La Congregació
per a la Doctrina de la Fe, després d'escoltar el parer del Consell
Pontifici per als Laics, ha considerat oportú de publicar aquesta
Nota
doctrinal sobre algunes qüestions relatives al compromís i
la conducta dels catòlics en la vida política. La Nota
s'adreça als bisbes de l'Església Catòlica i, d'una
manera especial, als polítics catòlics i a tots els fidels
laics cridats a la participació en la vida pública i política
en les societats democràtiques.
I. Un ensenyament constant
1 . El compromís del cristià en
el món, en dos mil anys d'història, s'ha expressat de diferents
maneres. Una d'elles ha estat la participació en l'acció
política: Els cristians, afirmava un escriptor eclesiàstic
dels primers segles, «compleixen tots els seus deures de ciutadans».[1]
L'Església venera entre els seus sants molts homes i dones que han
servit Déu mitjançant el seu compromís generós
en les activitats polítiques i de govern. Entre ells, sant Thomas
More, proclamat patró dels governants i els polítics, que
va saber testimoniar fins al martiri la «inalienable dignitat de
la consciència»[2]. Encara que fou sotmès a diverses
formes de pressió psicològica, va rebutjar qualsevol concessió,
i sense abandonar «la constant fidelitat a l'autoritat i a les institucions»
que el distingia, va afirmar amb la seva vida i la seva mort que «l'home
no es pot separar de Déu, ni la política de la moral»[3].
Les societats democràtiques actuals, en
les quals afortunadament[4] tots són fets partícips de la
gestió de la cosa pública en un clima de veritable llibertat,
exigeixen noves i més àmplies formes de participació
en la vida pública per part dels ciutadans, cristians i no cristians.
En efecte, tots poden contribuir per mitjà del vot a l'elecció
dels legisladors i els governants i, a través de diverses maneres,
a la formació de les orientacions polítiques i les opcions
legislatives que afavoreixin més el bé comú.[5] La
vida en un sistema polític democràtic no es podria desenvolupar
profitosament sense la participació activa, responsable i generosa
de tots, «si bé amb diversitat i complementariedad de formes,
nivells, tasques i responsabilitats»[6].
Mitjançant el compliment dels deures civils
comuns, «d'acord amb la pròpia consciència cristiana»,[7]
i de conformitat amb els valors que són congruents amb ella, els
fidels laics desenvolupen també les seves tasques pròpies
d'animar cristianament l'ordre temporal, respectant-ne la naturalesa i
autonomia legítimes,[8] i cooperant amb els altres ciutadans segons
la competència específica i sota la pròpia responsabilitat.[9]
Una conseqüència d'aquest ensenyament fonamental del Concili
Vaticà II és que «els fidels laics de cap manera no
poden abdicar de la participació en la “política”; és
a dir, en la multiforme i variada acció econòmica, social,
legislativa, administrativa i cultural, destinada a promoure orgànicament
i institucionalment el bé comú»,[10] que comprèn
la promoció i la defensa de béns tals com l'ordre públic
i la pau, la llibertat i la igualtat, el respecte a la vida humana i l'ambient,
la justícia, la solidaritat, etc.
Aquesta Nota no pretén tornar a proposar
tot l'ensenyament de l'Església en aquesta matèria, que d'altra
banda es troba resumit, en les seves línies essencials, al Catecisme
de l'Església Catòlica, sinó tan sols recordar alguns
principis propis de la consciència cristiana, que inspiren el compromís
social i polític dels catòlics en les societats democràtiques.[11]
I això perquè, en aquests últims temps, sovint per
la urgència dels esdeveniments, han aparegut orientacions ambigües
i posicions discutibles, que fan oportú d'aclarir alguns aspectes
i dimensions importants de la qüestió.
II. Alguns punts crítics en el debat
cultural i polític actual
2 . La societat civil es troba avui en un complex
procés cultural que marca la fi d'una època i la incertesa
per la nova que emergeix a l'horitzó. Les grans conquestes de les
quals som espectadors ens impulsen a comprovar el camí positiu que
la humanitat ha fet en el progrés i l'adquisició de condicions
de vida més humanes. La major responsabilitat vers els països
en via de desenvolupament és certament un senyal molt rellevant,
que mostra la sensibilitat creixent pel bé comú. Al costat
d'això, no és possible silenciar, però, els greus
perills cap als quals algunes tendències culturals tracten d'orientar
les legislacions i, per consegüent, els comportaments de les generacions
futures.
