“SEMPRE HI HA UNA RAÓ PER A VIURE”

Nota dels bisbes de la Subcomissió per a la Família i Defensa de la Vida amb motiu de la Jornada per la Vida celebrada el 25 de març

La vida de cada ésser humà és sagrada: té el seu origen en l’amor etern de Déu que ha volgut que cada persona sigui imatge de la seva glòria i participi de la mateixa filiació del seu Fill. Per això la vida és un bé i tenir cura de la vida és un deure. Tanmateix, en l’actualitat existeix una obscuritat que porta a no apreciar la grandesa i bellesa de cada vida humana estimada eternament per Déu. Aquesta manca de llum afecta en primer lloc al reconeixement de la dignitat personal de l’ésser humà des de l’instant de la seva concepció, tal com hem pogut comprovar novament amb la recent aprovació de la darrera llei de l’avortament que fa d’aquest crim un dret (...) Per això, i amb motiu de la Jornada per la Vida volem anunciar l’esperança cristiana manifestant que “sempre hi ha una raó per a viure”.

1. Cridats a ser fills en Crist.

Déu nostre Pare “ens escollí en Crist abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls” (Ef 1,4-5). La sorprenent revelació de què existeix una vocació personal, un projecte diví dirigit a cada ésser humà, ens fa descobrir el sentit que orienta la vida, la raó per la qual mereix la pena de ser viscuda, sempre i en tota circumstància. L’elecció eterna de Déu en Crist per a ser els seus fills i respondre al seu amor és la llum que il·lumina l’existència concreta de cada persona, li fa descobrir la seva pròpia dignitat i li aporta la certesa que està cridat en tot moment a donar un fruit que permaneix (cf Jn 15,16).

Existeix una raó per a viure perquè se’ns ha ofert una amor més gran que nosaltres mateixos, que ens permet construir la nostra història personal i que ens salva, donant-nos la possibilitat de realitzar plenament la nostra vida en l’amor essent els seus fills, encara que estigui marcada pel dolor. Aquest amor incondicional del Pare s’ha manifestat en plenitud en l’enviament del seu propi Fill, revelant així la grandesa i bellesa de tot home la dignitat del qual es mesura no pel que té o aconsegueix, sinó pel preu de la mateixa sang de Crist amb la qual ha estat rescatat (cf 1Pe 1,18-19) (...) Sempre som fills, i en tot moment podem viure en comunió amb Jesucrist, que acompanya a cada persona en tot moment i d’una manera particular quan la vida està marcada pel dolor o la pobresa (cf Mt 25,31-46). Per això la malaltia no és motiu d’un abandó desesperat a la mort, sinó a la confiança en Aquell que ens estima i omple el sofriment d’esperança. Aquest amor fins a l’extrem manifestat en Crist constitueix la raó per a viure amb sentit en aquells moments en els quals aparentment sembla que no hi ha res més que esperar: “només la gran esperança-certesa que a pesar de les frustracions, la meva vida personal i la història en el seu conjunt estan custodiades pel poder indestructible de l’Amor (...) pot en aquest cas donar encara ànim per a actuar i continuar” .

2. Cridats a ser sants en l’amor

2.1. L’amor transfigura el sofriment

Per a molts, immergits en una mentalitat materialista i utilitarista que valora el fruit de la vida segons una mesura quantificable d’èxits, plaer, salut, triomfs, etc., és difícil de trobar la raó per a viure en els moments en què, per mor de les limitacions, sembla no servir per a quasi res o es pateix el sofriment amb especial intensitat. Tot amb tot, “la vida troba el seu centre, el seu sentit i la seva plenitud quan s’entrega” (EV, 51). Per això l’existència de cada persona no és valuosa ni fecunda per la ponderació de certs béns aconseguits, sinó pel do de la pròpia vida per amor: si el gra de blat cau enterra i mor, dóna molt de fruit (cf. Jn 12,24).

