PRIMERA
PART. L'ordre entre els éssers humans
SEGONA PART. Relacions
entre els homes i els poders públics en el si de vada comunitat
política
TERCERA PART. Relacions
entre les comunitats polítiques
QUARTA PART. Relacions
dels éssers humans i de les comunitats polítiques amb la
comunitat mundial
CINQUENA PART.
Recomanacions pastorals
Als venerables germans patriarques,
primats, arquebisbes, bisbes
i d’altres ordinaris en pau i comunió
amb la Seu Apostòlica,
al clergat i als fidels d’arreu
del món
i a tots els homes de bona voluntat:
sobre la pau entre tots els pobles,
que s’ha de fonamentar en la veritat,
la justícia, l’amor i la llibertat.
Venerables germans i estimats fills,
salut i benedicció apostòlica,
1. La pau a la terra, anhel profund
dels éssers humans de tots els temps, no es pot instaurar ni consolidar
si no és dins el ple respecte de l’ordre establert per Déu.
Els progressos de les ciències
i els invents de la tècnica testifiquen com en els éssers
i en les forces que componen l’univers regna un ordre meravellós;
testifiquen també la grandesa de l’home, que descobreix aquest ordre
i crea els instruments aptes per apoderar-se d’aquestes forces i reduir-les
al seu servei.
2. Però els progressos científics
i els invents tècnics manifesten sobretot la grandesa infinita de
Déu, que ha creat l’univers i l’home. Ha creat l’univers tot vessant-hi
tresors de saviesa i de bondat, tal com exclama el salmista: Senyor, sobirà
nostre, que n’és, de gloriós, el vostre nom per tota la terra!
Que en són, de grans, les vostres obres, Senyor! Tot ho feu amb
saviesa. I ha creat l’home intel·ligent i lliure, a la seva imatge
i semblança, i l’ha constituït senyor de l’univers: Heu fet
l’home –exclama encara el salmista– poc inferior als àngels, l'heu
coronat de glòria i dignitat, l’heu constituït sobre les obres
de les vostres mans. Tot ho heu posat sota els seus peus.
3. Davant de l’ordre admirable de
l’univers, hi continua contrastant de manera estrident el desordre que
regna entre els éssers humans i entre els pobles; les seves relacions
gairebé no es poden regular, si no és per mitjà de
la força.
4. Amb tot, el Creador ha esculpit
l’ordre fins en l’ésser dels homes: ordre que la consciència
revela i imposa peremptòriament de seguir. Els homes porten escrita
als seus cors l’obra de la llei, i la seva consciència n’és
testimoni. D’altra banda, com podria ser altrament? Cada obra de Déu
és un reflex de la seva saviesa infinita: reflex tant més
lluminós com més l’obra és posada al capdamunt de
l’escala de les perfeccions.
5. Un error en què s’incorre
sovint és que se sol creure que les relacions de convivència
entre els éssers humans i les respectives comunitats polítiques
es poden regular amb les mateixes lleis que són pròpies de
les forces i dels elements irracionals de l’univers; quan, en canvi, les
lleis que regulen les relacions humanes són de naturalesa diversa
i s’han de cercar on Déu les ha escrites, això és,
en la naturalesa humana.
6. Aquestes són, en efecte,
les lleis que indiquen clarament com els homes han de regular les seves
relacions en la convivència; com s’han de regular les relacions
entre els ciutadans i les autoritats públiques dins de cada comunitat
política, les relacions entre les mateixes comunitats polítiques
i, finalment, les relacions entre cada persona i la comunitat política,
d’una banda, i la comunitat mundial, d’una altra, la creació de
la qual avui és reclamada urgentment per les exigències del
bé comú universal.
PRIMERA PART.
L'ORDRE ENTRE ELS ÉSSERS HUMANS
Tot ésser humà és
persona, subjecte de drets i deures
7. En una convivència ordenada
i fecunda hi ha establert com a fonament el principi que tot ésser
humà és persona, és a dir, una naturalesa dotada d’intel·ligència
i de voluntat lliure; d’aquí que sigui subjecte de drets i de deures,
que emanen immediatament i simultàniament de la seva pròpia
natura: aquests drets i deures són, per aquesta raó, universals,
inviolables i inalienables.
8. Si, a més, considerem la
dignitat de la persona humana d’acord amb la revelació divina, aleshores
aquesta apareix incomparablement més gran, ja que els homes han
estat redimits per la Sang de Jesucrist, i amb la gràcia han esdevingut
fills i amics de Déu i han estat constituïts hereus de la glòria
eterna.
ELS DRETS
El dret a l’existència
i a un nivell de vida digne
9. Tot ésser humà té
el dret a l’existència, a la integritat física, als mitjans
mínims indispensables per a un nivell de vida digne, especialment
pel que fa a l’alimentació, al vestit, a l’habitació, al
descans, a l’atenció mèdica, als serveis socials necessaris;
d’aquí que tingui el dret a la seguretat en cas de malaltia, d’invalidesa,
de viduïtat, de vellesa, d’atur en el treball, i en qualsevol altre
cas de pèrdua dels mitjans de subsistència per circumstàncies
alienes a la seva voluntat.
Drets referents als valors morals
i culturals
10. Tot ésser humà
té el dret al respecte de la seva persona; a la bona reputació;
a la llibertat de cercar la veritat, de manifestar i difondre el seu pensament,
de cultivar l’art, dins els límits de l’ordre moral i del bé
comú, i a l’objectivitat en la informació.
11. També deriva de la naturalesa
humana el dret a participar en els béns de la cultura i, per tant,
el dret a una instrucció bàsica i a una formació tecnicoprofessional
adequada al grau de progrés de la pròpia comunitat política.
Cal procurar que sigui satisfeta la possibilitat d’accedir als graus superiors
d’instrucció segons els mèrits, de manera que els éssers
humans, sempre que sigui possible, puguin ocupar llocs i assumir responsabilitats
en la vida social que s’ajustin a les seves aptituds naturals i a les capacitats
adquirides.
El dret d’honorar Déu segons
el dictamen de la recta consciència
12. Tothom té el dret d’honorar
Déu segons el dictamen de la recta consciència i, per tant,
el dret al culte privat i públic de Déu. Efectivament, com
afirma clarament Lactanci: “Hem estat creats a fi de retre a Déu
creador el just honor que li és degut, de reconèixer-lo a
Ell sol i de seguir-lo. Aquest és el vincle de pietat que ens uneix
i ens lliga a Ell, i del qual deriva el mateix nom de religió.”
I el nostre predecessor d’immortal memòria, Lleó XIII, s’expressa
així: “Aquesta llibertat veritable i digna dels fills de Déu,
que manté elevada la dignitat de l’home, és més forta
que qualsevol violència i injúria, i l’Església l’ha
exigida i l’ha estimada sempre. Una llibertat tal la van reivindicar amb
intrèpida constància els apòstols, la van defensar
amb els seus escrits els apologetes i la van consagrar un gran nombre de
màrtirs amb la pròpia sang.
El dret a la llibertat en l’elecció
del propi estat
13. Els éssers humans tenen
el dret a la llibertat en l’elecció del propi estat i, per tant,
el dret de crear una família, en igualtat de drets i de deures entre
home i dona, com també el dret de seguir la vocació al sacerdoci
o a la vida religiosa.
La família, fonamentada en
el matrimoni contret lliurement, unitari i indissoluble, és i ha
de ser considerada el nucli natural i essencial de la societat. D’aquí
es dedueix que s’ha de parar atenció als aspectes de naturalesa
econòmica, social, cultural i moral que en consoliden l’estabilitat
i faciliten l’acompliment de la seva missió específica.
Els pares tenen un dret de prioritat
en el manteniment dels fills i en la seva educació.
Drets referents al món
econòmic
14. És inherent als éssers
humans el dret de la lliure iniciativa en el camp econòmic i el
dret al treball.
15. A aquests drets va indissolublement
unit el dret a unes condicions de treball no nocives a la salut física
i als bons costums, i no perjudicials al desenvolupament integral dels
éssers humans en formació, i, pel que fa a la dona, el dret
a unes condicions de treball conciliables amb les seves exigències
i amb els seus deures d’esposa i mare.
16. De la dignitat de la persona
humana emana també el dret de desplegar les activitats econòmiques
en condicions de responsabilitat. A més, i d’una manera especial,
cal posar en relleu el dret a una retribució del treball determinada
segons els criteris de justícia i, per tant, suficient en les proporcions
corresponents a la riquesa disponible, per tal de permetre al treballador
i a la seva família un nivell de vida conforme a la dignitat humana.
Sobre aquest punt el nostre predecessor Pius XII s’expressava així:
“Al deure personal del treball, imposat per la natura, correspon el dret
natural en cada individu a fer del treball el mitjà de proveir a
la vida pròpia i la dels fills: tan altament és ordenada
la conservació de l’home per l’imperi de la natura.”
17. També emana de la naturalesa
de l’home el dret de propietat privada sobre els béns, fins i tot
els productius: aquest dret constitueix un mitjà apte per a l’afirmació
de la persona humana i per a l’exercici de la responsabilitat en tots els
camps, un element de consistència i de serenitat per a la vida familiar
i de desenvolupament pacífic i ordenat en la convivència.
És oportú recordar que és intrínsecament inherent
al dret de propietat privada una funció social.
Dret de reunió i associació
18. De la sociabilitat intrínseca
dels éssers humans deriva el dret de reunió i d’associació,
com també el dret de conferir a les associacions l’estructura que
es consideri apta per assolir els seus objectius, i el dret de moure-s’hi
per iniciativa pròpia i sota la pròpia responsabilitat per
a la consecució concreta dels objectius esmentats.
19. A l’encíclica Mater et
Magistra es diu, amb raó, que la creació d’una rica gamma
d’associacions o cossos intermedis, per a la consecució d’objectius
que cada un dels éssers humans no pot assolir eficaçment,
si no és associant-se, es revela com un element necessari i insubstituïble
per garantir a la persona humana una esfera suficient de llibertat i de
responsabilitat.
Dret d’emigració i d’immigració
20. Tot ésser humà
té dret a la llibertat de moviment i de residència dins la
comunitat política de la qual és ciutadà, i té
també el dret d’immigrar en altres comunitats polítiques,
quan interessos legítims així ho aconsellin, i d’establir-s’hi.
Pel fet de ser ciutadà d’una comunitat política determinada,
no perd gens de contingut la pròpia pertinença, en qualitat
de membre, a la mateixa família humana, i, per tant, la pertinença,
en qualitat de ciutadà, a la comunitat mundial.
Drets polítics
21. De la dignitat de la persona
humana prové el dret de prendre part activa en la vida pública
i de contribuir personalment a la consecució del bé comú.