Es pot verificar avui un cert relativisme cultural,
que es fa evident en la teorització i defensa del pluralisme ètic,
que determina la decadència i la dissolució de la raó
i els principis de la llei moral natural. Malauradament, com a conseqüència
d'aquesta tendència, no és estrany trobar en declaracions
públiques afirmacions segons les quals aquest pluralisme ètic
és la condició de possibilitat de la democràcia[12].
Succeeix, doncs, d'una banda, que els ciutadans reivindiquen l'autonomia
més completa per a les seves pròpies preferències
morals i, d'altra banda, que els legisladors creuen que respecten aquesta
llibertat formulant lleis que prescindeixen dels principis de l'ètica
natural, limitant-se a la condescendència amb certes orientacions
culturals o morals transitòries,[13] com si totes les possibles
concepcions de la vida tinguessin el mateix valor. Al mateix temps, invocant
enganyosament la tolerància, es demana a una bona part dels ciutadans
–inclosos els catòlics– que renunciïn a contribuir a la vida
social i política dels seus propis països des d'una concepció
de la persona i del bé comú que consideren humanament veritable
i justa, a través dels mitjans lícits que l'ordre jurídic
democràtic posa a la disposició de tots els membres de la
comunitat política. La història del segle XX
és una prova suficient que la raó està de la part
d'aquells ciutadans que consideren falsa la tesi relativista, segons la
qual no existeix una norma moral, arrelada en la naturalesa mateixa de
l'ésser humà, al judici del qual s'ha de sotmetre tota concepció
de l'home, del bé comú i de l'Estat.
3. Aquesta concepció relativista del pluralisme
no té gens que veure amb la llibertat legítima dels ciutadans
catòlics d'elegir, entre les opinions polítiques compatibles
amb la fe i la llei moral natural, aquella que, segons el propi criteri,
es conforma millor a les exigències del bé comú. La
llibertat política no està ni pot estar basada en la idea
relativista segons la qual totes les concepcions sobre el bé de
l'home són igualment veritables i tenen el mateix valor, sinó
sobre el fet que les activitats polítiques apunten cas per cas cap
a la realització extremament concreta del veritable bé humà
i social en un context històric, geogràfic, econòmic,
tecnològic i cultural ben determinat. La pluralitat de les orientacions
i solucions, que en tot cas han de ser moralment acceptables, sorgeix precisament
de la concreció dels fets particulars i de la diversitat de les
circumstàncies. No és tasca de l'Església formular
solucions concretes –i menys encara solucions úniques– per a qüestions
temporals, que Déu ha deixat al judici lliure i responsable de cadascú.
No obstant això, l'Església té el dret i el deure
pronunciar judicis morals sobre realitats temporals quan ho exigeixi la
fe o la llei moral.[14] Si el cristià ha de «reconèixer
la pluralitat legítima d'opinions temporals»,[15] també
està cridat a dissentir d'una concepció del pluralisme en
clau de relativisme moral, nociva per a la mateixa vida democràtica,
ja que aquesta té necessitat de fonaments veritables i sòlids,
és a dir, de principis ètics que, per la seva naturalesa
i el paper fundacional de la vida social, no són “negociables”.
En el pla de la militància política
concreta, és important fer notar que el caràcter contingent
d'algunes opcions en matèria social, el fet que sovint siguin moralment
possibles diverses estratègies per a realitzar o garantir un mateix
valor substancial de fons, la possibilitat d'interpretar de manera diferent
alguns principis bàsics de la teoria política, i la complexitat
tècnica de bona part dels problemes polítics expliquen el
fet que generalment es pugui donar una pluralitat de partits en els quals
puguin militar els catòlics per exercir –particularment pel que
fa a la representació parlamentària– el seu dret-deure de
participar en la construcció de la vida civil del seu país.[16]
Aquesta constatació evident no es pot confodre, però, amb
un pluralisme indistint en l'elecció dels principis morals i els
valors substancials als quals es fa referència. La pluralitat legítima
d'opcions temporals manté íntegra la matriu de la qual prové
el compromís dels catòlics en la política, que fa
referència directa a la doctrina moral i social cristiana. Els laics
catòlics estan obligats a atenir-se sempre a aquest ensenyament
per tenir la certesa que la pròpia participació en la vida
política estigui caracteritzada per una responsabilitat coherent
cap a les realitats temporals.
