CONSELL PONTIFICI PER A LA PASTORAL DELS EMIGRANTS I ELS ITINERANTS

“Erga migrantes caritas Christi”
INSTRUCCIÓ SOBRE LA CARITAT DE CRIST ENVERS ELS EMIGRANTS
14 de maig de 2004

URL: http://www.parroquiasarria.net
RECTOR VOLTÀ  5 · 08034 BARCELONA · TEL. 932 030 907 · A/e:santvicenc@terra.es


 
Documents d'Església

Textos: Parròquia
Altres documents

 

 
ÍNDEX

Presentació de la Instrucció

Introducció. EL FENOMEN MIGRATORI AVUI 

El desafiament de la mobilitat humana 
Migracions internacionals 
Migracions internes 

I Part. LES MIGRACIONS, SIGNE DELS TEMPS I SOL·LICITUD DE L'ESGLÉSIA

Visió de fe del fenomen migratori
Migracions i història de la salvació
Crist "estranger" i Maria icona viva de la dona emigrant
L'Església de Pentecosta
La sol·licitud de l'Església envers l'emigrant i el refugiat
L'Exsul familia
El Concili Ecumènic Vaticà II
La normativa canònica
Les línies pastorals del Magisteri
Els organismes de la Santa Seu

II. Part. ELS EMIGRANTS I LA PASTORAL D'ACOLLIDA

"Inculturació" i pluralisme cultural i religiós
L'Església del Concili Ecumènic Vaticà II 
Acollida i solidaritat 
Litúrgia i religiositat popular
Immigrants catòlics
Immigrants catòlics de ritu oriental
Immigrants d'altres esglésies i comunitats eclesials
Immigrants d'altres religions, en general
Quatre punts als quals cal fer una atenció especial
Immigrants musulmans
El diàleg interreligiós

III. Part. AGENTS D'UNA PASTORAL DE COMUNIÓ

A les esglésies emissores i receptores 
El coordinador nacional dels capellans/missioners 
El capellà/missioner dels immigrants
Preveres diocesans/eparquials com a capellans/missioners 
Preveres i germans religiosos i religioses compromesos en favor dels emigrants
Laics, associacions laicals i moviments eclesials: per un compromís entre els immigrants

IV. Part. ESTRUCTURES D'UNA PASTORAL MISSIONERA

Unitat en la pluralitat: problemàtica
Estructures pastorals
Pastoral de conjunt i àmbits sectorials 
Les unitats pastorals

Conclusió. UNIVERSALITAT DE MISSIÓ

Semina Verbi (llavors del Verb) 
Agents de comunió 
Pastoral dialogant i missionera 
L'Església i els cristians, signe d'esperança 

ORDENAMENT JURÍDICOPASTORAL

Premissa 

Cap. I. Els fidels laics
Cap. II. Els capellans/missioners
Cap. III. Els religiosos i les religioses 
Cap. IV. Les autoritats eclesiàstiques
Cap. V. Les conferències episcopals i les respectives estructures jeràrquiques de les Esglésies Orientals Catòliques
Cap. VI. El Consell Pontifici per a la Pastoral dels Emigrants i els Itinerants 
 

PRESENTACIÓ DE LA INSTRUCCIÓ

Les actuals migracions constitueixen el moviment humà més vast de tots els temps. En aquests últims decennis, aquest fenomen, que afecta en aquests moments prop de dos-cents milions de persones, s'ha transformat en una realitat estructural de la societat contemporània i constitueix un problema cada vegada més complex, des del punt de vista social, cultural, polític, religiós, econòmic i pastoral.

La instrucció Erga migrantes caritas Christi pretén actualitzar --tenint en compte els nous fluxos migratoris i les seves característiques-- la pastoral migratòria, quan fa trenta-cinc anys de la publicació del motu proprio del papa Pau VI Pastoralis migratorum cura i de la instrucció de la Sagrada Congregació per als Bisbes De pastorali migratorum cura ("Nemo est").

La present instrucció vol ser, doncs, una resposta eclesial a les noves necessitats pastorals dels migrants, a fi de conduir-los a transformar l'experiència migratòria no tan sols en ocasió de creixement de la vida cristiana, sinó també de nova evangelització i de missió. El document pretén fer també una aplicació puntual de la legislació continguda al Codi de dret canònic (CIC) i al Codi dels cànons de les esglésies orientals (CCEO), a fi de respondre de manera més adequada a les exigències particulars dels fidels orientals emigrants, que avui són cada vegada més nombrosos. 

La composició de les migracions actuals imposa també la necessitat d'una visió ecumènica d'aquest fenomen, per la presència de molts emigrants cristians que no estan en plena comunió amb l'Església Catòlica, i del diàleg interreligiós, pel nombre cada vegada més important d'emigrants d'altres religions, en particular de la musulmana, en terres tradicionalment catòliques, i viceversa. Finalment, s'imposa una exigència estrictament pastoral, és a dir, el deure de promoure una acció pastoral fidel i alhora oberta a noves perspectives, també pel que fa a les nostres mateixes estructures pastorals, que hauran d'adequar-se i garantir, al mateix temps, la comunió entre els agents pastorals específics i la jerarquia local d'acollida, que és la instància decisiva de la preocupació eclesial envers els immigrants. 

El document, després d'una ràpida ressenya d'algunes causes fonamentals de l'actual fenomen migratori (l'esdeveniment de la globalització, el canvi demogràfic real, sobretot en els països industrialitzats, l'augment profund de la desigualtat entre el nord i el sud, la proliferació de conflictes i guerres civils), subratlla els forts malestars que causa generalment la migració en els individus, en particular en les dones i els nens, sense oblidar les famílies. Aquest fenomen planteja el problema ètic de la recerca d'un nou ordre econòmic internacional amb vista a una distribució més justa dels béns de la terra, i de la visió de la comunitat internacional com a família de pobles, amb aplicació del dret internacional. Aquesta instrucció traça, doncs, un quadre precís de referència biblicoteològica, inserint el fenomen migratori dintre de la història de la salvació, com a "signe dels temps", i de la presència de Déu en la història i en la comunitat dels homes, amb vista a una comunió universal.

Un sintètic excursus històric manifesta la preocupació de l'Església pel migrant i el refugiat en els documents eclesials, des de l'Exsul Familia al Concili Ecumènic Vaticà II, a la instrucció De Pastorali migratorum cura i a la normativa canònica successiva. La seva lectura revela importants adquisicions teològiques i pastorals. Aquí ens referim a la centralitat de la persona i a la defensa dels drets del migrant, a la dimensió eclesial i missionera de les migracions, a la valoració de la contribució pastoral dels laics, dels instituts de vida consagrada i de les societats de vida apostòlica, al valor de les cultures en l'obra evangelitzadora, a la tutela i la valoració de les minories, també dintre de l'Església local, a la importància del diàleg intra i extra eclesial, i, finalment, a la contribució específica que la migració pot oferir a la pau universal.

Altres urgències --com la necessitat de la "inculturació", la visió d'Església entesa com a comunió, missió i Poble de Déu, la importància sempre actual d'una pastoral específica per als migrants, l'obstinació dialogicomissionera de tots els membres del Cos Místic de Crist i el consegüent deure d'una cultura d'acollida i de solidaritat en relació amb els migrants-- introdueixen l'anàlisi de les instàncies pastorals específiques amb què respondre tant en el cas dels migrants catòlics, siguin de ritu llatí o de ritu oriental, com d'aquells que pertanyen a altres esglésies i comunitats eclesials, a d'altres religions en general i a l'Islam especialment.

Ulteriorment es precisa i recalca la configuració pastoral i jurídica dels agents pastorals --en particular dels capellans/missioners i dels seus coordinadors nacionals, dels preveres diocesans/eparquials, d'aquells religiosos, amb els seus respectius germans, de les religioses, dels laics, de les seves associacions i dels moviments eclesiales--, l'obstinació apostòlica dels quals és vista i considerada en la línia d'una pastoral de comunió, de conjunt.

La integració de les estructures pastorals (les ja adquirides i les proposades, i la inserció eclesial dels migrants en la pastoral ordinària --amb ple respecte de la seva legítima diversitat i del seu patrimoni espiritual i cultural, amb vista també a la formació d'una Església concretament catòlica-- suposen una altra característica pastoral important que aquesta instrucció projecta i proposa a les Esglésies particulars. Aquesta integració és condició essencial perquè la pastoral, per a i amb els immigrants, pugui resultar expressió significativa de l'Església universal i missio ad gentes, trobada fraterna i pacífica, casa de tots, escola de comunió acceptada i participada, de reconciliació demanada i concedida, de mútua i fraterna acollida i solidaritat, com també d'autèntica promoció humana i cristiana.

Una posada al dia i un puntual Ordenament juridicopastoral és la conclusió de la Instrucció, el qual evoca, amb llenguatge apropiat, les tasques, les incumbències i els rols dels agents pastorals i dels diversos organismes eclesials encarregats de la pastoral migratòria.

Stephen Fumio Card. Hamao
President

Agostino Marchetto
Arquebisbe titular d'Ècija 
Secretari



Introducció. EL FENOMEN MIGRATORI AVUI 

El desafiament de la mobilitat humana

1 . La caritat de Crist envers els emigrants ens estimula (cf. 2Co 5,14) a afrontar novament els seus problemes, que ara ja concerneixen al món sencer. En efecte, gairebé tots els països, per un motiu o altre, afronten avui la irrupció del fenomen de les migracions en la vida social, econòmica, política i religiosa, un fenomen que va adquirint, cada vegada més, una configuració permanent i estructural. Aquest fenomen, que ve determinat moltes vegades per la lliure decisió de les persones i és motivat bastant sovint per objectius culturals, tècnics i científics, a més d'econòmics, és també un signe eloqüent dels desequilibris socials, econòmics i demogràfics, tant a escala regional com mundial, que impulsen a emigrar.

Aquest fenomen té també les seves arrels en el nacionalisme exacerbat i, en molts països, fins i tot en l'odi o la marginació sistemàtica o violenta de les poblacions minoritàries o dels creients de religions no majoritàries, en els conflictes civils, polítics, ètnics i també religiosos que ensagnen tots els continents. D'ells s'alimenten onades creixents de refugiats i pròfugs, que sovint es barregen amb els fluxos migratoris, repercutint en societats on s'entrecreuen ètnies, pobles, llengües i cultures distintes, amb el perill d'enfrontaments i xocs.

2 . Les migracions, tanmateix, afavoreixen el coneixement recíproc i són una ocasió de diàleg i comunió, i fins i tot d'integració en distints nivells, com ho afirmava de manera emblemàtica el papa Joan Pau II al Missatge per a la Jornada Mundial de la Pau de 2001: "Són moltes les civilitzacions que s'han desenvolupat i enriquit precisament per les aportacions de la immigració. En altres casos, les diferències culturals d'autòctons i immigrants no s'han integrat, sinó que han mostrat la capacitat de conviure, a través del respecte recíproc de les persones i de l'acceptació o tolerància dels diferents costums".[1]

3 . Les migracions contemporànies ens situen, doncs, davant un desafiament, que certament no és gens fàcil, per la seva relació amb les esferes econòmica, social, política, sanitària, cultural i de seguretat. Es tracta d'un desafiament al qual tots els cristians han de respondre, més enllà de la bona voluntat i el carisma personal d'alguns. En tot cas, no podem oblidar la resposta generosa de molts homes i dones, d'associacions i organitzacions que, davant el sofriment de tantes persones causat per l'emigració, lluiten en favor dels drets dels emigrants, ja siguin forçosos o no, i en la seva defensa. Aquesta obstinació és fruit, especialment, d'aquella compassió de Jesús, el Bon Samarità, que l'Esperit suscita arreu en el cor dels homes de bona voluntat, a més de desvetllar-la en la mateixa Església, on "reviu una vegada més el misteri del seu Fundador Diví, misteri de vida i de mort".[2] De fet, la tasca d'anunciar la Paraula de Déu, que el Senyor va confiar a l'Església des de l'inici, s'ha entrellaçat amb la història de l'emigració dels cristians.

Per tant, hem pensat en aquesta onstrucció, que es proposa respondre, sobretot, a les noves necessitats espirituals i pastorals dels emigrants, i a transformar l'experiència migratòria cada vegada més en un instrument de diàleg i d'anunci del missatge cristià. Aquest document, a més, aspira a satisfer algunes exigències importants i actuals. Ens referim a la necessitat de tenir degudament en compte la nova normativa dels dos codis canònics vigents, el llatí i i l'oriental, responent també a les exigències particulars dels fidels emigrats de les Esglésies Orientals Catòliques, cada vegada més nombrosos. Existeix, a més, la necessitat d'una visió ecumènica del fenomen, a causa de la presència en els fluxos migratoris, de cristians que no estan en plena comunió amb l'Església Catòlica, com també d'una visió interreligiosa, a causa del nombre creixent d'emigrants d'altres religions, en particular de religió musulmana. Caldrà promoure, en fi, una pastoral oberta a noves perspectives en les nostres mateixes estructures pastorals que garanteixi, al mateix temps, la comunió entre els agents d'aquesta pastoral específica i la jerarquia local.

Migracions internacionals

4 . El fenomen migratori cada vegada més ampli, constitueix avui un important element de la interdependencia creixent entre els estats-nació, que contribueix a definir l'esdeveniment de la globalització,%[3] que ha obert els mercats però no les fronteres, ha esfondrat les barreres a la lliure circulació de la informació i dels capitals, però no ho ha fet en la mateixa mesura amb les de la lliure circulació de les persones. I no obstant això , cap estat pot sostreure's a les conseqüències d'alguna forma de migració, sovint extremament vinculada a factors negatius, com la reculada demogràfica que es dóna en els països industrialitzats des d'antic, l'augment de les desigualtats entre el nord i el sud del món, l'existència en els intercanvis internacionals de barreres de protecció que impedeixen que els països emergents puguin col·locar els seus propis productes, en condicions competitives, en els mercats dels països occidentals i, en fi, la proliferació de conflictes i guerres civils. Totes aquestes realitats seguiran sent, també durant els pròxims anys, altres tants factors d'estímul i expansió dels fluixos migratoris (Cf. EEu 87, 115 i PaG 67), si bé la irrupció del terrorisme en l'escena internacional provocarà reaccions, per motius de seguretat, que posaran traves al moviment dels emigrants que somien amb trobar treball i seguretat en els països de l'així cridat benestar, i que, d'altra banda, estan necessitats de mà d'obra.
 

5 . No sorprèn, doncs, que els fluixos migratoris hagin produït i produeixin innombrables neguits i sofriments als emigrants, a pesar de que, sobretot en la història més recent i en circumstàncies determinades, se'ls animava i afavoria per a fomentar el desenvolupament econòmic, tant del país receptor com del seu propi país d'origen (sobretot amb els enviaments de diners dels immigrants). Moltes nacions, en veritat, no serien com les veiem avui, si no haguessin contat amb l'aportació de milions d'immigrats.

De forma especial, aquest sofriment arriba a a l'emigració dels nuclis familiars i a la femenina, sempre més nombrosa. Contractades amb freqüència com treballadores no qualificades (treballadores domèstiques) i empleades en el treball irregular, les dones es veuen, sovint, despullades dels drets humans i sindicals més elementals, quan no cauen víctimes del trist fenomen conegut com "tràfic humà", que ja no eximeix ni tan sols als nens. És un nou capítol de l'esclavitud.

Fins i tot quan no s'arriba a aquests extrems, cal insistir que els treballadors estrangers no poden ser considerats com una mercaderia, o com mera força de treball, i que, per tant, no deuen ser tractats com un factor de producció qualsevol. Tot emigrant gaudeix de drets fonamentals inalienables que deuen ser respectats en qualsevol situació. L'aportació dels immigrants a l'economia del país receptor va lligada, en realitat, a la possibilitat d'utilitzar plenament la seva intel·ligència i habilitats, en el desenvolupament de la seva pròpia activitat.
 

6 . Referent a això, la Convenció internacional sobre la protecció dels drets de tots els treballadors emigrants i els membres de les seves famílies - en vigor des del 1 de juliol de 2003 i la ratificació del qual va ser vivament recomanada per Juan Pablo II%[4] - ofereix un compendio de drets%[5] que permeten a l'immigrant aportar aquesta contribució; per consegüent, el que està previst en la Convenció mereix l'adhesió, especialment dels estats que reben majors beneficis de la migració. Amb tal fi, l'Església anima a la ratificació dels instruments legals internacionals que garanteixen els drets dels emigrants, dels refugiats i de les seves famílies, proporcionant també, a través de les seves diverses institucions i associacions competents, aquesta labor d'intermediari (“advocacy”) que cada vegada es fa més necessària (centres d'atenció per als immigrants, cases obertes per a ells, oficines de serveis humanitaris, de documentació i "assessorament", etc.). En efecte, els emigrants són sovint víctimes del reclutament il·legal i de contractes precaris, en condicions miserables de treball i de vida, i sofrint abusos físics, verbals i fins i tot sexuals, ocupats durant llargues hores de treball i, amb freqüència, sense accés als beneficis de l'atenció mèdica i a les formes normals de aseguración.