L’home, com a tal, lluny de ser l’objecte i un element passiu de la vida
social, n’és, en canvi, i ha de ser-ne i restar-ne el subjecte,
el fonament i el fi.
22. Dret fonamental de la persona
és també la tutela jurídica dels propis drets: tutela
eficaç, imparcial, informada per criteris objectius de justícia.
De l’ordre jurídic, volgut per Déu, emana el dret inalienable
de l’home a la seguretat jurídica, i amb això mateix a una
esfera concreta de dret, protegida contra tot atac arbitrari.
ELS DEURES
Correlació indissoluble
entre drets i deures en la mateixa persona
23. Els drets naturals enumerats
fins aquí van units indissolublement, en la mateixa persona que
n’és el subjecte, amb els deures respectius, i uns i altres tenen
la seva arrel, el seu aliment, la seva força indestructible en la
llei natural, que els confereix o els imposa.
24. El dret de tot home a l’existència,
per exemple, és correspon amb el seu deure de conservar la vida;
el dret a un nivell de vida digne, amb el deure de viure dignament; i el
dret a la llibertat en la recerca de la veritat, amb el deure de cercar-la
per a conèixer-la sempre més àmpliament i més
profundament.
Reciprocitat de drets i deures
entre persones distintes
25. En la convivència humana,
tot dret natural en una persona comporta un deure respectiu en totes les
altres persones: el deure de reconèixer i respectar aquell dret.
Efectivament, tot dret fonamental de la persona obté la seva força
moral insubstituïble de la llei natural que el confereix, i imposa
un deure respectiu. Així doncs, els qui, mentre reivindiquen els
propis drets, obliden o no donen la deguda rellevància als deures
respectius, corren el perill de construir amb una mà i de destruir
amb l’altra.
En la col·laboració
mútua
26. Els éssers humans, essent
persones, són socials per naturalesa. Han nascut, doncs, per conviure
i per obrar els uns en bé dels altres. Això exigeix que la
convivència humana sigui ordenada, i, per tant, que els drets i
els deures recíprocs siguin reconeguts i respectats; però
exigeix també que cadascú aporti generosament la seva contribució
a la creació d’ambients humans on drets i deures tinguin un contingut
cada vegada més ric.
27. No n’hi ha prou, per exemple,
de reconèixer i respectar en cada ésser humà el dret
als mitjans de subsistència: cal també vetllar, segons les
pròpies forces, perquè tot ésser humà disposi
dels mitjans de subsistència en una mesura suficient.
28. La convivència entre els
homes, a més de ser ordenada, cal que els sigui fecunda en béns.
Això reclama que reconeguin i respectin els seus drets recíprocs
i que compleixin els deures respectius, però també exigeix
que col·laborin entre ells en les mil formes i graus que la civilització
permet, suggereix i reclama.
En actitud de responsabilitat
29. La dignitat de la persona, pròpia
de tot ésser humà, exigeix que aquest actuï conscientment
i lliurement. Així, en les relacions de la convivència ha
de respectar els drets, complir les obligacions, actuar en les mil formes
possibles de col·laboració en virtut de decisions personals,
és a dir, preses per convicció, per iniciativa pròpia,
en actitud de responsabilitat, i no a força d’imposicions o de pressions
que vinguin de fora.
Una convivència fonamentada
només en relacions de força no és humana. En ella,
efectivament, és inevitable que les persones es vegin privades de
la llibertat en comptes de veure’s estimulades a progressar i a perfeccionar-se
elles mateixes.
Convivència en la veritat,
en la justícia, en l’amor i en la llibertat
30. Així doncs, la convivència
entre els homes és ordenada, fecunda i pròpia de la seva
dignitat, si es fonamenta en la veritat, segons l’admonició de l’apòstol
sant Pau: “Abandoneu la mentida i que cadascú digui la veritat al
seu proïsme, ja que tots som membres d'un mateix cos.” Això
demana que els drets recíprocs i els deures corresponents siguin
reconeguts. A més, és una convivència que es fa segons
la justícia o en el respecte efectiu d’aquells drets i en el compliment
lleial dels deures respectius, que és vivificada i integrada per
un amor tal, que fa sentir com a pròpies les necessitats i les exigències
dels altres, fa que els altres participin en els béns propis i procura
de fer sempre més vívida la comunió en el món
dels valors espirituals, i és realitzada en la llibertat d’una manera
adient a la dignitat d’éssers cridats, per la seva mateixa naturalesa
racional, a assumir la responsabilitat de les pròpies obres.
31. La convivència humana,
venerables germans i estimats fills, és i ha de ser considerada
sobretot un fet espiritual: com a comunicació de coneixements a
la llum de la veritat; com a exercici de drets i compliment de deures;
com a impuls i reclam vers el bé moral; com a noble gaudi comú
de la bellesa en totes les seves legítimes expressions; com a disposició
permanent a infondre els uns en els altres el millor d’ells mateixos; com
a anhel d’una mútua i sempre més rica assimilació
de valors espirituals, en els quals trobin la seva perenne vivificació
i la seva orientació de fons les expressions culturals, el món
econòmic, les institucions socials, els moviments i els règims
polítics, les ordenacions jurídiques i tots els altres elements
exteriors amb què la convivència s’articula i s’expressa
en el seu desenvolupament incessant.
Ordre moral que té per
fonament objectiu el Déu veritable
32. L’ordre entre els éssers
humans en la convivència és de naturalesa moral. En efecte,
es tracta d’un ordre que es fonamenta en la veritat, que s’ha de practicar
segons la justícia, que demana de ser vivificat i integrat per l’amor
i, finalment, que ha de ser orientat a assolir una igualtat cada dia més
humana, respectant la llibertat.
33. Ara bé: l’ordre moral
–universal, absolut i immutable en els seus principis– troba el fonament
objectiu en el Déu veritable, transcendent i personal. Ell és
la veritat primera i el bé summe, i, per tant, la font més
profunda d’on només pot extreure la seva genuïna vitalitat
una convivència entre els homes, ordenada, fecunda, corresponent
a la seva dignitat de persones. Sobre aquest punt sant Tomàs s’expressa
clarament: La raó humana és norma de la voluntat, per la
qual es mesura també el grau de bondat, pel fet que deriva de la
llei eterna, que s’identifica amb la mateixa raó divina... Per tant,
és clar que la bondat de la voluntat humana depèn molt més
de la llei eterna que no pas de la raó humana.
Signes del temps
34. Tres fenòmens caracteritzen
l’època moderna
En primer lloc, la promoció
economicosocial de les classes treballadores. En les primeres fases del
seu moviment de promoció, els obrers concentraven la seva acció
en la reivindicació de drets de contingut sobretot economicosocial,
després l’estengueren als drets de naturalesa política i,
finalment, al dret de participar, en forma i en graus adequats, en els
béns de la cultura. I avui, en totes les comunitats nacionals és
vívidament operant en els obrers l’exigència de no ser mai
considerats i tractats arbitràriament pels altres com a éssers
privats d’intel·ligència i de llibertat, sinó sempre
com a subjectes o persones en tots els àmbits de la convivència,
és a dir, en els àmbits economicosocial, de la cultura i
de la vida pública.
35. En segon lloc, es presenta un
fet conegut de tothom: l’ingrés de la dona a la vida pública,
més accentuadament potser en els pobles que professen la fe cristiana;
més lentament, però sempre a gran escala, entre els pobles
d’altres civilitzacions o tradicions. En la dona, efectivament, esdevé
sempre més clara i operant la consciència de la pròpia
dignitat. Sap prou que no pot consentir que sigui considerada i tractada
com un instrument; reclama els drets i els deures dignes de la persona
humana, tant en l’àmbit de la vida domèstica com en el de
la vida pública.
36. Finalment, la família
humana, per comparació a un passat recent, presenta una configuració
social i política profundament transformada. Ja n’hi ha prou, de
pobles dominadors i pobles dominats: tots els pobles s’han constituït
o s’estan constituint en comunitat polítiques independents.
37. Els homes, a tots els països
i a tots els ambients, o són ciutadans d’un estat autònom
i independent, o estan a punt de ser-ho; a ningú no li agrada sentir-se
súbdit de poders polítics que provenen de fora de la pròpia
comunitat humana o grup ètnic. En moltíssims homes es va
dissolent així el complex d’inferioritat que han arrossegat des
de segles i mil·lenis, mentre que en d’altres s’atenua i tendeix
a desaparèixer el complex de superioritat, derivat del privilegi
economicosocial o del sexe o de la posició política.
38. Al contrari, és molt àmpliament
difosa la convicció que tots els homes són iguals per dignitat
natural. Per això, les discriminacions racials no troben ja cap
justificació, almenys en el pla de la raó i de la doctrina;
això constitueix una pedra angular en el camí que condueix
a la instauració d’una convivència humana informada pels
principis exposats més amunt. Efectivament, quan en els éssers
humans aflora la consciència dels seus drets, no pot deixar de sorgir
la consciència dels deures respectius: de manera que el qui té
alguns drets té també el deure de fer valer els seus drets
com una exigència i una expressió de la pròpia dignitat,
i tots els altres éssers humans tenen el deure de reconèixer
i de respectar aquells mateixos drets.
39. I quan les relacions de la convivència
s’estableixen en termes de drets i deures, els éssers humans s’obren
al món dels valors espirituals, comprenen què és la
veritat, la justícia, l’amor i la llibertat, i esdevenen conscients
de pertànyer a aquell món. Però, a més, es
troben en el camí que els mena a conèixer millor el Déu
veritable, transcendent i personal, i a assumir la relació entre
ells mateixos i Déu com a fonament sòlid i com a criteri
suprem de la seva vida: de la que viuen en la seva intimitat i de la que
viuen en relació amb els altres.
SEGONA PART.
RELACIONS ENTRE ELS HOMES I ELS PODERS PÚBLICS EN EL SI DE CADA
COMUNITAT POLÍTICA
Necessitat de l’autoritat i el
seu origen diví
40. La convivència entre els
homes no pot ser ordenada i fecunda si no hi és present una autoritat
que n’asseguri l’ordre i contribueixi a l’actuació del bé
comú en grau suficient.
41. Una tal autoritat, com ensenya
sant Pau, deriva de Déu: “perquè no hi ha autoritat que no
vingui de Déu”. Aquest text de l’apòstol és comentat
per sant Joan Crisòstom en els termes següents: “Què
dius? Per ventura tots i cada un dels governants són constituïts
per Déu? No, no dic això: aquí no es tracta efectivament
de cada un dels governants, sinó del governar en si mateix. Ara,
el fet que existeixi l’autoritat i que hi hagi qui mani i qui obeeixi no
prové de l’atzar, sinó d’una disposició de la Providència
divina.” Déu, en efecte, ha creat els éssers humans socials
per naturalesa, i atès que no hi pot haver cap societat que se sostingui
si no hi ha qui presideixi els altres movent-los tots amb eficàcia
i unitat de mitjans vers un fi comú, se’n segueix que a la convivència
civil és indispensable l’autoritat que la regeixi; la qual, igual
que la societat, prové de la natura, i per això mateix prové
de Déu.
