Ja fa un miler d'anys
que Catalunya, nascuda políticament de la soca europea carolíngia
i projectada a partir de la "marca hispànica", es desprenia de tota
submissió ultrapirinenca i iniciava el seu propi camí a través
de la història. Mil anys després, avui, el nostre poble viu
també una situació nova. La restauració de la seva
autonomia política, duta a terme a partir de la Constitució
espanyola de 1978 i feta realitat amb l'Estatut de 1979, configura una
nova situació que els anys van afiançant. El reconeixement
d'una cultura específica catalana expressada, especialment, en la
llengua, s'uneix al reconeixement de la pròpia nacionalitat i al
del dret a l'autogovern.
Tot això té
unes conseqüències en la vida dels ciutadans, des dels continguts
de l'ensenyament en els seus diversos graus fins als múltiples aspectes
de la vida administrativa i política. Podem dir que l'autonomia
dóna fesomia a tota la vida democràtica del nostre país.
La majoria dels cristians de les nostres diòcesis comparteixen,
indubtablement, amb els altres ciutadans, el goig d'aquest progrés
de la llibertat. Molts n'han estat, fins i tot, artífexs esforçats
i valerosos al llarg d'anys difícils. Tanmateix, la diversitat en
el nivell d'informació que es dóna entre els diversos grups
socials i les diferents comarques, la relativa rapidesa amb què
s'ha produït el canvi de la situació, la presència important
en les nostres comunitats de germans en la fe provinents d'altres nacionalitats
i regions, així com el record d'alguns aspectes de la nostra història
immediata i de la imatge que el catolicisme hi prengué, expliquen
que alguns experimentin certa perplexitat.
És per això
que a la llista de temes importants sobre els quals la Conferència
Episcopal Tarraconense ha anat oferint al nostre poble fidel matèria
de reflexió, volem afegir ara unes senzilles consideracions sobre
la realitat de Catalunya. Les oferim bonament als cristians de les nostres
diòcesis en primer lloc, com a punts d'orientació, i a tot
al nostre poble com a contribució, des del nostre ministeri episcopal,
al bé comú del país. És evident, d'altra banda,
que Catalunya entra plenament en la visió que de l'aportació
del cristianisme a la cultura europea donava Joan Pau II en la seva al·locució
a la UNESCO, pronunciada el 2 de juny de 1980: "No serà certament
exagerat d'afirmar en particular que, a través d'una multitud de
fets, I'Europa entera -de l'Atlàntic a I'Ural- testimonia, en la
història de cada nació així com en la de tota la comunitat
el lligam entre la cultura i el cristianisme".
Amor
i servei a Catalunya
Hi ha mots que determinades
circumstàncies desprestigien. Un d'ells és el patriotisme,
que avui s'utilitza ben poc. Fins i tot tractant-se del país, paraules
com ara "amor o "estimació" són força estalviades
en alguns medis contemporanis, tan crítics i tan racionalistes.
Ja Pius XII clamava,
contra "aquest temor que tenen a vegades els ciutadans del nostre temps
de mostrar-se generosament lligats a la pàtria". Això ve
de l'ambivalència que prenen, sovint, aquests mots, o de la utilització
interessada i hipòcrita que algú n'hagi fet, o de les exageracions
i els extremismes que se n'hagin emparat. Tractant-se de l'amor a Catalunya,
trobem, encara, altres factors negatius: la deficient educació històrica
i política que s'ha donat ja des de l'escola amb el confusionisme
que se n'ha seguit; el desconeixement de la identitat catalana; l'adscripció
que en fan alguns a la idea de divisió, d'extremisme o, fins i tot,
de cosa suspecta des del punt de vista religiós.
Ara bé, amb
el nom que sigui, resulta fonamental per a nosaltres començar fent
referència a l'amor a Catalunya, com a part i forma de l'amor al
proïsme. Es tracta de la solidaritat bàsica amb les persones
del nostre entorn, no només en la seva dimensió individual,
sinó també, en la seva realitat social: la família,
el país, l'estament, etc. A vegades, no és pas per egoisme,
en sentit estricte, que no arribem a una tal estimació. És
més aviat, perquè una manca de la informació adequada
i una formació moral de caràcter individualista ens priven
de veure la persona en l'ampli context de les seves relacions. Ens cal
corregir aquestes deficiències per tal d'evitar aquell escàndol
que algun cop ha produït el creient que, tot invocant la caritat pel
que fa a les necessitats individuals i a l'atenció dels casos anecdòtics,
ha restat insolidari de les grans aspiracions col·lectives i del
treball de promoció dels conjunts socials a què pertany.
Pel que fa a la nostra
reflexió d'ara voldríem ajudar a descobrir que Catalunya
constitueix per a tots els seus ciutadans la comunitat i la unitat cultural
bàsiques, el seu punt, per tant, d'inserció en la cultura
universal. "Entre la família i la comunitat universal -deia el cardenal
Feltin, la pàtria forma part de l'ordre volgut per Déu".
Perquè fóra un error pensar que la referència a realitats
o, sovint, a simples conceptes, més generals, pot substituir la
solidaritat immediata o bé que aquesta és poca cosa.