Aquesta situació d'inseguretat de punts estrangers, que hauria de despertar la solidaritat de tots, és, en canvi, causa de temors i pors en moltes persones que senten als immigrats com un pes, els miren amb recel i els consideren fins i tot un perill i una amenaça. El que provoca amb freqüència manifestacions d'intolerància, xenofòbia i racisme.%[6]
 

7 . La creixent presència musulmana, així com, d'altra banda, la d'altres religions, en països amb una població tradicionalment de majoria cristiana, es col·loca, en fi, en el capítol més ampli i complex de la trobada entre cultures distintes i del diàleg entre les religions. Existeix, de qualsevol manera, una nombrosa presència cristiana en algunes nacions amb una població, en la seva gran majoria, musulmana.

Davant un fenomen migratori tan generalitzat, i amb aspectes profundament distints respecte al passat, de poc servirien polítiques limitades únicament a l'àmbit nacional. Cap país pot pensar avui a solucionar per si sol els problemes migratoris. Más ineficaços encara resultarien les polítiques merament restrictives que, al seu torn, produirien efectes encara més negatius, amb el perill d'augmentar les entrades il·legals i fins i tot d'afavorir l'activitat d'organitzacions criminals.
 

8 . Així doncs, des d'una reflexió global, les migracions internacionals, són considerades com un important element estructural de la realitat social, econòmica i política del món contemporani, i la seva consistència numèrica fa necessària una més estreta col·laboració entre països emissors i receptors, a més de normatives adequades, capaces d'harmonitzar les distintes disposicions legislatives. Tot això, amb la finalitat de salvaguardar les exigències i els drets, tant de les persones i de les famílies emigrades, com de les societats d'arribada dels mateixos.

El fenomen migratori, no obstant això, planteja, contemporàniament, un autèntic problema ètic: la recerca d'un nou ordre econòmic internacional per a aconseguir una distribució més equitativa dels béns de la terra, que contribuiria bastant a reduir i moderar els fluixos per una banda nombrosa dels pobles en situació precària. D'aquí també la necessitat d'un treball més incisiu per a crear sistemes educatius i pastorals amb vista a una formació a la" dimensió mundial", és a dir, una nova visió de la comunitat mundial considerada com una família de pobles a la qual, finalment, estan destinats els béns de la terra, des d'una perspectiva del bé comú universal.
 

9 . Les migracions actuals, a més, plantegen als cristians nous compromisos de evangelización i de solidaritat, cridant-los a aprofundir en aquests valors, compartits també per altres grups religiosos o civils, absolutament indispensables per a garantir una convivència harmoniosa. El pas de societats monoculturales a societats multiculturals pot revelar-se com un signe de la viva presència de Déu en la història i en la comunitat dels homes, perquè presenta una oportunitat providencial per a realitzar el pla de Déu d'una comunió universal. 

El nou context històric es caracteritza, de fet, pels mil rostres de l'altre i la diversitat, contràriament al passat, es torna una mica comú en moltíssims països. Els cristians estan cridats, per consegüent, a testimoniar i a practicar, a més de l'esperit de tolerància, - que és un enorme assoliment polític, cultural i, per descomptat, religiós - el respecte per la identitat de l'altre, establint, on sigui possible i convenient, processos de coparticipación amb persones d'origen i cultura diferents, amb vista també a un "respectuós anunci" de la pròpia fe. Estem tots cridats, per tant, a la cultura de la solidaritat%[7], tan ardentment invocada pel magisteri, per a arribar junts a una autèntica comunió de persones. És el camí, gens fàcil, que l'Església convida a recórrer.
 
 

Migracions internes
 

10 . En aquests últims temps, també han augmentat notablement les migracions internes en diversos països, tant voluntàries, per exemple, del camp a les grans ciutats, com forçoses; en aquest cas, es tracta dels desplaçats, dels quals fugen del terrorisme, de la violència i del narcotràfic, sobretot a Àfrica i Amèrica Llatina. Es calcula, en efecte, que, a escala mundial, la major part dels emigrants es mou dintre de la pròpia nació, fins i tot amb ritmes estacionals.

El fenomen d'aquesta mobilitat, en general abandonada a si mateixa, ha fomentat el desenvolupament ràpid i desordenat de centres urbans sense condicions per a rebre masses humanes tan grans, i ha alimentat la formació de perifèries urbanes on les condicions de vida són precàries social i moralment. Aquesta situació obliga als emigrants a instal·lar-se en ambients amb característiques profundament distintes de les del lloc d'origen, creant notables dificultats humanes i grans perills de desarrelament social, amb greus conseqüències per a les tradicions religioses i culturals de les poblacions.

I malgrat tot, les migracions internes desperten grans esperances, sovint il·lusòries i infundades, en milions de persones, arrencant-les, no obstant això , dels afectes familiars i dirigint-les a regions distintes pel clima i els costums, encara que amb freqüència lingüísticament homogènies. Si més endavant regressen al seu lloc d'origen, ho fan amb altra mentalitat i amb estils de vida diversos, i no poques vegades amb altra visió del món, o religiosa, i amb actituds morals distintes. També aquestes situacions representen desafiaments per a l'acció pastoral de l'Església, Mare i Mestra.
 

11 . En aquest camp, per consegüent, la realitat actual exigeix també, als agents pastorals i a les comunitats receptores, en una paraula, a l'Església una diligent atenció cap a les persones de la mobilitat i a les seves exigències de solidaritat i fraternitat. També a través de les migracions internes, l'Esperit llança, amb tota claredat i urgència, la crida a un renovat i ferm compromís de evangelización i de caritat mitjançant formes articulades d'acollida i d'acció pastoral, constants i capil·lars, el més adequades possible a la realitat i que responguin a les necessitats concretes i específiques dels mateixos emigrants.
 

I. Part. LES MIGRACIONS,  SIGNE DELS TEMPS I SOL·LICITUD DE L'ESGLÉSIA

Visió de fe del fenomen migratori

12 . L'Església ha contemplat sempre en els emigrants la imatge de Crist que va dir: "era foraster, i em vau allotjar" (Mt 25,35). Per a ella les seves vicissituds són interpel·lació a la fe i a l'amor dels creients, cridats, d'aquesta manera , a sanar els mals que sorgeixen de les migracions i a descobrir el designi que Déu realitza a través seu, fins i tot si neixen d'injustícies evidents.

Les migracions, a l'apropar entre si els múltiples elements que componen la família humana, tendeixen, en efecte, a la construcció d'un cos social sempre més ampli i variat, gairebé com una prolongació d'aquesta trobada de pobles i races que, gràcies al do de l'Esperit en Pentecosta, es va transformar en fraternitat eclesial.

Si, d'una banda, els sofriments que acompanyen les migracions són - de fet - l'expressió dels dolors de part d'una nova humanitat, per l'altre, les desigualtats i els desequilibris, dels quals elles són conseqüència i manifestació, mostren la laceración introduïda en la família humana pel pecat i constitueixen, per tant, una dolorosa crida a la veritable fraternitat.
 

13 . Aquesta visió ens duu a relacionar les migracions amb els esdeveniments bíblics que marquen les etapes de l'ardu camí de la humanitat cap al naixement d'un poble, per sobre de discriminacions i fronteres, dipositari del do de Déu per a tots els pobles i obert a la vocació eterna de l'home. És a dir, la fe percep en elles el camí dels Patriarques que, sostinguts per la Promesa, anhelaven la Pàtria futura, i el dels Hebreus que van ser alliberats de l'esclavitud amb el pas del Mar Rojo, amb l'èxode que dóna origen al Poble de l'Aliança. La fe sempre troba en les migracions, en cert sentit, l'exili que situa a l'home davant la relativitat de tota meta arribada i de nou descobreix en elles el missatge universal dels Profetes. Aquests denuncien com contràries al designi de Déu les discriminacions, les opressions, les deportacions, les dispersions i les persecucions, i les prenen com punt de partida per a anunciar la salvació per a tots els homes, donant testimoniatge que fins i tot en la successió caòtica i contradictòria dels esdeveniments humans, Déu segueix teixint el seu pla de salvació fins la completa recapitulació de l'univers en Crist (cf. Ef 1,10).
 
 

Migracions i història de la salvació
 

14 . Per tant, podem considerar l'actual fenomen migratori com un "signe dels temps" molt important, un desafiament a descobrir i valorizar en la construcció d'una humanitat renovada i en l'anunci de l'Evangeli de la pau.

La Sagrada Escriptura ens proposa el sentit de totes les coses. Israel va prendre el seu origen d'Abraham, que obedient a la veu de Déu, va sortir de la seva terra i es va anar a un país estranger, duent amb si la promesa divina que anava a ser "pare d'un gran poble" (Gn 12,1-2). Jacob, de" arameo errante, que va baixar a Egipte, i es va establir allí com un foraster amb unes poques persones, es va convertir després en una nació gran, forta i nombrosa" (Dt 26,5). Israel va rebre la solemne investidura de" Poble de Déu" després de la llarga esclavitud a Egipte, durant els quaranta anys de" èxode" a través del desert. La dura prova de les migracions i deportacions és, doncs, fonamental en la història del Poble elegit en vista de la salvació de tots els pobles: així succeeix al retorn de l'exili (cf. Is 42, 6-7; 49,5). Amb aquesta memòria, se sent enfortit en la confiança en Déu, fins i tot en els moments més foscs de la seva història (Sal 105 %[104], 12-15; 106 %[105], 45-47). En la Llei, a més, s'arriba a donar, per a les relacions amb l'estranger que resideix en el país, la mateixa ordre impartida per a les relacions amb "els fills del teu poble" (Lv 19,18), és a dir, "ho estimaràs com a tu mateix" (Lv 19,34).

Crist "estranger" i María icona viva de la dona emigrant
 

15 El cristià contempla en l'estranger, més que al proïsme, el rostre mateix de Crist, nascut en un pessebre i que, com estranger, fuig a Egipte, assumint i compendiando en si mateix aquesta fonamental experiència del seu poble (cf. Mt 2,13ss.). Nascut fora de la seva terra i procedent de fora de la Pàtria (cfr, Lc 2,4-7), "va habitar entre nosaltres" (Jn 1,11.14), i va passar la seva vida pública com itinerant, recorrent "pobles i llogarets" (cf. Lc 13,22; Mt 9,35). Ja ressuscitat, però encara estranger i desconegut, es va aparèixer en el camí de Emaús a dos dels seus deixebles que ho van reconèixer solament al partir el pa (cf. Lc 24,35). Els cristians segueixen, doncs, les petjades d'un viandante que "no té on reclinar el cap (Mt 8,20; Lc 9,58)”.%[8] 

María, la Mare de Jesús, seguint aquesta línia de consideracions, es pot contemplar també com icona vivent de la dona emigrant.%[9] Dóna a la llum al seu fill lluny de casa (cf. Lc 2,1-7) i es veu obligada a fugir a Egipte (cf. Mt 2,13-14). La devoció popular considera justament a María com Verge del camí.
 

L'Església de Pentecosta
 

16 . Contemplant ara a l'Església, veiem que neix de Pentecosta, compliment del misteri pascual i esdeveniment eficaç, i també simbòlic, de la trobada entre pobles. Pablo pot, així, exclamar: “En aquest ordre nou no hi ha distinció entre jueus i gentils, circumcisos i incircuncisos, bàrbars i escitas, esclaus i lliures” (Col 3,11). En efecte, Crist ha fet dels dos pobles “una sola cosa, derrocant amb el seu cos el mur que els separava" (Ef 2,14).

Per altra banda, seguir a Crist significa anar després d'Ell i estar de passada en el món, perquè "no tenim aquí ciutat permanent" (Heb 13,14). El creient és sempre un pároikos, un resident temporal, un hoste, onsevulla que es trobi (cf. 1Pe 1,1; 2,11; Jn 17,14-16). Per això, per als cristians la seva pròpia situació geogràfica en el món no és tan important%[10] i el sentit de l'hospitalitat els és connatural. Els Apòstols insisteixen en aquest punt (cf. Rom 12,13; Heb 13,2; 1Pe 4,9; 3Jn 5) i les Cartes pastorals ho recomanen en particular al episkopos (cf. 1Tim 3,2 i Tit 1,8). Així en l'Església primitiva, l'hospitalitat era el costum amb que els cristians responien a les necessitats dels missioners itinerants, caps religiosos exiliats o de passada, i persones pobres de les distintes comunitats.%[11]
 

17 . Els estrangers són, a més, signe visible i record eficaç d'aquest universalismo que és un element constitutiu de l'Església catòlica. Una "visió" de Isaías ho anunciava: "AL final dels dies estarà ferm la forest de la casa del Senyor, en el cim de les forests … Cap a ell confluiran els gentils, caminaran pobles nombrosos" (Is 2,2). En l'Evangeli, Jesús mateix ho prediu: "Vindran d'Orient i Occident, del Nord i del Sud, i s'asseuran a la taula en el Regne de Déu" (Lc 13,29); i en l'Apocalipsi es contempla "una munió immensa ... de tota nació, raça, poble i llengua" (Ap 7,9). L'Església es troba, ara, en l'ardu camí cap a aquesta meta final,%[12] i d'aquesta munió, les migracions poden ser com una cridada i prefiguració de la trobada final de tota la humanitat amb Déu i en Déu.
 

18 . El camí dels emigrants pot transformar-se, d'aquesta manera, en signe viu d'una vocació eterna, impuls continu cap a aquesta esperança que, a l'indicar un futur més enllà del món present, insisteix en la seva transformació en la caritat i en la superació escatológica. Les peculiaritats dels emigrants es tornen crida a la fraternitat de Pentecosta, on les diferències es veuen harmonitzades per l'Esperit i la caritat es fa autèntica en l'acceptació de l'altre. Les vicissituds migratòries poden ser, doncs, anunci del misteri pascual, pel qual la mort i la resurrecció tendeixen a la creació de la humanitat nova, en la qual ja no hi ha ni esclaus ni estrangers (cf. Gal 3,28).
 
 

La sol·licitud de l'Església cap a l'emigrant i el refugiat
 

19 . El fenomen migratori del segle passat va ser un desafiament per a la pastoral de l'Església, articulada en parròquies territorials estables. Si al principi , el clergat solia acompanyar als grups que colonizaban noves terres, per a continuar aquesta cura pastoral, ja des d'intervinguts del segle XIX, amb freqüència es va confiar a diverses congregacions religioses l'assistència als emigrants%[13]. En 1914, es va donar una primera definició del clergat encarregat de l'assistència als emigrants, mitjançant el Decret Ethnografica studia,%[14] que subratllava la responsabilitat de l'Església autòctona d'assistir als immigrants i aconsellava una preparació específica lingüística, cultural i pastoral del Clergat indígena. El Decret Magni semper, de 1918, %[15] després de la promulgació del Codi de Dret Canònic, confiava a la Congregació Consistorial els procediments d'autorització al clergat per a l'assistència als emigrants.

Durant la segona post-guerra, en el segle passat, la realitat migratòria es va tornar encara més dramàtica, no només per les destruccions causades pel conflicte, sinó també perquè es va aguditzar el fenomen dels refugiats (especialment provinents dels Països denominats de l'Est), entre els quals no pocs eren fidels de diverses Esglésies Orientals Catòliques.
 
 

La Exsul família
 

20 . Se sentia, llavors, la necessitat d'un document que reunís la riquesa heretada dels anteriors ordenaments i disposicions i orientés cap a una pastoral orgànica. La resposta oportuna va ser la Constitució apostòlica Exsul família,%[16] publicada per Pío XII el 1º d'agost de 1952, i considerada la carta magna del pensament de l'Església sobre les migracions. És el primer document oficial de la Santa Seu que delinea, de manera global i sistemàtic, des d'un punt de vista històric i canònic, la pastoral dels emigrants. Després d'una àmplia anàlisi històric, segueix en la Constitució una part pròpiament normativa molt articulada. S'afirma allí la responsabilitat primària del Bisbe diocesano local en la cura pastoral dels emigrants, encara que se sol·liciti encara a la Congregació Consistorial la corresponent organització.
 

El Concili Ecuménico Vaticà II
 

21 . Més endavant, el Concili Vaticà II va elaborar importants línies directrius sobre aquesta pastoral específica, convidant abans de res als cristians a conèixer el fenomen migratori (cf. GS 65-66) i a adonar-se de la influència que té l'emigració en la vida. S'insisteix en el dret a l'emigració (cf. GS 65),%[17] en la dignitat de l'emigrant (cf. GS 66), en la necessitat de superar les desigualtats del desenvolupament econòmic i social (cf. GS 63) i de respondre a les exigències autèntiques de la persona (cf. GS 84). El Concili a més, en un context particular, va reconèixer a l'autoritat pública, el dret de reglamentar el fluix migratori (cf. GS 87).