42. L’autoritat no és una
força incontrolada; és més aviat la facultat de manar
segons la raó. Pren, doncs, la força d’obligar de l’ordre
moral, el qual es fonamenta en Déu, que n’és el primer principi
i el fi últim. El mateix ordre absolut dels éssers i dels
fins que mostra l’home com a persona autònoma, és a dir,
com a subjecte de deures i de drets inviolables, arrel i terme de la seva
vida social, abraça també l’Estat com a societat necessària,
revestida de l’autoritat, sense la qual no podria existir ni viure... I
com que aquest ordre absolut, a la llum de la sana raó i sobretot
de la fe cristiana, no pot tenir cap altre origen que en un Déu
personal, el nostre Creador, se’n segueix que la dignitat de l’autoritat
política és la dignitat de la seva participació de
l’autoritat de Déu.
43. L’autoritat que es fonamenta
només en l’amenaça o en el temor de penes o en la promesa
de premis no mou eficaçment els éssers humans a l’assoliment
del bé comú, i encara que suposadament els hi mogués,
això no seria conforme a la seva dignitat de persones, és
a dir, d’éssers racionals i lliures. L’autoritat és sobretot
una força moral; per tant, en primer lloc ha d’apel·lar a
la consciència, és a dir, al deure que cadascú té
d’aportar voluntàriament la seva contribució al bé
de tots. Però, com que els éssers humans són tots
iguals per dignitat natural, cap d’ells no pot obligar interiorment els
altres. Tan sols Déu pot fer-ho, perquè Ell sol veu i judica
les actituds adoptades en el secret del propi esperit.
44. L’autoritat humana, doncs, només
pot obligar moralment si està en relació intrínseca
amb l’autoritat de Déu, i en participa.
45. D’aquesta manera, queda també
protegida la dignitat personal dels ciutadans, ja que la seva obediència
als poders públics no és subjecció d’home a home,
sinó que, en el seu significat autèntic, és un acte
d’homenatge a Déu creador i provident, el qual ha disposat que les
relacions de la convivència siguin regulades segons un ordre establert
per Ell mateix, i retent homenatge a Déu no ens humiliem, sinó
que ens elevem i ens ennoblim, ja que servir Déu és regnar.
46. L’autoritat, com s’ha dit, és
postulada per l’ordre moral i deriva de Déu. Per tant, sempre que
les seves lleis o preceptes estiguin en contrast amb aquell ordre i, per
tant, en contrast amb la voluntat de Déu, aquests no tenen força
per obligar la consciència, ja que s’ha d’obeir Déu abans
que els homes; més aviat, en aquest cas l’autoritat cessa de ser
tal i degenera en abús: la llei humana és tal en la mesura
que és conforme a la recta raó i deriva, per tant, de la
llei eterna. En canvi, quan una llei està en contrast amb la raó
és anomenada llei iniqua i, en tal cas, deixa de ser llei i esdevé
més aviat un acte de violència.
47. Amb tot, que l’autoritat derivi
de Déu no implica que els homes no tinguin la llibertat d’elegir
les persones investides amb la missió d’exercir-la, i de determinar
les estructures dels poders públics i els àmbits dins els
quals i els mètodes segons els quals l’autoritat és exercida.
És per això que la doctrina exposada és plenament
conciliable amb qualsevol mena de règims genuïnament democràtics.
La consecució del bé
comú, raó de ser dels poders públics
48. Tots els homes i tots els cossos
intermedis tenen l’obligació d’aportar la seva contribució
específica a la consecució del bé comú. Això
comporta que persegueixin els propis interessos en harmonia amb les seves
exigències i que contribueixin, amb el mateix fi, en les prestacions
–en béns i serveis– que les autoritats legítimes estableixin,
segons criteris de justícia, en la forma deguda i en l’àmbit
de la pròpia competència, és a dir, amb actes formalment
perfectes, el contingut dels quals sigui moralment bo o, almenys, ordenable
al bé.
49. Però la consecució
del bé comú constitueix la mateixa raó de ser dels
poders públics, els quals estan obligats a acomplir-lo en el reconeixement
i en el respecte dels seus elements essencials i segons els continguts
postulats per les situacions històriques.
Aspectes fonamentals del bé
comú
50. Són considerats certament
elements del bé comú les característiques ètniques
que distingeixen els diversos grups humans. Però en aquests valors
i en aquestes característiques no s’exhaureix el contingut del bé
comú, el qual en els seus aspectes essencials i més profunds
no pot ser concebut en termes doctrinals i menys encara determinat en els
seus continguts històrics, sinó tenint en compte l’home,
atès que el bé comú és un objecte essencialment
correlatiu a la naturalesa humana.
51. En segon lloc, el bé comú
és un bé al qual tenen dret de participar tots els membres
d’una comunitat política, per bé que en grau divers segons
les seves funcions, els seus mèrits i les seves condicions. Els
poders públics, per tant, tenen l’obligació de promoure’l
en benefici de tots, sense preferència per cap ciutadà o
per cap grup de ciutadans, tal com ensenya el nostre predecessor Lleó
XIII: “De cap manera no s’ha de fer que l’autoritat civil serveixi l’interès
d’un o d’uns pocs, ja que aquesta ha estat establerta en benefici de tots.
Però raons de justícia i d’equitat potser poden exigir que
els poders públics tinguin consideracions especials envers els membres
més febles del cos social, els quals es troben en condicions d’inferioritat
per fer valer els propis drets i per assolir els interessos legítims.
52. Però aquí hem de
cridar l’atenció sobre el fet que el bé comú ateny
tot l’home: tant les necessitats del seu cos, com les exigències
del seu esperit. Per això els poders públics han de procurar
d’aconseguir-lo pels procediments i en els graus que siguin convenients,
de manera que promoguin simultàniament, en el reconeixement i en
el respecte de la jerarquia de valors, tant la prosperitat material com
els béns espirituals.
53. Els principis abans indicats
estan en perfecta harmonia amb el que hem exposat a l’encíclica
Mater et Magistra: el bé comú consisteix en el conjunt d’aquelles
condicions socials que consenten i afavoreixen en els éssers humans
el desenvolupament integral de la persona.
54. Però els éssers
humans, compostos de cos i d’ànima immortal, no exhaureixen la seva
existència ni assoleixen la seva felicitat perfecta en l’àmbit
del temps. D’aquí que el bé comú s’ha de procurar
de manera que no sols no posi obstacles, sinó que serveixi igualment
a la consecució del seu fi ultraterrenal i etern.
Missions dels poders públics
i drets i deures de la persona
55. A l’època moderna, el
bé comú es considera realitzat quan són salvats els
drets i els deures de la persona humana. D’aquí que la missió
principal dels poders públics consisteixi sobretot a reconèixer,
respectar, harmonitzar, tutelar i promoure aquells drets, i a contribuir
a fer més fàcil el compliment dels deures respectius. Tutelar
el camp intangible dels drets de la persona humana i fer-li fàcil
el compliment de les seves obligacions és el deure essencial de
tot poder públic.
56. Per aquesta raó, tot acte
dels poders públics que sigui o que impliqui un no-reconeixement
o una violació d’aquells drets és un acte que contrasta amb
la seva mateixa raó de ser i, per tant, queda mancat tot valor jurídic.
Composició harmònica
i tutela eficaç dels drets i dels deures de la persona
57. Així doncs, és
missió fonamental dels poders públics disciplinar i compondre
harmònicament les relacions entre els éssers humans de manera
que l’exercici dels drets en els uns no constitueixi un obstacle o una
amenaça per a l’exercici dels mateixos drets en els altres, i que
afavoreixi el compliment dels deures respectius, i també és
missió seva tutelar eficaçment o restituir l’exercici d’uns
drets tals.
Deure de promoure els drets de
la persona
58. A més, és una exigència
del bé comú que els poders públics contribueixin positivament
a la creació d’un ambient humà on a tots els membres del
cos social se’ls faci possible i els sigui facilitat l’exercici efectiu
dels drets esmentats, com també l’acompliment dels deures respectius.
De fet, l’experiència testimonia que sempre que manca una acció
apropiada dels poders públics, els desequilibris econòmics,
socials i culturals entre els homes tendeixen, sobretot a la nostra època,
a accentuar-se; en conseqüència, els drets fonamentals de la
persona corren el risc de quedar privats de contingut, i el compliment
dels deures respectius es veu compromès.
59. Per això és indispensable
que els poders públics s’esforcin perquè el progrés
social correspongui al desenvolupament econòmic i, per tant, que
siguin desenvolupats, en proporció a l’eficàcia dels sistemes
productius, els serveis essencials, com ara les carreteres, els transports,
les relacions comercials, l’aigua potable, l’habitació, l’assistència
sanitària, la instrucció, les condicions idònies per
a la vida religiosa, els mitjans recreatius. I també ha de proveir
que es doni vida a sistemes d’assegurances de manera que, en cas de calamitats
públiques o d’esdeveniments que impliquin responsabilitats familiars
importats, no manquin a tot ésser humà els mitjans necessaris
per dur un nivell de vida digne; com també perquè a tots
els qui es troben en disposicions de treballar els sigui oferta una ocupació
que respongui a la seva capacitat; que la remuneració del treball
sigui determinada segons criteris de justícia i d’equitat; que es
concedeixi als obrers, en els complexos productius, la possibilitat de
desplegar les pròpies activitats en actitud de responsabilitat;
que es faciliti la institució dels cossos intermedis que facin més
articulada i més fecunda la vida social; que es faci accessible
a tots, en les formes i en els graus oportuns, la participació en
els béns de la cultura.
Equilibri entre les dues formes
d’intervenció dels poders públics
60. El bé comú exigeix
que els poders públics, en relació amb els drets de la persona,
despleguin una doble acció: l’una dirigida a harmonitzar i a tutelar
aquests drets, l’altra a promoure’ls. En aquest punt, però, cal
vetllar molt atentament perquè les dues accions siguin sàviament
equilibrades. Cal evitar, doncs, que a causa de la preferència donada
a la tutela dels drets d’alguns individus o grups socials, es creïn
posicions de privilegi, i cal evitar també que, amb l’intent de
promoure els drets esmentats, s’arribi al resultat absurd de reduir-ne
excessivament o de fer-ne impossible l’exercici genuí. S’ha de refermar
sempre el principi que la presència de l’Estat en l’àmbit
econòmic no ha de ser per reduir progressivament l’esfera de llibertat
de la iniciativa personal de cada un dels ciutadans, sinó per garantir
a aquella esfera la major amplitud possible, en la tutela efectiva dels
drets essencials de la persona, per a tots i per a cadascú.