Hi ha un fals universalisme
de caràcter vagarós, que és poc operatiu i que fins
i tot serveix de coartada a interessos no gens universals. És ben
cert que el nostre amor no té fronteres i que no acaba, de cap manera,
en el propi país. Però és igualment cert que hi passa,
necessàriament, i s'hi forja. I aquest amor, evidentment, comporta
un compromís efectiu de civisme que ha de manifestar-se en el compliment
dels deures socials. En efecte tot ciutadà -i cal que ens ho exigim
més els cristians - ha d'acceptar les lleis justes i no eximir-se'n
arbitràriament a la recerca de situacions més avantatjoses
per a ell.
Com ensenya el Vaticà
II, "El deure de justícia i de caritat es compleix més i
més pel fet que cadascú, contribuint al bé comú
segons les pròpies capacitats i les necessitats dels altres, promou
també, i afavoreix les institucions públiques o privades,
que serveixen per a transformar i millorar les condicions de vida dels
homes". I afegeix, encara: "N'hi ha que, tot i professar opinions obertes
i generoses, en realitat viuen sempre com si no es preocupessin gens de
les necessitats de la societat. Més encara molts, a diversos llocs,
no fan cap cas de les lleis i les prescripcions socials. A no pocs, amb
diversos fraus i enganys, no els fa res d'eludir les contribucions justes
o altres drets que deuen a la societat". I quan la moral social s'escantona
per un lloc o per un altre, algú en rep sempre les conseqüències.
La responsabilitat
i el deure de promoure el bé comú toquen més de prop
els qui, per vocació i per capacitats, intervenen en el govern o
en la política a través d'un càrrec públic.
Cal que sàpiguen mantenir sempre el sentit de servei al bé
comú per damunt d'interessos personals i de grup. Convé recordar
sovint que tots els mitjans -partits, programes, eleccions, governs, parlaments,
municipis, etc.- són per al servei del país, i no a l'inrevés.
Aquest compromís té per al cristià una altra dimensió.
És vehicle a través del qual es fa present al seu món
i li fa do del llevat de l'Evangeli.
Avui que tots ens
adonem d'un cert decandiment dels valors cristians en el nostre poble,
més que no pas abandonar-nos a la lamentació i al retret,
hauríem de revisar si som prou generosos i creatius per a assolir
una presència activa i comunicativa de la nostra fe, en tot el teixit
social, cultural i institucional de la societat catalana.
En aquesta mateixa
línia, cal observar que és pecat d'omissió negar-se
a prestar al país el servei que hom és en condicions de fer.
L'al·lèrgia a l'activitat política comporta deixar
els interessos de la comunitat a d'altres, en exclusiva. I pel que fa a
l'actuació política dels cristians, ni cal dir que ha de
ser sempre exemplar. S'hi ha de fer ben visible aquell esperit de servei
a què hem fet ja referència. I, fruit d'un tal esperit, una
gran voluntat de convivència i de col·laboració amb
tothom, també amb els no creients quan es tracta de posicions que
estan d'acord amb l'ètica i el bé comú, i un esforç
preferencial a favor dels desvalguts.
El
fet de la nacionalitat catalana
En el Comunicat de
premsa de la nostra reunió del 20 de juliol de 1979, dèiem:
"En el moment polític actual, els bisbes manifestem -com ho férem
en ocasions anteriors- el nostre desig que, en la legislació civil
que s'està gestant, i que fa referència a Catalunya, quedin
reconeguts plenament els drets del nostre poble a la seva identitat nacional,
manifestada en la seva realitat cultural i històrica". Creiem que
és també deure nostre pastoral ajudar a clarificar el tema
de la identitat nacional catalana, que tanta polèmica i tant d'apassionament
suscita en alguns ambients, sovint a causa sobretot de la terminologia.
En efecte, no sempre
es té prou en compte la relativitat dels mots i la seva funcionalitat
respecte dels continguts que volem expressar. A diferència del que
s'ha esdevingut en altres llocs, la cultura catalana en la historiografia,
en la literatura, en el pensament, en la política i en amplis sectors
populars ha mantingut viva la distinció entre Nació i Estat.
Prat de la Riba, que
feia la nació sinònima de pàtria, ho expressava així:
"L'Estat és una entitat Política, artificial, voluntària;
la Pàtria és una comunitat històrica, natural, necessària.
El primer és obra dels homes; la segona és fruit de les lleis
a què Déu ha subjectat la vida de les generacions humanes".
El venerable Torras
i Bages explica que va escriure la seva obra "La tradició catalana"
per tal d'aclarir aquest interrogant: "Té el nostre poble un vertader
ser personal capaç de vida pròpia? Si al poble català
pot aplicar-se-li el concepte de persona, això és, si és,
com deien els antics escolàstics indivisum a se et divisum ab aliis
(indivís quant a si mateix i distint dels altres) si és un
individu racional amb voluntat i intel·ligència pròpies,
ningú pot negar-li el dret a viure" . Enmig d'una terminologia prou
estranya per a les oïdes del nostre temps, aquest text torrasià
contribueix a fer-nos entendre de què es tracta, en realitat: no
de la defensa del nom nació com si fos un títol, sinó
del reconeixement d'una realitat de fet.
