1.
Un primer recull del seu missatge
2. Infància espiritual
i sentit de la missió
3. Capacitat d’afecte i estimació
4. Fer feliços els altres
fins a l’exhauriment
5. Els silencis
6. Les llàgrimes
7. Déu ens ha visitat
1. Un primer recull del seu
missatge
“Sentiu-vos Església, estimeu l’Església,
feu créixer l’Església.” Són paraules de la Rosa.
en una de les seves últimes cartes. També voldria recordar
les del bisbe Joan Carrera al final de la Missa exequial el 7 de gener:
“Mirarem de ser com tu has estat i tu ens has ensenyat a ser. Ara, Rosa,
enterrarem el teu cos. Però el missatge de la teva vida... no l’enterrarem
mai.”
El llibre que avui se’ns presenta obeeix a aquest
compromís de no enterrar el seu missatge. Dóna també
resposta oportuna a la petició de la Rosa de treballar per sentir,
estimar i fer créixer l’Església. Aquest acte l’entenc com
un acte eclesial. El marc de l’església de l’Oratori de Sant Felip
Neri, en el qual s’està desenvolupant, i la gent que aquí
ens hi hem aplegat en dóna fe.
Agraeixo –tots ho agraïm– la iniciativa d’aquest
llibre. Gràcies pels qui han tingut cura d’aquesta primera edició,
a la qual confio que en seguiran d’altres. Gràcies per l’encert
del recull d’escrits que conté. Gràcies per la data, tan
formosa, de la vigília de Sant Jordi. En la festa del llibre i de
la rosa, se’ns posa a les mans, amb la intenció de regalar-lo a
tants d’altres amics, aquest llibre de la “Rosa” i sobre la Rosa.
He llegit, fins a la commoció, totes les
seves pàgines. És un primer recull, el que s’ha pogut fer.
Tot amb tot, vull donar sobretot les gràcies a l’amic Joan Deulofeu
Hortal, pare de la Rosa, pel seu llarg escrit, a través del qual
podem seguir, fil per randa, tot el procés de la malaltia, des del
moment del diagnòstic fins al darrer alè de vida de la seva
estimada filla. És un text que ha estat escrit des de la memòria
agraïda d’un pare que estima entranyablement i que ha volgut traspassar-nos
fins els més petits detalls, els més íntims. Revela
moltes coses que uns sabíem, altres intuïen i d’altres simplement
desconeixien. Es tracta d’un text que descorre, per dir-ho així,
el vel de la intimitat familiar, de l’amor entre pare i filla, de l’amor
de la mare, del germà i de l’oncle, de l’amor dels uns pel altres
en el si d’una família que no oblida altres éssers estimats
i que els recorda constantment en la pregària. Quin doll d’amor,
tendresa i delicadesa no hi descobrim en aquestes pàgines. Aquesta
crònica íntima, com la necessitàvem. Gràcies,
amic Joan!
He meditat molt sobre la vida de la Rosa, sobre
la qual trobareu suficients dades biogràfiques en el llibre. El
seu diari de malaltia m’ha servit de pregària aquests dies, una
vegada l’amic Joan el posà a les meves mans i em demanava, en nom
de la seva esposa i de Mn. Antoni, que jo intervingués en aquest
acte. No havia pensat, ni menys encara previst, que em poguessin fer la
confiança. Hi ha pesat, m’han dit, la relació d’amistat amb
la seva filla, una estimació mútua que ha perdurat al llarg
dels anys, la profunda sintonia espiritual entre nosaltres. Des de l’afecte
per la Rosa i per la seva família, he acceptat l’encàrrec.
Una comanda que m’omple de satisfacció i que visc com un repte.
2. Infància espiritual
i sentit de la missió
Els apunts espirituals redactats durant la malaltia,
i també els darrers comentaris evangèlics del Full Dominical,
són uns apunts i uns comentaris en què, a manera de senzilla
lectio divina, ens fan percebre immediatament la seva ànima d’infant,
el sentit de la infància espiritual. La Rosa s’abandona al Senyor
des del primer instant en què coneix el diagnòstic de la
seva malaltia. Un abandonament que no exclou la incertesa sobre la salut,
el temor al sofriment físic, el desig intens de viure, l’ànsia
de la recuperació, de la guarició. Tot amb tot, tant pel
que descobrim en aquests escrits com per la crònica que ens fa el
seu pare, hi trobem un gran sentit de responsabilitat davant el repte de
la malaltia. Per a ella és l’hora de l’acompliment d’una missió:
“No és només acceptar la malaltia, és viure-la en
profunda comunió amb Crist i plena de missió; ara més
que mai he de fer-me deixeble d’Ell i en el no fer, respondre, i en aquest
respondre hi ha el viure el patiment, la incertesa, la por, la impotència,
oferint-ho en primer lloc per la nostra Església diocesana”, escriu
en l’admirable carta del 16 de setembre als joves de la Delegació.