L'Església és conscient que la via
democràtica, si bé és evident que expressa millor
la participació directa dels ciutadans en les opcions polítiques,
només es fa possible en la mesura que es fonamenta en una concepció
recta de la persona.[17] Es tracta d'un principi sobre el qual els catòlics
no poden admetre concessions, ja que altrament es perjudicaria el testimoniatge
de la fe cristiana en el món i la unitat i la coherència
interior dels mateixos fidels. L'estructura democràtica sobre la
qual es vol bastir un Estat modern seria molt fràgil si no posés
com a fonament propi la centralidad de la persona. El respecte de la persona
és, d'altra banda, el que fa possible la participació democràtica.
Com ensenya el Concili Vaticà II, la tutela «dels drets de
la persona és condició necessària perquè els
ciutadans, com a individus o com a membres d'associacions, puguin participar
activament en la vida i en el govern de la cosa pública»[18].
4. A partir d'aquí s'estén la complexa
xarxa de problemàtiques actuals, que no es poden comparar amb les
qüestions tractades en segles passats. La conquesta científica,
en efecte, ha permès assolir objectius que sacsegen la consciència
i imposen la necessitat de trobar solucions capaces de respectar, de manera
coherent i sòlida, els principis ètics. S'assisteix, en canvi,
a temptatives legislatives que, sense preocupar-se de les conseqüències
que se'n deriven per a l'existència i el futur dels pobles en la
formació de la cultura i els comportaments socials, es proposen
destruir el principi de la intangibilitat de la vida humana. Els catòlics,
en aquesta greu circumstància, tenen el dret i el deure d'intervenir
per recordar el sentit més profund de la vida i la responsabilitat
que tots hi tenim. Joan Pau II, en línia amb l'ensenyament constant
de l'Església, ha reiterat moltes vegades que qui es compromet directament
en l'acció legislativa té l'«obligació precisa
d'oposar-se» a tota llei que atempti contra la vida humana. Per a
aquest, com per a tot catòlic, és vàlida la impossibilitat
de participar en campanyes d'opinió a favor de lleis semblants,
i a cap d'ells els està permès donar-los suport amb el propi
vot.[19] Això no impedeix, com ensenya Joan Pau II a l'encíclica
Evangelium vitae a propòsit del cas que no fos possible evitar
o abrogar completament una llei abortista en vigor o que està a
punt de ser sotmesa a votació, que «un parlamentari que s'oposi
personalment a l'avortament de manera clara i notòria a tots, pugui
lícitament oferir el seu suport a propostes encaminades a limitar
els mals d'aquesta llei i disminuir així els efectes negatius en
l'àmbit de la cultura i de la moralitat pública».[20]
En aquest context, cal afegir que la consciència
cristiana ben formada no permet a ningú d'afavorir amb el propi
vot la realització d'un programa polític o l'aprovació
d'una llei particular que continguin propostes alternatives o contràries
als continguts fonamentals de la fe i la moral. Atès que les veritats
de fe constitueixen una unitat inseparable, no és lògic aïllar
un sol dels seus continguts en detriment de tota la doctrina catòlica.
El compromís polític a favor d'un aspecte aïllat de
la doctrina social de l'Església no basta per satisfer la responsabilitat
de la recerca del bé comú en la seva totalitat. Ni tampoc
el catòlic pot delegar en d'altres el compromís cristià
que prové de l'evangeli de Jesucrist, perquè la veritat sobre
l'home i el món pugui ser anunciada i realitzada.
Quan l'acció política té
a veure amb principis morals que no admeten cap derogació, excepció
o compromís és quan l'obstinació dels catòlics
es fa més evident i carregada de responsabilitat. Davant d'aquestes
exigències ètiques fonamentals i irrenunciables, en efecte,
els creients han de saber que està en joc l'essència de l'ordre
moral, que concerneix el bé integral de la persona. Aquest és
el cas de les lleis civils en matèria d'avortament i eutanàsia
(que no cal confondre amb la renúncia a l'acarnissament terapèutic,
que és moralment legítima), que han de tutelar el dret fonamental
a la vida des de la seva concepció fins al seu acabament natural.
De la mateixa manera , cal insistir en el deure de respectar i protegir
els drets de l'embrió humà. Anàlogament, s'ha de salvaguardar
la tutela i la promoció de la família, fonamentada en el
matrimoni monogàmic entre persones de sexe oposat i protegida en
la seva unitat i estabilitat, enfront de les lleis modernes sobre el divorci.