Com a bisbes de l'Església
a Catalunya, encarnada en aquest poble, donem fe de la realitat nacional
de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d'història
i també reclamem per a ella l'aplicació de la doctrina del
magisteri eclesial: els drets i els valors culturals de les minories ètniques
dins d'un Estat, dels pobles i de les nacions o nacionalitats han de ser
respectats i, fins i tot, promoguts pels Estats, els quals de cap manera
no poden, segons dret i justícia perseguir-los, destruir-los o assimilar-los
a una altra cultura majoritària. L'existència de la nació
catalana exigeix una adequada estructura jurídico-política
que faci viable l'exercici dels drets esmentats. La forma concreta més
apta per al reconeixement de la nacionalitat, amb els seus valors i prerrogatives,
pertoca directament a l'ordenament civil.
El confusionisme amplament
difós entre els conceptes de Nació i d'Estat produeix reaccions
de recel i malfiança: molts interpreten l'afirmació de la
nacionalitat com a vindicació d'un Estat a part, cosa que, en realitat,
no n'és una conseqüència necessària. Pot un Estat,
amb una adequada organització, assolir la convivència i el
progrés en el seu interior de diverses nacions, sense que cap d'elles
s'hagi de sentir constrenyida a l'assimilació per una altra.
Els pobles que, com
és el cas de Catalunya, tenen consciència de la seva història
anterior a la formació de l'Estat, i mantenen, juntament amb aquesta
consciència, una cultura i una llengua pròpies que no són
les majoritàries de l'Estat, guarden viva la convicció que
no provenen de la divisió administrativa d'un Estat-Nació,
sinó que són un component amb personalitat pròpia
d'un Estat plurinacional. Aquesta consciència de ser una realitat
nacional prèvia, que conflueix amb d'altres per a la formació
d'un Estat, és el que dóna sentit nacional al nostre país
i fa que l'autonomia i les institucions pròpies que amb ella han
retornat siguin viscudes no com una moda política, sinó com
a resposta a unes aspiracions històriques, profundes i irrenunciables.
Voldríem que
fossin, principalment, els nostres germans catòlics dels altres
pobles d'Espanya els primers, a comprendre i acollir aquestes aspiracions.
També, en contrapartida, hauríem de ser els catòlics
catalans els primers a obrir-nos als seus problemes. Carles Cardó
feia notar, el 1930, la importància que podria tenir per a la pau
civil d'Espanya que els catòlics emprenguessin la tasca nobilíssima
de fer comprendre als seus respectius conciutadans el problema dels altres.
S'avançava a fer una autocrítica des de Catalunya i demanava
als altres espanyols que perdessin "la idea funesta que confon la unitat
orgànica, única viva, amb la unitat mecànica, sempre
morta o moridora". Però, subratllava l'il·lustre pensador,
es dóna sovint la dolorosa paradoxa que "els orbats de llum de fe
mostren aquestes comprensions cristianes i es preparen la glòria,
el prestigi i el profit de llur aplicació. Molts catòlics,
per contra, s'aferren a la incomprensió més hermètica"
. Aquesta és una crida a la responsabilitat dels catòlics
que no ha perdut actualitat.
Val a dir que, en
recordar la necessària clarificació entre els conceptes de
Nació i d'Estat per a una correcta interpretació de la realitat,
no preteníem pas reduir els llaços de germanor i solidaritat
entre els pobles d'Espanya a unes relacions purament administratives. La
història comuna, amb tot allò que té de bo i en el
que hi ha estat negatiu, la interrelació, augmentada en el nostre
temps pels fenòmens migratoris, les grans afinitats de fons entre
les quals té un lloc importantíssim la fe que compartim,
han teixit una base sòlida per a la comprensió, l'afecte
i la col·laboració entre tots. Però només serà
possible avançar en aquesta direcció si les formes político-administratives
que l'Estat adopti, mai no privin el desenvolupament natural de cada poble,
ans l'afavoreixin i el serveixin.
Una
cultura
El Papa Joan Pau II,
en el seu discurs a la UNESCO, es referí a la pluralitat de les
cultures amb aquests termes: "La cultura és una manera específica
de l'existir i del ser de l'home. L'home sempre viu segons una cultura
que li és pròpia, però que, al seu torn, crea entre
els homes un nexe que els és també propi que determina el
caràcter interhumà i social de l'existència humana.
En la unitat de la cultura com a mode peculiar de l'existència humana,
arrela, al mateix temps, la pluralitat de les cultures enmig de les quals
viu l'home. En aquesta pluralitat, l'home es desenrotlla sense perdre per
aquest sol fet el contacte essencial amb la unitat de la cultura com a
dimensió fonamental i essencial de la seva existència i del
seu ésser".
No rarament la ferma
voluntat dels catalans de mantenir, costi el que costi, la seva cultura
pròpia, tantes vegades amenaçada, ha estat interpretada com
un entossudiment gratuït. Però el nostre poble ha vist que,
si deixava la seva identitat cultural, perdria el "nexe" amb la cultura
humana, per dir-ho amb els termes esmentats del Papa. La universalitat
no ha estat mai entesa a Catalunya com el procés reduccionista de
supeditació a una cultura hegemònica, sinó com l'envigoriment
de cada cultura i la seva aportació responsable al servei de l'home.
I val a dir que la història ha confirmat aquest convenciment: ha
estat en els moments de més plenitud de la cultura catalana quan
Catalunya ha fet les més brillants aportacions a la cultura universal.