Pensant en la vida de la Rosa, em ve espontàniament
–també faig aquí una certa lectio divina– el text de Mateu
18,1-4, quan els deixebles pregunten a Jesús: “Qui és el
més important en el Regne del Cel?” Jesús va cridar un infant,
el posà entre mig d’ells i digué: “Us asseguro, si no tomeu
a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del Cel. Així, doncs,
el qui es faci petit com aquest infant, és el més important
en el Regne del Cel. I qui acull un infant com aquest en nom meu, m’acull
a mi.”
Lluny de tot afany de protagonisme, en un món
i en una Església on els protagonismes personals o de grup abunden,
el Senyor ha volgut posar-nos al bell mig la Rosa perquè aprenguem
a ser infants com ella ho era. La Rosa no era ni bisbe, ni sacerdot, ni
una teòloga, ni una ideòloga, ni una líder carismàtica.
Però tots ens adonem com n’ha estat, d’important, la seva figura!
Ha estat potser la més important en l’etapa diocesana que vivim!
I no tant pel càrrec que ha ocupat, encara que també, i molt,
sinó per la manera com sempre ha viscut, per haver-nos mostrat aquest
cor d’infant, davant el qual ens desarmava de tota pretensió ideològica,
i ens captivava per la seva senzillesa i el seu esperit de servei, lluny
de tot protagonisme personal. Un àngel, va dir en la seva homilia
el cardenal Carles. El Senyor ens l‘ha posat al bell mig perquè
ens hi emmiralléssim. La Rosa ha estat –i és– protagonista
sense haver cercat mai cap protagonisme. A ella li mancava absolutament
aquell instint primordial de poder que se’ns fica arreu, en la família,
en el grup, en l’Església. Aquest malaltís protagonisme,
ella no el desitjava, ni el volia tenir, perquè sabia prou bé
que és principi de fraccionament, divisió i destrucció
de tota comunitat, de tota comunitat, de tota relació, de tota comunió.
“Si un vol ser el primer, que es faci el darrer
i el servidor de tots” (Mt 20,26). Heus ací el secret de la grandesa
espiritual de la Rosa. Ella, d’aspecte fràgil, ha ocupat, sense
cercar-ho, un primer lloc en la vida de tants germans, precisament perquè
no se servia dels altres, sinó perquè els servia amb amor;
es donava a ells amb totes les seves forces fins a l’esgotament. No instrumentalitzava
vides, sinó que el seu objectiu era la vida de tots i de cada ú
dels qui tractava o s’atansaven a ells, amb aquella tendresa tan seva.
La Rosa va fer progressivament de la seva vida un acte de servei. I el
darrer acte de servei ens l’ha donat durant la seva malaltia. Els seus
darrers escrits no els inspira cap altra verb sinó aquest: “servir”.
Verb dolç i agosarat alhora, que diu molt d’esforç i sacrifici,
creu i sofriment. Però ella ens mostra sempre alegria, atenció
i acolliment en cada visita.
