PARAULES DE MN. MANEL VALLS 
EN LA PRESENTACIÓ DEL LLIBRE SOBRE LA ROSA DEULOFEU
Rosa, el somriure de la fe

Parròquia de Sant Vicenç de Sarrià
RECTOR VOLTÀ  5 · 08034 BARCELONA · TEL. 932 030 907
A/e: santvicenc@terra.es

Carta de la Rosa Deulofeu als joves de la Diòcesi

Presentació em PowerPoint













 

1. Un primer recull del seu missatge 
2. Infància espiritual i sentit de la missió 
3. Capacitat d’afecte i estimació
4. Fer feliços els altres fins a l’exhauriment 
5. Els silencis
6. Les llàgrimes
7. Déu ens ha visitat
 

1. Un primer recull del seu missatge 

“Sentiu-vos Església, estimeu l’Església, feu créixer l’Església.” Són paraules de la Rosa. en una de les seves últimes cartes. També voldria recordar les del bisbe Joan Carrera al final de la Missa exequial el 7 de gener: “Mirarem de ser com tu has estat i tu ens has ensenyat a ser. Ara, Rosa, enterrarem el teu cos. Però el missatge de la teva vida... no l’enterrarem mai.” 

El llibre que avui se’ns presenta obeeix a aquest compromís de no enterrar el seu missatge. Dóna també resposta oportuna a la petició de la Rosa de treballar per sentir, estimar i fer créixer l’Església. Aquest acte l’entenc com un acte eclesial. El marc de l’església de l’Oratori de Sant Felip Neri, en el qual s’està desenvolupant, i la gent que aquí ens hi hem aplegat en dóna fe. 

Agraeixo –tots ho agraïm– la iniciativa d’aquest llibre. Gràcies pels qui han tingut cura d’aquesta primera edició, a la qual confio que en seguiran d’altres. Gràcies per l’encert del recull d’escrits que conté. Gràcies per la data, tan formosa, de la vigília de Sant Jordi. En la festa del llibre i de la rosa, se’ns posa a les mans, amb la intenció de regalar-lo a tants d’altres amics, aquest llibre de la “Rosa” i sobre la Rosa. 

He llegit, fins a la commoció, totes les seves pàgines. És un primer recull, el que s’ha pogut fer. Tot amb tot, vull donar sobretot les gràcies a l’amic Joan Deulofeu Hortal, pare de la Rosa, pel seu llarg escrit, a través del qual podem seguir, fil per randa, tot el procés de la malaltia, des del moment del diagnòstic fins al darrer alè de vida de la seva estimada filla. És un text que ha estat escrit des de la memòria agraïda d’un pare que estima entranyablement i que ha volgut traspassar-nos fins els més petits detalls, els més íntims. Revela moltes coses que uns sabíem, altres intuïen i d’altres simplement desconeixien. Es tracta d’un text que descorre, per dir-ho així, el vel de la intimitat familiar, de l’amor entre pare i filla, de l’amor de la mare, del germà i de l’oncle, de l’amor dels uns pel altres en el si d’una família que no oblida altres éssers estimats i que els recorda constantment en la pregària. Quin doll d’amor, tendresa i delicadesa no hi descobrim en aquestes pàgines. Aquesta crònica íntima, com la necessitàvem. Gràcies, amic Joan! 

He meditat molt sobre la vida de la Rosa, sobre la qual trobareu suficients dades biogràfiques en el llibre. El seu diari de malaltia m’ha servit de pregària aquests dies, una vegada l’amic Joan el posà a les meves mans i em demanava, en nom de la seva esposa i de Mn. Antoni, que jo intervingués en aquest acte. No havia pensat, ni menys encara previst, que em poguessin fer la confiança. Hi ha pesat, m’han dit, la relació d’amistat amb la seva filla, una estimació mútua que ha perdurat al llarg dels anys, la profunda sintonia espiritual entre nosaltres. Des de l’afecte per la Rosa i per la seva família, he acceptat l’encàrrec. Una comanda que m’omple de satisfacció i que visc com un repte. 