La cultura catalana
té, sobretot, la seva expressió i la principal senya d'identitat
-bé que no l'única- en la llengua que li és pròpia
i que comparteix amb altres comunitats germanes. Aquesta llengua ha conegut
èpoques d'esplendor i èpoques de decadència, ha estat
idioma d'ús oficial a les cancelleries i llengua proscrita. Però
el poble sempre l'ha mantinguda viva, l'ha estimada i l'ha defensada. Avui,
després d'una època de bandejament, torna a ser llengua oficial
i el seu ús en la nostra societat entra en via de normalització,
per tal de recuperar el temps perdut i assolir els nivells d'utilització
que escau a la llengua pròpia d'un país. Els bisbes comprovem
amb goig aquesta realitat i volem contribuir a l'esforç general
de la societat, per tal que la llengua de Ramon Llull i de Jacint Verdaguer
assoleixi la plena recuperació. Ressonen en nosaltres, amb forma
especial, aquestes paraules de Joan Pau II als joves de Toquio, pronunciades
el 24 de febrer de 1981: "La cultura de cada nació s'expressa, entre
d'altres coses i més que en cap altra, en la llengua. La llengua
és la forma que donem als nostres pensaments, és com un vestit
on fiquem aquests pensaments. La llengua inclou els trets d'identitat particulars
d'un poble i d'una nació. I, en un cert sentit, hi és latent
el cor d'aquesta nació, perquè en la llengua, en la llengua
pròpia, troba expressió allò de què viu l'ànima
humana en la comunitat d'una família, de la nació, de la
història". Pel que fa a la contribució de l'Església
a la normalització de l'ús de la llengua catalana, ens plau
destacar la importància que ha tingut -i el bon acolliment que ha
trobat- la versió catalana de tots els llibres litúrgics.
La plena introducció del català en la litúrgia catòlica
començada tan bon punt la Santa Seu autoritzà l'ús
litúrgic de les llengües vernacles, en anys encara difícils
per a la nostra llengua- ha estat un esdeveniment històric que,
a més de l'avenç pastoral que suposa facilitar una participació
més viva de les comunitats en les celebracions, comporta també
un enfortiment de la llengua.
Una
època de canvi
La cultura, totes
les cultures, evolucionen amb l'home. Catalunya, que conegué, des
del segle passat, les transformacions pròpies de la societat industrial,
i que ha viscut, després, l'evolució de les seves comarques
i l'aparició de les grans concentracions urbanes amb forts contingents
migratoris, ara viu -potser més acceleradament que mai- una evolució
que és de rel tècnica i filosòfica al mateix temps.
Les nostres formes
de vida han estat trasbalsades per un augment sensacional dels mitjans
de comunicació i per la multiplicació dels instruments de
confort. Darrerament, assistim a un procés d'innovació científica
i tecnològica que, a més d'accentuar el canvi social, posa
a mans de l'home la possibilitat d'una influència en els fenòmens
naturals i, fins i tot, de distorsió i de destrucció de la
naturalesa, que impressiona tota persona responsable. Paral·lelament,
es fan perceptibles una avidesa creixent de posseir coses; una minva dels
valors humans més espirituals i menys utilitaris; una primacia de
la instrucció, en el sentit més estret del mot, en detriment
d'una autèntica educació.
Pel que fa al sentit
cristià de la vida, el vell anticlericalisme, sorgit d'unes circumstàncies
històriques determinades, sense desaparèixer del tot, deixa
el lloc, més aviat, a una impregnació a-religiosa de la cultura,
menys agressiva però més radical, que aspira a donar per
superada, ridícula o interessada, tota possible obertura a la transcendència.
Així molts joves són introduïts en un univers cultural
del qual la hipòtesi de Déu ha estat exclosa.
El creixement dels
mitjans que són a l'abast de l'home, unit a un cert enterboliment
de la consciència dels seus fins transcendents i del sentit més
pregon de l'existència, obre el pas a temptacions d'autodestrucció.
El clamor ecologista que s'ha estès tant darrerament és,
en realitat, una reacció i una veu d'alerta sobre aquest perill.
I Joan Pau II s'ha referit als seus aspectes més greus, denunciant
una "cultura de la mort", que "comença amb la supressió del
naixement... i arriba fins a l'exclusió dels disminuïts i els
vells, i acaba en la solució final de l'eutanàsia. També
pertanyen a la cultura de la mort la droga, el terrorisme, l'erotisme i
altres formes de vici".
Estem parlant, evidentment,
d'uns fenòmens que són generals a tot el nostre món
occidental. Sembla, però, que, com s'esdevingué amb els inicis
de la industrialització i la concentració urbana, la cultura
catalana comporta un ritme de secularització -en el sentit positiu
d'autonomia del món, temporal, però també en el negatiu
d'irreligió - més accelerat que en altres pobles d'Espanya.
Ho testifiquen el to d'aquelles publicacions literàries i artístiques
que tenen la consideració de més representatives de l'actual
cultura catalana, i la caiguda de la pràctica religiosa dels medis
socials que més directament en participen.
Per això invitem
els qui, d'una forma o altra, produeixen o transmeten cultura, a considerar
la responsabilitat que els dóna la forma que tenen a les mans. No
confonguem allò que potser denúncia legítima de mancaments
eclesials passats o presents, o una actitud de contestació davant
determinades formes, o, fins i tot, un ressentiment més o menys
justificats, amb el silenci sistemàtic o la interpretació
sectària dels valors de fons que el cristianisme ha deixat i continua
aportant a la nostra cultura. Demanem als estudiosos catalans -científics,
literats, artistes- que restin oberts al diàleg constant i honrat
entre fe i cultura. Els teòlegs, per la seva banda, són convidats
a "recercar contínuament un mode més apte de presentar la
doctrina als homes del seu temps, car una cosa és el dipòsit
mateix de la fe i -les seves veritats, i una altra la manera d'enunciar-les".