El Poble de Déu - segons la exhortación conciliar - deu garantir un aporti generós pel que fa a l'emigració, i es demana als laics cristians, sobretot, que estenguin la seva col·laboració als camps més variats de la societat (cf. AA 10), fent-se també "proïsmes" de l'emigrant (cf. GS 27). Els Pares conciliessis dediquen especial atenció als fidels que, "per determinades circumstàncies, no poden aprofitar-se suficientment de la cura pastoral comuna i ordinari dels rectors o manquen totalment d'ell Aquest és el cas de la majoria dels emigrants, exiliats i pròfugs, homes del mar i de l'aire, nòmades i altres semblances. És necessari promoure mètodes pastorals adequats per a afavorir la vida espiritual dels quals van de vacances a altres regions. Les Conferències episcopals, sobretot les nacionals, han d'ocupar-se curosament dels problemes més urgents de les persones esmentades. Amb institucions i mitjans adequats han de cuidar i afavorir la seva assistència religiosa, en unitat d'objectius i d'esforços. En tot això han de tenir en compte, sobretot, les normes donades o que donarà la Seu Apostòlica i adaptar-les convenientment a les condicions de temps, llocs i persones".%[18]
 

22 . El Concili Vaticà II marca, per consegüent, un moment decisiu per a la cura pastoral dels emigrants i els itinerants, donant particular importància al significat de la mobilitat i la catolicitat, així com al de les Esglésies particulars, al sentit de la Parròquia i a la visió de l'Església com misteri de comunió. Per tot la qual cosa, aquesta apareix i es presenta com "el poble unit per la unitat del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant" (LG 4).

L'acollida a l'estranger, que caracteritza a l'Església naixent, és, doncs, segell perenne de l'Església de Déu. D'altra banda està marcada per una vocació a l'exili a la diàspora, a la dispersió entre les cultures i les ètnies, sense identificar-se mai completament amb cap d'elles; en cas contrari, deixaria de ser, precisament, primícia i signe, fermento i profecia del Regne universal, i comunitat que acull a tot ser humà sense preferències de persones ni de pobles. L'acollida a l'estranger és inherent, per tant, a la naturalesa mateixa de l'Església i testimonia la seva fidelitat a l'Evangeli.%[19]
 

23 . En continuïtat i compliment de l'ensenyament conciliar, el Papa Pablo vaig VEURE va emanar el Motu proprio Pastoralis migratorum cura (1969),%[20] promulgant la Instrucció De Pastorali migratorum cura%[21]. Després, en 1978, la Comissió Pontifícia per a la Pastoral de les Migracions i del Turisme, Organisme encarregat llavors de l'atenció als emigrants, va publicar la Carta a les Conferències Episcopals Església i mobilitat humana%[22], que oferia una lectura del fenomen migratori, posada al dia en aquest moment, amb una precisa i pròpia interpretació i aplicació pastoral. AL desenvolupar el tema de l'acollida als emigrants per part de l'Església local, el document subratllava la necessitat d'una col·laboració intraeclesial per a una pastoral sense fronteres i reconeixia, en fi, valorizándolo, el paper específic dels laics, dels religiosos i de les religioses.
 
 

La normativa canònica
 

24 . El nou Codi de Dret Canònic per a l'Església Llatina, sempre a la llum del Concili i com confirmació, recomana al rector una especial diligència cap als quals estan lluny de la seva pàtria (c. 529, §1), sostenint, no obstant , l'oportunitat i l'obligació, en la mesura del possible, d'oferir-los una atenció pastoral específica (c. 568). Contempla així, tal com ho fa també el Codi dels Cànons de les Esglésies Orientals, la constitució de parròquies personals (CIC c. 518; CCEO c. 280 , §1) i de les missions amb cura d'ànimes (c. 516), així com la figura de subjectes pastorals específics, com el vicari episcopal (c. 476) i el capellà dels emigrants (c. 568).

El nou Codi preveu, a més, en la seva actuació conciliar (cf. PO 10; AG 20, nota 4; 27, nota 28), la institució d'altres estructures pastorals específiques previstes en la legislació i en la praxi de l'Església.%[23]
 

25 . Ja que en la mobilitat humana els fidels de les Esglésies Orientals Catòliques d'Àsia, de l'Orient mig i d'Europa central i oriental, que es dirigeixen cap als Països de l'Occident, actualment són legió, es planteja, com és evident, el problema de la seva atenció pastoral, sempre en l'àmbit de la responsabilitat de decisió de l'ordinari del lloc d'acollida. És urgent, doncs, ponderar les conseqüències pastorals i jurídiques de la seva presència, sempre més consistent, fora dels territoris tradicionals, així com dels contactes que es van establint a distints nivells, oficials o privats, individuals o col·lectius, entre les comunitats i entre els seus membres. I la corresponent normativa específica, que permet a l'Església catòlica respirar ja, en cert sentit, amb dos pulmons,%[24] està continguda en el CCEO.%[25]
 

26 . Aquest Codi, en efecte, contempla la constitució d'Iglesias sui iuris (CCEO, cc. 27-28,147), recomana la promoció i l'observança dels "ritus de les Esglésies Orientals, com patrimoni de l'Església universal de Crist" (c. 39; cf. també els cc. 40-41) i estableix una normativa precisa sobre les lleis litúrgiques i disciplinàries (c. 150). Obliga al bisbe de la eparquía a assistir també als fidels cristians "de qualsevol edat, condició, nació, o Església sui iuris, ja sigui que visquin en el territori de la eparquía, o que romanguin allí temporalment" (c. 192, §1), i a cuidar que els fidels cristians d'altra Església sui iuris a ell confiats "mantinguin el ritu de la pròpia Església" (c. 193, §1), si és possible "mitjançant preveres i rectors de la mateixa Església sui iuris" (c. 193 , §2). El Codi recomana, en fi, que la parròquia sigui territorial, sense excloure aquelles personals, si ho exigeixen condicions particulars (cf. c. 280, §1).

En el Codi dels Cànons de les Esglésies Orientals es preveu també l'existència del Exarcado, definit com "una porció del poble de Déu que, per circumstàncies especials, no s'erigeix com Eparquía i que, circumscrita en un territori, o qualificada amb altres criteris, es confia a la cura pastoral del exarca" (CCEO c. 311, §1).
 
 

Les línies pastorals del Magisteri
 

27 . Al costat de la normativa canònica, una lectura atenta dels documents i disposicions que l'Església ha emanat fins ara sobre el fenomen migratori, duu a subratllar alguns importants desenvolupaments teològics i pastorals, a saber: la centralidad de la persona i la defensa dels drets de l'home i de la dona emigrants i dels dels seus fills; la dimensió eclesial i missionera de les migracions; la revaloració del Apostolado seglar; el valor de les cultures en l'obra de evangelización; la tutela i la valoració de les minories, fins i tot dintre de l'Església; la importància del diàleg intra i extra eclesial; l'aportació específica de l'emigració per a la pau universal. Aquests documents indiquen, a més, la dimensió pastoral del compromís en favor dels emigrants. En l'Església, en efecte, tots deuen trobar "la seva pròpia pàtria":%[26] ella és el misteri de Déu entre els homes, misteri de l'Amor manifestat pel fill Unigénito, especialment en la seva mort i resurrecció, per a" donar vida als homes i perquè la tinguin en plenitud" (Jn 10,10); tots han de trobar la força per a superar qualsevol divisió i fer que les diferències no duguin a ruptures, sinó a la comunió, a través de l'acollida de l'altre en la seva diversitat legítima.
 

28 . En l'Església s'ha valorizado novament el paper dels instituts de vida consagrada i de les societats de vida apostòlica en la seva aportació específica a la cura pastoral dels emigrants.%[27] La responsabilitat, referent a això, dels bisbes diocesanos i de les eparquías, es reafirma de manera inequívoca, i això val tant per a l'Església d'origen com per a l'Església d'acollida. En aquesta mateixa responsabilitat estan implicades les Conferències Episcopals dels distints països i les respectives estructures de les Esglésies Orientals. L'atenció pastoral als emigrants, en efecte, comporta l'acollida, el respecte, la tutela, la promoció i l'amor autèntic a cada persona en les seves expressions religioses i culturals.
 

29 . Les intervencions pontifícies més recents han destacat i ampliat els horitzons i les perspectives pastorals en relació amb el fenomen migratori, dintre de la línia de l'home, camí de l'Església.%[28] Des del pontificado del Papa Pablo vaig VEURE, i després en el de Juan Pablo II, sobretot en els seus Missatges en ocasió de la Jornada Mundial de l'Emigrant i del Refugiat,%[29] es reafirmen drets fonamentals de la persona, en particular el dret a emigrar, per a un millor desenvolupament de les pròpies capacitats i aspiracions, i dels projectes de cadascun%[30]. AL mateix temps es corrobora el dret de tot País de practicar una política migratòria que correspongui al bé comú, així com el dret a no emigrar, és a dir , a tenir la possibilitat de realitzar els propis drets i exigències legítimes en el país d'origen.%[31]

El Magisteri, a més, ha denunciat sempre, els desequilibris socioeconòmics, que són, en la majoria dels casos, la causa de les migracions, els perills d'una globalització indisciplinada, en la qual els emigrants resulten víctimes més que protagonistes de les seves vicissituds migratòries, i el greu problema de la immigració irregular, sobretot quan l'emigrant es transforma en objecte de tràfic i explotació per part de bandes criminals.%[32]
 

30 . El Magisteri ha insistit en la urgència d'una política que garanteixi a tots els emigrants la seguretat del dret, "evitant curosament tota possible discriminació",%[33] al subratllar una àmplia gamma de valors i comportaments (l'hospitalitat, la solidaritat, el compartir) i la necessitat de rebutjar tot sentiment i manifestació de xenofòbia i racisme per part de qui els reben.%[34] Tant en referència a la legislació com a la praxi administrativa dels distints països, es presta una gran atenció a la unitat familiar i a la tutela dels menors, tantes vegades entorpida per les migracions,%[35] així com a la formació, per mitjà de les migracions, de societats multiculturals.

La pluralitat cultural anima a l'home contemporani al diàleg i a interrogar-se sobre les grans qüestions existencials, com el sentit de la vida i de la història, del sofriment i de la pobresa, de la fam, de les malalties i de la mort. L'obertura a les distintes identitats culturals no significa, no obstant això, acceptar-les totes indiscriminadament, sinó respectar-les - per ser inherents a les persones - i eventualment apreciar-les en la seva diversitat. La " relativitat" de les cultures va ser subratllada, a més, pel concili Vaticà II (Cf. GS 54, 55, 56, 58). La pluralitat és riquesa i el diàleg és ja realització, encara que imperfecta i en contínua evolució, d'aquella unitat definitiva a la qual la humanitat aspira i està cridada.
 
 

Els organismes de la Santa Seu
 

31 . La sol·licitud constant de l'Església en favor de l'assistència religiosa, social i cultural als emigrants, testimoniada pel magisteri, ve acreditada també pels organismes especials que la Santa Seu ha instituït a tal objecte.

La seva inspiració original es troba en el memorial Pro emigratis catholicis, del Beat Giovanni Battista Scalabrini, que, conscient de les dificultats despertades en l'estranger pels varis nacionalismes europeus, va proposar a la Santa Seu la institució d'una Congregació (o Comissió) pontifícia per a tots els emigrants catòlics. La finalitat de tal Congregació, formada per representants de diverses nacions, devia ser la de proporcionar "assistència espiritual als emigrants en les distintes situacions i en els diferents moments del fenomen, especialment en les Américas, i mantenir viva en els seus cors la fe catòlica".%[36]

Aquesta intuïció es va anar concretant gradualment. En 1912, després de la reforma de la Curia Romana realitzada per San Pío X, va ser creada la primera Oficina per als problemes de les migracions en el si de la Congregació Consistorial. En 1970, el Papa Pablo vaig VEURE va instituir la Comissió Pontifícia per a la Pastoral de les Migracions i del Turisme que, en 1988, amb la Constitució apostòlica Pastor Bonus, es va transformar en el Consell Pontifici per a la Pastoral dels Emigrants i Itinerants. A aquest se li va sol·licitar que atengués a" els quals s'han vist obligats a deixar la seva pàtria o manquen totalment d'ella: pròfugs, exiliats, emigrants, nòmades, gent del circ, marins, tant en el mar com en els ports, tots els quals es troben fora del seu propi domicili i els quals treballen en els aeroports o en els avions".%[37]
 

32 . El Consell Pontifici té, doncs, la tasca de suscitar, promoure i animar les oportunes iniciatives pastorals en favor de qui, per la seva pròpia voluntat, o per necessitat, deixen el lloc de la seva residència habitual, i seguir amb atenció les qüestions socials, econòmiques i culturals que solen ser la causa d'aquests desplaçaments.

Directament, el Consell Pontifici es dirigeix a les conferències episcopals i als consells regionals corresponents, a les respectives estructures jeràrquiques de les Esglésies Orientals Catòliques interesades i als bisbes/jerarcas, individualment, per a animar-los, dintre del respecte de les responsabilitats de cadascú, a la realització d'una pastoral específica per als quals estan implicats en el fenomen, sempre més ampli, de la mobilitat humana, adoptant les mesures que requereixen les situacions canviants.

En els últims temps, també s'ha contemplat la dimensió migratòria en les relacions ecuménicas i, per tant, es multipliquen els primers contactes referent a això amb altres Esglésies i Comunitats eclesiales. Es considera, igualment, amb atenció, el diàleg interreligioso. El mateix Consell Pontifici, en fi, amb les seves superiors i oficials, està present, algunes vegades, en els fòrums internacionals, en representació de la Santa Seu, en ocasió de les reunions d'organismes multilaterals.
 

33 . Entre les principals organitzacions catòliques dedicades a l'assistència als emigrants i refugiats no podem oblidar, en aquest context, la creació, en 1951, de la Comissió Catòlica Internacional per a les Migracions. El suport que en aquests primers cinquanta anys la Comissió ha brindat, amb esperit cristià, als governs i organismes internacionals, i la seva aportació a la recerca de solucions duradores per als emigrants i refugiats en tot el món, constitueixen un gran mèrit per a la mateixa. El servei que la Comissió ha prestat, i encara presta, "està travat per una doble fidelitat: a Crist ... i a l'Església" - com ha afirmat Juan Pablo II.%[38] La seva obra "ha estat un element molt fecund de cooperació ecuménica i interreligiosa".%[39]

En fi, no podem oblidar la gran obstinació de les distintes Caritas, i d'altres organismes de caritat i solidaritat, en el servei que presten també als emigrants i als refugiats.
 

II. Part. ELS EMIGRANTS I LA PASTORAL D'ACOLLIDA

"Inculturació" i pluralisme cultural i religiós 

34 . Sent Sagrament d'unitat, l'Església supera les barreres i les divisions ideològiques o racials, i proclama a tots els homes i a totes les cultures la necessitat d'encaminar-se cap a la veritat, des d'una perspectiva de justa confrontació, de diàleg i de mútua acollida. Les diverses identitats culturals deuen obrir-se, així, a una lògica universal, sense desmentir les pròpies característiques positives, més aviat posant-les al servei de tota la humanitat. Aquesta lògica, al mateix temps que compromet a cada Església particular, posa en relleu i manifesta aquesta unitat en la diversitat que es contempla en la visió trinitaria, que, al seu torn, vincula la comunió de tots a la plenitud de la vida personal de cadascun.

Des d'aquesta perspectiva, la situació cultural actual, en la seva dinàmica global, representa un desafiament sense precedents, per a una encarnació de l'única fe en les distintes cultures, un autèntic kairós que interpel·la al Poble de Déu (cf. EEu 58).
 

35 . Podem dir que ens trobem davant un pluralisme cultural i religiós que mai ha estat experimentat de forma tan conscient com ara. D'una banda, es marxa a grans passos cap a una obertura mundial, facilitada per la tecnologia i els mitjans de comunicació, - que arriba a posar en contacte, o fins i tot a introduir l'u en l'altre -, universos culturals i religiosos tradicionalment distints i aliens entre si; mentre, per l'altre costat, reneixen les exigències d'identitat local que troben en el caràcter específic de la cultura de cadascun l'instrument de la seva realització.
 

36 . Aquesta fluïdesa cultural fa encara més indispensable la" inculturación", perquè no es pot evangelitzar sense entrar en profund diàleg amb les cultures. Juntament amb pobles d'arrels distintes, altres valors i models de vida copegen a les nostres portes. Mentre cada cultura tendeix, d'aquesta manera, a pensar el contingut de l'Evangeli en el propi àmbit de vida, és tasca del Magisteri de l'Església guiar aquest intent jutjant la seva validesa.

La" inculturación" comença amb l'escolta, és a dir, amb el coneixement d'aquells a qui s'anuncia l'Evangeli. Aquesta escolta i aquest coneixement duen, en efecte, a jutjar millor els valors positius i les característiques negatives presents en la seva cultura, a la llum del misteri pascual de mort i de vida. En aquest cas no és suficient la tolerància, es requereix la simpatia, el respecte en la mesura del possible, de la identitat cultural dels interlocutors. Reconèixer els seus aspectes positius i apreciar-los, perquè preparen a l'acollida de l'Evangeli, és un preàmbul necessari per a l'èxit de l'anunci. Només així neixen el diàleg, la comprensió i la confiança. L'atenció a l'Evangeli es transforma, d'aquesta manera, en atenció a les persones, a la seva dignitat i llibertat. Promoure-les en la seva integritat exigeix un compromís de fraternitat, solidaritat, servei i justícia. L'amor de Déu, en efecte, mentre dona a l'home la veritat i li manifesta la seva altíssima vocació, promou també la seva dignitat i fa néixer la comunitat al voltant de l'anunci acollit i interioritzat, celebrat i viscut%[40].
 