No es poden equiparar jurídicament a la família altres formes
de convivència, ni aquestes poden rebre, com a tals, un reconeixement
legal. Així mateix, la llibertat dels pares en l'educació
dels seus fills és un dret inalienable, reconegut en les declaracions
internacionals dels drets humans. Semblantment, s'ha de pensar en la tutela
social dels menors i en l'alliberament de les víctimes de les modernes
formes d'esclavatge (pensem, per exemple, en la droga i l'explotació
de la prostitució). No pot quedar fora d'aquest elenc el dret a
la llibertat religiosa i el desenvolupament d'una economia que estigui
al servei de la persona i del bé comú, en el respecte de
la justícia social, del principi de solidaritat humana i de subsidiarietat,
segons el qual s'han de reconèixer, respectar i promoure «els
drets de les persones, de les famílies i de les associacions, com
també el seu exercici».[21] Finalment, entre els exemples
esmentats cal incloure també el gran tema de la pau. Una visió
pacifista i ideològica tendeix de vegades a secularizar el valor
de la pau mentre, en altres casos, se cedeix a un judici ètic sumari,
oblidant la complexitat de les raons en qüestió. La pau és
sempre «obra de la justícia i efecte de la caritat»;[22]
exigeix el rebuig radical i absolut de la violència i el terrorisme,
i requereix un compromís constant i vigilant per part dels qui tenen
la responsabilitat política.
III. Principis de la doctrina catòlica
sobre laïcisme i el pluralisme
5 . Davant aquestes problemàtiques, si
bé és lícit pensar en la utilització d'una
pluralitat de metodologies que reflecteixin sensibilitats i cultures diferents,
cap fidel no pot apel·lar al principi del pluralisme i l'autonomia
dels laics en política per afavorir solucions que comprometin o
menyscabin la salvaguardia de les exigències ètiques fonamentals
per al bé comú de la societat. No es tracta en si de “valors
confessionals”, ja que aquestes exigències ètiques estan
radicades en l'ésser humà i pertanyen a la llei moral natural.
No exigeixen de si en qui les defensa una professió de fe cristiana,
si bé la doctrina de l'Església les confirma i tutela sempre
i a tot arreu, com a servei desinteressat a la veritat sobre l'home i el
bé comú de la societat civil. D'altra banda, no es pot negar
que la política també ha de fer referència a principis
que tinguin valor absolut, precisament perquè estan al servei de
la dignitat de la persona i del veritable progrés humà.
6 . La referència freqüent a la “laïcitat”
que hauria guiar el compromís dels catòlics requereix un
aclariment no tan sols terminològic. La promoció en consciència
del bé comú de la societat política no té res
a veure amb la “confessionalitat” o la intolerància religiosa. Per
a la doctrina moral catòlica, la laïcitat, entesa com a autonomia
de l'esfera civil i política respecte de l'esfera religiosa i eclesiàstica
–mai de l'esfera moral– és un valor adquirit i reconegut per l'Església,
i pertany al patrimoni de civilització llegat.[23] Joan Pau II ha
advertit diverses vegades contra els perills derivats de qualsevol tipus
de confusió entre l'esfera religiosa i l'esfera política.
«Són particularment delicades les situacions en les quals
una norma específicament religiosa es converteix o tendeix a convertir-se
en llei de l'Estat, sense que es tingui prou en compte la distinció
entre les competències de la religió i les de la societat
política. Identificar la llei religiosa amb la civil pot, de fet,
sufocar la llibertat religiosa i fins i tot limitar o negar altres drets
humans inalienables».[24] Tots els fidels són ben conscients
que els actes específicament religiosos (professió de fe,
compliment dels actes de culte i els sagraments, doctrines teològiques,
comunicació recíproca entre les autoritats religioses i els
fidels, etc.) queden fora de la competència de l'Estat, el qual
no s'hi ha d'interferir ni per exigir-los ni per impedir-los, llevat que
sigui per raons d'ordre públic. El reconeixement dels drets civils
i polítics, i l'administració dels serveis públics
no poden ser condicionats per conviccions o prestacions de naturalesa religiosa
per part dels ciutadans.
Una qüestió completament diferent
és el dret-deure que tenen els ciutadans catòlics, com tots
els altres, de buscar sincerament la veritat i promoure i defensar, amb
mitjans lícits, les veritats morals sobre la vida social, la justícia,
la llibertat, el respecte a la vida i tots els altres drets de la persona.