3. Capacitat d’afecte i estimació
L’evangeli de Marc, afegeix a la perícopa
de Mateu abans esmentada: “Llavors va agafar un infant, el posà
enmig d’ells, el prengué en braços” (Mc 9,36). Com Jesús
va abraçar aquell infant, la vida de la Rosa ha estat un seguit
d’abraçades. Tota la seva vida ha estat una abraçada, començant
pels de casa seva. Abraçades i petons. Als infants i als joves,
a bisbes i capellans, als qui comparteixen l’habitatge amb el seu germà
Mn. Antoni, als malalts a Lourdes. La fotografia de la Rosa i la Lourdes
Cuní, la noia espàstica cerebral de la meva Parròquia,
fonent-se en una abraçada, felices i joioses ambdues, és
una imatge que parla per si sola. Acollir els joves i els infants, els
discapacitats o els malalts, com ella els acollia, significava entrar en
el seu món, escoltar-los pacientment, animar- los, estimar-los de
manera que se sentissin realment estimats. Tres joves del MCJ, en un escrit
que recull el llibre, afirmen que “les converses amb ella sempre eren disteses,
sense nervis, plenes d’estimació i plenes de l’Esperit Sant. Ella
sempre ens ajudava amb els seus consells, les seves reflexions sortides
del fons del cor, i acabaves la conversa amb ganes de tirar endavant el
moviment i capaç de “menjar-te el món” (p. 122). Hom percep
clarament en la seva actitud d’acollida, la meravella i l’estupor de ser
filla de Déu, filla que reconeix i abraça els germans, filla
que sap somriure, filla la força del qual és el Pare del
Cel. Per això, des de la malaltia, pot pregar, tan senzillament:
“Bon Déu, bon dia.” I per això el seu darrer mot, abans d’expirar,
fou: “Pare.” Aquesta relació filial amb Déu ens dóna
la clau d’on brollava la seva joia interior, el seu somriure.
La vida de la Rosa, la seva malaltia i, finalment,
la seva mort, han esdevingut una preciosa paràbola per tots nosaltres,
un testimoniatge que ens commou. La Rosa és important per a la nostra
Església diocesana no tant perquè hagi construït teories
–que no ho ha fet– o perquè hagi dut a terme obres espectaculars,
que tampoc les ha fetes, sinó per les lliçons que ens ha
deixat sobre coses tan senzilles, perquè són les que haurien
de ser les més normals i que, en canvi, oblidem tan sovint, gestos
tan senzills que constitueixen l’ordit d’una vida cristiana fidel: el silenci
i la pregària, el servei amorós, els sagraments de la Penitència
i l’Eucaristia, l’amor a l’Església, la Mare de Déu, l’estimació
a les persones concretes. Ella ens ho va dir de manera excel·lent
en la conclusió del darrer comentari evangèlic al Full Dominical:
“Fixem-nos, doncs, un temps d’una major presència de Déu
a través de la Paraula, un temps, per tant, de deixar-nos fer per
la Paraula, un temps de conversió, un temps per fer comunitat des
de la comunió; tots hi tenim un lloc, tots vetllem els uns pels
altres, tots formem un sol cos; un temps, per tant, per construir la fraternitat
evangèlica i, finalment, un temps per complir la missió.
Avui se’ns ha parlat de l’Església, cos de Crist. Em pregunto: a
voltes, no està mancada del nostre amor? No hauríem de refer
aquest itinerari: Paraula, comunió i missió?” (p. 88-89).
4. Fer feliços els
altres fins a l’exhauriment
La vida de la Rosa, el que ella ha viscut, ha
dit, ha escrit, el que ella ens ha donat, el que ella ha realitzat, ens
fa adonar que el contrari de la felicitat no és el sofriment, el
dolor o, fins i tot, l’angoixa. Ella no ens ha amagat res de tot això.
No ens ha amagat les seves pors. No, el contrari de la felicitat és
l’apatia, la indiferència;, el ressentiment. La infelicitat és
el no ésser afectiu, la buidor dels afectes, el grau zero de sentiments
personals. La Rosa era una dona afectuosa, carinyosa, curulla d’afectes.
Quasi diria que era d’una afectivitat desbordant, com si cerqués
d’omplir el buit d’un afecte que percebia en els seus interlocutors. Penso
ara molt en els capellans. El bisbe Joan Carrera ho va dir d’allò
més bé: “Va estimar molt el nostre presbiteri: i ha estat
germana propera i sol·lícita dels capellans, que ella trobava
una mica mancats de comprensió i companyia.” Afectivitat sana, afectivitat
guaridora de ferides la de la Rosa, afecte que permetia al germà
o a la germana que tractava ser ell o ella mateixa, sense pretensions possessives,
sense enganxaments, lluny de l’egocentrisme típic de les afectivitats
malaltisses.