I animem a tots els catòlics a treballar a fi que els canvis culturals
no ens menin cap a la irreligiositat i la decadència moral, és
a dir, cap a l'home vell que ens descriu Sant Pau, sinó cap a un
progrés integral de la persona humana, cap a "l'home nou" en qui
es renova "la imatge de la justícia i la santedat de la veritat"
(Ef. 4,22-24).
La defensa de l'home,
"per ell mateix i no per cap altra raó... pertany a la substància
mateixa del missatge de Crist i de l'Església, malgrat tot el que
els esperits crítics han pogut declarar sobre aquesta matèria",
per dir-ho, un cop més, amb paraules de Joan Pau II .
L'Església
a Catalunya
La presència
cristiana a la nostra terra remunta fins als primers segles. Els acta
del bisbe Fructuós l'any 2591 en són la primera dada documentada.
En forjar-se la nacionalitat catalana, molts noms albiradors de l'Església
ho són també del país naixent. La figura de l'Abat
Oliba, bisbe de Vic, abat de Ripoll i de Cuixà i fundador de Montserrat,
encarna l'esperit de tota una època. Mentre la societat catalana
comença a estructurar-se, rep dels monestirs i de les catedrals
l'impuls de l'esperit cristià que es manifesta en institucions tan
noves i decisives com la de "la pau i la treva". És un moment singular
en el qual la fundació del país i l'establiment de l'Església
van plegats.
Un dels primers documents
de la llengua catalana són unes homilies, les d'Organyà.
Aquesta presència continuarà sempre, prenent formes diverses
segons l'evolució dels temps. L'obra de la Mercè serà
exponent d'una hora de plenitud. En canvi, el canonge Pau Clarís
exemplificarà, al s. XVII, la figura del defensor de la ciutat en
moments difícils: "Mori jo, mori infamement, i respiri i visqui
l'afligida Catalunya". A partir de l'11 de setembre de 1714, nombrosos
eclesiàstics sofreixen persecució per haver restat fidels
a les institucions del país i a la llengua del poble. Són
anys adversos, però no pas mancats d'esforç i de treball.
El rector de Sant Martí d'Ollers, Baldiri Reixach publica, el 1749,
les "Instruccions per l'ensenyança de minyons", que coneix set edicions
catalanes. El també prevere Josep Pau Ballot publica el 1815 la
primera gramàtica catalana moderna, titulada "Gramàtica i
apologia de la llengua catalana". Ja en el llindar de la Renaixença,
sant Antoni Maria Claret, ultra recórrer tot Catalunya predicant
sempre en llengua catalana i vindicant-ne la necessitat, publica nombrosos
fulls i opuscles en català. Del seu llibre "Camí dret i segur
per arribar al cel", publicat el 1843, se'n feren unes dues-centes edicions
amb centenars de milers d'exemplars. I arribem a Jacint Verdaguer, geni
de la llengua renaixent, a Morgades, restaurador de Ripoll i defensor del
catecisme en català, a Torras i Bages, que aporta a la Renaixença
una reflexió cristianes a partir dels pensadors més decisius
de la nostra història en tot l'àmbit de la llengua catalana.
I a cristians -seglars i clergues- tan actius en el procés de recuperació
de la cultura del país com els Llimona i Gaudí, en el camp
de l'art; Maragall, Ruyra, López Picó i Carles Riba en la
literatura; Cardó, Manyà, d'Esplugues, Clascar i Ubach en
el pensament i la teologia; a Vidal i Barraquer, Carreras, Carbonell, el
pare Vallet i l'Obra d'Exercicis, Albert Bonet i la Federació de
joves cristians, Batlle i l'escoltisme, Bofill i Matas i Carrasco i Formiguera
en la política. Esmentem tots aquests noms, a manera d'exemple,
per tal de recordar la important aportació dels cristians a Catalunya,
i per tal d'animar els nostres diocesans a mantenir aquesta aportació
viva i a l'altura d'una tradició tan gloriosa.
Al marge d'aquest
camí d'exemplaritat, no volem pas amagar l'existència de
realitats negatives, a vegades fruit de febleses humanes i, altres vegades,
del joc d'accions i reaccions que formen la nostra tan treballada història;
de la instrumentalització que els poders temporals han pretès
fer, sovint amb èxit, de l'Església; de les interferències
en l'Església del país d'instàncies eclesials foranes,
a cavall de la política.
Però volem
dir que és en aquella ininterrompuda tradició de fidelitat
a Catalunya que ens reconeixem i ens refermem. Una fidelitat especialment
notable en els nivells més populars, i que, a vegades, ha comportat
el marginament injust i el sacrifici de persones i d'institucions. El desmantellament
dràstic d'organitzacions d'apostolat, de publicacions i de centres
de cultura que patí l'Església catalana el 1939 n'és
un exemple relativament proper. Una prova que, unida a la cruenta persecució
religiosa que la precedí, el 1936, i que també cal considerar,
suposà un autèntic viacrucis per als catòlics catalans.
Pluralisme
El naixement, la història
i la cultura de Catalunya són intensament amarats de cristianisme.
I la nostra fe continua viva en sectors molt amplis de la nostra societat.
