Textos: Parròquia
Altres documents

Roma 2000

Premissa

1. Quin tipus de reflexió? 
Per què ara? · L'era de les comunicacions · El context cultural · El New Age i la fe catòlica · Un repte positiu

2. L’espiritualitat New Age: una visió panoràmica 
Quina és la novetat del New Age? · Què pretén oferir el New Age? · Encant: s’ha de ser un àngel · Harmonia i comprensió: bones vibracions · Salut: una vida daurada · Unitat integral: un viatge màgic i misteriós · Els principis fonamentals del pensament New Age · Una resposta global en un temps de crisi · La matriu essencial del pensament New Age · Temes centrals del New Age · Què diu el New Age a propòsit... de la persona humana, de Déu, del món? · «Habitants del mite més que de la història»?: New Age i cultura · Per què el New Age ha tingut un èxit tan ràpid i s’ha difós amb tanta eficàcia?

3. New Age i espiritualitat cristiana 
El New Age com a espiritualitat · Narcisisme espiritual? · El Crist Còsmic · Mística cristiana i mística New Age · El «déu interior» i la «teosi»

4.  El New Age i la fe cristiana cara a cara 

5.  Jesucrist ens ofereix l'aigua de la vida 

6.  Punts a tenir en compte 
Necessitat d’una guia i d’una formació sòlida · Passos concrets

7.  Apèndix 
Algunes formulacions breus de les idees del New Age · Glossari seleccionat · Llocs clau del New Age

8.  Recursos
Documents del Magisteri de l’Església catòlica · Estudis cristians

9.  Bibliografia general 
Alguns llibres del New Age · Obres històriques, descriptives i analítiques

Document sencer: en italià · en anglès
 

PREMISSA

Aquest estudi s’ocupa del fenomen complex del New Age que influeix molts aspectes de la cultura contemporània. 

L’estudi és un informe provisional. És el fruit de la reflexió comuna del Grup d’Estudi sobre els Nous Moviments Religiosos, integrat per membres del staff de diversos dicasteris de la Santa Seu: els consells pontificis de la Cultura i per al Diàleg Interreligiós (que han estat els redactors principals d’aquest projecte), la Congregació per l'Evangelització dels pobles i el Consell Pontifici per la Promoció de la Unitat dels Cristians. 

Aquestes reflexions s’adrecen sobretot als qui estan compromesos en la pastoral, per tal que estiguin en disposició d’explicar de quina manera el moviment New Age difereix de la fe cristiana. Aquest estudi invita els lectors a ser conscients de la manera com la religiositat New Age s’adreça a la fam espiritual dels homes i de les dones del nostre temps. Cal reconèixer que l'atracció que la religiositat New Age exerceix sobre alguns cristians és deguda en part a la manca d’una atenció seriosa en les pròpies comunitats als temes que realment formen part de la síntesi catòlica, com és ara la importància de la dimensió espiritual de l’home i la seva integració amb el conjunt de la vida, la cerca d’un significat per aquesta, el lligam entre els éssers humans i la resta de la creació, el desig d’un canvi personal i social, i el refús d’una visió racionalista i materialista de la humanitat. 

Aquesta publicació reclama l'atenció sobre la necessitat de conèixer i comprendre el New Age com a corrent cultural, com també sobre la necessitat que els catòlics coneguin l’autèntica doctrina i espiritualitat catòlica per valorar correctament els temes d’aquest corrent. Els primers dos capítols presenten el New Age com una tendència cultural de molts aspectes i ofereixen una anàlisi dels fonaments del seu pensament. Del capítol tercer en endavant és donen algunes indicacions per a una recerca sobre aquest moviment per comparació del missatge cristià. S’hi inclouen també alguns suggeriments de naturalesa pastoral. 

Qui vulgui aprofundir l’estudi del New Age en trobarà referències útils a l’apèndix. És desitjable que aquesta obra sigui un estímul per a estudis ulteriors que s’adaptin a diversos contextos culturals. També es fixa l’objectiu de promoure el discerniment per als qui cerquen punts de referència segurs per una vida de més plenitud. Estem veritablement convençuts que a molts dels nostres contemporanis que busquen alguna cosa, nosaltres els podem descobrir una autèntica set de Déu. Com ha afirmat el Papa Joan Pau II en adreçar-se a un grup de bisbes dels Estats Units: «els pastors s’han de preguntar honestament si han prestat prou atenció a la set del cor humà de veritable “aigua viva” que només Crist, el nostre Redemptor, ens pot donar (cf. Jn 4,7-13). Com Ell, nosaltres hem d’insistir “en la dimensió espiritual de la fe, en la frescor eterna del missatge evangèlic i en la seva capacitat de transformar i renovar aquells qui l’accepten» (AAS 86/4, 330).
 

1. QUIN TIPUS DE REFLEXIÓ? 

Les reflexions següents volen ser una guia per als catòlics compromesos en la predicació de l’Evangeli i en l’ensenyament de la fe a tots els nivells en el si de l’Església. Aquest document no intenta oferir una sèrie de respostes completes als nombrosos interrogants suscitats pel New Age o per altres signes contemporanis de l’eterna recerca humana de felicitat, significat i salvació. És una invitació a comprendre aquest corrent cultural i a comprometre’s en un diàleg autèntic amb tots els qui estan influenciats pel seu pensament. El document guia els qui estan compromesos en la pastoral a comprendre i a respondre a l’espiritualitat New Age, ja sigui il·lustrant-se els punts en què aquesta espiritualitat contrasta amb la fe catòlica, ja sigui rebutjant les posicions exposades pels pensadors New Age en oposició a la fe cristiana. El que es demana als cristians és, sobretot, una fonamentació ferma en la pròpia fe. Sobre aquesta base sòlida, es pot edificar una vida que respongui positivament a l’exhortació continguda a la Primera Carta de sant Pere: «estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança. Però feu-ho suaument i amb respecte, mantenint la rectitud de consciència» (1Pe 3, 15 i seg.). 

1.1. Per què ara? 

L'inici del tercer mil·lenni no s’esdevé tan sols dos mil anys després del naixement de Jesús, sinó també en un moment en què els astròlegs creuen que l'Edat dels Peixos, que és com coneixen l’era cristiana, arriba al seu terme. El moviment New Age pren el nom de l’imminent Edat astrològica de l’Aquari. El New Age és una de les nombroses explicacions del significat d’aquest moment històric que bombardegen la cultura contemporània (particularment l’occidental) i és difícil delimitar clarament què és coherent i què no ho és amb el missatge cristià. Per això, sembla que aquest és el moment just per fer una valoració, des de l’òptica cristiana, del pensament del New Age i del moviment New Age en conjunt. S’ha dit, bastant correctament, que avui moltes persones oscil·len entre certesa i incertesa, especialment pel que fa a la seva pròpia identitat.1 Alguns opinen que la religió cristiana és patriarcal i autoritària, que les institucions polítiques són incapaces de millora el món i que la medicina oficial (al·lopàtica) no aconsegueix guarir eficaçment les persones. El fet que aquells que adés eren elements centrals de la societat ara siguin percebuts com a no dignes de confiança o privats d’autèntica autoritat ha creat un clima en el qual les persones miren al seu interior, en si mateixes, a la recerca de sentit i de força. També s’adrecen a institucions alternatives, en l’esperança que puguin satisfer les seves necessitats més profundes. La vida caòtica o desestructurada de les comunitats alternatives dels anys setanta ha fomentat que es busqui disciplina i estructures que són evidentment els elements clau dels moviments «místics», tan populars. El New Age és atractiu sobretot perquè molt del que ofereix satisfà les aspiracions, sovint no satisfetes per les institucions oficials. 

Si bé gran part del New Age és una reacció a la cultura contemporània, per molts aspectes n’és fill. El Renaixement i la Reforma van plasmar l'individu occidental modern, que s’ha alliberat dels fardells exteriors com l'autoritat merament extrínseca i la tradició. Les persones cada vegada tenen menys necessitat de «formar part» d’institucions (i tanmateix la solitud és una veritable plaga de la vida moderna) i no senten poc inclinats a sotmetre’s a judicis «oficials». Amb aquest culte de l’home, la religió és reconduïda a l’esfera íntima, la qual cosa prepara el terreny per una celebració de la sacralitat d’un mateix. Per aquest motiu, el New Age comparteix molts dels valors que propugna la cultura empresarial i «l’evangeli de la prosperitat» (del qual parlarem tot seguit: secció 2.4) i també la cultura consumista, la influència de la qual es manifesta en el nombre creixent de persones que consideren que és possible combinar el cristianisme i el New Age, prenent de cada un d’ells el millor que tenen.2 És bo recordar que algunes desviacions internes del cristianisme han anat més enllà del teisme tradicional, acceptant un gir unilateral vers un mateix i això ha provocat una confusió de perspectives. És important observar que, en algunes pràctiques del New Age, Déu és reduït a la funció de promoure el desenvolupament de l’individu. 

El New Age atreu persones imbuïdes pels valors de la cultura moderna. La llibertat, l'autenticitat, l'autonomia i d’altres valors semblants són considerats sagrats. Fascina a tots els qui tenen problemes amb la societat patriarcal. «No reclama més fe que anar al cinema»3 i en canvi pretén satisfer les aspiracions espirituals de les persones. Aquí es planteja una qüestió central: què s’entén per espiritualitat en un context New Age? La resposta desvela algunes diferències entre la tradició cristiana i molt del que es pot anomenar New Age. Algunes versions del New Age exploten les forces de la naturalesa i cerquen d’entrar en comunicació amb un altre món per descobrir el destí dels individus, ajudant-los a sintonitzar en la freqüència justa per extreure el millor de si mateixos i de les circumstàncies. En la majoria dels casos, això és totalment fatalista. En canvi, el cristianisme és una invitació a mirar fora d’un mateix i més enllà, al «Nou Advent» de Déu que ens crida a viure el diàleg d'amor.4

1.2. L'era de les comunicacions 

Als darrers anys, la revolució tecnològica en les comunicacions ha creat una situació del tot nova. La facilitat i la velocitat amb què, al nostre temps, les persones es poden comunicar, constitueixen una de les raons per les quals el New Age ha aconseguit reclamar l'atenció de persones de totes les edats i de totes les formacions, hi ha confós també molts seguidors de Crist, que no estan segurs de què es tracta. Internet, de manera particular, exerceix una influència enorme, sobretot entre els joves, que consideren que és una manera amb què congenien i que els fascina alhora d’adquirir informacions. Tanmateix, és un vehicle mutant d’equívocs sobre moltíssims aspectes de la religió: no tot el que s’hi titlla de «cristià» o «catòlic» reflecteix fidelment els ensenyaments de l’Església catòlica i, en canvi, hi ha una notable difusió de les fonts del New Age que van des del més seriós al més faceciós. Les persones tenen necessitat, i amb raó, d’informacions fiables sobre les diferències entre el cristianisme i el New Age. 

