Germans i germanes del món
sencer,
homes i dones de bona voluntat!
Crist ha ressuscitat! Pau a vosaltres!
Se celebra avui el gran misteri, fonament de la fe i de l'esperança
cristiana: Jesús de Natzaret, el Crucificat, ha ressuscitat d'entre
els morts al tercer dia, segons les Escriptures. L'anunci que els àngels
van portar, a l'alba del primer dia després del dissabte, a Maria
Magdalena i a les dones que van anar al sepulcre, l'hem escoltat avui amb
renovada emoció: “Per què busqueu entre els morts aquell
qui viu? No és aquí: ha ressuscitat” (Lc 24,5-6).
No és difícil imaginar
quins devien ser, en aquell moment, els sentiments d'aquestes dones: sentiments
de tristesa i desànim per la mort del seu Senyor, sentiments d'incredulitat
i estupor davant un fet massa sorprenent per a ser cert. Tanmateix, la
tomba era oberta i buida: ja no hi havia el cos. Pere i Joan, avisats per
les dones, van córrer al sepulcre i van verificar que elles tenien
raó. La fe dels apòstols en Jesús, el Messies esperat,
havia passat per una dura prova amb l'escàndol de la creu. Durant
la detenció, la condemna i la mort de Jesús, s'havien dispersat,
i ara es trobaven junts, perplexos i desorientats. Però el mateix
Ressuscitat es va fer present davant la seva incrèdula avidesa de
certeses. No fou un somni, ni una il·lusió, nifruit de la
imaginació subjectiva aquella trobada; va ser una experiència
real, si bé inesperada i, justament per això, particularment
commovedora. “Jesús va arribar, es posà al mig i els digué:
«Pau a vosaltres»” (Jn 20,19).
Davant aquelles paraules, es va revifar
la fe quasi apagada als seus cors. Els apòstols ho van explicar
a Tomàs, que era absent en aquella primera trobada extraordinària:
Sí, el Senyor ha complert el que havia anunciat; ha ressuscitat
realment i nosaltres l'hem vist i l'hem tocat! Tomás, però,
va restar dubtós i perplex. Quan, vuit dies més tard, Jesús
va venir per segona vegada al Cenacle, li va dir: “Porta el dit aquí
i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis
incrèdul, sigues creient!” La resposta de l'apòstol és
una commovedora professió de fe: “Senyor meu i Déu meu!”
(Jn 20,27-28).
“Senyor
meu i Déu meu!” Renovem també nosaltres la professió
de fe de Tomàs. Com a felicitació pasqual, enguany, he triat
justament les seves paraules, perquè la humanitat actual espera
dels cristians un testimoniatge renovat de la resurrecció de Crist;
necessita trobar-lo i poder conèixer-lo com a veritable Déu
i veritable Home. Si en aquest apòstol podem trobar els dubtes i
les incerteses de molts cristians d'avui, les pors i les desil·lusions
de tants contemporanis nostres, amb ell podem redescobrir també
amb renovada convicció la fe en Crist mort i ressuscitat per nosaltres.
Aquesta fe, transmesa al llarg dels segles pels successors dels apòstols,
continua, perquè el Senyor ressuscitat ja no mor més. Ell
viu en l'Església i la guia fermament vers l'acompliment del seu
designi etern de salvació.
Cadascú de nosaltres pot ser
temptat per la incredulitat de Tomàs. El dolor, el mal, les injustícies,
la mort, especialment quan afecten els innocents -per exemple, els nens
víctimes de la guerra i del terrorisme, de les malalties i de la
fam-, no sotmeten potser la nostra fe a una prova dura? Tanmateix, justament
en aquests casos, la incredulitat de Tomàs ens resulta paradoxalment
útil i preciosa, perquè ens ajuda a purificar tota concepció
falsa de Déu i ens duu a descobrir-ne el rostre autèntic:
el rostre d'un Déu que, en Crist, ha carregat amb les nafres de
la humanitat ferida. Tomàs ha rebut del Senyor i, al seu torn, ha
transmès a l'Església el do d'una fe provada per la passió
i la mort de Jesús, confirmada per la trobada amb Ell ressuscitat.
Una fe que estava gairebé morta i ha renascut gràcies al
contacte amb les nafres de Crist, amb les ferides que el Ressuscitat no
ha amagat, sinó que ha mostrat i que ens continua indicant en les
penes i els sofriments de cada ésser humà.