2. Infància espiritual i sentit de la missió 

Els apunts espirituals redactats durant la malaltia, i també els darrers comentaris evangèlics del Full Dominical, són uns apunts i uns comentaris en què, a manera de senzilla lectio divina, ens fan percebre immediatament la seva ànima d’infant, el sentit de la infància espiritual. La Rosa s’abandona al Senyor des del primer instant en què coneix el diagnòstic de la seva malaltia. Un abandonament que no exclou la incertesa sobre la salut, el temor al sofriment físic, el desig intens de viure, l’ànsia de la recuperació, de la guarició. Tot amb tot, tant pel que descobrim en aquests escrits com per la crònica que ens fa el seu pare, hi trobem un gran sentit de responsabilitat davant el repte de la malaltia. Per a ella és l’hora de l’acompliment d’una missió: “No és només acceptar la malaltia, és viure-la en profunda comunió amb Crist i plena de missió; ara més que mai he de fer-me deixeble d’Ell i en el no fer, respondre, i en aquest respondre hi ha el viure el patiment, la incertesa, la por, la impotència, oferint-ho en primer lloc per la nostra Església diocesana”, escriu en l’admirable carta del 16 de setembre als joves de la Delegació. 

Pensant en la vida de la Rosa, em ve espontàniament –també faig aquí una certa lectio divina– el text de Mateu 18,1-4, quan els deixebles pregunten a Jesús: “Qui és el més important en el Regne del Cel?” Jesús va cridar un infant, el posà entre mig d’ells i digué: “Us asseguro, si no tomeu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del Cel. Així, doncs, el qui es faci petit com aquest infant, és el més important en el Regne del Cel. I qui acull un infant com aquest en nom meu, m’acull a mi.” 

Lluny de tot afany de protagonisme, en un món i en una Església on els protagonismes personals o de grup abunden, el Senyor ha volgut posar-nos al bell mig la Rosa perquè aprenguem a ser infants com ella ho era. La Rosa no era ni bisbe, ni sacerdot, ni una teòloga, ni una ideòloga, ni una líder carismàtica. Però tots ens adonem com n’ha estat, d’important, la seva figura! Ha estat potser la més important en l’etapa diocesana que vivim! I no tant pel càrrec que ha ocupat, encara que també, i molt, sinó per la manera com sempre ha viscut, per haver-nos mostrat aquest cor d’infant, davant el qual ens desarmava de tota pretensió ideològica, i ens captivava per la seva senzillesa i el seu esperit de servei, lluny de tot protagonisme personal. Un àngel, va dir en la seva homilia el cardenal Carles. El Senyor ens l‘ha posat al bell mig perquè ens hi emmiralléssim. La Rosa ha estat –i és– protagonista sense haver cercat mai cap protagonisme. A ella li mancava absolutament aquell instint primordial de poder que se’ns fica arreu, en la família, en el grup, en l’Església. Aquest malaltís protagonisme, ella no el desitjava, ni el volia tenir, perquè sabia prou bé que és principi de fraccionament, divisió i destrucció de tota comunitat, de tota comunitat, de tota relació, de tota comunió.

“Si un vol ser el primer, que es faci el darrer i el servidor de tots” (Mt 20,26). Heus ací el secret de la grandesa espiritual de la Rosa. Ella, d’aspecte fràgil, ha ocupat, sense cercar-ho, un primer lloc en la vida de tants germans, precisament perquè no se servia dels altres, sinó perquè els servia amb amor; es donava a ells amb totes les seves forces fins a l’esgotament. No instrumentalitzava vides, sinó que el seu objectiu era la vida de tots i de cada ú dels qui tractava o s’atansaven a ells, amb aquella tendresa tan seva. La Rosa va fer progressivament de la seva vida un acte de servei. I el darrer acte de servei ens l’ha donat durant la seva malaltia. Els seus darrers escrits no els inspira cap altra verb sinó aquest: “servir”. Verb dolç i agosarat alhora, que diu molt d’esforç i sacrifici, creu i sofriment. Però ella ens mostra sempre alegria, atenció i acolliment en cada visita. 