L'Església del Concili Ecuménico Vaticà II
 

37 . En la visió del Concili Ecuménico Vaticà II, l'Església realitza el seu ministeri pastoral, fonamentalment, mitjançant tres modalitats:

- Com comunió, dóna valor a les legítimes particularitats de les comunitats catòliques, conjugant-les amb la universalitat. La unitat de Pentecosta no anul·la les distintes llengües i cultures, sinó que les reconeix en la seva identitat, obrint-les, no obstant això, a la alteridad, a través de l'amor universal que en elles obra. L'única Església Catòlica està, doncs, constituïda per i en les Esglésies particulars, així com les Esglésies particulars estan constituïdes en i per l'Església universal (cf. LG 13).%[41]

- Com missió, el ministeri eclesial es dirigeix cap a altres llocs per a comunicar el seu propi tresor i enriquir-se amb nous dons i valors. Aquest caràcter missioner es desenvolupa també dintre de la mateixa Església particular, ja que la missió consisteix abans de res a irradiar la glòria de Déu, i l'Església necessita "saber proclamar les grandeses de Déu ... i ser novament convocada i reunida per Ell" (EN 15).

- Com Poble i Família de Déu, misteri, sagrament, Cos místic i temple de l'Esperit, l'Església es fa història d'un Poble en camí que, partint del misteri de Crist i de les experiències dels individus i dels grups que la componen, està cridada a construir una nova història, do de Déu i fruit de la llibertat humana. En l'Església, doncs, també els emigrants estan convocats a ser protagonistes amb tot el Poble de Déu pelegrí en la terra (cf. RMi 32, 49, 71).
 

38 . Concretament, les opcions pastorals específiques per a l'acollida als emigrants es poden delinear de la següent manera:

- atenció a un determinat grup ètnic o de ritu, per a promoure un veritable esperit catòlic (cf. LG 13);

- necessitat de salvaguardar la universalitat i la unitat sense entrar en conflicte amb la pastoral específica que, quan sigui possible, confia els emigrants a preveres del seu mateix idioma, d'una església sui iuris, o a preveres que els siguin afins, des d'un punt de vista lingüístic-cultural (cf. DPMC 11);

- gran importància, per tant, de la llengua materna dels emigrants, a través de la qual expressen mentalitat, forma de pensar, cultura i trets de la seva vida espiritual i de les tradicions de les seves Esglésies d'origen (cf. DPMC 11).

Aquesta pastoral específica se situa en el context del fenomen migratori que, al reunir a persones de distinta nacionalitat, ètnia i religió, contribueix a fer visible l'autèntica fisonomia de l'Església (cf. GS 92) i valoriza la importància ecuménica i de diàleg missioner de les migracions.

[...]

una recerca de punts comuns per a construir junts la pau, sinó sobretot per a recuperar les dimensions comunes dintre de les respectives comunitats. Ens referim a l'oració, el dejuni, la vocació fonamental de l'home, l'obertura al Transcendent, l'adoració a Déu, la solidaritat entre les nacions %[64].

Però deu romandre ferma per a nosaltres l'anunci irrenunciable, explícit o implícit, segons les circumstàncies, de la salvació en Crist, únic mediador entre Déu i els homes, cap al qual tendeix tota l'obra de l'Església, de tal manera que ni el diàleg fratern, ni l'intercanvi i el compartir els valors "humans" puguin menyscabar el compromís eclesial de la evangelización (cf. Rmi 10-11 i PaG 30).
 

III Part. AGENTS D'UNA PASTORAL DE COMUNIÓ

En les Esglésies emissores i receptores

70 . Perquè la pastoral dels emigrants sigui una pastoral de comunió (és a dir , que neix de la eclesiología de comunió i tendeix a l'espiritualitat de comunió), és indispensable que s'estableixi entre les Esglésies emissores i receptores una intensa col·laboració, que s'origini, en primer lloc, de la informació recíproca sobretot allò que té un comú interès pastoral. Seria impensable que no mantinguin un diàleg i un intercanvi sistemàtic, amb trobades periòdiques, sobre els problemes que interessen a milers d'emigrants. Per a aconseguir una major coordinació de totes les activitats pastorals en favor dels immigrants, les Conferències episcopals la confiaran a una Comissió especial i nomenaran un director nacional que animarà les corresponents Comissions diocesanas. Si no hagués la possibilitat de crear aquesta Comissió, la coordinació de la cura pastoral als immigrants estarà confiada, almenys , a un Bisbe Encarregat o Promotor. Així es demostrarà que l'assistència espiritual als quals estan lluny de la seva pàtria és un compromís efectivament eclesial, una tasca pastoral que no es pot confiar únicament a la generositat individual, dels preveres, religiosos/religioses o laics, sinó que ha de ser donada suport per les Esglésies locals, fins i tot materialment (cf. PaG 45).
 

71 . Les conferències episcopals es preocuparan, igualment, per confiar a les facultats universitàries catòliques del seu territori la tasca d'aprofundir en els varis aspectes de les migracions mateixes, en benefici del servei pastoral concret en favor dels emigrants. Es podran programar referent a això cursos obligatoris d'especialització teològica.

En els seminaris no podrà faltar tampoc una formació que tingui en compte el fenomen migratori, que ja ha arribat a una escala planetària. Així, "les universitats i els seminaris, encara elegint lliurement l'orientació programática i metodològica, oferiran el coneixement de temes fonamentals, com les distintes formes migratòries (definitives o estacionals, internacionals i internes), les causes dels moviments, les conseqüències, les grans línies d'una acció pastoral adequada, l'estudi dels documents pontificis i de les Esglésies particulars".%[65]

En tot cas, "els Quaderns universitaris del Consell Pontifici %[llavors Comissió] per a la Pastoral dels Emigrants i Itinerants, juntament amb la revista %[People] on the Move, a més de les publicacions dels documents del Magisteri sobre el tema, podran constituir, almenys al principi , una vàlida ajuda per a l'ensenyament de la temàtica migratòria".%[66]

La Exhortación Apostòlica postsinodal Pastors dabo vobis recorda expressament que les experiències pastorals dels seminaristes haurien d'estar orientades també cap als nòmades i els emigrants.%[67]
 

72 . La celebració anual de la Jornada (o setmana) mundial de l'Emigrant i del Refugiat serà també l'ocasió d'un compromís cada vegada més intens, i d'una atenció diligent cap al tema específic que presenta cada any el Summe Pastor en un Missatge especial. Aquest Consell Pontifici proposa que aquesta Jornada se celebri universalment en una única data fixa, amb la finalitat d'ajudar a viure tots junts, davant Déu, - també en el mateix espai temporal -, un dia d'oració, acció i sacrifici en favor de la causa de l'emigrant i del refugiat.

Podrà assumir gran rellevància, a més d'aquesta Jornada, una trobada anual del bisbe/eparca, possiblement en la catedral, amb els distints grups ètnics presents en la diòcesi/eparquía. En alguns llocs, on ja se celebra, aquest esdeveniment és cridat "festa dels pobles".
 
 

El coordinador nacional per als capellans/missioners
 

73 . Entre els agents de la pastoral al servei dels immigrants, destaca el paper del coordinador nacional, creat més com ajuda per als capellans/missioners d'una determinada llengua o d'un país, que per als immigrants mateixos; de seu, és més aviat l'expressió de l'Església ad quam en favor dels capellans/missioners mateixos, sense que se li consideri el seu representant. El coordinador està al servei dels capellans/missioners que reben la" declaració d'idoneïtat" - és a dir, el rescripto que dóna la Conferència episcopal a qua (cf. DPMC 36,2) - en els països amb un gran nombre d'immigrants procedents d'una determinada nació.
 

74 . El coordinador nacional ocupa funcions de fraterna vigilància amb els capellans/missioners, com moderador i coordinador entre les distintes comunitats. No té, en canvi, competència directa en relació amb els immigrants; aquests, en virtut del domicili o del cuasi domicili, depenen de la jurisdicció dels ordinaris/jerarcas de les esglésies particulars o de les eparquías. Tampoc té potestat de jurisdicció sobre els capellans/missioners; aquests, pel que es refereix a les facultats i a l'exercici del ministeri, depenen de l'ordinari/jerarca del lloc, del que reben les relatives facultats. El coordinador nacional haurà d'actuar, per consegüent, en estreta relació amb els directors nacionals i diocesanos de la pastoral migratòria.

El capellà/missioner dels emigrants
 

75 . En continuïtat amb els anteriors documents eclesiales,%[68] volem subratllar aquí, abans de res, la necessitat d'una preparació particular per a la pastoral específica dels emigrants (cf. PaG 72), que implica una autèntica dimensió missionera i té una fi eminentment espiritual. Aquesta preparació s'efectua en comunió i sota la responsabilitat també de l'ordinari/jerarca local del país emissor. 
 

76 . En aquest context, cal subratllar que "la complexitat i la freqüent evolució que es registra en els fenòmens del moviment migratori fa necessària, per a l'orientació de la pastoral, l'obra d'institucions complementàries destinades a seguir tals fenòmens i a donar valoracions objectives dels mateixos. Es tracta de centres pastorals per a grups ètnics, però sobretot de centres d'estudi interdisciplinarios que reuneixin les matèries necessàries per a l'elaboració i la realització de la pastoral" (cf. CMU 40). Aquestes investigacions deurien també orientar els estudis en els seminaris, en els instituts de formació i en els centres pastorals, i ser utilitzades directament per a la preparació dels agents de la pastoral de l'emigració 
 

77 . Ser capellà/missioner dels immigrants eiusdem sermonis (de la mateixa llengua) no significa, no obstant això, romandre tancat dintre dels límits d'una única manera exclusiu, nacional, de viure i expressar la fe. Si, d'una banda , cal subratllar la urgència d'una pastoral específica, fundada en la necessitat de transmetre el missatge cristià utilitzant un vehicle cultural que respongui a la formació i a la justa exigència del destinatari, per l'altre és important reafirmar que aquesta pastoral específica exigeix una obertura a un món nou i un esforç per a inserir-se en ell, fins arribar a la participació plena dels immigrants en la vida diocesana.

En aquest camí el capellà/missioner haurà de ser l'home-pont, que posa en comunicació la comunitat dels immigrants amb la comunitat receptora. Ell està amb ells per a fer Església, en comunió abans de res amb el bisbe diocesano o de la eparquía, i amb els germans en el sacerdocio, en particular amb els rectors que tenen al seu càrrec la mateixa cura pastoral (cf. DPMC 30,3). Per això és necessari que conegui i apreciï la cultura del lloc on ha estat cridat a exercir el seu ministeri, domini l'idioma, sàpiga dialogar amb la societat on viu i faci estimar i respectar el país receptor, fins arribar a estimar-lo i defensar-lo. El capellà/missioner dels immigrants, encara que es basi, per al seu pastoral, en l'aspecte ètnic o lingüístic, sap molt bé que l'atenció als immigrants deu traduir-se també en construcció d'una Església amb una aspiració ecuménica i missionera (cf. RMi 10-11; DPMC 30,2).
 
 

78 . Els responsables de la pastoral de l'emigració, per consegüent, deuran ser suficientment experts en comunicació intercultural, característica que deuen procurar també els responsables locals de la pastoral, doncs tots els quals arriben de l'exterior no poden realitzar per si sols aquesta mediació cultural.

Entre les tasques principals de l'agent de la pastoral de la migració estan, sobretot, les següents:

- la tutela de la identitat ètnica, cultural, lingüística i ritual de l'immigrant, ja que per a ell serà impensable una acció pastoral eficaç que no respecti i valorice el patrimoni cultural dels immigrants, i que deu naturalment entrar en diàleg amb l'Església i la cultura local per a respondre a les noves i futures exigències;

- la guia en el camí d'una justa integració que evita el gueto cultural i lluita, al mateix temps, contra la simple assimilació dels immigrants a la cultura local;

- l'encarnació d'un esperit missioner i evangelizador que comparteix les situacions i condicions dels immigrants, amb capacitat d'adaptació i de contactes personals, en un ambient d'autèntic testimoniatge de vida.
 
 

Preveres diocesanos/de la eparquía com capellans/missioners
 

79 . Els capellans/missioners poden ser preveres diocesanos/d'una eparquía (que romanen, en general, incardinats en la seva pròpia diòcesi/eparquía i van a l'estranger per a exercir temporalment la cura pastoral dels emigrants), o preveres religiosos. L'un i l'altre, tant el prevere diocesano/de la eparquía, com el religiós, assumeixen una mateixa missió, des de les seves vocacions peculiars, distintes i complementàries.

Els preveres diocesanos/d'una eparquía que exerceixen la cura pastoral en una diòcesi/eparquía on no estan incardinats, queden integrats en ella, de fet de manera que formen part, amb tot dret, del presbiterio diocesano/de la eparquía,%[69] situació d'altra banda, que es troba també el religiós. Per tant, no s'insistirà mai prou en la necessitat que els capellans/missioners romanguin units en fraterna concòrdia, a més d'estar-lo amb l'ordinari/jerarca local i amb el clergat de la diòcesi/eparquía que els rep, sobretot amb els rectors. Amb aquest objecte, podrà ser útil la participació en les reunions sacerdotales i en les trobades diocesanos/de la eparquía, així com una constant presència en les sessions d'estudi en matèria social, moral, litúrgica i pastoral, condició sine qua non per a realitzar una autèntica pastoral dintre d'una mútua col·laboració, solidaritat i corresponsabilitat (cf. DPMC 42). Serà necessària una unitat en l'acció, perquè tingui eficàcia entre els immigrants i els autòctons. Aquesta solidaritat d'intencions i d'obres oferirà així un òptim exemple d'adaptació i de col·laboració i s'obtindrà, de tal manera, un coneixement recíproc i el respecte pel patrimoni cultural de cadascú.
 
 

Preveres i germans religiosos i religioses 
compromesos en favor dels emigrants
 

80 . En la pastoral migratòria, els religiosos i les religioses han tingut sempre un paper molt important. Per això l'Església ha confiat i segueix confiant molt en la seva aportació. Referent a això, la comunitat catòlica reconeix la vocació religiosa com do particular de l'Esperit, que l'Església acull, conserva i interpreta per a fer-lo créixer i desenvolupar segons el seu propi dinamisme.%[70] Aquest mateix Esperit ha suscitat, en el transcurs de la història, instituts la finalitat específica dels quals és el apostolado amb els emigrants,%[71] amb la seva pròpia organització.

Ens sembla un deure recordar, referent a això, el apostolado de les religioses, molt sovint compromeses en la pastoral entre els emigrants, amb carismes i obres específiques i de gran importància pastoral, que tenen present, en particular, el que afirma la Exhortación Apostòlica postsinodal Vita consecrata: "També el futur de la nova evangelización, com de les altres formes d'acció missionera, és impensable sense una renovada aportació de les dones, especialment de les dones consagrades" (n. 57). I a més: "Urge per tant donar alguns passos concrets, començant per obrir espais de participació a les dones en diversos sectors i en tots els nivells, inclosos aquells processos que s'elaboren les decisions, especialment en els assumptes que les concerneixen més directament".%[72]
 

81 . A més dels quals s'han esmentat, també altres instituts religiosos, encara que no tinguin aquest objectiu específic, estan cordialment convidats a assumir una part d'aquesta responsabilitat. En efecte, "serà sempre oportú i lloable que es dediquin a la cura espiritual d'aquesta categoria de fidels atenent especialment a les obres que responen millor a la seva particular índole i finalitat" (DPMC 53,2). És l'aplicació concreta d'una directriu conciliar que diu: "sobretodo, tendint a les necessitats urgents de les ànimes i l'escassesa del clergat diocesano, els instituts religiosos no dedicats a la mera contemplació poden ser cridats pel bisbe perquè ajudin en els varis ministeris pastorals, tenint en compte, no obstant això, l'índole pròpia de cada institut. Per a prestar aquesta ajuda, els superiors han d'estar amatents, segons les seves possibilitats, per a rebre també l'encàrrec parroquial, fins i tot temporalment" (CD 35).
 

82 . Si tots els instituts religiosos, doncs, estan convidats, a tenir en compte el fenomen de la mobilitat humana en la seva pastoral, deuen igualment considerar amb generositat la possibilitat de designar a alguns religiosos o religioses per a treballar en el camp de les migracions. Molts d'ells, en efecte, són capaços de fer una notable aportació en l'assistència als emigrants perquè disposen de religiosos amb una formació diversificada, procedents de diverses nacions, que poden, amb relativa facilitat traslladar-se a nacions distintes de la pròpia.

És en el camp de les migracions on, al nostre entendre, destaca de forma particular el paper que atribueix als religiosos la Exhortación Apostòlica Evangelii nuntiandi. En efecte, "ells són per la seva vida signe de total disponibilitat envers Déu, l'Església, els germans. Per això, assumeixen una importància especial en el marc del testimoniatge que ... és primordial en la evangelización. Aquest testimoniatge silenciós de pobresa i de despreniment, de puresa i de transparència, d'abandó en l'obediència pot ser alhora que una interpel·lació al món i a l'Església mateixa, una predicación eloqüent, capaç de tocar fins i tot als no cristians de bona voluntat, sensibles a certs valors" (EN 69).
 