1.3. El context cultural 

Examinant moltes tradicions New Age, de seguida es veu clar que, de fet, hi ha poca cosa nova. El nom sembla que es va difondre a través dels Rosa Creu i la Maçoneria, als temps de les revolucions francesa i americana, però la realitat a què fa referència és una variant contemporània de l’esoterisme occidental. Aquest s’inspira en els grups gnòstics que van sorgir als primes anys del cristianisme i que van adquirir importància a Europa en el període de la Reforma. Es va desenvolupar paral·lelament a les visions científiques del món i va adquirir una justificació racional als segles XVIII i XIX. S’ha caracteritzat pel rebuig progressiu d’un Déu personal i per centrar-se en altres entitats, que sovint fan d’intermediàries entre Déu i l’home en el cristianisme tradicional, les quals adapta de formes cada vegada més originals i n'introdueix d’altres. Una forta tendència de la cultura occidental moderna, que ha permès la introducció de les idees New Age, és l'acceptació general de la teoria evolucionista de Darwin. Aquesta, juntament amb l'atenció que s’ha prestat a poders espirituals amagats o a forces de la natura, ha constituït l’espina dorsal de molts aspectes del que ara es coneix com a teoria del New Age. Fonamentalment, si el New Age ha tingut un gran èxit és perquè la seva visió del món ja era àmpliament acceptada. El terreny havia estat adobat pel desenvolupament i la difusió del relativisme i l'antipatia o la indiferència vers la fe cristiana. A més, s’ha encetat un encès debat sobre una possible definició del New Age com a fenomen postmodern. L'existència i el fervor del pensament i de la pràctica New Age testimonien les aspiracions insadollables de l’esperit humà cap a la transcendència i el sentit religiós, que no és tan sol un fenomen cultural contemporani, sinó que ja era evident en el món antic tant cristià com pagà. 

1.4. El New Age i la fe catòlica 

Bo i admetent que la religiositat New Age respon d’alguna manera a les aspiracions legitimes de la naturalesa humana, cal reconèixer que això ho intenta fer oposant-se sempre a la revelació cristiana. Especialment a la cultura occidental, la fascinació que exerceixen enfocaments «alternatius» a l’espiritualitat és molt forta. D’una banda, entre els catòlics s’han difós noves formes d’afirmació psicològica de l’individu, àdhuc en els centres de recés, en els seminaris i en els instituts de formació per a religiosos. D’altra banda, la nostàlgia i la curiositat creixents per la saviesa i els rituals antics expliquen l'àmplia difusió de l’esoterisme i del gnosticisme. Moltes persones se senten atretes particularment per tot el que és conegut, erròniament o encertadament, com a espiritualitat «celta»,5 o per les religions dels pobles antics. Molts llibres i cursos sobre espiritualitat i sobre les religions antigues o orientals formen part d’una tasca en forta expansió i sovint són etiquetats amb el terme New Age per motius comercials. Tanmateix, les relacions amb aquestes religions no sempre són clars i sovint són negats. 

Un discerniment cristià adequat del pensament i de la pràctica New Age no pot deixar de reconèixer que, com en el gnosticisme dels segles II i III, aquest representa una mena de compendi de posicions que l’Església ha identificat com a heterodoxes. Joan Pau II adverteix sobre el «ressorgiment de les antigues idees gnòstiques en la forma de l’anomenat New Age. No es pot suposar que això comporti una renovació de la religió, sinó que és només una nova manera de practicar la gnosi, és a dir, aquella actitud de l’esperit que, en nom d’un coneixement profund de Déu, acaba per estrafer-ne la Paraula amb paraules que només són humanes. La gnosi mai no s’ha apartat del terreny del cristianisme, sinó que sempre hi ha conviscut, a vegades sota la forma d’un corrent filosòfic, més sovint amb modalitats religioses o parareligioses, en un clar contrast, per bé que no declarat, amb el que és essencialment cristià».6 Se’n pot veure un exemple en l'eneagrama, l’instrument per a l’anàlisi del caràcter segons nous tipus, el qual, quan s’utilitza com a mitjà de creixement espiritual, introdueix una certa ambigüitat en la doctrina i en la vida de la fe cristiana. 

1.5. Un repte positiu 

La fascinació del New Age no es pot infravalorar. Quan el coneixement del contingut de la fe cristiana és feble, es pot sostenir, erròniament, que la religió cristiana no inspira una espiritualitat profunda i s’és temptat de cercar-la en un altre lloc. És cert que alguns consideren que el New Age ja és un fenomen del passat i parlen del «Next Age».7 Es refereixen a una crisi que es va començar a manifestar als Estats Units d'Amèrica als primers anys noranta, però admeten que, concretament fora del món de parla anglesa, aquesta «crisi» es podria produir més tard. Sigui com sigui, les llibreries, les emissores radiofòniques i l’estol de grups d’autoajuda sorgits en moltes ciutats i ciutadans occidentals, sembla que expliquen una història diversa. Sembla que, almenys de moment, el New Age encara estigui molt viu i una part integrant de l’actual escenari cultural. 

L’èxit del New Age llança un repte a l’Església. Les persones senten que la religió cristiana no els ofereix –o potser no els ha donat mai– allò que necessiten realment. La cerca que sovint porta les persones fins al New Age és un desig autèntic d’espiritualitat més profunda, d’una cosa que els toqui el cor, i d’una manera que doni sentit a un món confús i sovint alienant. Hi ha un to positiu en la crítiques que el New Age fa del «materialisme de la vida quotidiana, de la filosofia i també de la medicina i la psiquiatria; del reduccionisme que refusa de prendre en consideració les experiències religioses i sobrenaturals; de la cultura industrial de l’individualisme desenfrenat, que palesa l'egoisme i no es preocupa dels altres, del futur i de l’ambient».8 El problema que planteja el New Age són les respostes alternatives que dóna a les preguntes existencials. Si l’Església no vol ser acusada de no atendre els desigs de les persones, els seus membres han de fer dues coses: consolidar encara amb més fermesa els fonaments de la pròpia fe i escoltar la crida, sovint silenciosa, que neix del cor de les persones i que, si no és escoltada per l’Església, els porta a altres llocs. Cal exhortar els fidels a unir-se més íntimament a Jesucrist per estar preparats per seguir-lo, ja que Ell és l’autèntic camí vers la felicitat, la veritat sobre Déu i la plenitud de vida per a tots els homes i per a totes les dones que volen respondre al Seu amor. 
 

2. L’ESPIRITUALITAT NEW AGE: UNA VISIÓ PANORÀMICA 

Els cristians en moltes societats occidentals, i cada vegada més sovint també en altres parts del món, entren en contacte amb aspectes diversos del fenomen conegut com a New Age. Molts d’ells volen esbrinar quina és la millor manera d’apropar-se a quelcom que fascina però que alhora és complex, relliscós i a vegades irritant. Aquestes reflexions constitueixen un intent d’ajudar els cristians a fer dues coses: 

– Identificar els elements del desenvolupament de la tradició New Age; 
– Indicar quins aspectes estan en contradicció amb la revelació cristiana.

Aquesta és una resposta pastoral a un repte actual que no pretén ni tan sols fer una llista exhaustiva dels fenòmens del New Age, ja que en resultaria un volum molt pesat i aquesta informació es pot robar ja en altres fonts. Tanmateix, és essencial cercar de copsar el New Age correctament per tal de valorar-lo amb serenor i evitar de fer-ne una caricatura. Seria desconsiderat i fals afirmar que tot el que està vinculat al New Age és just o erroni. Tanmateix, atesa la visió subjacent en la religiositat New Age, en conjunt és difícil de conciliar-lo amb la doctrina i l’espiritualitat cristianes. 

El New Age no és un moviment en el sentit que normalment s’atribueix a l’expressió «nou moviment religiós» i no és tampoc allò que s’entén habitualment amb els termes de «culte» i «secta». És transversal a les cultures i present en diversos fenòmens com ara la musica, el cinema, els seminaris, els grups d’estudi, els recessos, les teràpies i moltes altres activitats i esdeveniments i, per això, és molt més difús i informal, per bé que alguns grups religiosos o parareligiosos incorporen conscientment elements New Age. Segons alguns, aquest corrent ha estat una font d’idees per a diverses sectes religioses i parareligioses.9 El New Age no és un moviment únic o uniforme, sinó més aviat una xarxa de llargues malles de practicants que comparteixen el fet de pensar globalment i actuar localment. Els qui formen part d’aquesta xarxa no en coneixen necessàriament els altres components i rarament se’ls troben, o potser mai. Per tal d’evitar la confusió que es pot derivar de l'ús del terme «moviment», alguns es refereixen al New Age com a un «milieu»10 o un «culte a qui escolta» (audience cult).11 Tanmateix, també s’ha destacat que «és un corrent de pensament molt coherent»,12 un repte deliberat a la cultura moderna. Es tracta d’una estructura sincrètica que incorpora molts elements diversos i que permet a les persones de compartir interessos o lligams en graus molt diversos i amb diferents nivells de compromís. Moltes tendències, pràctiques i comportaments que d’alguna manera formen part del New Age són, de fet, part d’un reacció profunda, fàcilment identificable, contra la cultura dominant; així, en aquest sentit, el terme «moviment» no està del tot fora de lloc. Això es pot aplicar al New Age en el mateix sentit que s’aplica a d’altres grans moviments socials, com els que hi ha a favor dels drets civils o de la pau. Com aquests últims, precisament, el New Age constitueix un estol sorprenent de persones compromeses amb els fins principals del moviment, però molt diferents en la manera d’implicar-s’hi i de comprendre’n algunes qüestions particulars. 

L’expressió «religió del New Age» encara és més controvertida; per això és millor d’evitar-la, per bé que el New Age és sovint una resposta a interrogants i necessitats de caràcter religiós i que exerceix la seva fascinació sobre persones que cerquen de descobrir i redescobrir una dimensió espiritual en la pròpia vida. La opció d’evitar l’expressió «religió del New Age» de cap manera no vol posar en dubte el caràcter autèntic de la cerca de significat i de sentit en la vida per part d’aquestes persones, sinó tan sols respectar el fet que molts, en l’àmbit d’aquest moviment, fan una distinció acurada entre «religió» i «espiritualitat». Molts han rebutjat la religió organitzada perquè opinen que no ha aconseguit satisfer les seves necessitats i justament per aquest motiu s’han adreçat a altres llocs per trobar «espiritualitat». A més, en el New Age és fonamental la convicció que el temps de les religions particulars s’ha acabat i, per tant, referir-s’hi com a una religió seria contrari a la seva manera de concebre’s. Tot amb tot, és bastant correcte situar el New Age en el context més ampli de la religiositat esotèrica, la fascinació de la qual continua augmentar.13

Aquest text planteja un problema de fons. És un intent de comprendre i de valorar una cosa que és fonamentalment una exaltació de la riquesa de l’experiència humana. Per tant, és destinat a suscitar critiques pel fet que no aconsegueixi fer justícia a un moviment cultural l’essència del qual és justament infringir els que es consideren els límits augusts del discurs racional. Tanmateix, intenta ser una invitació a tots els cristians perquè es prenguin seriosament el New Age i, com a tal, demana als seus lectors que entrin en un diàleg crític amb les persones que segueixin punts de vista molt diversos per afrontar la mateixa realitat. 

L'eficàcia pastoral de l’Església en el tercer mil·lenni depèn, en gran manera, de la preparació de proclamadors eficaços del missatge evangèlic. El que segueix és una resposta a les dificultats expressades per molts a l’hora d'afrontar el complex i relliscós fenomen del New Age. És un intent de comprendre què és el New Age i d’identificar les preguntes per a les quals diu que té respostes i solucions. Hi ha alguns llibres òptims i d’altres estudis que n’investiguen tot el fenomen o n’expliquen amb detall alguns dels aspectes concrets. Algunes d’aquestes obres s’esmenten a l’apèndix. En tot cas, aquestes no sempre contenen el discerniment necessari d’acord amb la fe cristiana. Aquest text es fixa l’objectiu d’ajudar els catòlics a trobar una clau de lectura dels principis bàsics que hi ha darrere del pensament New Age, per tal que puguin fer una valoració cristiana dels elements del New Age en què es trobin. Cal dir que a moltes persones no els agrada el terme New Age i consideren que l'expressió «espiritualitat alternativa» és més correcta i menys restrictiva. També és cert que molts dels fenòmens esmentats en aquest document no porten cap etiqueta, però es presumeix, per mor de la brevetat, que els lectors hi reconeixeran un fenomen o un conjunt de fenòmens que, amb raó, es poden relacionar amb el moviment cultural general conegut sovint amb el nom de New Age.

