Estimadíssims joves!
1. L’any 2004 constitueix l’última
etapa abans de la gran cita de Colònia, on el 2005 se celebrarà
la XX Jornada Mundial de la Joventut. Us invito doncs a intensificar el
vostre camí de preparació espiritual, aprofundint el tema
que he triat per aquesta XIX Jornada Mundial: “Voldríem veure Jesús”
(Jn 12,21).
És la pregunta que alguns
“grecs” adreçaren un dia als apòstols. Volien saber qui era
Jesús. No es tractava simplement d'una aproximació per saber
com es presentava l’home Jesús. Moguts per una gran curiositat i
pel pressentiment que trobarien resposta a les seves preguntes fonamentals,
volien saber qui era ell vertaderament i d'on venia.
2. Estimats joves, us invito també
a vosaltres a imitar aquells “grecs” que s'adreçaren a Felip, mogut
pel desig de “veure Jesús”. Que la vostra recerca no estigui motivada
simplement per curiositat intel·lectual, que tanmateix ja és
un valor, sinó estimulada sobretot per l’exigència íntima
de trobar la resposta a la pregunta sobre el sentit de la vostra vida.
Com el jove ric de l'Evangeli, cerqueu també vosaltres a Jesús
per preguntar-li: “Què haig de fer per a posseir la vida eterna?”
(Mc 10,17). L’evangelista Marc diu que Jesús el va esguardar i el
va estimar. Penseu també en aquell altre episodi en què Jesús
diu a Natanael: “Abans que Felip et cridés, t'he vist sola la figuera”
i arrenca del cor d'aquell israelita autèntic (cfr Jn 1,47) una
bella professió de fe: “Rabí, tu ets el Fill de Déu!”
(Jn 1,49). El qui s'aproxima a Jesús amb el cor lliure de prejudicis
pot arribar bastant fàcilment a la fe, perquè és Jesús
mateix que ja l'ha vist i l'ha estimat el primer. L’aspecte més
sublim de la dignitat de l’home està precisament en la seva vocació
de comunicar amb Déu en aquest profund intercanvi de mirades que
transforma la vida. Per veure Jesús cal sobretot deixar-se mirar
per ell!
El desig de veure Déu habita
al cor de tot home i tota dona. Estimats joves, deixeu-vos mirar als ulls
per Jesús, perquè creixi en vosaltres el desig de veure la
Llum, de tastar l'esplendor de la Veritat. En siguem conscients o no, Déu
ens ha creat perquè ens estima i alhora perquè nosaltres
també l'estimem. Heus aquí el perquè de la inesborrable
nostàlgia de Déu que l’home porta al cor: “Busco la teva
presència, Senyor. No t'amaguis lluny de mi!” (Sl 27,8). Aquest
rostre –ho sabem– Déu en l'ha revelat en Jesucrist.
3. També vosaltres, estimats
joves, voleu contemplar la bellesa d’aquest rostre? Aquesta és la
pregunta que us faig en aquesta Jornada Mundial de la Joventut de l’any
2004. No hi respongueu massa de pressa. Primer de tot deu dins vostre el
silenci. Deixeu que del fons del vostre cor sorgeixi aquest desig ardent
de veure Déu, un desig potser sufocat pels sorolls del món
i per les seduccions dels plaers. Deixeu que aquest desig sorgeixi i fareu
l’experiència meravellosa de l’encontre amb Jesús. El cristianisme
no és simplement una doctrina; és un è un encontre
en la fe amb Déu que s’ha fet present en la nostra història
amb la encarnació de Jesús.
Busqueu per tots els mitjans de fer
possible aquest encontre, esguardant Jesús que us cerca apassionadament.
Busqueu-lo amb els ulls de la carn a través dels esdeveniments de
la vida i en el rostre dels altres; però busqueu-lo també
amb els ulls de l’ànima per mitjà de la pregària i
de la meditació de la Paraula de Déu, perquè “la contemplació
del rostre de Crist no pot sinó inspirar-se en tot allò que
diu d’ell l’Escriptura” (Novo millennio ineunte, 17).
4. Veure Jesús, contemplar
el seu rostre és un desig inesborrable, però és un
desig que l’home arriba fins i tot a deformar. És el que passa amb
el pecat, l’essència el qual és precisament apartar els ulls
del Creador per dirigir-los cap a la criatura.
Aquells “grecs” que cercaven la veritat
no s’haurien pogut acostar a Crist si el desig que els movia, animat per
un acte lliure i voluntari, no s’hagués concretat en una decisió
clara: “Voldríem veure Jesús.” Ser veritablement lliure significa
tenir la força d’escollir Aquell pel qual hem estat creats i acceptar
la seva senyoria sobre la nostra vida. Ho percebeu al fons del vostre cor:
tots els béns de la terra, tots els èxits professionals,
el mateix amor humà que somnieu, mai no podran satisfer plenament
els vostres anhels més íntims i profunds. Només l’encontre
amb Jesús podrà donar sentit ple a la vostra vida: “Ens has
fet per a tu, o Senyor, i el nostre cor està inquiet fins que no
reposa en tu”, va escriure sant Agustí (Confessions, I, 1). No us
deixeu distreure en aquesta recerca. Persevereu-hi, perquè el que
s’hi posen en joc són la vostra realització plena i la vostra
joia.
5. Estimats amics, si apreneu a descobrir
Jesús en l’Eucaristia, el sabreu descobrir també en els vostres
germans i germanes, en particular en els més pobres. L’Eucaristia
rebuda amb amor i adorada amb fervor esdevé escola de llibertat
i de caritat per acomplir el manament de l’amor. Jesús ens parla
el llenguatge meravellós del do de si mateix i de l’amor fins al
sacrifici de la pròpia vida. És un discurs fàcil?