Dona afectuosa, unia a la seva capacitat d’afecte
una finesa intel·lectual notable, una agudesa d’observació
i d’anàlisi, una gran capacitat de treball. Ella va demanar al Senyor,
fins al darrer moment, de viure en aquesta lucidesa i en aquesta frescor
interiors, amb una ment lúcida i un cor amorosit, no eixut, lluny
de l’aridesa, precisament per poder fer feliços els altres en tot
moment i servir la Diòcesi. Demanà de no ser vençuda
espiritualment pel patiment, de no precipitar-se en la inconsistència,
en l’apatia, en la buidor interior. Quin sentit de la relació i
de l’amistat tan intensament viscuts i irradiats fins al darrer instant,
quan exclamava: “Aquí rau una de les meves missions: saber estar,
ser agraïda, no queixar-me, donar afecte, no perdre el somriure...
Per això, Senyor, necessito tant de Tu, sense Tu no sóc res,
necessito que em donis força, motius, raons de ser i d’estar amb
força. Amb il·lusió. Amb capacitat de lluita“ (5 d’octubre).
Hi ha un proverbi indi que aquests dies, tot meditant
i contemplant la vida de la Rosa, m‘ha vingut més d’una vegada al
pensament: “Aprèn la lliçó de l’arbre: suporta tota
la calor del sol i dóna als altres la frescor de l’ombra.” Mn. Aragonès
diu quelcom semblant d’ella, però amb la imatge del paraigua, a
partir d’una anècdota real que ell va viure, esdevinguda durant
la festa del Sant Crist de Piera, enmig d’una pluja inclement. El seu paraigua
ha aixoplugat a molts. Però ella ha estat un arbre ben arrelat,
sota l’ombra del qual molts s‘hi han sentit bé. Podem dir que la
Rosa ens ha donat la lliçó de l’arbre: ha suportat la fatiga,
ha encaixat amb valentia el setge del mal, ha desafiat l’aridesa interior,
i tot això ho ha fet per ser font de repòs, frescor i pau
per als altres, començant per la seva pròpia família.
Llegiu atentament la crònica del seu pare, però llegiu també
els testimoniatges que conté el llibre. Quan sovint som temptats
de traspassar als altres les nostres penes i sofriments, els nostres problemes
personals, creant així desert i amarguesa, ella, per contra, tingué
el coratge de sembrar esperança, fins quan va viure moments que,
humanament o psicològicament, fossin de desolació. És
per això que a tots ens ha contagiat una profunda pau. Aquest és
l’acte més difícil, el més coratjós que ella
ha realitzat, signe d’una consciència lúcida i forta, la
de qui sap infondre confiança fins al darrer sospir. En la Rosa
han caminat plegades, inseparablement unides, la fermesa i la dolcesa,
la convicció i la tendresa.
5. Els silencis
La vida de la Rosa no es pot comprendre si no
en copsem els silencis. Els silencis sobre etapes i decisions gens fàcils,
els silencis sobre allò que li desagradava del comportament de persones
d’Església. Quina discreció, la de la Rosa!
Si són significatius els seus silencis,
perquè parlar de segons que o de segons qui hauria obert ferides,
el més bonic és la seva necessitat vital de silenci interior,
de silenci i concentració, la necessitat d’aturar-se per entrar
en la pregària confiada. Silenci del cor per poder escriure les
seves notes espirituals, les seves conferències. Silenci per al
recolliment, la petició, l’acció de gràcies i l’adoració.
La Rosa, dona dels silencis i del silenci: secret
de la seva disponibilitat creixent per viure el projecte de Déu
en cada etapa. Condició indispensable per viure amb aquella disponibilitat
que la caracteritzava. Silenci per prendre decisions difícils. Silencis
apresos a l’escola de Maria, a l’escola de pregària, a l’escola
de Lourdes. Silenci que la prepara per viure la solitud interior, la pobresa;
silenci que li permet bategar el cor a l’uníson del cor de Crist,
l’únic que dóna sentit i contingut radicals a la seva vida.
Quantes vegades no em va parlar, de la necessitat
d’aquest silenci, en les nostres converses. Silenci per a les seves lectures.
Em preguntava sobre el que jo llegia. Sortia de casa amb articles que m’havien
interessat o llibres que m’havien captivat. Silenci que mai no es va confondre
amb mudesa, perquè ella parlà, i molt, però des del
silenci. Per aquesta raó, tot el que ens ha dit, el que ha escrit,
té un significat, una direcció, un horitzó. Mai no
li vaig sentir pronunciar una sola paraula que pogués ser llançada
com un obús d’artilleria pesada al rostre del seu interlocutor.