2.1. Què hi ha de nou en el New Age? 

Per a molts, el terme “New Age” es refereix a un moment decisiu de la història. Segons els astròlegs, vivim en l’Era dels Peixos, que ha estat dominada pel cristianisme i que serà reemplaçada per la Nova Era de l’Aquari al començament del tercer mil·lenni.14 L’Era de l’Aquari adquireix una importància enorme en el moviment del New Age, sobretot per l’influx de la teosofia, l’espiritisme i l’antroposofia, i dels seus antecedents esotèrics. Els qui subratllen l’imminent canvi del món expressen sovint el desig d’aquest canvi, no tant en el món mateix com en la nostra cultura, en la manera de relacionar-nos amb el món. Això és especialment evident en els qui fan èmfasi en la idea d’un nou paradigma de vida. És un enfocament atractiu, ja que en algunes de les seves manifestacions els homes no són espectadors passius, sinó que fan un paper actiu en la transformació de la cultura i en la creació d’una nova consciència espiritual. En altres manifestacions, s’atribueix més poder a la progressió inevitable dels cicles naturals. En qualsevol cas, l’Era de l’Aquari és una visió, no una teoria. Però el New Age és una tradició àmplia que incorpora moltes idees sense vinculació explícita amb el canvi de l’Era dels Peixos a l’Era de l’Aquari. Entre elles hi ha visions moderades, però molt generalitzades, d’un futur en el qual hi haurà una espiritualitat planetària al costat de les religions individuals, institucions polítiques planetàries que completaran les locals, entitats econòmiques globals més participatives i democràtiques, una importància més gran de les comunicacions i l’educació, un enfocament mixt de la salut que combinarà la medicina professional i l’autoguariment, una comprensió del jo més andrògina, i formes d’integrar la ciència, la mística, la tecnologia i l’ecologia. Una vegada més, això demostra el desig profund d’una existència satisfactòria i saludable per a la raça humana i per al planeta. Entre les tradicions que conflueixen en el New Age es poden enumerar: les antigues pràctiques ocultes d’Egipte, la càbala, el gnosticisme cristià primitiu, el sufisme, les tradicions dels druides, el cristianisme cèltic, l’alquímia medieval, l’hermetisme renaixentista, el budisme zen, el ioga, etc.15

En això consisteix la “novetat” del New Age. És un “sincretisme d’elements esotèrics i seculars”.16 Es vincula a la percepció, àmpliament difosa, que el temps ja està preparat per a un canvi fonamental dels individus, la societat i el món. Hi ha diverses expressions de la necessitat de canvi: 

– de la física mecanicista de Newton a la física quàntica; 
– de l’exaltació de la raó de la modernitat a una valoració del sentiment, l’emoció i l’experiència (descrita sovint com un desplaçament del pensament racional del “cervell esquerre” al pensament intuïtiu del “cervell dret”); 
– d’un domini de la masculinitat i el patriarcat, a una celebració de la feminitat en els individus i en la societat. 

En aquest context, s’empra sovint el terme “canvi de paradigma” (paradigm shift). De vegades, es pressuposa clarament que aquest canvi no tan sols és desitjable, sinó inevitable. El rebuig a la modernitat, subjacent a aquest desig de canvi, no és nou. Més aviat es pot descriure com «un restabliment o “revival” modern de les religions paganes amb una barreja d’influxos tant de les religions orientals com de la psicologia, la filosofia, la ciència i la contracultura modernes, desenvolupades als anys cinquanta i seixanta».17 El New Age no és sinó un testimoni d’una revolució cultural, una reacció complexa enfront de les idees i els valors dominants en la cultura occidental, malgrat que la seva crítica idealista és, paradoxalment, típica de la cultura que critica. 

Cal dir algunes paraules sobre la idea de canvi de paradigma. La va popularitzar Thomas Kuhn, historiador americà de la ciència, que va concebre el paradigma com “la constel·lació sencera de creences, valors, tècniques, etc., compartits pels membres d’una comunitat determinada”.18 Quan es produeix un desplaçament d’un paradigma a un altre, es tracta d’una transformació en bloc de la perspectiva més que d’un desenvolupament gradual: en realitat, és una revolució. Kuhn va posar en relleu que els paradigmes rivals són incommensurables i no poden coexistir. Per això, afirmar que un canvi de paradigma en l’àmbit de la religió i de l’espiritualitat és simplement una manera nova de formular les creences tradicionals constitueix un error. El que succeeix en realitat és un canvi radical de cosmovisió, que posa en dubte no tan sols el contingut, sinó també la interpretació fonamental de la visió anterior. Potser l’exemple més clar de tot això, pel que fa a la relació entre el New Age i el cristianisme, és la reelaboració de la vida i del significat de Jesucrist. És impossible reconciliar aquestes dues visions.19

Resulta clar que la ciència i la tecnologia han estat incapaces de complir les seves antigues promeses, raó per la qual els homes han retornat a l’àmbit espiritual en recerca de significat i d’alliberament. Tal com ara el coneixem, el New Age és el resultat de la recerca de quelcom de més humà i més bell enfront de l’experiència opressora i alienant de la vida en la societat occidental. Els seus primers exponents, disposats a estendre l’abast d’aquesta recerca, li van donar un enfocament molt eclèctic. Podria ser un dels signes del “retorn a la religió”, però per descomptat no és un retorn a les doctrines i als credos cristians ortodoxos. Els primers símbols d’aquest “moviment” que es van introduir en la cultura occidental van ser el conegut festival de Woodstock, a l’estat de Nova York, en 1969, i el musical Hair, que va exposar els principals temes del New Age en la seva cançó emblemàtica “Aquarius”.20 Però això era tan sols la punta d’un iceberg les veritables dimensions del qual s’han pogut percebre només en una època relativament recent. L’idealisme dels anys 1960 i 1970 encara sobreviu en alguns sectors. Però ara ja no són els adolescents els qui hi estan implicats principalment. Els vincles amb la ideologia política d’esquerres s’han esvaït i les drogues psicodèliques ja no tenen la importància d’aleshores. Han succeït tantes coses des de llavors que tot això ja no és revolucionari. Les tendències “espirituals” i “místiques” que abans es limitaven a la contracultura, avui dia formen part arrelada de la cultura dominant i afecten facetes tan distintes de la vida com la medicina, la ciència, l’art i la religió. La cultura occidental està ara imbuïda d’una consciència política i ecològica més generalitzada, i tot aquest desplaçament cultural ha tingut una repercussió enorme en els estils de vida de les persones. Alguns han suggerit que el “moviment” New Age és precisament aquest gran canvi cap al que es considera “un gènere de vida notablement millor”.21

2.2. Què pretén oferir el New Age? 

2.2.1. Encant: cal ser un àngel

Un dels elements més comuns de l’espiritualitat New Age és la fascinació per les manifestacions extraordinàries i, en particular, pels éssers paranormals. Les persones reconegudes com a mèdiums asseguren que la seva personalitat és posseïda per una altra entitat durant el trànsit, un fenomen New Age conegut com a channeling (canalització), en el qual el mèdium pot perdre el control del seu cos i de les seves facultats. Algunes persones que han estat testimonis d’aquests esdeveniments no dubtarien a admetre que les manifestacions són efectivament espirituals, però no procedeixen de Déu, malgrat el llenguatge d’amor i de llum que se sol emprar se gairebé sempre... Probablement sigui més correcte referir-s’hi com una forma contemporània d’espiritisme, més que una espiritualitat en sentit estricte. Altres amics i consellers del món de l’esperit són els àngels (que s’han convertit en centre d’un nou negoci de llibres i imatges). Quan en el New Age es parla d’àngels, es fa de manera poc sistemàtica, ja que les distincions en aquest àmbit no sempre es consideren útils, sobretot si són massa precises, perquè “hi ha molts nivells de guies, entitats, energies i éssers en cada vuitena de l’univers... Són allà perquè els escullis i els triïs segons els teus propis mecanismes d’atracció-repulsió”.22 Aquests éssers espirituals de vegades són invocats de manera “no religiosa” com una ajuda per a la relaxació, amb vista a millorar la presa de decisions i el control de la pròpia vida personal i professional. Una altra experiència New Age, que asseguren posseir alguns que s’autodefineixen com a “místics”, consisteix en la fusió amb alguns esperits que ensenyen per mitjà de persones concretes. Alguns esperits de la naturalesa són descrits com energies potents que existeixen en el món natural i també en els “nivells interiors”, és a dir, aquells als quals s’accedeix mitjançant l’ús de rituals, drogues i d’altres tècniques per arribar a estats de consciència alterats. Està clar que, almenys en teoria, el New Age sovint no reconeix cap autoritat espiritual més enllà de l’experiència personal interior. 

2.2.2. Harmonia i comprensió: bones vibracions 

Fenòmens tan diversos com el Jardí de Findhorn i el Feng Shui23 representen una diversitat d’estils que il·lustren la importància d’estar en sintonia amb la naturalesa i el cosmos. En el New Age no hi ha cap distinció entre el bé i el mal. Les accions humanes són fruit de la il·luminació o de la ignorància. D’aquí que no puguem condemnar a ningú, i que ningú tingui necessitat de perdó. Creure en l’existència del mal només pot crear negativitat i temor. La resposta a la negativitat és l’amor. Però no del tipus que s’ha de traduir en accions; és més una qüestió d’actituds mentals. L’amor és energia, una vibració d’alta freqüència; el secret de la felicitat i de la salut consisteix a sintonitzar amb la gran cadena de l’ésser, de trobar-hi el propi lloc. Els mestres i les teràpies New Age afirmen que ofereixen la clau per trobar les correspondències entre tots els elements de l’univers, de manera que hom pugui modular la tonalitat de la seva vida i estar en harmonia absoluta amb els altres i amb tot el que l’envolta, si bé el rerefons teòric varia entre els uns i els altres.24

2.2.3. Salut: una vida daurada 

La medicina formal (al·lopàtica) tendeix actualment a limitar-se a guarir mals aïllats, concrets, i no aconsegueix una visió de conjunt de la salut de la persona: això ha provocat sovint una insatisfacció ben comprensible. La popularitat de les teràpies alternatives ha augmentat molt perquè asseguren entendre la persona en la seva totalitat i es dediquen a sanar més que a guarir. Com és sabut, la sanitat holística se centra en el paper important que té la ment en la curació física. Es diu que la connexió entre els aspectes espirituals i físics de la persona es troba en el sistema immunològic o en el sistema chakra hindú. Des de la perspectiva New Age, la malaltia i el sofriment procedeixen d’una actuació contra la naturalesa. Quan s’està en sintonia amb la naturalesa, cap esperar una vida més saludable i fins i tot una prosperitat material. Segons alguns sanadors del New Age, en realitat no hauríem de morir. El desenvolupament del nostre potencial humà ens posarà en contacte amb la nostra divinitat interior i amb aquelles parts del nostre jo alienades o suprimides. Això es revela sobretot en els estats de consciència alterats (Alterated States of Consciousness, ASC), induïts per les drogues o per diverses tècniques d’expansió de la ment, particularment en el context de la “psicologia transpersonal”. Se sol considerar el xaman com l’especialista dels estats de consciència alterats, com aquell que és capaç d’intervenir entre els regnes transpersonals dels déus i els esperits i el món dels humans. 