El fet que algunes d'aquestes veritats també siguin ensenyades per
l'Església no minva la legitimitat civil i la “laïcitat” del
compromís dels qui s'identifiquen amb elles, independentment del
paper que la cerca racional i la confirmació procedent de la fe
hagin tingut en l'adquisició d'aquestes conviccions. En efecte,
la “laïcitat” indica, en primer lloc, l'actitud de qui respecta les
veritats que emanen del coneixement natural sobre l'home que viu en societat,
encara que aquestes veritats siguin ensenyades al mateix temps per una
religió específica, ja que la veritat és una. Seria
un error confondre la justa autonomia que els catòlics han d'assumir
en política, amb la reivindicació d'un principi que prescindeixi
de l'ensenyament moral i social de l'Església.
Amb la seva intervenció en aquest àmbit,
el Magisteri de l'Església no vol exercir un poder polític
ni eliminar la llibertat d'opinió dels catòlics sobre qüestions
contingents. Cerca, en canvi –en compliment del seu deure–, d'instruir
i il·luminar la consciència dels fidels, sobretot dels qui
estan compromesos en la vida política, perquè la seva acció
estigui sempre al servei de la promoció integral de la persona i
del bé comú. L'ensenyament social de l'Església no
és una intromissió en el govern dels diferents països.
Planteja certament, en la consciència única i unitària
dels fidels laics, un deure moral de coherència. «En la pròpia
existència, no hi poden haver dues vides paral·leles: d'una
banda, la denominada vida “espiritual”, amb els seus valors i exigències,
i, de l'altra, la denominada vida “secular”, és a dir, la vida de
família, del treball, de les relacions socials, del compromís
polític i de la cultura. El sarment, arrelat en la vinya que és
Crist, dóna fruit en cada sector de l'acció i de l'existència
En efecte, tots els camps de la vida laical entren en el designi de Déu,
que els vol com el “lloc històric” de la manifestació i la
realització de la caritat de Jesucrist per a glòria del Pare
i servei als germans. Tota activitat, situació, esforç concret
–com, per exemple, la competència professional i la solidaritat
en el treball, l'amor i el lliurament a la família i a l'educació
dels fills, el servei social i polític, la proposta de la veritat
en l'àmbit de la cultura– constitueix una ocasió providencial
per a un “exercici constant de la fe, de l'esperança i de la caritat”».[25]
Viure i actuar políticament de conformitat amb la pròpia
consciència no és acomodar-se en posicions estranyes al compromís
polític o en una forma de confessionalitat, sinó expressió
de l'aportació dels cristians per tal que, per mitjà de la
política, s'instauri un ordenament social més just i coherent
amb la dignitat de la persona humana.
En les societats democràtiques,l totes
les propostes són discutides i examinades lliurement. Aquells que,
en nom del respecte de la consciència individual, pretenguessin
veure en el deure moral dels cristians de ser coherents amb la pròpia
consciencia un motiu per a desqualificar-los políticament, negant-los
la legitimitat d'actuar en política d'acord amb les pròpies
conviccions sobre el bé comú, incorrerien en una forma de
laïcisme intolerant. Des d'aquesta perspectiva, en efecte, es vol
negar no tan sols la rellevància política i cultural de la
fe cristiana, sinó fins la mateixa possibilitat d'una ètica
natural. Si així fos, s'obriria el camí a una anarquía
moral, que no es podria identificar mai amb cap forma de pluralisme legítim.
L'abús del més fort sobre el feble seria la conseqüència
evident d'aquesta actitud. La marginalització del cristianisme,
d'altra banda, no afavoriria certament el futur de cap projecte de societat
ni la concòrdia entre els pobles, sinó que posaria més
aviat en perill els mateixos fonaments espirituals i culturals de la civilització.[26]
IV. Consideracions sobre aspectes particulars
7 . En circumstàncies recents, ha succeït
que, fins i tot en el si d'algunes associacions o organitzacions d'inspiració
catòlica, han sorgit orientacions de suport a forces i moviments
polítics que han expressat posicions contràries a l'ensenyament
moral i social de l'Església en qüestions ètiques fonamentals.
Aquestes opcions i posicions, essent contradictòries amb els principis
bàsics de la consciència cristiana, són incompatibles
amb la pertinença a associacions o organitzacions que es defineixen
catòliques. Anàlogament, cal fer notar que en determinats
països algunes revistes i periòdics catòlics, a propòsit
de la presa de decisions polítiques, han orientat els lectors de
manera ambigua i incoherent, induint a error sobre el sentit de l'autonomia
dels catòlics en política i sense tenir en consideració
els principis als quals s'ha fet referència.