3. Capacitat d’afecte i estimació

L’evangeli de Marc, afegeix a la perícopa de Mateu abans esmentada: “Llavors va agafar un infant, el posà enmig d’ells, el prengué en braços” (Mc 9,36). Com Jesús va abraçar aquell infant, la vida de la Rosa ha estat un seguit d’abraçades. Tota la seva vida ha estat una abraçada, començant pels de casa seva. Abraçades i petons. Als infants i als joves, a bisbes i capellans, als qui comparteixen l’habitatge amb el seu germà Mn. Antoni, als malalts a Lourdes. La fotografia de la Rosa i la Lourdes Cuní, la noia espàstica cerebral de la meva Parròquia, fonent-se en una abraçada, felices i joioses ambdues, és una imatge que parla per si sola. Acollir els joves i els infants, els discapacitats o els malalts, com ella els acollia, significava entrar en el seu món, escoltar-los pacientment, animar- los, estimar-los de manera que se sentissin realment estimats. Tres joves del MCJ, en un escrit que recull el llibre, afirmen que “les converses amb ella sempre eren disteses, sense nervis, plenes d’estimació i plenes de l’Esperit Sant. Ella sempre ens ajudava amb els seus consells, les seves reflexions sortides del fons del cor, i acabaves la conversa amb ganes de tirar endavant el moviment i capaç de “menjar-te el món” (p. 122). Hom percep clarament en la seva actitud d’acollida, la meravella i l’estupor de ser filla de Déu, filla que reconeix i abraça els germans, filla que sap somriure, filla la força del qual és el Pare del Cel. Per això, des de la malaltia, pot pregar, tan senzillament: “Bon Déu, bon dia.” I per això el seu darrer mot, abans d’expirar, fou: “Pare.” Aquesta relació filial amb Déu ens dóna la clau d’on brollava la seva joia interior, el seu somriure. 

La vida de la Rosa, la seva malaltia i, finalment, la seva mort, han esdevingut una preciosa paràbola per tots nosaltres, un testimoniatge que ens commou. La Rosa és important per a la nostra Església diocesana no tant perquè hagi construït teories –que no ho ha fet– o perquè hagi dut a terme obres espectaculars, que tampoc les ha fetes, sinó per les lliçons que ens ha deixat sobre coses tan senzilles, perquè són les que haurien de ser les més normals i que, en canvi, oblidem tan sovint, gestos tan senzills que constitueixen l’ordit d’una vida cristiana fidel: el silenci i la pregària, el servei amorós, els sagraments de la Penitència i l’Eucaristia, l’amor a l’Església, la Mare de Déu, l’estimació a les persones concretes. Ella ens ho va dir de manera excel·lent en la conclusió del darrer comentari evangèlic al Full Dominical: “Fixem-nos, doncs, un temps d’una major presència de Déu a través de la Paraula, un temps, per tant, de deixar-nos fer per la Paraula, un temps de conversió, un temps per fer comunitat des de la comunió; tots hi tenim un lloc, tots vetllem els uns pels altres, tots formem un sol cos; un temps, per tant, per construir la fraternitat evangèlica i, finalment, un temps per complir la missió. Avui se’ns ha parlat de l’Església, cos de Crist. Em pregunto: a voltes, no està mancada del nostre amor? No hauríem de refer aquest itinerari: Paraula, comunió i missió?” (p. 88-89). 

4. Fer feliços els altres fins a l’exhauriment 

La vida de la Rosa, el que ella ha viscut, ha dit, ha escrit, el que ella ens ha donat, el que ella ha realitzat, ens fa adonar que el contrari de la felicitat no és el sofriment, el dolor o, fins i tot, l’angoixa. Ella no ens ha amagat res de tot això. No ens ha amagat les seves pors. No, el contrari de la felicitat és l’apatia, la indiferència;, el ressentiment. La infelicitat és el no ésser afectiu, la buidor dels afectes, el grau zero de sentiments personals. La Rosa era una dona afectuosa, carinyosa, curulla d’afectes. Quasi diria que era d’una afectivitat desbordant, com si cerqués d’omplir el buit d’un afecte que percebia en els seus interlocutors. Penso ara molt en els capellans. El bisbe Joan Carrera ho va dir d’allò més bé: “Va estimar molt el nostre presbiteri: i ha estat germana propera i sol·lícita dels capellans, que ella trobava una mica mancats de comprensió i companyia.” Afectivitat sana, afectivitat guaridora de ferides la de la Rosa, afecte que permetia al germà o a la germana que tractava ser ell o ella mateixa, sense pretensions possessives, sense enganxaments, lluny de l’egocentrisme típic de les afectivitats malaltisses. 