Hi ha una notable varietat d’enfocaments que promouen la salut holística, alguns derivats d’antigues tradicions culturals, d’altres relacionats amb les teories psicològiques desenvolupades a Esalen als anys 1960-1970. La publicitat relacionada amb el New Age cobreix un ampli espectre de pràctiques, com ara l’acupuntura, el biofeedback, la quiropràctica, la quinesiologia, l’homeopatia, la iridologia, el massatge i diversos tipus de bodywork (com l’ergonomia, el Feldenkrais, la reflexologia, el rolfing, el massatge de polaritat, el tacte terapèutic, etc.), la meditació i la visualització, les teràpies nutricionals, el guariment psíquic, diversos tipus de medicina a base d’herbes, el guariment mitjançant cristalls (cristal·loteràpia), metalls (metal·loteràpia), música (musicoteràpia) o colors (cromoteràpia), les teràpies de reencarnació i, finalment, els programes en dotze passos i els grups d’autoajuda.25 Es diu que la font del guariment està a dins de nosaltres mateixos, que la podem atènyer quan estem en contacte amb la nostra energia interior o amb l’energia còsmica. 

Quan la salut inclou una prolongació de la vida, el New Age ofereix una fórmula oriental en termes occidentals. Originàriament, la reencarnació formava part del pensament cíclic hindú, basada en l’atman o nucli diví de la personalitat (més tard, el concepte de jiva), que es traslladava de cos a cos en un cicle de sofriment (samsara), determinat per la llei del karma, vinculat al comportament en les vides passades. L’esperança consisteix en la possibilitat de néixer en un estat millor o, definitivament, en l’alliberament de la necessitat de tornar a néixer. A diferència de la majoria de les tradicions budistes, el que vaga de cos a cos no és un ànima, sinó un continuum de consciència. En ambdues tradicions, la vida present està tancada en un procés còsmic potencialment infinit, sense fi, que inclou fins i tot els déus. A l’occident, després de Lessing, la reencarnació s’ha entès de manera molt més optimista, com un procés d’aprenentatge i de realització individual progressiva. L’espiritisme, la teosofia, l’antroposofia i el New Age veuen la reencarnació com una participació en l’evolució còsmica. Aquest enfocament postcristià de l’escatologia es considera com la resposta a les qüestions no resoltes per la teodicea i prescindeix del concepte d’infern. Quan l’ànima se separa del cos, els individus poden tornar la mirada cap a tota la seva vida fins aquest instant i quan l’ànima s’uneix al seu nou cos s’obté una visió anticipada de la fase següent de la vida. Hom pot accedir a les seves vides anteriors mitjançant els somnis i les tècniques de meditació.26 

2.2.4. Uniitat integral: un viatge màgic al misteri 

Una de les preocupacions centrals del moviment New Age és la recerca de la “totalitat”. Convida a superar totes les formes de “dualisme”, ja que aquestes divisions són un producte insalubre d’un passat menys il·luminat. Les divisions que segons els promotors del New Age s’han de superar inclouen la diferència real entre el Creador i la creació, la distinció real entre l’home i la naturalesa o entre l’esperit i la matèria, totes les quals són considerades erròniament com a formes de dualisme. Es dóna per descomptat que aquestes tendències dualistes estan basades, en definitiva, en les arrels judeocristianes de la civilització occidental, quan en realitat seria més encertat vincular-les al gnosticisme i, en particular, al maniqueisme. Considera la revolució científica i l’esperit del racionalisme modern culpables especialment de la tendència a fragmentar segons la qual les unitats orgàniques es poden reduir als seus components més petits i es poden explicar d’acord amb aquests últims, com també de la tendència a reduir l’esperit a la matèria, de manera que la realitat espiritual –inclosa l’ànima– es converteix en un mer “epifenomen” contingent de processos essencialment materials. En totes aquestes àrees, les alternatives New Age reben l’apel·latiu d’“holístiques”. L’holisme impregna tot el moviment New Age, des del seu interès per la salut holística fins a la recerca de la consciència unitiva, i des de la sensibilitat ecològica fins a la idea d’un “entramat” global. 

2.3. Principis fonamentals del pensament New Age 

2.3.1. Una resposta global en temps de crisi 

“Tant la tradició cristiana com la fe laica en el progrés il·limitat de la ciència van haver de plantar cara a una greu ruptura, que es va manifestar per primera vegada en les revoltes dels estudiants l’any 1968.”27 La saviesa de les velles generacions es va quedar, de sobte, sense significat i sense respecte, mentre s’esvaïa l’omnipotència de la ciència, de manera que l’Església “ha d’enfrontar una greu crisi en la transmissió de la fe a les generacions joves”.28 La pèrdua generalitzada de confiança en aquests antics pilars de la consciència i de la cohesió social ha anat acompanyada per un retorn inesperat de la religiositat còsmica, de rituals i creences que molts pensaven que havien estat suplantats pel cristianisme. Aquest perenne corrent esotèric subterrani, però, de fet no s’havia extingit mai. Però resultava nou, en el context occidental, l’auge de la popularitat de la religió asiàtica, sota la influència del moviment teosòfic de finals del segle XIX que “reflecteix la consciència creixent d’una espiritualitat global que incorpora totes les tradicions religioses existents”.29 

L’eterna qüestió filosòfica de la unitat i la multiplicitat té la seva forma moderna i contemporània en la temptació no només de superar una divisió indeguda, sinó fins i tot també la diferència i la distinció reals. La seva expressió més comuna és l’holisme, ingredient essencial del New Age i un dels principals signes dels temps en l’últim quart del segle XX. S’han esmerçat grans energies en l’esforç per superar la divisió en compartiments estancs característica de la ideologia mecanicista, però això ha provocat la submissió a un entramat global que adquireix una autoritat quasi-transcendental. Les seves implicacions més òbvies són el procés de transformació conscient i el desenvolupament de l’ecologia.30 La nova visió, objectiu de la transformació conscient, ha trigat a formular-se, i la seva aplicació pràctica es veu obstaculitzada per formes de pensament més antigues, que es consideren ancorades en l’statu quo. En canvi, ha tingut un gran èxit la generalització de l’ecologia com a fascinació per la naturalesa i resacralització de la terra, la Mare Terra o Gaia, gràcies al zel missioner característic dels “verds”. La raça humana en conjunt és l’agent executiu de la Terra, i l’harmonia i la comprensió que es requereixen per a una gestió responsable es van entenent de manera progressiva com una gestió global, amb una estructura ètica global. Es considera que la calor de la Mare Terra, la divinitat de la qual penetra tota la creació, satisfà la buidor entre la creació i el Pare Déu transcendent del judaisme i del cristianisme, i així s’elimina la possibilitat de ser jutjat per aquest últim. 

En aquesta visió d’un univers tancat, que conté “Déu” i d’altres éssers espirituals juntament amb nosaltres, es descobreix un panteisme implícit. És aquest un punt fonamental que impregna tot el pensament i l’actuació del New Age i que condiciona en endavant qualsevol altra valoració positiva que se’n faci com a tal o d’algun aspecte de la seva espiritualitat. Com a cristians creiem, per contra, que “l’home és essencialment una criatura i com a tal roman per sempre, de manera que mai no és possible una absorció del jo humà en el Jo diví”.31 

2.3.2. La matriu principal del pensament New Age 

La matriu essencial del pensament New Age s’ha de buscar en la tradició esotèrica teosòfica que va tenir tanta acceptació en els cercles intel·lectuals europeus dels segles XVIII i XIX. En particular, va tenir vigència en la francmaçoneria, l’espiritisme, l’ocultisme i la teosofia, que compartien una espècie de cultura esotèrica. En aquesta cosmovisió, l’univers visible i l’invisible estan vinculats per una sèrie de correspondències, analogies i influències entre el microcosmos i el macrocosmos, entre els metalls i els planetes, entre els planetes i les diverses parts del cos humà, entre el cosmos visible i els àmbits invisibles de la realitat. La naturalesa és un ésser viu, travessat per una xarxa de simpaties i antipaties, animat per una llum i un foc secret que els éssers humans tracten de controlar. Les persones poden establir contacte amb els móns superior o inferior mitjançant la seva imaginació (òrgan de l’ànima o esperit), o bé recorrent a mediadors (àngels, esperits, dimonis) o rituals. 

Les persones es poden iniciar en els misteris del cosmos, Déu, o el jo, per mitjà d’un itinerari espiritual de transformació. L’objectiu últim és la gnosi, la forma superior de coneixement, equivalent a la salvació. Implica una recerca de la més antiga i elevada tradició de la filosofia (que s’anomena, de forma inadequada, philosophia perennis) i de la religió (teologia primordial), doctrina secreta (esotèrica) que és la clau de totes les tradicions “exotèriques” accessibles a tots. Els ensenyaments esotèrics es transmeten de mestre a deixeble en un programa gradual d’iniciació. 

Alguns veuen l’esoterisme del segle XIX com quelcom totalment secularitzat. L’alquímia, la màgia, l’astrologia i altres elements de l’esoterisme tradicional s’havien integrat completament en aspectes de la cultura moderna, incloent-hi la recerca de les lleis causals, l’evolucionisme, la psicologia i l’estudi de les religions. La seva formulació més clara va arribar amb les idees d’Helena Blavatsky, una mèdium russa que, juntament amb Henry Olcott, va fundar la Theosophical Society a Nova York l’any 1875. Aquesta societat tenia per objecte fondre elements de les tradicions orientals i occidentals en una forma d’espiritisme evolucionista. Tenia tres objectius principals: 

1. “Formar un nucli de la fraternitat universal de la humanitat, sense distinció de raça, credo o color.” 
2. “Promoure l’estudi comparatiu de la religió, la filosofia i la ciència.”
3. “Estudiar les lleis desconegudes de la naturalesa i els poders latents de l’home.”

«El significat d’aquests objectius... hauria d’estar clar. El primer objectiu rebutja implícitament el “fanatisme irracional” i el “sectarisme” del cristianisme tradicional tal com el conceben els espiritistes i els teòsofs... El que no és immediatament evident en aquests objectius és que, per als teòsofs, la “ciència” significava les ciències ocultes, i la filosofia, l’occulta philosophia. O que, per a ells, les lleis de la natura eren d’índole oculta o psíquica i esperaven que la religió comparativa desvelés una “tradició primordial” modelada, en últim terme, a partir d’una philosophia perennis hermètica.»32 

Un component destacat dels escrits de Madame Blavatsky era l’emancipació de la dona, la qual cosa implicava un atac contra el Déu “masculí” del judaisme, del cristianisme i de l’Islam. Convidava a retornar a la deessa mare de l’hinduisme i a la pràctica de les virtuts femenines. Aquestes idees van continuar amb el guiatge d’Annie Besant, que se situava a l’avantguarda del moviment feminista. Actualment, la wicca (vegeu el terme al glossari de l’apartat n. 7) i l’“espiritualitat de les dones” continuen aquesta lluita contra el cristianisme “patriarcal”. 