Els poders públics s’han d’inspirar
en el mateix principi quan despleguen la seva multiforme acció encaminada
a promoure l’exercici dels drets i a fer menys ardu el compliment dels
deures en tots els sectors de la vida social.
Estructura i funcionament dels
poders públics
61. No es pot establir d’una vegada
per sempre quina és l’estructura millor segons la qual s’han d’organitzar
els poders públics, com tampoc la forma més apta segons la
qual han de desenvolupar les seves funcions específiques, és
a dir, la funció legislativa, l’administrativa i la judicial.
62. Perquè l’estructura i
el funcionament dels poders públics no poden deixar d’estar en relació
amb les situacions històriques de les respectives comunitats polítiques:
situacions que varien en l’espai i canvien en el temps. Considerem, però,
que respon a exigències inherents a la mateixa naturalesa humana
l’organització juridicopolítica de les comunitats humanes,
fonamentada en una divisió convenient dels poders en correspondència
amb les tres funcions específiques de l’autoritat pública.
En realitat, l’esfera de competència i el funcionament dels poders
públics hi són definits en termes jurídics, i en termes
jurídics són també regulades les relacions entre simples
ciutadans i funcionaris. Això constitueix un element de garantia
a favor dels ciutadans en l’exercici dels seus drets i en el compliment
dels seus deures.
63. Però, a fi que l’esmentada
organització juridicopolítica de les comunitats humanes aporti
els avantatges que li són propis, és indispensable que els
poders públics s’adaptin en els mètodes i en els mitjans
a la naturalesa i a la complexitat dels problemes que són cridats
a resoldre en l’ambient en què obren, i és també indispensable
que cadascun d’ells dugui a terme la pròpia funció d’una
manera convenient. Això comporta que el poder legislatiu es mogui
en l’àmbit de l’ordre moral i de la norma constitucional i que interpreti
objectivament les exigències del bé comú en el canvi
incessant de les situacions; que el poder executiu apliqui les lleis amb
saviesa en el seu coneixement i en una valoració serena dels casos
concrets; que el poder judicial administri la justícia amb imparcialitat
humana, inflexible davant de les pressions de qualsevol interès
de part, i comporta també que cada un dels ciutadans i els cossos
intermedis, en l’exercici dels seus drets i en el compliment dels seus
deures, gaudeixi d’una tutela jurídica eficaç, tant en les
relacions mútues com respecte als funcionaris públics.
Ordenació jurídica
i consciència moral
64. Una ordenació jurídica
en harmonia amb l’ordre moral i que respongui al grau de maduresa de la
comunitat política de la qual és expressió constitueix,
sens dubte, un element fonamental per a la realització del bé
comú.
65. Però la vida social, en
els nostres temps, és tan variada, complexa i dinàmica, que
les ordenacions jurídiques, encara que siguin elaborades amb competència
consumada i amb seny previsor, són sempre inadequades.
66. A més, les relacions dels
homes entre ells, entre els homes i els cossos intermedis, d’una banda,
i els poders públics, de l’altra, com també les relacions
entre els mateixos poders públics a l’interior del complex estatal,
presenten zones sovint tan delicades i neuràlgiques que no són
susceptibles de ser regulades amb marcs jurídics ben definits.
67. Per això, les persones
investides d’autoritat, per ser alhora fidels a les ordenacions jurídiques
existents, considerades en els seus elements i en la seva inspiració
de fons, i obertes a les instàncies sorgides de la vida social,
i també per adequar les ordenacions jurídiques al desenvolupament
de les situacions i resoldre de la millor manera els nous problemes, han
de tenir idees clares sobre la naturalesa i l’amplitud de les seves missions,
i han de ser persones de gran equilibri i d’exquisida rectitud moral, dotades
d’intuïció pràctica per interpretar amb rapidesa i objectivitat
els casos concrets, i de voluntat decidida i vigorosa per obrar a temps
i amb eficàcia.
La participació dels ciutadans
en la vida pública
68. És una exigència
de la seva dignitat de persones que els éssers humans prenguin part
activa en la vida pública, per bé que les formes amb què
hi participin siguin necessàriament condicionades al grau de maduresa
humana assolit per la comunitat política de què són
membres.
69. Mitjançant la participació
en la vida pública s’obren als homes nous camps per fer el bé;
els contactes freqüents entre els ciutadans i els funcionaris públics
faciliten a aquests la tasca de captar les exigències objectives
del bé comú; i la successió dels titulars en els poders
públics n’impedeix l’envelliment i n’assegura el renovellament d’acord
amb l’evolució social.
Signes dels temps
70. En l’organització jurídica
de les comunitats polítiques, a l’època moderna, s’observa
sobretot la tendència a redactar, en fórmules concises i
clares, una carta dels drets fonamentals dels homes, que no rarament és
inserida en les constitucions o en forma part integrant.
71. En segon lloc, es tendeix també
a fixar en termes jurídics, per mitjà de la compilació
d’un document anomenat Constitució, els procediments per designar
els poders polítics, com també les seves relacions recíproques,
les esferes de les seves competències, els modes i els mètodes
segons els quals estan obligats a procedir en els seus actes.
72. Finalment, s’estableixen, en
termes de drets i de deures, les relacions entre els ciutadans i els poders
polítics, i s’atribueix als poders públics la tasca preeminent
de reconèixer, respectar, harmonitzar, tutelar i promoure els drets
i els deures dels ciutadans.
73. Certament no es pot acceptar
com a veritable la posició doctrinal de tots els qui consideren
que la voluntat dels éssers humans, presos individualment o com
a societat, és la font primària i única d’on brollen
drets i deures i d’on emanen l’obligatorietat de les constitucions i l’autoritat
dels poders polítics.
74. Però les tendències
a què hem al·ludit són també un senyal indubtable
que els homes, a l’època moderna, han adquirit una consciència
més viva de la pròpia dignitat, consciència que, mentre
els impulsa a prendre part activa en la vida pública, exigeix també
que els drets de la persona –drets inalienables i inviolables– siguin refermats
en les ordenacions jurídiques positives, i exigeix, a més,
que els poders públics siguin formats amb procediments establerts
per normes constitucionals i exercitin les seves funcions específiques
en l’àmbit dels marcs jurídics.
TERCERA PART
RELACIONS ENTRE LES COMUNITATS
POLÍTIQUES
Subjectes de drets i de deures
75. Reafirmem, també nosaltres,
allò que constantment han ensenyat els nostres predecessors: les
comunitats polítiques, les unes respecte de les altres, són
subjectes de drets i deures; per això també les seves relacions
han de ser regulades en la veritat, en la justícia, en la solidaritat
generosa, en la llibertat. La mateixa llei moral que regula les relacions
entre cada un dels éssers humans, regula també les relacions
entre les respectives comunitats polítiques.
76. Això no és difícil
d’entendre quan es pensa que les persones que representen les comunitats
polítiques, mentre actuen en nom i pels interessos d’aquestes, no
poden mancar a la pròpia natura, que és la llei moral.
77. D’altra banda, seria absurd només
de pensar que els homes, pel fet que són proposats al govern de
la cosa pública, puguin ser constrets a renunciar a la pròpia
condició humana, quan, al contrari, són elegits per a aquella
alta missió perquè són considerats membres més
rics en qualitats humanes i entre els millors del cos social.
78. L’autoritat, encara, és
necessària a la societat humana segons una exigència de l’ordre
moral: per tant, no pot ser usada en contra d’aquest i, si ho fos, al mateix
instant cessaria de ser tal; per això el Senyor adverteix: Escolteu,
doncs, oh reis, enteneu-ho: apreneu vosaltres, que judiqueu tota la terra.
Presteu l’orella els qui teniu el govern dels pobles i us glorieu de tenir
subjectes moltes nacions: el poder us ha estat donat pel Senyor, i la dominació,
per l’Altíssim, el qual examinarà les vostres obres i escrutarà
els vostres pensaments.
79. Finalment, cal recordar també
que, fins en la regulació de les relacions entre les comunitats
polítiques, l’autoritat ha de ser exercida per promoure el bé
comú, que constitueix la seva raó de ser. Però un
element fonamental del bé comú és el reconeixement
i el respecte de l’ordre moral. L’ordre entre comunitats polítiques
s’ha de fonamentar sobre la roca incommovible i immutable de la llei moral,
manifestada pel mateix Creador per mitjà de l’ordre natural i esculpida
per Ell en els cors dels homes amb caràcters indelebles... Com un
far lluminós, amb els raigs dels seus principis, ha de dirigir el
curs de l’acció dels homes i dels estats, els quals han de seguir-ne
les indicacions alliçonadores, saludables i profitoses, si no volen
condemnar a la tempesta i al naufragi tot treball i tot esforç per
establir un ordre nou.
En la veritat
80. Les relacions entre les comunitats
polítiques han de ser regulades en la veritat, la qual exigeix,
abans de tot, que en sigui eliminat tot vestigi de racisme i que, per tant,
sigui reconegut el principi que totes les comunitats polítiques
són iguals per dignitat de naturalesa, per la qual cosa cada una
d’elles té el dret a l’existència, al propi desenvolupament,
als mitjans aptes per assolir-lo i a ser la primera responsable en la realització
d’aquell dret; també té el dret a la bona reputació
i als honors deguts.
81. Entre els homes molt sovint hi
ha diferències, fins i tot, enormes, en el saber, en la virtut,
en la capacitat d’invenció, en la possessió dels béns
materials. Però això no pot mai justificar el propòsit
de fer pesar la pròpia superioritat sobre els altres; més
aviat constitueix una font d’una responsabilitat més gran en la
contribució que cada un i tots a la vegada han d’aportar a la pròpia
perfecció.
82. Així, les comunitats polítiques
poden diferir entre elles en el grau de cultura i de civilització
o de desenvolupament econòmic; però això no pot mai
justificar el fet que les unes facin valer injustament la seva superioritat
sobre les altres; més aviat pot constituir un motiu perquè
se sentin més compromeses en l’obra per a l’elevació comuna.
83. No hi ha éssers humans
superiors per naturalesa i éssers humans inferiors per naturalesa;
sinó que tots els éssers humans són iguals per dignitat
natural. En conseqüència, no existeixen tampoc comunitats polítiques
superiors per naturalesa i comunitats polítiques inferiors per naturalesa:
totes les comunitats polítiques són iguals per dignitat natural,
perquè aquestes són cossos, els membres dels quals són
els mateixos éssers humans. No s’ha d’oblidar aquí que els
pobles són, amb raó, molt sensibles en qüestions de
dignitat i d’honor.