Dona afectuosa, unia a la seva capacitat d’afecte una finesa intel·lectual notable, una agudesa d’observació i d’anàlisi, una gran capacitat de treball. Ella va demanar al Senyor, fins al darrer moment, de viure en aquesta lucidesa i en aquesta frescor interiors, amb una ment lúcida i un cor amorosit, no eixut, lluny de l’aridesa, precisament per poder fer feliços els altres en tot moment i servir la Diòcesi. Demanà de no ser vençuda espiritualment pel patiment, de no precipitar-se en la inconsistència, en l’apatia, en la buidor interior. Quin sentit de la relació i de l’amistat tan intensament viscuts i irradiats fins al darrer instant, quan exclamava: “Aquí rau una de les meves missions: saber estar, ser agraïda, no queixar-me, donar afecte, no perdre el somriure... Per això, Senyor, necessito tant de Tu, sense Tu no sóc res, necessito que em donis força, motius, raons de ser i d’estar amb força. Amb il·lusió. Amb capacitat de lluita“ (5 d’octubre). 

Hi ha un proverbi indi que aquests dies, tot meditant i contemplant la vida de la Rosa, m‘ha vingut més d’una vegada al pensament: “Aprèn la lliçó de l’arbre: suporta tota la calor del sol i dóna als altres la frescor de l’ombra.” Mn. Aragonès diu quelcom semblant d’ella, però amb la imatge del paraigua, a partir d’una anècdota real que ell va viure, esdevinguda durant la festa del Sant Crist de Piera, enmig d’una pluja inclement. El seu paraigua ha aixoplugat a molts. Però ella ha estat un arbre ben arrelat, sota l’ombra del qual molts s‘hi han sentit bé. Podem dir que la Rosa ens ha donat la lliçó de l’arbre: ha suportat la fatiga, ha encaixat amb valentia el setge del mal, ha desafiat l’aridesa interior, i tot això ho ha fet per ser font de repòs, frescor i pau per als altres, començant per la seva pròpia família. Llegiu atentament la crònica del seu pare, però llegiu també els testimoniatges que conté el llibre. Quan sovint som temptats de traspassar als altres les nostres penes i sofriments, els nostres problemes personals, creant així desert i amarguesa, ella, per contra, tingué el coratge de sembrar esperança, fins quan va viure moments que, humanament o psicològicament, fossin de desolació. És per això que a tots ens ha contagiat una profunda pau. Aquest és l’acte més difícil, el més coratjós que ella ha realitzat, signe d’una consciència lúcida i forta, la de qui sap infondre confiança fins al darrer sospir. En la Rosa han caminat plegades, inseparablement unides, la fermesa i la dolcesa, la convicció i la tendresa. 

5. Els silencis 

La vida de la Rosa no es pot comprendre si no en copsem els silencis. Els silencis sobre etapes i decisions gens fàcils, els silencis sobre allò que li desagradava del comportament de persones d’Església. Quina discreció, la de la Rosa! 

Si són significatius els seus silencis, perquè parlar de segons que o de segons qui hauria obert ferides, el més bonic és la seva necessitat vital de silenci interior, de silenci i concentració, la necessitat d’aturar-se per entrar en la pregària confiada. Silenci del cor per poder escriure les seves notes espirituals, les seves conferències. Silenci per al recolliment, la petició, l’acció de gràcies i l’adoració. 

La Rosa, dona dels silencis i del silenci: secret de la seva disponibilitat creixent per viure el projecte de Déu en cada etapa. Condició indispensable per viure amb aquella disponibilitat que la caracteritzava. Silenci per prendre decisions difícils. Silencis apresos a l’escola de Maria, a l’escola de pregària, a l’escola de Lourdes. Silenci que la prepara per viure la solitud interior, la pobresa; silenci que li permet bategar el cor a l’uníson del cor de Crist, l’únic que dóna sentit i contingut radicals a la seva vida. 

Quantes vegades no em va parlar, de la necessitat d’aquest silenci, en les nostres converses. Silenci per a les seves lectures. Em preguntava sobre el que jo llegia. Sortia de casa amb articles que m’havien interessat o llibres que m’havien captivat. Silenci que mai no es va confondre amb mudesa, perquè ella parlà, i molt, però des del silenci. Per aquesta raó, tot el que ens ha dit, el que ha escrit, té un significat, una direcció, un horitzó. Mai no li vaig sentir pronunciar una sola paraula que pogués ser llançada com un obús d’artilleria pesada al rostre del seu interlocutor. Però quan volia parlar clar, ho feia sense embuts. Mai una sola paraula seva va ferir. 