Però quan volia parlar clar, ho feia sense embuts. Mai una sola
paraula seva va ferir.
6. Les llàgrimes
El llibre es titula Rosa, el somriure de la fe.
És el que més recordem d’ella. És cert. En totes les
fotografies del llibre la veiem somrient. Ens ha regalat el somriure fins
al darrer alè, però no sempre això significa que hagi
amagat les llàgrimes. Els qui hem sortosament compartit la seva
amistat, els qui hem gaudit d’ella, a voltes ens ha tocat de recollir-les,
com ella també va saber recollir les llàgrimes dels amics.
La vida de la Rosa ha estat, des de la seva gran capacitat de relació
i d’amistat, una porta oberta als problemes dels amics i amigues, però
una porta tancada a l’enveja i a l’avidesa, una porta tancada a la crítica
amarga, al mal humor o a la desqualificació, una porta oberta al
do i a l’oferiment, una porta que ha allunyat freds i gelors, una porta
que ha protegit i ha fet possible veritables encontres humans. Com ha viscut
la comunió eclesial, com l’ha patida, com n’ha irradiat el caliu,
com ens ha ensenyat a sentir i a estimar l’Església! Ella va treballar
sempre per fer de la nostra Església diocesana un lloc d’acollida
fraterna, en el qual els neguits i les inquietuds, les dureses, fossin
transformades en esperança, en delicadesa, en serenitat, en amor.
Acabo recordant el verset 9 del salm 56: “Tu portes
el compte de la meva vida errant, en el teu odre reculls les meves llàgrimes.”
Una antiga interpretació ens diu que “en el dia del judici “només
seran pesades les llàgrimes”. Déu és figurat com un
pastor que en el seu odre no hi conserva l’aigua, realitat preciosa per
als nòmades del desert; només hi conserva les llàgrimes
de cada ésser humà. Aquell dolor amagat dins del seu cor,
Déu no l’ignora. Aquelles llàgrimes que sovint cada fill
de Déu vessa secretament i que desapareixen en la pols, són
recollides pel Senyor com si fossin pedres precioses a conservar en el
seu cofre, per tal de restituir-les en joia i en llum.
“Benaurats els que ara ploreu, perquè riureu”
(Lc 6,21). A la Rosa aquesta promesa futura li fou concedida ja en el temps
del present de la seva vida. Per això en conservem més la
imatge dels somriures que de les seves llàgrimes. Les llàgrimes
que vessà donen més valor encara als seus somriures. Ara
tinc la certesa que, des del cor de Déu –el Cel–, la seva joia no
coneix definitivament cap llàgrima, i que des del cor de Déu
transformarà les nostres en un somriure ple d’esperança.
La malaltia i la mort de la Rosa, les seves exèquies a Sant Agustí,
han estat un moment d’intensa i lluminosa transfiguració per tota
la Diòcesi.
7. Déu ens ha visitat
Estic molt d’acord amb les darreres paraules de
l’article de Mn. Josep Maria Rovira a Foc Nou: “Molts van experimentar
la impressió que vivien un moment religiós important... Jo
vaig dir, a totes les persones que trobava a la sortida del temple, que
em semblava viure el darrer episodi de la vida de santa Teresa de Lisieux.
No penso que això fos emotivitat d’un moment. Com més dies
passen, més penso que Déu ha visitat el seu poble, com en
temps de Josep Oriol. El Senyor ha mostrat el seu amor a la nostra estimada
ciutat.” Hi coincideixo plenament. Només hi afegiria: “I com en
temps del Dr. Tarrés, la beatificació del qual és
tan a prop”. Pere Tarrés, apòstol i amic també dels
joves com la Rosa. Tinc la certesa que ara mouria cel i terra perquè
un bon grup de joves de la Diòcesi poguessin pelegrinar a Loreto
amb motiu de la seva beatificació, presumiblement el proper 5 de
setembre, en el marc d’un gran encontre de l’Acció Catòlica.
Ens hi acompanyarà, amb el seu somriure, des del CeI!
Només em resta posar punt final a tots
aquests comentaris amb una exclamació, la que estigué en
boca de la Rosa en aquesta darrera etapa: “Mai m‘hauria pogut imaginar
que fos possible tant d’amor”. He dit. [<]
Mn. Manel Valls i Serra
22 d’abril de 2004
