Benvolguts tots,
Permeteu-me en primer lloc donar-vos les gràcies
pel vostre suport, el vostre constant record i pregària i la vostra
gran estima. El meu desig hauria estat poder-vos contestar personalment,
un a un, però la veritat és que em costa i el que no vull
és no dir-vos res, per això us envio aquesta carta per a
tots.
Han passat ja tres mesos llargs des que vaig rebre
el diagnòstic i no puc pas enganyar-vos: això és dur.
Una aturada tan forta, un saber que estàs malalt i acceptar-ho,
sentir-te tan fluix, que per no res em canso, em costa respirar, un acceptar
que el tractament encara et deixa més fumut, un saber que és
un camí llarg... Mai com ara sé què vol dir estar
en mans de Déu.
Per això, en aquests moments, hi ha fragments
de les Escriptures que em tenen un especial ressò, i en voldria
compartir alguns amb vosaltres:
"Sigueu ferms i decidits, no tingueu por, no
us acovardiu [...] El Senyor, el teu Déu, anirà amb tu, no
et deixarà ni t'abandonarà." (Dt 31,6)
Vull ser valenta, no pels meus esforços,
perquè jo no en sóc, de valenta, sinó perquè
tinc la certesa que Ell és en mi, Ell no m'abandonarà en
el que em tocarà viure, que certament no sé què serà.
"És el Senyor mateix qui anirà
al teu davant i serà amb tu: no et deixarà ni t'abandonarà.
No tinguis por, no t'acovardeixis." (Dt 31,8)
Per tant, tot un primer treball és aquest:
no tenir por, no acovardir-me, confiar plenament en el Senyor i això
és el que més em porta a la pregària. Però
tampoc no seria sincera si no reconegués que hi ha moments que em
costa viure, sentir aquesta companyia, i exclamo: "Senyor encara més
dificultat, on ets, no em deixis, et necessito." Per això m'adono
que, juntament amb la confiança, està l'acceptació,
saber anar acceptant el que va venint amb serenitat i esperança,
però en aquesta acceptació ara hi descobreixo un nou contingut:
"Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus,
que sóc benèvol i humil de cor." (Mt 11,29a)
No és només acceptar la malaltia;
és viure-la en profunda comunió amb Crist i plena de missió.
Ara més que mai he de fer-me deixeble d'Ell i en el no fer, respondre
i en aquest respondre hi ha el viure, el patiment, la incertesa, la por,
la importància... oferint-ho, en primer lloc, per la nostra Església
diocesana; en segon lloc, pel patiment que hi ha en aquests moments al
món, i és evident que l'ofereixes, també, per persones
concretes. I m'adono que aquest oferiment és pregària, la
pregària a partir de la vida. A vegades em costa; no tinc força
i/o ànim. Per això vull dir-vos i agrair-vos tot el que em
dieu en les vostres cartes. No em deixeu sola en aquest no puc: gràcies!
Certament que ara sí que visc un aprendre
a viure la humilitat del deixeble; tot plegat és una bona lliçó
per aprendre a no dur les regnes de la meva vida i pren més significació
el tema de l'Aplec de l'Esperit de fa uns anys: "Deixa'l fer, l'Esperit
és en Tu".
I en aquesta reflexió hi afegiria uns versets
de la carta de Sant Pau als cristians d'Efes:
"No sigueu insensats, sinó assenyats.
Procureu de treure partit del moment present [...], mireu d'entendre què
vol el Senyor de vosaltres. [...] Ompliu-vos més aviat de l'Esperit."
(Ef 5,15-18)
I li demano al Senyor que m'ajudi a saber-ho viure.
Rosa Deulofeu