83 . La Instrucció conjunta del 25 de març de 1987, sobre el compromís pastoral en favor dels emigrants i refugiats, publicada per la Congregació per als Religiosos i els Instituts Seculars i per la Comissió Pontifícia per a la Pastoral de les Migracions i del Turisme, i dirigida a tots els Superiors i Superioras generals, subratlla, precisament, aquesta exigència d'atenció pastoral. La crida als religiosos perquè assumeixin un compromís particular amb els emigrants i refugiats troba motivacions profundes en una espècie de correspondència entre les esperances íntimes d'aquests desarrelats de la seva terra i la vida religiosa; són esperances, amb freqüència no expressades, de pobres sense perspectives de seguretat, de marginats, sovint frenats en el seu anhel de fraternitat i comunió. La solidaritat cap a ells, oferta voluntàriament per qui han elegit viure pobres, castos i obedients, a més de ser un recolzo en la seva difícil condició, constitueix també un testimoniatge de valors capaços de despertar l'esperança en situacions summament tristes (cf. n. 8). És d'aquí que neix una invitació urgent a tots els instituts de vida consagrada i a les societats de vida apostòlica, perquè estenguin amb generositat els límits del seu compromís propi mitjançant una autèntica dimensió missionera, que deuria ser presa en consideració especialment per les congregacions religioses amb un específic propòsit missioner.%[73]
 

84 . Per descomptat, molts instituts religiosos són cada vegada més conscients que el problema migratori interpel·la, més o menys directament, el seu carisma. Però perquè aquesta disposició d'ànim i les peticions del Magisteri es tradueixin en un compromís concret, vam desitjar suggerir aquí als Superiors i Superioras generals que prestin una generosa col·laboració als agents de la pastoral per als immigrants i refugiats, designant a alguns religiosos per a treballar en aquest sector, amb la solidaritat i la col·laboració de tota la comunitat religiosa. Es podria també pensar a deixar disponible amb aquest intenció, en forma estable o periòdica, algun local inutilitzat en els edificis del seu institut.

Se sol·licita, igualment, que en les cartes circulars als seus germans i germanes religiosos i en les trobades comunitàries els Superiors donin importància, de tant en tant , a la urgència del problema dels immigrants i refugiats, assenyalant l'atenció sobre els corresponents documents de l'Església i sobre la paraula del Summe Pontífex. Referent a això, caldria introduir també aquest tema en ocasió dels capítols generals i provincials i en els cursos de posada al dia i de formació permanent. Igualment, els futurs preveres tindrien almenys que considerar la possibilitat de preparar-se a exercir el seu ministeri, o part d'ell, entre els emigrants%[74].
 

85 . Pel que es refereix a la vida concreta dels religiosos i les religioses compromesos en el servei als emigrants, és útil subratllar, com criteri fonamental, la necessitat que la vida religiosa sigui tutelada i valorizada en la seva inspiració i en les seves formes particulars. Ella és, en si mateixa, la imatge de la perfecta caritat, un carisma les riqueses del qual aprofiten a tota la comunitat. La pastoral dels emigrants necessita, certament, de les comunitats religioses, però cal que elles estiguin en les condicions de viure i d'actuar dintre de l'observança i l'adhesió a les seves pròpies normes constitucionals. Ho posa en relleu el document Mutuae relationes: "És necessari pel mateix que en les actuals circumstàncies d'evolució cultural i de renovació eclesial, la identitat de cada institut sigui assegurada de tal manera que pugui evitar-se el perill de la imprecisió amb que els religiosos sense tenir suficientment en compte la manera d'actuar propi de la seva índole, s'insereixen en la vida de l'Església de manera vaga i ambigua" (MR 11). 
 
 

Laics, associacions laicales i moviments eclesiales: 
per un compromís entre els immigrants
 

86 . En l'Església i en la societat, els laics, les associacions laicales i els moviments eclesiales, àdhuc dintre de la diversitat de carismes i ministeris, estan cridats a complir amb el compromís de testimoniatge cristià i de servei, també entre els immigrants.%[75] Pensem, especialment, en els col·laboradors pastorals i en els catequistas, en els animadors de grups de joves o d'adults, del món del treball i del servei social i caritatiu (cf. PaG 51).

En una Església que s'esforça per ser enterament missionera-ministerial, impulsada per l'Esperit, es deu posar en relleu el respecte pels dons de tots En relació amb això, els fidels laics ocupen espais de justa autonomia, però assumeixen també tasques típiques de diaconía, com en la visita als malalts, el suport als ancians, la guia de grups juvenils i l'animació d'associacions familiars, el compromís en la catequesis i en els cursos de formació professional, en l'escola i en les tasques administratives i, a més, en el servei litúrgic i en els centres d'escolta, així com en les trobades d'oració i de meditació de la Paraula de Déu.
 

87 . Altres compromisos, fins i tot més específics, d'intervenció dels laics poden ser el sindicat i l'ambient de treball, l'assessorament i la participació en l'elaboració de lleis la finalitat de les quals és facilitar la reunió familiar dels immigrants i la igualtat de drets i oportunitats. Entre aquests es troben l'accés als béns essencials, al treball i al salari, a la casa, a l'escola i a la participació de l'immigrant en la vida de la comunitat civil (eleccions, associacions, activitats recreatives, etc.).

En el camp eclesial, es podria pensar més específicament en la possibilitat de crear un ministeri especial (no ordenat) d'acollida, la funció de la qual seria la d'apropar-se als immigrants i refugiats i introduir-los progressivament en la comunitat civil i eclesial, o ajudar-los amb la intenció d'una possible tornada a la pàtria. Es prestarà especial atenció, en aquest context, als estudiants estrangers.
 

88 . Per tot això serà precisa, també per als laics, una formació sistemàtica (cf. PaG 51), que suposi no una simple transmissió d'idees i de conceptes, sinó sobretot una ajuda, també intel·lectual naturalment, amb vista a un autèntic testimoniatge de vida cristiana. Així mateix, les comunitats ètnic-lingüístiques estan cridades a ser educadores, abans que ser centres d'organització Amb aquesta visió cada vegada més àmplia, s'obrirà el camp per a una formació permanent i sistemàtica.

D'altra banda, el testimoniatge cristià dels laics en la construcció del Regne de Déu està, per descomptat, en la punta d'angle de diverses qüestions importants, com les relacions Església-món, fe-vida i caritat-justícia.
 

IV. Part. ESTRUCTURES D'UNA PASTORAL MISSIONERA

Unitat en la pluralitat: problemàtica

89 . Són molts els motius que exigeixen una integració sempre més profunda de l'atenció específica als immigrants en la pastoral de les Esglésies particulars (cf. DPMC 42), de la qual el primer responsable és el bisbe diocesano/de la eparquía, en el ple respecte de la diversitat i del patrimoni espiritual i cultural dels immigrants, superant el cèrcol de la uniformitat (cf. PaG 65 i 72), i distingint la cura d'ànimes de caràcter territorial, d'aquella radicada en al pertinença ètnica, lingüística, cultural i de ritu. 

En aquest context, les Esglésies receptores estan cridades a integrar la realitat concreta de les persones i dels grups que les componen, posant en comunió els valors de cadascun, a l'estar tots cridats a formar una Església concretament catòlica: "Es realitza així en l'Església local la unitat en la pluralitat, o sigui, aquella unitat que no és uniformitat sinó harmonia, en la qual totes les legítimes diversitats queden assumides en la comuna tensió unitària" (CMU 19).

D'aquesta manera, l'Església particular contribuirà a la creació en l'Esperit de Pentecosta d'una nova societat en la qual les distintes llengües i cultures ja no constituiran límits insuperables, com després de Babel, sinó en la qual, precisament en aquesta diversitat, és possible realitzar una nova manera de comunicació i de comunió (cf. PaG 65). 

En aquesta realitat, la pastoral dels immigrants és un servei eclesial per als fidels d'idioma i cultura distints d'aquells del país que els acull i, al mateix temps, garanteix una aportació específica de les col·lectivitats estrangeres per a la construcció d'una Església que ha de ser signe i instrument d'unitat, amb la intenció d'una humanitat renovada. És aquesta una visió que s'ha d'aprofundir i assimilar, fins i tot per a evitar possibles tensions entre parròquies autòctones i capellanías per als immigrants, entre preveres autòctons i capellans/missioners. En aquest mateix context, cal considerar la clàssica distinció entre primera, segona i tercera generació d'immigrants cadascú amb les seves pròpies característiques i problemes específics.
 

90 . El problema de la inserció eclesial dels immigrants es planteja, sobretot, en dos nivells: un que cridaríem canònic-estructural i l'altre teològic-pastoral.

El caràcter planetari que té ara el fenomen de la mobilitat humana implica la superació a llarg termini d'una pastoral generalment mico-ètnica que, en el fons, ha caracteritzat fins ara tant les capellanías/missions estrangeres, com les parròquies territorials dels països receptors, això amb la intenció d'una pastoral fundada en el diàleg i en una constant i mútua col·laboració.

Pel que es refereix a les capellanías/missions de llengua i cultura distinta, vam constatar que la fórmula clàssica de la Missio cum cura animarum estava fonamentalment vinculada a una immigració provisional o en fase d'adaptació Aquesta solució ja no deuria ser avui la fórmula gairebé exclusiva de la intervenció pastoral per a les col·lectivitats d'immigració, que presenten distints nivells d'integració en el país receptor. És necessari, per tant, pensar en noves estructures que, d'una banda, siguin més "estables", amb una convenient configuració jurídica en les Esglésies particulars, i que, per l'altre segueixin sent flexibles i obertes a una immigració mòbil o temporal. No és gens fàcil, però aquest sembla ser el desafiament del futur.
 
 

Estructures pastorals
 

91 . Tenint sempre en compte que els immigrants deuen ser els principals protagonistes de la pastoral, es podrien contemplar així solucions adequades, tant en l'àmbit de la pastoral ètnic-lingüística com en el de la pastoral de conjunt (cf. PaG 72).

Pel que es refereix al primer, volem abans de res indicar aquí algunes dinàmiques i estructures pastorals, començant per la Missio cum cura animarum, fórmula clàssica per a les comunitats en formació que s'aplica als grups ètnics nacionals o d'un determinat ritu, encara no estabilitzats. També en aquestes capellanías/missions caldrà insistir cada vegada més en les relacions interétnicas i interculturales.

Es preveu, en canvi, la parròquia personal ètnic-lingüística o ritual allí on existeix una col·lectivitat immigrada que tindrà també en el futur un reemplaçament, i on la col·lectivitat immigrada manté una consistència numèrica considerable. Aquesta parròquia disposarà dels serveis parroquials característics (anunci de la Paraula, catequesis, litúrgia, diaconía) i es dedicarà sobretot als fidels recién immigrats o estacionals, o sotmesos a rotació, i a aquells que per distints motius troben dificultats per a inserir-se en les estructures territorials existents.

Es pot contemplar també el cas d'una parròquia local amb missió ètnic-lingüística o ritual, que s'identifica amb una parròquia territorial, la qual, gràcies a un o diversos agents de pastoral es fa càrrec d'un o diversos grups de fidels estrangers. El capellà, en aquest cas, forma part de l'equip de la parròquia.

Pot existir, a més, el servei pastoral ètnic-lingüístic de zona, concebut com acció pastoral en favor dels immigrants relativament integrats en la societat local. Sembla important, en efecte, conservar alguns elements de pastoral lingüística, o vinculada a una nacionalitat o a un ritu, que garanteixi els serveis essencials relacionats amb un cert tipus de cultura i de pietat i que es dediqui, al mateix temps, a l'obertura i la interacció entre la comunitat territorial i els distints grups ètnics.
 

92. En tot cas, quan sigui difícil o no sigui oportuna l'erecció canònica de les esmentades estructures estables d'atenció pastoral, roman el deure assistir pastoralment als catòlics immigrants, en les formes que es considerin més eficaces, segons les circumstàncies, àdhuc prescindint d'institucions canòniques especifiques. Les cristal·litzacions pastorals informals i fins i tot espontànies, mereixen ser promogudes i reconegudes en les circumscripcions eclesiàstiques, al marge de la consistència numèrica de qui es beneficien, tancant així el pas a la improvisació i a la presència d'agents de pastoral aïllats i no idonis, fins i tot a les sectes.
 
 

Pastoral de conjunt i àmbits sectorials
 

93 . Pastoral de conjunt expressa aquí, sobretot, aquella comunió que sap valorar la pertinença a cultures i pobles distints, com resposta al pla d'amor del Pare que construeix el seu Regne de pau, per Crist, amb Crist i en Crist, amb el poder de l'Esperit, en l'entramat de les vicissituds històriques complexes i, pel que sembla, contradictòries de la humanitat (cf. NMI 43).

En aquest sentit, és possible preveure:

- la parròquia intercultural i interétnica o interritual, on s'atén al mateix temps, a l'assistència pastoral als autòctons i als estrangers residents en el mateix territori. La parròquia tradicional territorial seria així un lloc privilegiat i estable d'experiències interétnicas o interculturales, en el qual, no obstant això, els grups individuals conservarien una certa autonomia;

- la parròquia local, amb servei per als immigrants d'una o diverses ètnies, d'un o diversos ritus. Es tracta d'una parròquia territorial formada per la població autòctona, però l'església de la qual o centre parroquial constitueixen punts de referència, de trobada i de vida comunitària també per a una o diverses comunitats estrangeres.

94 . Es podrien preveure, en fi, alguns àmbits, estructures o sectors pastorals específics que es dediquin a l'animació i a la formació, sempre en el món dels immigrants, en distints nivells. Pensem en: 

- Centres de pastoral juvenil específica i de proposta vocacional, amb la tasca de promoure les corresponents iniciatives;

- Centres de formació de laics i agents de pastoral, des d'una perspectiva multicultural;

- Centres d'estudi i reflexió pastoral, amb la tasca de seguir l'evolució del fenomen migratori i de presentar, a qui correspongui, propostes pastorals adequades.
 
 

Les unitats pastorals
 

95 . Les unitats pastorals%[76] que han sorgit des de fa algun temps en diverses diòcesis, podrien constituir en el futur una plataforma pastoral també per al apostolado entre els immigrants. Elles posen en relleu, en efecte, el lent canvi de la relació de la parròquia amb el territori, que veu multiplicar-se els serveis de cura d'ànimes en l'àmbit supraparroquial, l'aparició de noves i legítimes formes de ministeris i, no en ultimo lloc, una presència sempre més destacada i nombrosa, repartida geogràficament, de la" diàspora" migratòria.

Les unitats pastorals obtindran els resultats desitjats si se situen, sobretot en una dimensió funcional en relació amb una pastoral de conjunt, integrada i orgànica; en aquest mateix marc, també les capellanías/missions ètnic-lingüístiques i rituals podran gaudir de plena acceptació. Les exigències de la comunió i de la corresponsabilitat es deuen manifestar, de fet, no només en les relacions entre les persones i entre grups distints, sinó també en les relacions entre comunitats parroquials locals i comunitats ètnic-lingüístiques o rituals.
 

Conclusió. UNIVERSALITAT DE MISSIÓ

Semina Verbi (llavors del Verb)

96 . Les migracions actuals constitueixen el moviment més ampli de persones si no de pobles, de tots els temps. Ens permeten la trobada amb homes i dones, germans i germanes nostres que, per motius econòmics, culturals, polítics o religiosos, abandonen o es veuen obligats a abandonar les seves pròpies cases, per a acabar, en la seva majoria, en camps de pròfugs, en megalópolis sense ànima, en favelas dels ravals, on l'immigrant comparteix amb freqüència la marginació amb l'obrer desocupat, el jove desadaptado i la dona abandonada. Per això l'immigrant està sempre a l'espera de" gestos" que li ajudin a sentir-se acollit, reconegut i valorat com persona. Una simple salutació basta de vegades.

Per a respondre a aquest anhel, els consagrats i consagrades, les comunitats, els moviments eclesiales i les associacions laicales, així com els agents de pastoral, deuen sentir-se compromesos a educar, abans de res, als cristians, a practicar l'acollida, la solidaritat i l'obertura cap als estrangers, perquè les migracions siguin una realitat sempre més "significativa" per a l'Església i els fidels puguin descobrir els Semina Verbi (llavors del Verb) sembrades en les distintes cultures i religions.%[77]
 
 

97 . En la comunitat cristiana nascuda en Pentecosta, les migracions, en efecte, són part integrant de la vida de l'Església, expressen molt bé la seva universalitat, afavoreixen la comunió i influeixen en el seu creixement.

Les migracions, per consegüent, ofereixen a l'Església una ocasió històrica per a verificar les seves pròpies notes característiques. Ella, de fet, és una , perquè expressa, en cert sentit, fins i tot la unitat de tota la família humana; és santa, també per a santificar a tots els homes i perquè en ells sigui santificado el nom de Déu; és catòlica, igualment perquè s'obre a les diversitats que s'han d'harmonitzar, i és apostòlica, per ultimo, perquè està compromesa a evangelitzar a tot l'home i a tots els homes.

Queda clar, ara, que no és tant la llunyania geogràfica la qual determina la dimensió missionera, quant la distància cultural i religiosa. Per això, "missió" significa anar cap a cada home per a anunciar-li a Jesucrist i, en Ell i en l'Església, posar-lo en comunió amb tota la humanitat.
 
 
 
 

Agents de comunió
 

98 . Superada la fase d'emergència i d'adaptació dels immigrants en el País receptor, el capellà/missioner tractarà d'ampliar el seu propi horitzó per a ser "diácono de comunió". Per ser "estranger" serà un record viu per a l'Església local, en tots els seus components, de la seva característica catolicitat, i les estructures pastorals, al servei de les quals ell està, seran el signe, encara que pobre, d'una Església particular compromesa en concret en un camí de comunió universal, dintre del respecte de les legítimes diversitats.
 