84. La veritat, a més, exigeix
que en les múltiples iniciatives que els progressos moderns en els
mitjans d’expressió han fet possibles –iniciatives mitjançant
les quals es difon el coneixement mutu entre els pobles– es prengui la
inspiració en una serena objectivitat, cosa que no exclou que sigui
legítima en els pobles una preferència a fer conèixer
els aspectes positius de la pròpia vida. Cal rebutjar, però,
els mètodes d’informació amb els quals, mancant a la veritat,
es fereix injustament la reputació d’aquest o d’aquell altre poble.
Segons la justícia
85. Les relacions entre les comunitats
polítiques han de ser, a més, regulades segons justícia,
cosa que comporta, ultra el reconeixement dels drets mutus, el compliment
dels deures respectius.
86. Les comunitats polítiques
tenen el dret a l’existència, al propi desenvolupament, als mitjans
aptes per dur-lo a terme, a ser-ne els primers artífexs; tenen també
el dret a la bona reputació i als honors deguts. En conseqüència
i simultàniament les mateixes comunitats polítiques tenen
el deure de respectar cada un d’aquests drets i d’evitar, per tant, les
accions que en constitueixen una violació. Així com en les
relacions entre els éssers humans en particular no és lícit
a uns de perseguir els propis interessos en perjudici dels altres, tampoc
en les relacions entre les comunitats polítiques no és lícit
que unes es desenvolupin oprimint-ne o perjudicant-ne d’altres. Escau aquí
oportunament la dita de sant Agustí: Si la justícia és
abandonada, a què es redueixen els regnes sinó a grans lladronicis?
87. És cert que entre les
comunitats polítiques poden sorgir, i de fet sorgeixen, contrastos
d’interessos. Però les diferències s’han de superar i les
controvèrsies respectives s’han de resoldre, no pas recorrent a
la força, ni al frau o a l’engany, sinó tal com escau als
éssers humans, a la comprensió recíproca, a l’examen
acurat de la veritat i a les solucions equitatives.
El tracte de les minories
88. Des del segle XIX una tendència
bastant estesa en l’evolució històrica és que els
grups ètnics vulguin esdevenir autònoms i constituir una
nació. Però, com que per diverses causes no sempre es pot
obtenir de fer coincidir els confins geogràfics amb els ètnics,
d’aquí resulta la presència de minories dins els límits
d’un Estat d’un altre grup ètnic, amb els problemes greus que se’n
deriven.
89. Cal afirmar, de la manera més
explícita, que una acció adreçada a reprimir i a sufocar
la vitalitat i el desenvolupament d’aquestes minories és una gran
violació de la justícia, i ho és molt més si
va dirigida a fer-les desaparèixer.
90. En canvi, respon a una exigència
de justícia que els poders públics aportin la seva contribució
a promoure el desenvolupament humà de les minories amb mesures eficaces
a favor de la seva llengua, de la seva cultura, dels seus costums, dels
seus recursos i de les seves iniciatives econòmiques.
91. Cal advertir, però, que
els membres de les minories, com a conseqüència d’una reacció
al seu estat actual o a causa de les seves vicissituds històriques,
poden ser enduts no rarament a accentuar la importància dels elements
ètnics que els caracteritzen fins a posar-los per damunt dels valors
humans, com si el bé de tota la família humana s’hagués
de subordinar al bé propi de la nació. I és raonable
que també sàpiguen reconèixer els avantatges que deriven
d’aquesta situació especial, perquè ajuda no poc al perfeccionament
humà el contacte permanent amb una cultura diferent, els valors
de la qual podran anar convertint en saba i sang pròpies. Però
això es produirà només quan els qui pertanyen a les
minories procurin de participar amigablement en els usos i les tradicions
dels pobles que els envolten, i no pas quan, al contrari, fomentin els
conflictes mutus, els quals provoquen grans prejudicis i cohibeixen el
progrés de les nacions.
Solidaritat eficient
92. Les relacions entre les comunitats
polítiques han de ser regulades en la veritat i segons justícia,
però també han de ser vivificades mitjançant la solidaritat
eficient a través de les mil formes de col·laboració
econòmica, social, política, cultural, sanitària,
esportiva: formes possibles i fecundes en l’època històrica
actual. Per això cal tenir sempre present que la raó de ser
dels poders públics no consisteix a recloure i oprimir els éssers
humans dins l’àmbit de les respectives comunitat polítiques
sinó, al contrari, a promoure el bé comú de les mateixes
comunitats polítiques, el qual, però, ha de ser concebut
i promogut com un component del bé comú de tota la família
humana.
93. Això suposa no solament
que cada una de les comunitats polítiques procuri els propis interessos
sense perjudicar-se les unes a les altres, sinó que posin també
en comú el seu treball quan això resulti indispensable per
assolir uns objectius altrament no assolibles; en aquest cas, però,
cal anar molt en compte perquè el que és profitós
per a un grup de comunitats polítiques no resulti perjudicial per
a unes altres, sinó que hi obtingui també repercussions positives.
94. A més, el bé comú
universal exigeix que les comunitats polítiques afavoreixin els
intercanvis, en cada sector, entre els ciutadans i els cossos intermedis
respectius.
95. A la terra hi ha un bon nombre
de grups ètnics, més o menys accentuadament diferenciats
l’un de l’altre. Però els elements que caracteritzen un grup ètnic
no s’han de transformar en un compartiment tancat on els homes es vegin
impedits de comunicar-se amb els qui pertanyen a grups ètnics diferents;
això estaria en contrast estrident amb una època com la nostra
en què les distàncies entre els pobles gairebé s’han
eliminat. Ni s’ha d’oblidar que els éssers humans, de qualsevol
raça que siguin, més enllà dels seus caràcters
propis i distintius, en posseeixen d’altres molt importants que són
comuns a tots els altres homes, segons els quals es poden perfeccionar
mútuament i progressar, principalment en allò que fa referència
als valors espirituals. Els han de ser reconeguts, per tant, el dret i
el deure de viure en comunió els uns amb els altres.
Equilibri entre poblacions, terra
i capitals
96. Com és sabut, hi ha regions
a la terra que abunden en terrenys cultivables i escassegen d’homes; en
d’altres regions, en canvi, no hi ha proporció entre les riqueses
naturals i els capitals disponibles. Això demana que els pobles
instaurin relacions de col·laboració mútua, que facilitin
entre ells la comunicació de capitals, de béns, d’homes.
97. En aquest cas, creiem oportú
d’observar que, sempre que sigui possible, sembla que ha de ser el capital
el que vagi a trobar el treball, i no pas al revés. Així
s’ofereixen a moltes persones possibilitats concretes de crear-se un esdevenidor
millor sense que es vegin obligades a trasplantar-se del propi ambient
en un altre; la qual cosa és gairebé impossible que s’efectuï
sense esqueixaments dolorosos i sense períodes difícils de
reassentament humà o d’integració social.
El problema dels pròfugs
polítics
98. El sentiment de paternitat universal
que el Senyor ha encès en el nostre esperit ens fa sentir una profunda
amargor en considerar el fenomen dels pròfugs polítics: aquest
fenomen ha assumit grans proporcions i amaga sempre sofriments innombrables
i agudíssims.
99. Això manifesta certament
que hi ha règims polítics que no asseguren a totes les persones
una esfera suficient de llibertat on el seu esperit pugui respirar amb
ritme humà. Al contrari, en aquests règims és discutida
o fins negada del tot la legitimitat de la pròpia existència
d’aquella esfera. Això, sens dubte, representa una inversió
radical en l’ordre de la convivència, ja que la raó de ser
dels poders públics és de promoure el bé comú
i element fonamental d’aquest és reconèixer aquella esfera
de llibertat i d’assegurar-ne la immunitat.
100. No és balder de recordar
que els pròfugs polítics són persones i que els han
de ser reconeguts tots els drets inherents a la persona: drets que no caduquen
quan aquells s’han vist privats de la ciutadania dins la comunitat política
de la qual eren membres.
101. Entre els drets inherents a
la persona hi ha també el de poder-se inserir en la comunitat política
on hom creu poder-se crear un esdevenidor per a si i per a la pròpia
família. En conseqüència, aquella comunitat política,
dins els límits consentits pel bé comú entès
rectament, té el deure de permetre aquella incorporació com
també d’afavorir-hi la integració dels nous membres.
102. De grat aprofitem l’avinentesa
d’expressar la nostra sincera aprovació a totes les iniciatives
suscitades i promogudes per la solidaritat humana i per l’amor cristià
encaminades a fer menys dolorós el trasplantament de persones d’un
país en un altre. I que ens sigui també permès d’assenyalar
a l’atenció i a la gratitud de tots els esperits rectes l’obra multiforme
que institucions internacionals especialitzades realitzen en un camp tan
delicat.
Desarmament
103. Ens és també dolorós
de constatar com en les comunitats polítiques econòmicament
més desenvolupades s’han creat i es continuen creant armaments gegantins;
com amb aquest fi és absorbit un percentatge altíssim d’energies
espirituals i de recursos econòmics; com els mateixos ciutadans
d’aquelles comunitats polítiques són sotmesos a sacrificis
no pas lleus, mentre d’altres comunitats polítiques són privades,
en conseqüència, de col·laboracions indispensables per
al seu desenvolupament econòmic i per al seu progrés social.
104. Els armaments, com és
sabut, se solen justificar adduint el motiu que, si una pau és possible
avui, no pot ser sinó la pau fonamentada en l’equilibri de forces.
D’aquí resulta que, si una comunitat política s’arma, les
altres també s’han d’armar en una cursa desenfrenada. I si una comunitat
política produeix armes atòmiques, les altres han de produir
armes atòmiques d’una mateixa potència destructiva.
105. Així, doncs, els homes
viuen sota l’angoixa d’una tempesta que es podria desencadenar a cada moment
amb un ímpetu horrible. Perquè les armes hi són. I
si resulta difícil persuadir-se que hi hagi persones capaces d’assumir
la responsabilitat de les destruccions i dels dolors que una guerra causaria,
no queda exclòs que un fet imprevisible i incontrolable pugui fer
esclatar l’espurna que posi en moviment l’aparell bèl·lic.
A més, cal tenir present també que, encara que una guerra
a fons, gràcies a l’eficàcia terrorífica de les mateixes
armes, no tingui lloc, és justificat el temor que la sola continuació
dels experiments nuclears amb fins bèl·lics pugui tenir conseqüències
fatals per a la vida de la terra.