En la seva obra The Aquarian Conspiracy (“La conspiració de l’Aquari”), Marilyn Ferguson va dedicar un capítol als precursors de l’Era de l’Aquari, que havien teixit una visió transformadora basada en l’expansió de la consciència i en l’experiència de la autotranscendència. Dos d’aquests precursors són el psicòleg americà William James i el psiquiatra suís Carl Gustav Jung. James va definir la religió com a experiència, no com a dogma, i va ensenyar que els éssers humans poden canviar les seves actituds mentals a fi de convertir-se en arquitectes del seu propi destí. Jung va posar en relleu el caràcter transcendent de la consciència i va introduir la idea de l’inconscient col·lectiu, una mena de dipòsit de símbols i records compartits amb persones de diverses èpoques i cultures diferents. Segons Wouter Hanegraaff, ambdós personatges van contribuir a la “sacralització de la psicologia”, que s’ha convertit en un element fonamental del pensament i de la pràctica del New Age. En efecte, Jung “no només va psicologitzar l’esoterisme, sinó que també va sacralitzar la psicologia, omplint-la dels continguts de l’especulació esotèrica. El resultat va ser un corpus de teories que permet parlar de Déu quan, en realitat, hom es vol referir a la pròpia psique, i parlar de la pròpia psique quan, en realitat, hom es vol referir al que és diví. Si la psique és “ment”, i Déu també és “ment”; per tant, parlar d’una cosa significa parlar de l’altra”.33 A l’acusació d’haver “psicologitzat” el cristianisme respon que “la psicologia és el mite modern i només podem entendre la fe en aquests termes”.34 Certament, la psicologia de Jung fa llum sobre molts aspectes de la fe cristiana, especialment sobre la necessitat d’enfrontar-se a la realitat del mal. Però les seves conviccions religioses són tan diferents al llarg de les diverses etapes de la seva vida, que la imatge de Déu que es desprèn és summament confusa. Un element central del seu pensament és el culte al sol, on Déu és l’energia vital (libido) de l’interior de la persona.35 Com va afirmar ell mateix “aquesta comparança no és un mer joc de paraules”.36 Aquest és “el déu interior” al qual es refereix Jung, la divinitat essencial que creia que existia en tot ésser humà. El camí fins a l’univers interior passa a través de l’inconscient i la correspondència del món interior amb l’exterior resideix en l’inconscient col·lectiu. 

La tendència a intercanviar la psicologia i l’espiritualitat la va continuar el moviment del potencial humà, que es va desenvolupar al final dels anys seixanta a l’Institut Esalen de Califòrnia. La psicologia transpersonal, fortament influïda per les religions orientals i per Jung, ofereix un camí contemplatiu en què la ciència es troba amb la mística. L’èmfasi en la corporeïtat, la recerca de mètodes per expandir la consciència i el conreu dels mites de l’inconscient col·lectiu esperonaven a buscar el “Déu interior” dins d’un mateix. Per realitzar el potencial propi calia anar més enllà de l’ego individual a fi de convertir-se en el déu que hom és en el més profund de si mateix. Això es podia portar a terme escollint la teràpia adequada: la meditació, les experiències parapsicològiques, l’ús de drogues al·lucinògenes. Tots aquests eren els camins per aconseguir “experiències culminants”, experiències “místiques” de fusió amb Déu i amb el cosmos. 

El símbol de l’Aquari, pres de la mitologia astrològica, es va arribar a convertir en l’expressió del desig d’un món radicalment nou. Els dos centres que constituïen el centre propulsor inicial del New Age (i que ho continuen essent, fins a cert punt) eren la Comunitat-Jardí de Findhorn, al nord-est d’Escòcia, i el Centre per al Desenvolupament del Potencial Humà d’Esalen, a Califòrnia, Estats Units. No obstant això, el que més fomenta la difusió del New Age és el desenvolupament d’una progressiva consciència global i la percepció creixent d’una crisi ecològica imminent. 

2.3.3. Temes centrals del New Age 

El New Age no és una religió pròpiament dita, però s’interessa pel que s’anomena “diví”. L’essència del New Age és la lliure associació de diverses activitats, idees i persones, a les quals es podria aplicar aquesta denominació. No existeix, en efecte, una sola articulació de doctrines semblant a la de les grans religions. Malgrat això, i tot i la gran varietat que presenta el New Age, existeixen alguns punts comuns: 

– el cosmos es vist com un tot orgànic; 
– està animat per una Energia, que també s’identifica amb l’Ànima divina o Esperit; 
– es creu en la mediació de diverses entitats espirituals: els éssers humans són capaços d’ascendir a esferes superiors invisibles i de controlar les seves pròpies vides més enllà de la mort; 
– es defensa l’existència d’un “coneixement perenne” que és previ i superior a totes les religions i cultures; 
– les persones segueixen mestres il·luminats... 

2.3.4. Què diu el New Age sobre... 

2.3.4.1. ...la persona humana? 

El New Age implica una creença fonamental en la perfectibilitat de la persona humana mitjançant una àmplia varietat de tècniques i teràpies (en contraposició amb la idea cristiana de cooperació amb la gràcia divina). Existeix una coincidència de fons amb la idea de Nietzsche que el cristianisme ha impedit la manifestació plena de la humanitat genuïna. En aquest context, la perfecció significa arribar a la pròpia realització segons un ordre de valors que nosaltres mateixos creem i que assolim amb les nostres pròpies forces: per aquest motiu, podem parlar d’un jo autocreador. Des d’aquesta òptica, hi ha una diferència més gran entre els humans tal com són ara i com seran quan hagin realitzat el seu potencial, que la que existeix actualment entre els humans i els antropoides. 

És útil distingir entre l’esoterisme, o recerca de coneixement, i la màgia, o ocultisme: aquesta última és un mitjà per obtenir poder. Alguns grups són alhora esotèrics i ocultistes. Al centre de l’ocultisme hi ha una voluntat de poder basada en el somni d’esdevenir diví. Les tècniques d’expansió de la ment tenen per objecte revelar a les persones el seu poder diví. Utilitzant aquest poder, preparen el camí per a l’Era de la Il·luminació. Aquesta exaltació de la humanitat, que té la seva forma extrema en el satanisme, subverteix la relació correcta entre el Creador i la criatura. Satan esdevé el símbol d’una rebel·lió contra les convencions i les regles, un símbol que sovint adopta formes agressives, egoistes i violentes. Alguns grups evangèlics han manifestat la seva preocupació per la presència subliminar del que consideren un simbolisme satànic en algunes varietats de música rock, que exerceixen una profunda influència en els joves. En qualsevol cas, dista molt del missatge de pau i harmonia que es troba al Nou Testament i sovint és una de les conseqüències de l’exaltació de la humanitat quan implica la negació d’un Déu transcendent. 

Però no es tracta solament de quelcom que afecti els joves. Els temes bàsics de la cultura esotèrica també estan presents en els àmbits de la política, l’educació i la legislació.37 Això s’observa especialment en l’ecologia. La forta accentuació del biocentrisme nega la visió antropològica de la Bíblia, segons la qual l’home és el centre del món perquè és qualitativament superior a les altres formes de vida natural. L’ecologisme ocupa avui un paper destacat en la legislació i en l’educació, malgrat que d’aquesta manera infravalori l’ésser humà. La mateixa matriu cultural esotèrica es pot trobar en la teoria ideològica subjacent en la política de control de la natalitat i els experiments d’enginyeria genètica, que sembla que expressin el somni humà de recrear-se a si mateixos. S’espera aconseguir aquest somni desxifrant el codi genètic, alterant les regles naturals de la sexualitat i desafiant els límits de la mort. 

Segons el que podria ser una explicació típica del New Age, les persones neixen amb una espurna divina, en un sentit que recorda el gnosticisme antic. Aquesta espurna les vincula a la unitat del Tot, per la qual cosa són essencialment divines, si bé participen de la divinitat còsmica segons diversos nivells de consciència. Som cocreadors i creem la nostra pròpia realitat. Molts autors del New Age sostenen que som nosaltres els qui elegim les circumstàncies de la nostra vida (fins i tot la nostra pròpia malaltia i la nostra pròpia salut). D’acord amb aquesta visió, cada individu és considerat font creadora de l’univers. Però necessitem fer un viatge per comprendre plenament on encaixem dintre de la unitat del cosmos. El viatge és la psicoteràpia i el reconeixement de la consciència universal, la salvació. No existeix el pecat; només hi ha un coneixement imperfecte. La identitat de cada ésser humà es dilueix en l’ésser universal i en el procés d’encarnacions successives. Els homes estan sotmesos a l’influx determinant de les estrelles, però es poden obrir a la divinitat que habita al seu interior, en una recerca contínua (mitjançant les tècniques apropiades) d’una harmonia cada vegada més gran entre el jo i l’energia còsmica divina. No es necessita cap Revelació o Salvació que provingui de fora de les persones mateixes, sinó senzillament experimentar la salvació oculta al propi interior (autosalvació), dominant les tècniques psicofísiques que condueixen a la il·luminació definitiva. 

Algunes etapes del camí fins a l’autoredempció són preparatòries (la meditació, l’harmonia corporal, l’alliberament d’energies d’autoguariment). Són el punt de partida per a processos d’espiritualització, perfecció i il·luminació que ajuden les persones a adquirir més autocontrol i una concentració psíquica en la “transformació” del jo individual en “consciència còsmica”. El destí de la persona humana és una sèrie d’encarnacions successives de l’ànima en cossos distints. Això s’entén no com el cicle de samsara, en el sentit de purificació com a càstig, sinó com una ascensió gradual cap al desenvolupament perfecte del propi potencial. 

La psicologia s’utilitza per explicar l’expansió de la ment com a experiència “mística”. El ioga, el zen, la meditació transcendental i els exercicis tàntrics condueixen a una experiència de plenitud del jo o il·luminació. Es creu que les “experiències culminants” (tornar a viure el propi naixement, viatjar fins a les portes de la mort, el biofeedback, la dansa i, fins i tot, les drogues, o qualsevol cosa que pugui provocar un estat de consciència alterat) condueixen a la unitat i a la il·luminació. Com que només hi ha una Ment, algunes persones poden ser canals, vies cap als éssers superiors. Cada part d’aquest únic ésser universal està en contacte amb totes les altres parts. L’enfocament clàssic del New Age és la psicologia transpersonal, els conceptes bàsics de la qual són la Ment Universal, el Jo Superior, l’inconscient col·lectiu i personal i l’ego individual. L’Ésser Superior és la nostra identitat real, un pont entre Déu com a Ment divina i la humanitat. El desenvolupament espiritual consisteix en el contacte amb l’Ésser Superior, que supera totes les formes de dualisme entre el subjecte i l’objecte, la vida i la mort, la psique i el soma, el jo i els aspectes fragmentaris d’aquest mateix jo. La nostra personalitat limitada és com una ombra o un somni creats pel jo real. L’Ésser Superior conté els records de les (re-)encarnacions anteriors. 

2.3.4.2. ...Déu? 

El New Age mostra una notable preferència per les religions orientals o precristianes, que considera incontaminades de les distorsions judeocristianes. D’aquí el gran respecte que mereixen els antics ritus agrícoles i els cultes de fertilitat. “Gaia”, la Mare Terra, es presenta com a alternativa al Déu Pare, la imatge del qual es veu vinculada a una concepció patriarcal del domini masculí sobre la dona. Es parla de Déu, però no es tracta d’un Déu personal. El Déu de què parla el New Age no és ni personal ni transcendent. Tampoc és el Creador que sosté l’univers, sinó una “energia impersonal”, immanent al món, amb el qual forma una “unitat còsmica”: “Tot és u”. Aquesta unitat és monista, panteista o, més exactament, panenteista. Déu és el “principi vital”, “l’esperit o ànima del món”, la suma total de la consciència que existeix en el món. En cert sentit, tot és Déu. La seva presència és claríssima en els aspectes espirituals de la realitat, de manera que cada ment-esperit és, d’alguna manera, Déu. 

L’“energia divina”, quan és rebuda conscientment pels éssers humans, s’acostuma a descriure com a “energia crística”. També es parla de Crist, però no s’al·ludeix a Jesús de Natzaret. “Crist” és un títol aplicat a algú que ha arribat a un estat de consciència on l’individu es percep com a diví i, per tant, pot pretendre ser “Mestre universal”. Jesús de Natzaret no va ser el Crist, sinó senzillament una de les moltes figures històriques en les quals es va revelar aquesta naturalesa “crística”, igual que Buda i d’altres. Cada realització històrica del Crist mostra clarament que tots els éssers humans són celestes i divins, i els condueix vers aquesta realització. 