I aquí radica la meravellosa possibilitat de trobar un sentit a la vida fins i tot quan està marcada per la fragilitat. La unió amb Crist en la creu permet que “el sofriment quedi traspassat per la llum de l’amor” (cf. Spes salvi, 38), descobrint la fecunditat de lliurar la pròpia vida en l’ancianitat, la malaltia o altres circumstàncies. És Crist qui ens dóna la possibilitat de viure la vocació amb dignitat en el moment de la creu acceptant, madurant i donant un sentit al dolor que es transforma en font de salvació quan s’uneix a l’amor crucificat de Crist (cf. Spes salvi, 37). Per això, freqüentment ens trobem amb persones que aporten una gran llum enmig del seu sofriment, creant al seu entorn un clima d’amor que mou a la correspondència en familiars o amics.

2.2. L’Església, llar de compassió

“Per a poder dir a algú: “La teva vida és bona, encara que jo no conegui el teu futur”, fan falta una autoritat i una credibilitat superiors a allò que l’individu pot donar-se per si sol. El cristià sap que aquesta autoritat és conferida a la família més ampla, que Déu, a través del seu Fill Jesucrist i del do de l’Esperit Sant, ha creat en la història dels homes, és a dir, a l’Església. Reconeix que en ella actua aquell amor etern i indestructible que assegura a la vida de cada u de nosaltres un sentit permanent, encara que no en coneguem el futur” (Benet XVI). Anunciar i fer present aquest amor indestructible que aporta llum i sentit a la vida de cada ésser humà constitueix el cor de la missió de l’Església (...).

Quan la societat no sap donar sentit al dolor o a la fragilitat humana i abandona les persones a la seva soledat, els membres de l’Església ens sentim urgits per a respondre amb l’amor de Crist i engendrar esperança en persones que, en sentir-se estimades i acompanyades en el seu sofriment o soledat, poden superar enganys i dolors, és a dir, poden trobar la raó per a viure. En aquest sentit, és ingent la tasca maternal de l’Església que sempre acull a tot home, especialment quan sofreix, reconeixent en el seu dolor al mateix Crist crucificat. No podem sinó agrair i impulsar el treball de tants germans nostres en l’acompanyament de la vida naixent i de les famílies; en residències de menors i d’ancians sense recursos; en llars per a infants amb discapacitats físiques o psíquiques; en residències per a malalts mentals o centres de recuperació de drogadictes; en centres d’acollida i atenció a malalts de SIDA; en menjadors i albergs per als qui no tenen sostre; en hospitals o clíniques promogudes per l’Església per a mostrar l’amor de Crist amb el malalt; en la immensa xarxa de CÀRITAS o en els innombrables projectes realitzats per multitud de consagrats i laics compromesos en els més pobres.

3. Conclusió

Aquesta enorme fecunditat eclesial és el testimoniatge sense paraules que reconeix la grandesa i dignitat sagrades de l’ésser humà i manifesta la certesa de què l’amor de Déu abraça, té cura i comparteix cada vida. La vocació divina que il·lumina tots els moments de la història dels homes culmina en la vida eterna. Malgrat els dolors, malalties i pobreses, la pròpia història personal amaga una sorprenent promesa d’eternitat en la vida que Crist ens ha aconseguit: “jo he vingut per a que tinguin vida i vida abundant” (Jn 10,10). Per això descobrim la dignitat i l’esperança de l’existència humana no solament en la debilitat o el sofriment, sinó també en el moment de la mort, quan confiem la fi de la nostra vida temporal a l’Altíssim i ens obrim al do de la benaurança. Encomanem els fruits de la Jornada per la Vida a la nostra Mare, font de consol que roman al peu de la creu del seu Fill i de cada fill que pateix. Que Ella ens faci testimonis infatigables de l’Evangeli de la vida anunciant que en Crist sempre hi ha una raó per a viure.