99 . Així mateix, tots els fidels laics, encara que no tinguin particulars funcions o tasques, estan cridats a emprendre un itinerari de comunió que comporti, precisament l'acceptació de les legítimes diversitats. Doncs la defensa dels valors cristians pansa també a través de la no discriminació dels immigrants, sobretot gràcies a una sòlida regeneració espiritual dels fidels mateixos. El diàleg fratern i el respecte recíproc, testimoniatge viscut de l'amor i de l'acollida, seran així, per si mateixos, la primera i indispensable forma de evangelización.
 
 

Pastoral dialogant i missionera
 

100 . Les Esglésies particulars estan cridades a obrir-se, precisament a causa de l'Evangeli, per a brindar una millor acollida als immigrants amb iniciatives pastorals de trobada i diàleg, però igualment ajudant als fidels a superar prejudicis i suspicàcies. En la societat contemporània, a la qual les migracions contribueixen a donar una configuració multiétnica, intercultural i multirreligiosa, els cristians deuran afrontar un capítol essencialment inèdit i fonamental de la tasca missionera: el seu exercici en les terres d'antiga tradició cristiana (cf. PaG 65 i 68). De bon tros respecte i atenció per les tradicions i les cultures dels immigrants, els cristians estem cridats a donar-los testimoniatge de l'Evangeli de la caritat i de la pau també a ells, i a anunciar-los explícitament la Paraula de Déu, perquè els arribi la benedicció del Senyor, promesa a Abrahán i a la seva descendència per sempre.

La pastoral específica per als emigrants, entre ells i amb ells, travada pel diàleg, la comunió i la missió, es transformarà en una expressió significativa de l'Església, cridada a ser trobada fraterna i pacífic, casa de tots i edifici sostingut pels quatre pilars als quals es refereix el Beat Papa Juan XXIII en la Pacem in Terris, a saber: la veritat i la justícia, la caritat i la llibertat,%[78] fruits de l'esdeveniment pascual que en Crist ha reconciliat tot i a tots. D'aquesta manera, ella manifestarà plenament que és casa i escola de comunió (cf. NMI 43) rebuda i participada, de reconciliació sol·licitada i atorgada, de mútua i fraterna acollida, d'autèntica promoció humana i cristiana. Així, "s'afirma cada vegada més la consciència de la universalitat innata de l'organisme eclesial, en el qual ningú pot ser considerat com estranger o simple hoste, ni marginat per algun motiu" (CMU 29)

L'Església i els cristians, signe d'esperança 
 

101 . Davant l'ampli moviment de gents en camí, davant el fenomen de la mobilitat humana, considerada per alguns com el nou "credo" de l'home contemporani, la fe ens recorda que som tots pelegrins en marxa cap a la Pàtria. "La vida cristiana és essencialment la Pasqua viscuda amb Crist, o sigui, un passatge, una migració sublim cap a la Comunió total del Regne de Déu" (CMU 10). La història tota de l'Església ressalta la seva passió, el seu sant zel per aquesta humanitat en camí.

El" estranger" és el missatger de Déu que sorprèn i trenca la regularitat i la lògica de la vida diària, apropant als quals estan lluny. En els "estrangers", l'Església veu A Crist que "planta la seva botiga entre nosaltres" (cf. Jn 1,14) i "flama a la nostra porta" (cf. Ap 3,20). Aquesta trobada - fet d'atenció, acollida, coparticipación i solidaritat, de tutela dels drets dels emigrants i d'obstinació evangelizador - revela el constant cuidat de l'Església, que descobreix en ells autèntics valors i els considera un gran recurs humà.
 

102 . Per això, Déu confia a l'Església, també ella pelegrina en la terra, la tasca de forjar una nova creació en Crist Jesús, recapitulant en Ell tot el tresor d'una rica diversitat humana que el pecat ha transformat en divisió i conflicte (cf. Ef 1,9-10). En la mateixa mesura que la presència misteriosa d'aquesta nova creació és testimoniada autènticament en la seva vida, l'Església és signe d'esperança per a un món que desitja ardentment la justícia, la llibertat, la veritat i la solidaritat, és a dir, la pau i l'harmonia %[79] I, a pesar dels molts fracassos de projectes humans, nobles sens dubte, els cristians, impulsats pel fenomen de la mobilitat, adquireixen consciència de la crida a ser sempre i novament en el món un signe de fraternitat i comunió, practicant en l'ètica de la trobada el respecte per les diferències i la solidaritat.
 

103 . També els emigrants poden ser constructors, amagats i providenciales d'aquesta fraternitat universal, juntament amb molts altres germans i germanes, i donen a l'Església l'oportunitat de realitzar amb major plenitud la seva identitat de comunió i la seva vocació missionera, com ho afirma el Vicari de Crist: "Les migracions brinden a l'Església local l'oportunitat d'amidar la seva catolicitat, que consisteix no només a acollir a les distintes ètnies, sinó i sobretodo, a realitzar la comunió d'aquestes ètnies. El pluralisme ètnic i cultural en l'Església no constitueix una situació que cal tolerar quan transitòria, sinó una pròpia dimensió estructural. La unitat de l'Església no resulta de l'origen i de l'idioma comuns, sinó de l'Esperit de Pentecosta que, acollint en un Poble a les gents de parles i de nacions distintes, confereix a tots la fe en el mateix Senyor i la cridada a la mateixa esperança".%[80]
 
 

104 . La Verge Mare, que juntament amb el seu Fill beneït va experimentar el dolor propi de l'emigració i de l'exili, ens ajudi a comprendre l'experiència i moltes vegades el drama de tots aquells que es veuen obligats a viure lluny de la seva pròpia pàtria; que ens ensenyi a posar-nos al servei de les seves necessitats amb una acollida veritablement fraterna, perquè les actuals migracions siguin considerades una crida, si bé misteriós, al Regne de Déu ja present com primícia en la seva Església (cf. LG 9) i instrument providencial al servei de la unitat de la família humana i de la pau.%[81]
 

ORDENAMENT JURIDICOPASTORAL

Premissa

Art. 1

§ 1. AL dret que tenen els fidels de rebre les ajudes que es deriven dels béns espirituals de l'Església, principalment la Paraula de Déu i els Sagraments (CIC c. 213; CCEO c. 16), correspon el deure els pastors de proporcionar aquestes ajudes, en particular als immigrants, donades les seves particulars condicions de vida.
 

§ 2. Ja que amb el domicili o cuasi domicili els immigrants estan canònicament adscriptos a la parròquia i a la diòcesi/eparquía (CIC cc. 100-107; CCEO cc. 911-917), correspon al rector i al bisbe diocesano o de la eparquía prestar-los la mateixa atenció pastoral que deuen als seus propis subjectes autòctons.
 

§ 3. A més, especialment quan els grups d'immigrants són nombrosos, les Esglésies d'origen tenen la responsabilitat de cooperar amb les Esglésies d'arribada per a facilitar una efectiva i adequada assistència pastoral.
 
 

 

Capítol I

ELS FIDELS LAICS
 

Art. 2
 

§ 1. Els laics, en el compliment de les seves tasques específiques, dediquin-se a la realització concreta del que exigeix la veritat, la justícia i la caritat. Ells deuen, per tant, acollir als emigrants com germans i germanes i deuen vetllar perquè els seus drets, especialment aquells que concerneixen a la família i a la seva unitat, siguin reconeguts i tutelats per les autoritats civils.
 

§ 2. Els fidels laics estan cridats, també, a promoure la evangelización dels immigrants mitjançant el testimoniatge d'una vida cristiana viscuda en la fe, en l'esperança i en la caritat, i amb l'anunci de la Paraula de Déu segons les maneres que els són possibles i propis. Aquest compromís es fa encara més necessari allí on, a causa de la llunyania o a la dispersió dels assentaments, o per l'escassesa de clergat, els immigrants es troben desproveïts d'assistència religiosa. En aquests casos, els fidels laics preocupin-se de buscar-los i dur-los a l'església del lloc, així com de prestar la seva pròpia ajuda als capellans/missioners i als rectors per a facilitar-los els contactes amb els immigrants.

Art. 3
 

§ 1. Els fidels que decideixen viure en el territori d'altre poble, esforcin-se per estimar el patrimoni cultural de la nació que els acull, contribuir al seu bé comú i difondre la fe, sobretot mitjançant l'exemple de la vida cristiana.
 

§ 2. Allí on els immigrants són més nombrosos, ofereixi'ls-hi, en particular, la possibilitat de prendre part en els consells pastorals diocesanos/de les eparquías i parroquials, perquè quedin realment inserits també en les estructures de participació de l'Església particular.
 

§ 3. Romanent invariado el dret dels immigrants de tenir associacions pròpies, tracti's, no obstant, de facilitar la seva participació en les associacions locals.
 

§ 4. ALS laics culturalment millor preparats i espiritualment més disponibles, animi'ls-hi i formi'ls-hi per a complir amb un servei específic com agents de pastoral, en estreta col·laboració amb els capellans/missioners.
 

Capítol II

ELS CAPELLANS/MISSIONERS

Art. 4
 

§ 1. Els preveres que han rebut de l'Autoritat eclesiàstica competent el mandat de prestar assistència espiritual, de manera estable, als immigrants de la mateixa llengua o nació, o pertanyents a la mateixa Església sui iuris, es denominen capellans/ missioners dels immigrants i, en virtut del seu ofici, gaudeixen de les facultats a les quals es refereix el c. 566, §1 del CIC.
 

§ 2. Aquest ofici ha de confiar-se a un prevere que estigui bé preparat per a exercir-lo durant un període de temps convenient i que, per les seves virtuts, cultura i coneixement de la llengua, i per altres dons morals i espirituals, es mostri idoni per a exercir aquesta específica i difícil tasca.

Art. 5
 

§ 1. El bisbe diocesano o de la eparquía concedeixi als preveres que desitgen dedicar-se a l'assistència espiritual dels emigrants, i que estima adequats per a aquesta missió, l'autorització per a fer-lo, segons l'establert pel CIC c. 271 i pel CCEO cc. 361-362, així com per les disposicions del present ordenament jurídic-pastoral.
 

§ 2. Els Preveres que hagin obtingut el degut permís, al que es refereix el paràgraf anterior, posin-se a la disposició de la conferència episcopal ad quam per al servei, proveïts del document especial que els ha estat atorgat a través del propi bisbe diocesano o de la eparquía i la pròpia conferència episcopal, o les competents estructures jeràrquiques de les Esglésies Orientals Catòliques, La conferència episcopal ad quam s'encarregarà de confiar aquests preveres a cura del bisbe diocesano o de la eparquía, o dels bisbes de les diòcesis o eparquías interesades, que els nomenaran capellans/missioners dels immigrants.
 

§ 3. Pel que es refereix als preveres religiosos que es consagren a l'assistència dels immigrants, valen les normes específiques contingudes en el Capítol III.
 

Art. 6
 

§ 1. Quan, tenint en compte el nombre dels immigrants o la conveniència d'una específica atenció pastoral que respongui a les seves exigències, s'estimi necessària l'erecció d'una parròquia personal, preocupi's el bisbe diocesano, o de la eparquía, per establir clarament, en l'acte corresponent, l'àmbit de la parròquia i les disposicions relatives als llibres parroquials. Si existís la possibilitat, tingui's en compte que els immigrants poden elegir, amb tota llibertat, la pròpia pertinença a la parròquia territorial en la qual viuen o a la parròquia personal.
 

§ 2. El prevere al com ha estat confiada una parròquia personal per als immigrants gaudeix de les facultats i obligacions dels rectors i se li pot aplicar, llevat que consti una mica distint per la naturalesa de les coses, el que aquí es disposa sobre els capellans/missioners dels immigrants.
 

Art. 7
 

§ 1. El bisbe diocesano o de la eparquía podrà erigir una missió amb cura d'ànimes en el territori d'una o diverses parròquies, annexa o no a una parròquia territorial, definint amb tot cura els termes.
 

§ 2. El capellà al com ha estat confiada una missió amb cura d'ànimes, fetes les degudes distincions, està equiparat jurídicament amb el rector i exerceix la seva funció cumulativamente amb el rector local, amb la facultat, a més, d'assistir als matrimonis, si un dels contrayentes és un emigrant pertanyent a la missió.
 

§ 3. El capellà al que es fa referència en el parágrafo anterior té l'obligació de compilar els llibres parroquials, segons l'establert pel dret i d'enviar una còpia autèntica, per fi de cada any, tant al rector del lloc com al de la parròquia on s'ha celebrat el matrimoni.
 

§ 4. Els preveres nomenats com coadjutores del capellà al que ha estat confiada una missió amb cura d'ànimes, fetes les degudes distincions, tenen les mateixes tasques i facultats que competeixen als vicaris parroquials.
 

§ 5. Si les circumstàncies ho fan oportú, la missió amb cura d'ànimes erigida en el territori d'una o de diverses parròquies pot quedar annexa a una parròquia territorial, especialment quan aquesta última ha estat confiada als membres del mateix institut de vida consagrada o societat de vida apostòlica que atenen a l'assistència espiritual dels immigrants.
 

Art. 8
 

§ 1. A tot capellà d'emigrants, encara que no se li hagi confiat una missió amb cura d'ànimes, assigni-l'hi, en la mesura del possible, una església o oratorio per a l'exercici del sagrat ministeri. En cas contrari, el bisbe diocesano o de la eparquía, competent emani disposicions oportunes per a permetre que el capellà/missioner ocupi lliurement, i cumulativamente amb el rector local, la seva tasca espiritual en una església, sense excloure aquella parroquial.
 

§ 2. Els bisbes diocesanos o de la eparquía vetllin perquè les tasques dels capellans/missioners dels emigrants estiguin coordinades amb l'ofici dels rectors i aquests els acullin i els ajudin (cf. CIC c. 571). És convenient que alguns capellans/missioners dels emigrants siguin cridats a formar part del consell presbiteral de la diòcesi.
 

Art. 9
 

Excepte expressos acords en contra, establerts entre els bisbes diocesanos o de la eparquía, competeix a aquell que ha erigit la missió, en la qual el capellà exerceix el seu ministeri, garantir que se li concedeixin les mateixes condicions econòmiques i de aseguración social que gaudeixen els altres preveres de la diòcesi o eparquía.
 

Art. 10

El capellà/missioner dels immigrants, durant tot el temps del seu càrrec, es troba sota la jurisdicció del bisbe diocesano o de la eparquía que ha erigit la missió en la qual ocupa el seu ofici, tant pel que es refereix a l'exercici del sagrat ministeri, com a l'observança de la disciplina eclesial.
 

Art. 11

§ 1. En les nacions on són nombrosos els capellans/missioners dels immigrants de la mateixa llengua, és oportú que uneixo d'ells sigui nomenat coordinador nacional.
 

§ 2. Tenint en compte que el coordinador es dedica a la coordinació del ministeri i està al servei dels capellans/missioners que treballen en una nació, ell actua en nom de la conferència episcopal ad quam, del president de la qual rep el nomenament, prèvia consulta amb la conferència episcopal a qua.
 

§ 3. Per regla general, elegeixi's el coordinador entre els capellans/missioners de la mateixa nacionalitat o llengua.
 

§ 4. En virtut del seu propi ofici, el coordinador no gaudeix de potestat de jurisdicció.
 

§ 5. El coordinador té la funció de mantenir relacions amb la intenció de la coordinació tant amb els bisbes diocesanos/de la eparquía del país a quo, com amb els del país ad quem.
 

§ 6. És convenient consultar als coordinadors en cas de nomenament, trasllat o remoción dels capellans/missioners, així com amb vista a l'erecció d'una nova missió.
 
 
 

 

Capítol III

ELS RELIGIOSOS I LES RELIGIOSES
 
 

Art. 12
 

§ 1. Tots els instituts, en els quals es troben sovint religiosos procedents de diverses nacions, poden donar una gran aportació a l'assistència als immigrants. Les autoritats eclesiàstiques afavoreixin especialment l'obra realitzada per aquells que, amb el segell dels vots religiosos, tenen com finalitat pròpia i específica el apostolado dels emigrants o han adquirit una notable experiència en aquest camp.
 

§ 2. Caldrà apreciar i valorar l'ajuda oferta pels instituts religiosos femenins al apostolado entre els immigrants. Per tant, el bisbe diocesano o de la eparquía, preocupi's que a aquests instituts, dintre del ple respecte dels seus drets i tenint en compte les seves obligacions i carismes, no els faltin ni l'assistència espiritual, ni els mitjans materials necessaris per a complir amb la seva missió.
 

Art. 13
 

§ 1. En general, en el cas que un bisbe diocesano o de la eparquía es proposi confiar la cura dels immigrants a algun institut religiós, a més de seguir les acostumades normes canòniques, estipularà per escrit un acord amb el superior de l'institut. Si estiguessin interessades diverses diòcesis o eparquías, l'estipulació haurà de dur la signatura de cada bisbe diocesano o de la eparquía, quedant invariado el paper de coordinació d'aquestes iniciatives per part de la corresponent comissió de la conferència episcopal, o de les respectives estructures jeràrquiques de les Esglésies Orientals Catòliques.
 