El nivell més íntim i personal (“psíquic”) en què els éssers humans “escolten” aquesta “energia còsmica divina” s’anomena també “Esperit Sant”. 

2.3.4.3. ...el món? 

El pas del model mecanicista de la física clàssica a l’”holístic” de la moderna física atòmica i subatòmica, basat en la concepció de la matèria com a ones o quanta d’energia en comptes de partícules, és central per al pensament New Age. L’univers és un oceà d’energia que constitueix un tot únic o entramat de vincles. L’energia que anima l’organisme únic de l’univers és l’“esperit”. No hi ha alteritat entre Déu i el món. El món mateix és diví i està sotmès a un procés evolutiu que duu de la matèria inerta a una “consciència superior i perfecta”. El món és increat, etern i autosuficient. El futur del món es basa en un dinamisme intern, necessàriament positiu, que condueix a la unitat reconciliada (divina) de tot el que existeix. Déu i món, ànima i cos, intel·ligència i sentiment, cel i terra són una única i immensa vibració d’energia. 

El llibre de James Lovelock sobre la hipòtesi Gaia afirma que “tot l’àmbit de la matèria viva de la terra, des de les balenes fins als virus i des dels roures fins a les algues, es podria considerar una única entitat vivent, capaç de manipular l’atmosfera de la terra per adaptar-la a les seves necessitats generals i dotada de facultats i poders que superen de bon tros els de les seves parts constitutives”.38 Per a alguns, la hipòtesi Gaia és “una estranya síntesi d’individualisme i col·lectivisme. Sembla com si el New Age, després d’haver arrencat les persones de la política fragmentària, estigués desitjant llançar-les a la gran marmita de la ment global”. El cervell global necessita institucions amb les quals governar, en altres paraules, un govern mundial. “Per afrontar els problemes d’avui dia, el New Age somia en una aristocràcia espiritual a l’estil de la República de Plató, dirigida per societats secretes...”.39 Potser és una manera exagerada de plantejar la qüestió, però hi ha moltes proves que l’elitisme gnòstic i el govern global coincideixen en molts temes de la política internacional. 

Tot el que hi ha a l’univers està interrelacionat. En efecte, cada part és en si mateixa una imatge de la totalitat. El tot està en cada cosa i cada cosa en el tot. En la “gran cadena de l’ésser”, tots els éssers estan íntimament vinculats i formen una sola família amb diferents graus d’evolució. Tota persona humana és un holograma, una imatge de la creació sencera, en la qual cada cosa vibra amb la seva pròpia freqüència. Cada ésser humà és una neurona del sistema nerviós central i totes les entitats individuals es troben en relació de complementarietat les unes amb les altres. En realitat, hi ha una complementarietat o androgínia interna en tota la creació.40 

Un dels temes recurrents en els escrits i en el pensament New Age és el “nou paradigma” que ha posat de manifest la ciència contemporània. “La ciència ens ha permès una visió de la totalitat i dels diversos sistemes, ens ha aportat estímuls i transformació. Estem aprenent a comprendre les tendències, a reconèixer els signes inicials d’un paradigma més prometedor. Creem panorames alternatius de futur. Comuniquem els errors dels sistemes antics i forcem nous contextos per resoldre problemes en totes les àrees”.41 Fins aquí el “canvi de paradigma” és un canvi radical de perspectiva, però res més. La qüestió és saber si aportarà un pensament i un canvi real i si es pot demostrar l’eficàcia que tindria una transformació interior sobre el món exterior. És obligat preguntar-se, àdhuc sense expressar-ne un judici negatiu, fins a quin punt es pot considerar científic un procés mental que inclou afirmacions com aquesta: “La guerra és inconcebible en una societat de persones autònomes que han descobert la interconnexió de tota la humanitat, que no temen idees estranyes ni cultures estrangeres, que saben que totes les revolucions comencen a l’interior i que no es pot imposar el propi model d’il·luminació a ningú”.42 No és lògic deduir que, com que hi ha coses inconcebibles, no es podran produir. Aquest és el tipus de raonament típicament gnòstic, en el sentit que confereix massa pes al coneixement i a la consciència. I això no significa negar el paper fonamental i crucial del desenvolupament de la consciència en els descobriments científics i en el procés creatiu, sinó senzillament alertar contra la possibilitat d’imposar a la realitat exterior el que de moment només és a la ment. 

2.4. “Habitants del mite o de la història?”:43 El New Age i la cultura 

“De fet, l’atractiu del New Age té a veure amb l’interès pel jo, pel seu valor, les seves capacitats i els seus problemes, que la cultura actual fomenta. Mentre que la religiositat tradicional, amb la seva organització jeràrquica, s’adapta bé a la comunitat, l’espiritualitat no tradicional s’adapta bé a l’individu. El New Age és “del” jo en la mesura que fomenta la celebració del que ha de ser i esdevenir, i és “per al” jo en la mesura que, en diferenciar-se del que està establert, està en la d’afrontar els problemes generats per les formes de vida convencionals”.44 

El rebuig a la tradició en la seva forma patriarcal, jeràrquica, tant social com eclesial, comporta la cerca d’una forma alternativa de societat, inspirada clarament en el concepte modern del jo. Molts escrits del New Age defensen que no es pot fer res (directament) per canviar el món i, en canvi, s’ha de fer tot per canviar-se un mateix. Canviar la consciència individual s’entén com la manera (indirecta) de canviar el món. L’instrument més important per al canvi social és l’exemple individual. El reconeixement universal d’aquests exemples personals portarà a transformar progressivament la ment col·lectiva, transformació que serà l’assoliment més important del nostre temps. Això forma part clarament del paradigma holístic i constitueix una nova formulació del clàssic problema filosòfic de la unitat i la pluralitat. També està relacionat amb el plantejament jungià de la correspondència i el rebuig de la causalitat. Els individus són representacions fragmentàries de l’holograma planetari; mirant el propi interior, no tan sols es coneix l’univers, sinó que també és possible canviar-lo. Només que, com més es mira vers l’interior, més petit esdevé l’escenari polític. És difícil saber si aquest plantejament pot encaixar amb la retòrica de la participació democràtica en un nou ordre planetari o si, en canvi, es tracta d’una manera inconscient i subtil de privar de poder les persones, deixant-les exposades a la manipulació. La preocupació actual pels problemes planetaris (els temes ecològics, l’esgotament dels recursos naturals, l’excés de població, la diferència econòmica entre nord i sud, l’enorme arsenal nuclear, la inestabilitat política) afavoreixen o impedeixen el compromís amb altres qüestions polítiques i socials igualment urgents? La dita antiga segons la qual “la caritat ben entesa comença per un mateix” pot proporcionar un sa equilibri a la manera d’abordar aquests temes. Alguns observadors del New Age detecten un autoritarisme sinistre darrere de l’aparent indiferència respecte a la política. El mateix David Spangler assenyala que una de les ombres del New Age és “una capitulació subtil enfront de la impotència i la irresponsabilitat esperant que arribi el New Age en comptes de ser creadors actius de plenitud en la pròpia vida”.45 

Certament seria exagerat afirmar que el quietisme és general en les actituds del New Age. Amb tot, una de les crítiques principals al moviment New Age és que la cerca individualista de la pròpia realització en el fons pot actuar en contra d’una sòlida cultura religiosa. En aquest sentit, convé destacar tres punts: 

– Cal preguntar-se si el New Age té coherència intel·lectual per proporcionar una imatge completa del món a partir d’una cosmovisió que pretén integrar la naturalesa i la realitat espiritual. El New Age veu l’univers occidental dividit per les categories de monoteisme, transcendència, alteritat i separació. Descobreix un dualisme fonamental en divisions com les que hi ha entre real i ideal, relatiu i absolut, finit i infinit, humà i diví, sagrat i profà, passat i present, que remeten totes a la “consciència infeliç” de Hegel i són responsables d’una situació considerada tràgica. La resposta del New Age és la unitat mitjançant la fusió: pretén reconciliar ànima i cos, femení i masculí, esperit i matèria, humà i diví, terra i cosmos, transcendent i immanent, religió i ciència, les diferències entre les religions, el Yin i el Yang. Ja no hi ha, doncs, alteritat. El que queda, en termes humans, és la transpersonalitat. El món del New Age no és problemàtic: no hi ha res per assolir. Però la qüestió metafísica de la unitat i la pluralitat continua sense resposta, potser sense plantejar-se, si més no; es lamenten els efectes de la desunió i de la divisió, però la resposta és una descripció de com serien les coses des d’una altra òptica. 

– El New Age importa fragmentàriament pràctiques religioses orientals i les reinterpreta per tal d’adaptar-les a les occidentals. Això implica un rebuig del llenguatge del pecat i de la salvació, que és substituït amb el llenguatge moralment neutre de la dependència i la recuperació. Les referències a les influències extraeuropees són, de vegades, una mera “pseudoorientalització” de la cultura occidental. A més, difícilment es tracta d’un diàleg autèntic. En un ambient on les influències grecoromanes i judeocristianes resulten sospitoses, les orientals s’utilitzen precisament perquè són una alternativa a la cultura occidental. La ciència i la medicina tradicionals són considerades inferiors als enfocaments holístics, i el mateix succeeix amb les estructures patriarcals i particulars en la política i en la religió. Totes aquestes coses seran obstacles per a la vinguda de l’Era de l’Aquari. Una vegada més, està clar que, en realitat, optar per les alternatives New Age implica trencar totalment amb la tradició d’origen. Caldria preguntar-se si realment és una actitud tan madura i tan alliberada com se sol pensar. 

– Les tradicions religioses autèntiques promouen la disciplina amb l’objectiu últim d’adquirir saviesa, equanimitat i compassió. El New Age reflecteix l’anhel profund i inextingible que hi ha en la societat d’una cultura religiosa íntegra, d’una visió més general i il·luminadora de la que els polítics solen oferir. Però no està clar si els beneficis d’una visió basada en l’expansió permanent del jo són per als individus o per a les societats. Els cursos de formació New Age (que se solien anomenar “Cursos de Formació Erhard”, Erhard Seminar Trainings [EST], etc.) conjuguen els valors contraculturals amb la necessitat de triomfar, la satisfacció interior amb l’èxit extern. El curs de recés “L’Esperit dels Negocis” de Findhorn transforma l’experiència del treball amb la finalitat d’augmentar la productivitat. Alguns adeptes del New Age s’hi adhereixen no tan sols per ser més autèntics i espontanis, sinó també per enriquir-se (mitjançant la màgia, etc.). “Els cursos de formació New Age també tenen ressonàncies d’idees segons com més humanistes que les que es difonen en el món dels negocis, cosa que fa que siguin més atractius per a l’home de negocis amb mentalitat empresarial. Les idees tenen a veure amb el lloc de treball, com “un entorn d’aprenentatge” que “humanitza el treball”, “humanitza el cap”, on “les persones són el primer” o “s’allibera el potencial”. Tal com les presenten els formadors del New Age, és probable que atreguin els homes de negocis que ja han participat en altres cursos de formació de tipus humanista (laic) i que vulguin fer un pas més: que estiguin interessats en el propi creixement personal, la felicitat i l’entusiasme i, alhora, en la productivitat econòmica”.46 Així, és evident que les persones involucrades busquen realment saviesa i equanimitat en benefici propi, però en quina mesura les activitats en què participen els capaciten per treballar pel bé comú? A part de la qüestió de la motivació, tots aquests fenòmens s’han d’avaluar segons els seus fruits, i la pregunta que cal plantejar-se és si promouen el jo o promouen la solidaritat, no tan sols envers les balenes, els arbres o les persones de mentalitat similar, sinó amb tota la creació: incloent-hi la humanitat sencera. Les pitjors conseqüències de tota filosofia de l’egoisme, tant si és adoptada per les institucions com per amplis sectors socials, són el que el cardenal Joseph Ratzinger defineix com un conjunt d’“estratègies per reduir el nombre dels qui s’asseuen a menjar a la taula de la humanitat”.47 Aquest és un criteri clau amb el qual s’ha d’avaluar l’impacte de qualsevol filosofia o teoria. El cristianisme busca sempre mesurar els esforços humans per la seva obertura al Creador i a les altres criatures, un respecte que es fonamenta en l’amor. 