6. Les llàgrimes

El llibre es titula Rosa, el somriure de la fe. És el que més recordem d’ella. És cert. En totes les fotografies del llibre la veiem somrient. Ens ha regalat el somriure fins al darrer alè, però no sempre això significa que hagi amagat les llàgrimes. Els qui hem sortosament compartit la seva amistat, els qui hem gaudit d’ella, a voltes ens ha tocat de recollir-les, com ella també va saber recollir les llàgrimes dels amics. La vida de la Rosa ha estat, des de la seva gran capacitat de relació i d’amistat, una porta oberta als problemes dels amics i amigues, però una porta tancada a l’enveja i a l’avidesa, una porta tancada a la crítica amarga, al mal humor o a la desqualificació, una porta oberta al do i a l’oferiment, una porta que ha allunyat freds i gelors, una porta que ha protegit i ha fet possible veritables encontres humans. Com ha viscut la comunió eclesial, com l’ha patida, com n’ha irradiat el caliu, com ens ha ensenyat a sentir i a estimar l’Església! Ella va treballar sempre per fer de la nostra Església diocesana un lloc d’acollida fraterna, en el qual els neguits i les inquietuds, les dureses, fossin transformades en esperança, en delicadesa, en serenitat, en amor. 

Acabo recordant el verset 9 del salm 56: “Tu portes el compte de la meva vida errant, en el teu odre reculls les meves llàgrimes.” Una antiga interpretació ens diu que “en el dia del judici “només seran pesades les llàgrimes”. Déu és figurat com un pastor que en el seu odre no hi conserva l’aigua, realitat preciosa per als nòmades del desert; només hi conserva les llàgrimes de cada ésser humà. Aquell dolor amagat dins del seu cor, Déu no l’ignora. Aquelles llàgrimes que sovint cada fill de Déu vessa secretament i que desapareixen en la pols, són recollides pel Senyor com si fossin pedres precioses a conservar en el seu cofre, per tal de restituir-les en joia i en llum. 

“Benaurats els que ara ploreu, perquè riureu” (Lc 6,21). A la Rosa aquesta promesa futura li fou concedida ja en el temps del present de la seva vida. Per això en conservem més la imatge dels somriures que de les seves llàgrimes. Les llàgrimes que vessà donen més valor encara als seus somriures. Ara tinc la certesa que, des del cor de Déu –el Cel–, la seva joia no coneix definitivament cap llàgrima, i que des del cor de Déu transformarà les nostres en un somriure ple d’esperança. La malaltia i la mort de la Rosa, les seves exèquies a Sant Agustí, han estat un moment d’intensa i lluminosa transfiguració per tota la Diòcesi. 

7. Déu ens ha visitat 

Estic molt d’acord amb les darreres paraules de l’article de Mn. Josep Maria Rovira a Foc Nou: “Molts van experimentar la impressió que vivien un moment religiós important... Jo vaig dir, a totes les persones que trobava a la sortida del temple, que em semblava viure el darrer episodi de la vida de santa Teresa de Lisieux. No penso que això fos emotivitat d’un moment. Com més dies passen, més penso que Déu ha visitat el seu poble, com en temps de Josep Oriol. El Senyor ha mostrat el seu amor a la nostra estimada ciutat.” Hi coincideixo plenament. Només hi afegiria: “I com en temps del Dr. Tarrés, la beatificació del qual és tan a prop”. Pere Tarrés, apòstol i amic també dels joves com la Rosa. Tinc la certesa que ara mouria cel i terra perquè un bon grup de joves de la Diòcesi poguessin pelegrinar a Loreto amb motiu de la seva beatificació, presumiblement el proper 5 de setembre, en el marc d’un gran encontre de l’Acció Catòlica. Ens hi acompanyarà, amb el seu somriure, des del CeI! 

Només em resta posar punt final a tots aquests comentaris amb una exclamació, la que estigué en boca de la Rosa en aquesta darrera etapa: “Mai m‘hauria pogut imaginar que fos possible tant d’amor”. He dit. [<]
 

Mn. Manel Valls i Serra
22 d’abril de 2004
Contacte
1
© Parròquia de Sarrià, 2005. All rights reserved