Una societat que explosiona en el desig immediat

Article d’Antony Anatrella, capellà francès, especialista en Psiquiatria Social, i consultor dels Consells Pontificis de la Família i de la Salut, en el qual dóna pistes per a comprendre una societat que no sap créixer sanament ni madurar. Publicat al núm. 303 (març del 2011) de “Feu et Lumière”. La traducció és nostra.

L’estat d’ànim de les nostres societats és curiosament calculat en termes del consum dels ciutadans. El benestar seria resultat de la multiplicació dels desigs, que es tradueixen per les adquisicions, les compres. La societat del mercat i el seu braç secular, el condicionament publicitari, competeixen en enginy per suscitar els desigs i dictar una bulímia de més i més compres. La majoria d’aquests missatges s’escolen per les nostres pantalles per la intermediació dels infants, els quals són els qui prescriuen els comportaments a seguir. Aquests depenen d’unes normes supremes que són: la novetat, del “desitjar més” i la rendibilitat en tots els àmbits. L’actitud pragmàtica ha reemplaçat aquella que se centra en el significat de les coses.

La tirania del desig. Altrament dit, voler recolzar la vida sobre les normes financeres té per conseqüència el modificar la nostra relació amb el temps i amb els desigs, els quals esdevenen cada vegada més immediats. Vivim massa de pressa, empesos per la urgència i a la velocitat. La filosofia individualista i constructivista, que deixa entendre que l’home es construeix a si mateix en el seu cos i en la seva identitat, ve a justificar el sistema, situant-nos com a infants que volen tenir accés a tots els desigs al confondre’ls amb les fantasies, que són igualment vistes com a tècnicament realitzables. En l’espai d’una quarantena d’anys, els membres de la societat s’han tornat cada vegada més i més immadurs, per la qual cosa jo he parlat de “societat adolescèntrica”, que vol viure com els adolescents: immediatisme de la satisfacció del desig, indeterminació i inestabilitat relacional, on tot sembla possible fins en els límits més extrems. La parella juvenil modela la de l’adult, i aquesta mentalitat reforça l’idea que no s’ ha après veritablement a fer parella. A la menor dificultat els subjectes trenquen, atès que no saben tractar les etapes que constitueixen una vida de parella. Aquest estat d’esperit afebleix així la família, i més encara quan els sentiments són confosos amb l’amor. La discòrdia i el divorci provoquen efectes nocius en els infants i en els adults, i desestabilitzen el vincle social per la pèrdua de confiança en els altres. El Pacs és igualment símptoma de la precarietat afectiva i de la manca de compromís, el qual situa la relació en la immediatesa i desvaloritza el matrimoni. ¿En què es converteix una societat quan els individus ja no saben comprometre’s afectivament?

Sense límits ni referències. La societat esclata així en reivindicacions subjectives a les quals no sap posar límit, fabricant ansietat i fugida cap endavant. Les personalitats són deixades al descobert per una societat que s’ auto-expolia en la seva cultura i en tot allò que li atorga sentit (tots els lligams no fan pas família), i com la societat ja no serveix pas d’embolcall psíquic, aquestes personalitats corren el risc d’esdevenir impulsives, difícils i violentes. Són fluides i sense consistència, és a dir, fràgils. Això significa que la patologia dominant és la dels estats límits, com s’observa en tants joves, que no tenen límits, alcoholitzant-se fins al coma etílic en les seves festes o exposant-se de diverses maneres als dictats d’Internet. Assistim, entre d’altres, a una explosió dels desigs en totes les direccions. L’exemple més típic, que accentua aquest fenomen, és d’imaginar-se que no importa quina associació afectiva comforma una parella i una família. La societat mediàtica, que aprecia aquest tipus de novetat en els codis, és per excel·lència una societat de l’excitació que accentua, en nom de la novetat, la realització immediata dels desigs, oblidant que aquests tenen necessitat de ser avaluats a fi de saber si són perennes en la història. ¿Però com pot tenir sentit el temps, si hom no resta més que en la immediatesa dels desigs?

El desafiament del temps. En perdre el sentit del temps, es fa difícil de tenir el sentit del compromís, el qual s’inscriu sempre en una història, i el sentit d’autocontrol per frenar les ànsies i diferir la realització de certs desigs. Alguns desigs no són més que una font d’inspiració sense tenir vocació de realitzar-se, atès que provenen de l’imaginari. Nosaltres no realitzem sinó necessitats de la vida i referències morals. Satisfer un desig immediat és perjudicial per a l’equilibri psíquic i per a la vida social; això el situa més sobre el vessant de l’imaginari que no sobre el de la raó. La vida espiritual pot eventualment ser-ne afectada, tocada, sobretot quan la menor dificultat és interpretada com un cas de “possessió satànica”, en la qual alguns problemes psíquics són de vegades tractats en la confusió d’allò espiritual i d’allò religiós, a través de processos de “guarició interior”. La vida espiritual s’inscriu en l’estat de les psicologies actuals que són borderline (estats límits) i estan condicionades per l’immediatisme de Déu, el qual hauria d’intervenir ara mateix. Els pensaments delirants no s’exclouen a través de certs comportaments. Així tots els dominis de la vida són assolits en aquesta cursa per aconseguir la realització directa i ràpida dels desigs. Ara bé, Déu s’inscriu en una història, i la seva Paraula ens encarna sempre, sobretot en la realitat de la nostra humanitat, perquè Ell ha vingut a visitar-nos. El discurs social (polític i mediàtic) manté, ell, la societat sobre el vessant de l’imaginari, deixant creure que tot és possible. Tanmateix, si tot és concebible, pensable, no per això mateix tot és factible, realitzable. Llavors, ¿què fer?

Els canvis a emprendre en profunditat. En primer lloc, desenvolupar el sentit dels límits, en un món que no té limits sinó fins al risc de produir personalitats inhibides, impotents i violentes. Precisament perquè nosaltres tenim el sentit dels límits, les possibilitats sorgeixen i nosaltres podem ser creatius. El dret de vida i de mort, que alguns volen atorgar-se davant l’infant no nascut, i també sobre els qui ja estan cansats de la vida i sobre els malalts terminals, juga amb les fronteres de la humanitat. Els metges no tenen pas vocació de provocar la mort. Provocar la mort no és un acte d’amor, sinó sempre una actitud perversa i transgressora, que provoca uns efectes col·laterals, fa perdre el sentit de la llei objectiva i ens deshumanitza. Les societats que juguen amb les lleis de la vida susciten a llarg termini la violència. En segon lloc, desenvolupar la interioritat personal, alimentant així intel·lectualment i moralment la vida interior. Prendre’s temps, dins un món que redueix el temps a l’immediat, ajuda a mantenir la distància, a reflexionar i a pregar abans de decidir, és a dir, de comprometre’s; i si cal, deixar-se ajudar per algú en l’escolta i l’autocomprensió d’un mateix i del seu propi itinerari. Finalment, desenvolupar l’auto-domini , és a dir, mantenir el control de la pròpia vida, dels seus desigs i de la seva realització a través de les necessitats. Si no és així, el risc és viure veient la seva vida robada, segrestada per la societat comercial, que pensa, vol i decideix en comptes d’un mateix; és el que fan també alguns mitjans de comunicació. És d’aquesta manera que cada u podrà unificar-se enfront d’un món exterior que s’explosiona en l’immediat i en direccions divergents, i comprometre’s a fi d’ oposar.se a totes les actituds d’omnipotència del desig que alteren el vincle social.