§ 2. Si el càrrec de la cura pastoral dels immigrants és confiat a un únic religiós, sempre és necessari obtenir la prèvia aprovació de la seva superior, i estipular, a més, per escrit, l'acord corresponent, és a dir, procedint, amb les degudes distincions, segons la forma establerta en l'Art. 5 per als preveres seculars.
 

Art. 14
 

Pel que es refereix a l'exercici del apostolado entre els emigrants i itinerants, tots els religiosos estan obligats a obeir a les disposicions del bisbe diocesano, o de la eparquía. Fins i tot en el cas d'instituts que es proposen com finalitat específica l'assistència als emigrants, totes les obres i iniciatives que s'emprenguin a favor seu depenen de l'autoritat i l'adreça del bisbe diocesano o de la eparquía, quedant inviariado el dret dels superiors de vigilar la vida religiosa dels seus germans i el zel amb el com ocupen el propi ministeri.
 

Art. 15
 

Tot el que s'ha establert en aquest Capítol, en relació amb els religiosos, s'ha d'aplicar, fetes les degudes distincions, a les societats de vida apostòlica i als instituts seculars.
 

Capítol IV

LES AUTORITATS ECLESIÀSTIQUES
 

Art. 16
 

§ 1. El bisbe diocesano, o de la eparquía, mostri's especialment atent amb els fidels immigrants, sobretot donant suport l'acció pastoral que els rectors i els capellans/missioners dels immigrants realitzen a favor seu, demanant l'ajuda necessària a les Esglésies de proveniencia i a les altres Institucions dedicades a l'assistència espiritual dels immigrants, i disposant la creació de les estructures pastorals que millor s'adaptin a les circumstàncies i a les necessitats pastorals. Si fos necessari, el bisbe diocesano, o de la eparquía, nom un vicari episcopal encarregat de dirigir la pastoral dels immigrants, o estableixi una oficina especial per als mateixos immigrants en la curia episcopal o de la eparquía.
 

§ 2. Ja que la responsabilitat de l'assistència espiritual dels fidels competeix in primis al bisbe diocesano, o de la eparquía, li correspon a ell, igualment, erigir les parròquies personals i les missions amb cura d'ànimes i nomenar Capellans/Missioners. Procuri el bisbe diocesano, o de la eparquía, que el rector territorial i els preveres encarregats dels immigrants obrin amb un esperit de col·laboració i de comprensió mútua.
 

§ 3. Segons el CIC c. 383 i el CCEO c. 193, el bisbe diocesano, o de la eparquía, encarregui's, també, de l'assistència espiritual dels immigrants d'altra Església sui iuris, afavorint així l'activitat pastoral dels preveres del mateix ritu o d'altres preveres, observant les normes canòniques pertinents.
 

Art. 17
 

§ 1. En relació amb els immigrants cristians que no estan en plena comunió amb l'Església catòlica, assumeixi el bisbe diocesano, o de la eparquía, una actitud de caritat, afavorint el ecumenismo tal com ho entén l'Església, i oferint a aquests immigrants l'ajuda espiritual possible i necessària, dintre del respecte de la normativa sobre la communicatio in sacris i dels legítims desiderata dels seus pastors.
 

§ 2. El bisbe diocesano, o de la eparquía, consideri també als immigrants no batejats com confiats a ell en el Senyor i, dintre del respecte de la llibertat de consciència, ofereixi'ls, també a ells, la possibilitat d'arribar a la veritat, que és Crist.
 

Art. 18
 

§ 1. Els bisbes diocesanos, o de la eparquía, dels països a quibus, adverteixin als rectors sobre deure greu que tenen de proporcionar a tots els fidels una formació religiosa tal, que, en cas de necessitat, els permeti afrontar les dificultats relacionades amb la seva partida per a l'emigració 
 

§ 2. Els bisbes diocesanos, o de les eparquías, dels llocs a quibus preocupin-se, a més, per buscar preveres diocesanos/de les eparquías apropiats per a la pastoral amb els emigrants, i no deixin de romandre en estreta relació amb la conferència episcopal o amb la respectiva estructura jeràrquica de l'Església Oriental Catòlica de la nació ad quam, amb la finalitat d'establir una ajuda per a la pastoral.
 

§ 3. Fins i tot en les diòcesis/eparquías o regions on no es fa necessària immediatament una especialització dels seminaristes en matèria de migració, els problemes de la mobilitat humana haurien d'incloure's sempre més en la perspectiva de l'ensenyament teològic i, sobretot, de la teologia pastoral.
 
 

 

Capítol V

LES CONFERÈNCIES EPISCOPALS I LES RESPECTIVES ESTRUCTURES JERÀRQUIQUES DE LES ESGLÉSIES ORIENTALS CATÒLIQUES
 

Art. 19

§ 1. En les nacions on arriben o d'on surten en major nombre els quals migran, les conferències episcopals i les estructures jeràrquiques de les Esglésies Orientals Catòliques competents estableixin una comissió nacional especial per a les migracions. Aquesta tindrà un secretari que, generalment, assumirà les funcions de director nacional per a les migracions. És molt convenient que en aquesta comissió estiguin presents religiosos, com experts, especialment aquells que es dediquen a l'assistència als quals migran, així com laics perits en la matèria.
 

§ 2. En les altres nacions on és menor el nombre dels quals migran, les conferències episcopals o les respectives estructures jeràrquiques de les Esglésies Orientals Catòliques designin un bisbe promotor, per a garantir-los la convenient assistència.
 

§ 3. Les conferències episcopals i les respectives estructures jeràrquiques de les Esglésies Orientals Catòliques comunicaran al Consell Pontifici per a la Pastoral dels Emigrants i Itinerants la composició de la Comissió a la qual es refereix el Paràgraf 1, o el nom del bisbe promotor.
 

Art. 20

§ 1. Competeix a la Comissió per a les migracions o al bisbe promotor:

1) informar-se sobre fenomen migratori en la nació i transmetre les dades útils als bisbes diocesanos/de les eparquías, en relació també amb els centres d'estudis migratoris;

2) animar i estimular a les corresponents comissions diocesanas que per la seva banda, faran el mateix amb aquelles parroquials que s'ocupen de l'ampli fenomen, més general, de la mobilitat humana;

3) acollir les sol·licituds de capellans/missioners que fan els bisbes de les diòcesis i de les eparquías d'immigració, i presentar-los els preveres que han estat proposats per a exercir aquest ministeri;

4) proposar a la conferència episcopal i a les respectives estructures jeràrquiques de les Esglésies Orientals Catòliques, si es considera oportú, el nomenament d'un coordinador nacional per als capellans/missioners;

5) establir els oportuns contactes amb les conferències episcopals i les respectives estructures jeràrquiques de les Esglésies Orientals Catòliques interesades;

6) establir els oportuns contactes amb el Consell Pontifici per a la Pastoral dels Emigrants i Itinerants i transmetre als bisbes diocesanos o de les eparquías les indicacions que s'han rebut d'aquest Consell;

7) enviar al Consell Pontifici per a la Pastoral dels Emigrants i Itinerants, a la conferència episcopal, a les respectives estructures jeràrquiques de les Esglésies Orientals Catòliques, així com als bisbes diocesanos/de les eparquías, l'informe anual sobre la situació de la pastoral migratòria.
 

§ 2. És tasca del Director Nacional:

1) facilitar, en general, també segons l'Art. 11, les relacions dels bisbes de la pròpia nació amb la comissió nacional o amb el bisbe promotor;

2) elaborar l'informe esmentat en el n. 7, §1, del present Article.
 

Art. 21
 

Amb la finalitat de sensibilitzar a tots els fidels respecte als deures de fraternitat i de caritat amb els emigrants, i reunir les ajudes econòmiques necessàries per a complir amb les obligacions pastorals en relació amb ells, les conferències episcopals i les respectives estructures jeràrquiques de les Esglésies Orientals Catòliques estableixin la data d'una Jornada (o Setmana) de l'Emigrant i del Refugiat, durant el període i en la manera que les circumstàncies locals ho suggereixin, encara que es desitjaria, en el futur, una celebració a tot arreu en una única data.
 

Capítol vaig VEURE

El PONTIFICI CONSELL PER A LA PASTORAL
DELS EMIGRANTS I ITINERANTS

Art. 22

§ 1. És tasca del Consell Pontifici per a la Pastoral dels Emigrants i Itinerants dirigir "la sol·licitud pastoral de l'Església sobre les peculiars necessitats dels quals es vegin obligats a deixar la seva pàtria o manquin totalment d'ella; i també s'ocupa d'examinar, amb la deguda i adequada atenció, les qüestions relatives a aquesta matèria" (PB 149). A més, "el Consell treballa perquè en les Esglésies particulars s'ofereixi, fins i tot si arriba el cas mitjançant adequades estructures pastorals, una eficaç i apropiada atenció espiritual, tant als pròfugs i exiliats, com als emigrants" (PB 150, 1), quedant invariadas la responsabilitat pastoral de les Esglésies locals i les competències d'altres Òrgans de la Curia Romana.
 

§ 2. Competeix, doncs, al Consell Pontifici, entre altres coses:

1) estudiar els informes enviats per les conferències episcopals o per les respectives estructures jeràrquiques de les Esglésies Orientals Catòliques;

2) emanar instruccions, segons el c. 34 del CIC; donar suggeriments i animar iniciatives, activitats i programes per a desenvolupar estructures i institucions relacionades amb l'assistència pastoral als emigrants;

3) afavorir l'intercanvi d'informacions entre les distintes conferències episcopals, o procedents de les corresponents estructures jeràrquiques de les Esglésies Orientals Catòliques i facilitar les seves relacions, especialment referent al trasllat dels preveres d'una nació a altra per a la cura pastoral dels emigrants;

4) seguir, estimular i animar l'activitat pastoral de coordinació i harmonia, en favor dels emigrants, en els organismes regionals i continentals de comunió eclesial;

5) estudiar les situacions per a calcular si es presenten, en determinats llocs, les circumstàncies que suggereixen l'erecció d'estructures pastorals especifiques per a immigrants (cf. nombre 24, nota 23); 

6) afavorir les relacions dels instituts religiosos que proporcionen assistència espiritual als emigrants amb les conferències episcopals i les respectives estructures jeràrquiques de les Esglésies Orientals Catòliques i seguir la seva obra, romanent invariadas les competències de la Congregació per als instituts de vida consagrada i per a les societats de vida apostòlica, en el que concerneix a l'observança de la vida religiosa, així com les de la Congregació per a les Esglésies Orientals;

7) estimular i participar en iniciatives que s'estimin útils o necessàries, amb la intenció d'una profitosa i justa col·laboració ecuménica en el camp migratori, d'acord amb el Consell Pontifici per a la Promoció de la Unitat dels Cristians;

8) estimular i prendre part en aquelles iniciatives que es considerin necessàries o profitoses per al diàleg amb els grups migratoris no cristians, d'acord amb el Pontifici Consell per al Diàleg interreligioso.
 

No obstant qualsevol disposició contrària.
 
 

El dia 1 de maig 2004, memòria de San José Obrer, el Sant Pare va aprovar la present Instrucció del Pontifici Consell de la Pastoral per als Emigrants i Itinerants i va autoritzar la seva publicació.
 
 

Roma, en la seu del Pontifici Consell de la Pastoral per als Emigrants i Itinerants,el dia 3 de maig 2004, festa dels Sants apòstols Felipe i Santiago.
 
 
 
 

Stephen Fumio Cardenal Hamao 
President 

Agostino Marchetto
Arquebisbe titular de Ecija
Secretari
 
 
 

--------------------------------------------------------------------------------

Sigles i abreviatures

AA Apostolicam actuositatem (concili Vaticà II)

AAS Acta Apostolicae Sedis

AG Ad gents (Concili Vaticà II)

CCEO Codex Canonum Ecclesiarum Orientalium

CD Christus Dominus (Concili Vaticà II)

CfL Christifideles laici (Juan Pablo II)

CIC Codex Iuris Canonici

CMU Chiesa i mobilità umana (Església i mobilitat humana) (PCPET)

DPMC De pastorali migratorum cura, "Nemo est" (Congregació per als Bisbes)

EA Ecclesia in America (Juan Pablo II)

EE Ecclesia de Eucharistia (Juan Pablo II)

EEu Ecclesia in Europa (Juan Pablo II)

EN Evangelii nuntiandi (Pablo VI)

EO Ecclesia in Oceania (Juan Pablo II)

EV Enchiridion Vaticanum

GS Gaudium et Spes (Concili Vaticà II)

LG Lumen gentium (Concili Vaticà II)

Missatge Missatge Pontifici per a la Jornada de l'Emigrant i del Refugiat

MR Mutuae relationes (Cong. per als Religiosos i Cong. per als Bisbes)

NMI Novo millennio ineunte (Juan Pablo II)

OE Orientalium Ecclesiarum (Concili Vaticà II)

OR L'Osservatore Romà

PaG Pastors gregis (Juan Pablo II)

PB Pastor bonus  (Juan Pablo II)

PdV Pastors dabo vobis (Juan Pablo II)

PG Patrologia graeca, Migne

PL Patrologia llatina, Migne

PO Presbyterorum Ordinis (Concili Vaticà II)

PT Pacem in Terris (Juan XXIII)

RH Redemptor hominis (Juan Pablo II)

RMa Redemptoris Mater (Juan Pablo II)

RMi Redemptoris missio (Juan Pablo II)

SC Sacrosanctum Concilium (Concili Vaticà II)

  
 
 

Notes

[1] Joan Pau II, Missatge per a la Jornada Mundial de la Pau 2001, "Diàleg entre les cultures, per a una civilització de l'amor i de la pau", 12, OR, 15.XII.2000, 10; cf. també, Carta apostòlica Novo millennio ineunte, 55 , OR, 12.I.2001, 14.

[2] Comissió Pontifícia per a la Pastoral de les Migracions i del Turisme, Carta Circular a les Conferències Episcopals "Església i mobilitat humana", 8: AAS LXX (1978) 362.

. %[3] Cf. Juan Pablo II, Exhortación Apostòlica post-sinodal Ecclesia in Europa, 8: AAS XCV (2003) 655 i Exhortación Apostòlica post-sinodal Pastors gregis, 69, 72: OR, edició setmanal en llengua espanyola, 17.X.2003, 19-20

. %[4] Cf. Juan Pablo II, Ángelus del diumenge 6 de juliol 2003: OR, edició setmanal en llengua espanyola, 11.VII.2003, 1

. %[5] La Convenció es refereix també a les ja existents, sempre en l'àmbit internacional, els principis del qual i drets poden aplicar-se coherentment a la persona dels emigrants. Es remet, per exemple, a les Convencions sobre l'esclavitud a aquelles contra la discriminació en el camp de la instrucció i a tota forma de discriminació racial. A més, als Pactes internacionals sobre els drets civils i polítics, als quals tracten de drets econòmics, socials i culturals, així com a la Convenció contra tota discriminació de la dona i a aquella contra la tortura i altres tractaments i càstigs cruels, inhumans o degradants. Cal esmentar, igualment, la Convenció sobre els drets del nen i la Declaració de Manila de l'IV Congrés de les Nacions Unides sobre la prevenció del crim i el tractament dels transgressors. Es destaca doncs, el fet que també els països que no han ratificat la Convenció sobre la protecció dels drets de tots els treballadors emigrants i els membres de les seves famílies, estan obligats a respectar les Convencions dalt esmentades, naturalment si les han ratificat o si després han manifestat la seva adhesió a elles. 

Pel que es refereix als drets dels emigrants en la societat civil, cf., per ex., per part de l'Església, Juan Pablo II, Carta Encíclica Laborem exercens, 23: AAS LXXIII (1981) 635-637

. %[6] Cf. Juan Pablo II, Missatge 2003: OR, edició setmanal en llengua espanyola, 13.XII.2002, 5

. %[7] Cf. Concili Ecuménico Vaticà II, Constitució Pastoral sobre l'Església en el món contemporani Gaudium et spes, Proemio, 22, 30-32; Constitució Dogmàtica sobre l'Església Lumen gentium, 1, 7 i 13; Decret sobre el apostolado dels seglares Apostolicam actuositatem,14; Juan XXIII, Encíclica Pacem in Terris, Primera part: AAS LV (1963) 259-269; Consell Pontifici Cor unum i Consell Pontifici per a la Pastoral dels Emigrants i Itinerants, Els refugiats, desafiament a la solidaritat: EV 13 (1991-1993) 1019-1037; Comissió Pontifícia Justícia i Paz, Self-Reliance, compter sud soi: EV 6 (1977-1979) 510-563 i Consell Pontifici de la Justícia i de la Pau, L'Església davant el racisme: EV 11 (1988-1989) 906-943 

. %[8] Juan Pablo II, Missatge 1999, 3 , OR, edició setmanal en llengua espanyola, 17.XII.1998, p.11

. %[9] Cf. Juan Pablo II, Carta Encíclica Redemptoris Mater, 25: AAS LXXIX (1987) 394

. %[10] Cf. Carta a Diogneto, 5.1, citada en Juan Pablo II, Missatge 1999, 2 , l.c., p. 11

. %[11] Cf. Clement Romà, Carta als Corintis X-XII: PG 1 , 228-233; Didaché, XI,1; XII, 1-5, ed. F.X. Funk, 1901, pàg. 24-30; Constitució dels Sants Apòstols, VII, 29, 2, ed. F.X. Funk, 1905, p . 418; Justino, Apologia I, 67: PG 6, 429; Tertuliano, Apologeticum, 39: PL 1, 471; Tertuliano, De praescriptione haereticorum, 20: PL 2, 32; Agustín, Sermo 103, 1-2. 6: PL 38, 613-615

. %[12] Cf. Juan Pablo II, Carta Encíclica Redemptoris Missio, 20 , OR, edició setmanal en llengua espanyola, 25.I.1991, 10

. %[13] Recordem, sense ser exhaustius, les intervencions de la Societat Salesiana de San Juan Bosco a Argentina; les iniciatives de Santa Francisca Javier Cabrini, especialment a Amèrica del Nord, i les de les dues Congregacions religioses fundades pel bisbe Beat Giovanni Battista Scalabrini, de l'Obra Bonomelli a Itàlia, de la St. Raphaels-Verein a Alemanya, i de la Societat de Crist per als emigrants, fundada pel Card. August Hlond, a Polònia.