2.5. Per què el New Age ha crescut tan ràpidament i s’ha difós de manera tan eficaç? 

Per moltes objeccions i crítiques que susciti, el New Age és un intent de donar escalfor a un món que molts qualifiquen d’insípid i despietat. Com a reacció que és enfront de la modernitat, actua gairebé sempre en el pla dels sentiments, els instints i les emocions. L’angoixa davant d’un futur apocalíptic d’inestabilitat econòmica, incertesa política i canvis climàtics fa un paper important en la recerca d’una relació alternativa i decididament optimista amb el cosmos. Hi ha una recerca de plenitud i felicitat, sovint en un nivell explícitament espiritual. Però és significatiu que el New Age hagi tingut tan gran èxit en una era que es pot caracteritzar per l’exaltació gairebé universal de la diversitat. La cultura occidental ha fet un pas més enllà de la tolerància –en el sentit d’acceptar a contracor o suportar la idiosincràsia de persones o grups minoritaris– vers l’erosió conscient del respecte a la normalitat. La normalitat es presenta com un concepte amb connotacions moralistes, vinculat necessàriament a normes absolutes. Per a un nombre creixent de persones, les creences o normes absolutes indiquen només la incapacitat de tolerar les idees i les conviccions dels altres. En aquest context, s’han posat de moda els estils de vida alternatius: ser diferent no tan sols és acceptable, sinó positivament bo.48 

És essencial tenir en compte que les persones es relacionen amb el New Age de maneres molt distintes i en graus diversos. En la majoria dels casos no es tracta realment d’una “pertinença” a un grup o moviment. Tampoc no hi ha una consciència molt clara dels principis sobre els quals es basa el New Age. Aparentment, la majoria de la gent se sent atreta per teràpies o pràctiques concretes, sense coneixement dels plantejaments de fons que aquestes comporten; d’altres són simplement consumidors ocasionals de productes que duen l’etiqueta “New Age”. Els qui utilitzen l’aromateràpia o escolten música New Age, per exemple, solen estar interessats per l’efecte que tenen en la seva salut o benestar. Tan sols una minoria aprofundeix aquests temes i tracta d’entendre’n el significat teòric (o “místic”), cosa que encaixa perfectament amb els esquemes de les societats de consum en les quals el lleure i l’entreteniment ocupen un paper fonamental. El “moviment” s’ha adaptat perfectament a les lleis del mercat i el fet que el New Age s’hagi difós tant és degut en part al fet que resulta una proposta econòmica molt atractiva. El New Age, almenys en algunes cultures, es presenta com una etiqueta per a un producte creat, aplicant els principis del màrqueting a un fenomen religiós.49 Sempre hi haurà una manera d’aprofitar-se de les necessitats espirituals de la gent. Com molts altres elements de l’economia contemporània, el New Age és un fenomen global que es manté unit i s’alimenta gràcies a la informació dels mitjans de comunicació de masses. Es pot discutir si van ser els mitjans de comunicació els qui van crear aquest fenomen o no; el que està clar és que la literatura popular i les comunicacions de masses garanteixen una difusió ràpida, a escala universal, de les nocions comunes defensades pels seus “creients” i simpatitzants. No obstant això, no és possible saber si aquesta difusió tan ràpida de les idees obeeix a l’atzar o bé a un projecte deliberat, ja que es tracta de comunitats molt poc rígides. Igual com succeeix amb les “cibercomunitats” creades per Internet, aquest és un àmbit en el qual les relacions entre les persones poden ser molt impersonals o bé interpersonals només en un sentit molt selectiu. 

El New Age s’ha fet molt popular com un conjunt vague de creences, teràpies i pràctiques, elegides i combinades sovint segons el propi gust, independentment de les incompatibilitats o les incongruències que presenti. D’altra banda, és el que es pot esperar d’una cosmovisió conscientment basada en el pensament intuïtiu del “costat dret del cervell”. Precisament per això és tan important descobrir i reconèixer les característiques fonamentals de les idees New Age. El que aquest ofereix se sol descriure senzillament com quelcom “espiritual”, més que pertanyent a una religió concreta. No obstant això, els vincles amb algunes religions orientals concretes són molt més estrets del que alguns “consumidors” s’imaginen. Naturalment, això és important per als grups d’“oració” als quals hom decideix integrar-se, però és també un problema real en la gestió d’un nombre creixent d’empreses, als empleats de les quals se’ls exigeix fer meditació i adoptar tècniques d’expansió mental com a part de la vida laboral.50 

Valdria la pena afegir encara unes breus paraules sobre la promoció organitzada del New Age com a ideologia, però es tracta d’un assumpte molt complex. Enfront del New Age, alguns grups han reaccionat amb acusacions generalitzades de “conspiració”. La resposta a aquests grups acostuma a ser que estem assistint a un canvi cultural espontani la trajectòria del qual està en gran part determinada per influxos que escapen al control humà. No obstant això, basta assenyalar que el New Age comparteix amb un bon nombre de grups internacionalment influents l’objectiu de substituir o transcendir les religions particulars per deixar espai a una religió universal que unifiqui la humanitat. Molt relacionat amb això, hi ha un esforç concertat per part de moltes institucions per inventar una Ètica Global, un esquema ètic que reflectiria la naturalesa global de la cultura, l’economia i la política contemporànies. Encara més, la politització de les qüestions ecològiques influeix en tot el tema de la hipòtesi Gaia o culte de la mare terra. 
 

3. EL NEW AGE I L’ESPIRITUALITAT CRISTIANA 

3.1. El New Age com a espiritualitat 

Els promotors del New Age el defineixen com una “nova espiritualitat”. Sembla irònic anomenar-la “nova” quan tantes idees estan preses de les religions i les cultures antigues. El que realment és nou en el New Age és la recerca conscient d’una alternativa a la cultura occidental i a les seves arrels religioses judeocristianes. “Espiritualitat”, en aquest sentit, indica l’experiència interior d’harmonia i unitat amb tota la realitat, que pal·lia els sentiments d’imperfecció i finitud de tota persona humana. Les persones descobreixen la seva profunda connexió amb la força o energia universal sagrada que constitueix el nucli de tota vida. Quan han portat a terme aquest descobriment, poden emprendre el camí cap a la perfecció que els permetrà ordenar les seves vides i la seva relació amb el món, i ocupar el seu propi lloc en el procés universal d’esdevenir i en la Nova Gènesi d’un món en evolució constant. El resultat és una mística còsmica,51 basada en la presa de consciència d’un univers ple d’energies dinàmiques. Així, l’energia còsmica, la vibració, la llum, déu, l’amor –fins i tot l’Ésser suprem– tot es refereix a la mateixa i única realitat, la font primària present en tot ésser. 

Aquesta espiritualitat consta de dos elements distints: un de metafísic, l’altre de psicològic. El component metafísic procedeix de les arrels esotèriques i teosòfiques del New Age i és bàsicament una forma nova de gnosi. L’accés al que és diví es produeix per mitjà del coneixement dels misteris ocults, en la recerca individual d’“allò real que hi ha darrere del que és només aparent, l’origen més enllà del temps, el que és transcendent més enllà del que és merament fugaç, la tradició primordial darrere de la tradició merament efímera, allò altre darrere del jo, la divinitat còsmica darrere de l’individu encarnat”. L’espiritualitat esotèrica “és una investigació del Ser més enllà de la separació dels éssers, una espècie de nostàlgia de la unitat perduda”.52 

“Es pot veure aquí la matriu gnòstica de l’espiritualitat esotèrica. Aquesta és palpable quan els fills d’Aquari busquen la Unitat Transcendent de les religions. Tendeixen a escollir de les religions històriques només el nucli esotèric, del qual pretenen ser-ne els guardians. En certa manera neguen la història i no accepten que l’espiritualitat pugui tenir les seves arrels en el temps o en cap institució. Jesús de Natzaret no és Déu, sinó una de les moltes manifestacions del Crist còsmic i universal”.53 

El component psicològic d’aquest tipus d’espiritualitat procedeix de la trobada entre la cultura esotèrica i la psicologia (cf. 2.3.2). El New Age es converteix així en una experiència de transformació psicoespiritual personal, que es contempla com quelcom anàleg a l’experiència religiosa, després d’una crisi personal o una llarga recerca espiritual. Per a d’altres prové de l’ús de la meditació o d’algun tipus de teràpia, o d’experiències paranormals que alteren els estats de consciència i proporcionen una penetració en la unitat de la realitat.54 

3.2. Narcisisme espiritual? 

Diversos autors veuen l’espiritualitat New Age com una mena de narcisisme espiritual o pseudomisticisme. És interessant observar que aquesta crítica ha estat formulada fins i tot per David Spangler, un exponent important del New Age, que en les seves últimes obres es va distanciar dels aspectes més esotèrics d’aquest corrent de pensament. 

Spangler ha escrit que en les formes més populars del New Age “els individus i els grups viuen les seves pròpies fantasies d’aventura i poder, generalment de forma ocultista o mil·lenarista... La característica principal d’aquest nivell és l’adhesió a un món privat de satisfacció de l’ego i el consegüent allunyament (encara que no sempre sigui evident) del món. En aquest nivell, el New Age s’ha vist poblat per éssers estranys i exòtics, mestres, adeptes, extraterrestres. És un lloc de poders psíquics i misteris ocults, de conspiracions i ensenyaments amagats”.55 

En una obra posterior, David Spangler enumera el que considera elements negatius o “ombres” del New Age: “alienació del passat en nom del futur; adhesió a la novetat per la novetat...; indiscriminació i falta de discerniment en nom de la totalitat i de la comunió, i d’aquí la incapacitat per entendre o respectar el paper dels límits...; confusió dels fenòmens psíquics amb la saviesa, de la “canalització” (cf. Glossari) amb l’espiritualitat, de la perspectiva New Age amb la veritat última”.56 Però, en definitiva, Spangler està convençut que el narcisisme egoista i irracional es limita solament a uns pocs membres. Els aspectes positius que subratlla són la funció del New Age com a imatge del canvi i com a encarnació del sagrat, moviment en el qual la majoria de les persones són “grans cercadors de la veritat”, que treballen en benefici de la vida i del creixement interior. 

David Toolan, un jesuïta americà que va estar bastants anys en l’ambient New Age, analitza l’aspecte comercial de molts productes i teràpies que duen l’etiqueta New Age. Observa que els seguidors del New Age han descobert la vida interior i se senten fascinats per la perspectiva de ser responsables del món, però que també es deixen vèncer fàcilment per una tendència a l’individualisme i a enfocar-ho tot com a objecte de consum. En aquest sentit, l’espiritualitat New Age, si bé no és cristiana, tampoc no és budista, ja que no implica la negació d’un mateix. El somni d’una unió mística sembla conduir, a la pràctica, a una unió merament virtual que, al cap i a la fi, deixa les persones encara més soles i insatisfetes. 
 
 

NOTES

1. Paul Heelas, The New Age Movement. The Celebration of the Self and the Sacralization of Modernity, Oxford (Blackwell) 1996, p. 137. 