Probablement, cap altra opció filosòfica, o religiosa o política
té, encara avui, tanta capacitat de convocatòria.
Però la societat
catalana és plural, també religiosament. Al costat de l'Església
catòlica hi ha altres confessions cristianes; hi ha un bon sector
d'indiferents, en grau divers i amb més o menys vestigis i lligams
catòlics; hi ha els agnòstics; i hi ha els ateus. I cal que
tots convisquem en la tolerància i el respecte mutus.
L'Església,
d'acord amb els principis expressament proclamats pel Vaticà II,
de llibertat religiosa, de sana laïcitat, i d'autonomia de les realitats
temporals respecta la pluralitat d'opcions i no demana, per a si mateixa,
com ha estat repetit a bastament en els últims anys, res més
que llibertat per a l'acompliment de la seva missió evangelitzadora.
Tampoc no demana del poder civil privilegis ni pretén la utilització
de cap poder polític o la seva subordinació. Com escrivia
el venerable Torras i Bages ja el segle passat: "L'Evangeli no conté
una forma concreta i, no obstant, pot donar forma a totes les situacions
concretes socials, polítiques i econòmiques dels homes...
L'Evangeli té una amplitud immensa perquè està destinat
a abraçar la universal humanitat, en totes ses formes, situacions
i estats... Cada forma o situació social, política o econòmica
voldria tenir l'exclusiva de l'Evangeli.
L'Església
té tant de treball per a defensar-se dels enemics com dels amics,
perquè vol conservar la seva llibertat" . Aquesta posició
no significa indiferència. Ens dol profundament que molts, pretextant
modernitat i pluralisme, s'allunyin de Déu, del Redemptor i de l'Església
i mutilin així una dimensió essencial de la vida humana.
Això per a nosaltres no és un progrés sinó
una pèrdua. En realitat, l'ordre de la creació i el de la
redempció són fruit tots dos del mateix amor de Déu
a la humanitat, que no és cridada a tancar-se en I'horitzó
intramundà, sinó a participar del regne de Déu.
L'Església,
a Catalunya com arreu del món, respectant la llibertat de tothom,
promou el bé espiritual i, en el possible, el material de la pàtria.
S'afanya a nodrir la fe dels creients amb el pa de la veritat evangèlica
i amb els sagraments, i compta amb l'ajut de Déu per a aquesta missió
específica. La llibertat que reclamem és precisament per
a evangelitzar i volem utilitzar-la a fons. La veu cristiana ha de fer-se
present en tots els àmbits de la societat i no plegar-se a la pressió
dels qui voldrien passar de la correcta distinció entre el món
temporal i el món espiritual a l'exili de la nostra cultura i de
la nostra societat de les opcions transcendents. Per això demanem
especialment de les comunitats cristianes que el respecte al pluralisme
no les faci passives ni minvi la seva capacitat d'anunci a tot arreu de
la Bona Nova de Jesús.
Recordar
les nostres arrels
Catalunya és
rica en història i en tradició. Les nostres arrels greco-romanes
i cristianes, europees i mediterrànies són la saba que vivifica
el nostre esperit col·lectiu. Potser a causa de la nostra accidentada
història, som un país on els estudis historiogràfics
tenen un interès i un prestigi especials: les seves publicacions
sempre troben un públic lector ampli, més enllà dels
cercles especialitzats. En l'anàlisi del passat anem a cercar, ben
sovint, els fons de la nostra existència com a poble i l'explicació
del nostre present.
Però Catalunya
és, al mateix temps, una terra freturosa de modernitat, la finestra
oberta per on tantes vegades han entrat a Espanya els vents del progrés
i la renovació. Avui, al mateix temps que el país, amb la
democràcia i l'autonomia, s'aboca a un futur ple de suggestió,
s'observa un esforç notable per a la recuperació de festes,
costums i tradicions. Observem que, sovint, hi ha com un intent d'eludir
la rel cristiana que tenen la majoria d'aquests fenòmens o, fins
i tot, de ridiculitzar, jugant amb l'anacronisme d'algunes formes del passat,
alguns continguts religiosos.
Caldria que sabéssim
recuperar, juntament amb aquestes manifestacions populars, les virtuts
més destacades que els nostres avant-passats van deixar-nos en herència.
El canonge Carles Cardó, en la seva anàlisi de l'evolució
de Catalunya i del conjunt d'Espanya, distingeix la bona tradició,
de la mala tradició, no menys real. Tots els pobles les tenen. Heus-ne
ací uns exemples.
Ha estat atribuït
als catalans, al llarg dels temps, un extraordinari amor a la llibertat,
a la independència i a la democràcia. Pau Clarís observava
-i cal tenir en compte la mentalitat de l'època- que "els homes
van fer els reis, i no pas els reis els homes". Narcí Ramon March
escrivia, el 1626: "Atès i considerat que en el present Principat
de Catalunya los habitants i poblats en ell són lliures i no poden
ésser obligats a haver d'anar a servir a S.M.". I ja el rei Martí
havia exclamat: "Qual poble és en lo món que sia així
franc de franqueses e llibertats ni que sia així liberal com vosaltres?".
Però, "correlativa a aquesta bona tradició, hi ha la dolenta,
anota Cardó, que s'inicia molt d'hora. L'esperit de llibertat, quan
no és controlat per una consciència moral exigent, degenera
en rebel·lió i discòrdia, les dues tares que presenten
invariablement les males èpoques de Catalunya" .