106. Per això, la justícia,
el seny i la dignitat humana exigeixen urgentment que cessi la cursa d’armaments;
que siguin reduïts simultàniament i recíprocament els
armaments ja existents; que siguin bandejades les armes nuclears; que tots
arribin finalment a un pacte de desarmament amb garanties mútues
i eficaces. No es pot permetre –proclama Pius XII– que la calamitat d’una
guerra mundial, amb les seves ruïnes econòmiques i socials
i les seves aberracions i pertorbacions morals, caigui per tercera vegada
sobre la humanitat.
107. Cal, però, reconèixer
que el fre en la cursa d’armaments, la seva reducció efectiva i,
més encara, la seva eliminació total són gairebé
impossibles si no es procedeix, alhora, a un desarmament integral, és
a dir, si no es desarmen també els esperits amb l’esforç
sincer per fer-hi desaparèixer la psicosi bèl·lica.
Això suposa, al seu torn, que el criteri de la pau, fonamentat en
l’equilibri dels armaments, sigui substituït pel principi que la pau
veritable només es pot assentar damunt la confiança recíproca.
Considerem que es tracta d’un objectiu que pot ser assolit. Ja que és
reclamat per la recta raó, és summament desitjable i és
de la màxima utilitat.
108. És un objectiu reclamat
per la raó. És evident, o almenys hauria de ser-ho per a
tothom, que les relacions entre les comunitats polítiques, com les
relacions entre els particulars, han de ser regulades sense recórrer
a la força de les armes, sinó a la llum de la raó,
és a dir, en la veritat, en la justícia, en la solidaritat
eficient.
109. És un objectiu summament
desitjable. De fet, qui hi ha que no anheli ardentment que el perill de
la guerra sigui eliminat i que la pau sigui salvaguardada i consolidada,
amb garanties més fermes?
110. És un objectiu de la
màxima utilitat. De la pau, tothom en treu avantatges: individus,
famílies, pobles, tota la família humana. Les paraules de
Pius XII ressonen encara avui amonestadores i vibrants: Res no es perd
amb la pau. Tot es pot perdre amb la guerra.
111. Per això, com a Vicari
de Crist, Salvador del món i artífex de la pau, i com a intèrpret
de l’anhel més profund de tota la família humana, seguint
l’impuls del nostre esperit, ansiós del bé per a tothom,
ens creiem en el deure de conjurar els homes, sobretot aquells qui són
investits de responsabilitats polítiques, a no estalviar fatigues
per donar als esdeveniments un curs racional i humà.
112. Que en les assemblees més
altes i qualificades siguin considerats a fons els problemes de la recomposició
pacífica de les relacions entre les comunitats polítiques
en el pla mundial: recomposició fonamentada en la confiança
mútua, en la sinceritat en els pactes, en la fidelitat als acords
presos. Que el problema sigui examinat fins a descobrir el punt clau on
sigui possible d’iniciar el camí vers una sèrie d’enteses
amistoses, duradores i fecundes. Per la nostra banda, no pararem d’implorar
les benediccions de Déu sobre les seves fatigues a fi que aportin
resultats positius.
En la llibertat
113. Les relacions entre les comunitats
polítiques han de ser regulades en la llibertat. Això significa
que cap d’elles no té el dret d’exercir una acció opressiva
o d’ingerència indeguda sobre les altres. Al contrari, totes han
de proposar-se de col·laborar perquè en cada una es desenvolupi
el sentit de responsabilitat, l’esperit d’iniciativa i l’esforç
per ser la primera protagonista en la realització del propi progrés
en tots els camps.
L’elevació de les comunitats
polítiques en fase de desenvolupament econòmic
114. Una comunitat d’origen, de redempció,
de destí suprem lliga tots els éssers humans i els crida
a formar una sola família cristiana. Per aquesta raó, a
l’encíclica Mater et Magistra hem exhortat les comunitats polítiques
econòmicament desenvolupades a instaurar relacions de cooperació
multiforme amb les comunitats polítiques en procés de desenvolupament
econòmic.
115. Ara podem constatar amb satisfacció
que la nostra crida ha trobat una acollida àmplia i favorable, i
ens anima l’esperança que això contribueixi encara més
en el futur a fer que els països menys proveïts de béns
ben aviat assoleixin un grau de desenvolupament econòmic que permeti
a cada ciutadà de viure en condicions conformes a la pròpia
dignitat de persona.
116. Però mai no s’insistirà
prou que aquesta cooperació s’ha de fer en el més gran respecte
per la llibertat de les comunitats polítiques en fase de desenvolupament.
Cal que aquestes siguin i se sentin les primeres responsables i els artífexs
principals en l’assoliment del seu desenvolupament econòmic i del
seu progrés social.
117. Ja el nostre predecessor Pius
XII proclamava que, en el camp d’un nou ordre fonamentat en principis morals,
no hi ha lloc per a la lesió de la llibertat, de la integritat i
de la seguretat de les altres nacions, siguin quines siguin les seves extensió
territorial o capacitat de defensa. Si és inevitable que els grans
estats, per les seves possibilitats més grans i la seva potència,
tracin el camí per a la constitució de grups econòmics
entre ells i les nacions més petites i febles, també és
incontestable el dret d’aquestes –com de totes, en l’àmbit de l’interès
general– al respecte de la seva llibertat en el camp polític, a
la custòdia eficaç de la neutralitat enmig dels conflictes
entre els estats, que els correspon segons el dret natural i el dret de
gents, a la tutela del propi desenvolupament econòmic, ja que només
d’aquesta manera podran aconseguir adequadament el bé comú,
el benestar material i espiritual del propi poble.
118. Per tant, les comunitats polítiques
desenvolupades econòmicament, en prestar la seva col·laboració
multiforme, estan obligades al reconeixement i al respecte dels valors
morals i de les peculiaritats ètniques pròpies de les comunitats
en fase de desenvolupament econòmic, com també a obrar sense
intencions de predomini polític. Així aporten una contribució
preciosa a la formació d’una comunitat mundial on tots els membres
siguin subjectes conscients dels propis deures i dels propis drets, que
treballin en relació d’igualtat per a la promoció del bé
comú universal.
Signes dels temps
119. Es difon cada vegada més
entre els homes el convenciment que les eventuals controvèrsies
entre els pobles no s’han de resoldre recorrent a les armes, sinó
mitjançant negociacions.
120. És veritat que en el
camp històric aquest convenciment es troba més aviat en relació
amb la força terriblement destructora de les armes modernes i és
alimentada per l’horror que suscita en l’esperit tan sols el pensament
de les destruccions ingents i dels dolors immensos que l’ús d’aquelles
armes ocasionaria a la família humana. Per això és
absurd en la nostra època, que es gloria de la força atòmica,
que la guerra sigui encara un mitjà apte per reparar els drets violats.
121. Però, dissortadament,
entre els pobles sovint regna encara la llei del temor. Això els
empeny a fer despeses fabuloses en armaments: no pas per atacar els altres,
s’afirma –i no hi ha motiu per no creure’ls–, sinó per dissuadir-los
de l’agressió.
122. Amb tot, és lícit
d’esperar que els homes, trobant-se i negociant, vagin descobrint millor
els vincles que els lliguen, provinents de la seva humanitat comuna, i
que descobreixin també que una de les exigències més
profundes de la seva humanitat comuna és que regni entre ells i
entre els pobles respectius no pas el temor, sinó l’amor, el qual
tendeix a expressar-se en la col·laboració lleial, multiforme,
portadora de molts béns.
QUARTA PART
RELACIONS DELS ÉSSERS
HUMANS I DE LES COMUNITATS POLÍTIQUES AMB LA COMUNITAT MUNDIAL
Interdependència entre
les comunitats polítiques
123. Els progressos recents de les
ciències i de les tècniques incideixen profundament sobre
els éssers humans, els sol·liciten a col·laborar entre
ells i els orienten vers una convivència unitària d’abast
mundial. Efectivament, s’ha accentuat intensament l’intercanvi de les idees,
dels homes, de les coses. Per això han augmentat enormement les
relacions entre els ciutadans, les famílies, els cossos intermedis
pertanyents a diverses comunitats polítiques, com també entre
els seus poders públics. Alhora s’aprofundeix la interdependència
entre les economies nacionals: les unes s’insereixen progressivament en
les altres fins a esdevenir cada una gairebé part integrant d’una
única economia mundial, i el progrés social, l’ordre, la
seguretat i la pau a l’interior de cada comunitat política estan
en relació vital amb el progrés social, l’ordre, la seguretat
i la pau de totes les altres comunitats polítiques.
124. Cap comunitat política
no es troba avui en condicions de perseguir els seus interessos i de desenvolupar-se
tancant-se en si mateixa, ja que el grau de la seva prosperitat i del seu
desenrotllament són també, en part, efecte i, en part, causa
del grau de prosperitat i de desenvolupament de totes les altres comunitats
polítiques.
Insuficiència de l’actual
organització de l’autoritat pública en relació amb
el bé comú universal
125. La unitat de la família
humana ha existit sempre, ja que aquesta té com a membres els éssers
humans, que són tots iguals per dignitat natural. D’aquí
que existeixi sempre l’exigència objectiva a la realització,
en grau diferent, del bé comú universal, és a dir,
del bé comú de la família humana sencera.
126. En els temps passats es podia
mantenir amb raó que els poders públics de les diferents
comunitats polítiques es poguessin trobar en condicions de realitzar
el bé comú universal: a través de les vies diplomàtiques
normals o bé amb reunions d’alt nivell, utilitzant els instruments
jurídics com, per exemple, les convencions i els tractats: instruments
jurídics suggerits pel dret natural i determinats pel dret de gents
i pel dret internacional.
127. A conseqüència de
les transformacions profundes que hi ha hagut en les relacions de la convivència
humana, d’una banda el bé comú universal provoca problemes
complexos, gravíssims, extremament urgents, especialment pel que
fa a la seguretat i a la pau mundial; d’altra banda, els poders públics
de cada una de les comunitats polítiques, posades en pla d’igualtat
jurídica entre elles, per bé que multipliquin les trobades
i aguditzin el seu enginy en l’elaboració de nous instruments jurídics,
no es troben ja en situació d’afrontar i de resoldre adequadament
els problemes esmentats; i això no tant per manca de bona voluntat
o d’iniciativa, sinó perquè l’autoritat de què gaudeixen
no té el poder necessari.
128. Es pot afirmar, doncs, que en
les circumstàncies actuals de la societat humana, tant la constitució
i la forma dels estats com la força de què gaudeix l’autoritat
pública en totes les nacions del món, s’han de considerar
insuficients per la realització del bé comú de tots
els pobles.
Relació entre continguts
històrics del bé comú i estructura i funcionament
dels poders públics
129. Hi ha una relació intrínseca
entre els contingents històrics del bé comú, d’una
banda, i la configuració i el funcionament dels poders públics,
d’una altra. L’ordre moral, igual com exigeix l’autoritat pública
en la convivència per a la realització del bé comú,
exigeix també que l’autoritat sigui eficient a aquesta finalitat.
