conversió; allí reconeix present Jesús, el qual també acudeix a ell, talment fos un pecador --Ell que no en tenia, de pecat-- i l’assenyala com l’Anyell que treu el pecat del món. Després de Joan no sorgirà cap més profeta a Israel.

Crec que no és gens difícil descobrir-hi els trets del Baptista en la figura de Mn. Felip, tan austera, tan humil: la força de la pregària, la passió profètica, l’esperit contemplatiu, la preparació dels camins del Senyor, el fet de viure en el desert interior, de ser habitat ell també per l’esperit d’Elies. 

Tanmateix, diu Jesús, el més petit al Regne del cel és més gran que Joan Baptista. Si això es pot dir de cada un dels batejats en Crist, com no ho direm més encara d’un modèlic sacerdot del Crist, com Mn. Felip? Ell no rebé el baptisme de Joan, sinó que fou batejat en l’Esperit Sant i amb foc, í fou ungit sacerdot amb el sant crisma per esdevenir icona, imatge de la mateixa persona del Senyor enmig del seu poble. Un dels ministeris que més li agradava era precisament l’administració del sagrament del Baptisme. Tenia consciència que amb aquest sagrament feia néixer les fonts de la gràcia en l’interior de les ànimes. Exercia aquesta paternitat espiritual amb entusiasme. D’altra banda, tots hem admirat la seva predicació, sempre ben preparada, tan concisa, tan clara i sempre tan convincent. El seu goig era omplir el desert dels cors amb la Paraula de Déu i, sobretot, celebrar amb una dignitat exquisida i una consciència nítida, amb una esplèndida lucidesa espiritual, l’Eucaristia del Senyor, l’Eucaristia de l’Església. 

Joan Baptista és qui anuncia el Messies, però té la humilitat de reconèixer que ell mateix no és el Messies Redemptor. Mn. Felip ha viscut en aquesta mateixa humilitat, sabent-se icona humil del Crist, d’aquell que sí que ens promet i assegura un destí d’eternitat. Quin gran sentit de l’Etern tenia Mn. Felip! Un cristianisme sense la tensió interior, constant i perseverant, envers aquesta destinació eterna, li semblava un cristianisme reduït i empobrit. D’aquí l’accent posat en el “vigileu” de la seva darrera homilia. La seva mirada estava sempre posada en el retorn definitiu del Senyor, i en el goig espiritual del tast anticipat de la glòria i la benaurança eternes que ens és donat per la vida sagramental. 

Mn. Felip estava convençut que la carn i la sang --la simple visió natural de les coses-- no poden heretar el Regne del Cel. Cal néixer de nou. Cal sempre la conversió. I si l’aliment de Joan consistia en mel boscana, podem dir que a Mn. Felip l’aliment material poc li ha importat. Era d’una frugalitat que estava en clara i manifesta oposició al consumisme compulsiu de tants germans. Però no feia teologia de la pobresa. La vivia en la seva carn i la practicava sense exhibició. El seu cor de pastor el portava a practicar secretament, i amb generositat, la caritat envers els germans necessitats. El veritable aliment de Mn. Felip --ell que era llaminer-- consistia en el Pa de Vida que és Crist, l’aliment més dolç i el més condimentat d’amor que ell assaboria cada dia. 

Crist ens és donat per Maria. Sense aquesta maternitat i aquesta filiació no hauria estat possible per nosaltres la Redempcíó. Mn. Felip, sense afectació, però amb una profunda pietat, estimava molt la Mare de Déu, font de salut, font de salvació, l’advocació sabadellenca que sentia tan propera. Maria era per a ell la imatge i la figura de l’Església. Se sentia infantat en el pessebre de l’Església i col·locat en el seu bressol, com Crist en braços de Maria. Mn. Felip no cedia, per això mateix, a comentaris fàcils, i menys frívols, sobre l’Església i els seus pastors. Era contrari al que anomenava la “teologia del mal humor”. Com a servidor de l’Església, era un apassionat de la paraula del Crist –l’única “violència” que s’havia apoderat del seu cor-- i la llescava als fidels amb un amor de pare i amb entranyes de mare. 

Crist acudí al Jordà a banyar-se en les aigües del nostre sofriment i vingué a nosaltres per conduir-nos a la casa del Pare. Mn. Felip ja hi ha arribat, i no sense compartir els sofriments del Senyor. l la seva casa ara és el lloc on hi ha Maria, la Mare de tots aquells que el Fill ha redimit amb la seva sang. “Vetlleu. l que el pensament sever de la seva vinguda final no tregui res a la tendresa de la celebració del naixement de l’Infant, Déu fet home.” Són les paraules més significatives de la seva darrera homilia, ja preparada, però no pronunciada, del primer diumenge d’Advent. 

Vull acabar recordant encara la cita del Kempis que ell ens va recordar després d’escoltar els elogis que li vaig fer, enmig de tants d’altres que rebé, el dia de les seves noces d’or sacerdotals: “No ets més sant perquè t’alabin ni ets més dolent perquè et blasmin. Ets el que ets. l per molt que diguin de tu, no valdràs ni més ni menys del que vals als ulls de Déu.” I va afegir de la seva pròpia collita aquest comentari final: “Als ulls de Déu, m’emparo en la seva benevolència.” Aquesta era l’ànima profunda de Mn. Felip. 