Una cosa semblant
podríem dir del comportament dels catalans "presidit gairebé
sempre pel seny -com observa Vicens i Vives- i, en determinades ocasions,
per la rauxa, perquè no és fàcil d'entendre, com podem
passar, en hores (temps històric) de la més obscura abscripció
al món de les realitats minimitzades al botafoc de l'eixelebrament
inconoclasta" . La ironia, que de vegades facilita el realisme, la desmitificació
i fins un estil planer, pot esdevenir autodestructiva en erosionar aspectes
fonamentals de la vida col·lectiva, i pot limitar l'horitzó
espiritual en degenerar en burla d'allò que hom no comprèn.
Són aquests, també, trets positius i negatius del nostre
tarannà.
Potser una de les
virtuts més tradicionalment reconegudes al català és
la seva aptitud per al treball, "com a eix de l'arrencada vital del país"
. Tal vegada les transformacions socials de les últimes dècades
han difuminat alguns aspectes clàssics d'aquest esperit, però
substancialment el nostre noble manté la creativitat i el gust per
la iniciativa que són el gran estímul de la laboriositat.
Es tracta d'una actitud fonamental que ha de ser posada sempre no solament
al servei de l'individu sinó de tota la comunitat amb una visió
solidària i una voluntat de servei als més febles.
Voldríem, especialment,
veure actualitzada i enfortida la tradició catalana de vida familiar
sòlida, avui amenaçada des de tantes bandes. Estem convençuts
que una aportació de fidelitat conjugal, d'harmonia entre els membres
de les diferents generacions que formen una família, d'iniciació
dels fills en les virtuts essencials, d'obertura i generositat en l'acolliment
de la vida, a més del seu valor intrínsec, significaria una
aportació positiva per al futur del nostre país, greument
amenaçat per la baixa natalitat.
Ara més que
mai ens cal tenir els ulls oberts per tal de saber destriar el blat del
jull, la bona de la mala tradició. Ens convé connectar amb
allò de millor que ens ha llegat la història i fer-ne una
forma que ens projecti cap a un futur de convivència, de cultura
i de progrés en tots els ordres.
Justícia
social
L'esforç, del
nostre poble ha generat riquesa. La seva entrada a l'època industrial
ha fet de la nostra una societat moderna, progressiva. Però, dissortadament,
també I'han acompanyada i l'acompanyen les lacres de la societat
moderna i, entre elles, la distribució injusta de la riquesa, les
condicions de vida deplorables d'amplis sectors de població. Ara
que vivim unes hores de crisi i d'inestabilitat econòmica que té
la seva expressió més dramàtica en la xifra de treballadors
en atur, ja a la ratlla del 22% de la població activa, ens cal més
que mai un esforç, de solidaritat.
El catolicisme social,
nascut aviat farà cent anys, de la "Rerum Novarum" de Lleó
XIII, malgrat les iniciatives, les personalitats, les obres prometedores
que hem tingut, no ha arribat a quallar en un moviment prou vigorós
que sacsegés la nostra societat. Hem oscil·lat entre unes
minories avançades, a vegades per això mateix amb poca incidència
social, i la mediocritat de la majoria. Avui, encara, ens cal evitar el
perill d'eludir una veritable formació social dels nostres cristians,
basada en la doctrina de l'Església que els últims Papes
no han deixat d'actualitzar i d'enriquir, per efecte de l'acció
combinada dels qui creuen que la fe no ha d'influir en el món dels
seus interessos i de les minories que consideren superada la doctrina social
catòlica.
Pel que fa al problema
de l'atur, la Conferència Episcopal Tarraconense, el 3 de novembre
de 1980, publicava el Document "L'atur, escàndol i desafiament del
nostre temps", força extens i detallat, en el qual s'estudiava el
problema en les seves causes, conseqüències i possibles vies
de solució. També el Papa actual ha parlat sovint d'aquest
problema. Ho va fer per a nosaltres particularment el dia 7 de novembre
de 1982, a Barcelona, a Montjuïc, en un discurs precís i valuós
adreçat als treballadors i als empresaris, amb motiu de la seva
visita pastoral al nostre país. Seves són aquestes paraules:
"Cal crear amb tots els mitjans possibles una economia que estigui al servei
de l'home. Per a superar els contrastos d'interessos privats i col·lectius,
per a vèncer els egoismes en la lluita per la subsistència,
s'imposa en tots un veritable canvi d'actituds, d'estil de vida, de valors;
s'imposa una autèntica conversió dels cors, de les ments
i de les voluntats: la conversió de l'home, a la veritat per a l'home".
Certament que el problema de la desocupació no té solució
fàcil. Alguna cosa falla en els plans i en els mecanismes estatals,
i alguna cosa falla també en el comportament social dels ciutadans.
Però cal que tothom s'esforci, des de la seva situació, amb
un alt sentit de la responsabilitat: les autoritats orientant tant com
sigui possible els recursos públics cap a la creació de llocs
de treball, els empresaris prenent en consideració en les seves
inversions no solament la rendibilitat més immediata i còmoda
sinó també l'interès social, i tots els ciutadans
adoptant una actitud ètica més exigent pel que fa al possible
acaparament d'ocupacions remunerades i als possibles abusos en la percepció
dels subsidis d'atur. I on no arribi aquest estricte compliment dels deures
cívics cal que hi arribin les iniciatives d'amor solidari, seguint
i donant suport a les accions empreses per Càritas i altres entitats
eclesials i cíviques.