Això postula que els òrgans en els quals l’autoritat pren
cos, esdevé eficient i persegueix el seu fi, siguin estructurats
i actuïn de tal manera que siguin idonis per traduir a la realitat
els continguts nous que el bé comú va assumint en el desenvolupament
històric de la convivència.
El bé universal planteja ara
problemes de dimensions mundials que no es poden afrontar i resoldre adequadament
sinó és per obra d’una autoritat pública que tingui
amplitud, estructures i mitjans prou amplis, l’acció dels quals
s’estengui a tota la terra. El mateix ordre moral, doncs, reclama que una
autoritat tal sigui instituïda en el pla mundial.
Poders públics instituïts
de comú acord i no pas imposats per la força
130. Els poders públics que
tenen autoritat en el pla mundial i són dotats de mitjans aptes
per perseguir eficaçment els objectius que constitueixen els continguts
concrets del bé comú universal han de ser instituïts
de comú acord de totes les nacions i no pas imposats per la força.
La raó és que els poders esmentats han de poder actuar eficaçment;
però alhora la seva acció ha de ser informada per una imparcialitat
sincera i efectiva; és a dir, ha de ser una acció adreçada
a satisfer les exigències objectives del bé comú universal.
Altrament, es podria témer que l’autoritat supernacional o mundial
imposada a la força per les comunitats polítiques més
potents fos o esdevingués un instrument d’interessos particularistes,
i, encara que això no es produís, seria molt difícil
que en la seva acció quedés lliure de tota sospita de parcialitat:
això comprometria l’eficàcia de la seva acció.
131. Les comunitats polítiques,
per molt que es diferenciïn entre elles en el grau de desenvolupament
econòmic i en la potència militar, totes són bastant
sensibles a la paritat jurídica i a la seva dignitat moral. Per
això, amb raó no es dobleguen fàcilment a obeir poders
imposats a la força, o poders a la creació dels quals no
han contribuït o als quals no han decidit elles mateixes de sotmetre’s
amb elecció conscient i lliure.
El bé comú universal
i els drets de la persona
132. El bé comú universal,
igual com el bé comú de les comunitats polítiques
en particular, només pot ser determinat tenint en compte la persona
humana. Per això, també els poders polítics de la
comunitat mundial han de proposar-se com a objectiu fonamental el reconeixement,
el respecte, la tutela i la promoció dels drets de la persona: amb
una acció directa, quan el cas ho comporta, o bé creant un
ambient d’abast mundial en què resulti més fàcil als
poders públics de cada comunitat política de desplegar les
pròpies funcions específiques.
El principi de subsidiarietat
133. Així com interiorment
les relacions entre individus, famílies, cossos intermedis i els
poders polítics de les respectives comunitats polítiques
han de ser regulades segons el principi de subsidiarietat, també
a la llum del mateix principi s’han de regular les relacions entre les
autoritats de cada comunitat política i l’autoritat de la comunitat
mundial. Això vol dir que l’autoritat de la comunitat mundial ha
d’afrontar i resoldre els problemes de contingut econòmic, social,
polític i cultural que el bé comú universal plantegi,
problemes, però, que per la seva amplitud, la seva complexitat i
la seva urgència, els poders públics de cada comunitat política
no es troben en situació d’afrontar amb perspectiva de solucions
positives.
134. L’autoritat mundial no té
la finalitat de limitar l’esfera d’acció a les autoritats de cada
comunitat política i molt menys de substituir-s’hi; al contrari,
té la finalitat de contribuir a la creació, en el pla mundial,
d’un ambient en què els poders públics de cada comunitat
política, els ciutadans respectius i els cossos intermedis puguin
desplegar les pròpies missions, complir els propis deures i exercir
els propis drets amb una major seguretat.
Signes dels temps
135. Com és sabut, el 26 de
juny de 1945 fou constituïda l’Organització de les Nacions
Unides (ONU), a la qual, tot seguit, es van agregar els organismes intergovermentals
que tenien missions internacionals en el camp econòmic, social,
cultural, educatiu, sanitari. Les Nacions Unides es van proposar, com a
finalitat essencial, de mantenir i consolidar la pau entre els pobles desenvolupant
entre ells les relacions amistoses, basades en els principis d’igualtat,
respecte mutu i cooperació multiforme en tots els àmbits
de la convivència.
136. Un acte de summa importància
acomplert per les Nacions Unides és la Declaració Universal
dels Drets de l’Home, aprovada a l’Assemblea General del 10 de desembre
de 1948. Al preàmbul d’aquesta Declaració es proclama com
a ideal que tots els pobles i totes les nacions han de perseguir el reconeixement
efectiu respecte a aquells drets i a les llibertats respectives.
137. No ens és desconegut
que es van suscitar objeccions i reserves sobre algun punt particular de
la Declaració. Amb tot, no hi ha dubte que el document marca un
pas important en el camí vers l’organització juridicopolítica
de la comunitat mundial. En efecte, hi és reconeguda de la manera
més solemne la dignitat de la persona a tots els éssers humans;
en conseqüència, hi és proclamat, com a dret fonamental,
el de moure’s lliurement en la recerca de la veritat, en la realització
del bé moral i de la justícia; el dret a una vida digna;
i hi són proclamats també altres drets relacionats amb els
esmentats.
138. Desitgem, doncs, que l’Organització
de les Nacions Unides, en les estructures i en els mitjans, s’adapti cada
vegada més a l’amplitud i a la noblesa de les seves comeses, i que
arribi el dia que tots els homes hi trobin una tutela eficaç amb
relació als drets que emanen immediatament de la seva dignitat de
persones, els quals són, per aquesta mateixa raó, drets universals,
inviolables, inalienables. Tant més que tots els homes, alhora que
participen cada vegada més activament en la vida pública
de les pròpies comunitats polítiques, mostren un interès
creixent per les vicissituds de tots els pobles i es fan molt més
conscients de ser membres vius d’una comunitat mundial.
CINQUENA PART
RECOMANACIONS PASTORALS
Deure de participar en la vida
política
139. Una vegada més ens permetem
de recomanar als nostres fills el deure que tenen de participar activament
en la vida pública i de contribuir a la realització del bé
comú de la família humana i de la pròpia comunitat
política, i de procurar, per tant, a la llum de la fe i amb la força
de l’amor, que les institucions de finalitat econòmica, social,
cultural i política siguin de tal forma que no creïn obstacles,
sinó més aviat que facilitin o facin menys ardu a les persones
el seu perfeccionament, tant en l’ordre natural com en el sobrenatural.
Competència científica,
capacitat tècnica, experiència professional
140. No n’hi ha prou que els nostres
fills siguin il·luminats per la fe i encesos pel desig del bé
per inspirar amb sans principis una civilització i vivificar-la
amb l’esperit de l’Evangeli. Amb aquest fi cal inserir-se en les seves
institucions i actuar-hi vàlidament des de dins.
141. Però la nostra civilització
es distingeix sobretot pels seus continguts cientificotècnics. Per
això no es pot penetrar en les seves institucions i treballar amb
eficàcia des de dins si no s’és científicament competent,
tècnicament capaç i professionalment expert.
L’acció com a síntesi
d’elements cientificotècnics professionals i de valors espirituals
142. També volem fer present
que la competència científica, la capacitat tècnica,
l’experiència professional, si bé són necessàries,
no són, amb tot, suficients per restablir les relacions de la convivència
en un orde genuïnament humà, és a dir, en un ordre el
fonament del qual és la veritat; la mesura i l’objectiu, la justícia;
la força propulsora, l’amor; el mètode d’actuació,
la llibertat.
143. Amb aquest fi es requereix certament
que els homes desenvolupin les pròpies activitats de contingut temporal
obeint les lleis que els són immanents i seguint mètodes
que responen a la seva natura; però alhora es requereix també
que despleguin aquelles activitats en l’àmbit de l’ordre moral,
i, per tant, com un exercici o com una reivindicació d’un dret,
com un compliment d’un deure i una prestació d’un servei, com a
resposta positiva al designi providencial de Déu respecte a la nostra
salvació; és a dir, es requereix que els homes, en la seva
interioritat visquin la seva labor de contingut temporal com una síntesi
d’elements cientificotècnics professionals i de valors espirituals.
Restabliment de la unitat en els
creients entre fe religiosa i activitat de contingut moral
144. En les comunitats nacionals
de tradició cristiana, les institucions d’ordre temporal a l’època
moderna, alhora que revelen sovint un alt grau de perfecció cientificotècnica
i d’eficiència quant als fins específics respectius, també
es caracteritzen no rarament per la pobresa de ferments i signes cristians.
145. Tot amb tot, és cert
que a la creació d’aquelles institucions han contribuït molts
que es tenien i es tenen per cristians, i no hi ha dubte que, almenys en
part, ho eren i ho són. Com s’explica això? Creiem que l’explicació
es troba en una escissió en el seu esperit entre la fe religiosa
i l’actuació de contingut temporal. Cal, doncs, que en ells es restableixi
la unitat interior, i que en les seves activitats temporals es trobi també
present la fe com un far que il·lumina, i la caritat com una força
que vivifica.
Desenvolupament integral dels
homes
146. Però també pensem
que aquesta escissió en els creients entre fe religiosa i actuació
de contingut temporal és el resultat, en gran part, si no del tot,
d’un defecte de formació cristiana sòlida. De fet, en molts
ambients es dóna molt sovint que no hi ha proporció entre
instrucció científica i instrucció religiosa: la instrucció
científica continua estenent-se fins assolir els graus superiors,
mentre que la instrucció religiosa no passa del grau elemental.
Per això és indispensable que la formació de la joventut
sigui integral i ininterrompuda, és a dir, que el culte de valors
religiosos i l’afinament de la consciència moral vagi al mateix
pas que la contínua i sempre més rica assimilació
dels elements cientificotècnics; com també és indispensable
que siguin educats sobre el mètode apte per dur a terme concretament
les seves missions.
Sol·licitud constant
147. Creiem oportú de fer
notar que és difícil d’entendre adequadament la relació
entre les exigències objectives de la justícia i les situacions
concretes; és a dir, l’exactitud dels graus i de les formes segons
els quals els principis i les directrius doctrinals han de ser traduïts
a la realitat.
148. I l’exactitud d’aquells graus
i d’aquelles formes és molt més difícil en la nostra
època, caracteritzada per un dinamisme notable. Per això
el problema de l’adequació de la realitat social a les exigències
objectives de la justícia és un problema que no admet mai
una solució definitiva. Els nostres fills, doncs, han de vetllar
sobre ells mateixos per no donar-se per satisfets amb els objectius ja
assolits.