Repeteixo el que vaig dir el dia del seu enterrament: ‘‘Que Déu et beneeixi, Mn. Felip, i que hagis trobat aquesta benevolència, per tot el que ens has donat en el nom de Crist.” [<]

Morí en el Senyor el dia 30 de novembre de 2001 als 78 anys d'edat. Havia nascut a Sabadell el 23 de juliol de 1923. Estudià al Seminari de Barcelona i es llicencià en teologia a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma l'any 1950. Fou ordenat prevere a Roma el dia 19 de març de 1950, mentre era alumne del Pontifici Col·legi Espanyol.

De retorn a la diòcesi fou nomenat professor del Seminari Menor (1950) i encarregat de Sant Andreu de Llavaneres (1950). També fou vicerector del Seminari Major de la nostra diòcesi (1961). L'any 1971 fou nomenat rector de Premià de Mar i arxiprest de La Cisa. L'any 1981 fou enviat a Sarrià com a rector, càrrec que exercí fins a 1997, en que demanà quedar-se a la parròquia com a adscrit amb facultats de vicari. Durant els anys de rector fou també arxiprest de Sarrià durant 4 anys i administrador parroquial de Maria Reina (1988). També fou membre del Consell Presbiteral de la diòcesi (1972) i membre de la Delegació Diocesana de Pastoral Sacramental i Litúrgia (1981).

La missa exequial en sufragi de la seva ànima va celebrar-se el dia 2 de desembre, diumenge primer d'Advent, a la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià, de la qual fou rector 16 anys i 4 anys més com a adscrit amb les facultats de vicari.

Presidí la missa -els textos de la qual foren els propis del diumenge- el Sr. Cardenal Arquebisbe que concelebrà amb Mons. Carles Soler, preconitzat bisbe de Girona, i Mons. Pere Tena, bisbe auxiliar de Barcelona; amb Mn. Manuel Valls i Serra, rector de Sarrià; amb Mn. Ferran Lorda, vicari; i amb els preveres de la casa, Mn. Raimon Izard i Mn. Frederic Ràfols. Va fer una de les lectures bíbliques el seu germà sacerdot, Mn. Joan Casañas i Guri. Assistiren a la celebració els germans, germanes, nebots i altres familiars, així com un gran nombre de fidels de la parròquia de Sarrià.

El Sr. Cardenal Ricard M. Carles pronuncià l'homilia. Comentant la segona lectura d'aquell diumenge, aplicà a la vida de Mn. Felip aquestes paraules de sant Pau als cristians de Roma: "Germans, siguem conscients dels moments que vivim. Prou de dormir; ja és hora d'aixecar-nos. Avui tenim la salvació més a prop nostre que quan vam abraçar la fe". I també aquestes altres: "S'acaba la nit i el dia s'acosta. Comportem-nos dignament com a ple dia... Que el vostre vestit sigui Jesucrist, el Senyor". Digué també que Mn. Felip Casañas havia estat un sacerdot exemplar, sant i savi, molt espiritual, i recordà també que dels seus més de 50 anys de vida sacerdotal n'havia dedicat la meitat a la formació dels futurs sacerdots en els nostres seminaris.

Abans del responsori de comiat, Mn. Manuel Valls pronuncià les paraules següents: "En el dia de l'apòstol sant Andreu, en la cloenda de l'any litúrgic, a dos quarts de vuit del vespre, Mn. Felip Casañas, ell que tant estimava la litúrgia de l'Església i la vivia tan intensament, ens ha deixat. Havia rebut amb serenor la informació sobre la seva afecció cardíaca. Esperava amb molta pau la intervenció quirúrgica prevista per al proper dia 12. En els textos d'aquests dies sobre la fi del món i de la història, hi veia no la devastació de tot el creat, sinó que en contemplava la fi amb l'encís d'un enamorat: 'I vaig veure la ciutat santa, la nova Jerusalem, que baixava del cel, procedent de Déu, abillada com una núvia que s'engalana per al seu Espòs' (Ap 21,2). És aquest el bo i millor del seu testimoniatge de cristià i de sacerdot. Aquesta és la seva preciosa herència per a tots i cadascun de nosaltres. Que aquesta comunitat parroquial, des de l'actual pastor fins al més humil dels feligresos, en sigui digna. Que Déu et beneeixi, Mn. Felip, per tot el que ens has donat en nom de Crist".

Les seves despulles varen rebre cristiana sepultura al cementiri de Sabadell, mentre els fidels cantaven l'himne a la Mare de Déu de la Salut. En el recordatori del seu traspàs es varen posar aquestes paraules del salm 15, 5-6: "Senyor, heretat meva i calze meu, vós m'heu triat la possessió. La part que m'ha tocat és deliciosa. M'encisa la meva heretat". I deia també el recordatori: "Amb les paraules del salm 15, escollides per ell mateix amb motiu de les seves noces d'or sacerdotals i que tanta llum li van fer en la seva vida de capellà, tots els qui l'hem conegut i estimat expressem el nostre goig i agraïment al Senyor pel do de la seva vida i el seu ministeri".