“Ell, amb les seves ferides, us curava”
(1Pe 2,24), aquest és l'anunci que Pere va adreçar als primers
convertits. Aquelles ferides que, en un primer moment, van ser un obstacle
a la fe per a Tomàs, perquè eren signes de l'aparent fracàs
de Jesús, amb la trobada amb el Ressuscitat s'han convertit en proves
d'un amor victoriós. Aquestes ferides que Crist ha contret pel nostre
amor ens ajuden a entendre qui és Déu i a repetir també:
“Senyor meu i Déu meu.” Només un Déu que ens estima
fins a carregar amb les nostres ferides i el nostre dolor, sobretot el
dolor innocent, és digne de fe.
Quantes ferides, quant dolor hi ha
en el món! No falten calamitats naturals i tragèdies humanes
que provoquen innombrables víctimes i ingents danys materials. Penso
en el que ha succeït recentment a Madagascar, a les illes Salomon,
a l'Amèrica llatina i en altres regions del món. Penso en
el flagell de la fam, en les malalties incurables, en el terrorisme i en
els segrests de persones, en els mil rostres de la violència -de
vegades justificada en nom de la religió-, en el menyspreu de la
vida i en la violació dels drets humans, en l'explotació
de la persona. Miro amb aprensió les condicions en què es
troben tantes regions d'Àfrica: al Darfur i als països veïns
es dóna una situació humanitària catastròfica
i, per desgràcia, infravalorada; a Kinshasa, a la República
Democràtica del Congo, els xocs i els saquejos de les darreres setmanes
fan témer pel futur del procés democràtic congolès
i per la reconstrucció del país; a Somàlia, la represa
dels combats allunya la perspectiva de la pau i agreuja la crisi regional,
especialment amb els desplaçaments de la població i el tràfic
d'armes; una crisi molt greu afecta Zimbabwe, per a la resolució
de la qual els bisbes del país, en un document recent, han indicat
com a única via l'oració i el compromís compartit
en favor del bé comú.
Necessiten reconciliació i
pau: la població del Timor est, que es prepara per viure importants
conteses electorals; Sri Lanka, on només una solució negociada
posarà punt final al drama del conflicte que l'ensangona; l'Afganistan,
marcat per una inquietud i una inestabilitat creixents. A l'Orient Mitjà,
juntament amb senyals d'esperança en el diàleg entre Israel
i l'Autoritat Palestina, es viu una situació malauradament gens
positiva a l'Iraq, afectat per matances contínues, mentre fugen
les poblacions civils; al Líban, on l'estancament de les institucions
polítiques posa en perill el paper que el país ha de fer
en l'àrea de l'Orient Mitjà i n'hipoteca greument el futur.
No puc oblidar, finalment, les dificultats que les comunitats cristianes
afronten quotidianament i l'èxode dels cristians d'aquella terra
beneïda que és el bressol de la nostra fe. A aquelles poblacions,
els renovo amb afecte la meva proximitat espiritual.
Benvolguts germans i germanes: a
través de les ferides de Crist ressuscitat podem veure amb ulls
d'esperança aquests mals que afligeixen la humanitat. En efecte,
ressuscitant, el Senyor no ha sostret el sofriment i el mal del món,
però els ha vençut d'arrel amb la superabundància
de la seva gràcia. A la prepotència del mal, hi ha oposat
l'omnipotència del seu amor. Com a via per a la pau i l'alegria,
ens ha deixat l'Amor que no tem a la Mort. “Que us estimeu uns a uns altres
-va dir als apòstols abans de morir –tal com jo us he estimat” (Jn
13,34).
Germans i germanes en la fe, que
m'escolteu de tot arreu de la Terra! Crist ressuscitat està viu
entre nosaltres, Ell és l'esperança d'un futur millor. Mentre
diem amb Tomàs: “Senyor meu i Déu meu!”, ressona en el nostre
cor la paraula dolça però comprometedora del Senyor: “Si
algú es vol fer servidor meu, que em segueixi, i s'estarà
on jo m'estic. El Pare honorarà els qui es fan servidors meus” (Jn
12,26). I també nosaltres, units a Ell, disposats a donar la vida
pels nostres germans (cf. 1 Jn 3,16, ens convertim en apòstols de
pau, missatgers d'una alegria que no tem el dolor, l'alegria de la Resurrecció.
Que Maria, Mare de Crist ressuscitat, ens obtingui aquest do pasqual. Bona
Pasqua a tothom!