2. Cf. P. Heelas, op. cit., p. 164 i seg. 

3. Cf. P. Heelas, op. cit., p. 173. 

4. Cf. Giovanni Paolo II, Lettera Enciclica Dominum et vivificantem (18.5.1986), 53. 

5. Cf. Gilbert Markus o.p., «Celtic Schmeltic», (1) a Spirituality, vol. 4, novembre-desembre de 1998, n. 21, p. 379-383; (2) a Spirituality, vol. 5, gener-febrer de 1999, n. 22, p. 57-61. 

6. Joan Pau II, Varcare la soglia della speranza, Milà: Mondadori, 1994, p. 99. 

7. Cf. especialment Massimo Introvigne, New Age & Next Age, Casal Monferrato: Piemme, 2000. 

8. M. Introvigne, op. cit., p. 267. 

9. Cf. Michel Lacroix, L'ideologia della New Age, Milà: Il Saggiatore, 1998, p. 86. En aquest context, la paraula «secta» no és utilitzata en sentit pejoratiu, sinó que més aviat denota un fenomen sociològic. 

10. Cf. Wouter J. Hanegraaff, New Age Religion and Western Culture. Esotericism in the Mirror of Secular Thought, Leiden-Nova York-Colònia: Brill, 1996, p. 377 i altres. 

11. Cf. Rodney Stark; William Sims Bainbridge, The Future of Religion. Secularisation, Revival and Cult Formation, Berkeley: University of California Press, 1985. 

12. Cf. M. Lacroix, op. cit., p. 8. 

13. El curs suís de «Theologie für Laien» (Teologia per als Laics) intitulat Faszination Esoterik ho explica clarament. Cf. «Kursmappe 1 - New Age und Esoterik», text que acompanya les diapositives, p. 9.

14. El terme ja apareix en el títol de The New Age Magazine, publicat per l’Antic Ritu Maçònic Escocès acceptat en la jurisdicció meridional dels Estats Units d’Amèrica, que es remunta a 1900. Cf. M. York,”The New Age Movement in Great Britain”, a Syzygy. Journal of Alternative Religion and Culture, 1:2-3 (1992), Stanford CA, p. 156, nota 6. La datació exacta i la naturalesa del canvi al New Age són interpretades de manera distinta segons els diferents autors. Les estimacions d'aquesta data oscil·len entre el 1967 i el 2376. 

15. Al final de 1977, Marilyn Ferguson va enviar un qüestionari a 210 “persones compromeses en la transformació social”, que també anomena “conspiradors d’Aquari”. És interessant el que segueix: “Quan es demanava als enquestats que donessin el nom dels individus les idees dels quals els havien influït a través del contacte personal o bé per mitjà dels seus escrits, els més esmentats, per ordre de freqüència, van ser: Pierre Teilhard de Chardin, C. G. Jung, Abraham Maslow, Carl Rogers, Aldous Huxley, Roberto Assagioli i J. Krishnamurti. També s'hi esmentaven sovint: Paul Tillich, Hermann Hesse, Alfred North Whitehead, Martin Buber, Ruth Benedict, Margaret Mead, Gregory Bateson, Tarthang Tulku, Alan Watts, Sri Aurobindo, Swami Muktananda, D. T. Suzuki, Thomas Merton, Willis Harman, Kenneth Boulding, Elise Boulding, Erich Fromm, Marshall McLuhan, Buckminster Fuller, Frederic Spiegelberg, Alfred Korzybski, Heinz von Foerster, John Lilly, Werner Erhard, Oscar Ichazo, Maharishi Mahesh Yoghi, Joseph Chilion Pearce, Karl Pribram, Gardner Murphy i Albert Einstein”: The Aquarian Conspiracy. Personal and Social Transformation in Our Time, Los Angeles, (Tarcher) 1980, p. 50 (nota 1) i p. 434. 

16. W.J. Hanegraaff , op. cit., p. 520. 

17. Comissió Teològica Irlandesa, A New Age of Spirit? A Catholic Response to the New Age Phenomenon, Dublín 1994, capítol 3. 

18. Cf. L’estructura de les revolucions científiques, Mèxic, FCE, 1995.

19. Cf. Alessandro Olivieri Pennesi, Il Cristo del New Age. Indagine critica, Ciutat del Vaticà (Llibreria Editrice Vaticana) 1999, pàg. 11-34. Vegeu també la secció 4 infra. 

20. Val la pena recordar la lletra d’aquesta cançó, que es va gravar immediatament en les ments de tota una generació, tant a Amèrica del Nord com a Europa occidental: “When the Moon is in the Seventh House, and Jupiter aligns with Mars, then Peace will guide the Planets, and Love will steer the Stars. This is the dawning of the Age of Aquarius... Harmony and understanding, sympathy and trust abounding; No habite falsehoods or derision –golden living, dreams of visions, mystic crystal revelation, and the mind’s true liberation. Aquarius...” 
(“Quan la Lluna estigui en la Setena Casa, i Júpiter s’alineï amb Mart, aleshores la Pau guiarà als Planetes, i l’Amor conduirà les Estrelles. És l’alba de l’Era d’Aquari... Abundaran l’harmonia i la comprensió, la simpatia i la confiança, no hi haurà més enganys ni més burles: una vida daurada, somnis de visions, una revelació mística cristal·lina, i l’autèntic alliberament de la ment. Aquari...”). 

21. Paul Heelas, op. cit., p. 1 i s. La publicació d’agost de 1978 de la Coalició Cristiana de Berkeley ho expressa d’aquesta manera: “Fa exactament deu anys l’espiritualitat “funky” a força de drogues dels hippies i la mística dels yogis occidentals es limitaven a la contracultura. Avui dia, ambdues s’han obert camí en el corrent fonamental de la nostra mentalitat cultural. La ciència, les professions de la salut, les arts, per no esmentar la psicologia i la religió, estan totes compromeses en una reconstrucció fonamental de les seves premisses bàsiques”. Citat a Marilyn Ferguson, The Aquarian Conspiracy. Personal and Social Transformation in Our Time, Los Angeles (Tarchner) 1980, p. 370 i seg. 

22. Cf. Chris Griscom, Ecstasy is a New Frequency: Teachings of the Light Institute, Nova York, (Simon & Schuster) 1987, p. 82. 

23. Vegeu el Glossari de termes, § 7.2 Glossari selecte. 

24. Cf. W.J. Hanegraaff, op. cit. capítol 15 (“The Mirror of Secular Thought”). El sistema de correspondències està heretat clarament de l’esoterisme tradicional, però té un significat nou per als qui segueixen (conscientment o no) Swedenborg. Mentre que per a la doctrina esotèrica tradicional cada element natural posseïa al seu interior la vida divina, per a Swedenborg la naturalesa és un reflex mort del món espiritual viu. Aquesta idea està molt arrelada en el cor de la visió postmoderna d’un món desencantat i en els diversos intents per “re-encantar-lo”. Blavatsky va rebutjar les correspondències i Jung va relativitzar fortament la causalitat a favor de la cosmovisió esotèrica de les correspondències. 

25. W.J. Hanegraaff, op. cit., pàg. 54-55. 

26. Cf. Reinhard Hümmel,”Reinkarnation”, a Hans Gasper, Joachim Müller, Friederike Valentin (ed.), Lexikon der Sekten, Sondergruppen und Weltanschauungen. Fakten, Hintergründe, Klärungen, Freiburg-Basel-Wien (Herder) 2000, pàg. 886-893.

27. Michael Fuss,”New Age and Europe. A Challenge for Theology”, a Mission Studies, vol. VIII-2, 16, 1991, p. 192.

28. Ibíd., loc. cit. 

29. Ibíd., p. 193.

30. Ibíd., p. 199.

31. Congregació per a la Doctrina de la Fe, Carta als Bisbes de l’Església catòlica sobre alguns aspectes de la meditació cristiana (Orationis Formis), 1989, 14. Cf. Gaudium et Spes, 19; Fides et Ratio, 22. 

32. W.J. Hanegraaff, op. cit., p. 448 i seg. Els objectius estan citats segons la versió definitiva (1896); les versions anteriors subratllaven la irracionalitat del “fanatisme” i la urgència de promoure una educació no sectaria. Hanegraaff cita la descripció que fa J. Gordon Melton de la religió del New Age com arrelada en la tradició “ocultometafísica” (ibíd., p. 455). 

33. W.J. Hanegraaff, op. cit., p. 513. 

34. Thomas M. King SJ, “Jung and Catholic Spirituality”, a America, 3 d’abril de 1999, p. 14. L’autor assenyala que els devots del New Age “citen passatges que tracten de l’I Ching, l'astrologia i el Zen, mentre que els catòlics citen passatges que tracten dels místics cristians, la litúrgia i el valor psicològic del sagrament de la reconciliació” (p. 12). També inclou una llista de personalitats i institucions espirituals clarament inspirades i guiades per la psicologia de Jung. 

35. Cf. W.J. Hanegraaff, op. cit., p. 501 i seg. 

36, C. J. Jung, Wandlungen und Symbole der Libido, citat a Hanegraaff, op. cit., p. 503. 

37. Sobre aquest punt, cf. Michael Schooyans, L’Évangile face au désordre mondial, amb un prefaci del Cardenal Joseph Ratzinger, París (Fayard) 1997. 

38. Citat a The True and the False New Age. Introductory Ecumenical Notes, de la Comunitat Maranatha, Manchester (Maranatha) 1933, 8.10; no s’especifica la numeració original de les pàgines. 

39. Michel Lacroix, L’Ideologia del New Age, Milà (il Saggiatore) 1998, pàg. 84 i seg. 

40. Cf. l’apartat sobre les idees de David Spangler a Actualité des Religions n. 8, setembre 1999, p. 43. 

41. M. Ferguson, op.cit., p. 407. 

42. Ibíd., p. 411. 

43. “Ser americà... és precisament imaginar un destí més que heretar-lo. Sempre hem estat habitants del mite més que de la història”: Leslie Fiedler, citat a M. Ferguson, op. cit., p. 142. 

44. Cf. P. Heelas, op. cit., p. 173 i seg.

45. David Spangler, The New Age, Issaquah (Morningtown Press) 1988, p. 14. 

46. P. Heelas, op. cit., p. 168. 

47. Vegeu el prefaci al llibre de Michel Schooyans, L’Évangile face au désordre mondial, escrit pel cardenal Joseph Ratzinger, París (Fayard) 1997. La cita està traduïda de l’italià, Il nuovo disordine mondiale, Cinisello Balsamo (San Paolo) 2000, p. 6. 

48. Cf. Our Creative Diversity. Report of the World Commission on Culture and Development, París (UNESCO) 1995, que il·lustra la importància que es confereix a la celebració i promoció de la diversitat. 

49. Cf. Christoph Bochinger, “New Age” und moderne Religion: Religionswissenschaftliche Untersuchungen, Güttersloh (Kaiser) 1994, especialment el capítol 3. 

50. Les limitacions d’aquestes tècniques que, no obstant això, no són oració es discuteixen més endavant, § 3.4. Mística cristiana i mística New Age. 

51. Cf. Carlo Maccari, “La ‘mistica cosmica’ del New Age”, a Religioni i Sette nel Mondo, 1962. 

52. Jean Vernette, “L’avventura spirituale dei figli dell’Acquario”, a Religioni i Sette nel Mondo, 1962, p. 42 i seg.

53. J. Vernette, loc. cit. 

54. Cf. J. Gordon Melton, New Age Encyclopedia, Detroit (Gale Research) 1990, pàg. xiii-xiv. 

55. David Spangler, The Rebirth of the Sacred, Londres (Gateway Books) 1984, p. 78 i seg.