No, vosaltres ho sabeu! Oblidar-se d’un mateix no és fàcil;
aparta l’home de l’amor possessiu i narcisista per obrir-lo a la joia de
l’amor que es dóna. Aquesta escola eucarística de llibertat
i de caritat ensenya a superar les emocions superficials per radicar-se
fermament en el que és bo i veritable; deslliura del replegament
sobre un mateix i predisposa a obrir-se als altres, ensenya a passar d’un
amor afectiu a un amor efectiu. Perquè estimar no és només
un sentiment; és un acte de voluntat que consisteix a preferir constantment
el bé dels altres, abans que el propi: “Ningú no té
un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics”
(Jn 15,13).
I és amb aquesta llibertat
interior i aquesta caritat ardent que Jesús ens ensenya a trobar-lo
en els altres, en primer lloc en el rostre desfigurat dels més pobres.
A la beata Teresa de Calcuta li agradava distribuir la seva “targeta de
visita” en la qual hi havia escrit: “Fruit del silenci és la pregària;
fruit de la pregària, la fe; fruit de la fe, l’amor; fruit de l’amor,
el servei; fruit del servei, la pau.” Aquest és el camí per
trobar-se amb Jesús. Afronteu tots els sofriments humans amb l’empenta
de la vostra generositat i amb l’amor que Déu infon en els vostres
cors per mitjà de l’Esperit Sant: “Us ho asseguro: tot allò
que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho
fèieu” (Mt 25,40). El món té una necessitat urgent
del gran signe profètic de la caritat fraterna! De fet, no n’hi
a prou a “parlar” de Jesús; sinó que també cal fer-lo
“veure” d’alguna manera, amb el testimoniatge eloqüent de la pròpia
vida (cfr. Novo millennio ineunte, 16).
I no oblideu de cercar el Crist i
de reconèixer la seva presència en l’Església. Aquesta
és com la prolongació de la seva acció salvadora en
el temps i en l’espai. És en ella i per mitjà d’ella que
Jesús continua fent-se visible avui i sortint a l’encontre dels
homes. En les vostres parròquies, moviments i comunitats, sigueu
acollidors els uns envers els altres per fer créixer la comunió
entre vosaltres. És aquest el signe visible de la presència
del Crist en l’Església, malgrat el diafragma opac que hi posa sovint
el pecat dels homes.
6. No us sorprengueu després
si en el vostre camí us trobeu amb la Creu. És que Jesús
no va dir als seus deixebles que el gra de blat ha de caure a terra i morir
per poder donar molt de fruit (cfr. Jn 12,23-26)? Indicava així
que la seva vida lliurada fins a la mort seria fecunda. Ho sabeu: després
de la resurrecció de Crist, la mort ja no tindrà mai l’última
paraula. L’amor és més fort que la mort. Si Jesús
ha acceptat de morir a la creu, convertint-la en la font de la vida i el
senyal de l’amor, no és ni per feblesa ni per gust pel sofriment.
És per obtenir-ne la salvació i fer-nos, ja des d’ara, partícips
de la seva vida divina.
És precisament aquesta la
veritat que vaig voler recordar als joves del món quan els vaig
entregar una gran Creu de fusta al final de l’Any Sant de la Redempció
del 1984. Des de llavors, la Creu ha recorregut diversos països, com
a preparació de les vostres Jornades Mundials. Centenars de milers
de joves han pregat al voltant d’aquella Creu. Posant als seus peus el
pes que els afeixugava, han descobert que són estimats per Déu
i molts d’ells han trobat també la força per canviar les
seves vides.
Enguany, en el XX aniversari d’aquell
esdeveniment, la Creu serà acollida solemnement a Berlín,
des d’on, pelegrinant a través de tot Alemanya, arribarà
l’any que ve a Colònia. Avui desitjo repetir les paraules que vaig
pronunciar llavors: “Estimats joves..., us confio la Creu de Crist! Porteu-la
pel món com a senyal de l’amor del Senyor Jesús per la humanitat
i anuncieu a tothom que no hi ha salvació ini redempció sinó
és en Crist mort i ressuscitat.”
7. Els vostres contemporanis esperen
de vosaltres que sigueu els testimonis d’Aquell que heu trobat i que us
fa viure. En les realitats de la vida quotidiana, sigueu testimonis intrèpids
de l’amor que és més fort que la mort. A vosaltres us correspon
assumir aquest repte! Poseu tots els vostres talents i el vostre ardor
juvenil al servei de l’anunci de la Bona Nova. Sigueu els amics entusiastes
de Jesús que presenten el Senyor a tots els qui el desitgen veure,
sobretot els qui estan més allunyats d’ell. Felip i Andreu van conduir
aquells “grecs” cap a Jesús: Déu se serveix de l’amistat
humana per guiar els cors a la font de la caritat divina. Sentiu-vos responsables
de l’evangelització dels vostres amics i de tots els vostres coetanis.
Que la beata Verge Maria, que durant
tota la vida es va dedicar assíduament a la contemplació
del rostre de Crist, us custodiï incessantment sota la mirada del
seu Fill (cfr Rosarium Virginis Mariæ, 10) i us sostingui en la preparació
de la Jornada Mundial de Colònia, que ja des d’ara us invito a esguardar
amb entusiasme responsable i afectiu. La Verge de Natzaret, com a Mare
atenta i pacient, modelarà en vosaltres un cor contemplatiu i us
ensenyarà a fixar l’esguard en Jesús perquè, en aquest
món que passa, sigueu profetes del món que mai no mor.
Amb afecte us imparteixo una benedicció
especial, que us acompanyi en el vostre camí.
El Vaticà, 22 de febrer de
2004
JOAN PAU II