149. Al contrari, per a tots els
homes és gairebé un deure de pensar que allò que ha
estat realitzat és sempre poc per comparació d’allò
que resta encara per acomplir a fi d’adequar els organismes productius,
les associacions sindicals, les organitzacions professionals, els sistemes
d’assegurances, les ordenacions jurídiques, els règims polítics,
les institucions culturals, sanitàries, recreatives i esportives
a les dimensions pròpies de l’era de l’àtom i de les conquestes
espacials, era en la qual la família humana ha entrat ja i ha iniciat
el seu nou camí amb perspectives d’una amplitud il·limitada.
Relacions entre catòlics
i no catòlics en els camps econòmic, social i polític
150. Les línies doctrinals
traçades en el present Document emanen o són suggerides per
exigències inherents a la mateixa naturalesa humana, o procedeixen
de l’esfera del dret natural. Per tant, ofereixen, als catòlics
un camp ampli de trobada i d’entesa tant amb els cristians separats d’aquesta
Seu Apostòlica, com amb els homes no il·luminats per la fe
en Jesucrist, en els quals, però, hi són present la llum
de la raó i també l’honestedat natural, de manera eficient.
En aquestes relacions, els nostres fills han de vetllar per ser sempre
coherents amb ells mateixos, a fi de no arribar mai a comprometre la integritat
de la religió o de la moral. Però, al mateix temps, han de
ser i s’han de mostrar animats per un esperit de comprensió, desinteressats
i disposats a cooperar lleialment per assolir objectius que siguin bons
per naturalesa o reduïbles al bé.
151. Però mai no s’ha de confondre
l’error amb el qui va errat, encara que es tracti d’homes que no coneixen
la veritat o que la coneixen parcialment, ja sigui en l’ordre religiós
o en el de la moral pràctica. El qui va errat és sempre i
sobretot un ésser humà i conserva tothora la seva dignitat
de persona, i mereix sempre de ser considerat i tractat com convé
a una dignitat tan gran. A més, en la naturalesa de l’home no es
destrueix mai la capacitat de vèncer l’error i d’obrir-se al coneixement
de la veritat. I l’acció de Déu en ell no manca mai. Per
aquesta raó, aquell que en un moment donat de la seva vida no té
la claredat de la fe o s’adhereix a opinions errònies, demà
pot ser il·luminat i creure en la veritat.
152. Els encontres i les enteses
en els diversos sectors de l’ordre temporal entre catòlics i aquells
qui no creuen en Crist o hi creuen d’una manera no adequada poden ser ocasió
per descobrir la veritat i retre-li homenatge.
153. Cal també tenir present
que no es poden tampoc identificar falses doctrines filosòfiques
sobre la naturalesa, l’origen i el destí de l’univers i de l’home
amb moviments històrics d’ordre econòmic, social, cultural
i polític, encara que aquests moviments s’hagin originat i inspirat
en aquelles doctrines. Perquè les doctrines, un cop elaborades i
definides, resten sempre les mateixes, mentre que els moviments esmentats,
actuant sobre situacions històriques en evolució constant,
no poden deixar de ser subjectes a canvis també profunds. A més,
qui pot negar que en aquells moviments, en la mesura que s’ajusten als
dictats de la recta raó i que es fan intèrprets de les aspiracions
legítimes de la persona humana, hi hagi elements moralment positius
i mereixedors d’aprovació?
154. Per tant, es pot donar el cas
que un acostament o un encontre d’ordre pràctic, que ahir es considerava
absolutament inútil, avui, en canvi, sigui profitós o bé
ho pugui ser demà. Decidir si aquest moment ha arribat, com també
establir les formes o els graus de l’eventual consonància d’activitats
per assolir finalitats econòmiques, socials, culturals, polítiques
veritablement útils per al bé de la comunitat, són
problemes que només es poden resoldre amb la virtut de la prudència,
que és la guia de les virtuts que regulen la vida moral, tant l’individual
com la social. Per això, de part dels catòlics una decisió
tal correspon en primer lloc als qui viuen i actuen en els sectors específics
de la convivència on es plantegen aquells problemes, sempre que
es mantinguin d’acord amb els principis del dret natural, amb la doctrina
social de l’Església i amb les directrius de l’autoritat eclesiàstica.
Perquè no s’ha d’oblidar que competeix a l’Església el dret
i el deure no tan sols de tutelar els principis de l’ordre ètic
i religiós, sinó també d’intervenir autoritàriament
prop dels seus fills en l’esfera de l’ordre temporal, quan es tracta de
jutjar sobre l’aplicació d’aquells principis als casos concrets.
Etapes necessàries
155. No manquen homes particularment
dotats de generositat que, trobant-se davant de situacions en què
les exigències de la justícia no són satisfetes o
no ho són en grau suficient, se sentin encesos pel desig d’innovacions
superant amb un salt totes les etapes, com si volguessin recórrer
a una cosa semblant a una revolució. No s’ha d’oblidar que la gradació
és la llei de la vida en totes les seves expressions; per això,
fins en les institucions humanes, no poden reeixir a fer innovacions vers
quelcom millor, si no és obrant gradualment des de dins d’elles.
156. No pas en la revolució
–proclama Pius XII–, sinó en una evolució concordada es troba
la salvació, la justícia. La violència no ha fet mai
altra cosa que destruir, no pas edificar; encendre les passions, no pas
calmar-les; acumular odi i ruïnes, no pas agermanar els contendents,
i ha precipitat els homes i els partits en la dura necessitat de reconstruir
lentament, després de proves doloroses, sobre les runes de la discòrdia.
Tasca immensa
157. A tots els homes de bona voluntat
incumbeix una tasca immensa: la de restablir les relacions de la convivència
en la veritat, en la justícia, en l’amor, en la llibertat: les relacions
de la convivència entre tots els homes; entre els ciutadans i les
respectives comunitats polítiques; entre les mateixes comunitats
polítiques; entre individus, famílies, cossos intermedis
i comunitats polítiques, d’una banda, i la comunitat mundial, d’una
altra. Tasca nobilíssima com és promoure la pau veritable
en l’ordre establert per Déu.
158. Certament, els qui presten la
seva col·laboració al restabliment de les relacions de la
vida social segons els criteris abans esmentats no són pas molts;
a ells s’adreça el nostre encoratjament paternal, la nostra invitació
instant a perseverar en la seva labor amb afany sempre renovat. I ens conforta
l’esperança que el seu nombre augmenti, sobretot entre els cristians.
És un imperatiu del deure i una exigència de l’amor. Tots
els qui creuen en Crist, han de ser, en aquest nostre món, una guspira
de llum, un centre d’amor, un ferment que vivifiqui la massa: i ho seran
més en la mesura que, en la intimitat de si mateixos, visquin en
comunió amb Déu.
159. De fet, no hi ha pau entre els
homes si no hi ha pau en cadascun d’ells, és a dir, si cadascun
no instaura en si mateix l’ordre volgut per Déu. Vol la teva ànima
–pregunta sant Agustí– vèncer les passions? Que se sotmeti
al qui està a dalt, i vencerà allò que està
a baix. I la pau serà en tu: veritable, segura, ordenadíssima.
Quin és l’ordre d’aquesta pau? Déu mana l’ànima, l’ànima
mana el cos: no hi ha res de més ordenat.
El Príncep de la Pau
160. Aquestes paraules nostres, que
hem volgut dedicar als problemes que més afligeixen la família
humana en el moment actual, i de l’equitativa solució dels quals
depèn el progrés ordenat de la societat, són dictades
per un profund anhel, que sabem comú a tots els homes de bona voluntat:
la consolidació de la pau en el món.
161. Com a Vicari –per bé
que humil i indigne– d’Aquell a qui el missatge profètic anomena
el Príncep de la Pau , tenim el deure de consagrar totes les nostres
energies al reforçament d’aquest bé. Però la Pau resta
només una paraula buida si es fonamenta sobre aquell ordre que el
present Document ha traçat amb esperança confiada: un ordre
fundat en la veritat, construït segons justícia, vivificat
i integrat per la caritat i realitzat en la llibertat.
162. És aquesta una empresa
tan noble i elevada que les forces humanes, per bé que siguin animades
de la més lloable bona voluntat, no poden dur a terme elles mateixes.
A fi que la societat humana sigui l’espill més fidel possible del
Regne de Déu, cal l’ajut de dalt.
163. Per això la nostra invocació
en aquests dies sants s’eleva més fervorosa a Aquell qui amb la
seva passió dolorosa i amb la seva mort ha vençut el pecat,
font i arrel de les divisions, de les misèries i dels desequilibris,
i ha reconciliat la humanitat amb el Pare Celestial en la seva sang: perquè
Ell és la nostra pau, el qui de dos pobles n’ha fet un... I va venir
a anunciar la pau a vosaltres, que éreu lluny, i la pau als qui
eren a prop.
164. I en la litúrgia d’aquests
dies ressona el missatge: Jesús, Senyor nostre, en ressuscitar es
va presentar enmig dels seus deixebles i els digué: Pau a vosaltres,
Al·leluia. I els deixebles es van alegrar en veure el Senyor. Ell
deixa la pau, ell porta la pau: la pau us deixo, la meva pau us dono; jo
no us la dono pas com el món la dóna.
165. Aquesta és la pau que
li demanem amb el sospir ardent de la nostra pregària. Que ell allunyi
del cor dels homes tot allò que la pugui posar en perill, i que
els transformi en testimonis de veritat, de justícia, d’amor fraternal.
Que il·lumini els responsables dels pobles a fi que, juntament amb
les sol·licituds del just benestar dels seus ciutadans, garanteixin
i defensin el gran do de la pau; que encengui les voluntats de tots a fi
de superar les barreres que divideixin, d’augmentar els vincles de la caritat
mútua, de comprendre els altres, de perdonar aquells qui han comès
greuges; que en virtut de la seva acció s’agermanin tots els pobles
de la terra i hi floreixi i hi regni sempre la pau anhelada.
166. En penyora d’aquesta pau i amb
l’auguri que aquesta irradiï en les comunitats cristianes que tenim
confiades, especialment en benefici dels més humils i més
necessitats d’ajuda i de defensa, tenim el goig d’impartir-vos a vosaltres,
venerables germans, i als sacerdots de la clerecia secular i regular, als
religiosos i a les religioses, i als fidels de les vostres diòcesis,
particularment a aquells que s’esforçaran per posar en pràctica
les nostres exhortacions, la benedicció apostòlica, propiciadora
dels favors celestials. En fi, per a tots els homes de bona voluntat, destinataris,
també ells, d’aquesta nostra carta encíclica, implorem de
Déu salut i prosperitat.
A Roma, prop de Sant Pere, en la
solemnitat de la Cena de Nostre Senyor, el dia 11 d’abril de l’any 1963,
cinquè del nostre pontificat