%[14] Cf. Sacra Congregatio Consistorialis, Decretum de Sacerdotibus in certas quasdam regions de migrantibus, Ethnographica Studia: AAS VI (1914) 182-186

. %[15] Cf. Sacra Congregatio Consistorialis, Decretum de Clericis in certas quasdam regions demigrantibus Magni semper: AAS XI (1919) 39-43

. %[16] AAS XLIV (1952) 649-704

. %[17] La Encíclica del Beat Juan XXIII, Pacem in Terris, en la Primera part, al tractar el tema del dret d'emigració i d'immigració, afirma: "Ha de respectar-se íntegrament també el dret de cada home a conservar o canviar la seva residència dintre dels límits geogràfics del país; més encara, és necessari que li sigui lícit, quan ho aconsellin justs motius, emigrar a altres països i fixar allí la seva residència".

%[18] Concili Ecuménico Vaticà II, Decret sobre l'ofici pastoral dels Bisbes en l'Església Christus Dominus, 18. Pel que es refereix a les "normes dictades", cf. Pío X, Motu proprio Iam pridem: AAS VI (1914) 173ss.; Pío XII, Exsul família, sobretot per a la part normativa: l.c. , 692-704; Sacra Congregatio Consistorialis, Leges Operis Apostolatus Maris, auctoritate Pii Div. Prov. Pàg. XII conditae: AAS L (1958) 375-383

. %[19] Cf. Juan Pablo II, Missatge 1993, 6 , OR, edició setmanal en llengua espanyola, 7.VIII.1992, 5

. %[20] Pablo vaig VEURE, Motu proprio Pastoralis migratorum cura: AAS LXI (1969) 601-603

. %[21] Sagrada Congregació per als Bisbes, Instrucció De pastorali migratorum cura (Nemo est): AAS LXI (1969) 614-643

. %[22]Cf. Església i mobilitat humana, l.c. , 357-378

. %[23] Cf. CIC, c. 294 i Juan Pablo II, Exhortación Apostòlica post-sinodal Ecclesia in America, 65, nota 237 , AAS XCI (1999) 800. Cf. a més Juan Pablo II, Exhortación Apostòlica post-sinodal Ecclesia in Europa, 103, nota 166 , l.c., 707 

. %[24] Cf. Juan Pablo II, Constitució Apostòlica Sacri Canones: AAS LXXXII (1990) 1037

. %[25] Per particulars disposicions normatives sobre les Esglésies Orientals Catòliques, en el nostre context, cf. CCEO, c. 315 (que tracta dels exarcados i dels exarcas), c. 911 i 916 (sobre l'estatut del foraster i el jerarca del lloc, el jerarca propi i el rector propi), c. 986 (sobre la potestat de govern), c. 1075 (sobre fòrum competent) i c. 1491 (sobre lleis, costums i actes administratius).

%[26] Juan Pablo II, Exhortación Apostòlica Familiaris Consortio, 77: AAS LXXIV (1982) 176.

%[27] Cf. Congregació per als Instituts de vida consagrada i les Societats de vida apostòlica, Instrucció Ripartire dóna Crist. Un rinnovato impegno della vita consacrata nel terzo millennio, 9, 35-37, 44: OR 15 juny 2002, Suplement, pàg. III, IX, X.

%[28]Juan Pablo II, Carta Encíclica Redemptor Hominis, 14: AAS LXXI (1979) 284-286

. %[29] Cf. en particular Juan Pablo II, Missatge 1992 , OR, edició setmanal en llengua espanyola,13.IX.1991, 1-2; Missatge 1996 , OR, edició setmanal en llengua espanyola, 8.IX.1995, 5 i Missatge 1998: OR, edició setmanal en llengua espanyola, 28.XI.1997, 2

. %[30] Cf. Juan Pablo II, Missatge 1993: 2 , l.c., p. 5

. %[31] Cf. Consell Pontifici de la Pastoral per als Emigrants i Itinerants, Discurs del Sant Pare, 2: Actes de l'IV Congrés Mundial de la Pastoral dels Emigrants i dels Refugiats (5-10 octubre 1998), Ciutat del Vaticà 1999, p. 9

. %[32] Juan Pablo II, Missatge 1996 , l.c., p. 5

. %[33] Juan Pablo II, Missatge 1988, 3b: OR, edició setmanal en llengua espanyola, 18.X.1987, 2

. %[34] Cf. Juan Pablo II, Missatge 1990, 5, OR 22 setembre 1989, p. 5; Missatge 1992, 3, 5-6: l.c., pàg. 1-2 i Missatge 2003 , OR, edició setmanal en llengua espanyola, 13.XII.2002, 5

. %[35] Cf. Juan Pablo II, Missatge 1987, OR 21 setembre 1986, p. 5; Missatge 1994 , OR, edició setmanal en llengua espanyola, 24.IX.1993, 5

. %[36]Giovanni Battista Scalabrini, Memoriale per la costituzione vaig donar una commissione pontifícia Pro emigratis catholicis (4 maig 1905), en S. Tomasi i G. Rosoli, “Scalabrini i li migrazioni moderne. Scritti i carteggi”, Torí 1997, 233

. %[37] Cf. Juan Pablo II, Constitució Apostòlica sobre la Curia Romana Pastor Bonus, 149-151: AAS LXXX (1988) 899-900

. %[38] Juan Pablo II, Discurs als membres de la Comissió Catòlica Internacional per a les Migracions, 4 , OR, edició setmanal en llengua espanyola, 14.XII.2001, 10

. %[39] Ibidem.

%[40] D'una tal necessitat de la evangelización de la cultura trobem atestación especialment en la Exhortación Apostòlica de Pablo vaig VEURE Evangelii Nuntiandi (n. 20), en la qual s'afirma: "el que importa és evangelitzar ... la cultura i les cultures de l'home en el sentit ric i ampli que tenen els seus termes en la Gaudium et Spes (cf. n. 53), prenent sempre com punt de partida la persona i tenint sempre presentis les relacions de les persones entre si i amb Déu. L'Evangeli, i per consegüent la evangelización, no s'identifiquen certament amb la cultura i són independents pel que fa a totes les cultures. No obstant això, el regne que anuncia l'Evangeli és viscut per homes profundament vinculats a una cultura, i la construcció del regne no pot per menys de prendre els elements de la cultura i de les cultures humanes": AAS LXVIII (1976) 18-19

. %[41] Cf. també Congregació per a la Doctrina de la Fe, Carta als Bisbes sobre alguns aspectes de l'Església entesa com comunió, 8-9: AAS LXXXV (1993) 842-844

. %[42] Cf. també Concili Ecuménico Vaticà II, Decret sobre l'activitat missionera de l'Església Ad Gents, 11: AAS LVIII (1966) 959-960

. %[43] Ibidem 38: l.c. , 986

. %[44] Cf. Concili Ecuménico Vaticà II, Decret sobre el ministeri i la vida dels Preveres Presbyterorum ordinis, 2 i 6: AAS LVIII (1966) 991-993, 999-1001 i Constitució sobre la Sagrada Litúrgia Sacrosanctum Concilium, 47: AAS LVI (1964) 113, així com GS 66

. %[45] Cf. Instrucció interdicasterial sobre algunes qüestions sobre la col·laboració dels laics al ministeri dels sacerdots Ecclesiae de mysterio: AAS LXXXIX (1997) 852-877 i PaG 51 i 68

. %[46] En el cap. 15 de la Carta als Romans, el deure acollida ve presentat en els seus aspectes més sortints, que aquí es recorda adjectivant-la. Sigui, doncs, "cristiana" i profunda, que parteixi del cor de Déu ("Déu ... us concedeixi tenir els uns cap als altres els mateixos sentiments, a exemple de Crist": v. 5); sigui generosa i gratuïta, no interesada i possessiva ("Crist de fet no va buscar agradar-se a si mateix ... es va fer servidor": v. 3 i 8); sigui benèfica i edificante ("Cadascun busqui agradar al proïsme en el bé, per a edificar-lo": v. 2) i atenta cap als més febles ("Nosaltres que som els forts, tenim el deure suportar la malaltia dels febles, sense agradar-nos a nosaltres mateixos": v. 1). 

%[47] Cf. Juan Pablo II, Missatge 1992, 3-4: l.c., pàg. 1-2 i PaG 65

. %[48] Cf. Juan Pablo II, Exhortación Apostòlica Christifideles Laici, 23: AAS LXXXI (1989) 429-433; RMi 71 i PaG 40

. %[49] Juan Pablo II, Carta Apostòlica sobre la santificación del diumenge Dies Domini, 53: AAS XC (1998) 747; cf. Congregació per al Culte Diví, Directori per a la celebració dominical en absència del Sacerdot Christi Ecclesia, 18-50: EV XI (1988-1989) 452-468, i Instrucció interdicasterial Ecclesiae de misteri, 4 i art. 7: l.c. , 860 , 869-870

. %[50] Cf. Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments, Directori sobre la Pietat popular i Litúrgia. Principis i Orientacions, Ciutat del Vaticà 2002 i Comissió Teològica Internacional, Fe i Inculturación, part tercera, Problemes actuals de inculturación, 2-7: EV 11 (1988-1989) 876-878

. %[51] Cf. Concili Ecuménico Vaticà II, Decret sobre l'Esglésies Orientals Catòliques Orientalium Ecclesiarum, 4 i 6: AAS LVII (1965) 77-78

. %[52] Cf. Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments, De Benedictionibus, Ciutat del Vaticà 1985

. %[53] Cf. Juan Pablo II, Missatge 1991 , OR, edició setmanal en llengua espanyola, 26.VIII.1990, 1-2; Secretariats per a la Unión dels Cristians, per als no Cristians i per als no Creients i Consell Pontifici de la Cultura (a càrrec de), El fenomen de les sectes o Nous Moviments Religiosos: repte pastoral, Ciutat del Vaticà 1986 i Sectes i Nous Moviments Religiosos: Textos de l'Església Catòlica (1986-1994) (a càrrec del Grup de Treball sobre els Nous Moviments Religiosos), Ciutat del Vaticà 1995. Pel que fa a la New Age, cf. Consells Pontificis de la Cultura i per al Diàleg interreligioso, Jesucrist portador de l'aigua viva. Una reflexió cristiana sobre el" New Age", Ciutat del Vaticà 2003

. %[54] Pel que respecta les disposicions sobre la coordinació de diversos ritus en un mateix territori, cf. CCEO cc. 202, 207 i 322


%[55] Consell Pontifici per a la Promoció de la Unitat dels Cristians, Directori per a l'Aplicació dels Principis i Normes sobre el Ecumenismo, 137: AAS LXXXV (1993) 1090

. %[56] Juan Pablo II, Carta Encíclica Ecclesia de Eucharistía, 45: AAS XCV (2003) 462-463. Per als catòlics, diu així el Sant Pare, referint-se a la Encíclica Ut unum sint: "Recíprocament, en determinats casos i per circumstàncies particulars, també els catòlics poden sol·licitar aquests mateixos Sagraments als ministres d'aquelles Esglésies que siguin vàlids" (n. 46: AAS LXXXVII %[1995] 948). "És necessari fixar-se bé en aquestes condicions, que són inderogables, aúntratándose de casos particulars i determinats, ja que el rebuig d'una o més veritats de fe sobre aquests Sagraments i, entre elles, el referent a la necessitat del Sacerdocio ministerial, ... un fidel catòlic no pot combregar en una comunitat que manca vàlid sagrament de l'Ordre" (EE 46). 

%[57] Consell Pontifici per a la promoció de la Unitat dels Cristians, Directori per a l'Aplicació dels Principis i Normes sobre el Ecumenismo, 107: l.c. , 1083

. %[58] Cf. RMi 37b, 52, 53, 55-57: l.c. , 283, 299, 300, 302-305

. %[59] Cf. Consell Pontifici per al Diàleg interreligioso i Congregació per a la Evangelización dels Pobles, Instrucció Diàleg i anunci, 42-50: AAS LXXXIV (1992) 428-431

. %[60] En les escoles que s'ofereix també menjar, convindrà tenir en compte les regles alimentàries dels alumnes, a menys que els pares declarin renunciar a elles. L'escola podrà afavorir a més moments de diàleg, sobre l'activitat comuna, entre pares, inclosos també aquells pertanyents a altres religions.

%[61] Juan Pablo II, Exhortación Apostòlica Postsinodal Ecclesia in Oceania, 45: AAS XCIV (2002) 417-418

. %[62] Cf. Concili Ecuménico Vaticà II, Declaració sobre les relacions de l'Església amb les religions no cristianes, Nostra aetate, 1-3, 5: AAS LVIII (1966) 740-744 i també EEu 57

. %[63] Cf. també Secretariat per als no Cristians, L'actitud de l'Església enfront dels seguidors d'altres religions, 32: OR 11-12 juny 1984, p. 4

. %[64] Cf. Juan Pablo II, Missatge 2002, 3 , OR, edició setmanal en llengua espanyola, 26.X.2001, 8

. %[65] Congregació per a l'Educació Catòlica, Carta circular El fenomen de la mobilitat, als Ordinaris diocesanos i als Rectors dels seus Seminaris sobre la pastoral de la mobilitat humana en la formació dels futurs sacerdots (1986), Annex, 3: EV 10 (1986-1987) 14

. %[66] Ibidem 4

. %[67] Cf. Juan Pablo II, Exhortación Apostòlica postsinodal Pastors dabo vobis, 58: AAS LXXXIV (1992) 760

. %[68] Per a la definició de" Missioner" o "Capellà", cf. DPMC 35. El nou CIC usa simplement la paraula Cappellanus (cf. cc. 564-572). Puix que concerneix la fi específica d'aquesta activitat missionera, cf. AG 6; per a la necessitat d'un mandat de part de l'Església, cf. DPMC 36; per als destinataris, és a dir, els emigrants, cf. DPMC 15 i la ja recordada Carta circular Església i mobilitat humana, 2 , l.c. , 358 . Per a allò que es refereix al concepte de pastoral dels emigrants, cf. DPMC 15

. %[69] Cf. DPMC 37 i 42-43

. %[70] Cf. Congregació per als Religiosos i els Instituts seculars i Congregació per als Bisbes, Notes directives sobre les mútues relacions entre Bisbes i Religiosos en l'Església, Mutuae relationes, 11 i 12: AAS LXX (1978) 480-481

. %[71] Cf. nota 13

. %[72] Juan Pablo II, Exhortación Apostòlica postsinodal Vita consecrata, 58: AAS LXXXVIII (1996) 430; cf. EEu 42-43

. %[73] Cf. Congregació per als Religiosos i els Instituts seculars i Comissió Pontifícia per a la Pastoral de les Migracions i del Turisme, Carta conjunta a tots els Religiosos i Religioses del món: People on the Move 48 (1987) 163-166

. %[74] Cf. Congregació per als Religiosos i els Instituts seculars i Comissió Pontifícia per a la Pastoral de les Migracions i del Turisme, Invitació al compromís pastoral envers els emigrants i els Refugiats, Instrucció conjunta, 11: SCRIS Informationes 15 (1989) 183-184; cf. AG 20 i DPMC 52-54

. %[75] Cf. Juan Pablo II, Missatge 1988 , l.c. , p. 2; Instrucció Ecclesiae de misteri, 4 , l.c. , 860-861 i EEu 41

. %[76] Estan formades, en general, per diverses parròquies, cridades pel bisbe a construir juntes una "comunitat missionera" eficaç, que treballa en un determinat territori, en harmonia amb el pla pastoral diocesano. Es tracta, en resum, d'una forma de col·laboració i de coordinació interparroquial (entre dues o més parròquies limítrofes).

%[77] Cf. Juan Pablo II, Missatge 1996 , OR, edició setmanal en llengua espanyola, 8.IX.1995, 5

. %[78] Cf. PT, part primera: l.c. , 265-266

. %[79] Ibidem 266

. %[80] Juan Pablo II, Missatge 1988, 3c, OR, edició setmanal en llengua espanyola, 18.X.1987, 2

. %[81] Cf. Juan Pablo II, Missatge 2004 , OR, edició setmanal en llengua espanyola, 26.XII.2003, 8.
 
 

 
 
[traducció al català: Sant Vicenç de Sarrià]

1
© Parròquia de Sarrià, 2004. All rights reserved