L'assoliment d'una
societat justa, que elimini contrastos odiosos i permeti a tota la població
de sentir-se ciutadans lliures d'aquest país, ha de ser un objectiu
absolutament prioritari de la Catalunya d'avui. Un objectiu al que caldria
que tothom -persones i institucions- aportessin els seus esforços
mancomunats, des de les respectives opcions.
Els
qui han vingut de fora
Tot i que el fenomen
migratori ha anat minvant progressivament i avui la gran majoria de ciutadans
ja porta, si més no, uns quants anys al país i hi han exercit
els seus drets democràtics, és perceptible l'empremta que
ha deixat un fet tan considerable. Sobretot pel que fa als nivells de coneixement
i incorporació de la llengua i la cultura autòctones. Per
això ens cal, encara, incloure entre els nostres deures socials
aquest de l'acolliment, cordial i generós, als qui han vingut a
compartir la nostra vida des d'altres terres, i, per part d'aquests, el
de la solidarització amb la seva nova comunitat.
Val a dir que, com
ha estat tan repetit en els últims anys, Catalunya compta amb una
llarga i fecunda tradició integradora. Terra de marca o de pas,
des del començament ha estat gresol capaç d'incorporar al
seu projecte de poble els "homines undecumque venientes", del nord i del
sud. "Som fruit de diversos llevats", ha dit Vicens i Vives. Fins i tot
en una hora difícil, quan els catalans estaven forçosament
a la defensiva, trobem a la famosa "Pedra de toch" (1641), aquesta bella
expressió: "Catalunya, mare d'estrangers". Punt essencial d'aquesta
actitud és la idea de fons que la nostra nacionalitat no està
fundada en un "fet d'ordre racial, en la unitat de sang", sinó establerta
sobre "un fenomen cultural que pot afaiçonar els individus de les
races més distintes", com escrivia Carles Cardó el 1934.
L'acció de
l'Església en aquest camp, sobretot en els últims vint-i-cinc
anys, ha estat més important que l'opinió pública
no pensa. L'extraordinari procés de creació de noves parròquies
a les noves i conflictives barriades sorgides al voltant de les ciutats
-especialment a l'àrea barcelonina- no solament ha estat un fet
pastoral molt important, sinó que, d'escreix, ha comportat un gran
impuls social. Al voltant de les parròquies, única presència
activa, durant anys, de la societat catalana a les zones de més
immigració, han sorgit escoles, cooperatives d'habitatges, agrupacions
culturals i fins sindicals, i s'ha establert la primera xarxa d'assistents
socials de barri que hi ha hagut, gràcies a l'organització
de Càritas. No ho esmentem pas per a gloriar-nos-en sinó
com a testimoni del nostre reconeixement a tots els laics, sacerdots i
religiosos que hi han contribuït, i per a mantenir viva aquesta línia
d'obertura.
Demanem a les comunitats
parroquials que continuïn essent un exemple de convivència,
en el respecte a totes les formes culturals, en la facilitació de
l'accés a l'ús normalitzat de la nostra llengua, en una germanor
verament cristiana. Els nostres consells pastorals compten avui amb una
presència molt notable de cristians no nascuts a Catalunya i és
un goig per a nosaltres poder proposar a tot el país, en aquest
punt, l'exemple de la comunitat eclesial.
Epíleg
Abans de cloure aquesta
reflexió, ens cal dir que no voldríem pas que les consideracions
sobre realitats terrenals poguessin fer pensar que oblidem el nostre destí
últim.
Som ben lluny d'oblidar-nos-en
i tenim ben present que la nostra ciutadania en la pàtria d'ací
baix és un camí, un pelegrinatge i un tast provisional de
la futura ciutadania benaurada i eterna. Ben mirat, les dues pàtries
no s'oposen, sinó que es complementen. El cristià no viu
a la terra per salvar-se ell sol, desentenent-se de les realitats humanes
dels germans, sinó que espera i desitja que l'exercici correcte
de la seva ciutadania ajudi la dels altres i la de tota la comunitat. Així
XII ho expressa el Concili Vaticà II: "L'esperança de la
nova terra no ha d'afeblir, sinó més aviat excitar la sol·licitud
dels cristians. Contribuir a ordenar la societat humana interessa moltíssim
al Regne de Déu.
Els béns de
la dignitat humana, de la llibertat... els tornarem a trobar. El Regne
de Déu ja és present en aquesta terra". Si, doncs, el Regne
de Déu ja és present ací, hem de viure com a ciutadans
dignes d'aquest Regne, il·luminats per l'evangeli i ajudats per
l'Església, i fidels sempre, a Déu i a l'home.
Com a punt final,
repetim una pregària del bisbe Torras i Bages, patriarca espiritual
de Catalunya, en la seva coneguda "Visita espiritual a la Mare de Déu
de Montserrat", que desitjaríem que tots els catalans tinguessin
als llavis i al cor: "Senyora de Montserrat, que teniu la vostra santa
muntanya voltada d'oliveres, signe de pau, aconseguiu per als pobles de
Catalunya una pau cristiana i perpètua".
Els Bisbes de Catalunya,
27 de desembre de 1985, festivitat de Sant Joan Evangelista.