La fe en Jesucrist, que s'ha definit a si mateix
«camí, veritat i vida» (Jn 14,6), exigeix als cristians
l'esforç de lliurar-se amb més diligència a la construcció
d'una cultura que, inspirada en l'Evangeli, reproposi el patrimoni de valors
i continguts de la tradició catòlica. La necessitat d'exposar
en termes culturals moderns el fruit de l'herència espiritual, intel·lectual
i moral del catolicisme es presenta avui amb una urgència inajornable,
si es vol evitar, entre altres coses, una diàspora cultural dels
catòlics. D'altra banda, el gruix cultural assolit i l'experiència
madura del compromís polític que els catòlics han
sabut desenvolupar en diversos països, especialment en els decennis
posteriors a la Segona Guerra Mundial, no han de provocar cap complex d'inferioritat
enfront d'altres propostes que la història recent ha demostrat febles
o radicalment fallides. És insuficient i reductiu pensar que el
compromís social dels catòlics s'ahgi de limitar a una simple
transformació de les estructures, ja que si a la base no hi ha una
cultura capaç d'acollir, justificar i projectar les instàncies
que deriven de la fe i la moral, les transformacions es basaran sempre
sobre fonaments fràgils.
La fe mai no ha pretès tancar els continguts
sociopolítics en un esquema rígid, conscient que la dimensió
històrica en la qual viu l'home imposa verificar la presència
de situacions imperfectes i sovint ràpidament mutables. Des d'aquest
aspecte, s'han de rebutjar les posicions polítiques i els comportaments
que s'inspiren en una visió utòpica, la qual, canviant la
tradició de la fe bíblica en una mena de profetisme sense
Déu, instrumentalitza el missatge religiós, dirigint la consciència
cap a una esperança solament terrenal, que anul·la o redimensiona
la tensió cristiana cap a la vida eterna.
Al mateix temps, l'Església ensenya que
la llibertat autèntica no existeix sense la veritat. «Veritat
i llibertat, o bé van juntes o moren juntes miserablement»,
ha escrit Joan Pau II.[27] En una societat que no fa l'atenció a
la veritat ni la busca assolir, s'afebleix tota forma d'exercici autèntic
de la llibertat i s'obre el camí cap al libertinatge i l'individualisme,
perjudicials per a la tutela del bé de la persona i de tota la societat.
8 . En aquest sentit, és bo de recordar
una veritat que avui l'opinió pública corrent no sempre percep
o formula amb exactitud: El dret a la llibertat de consciència,
i especialment a la llibertat religiosa, proclamat per la declaració
Dignitatis humanæ del Concili Vaticà II, es basa en
la dignitat ontològica de la persona humana, i de cap manera en
una igualtat inexistent entre les religions i els sistemes culturals.[28]
En aquesta línia, el papa Pau VI va afirmar que «el Concili
de cap manera fonamenta aquest dret a la llibertat religiosa sobre el presumpte
fet que totes les religions i totes les doctrines, fins i tot les errònies,
tindrien un valor més o menys igual, sinó que el fonamenta
en la dignitat de la persona humana, que exigeix no ser sotmesa a contradiccions
externes, que tendeixen a oprimir la consciència en la cerca de
la veritable religió i en l'adhesió a ella».[29] L'afirmació
de la llibertat de consciència i de la llibertat religiosa, per
tant, no contradiu de cap manera la condemna de l'indiferentisme i del
relativisme religiós per part de la doctrina catòlica,[30]
sinó que hi és plenament coherent.
V . Conclusió
9 . Les orientacions que conté aquesta
Nota volen il·luminar un dels aspectes més importants de
la unitat de vida que caracteritza el cristià: La coherència
entre fe i vida, entre evangeli i cultura, com recorda el concili Vaticà
II. Aquest exhorta els fidels a «complir amb fidelitat els seus deures
temporals, guiats sempre per l'esperit evangèlic. S'equivoquen els
cristians que, pretextant que aquí no hi tenim la ciutat permanent
sinó que busquem la futura, consideren que poden descuidar les tasques
temporals, sense adonar-se que la pròpia fe és un motiu que
els obliga a complir-les de la manera més perfecta, segons la vocació
personal de cadascú». Que els fidels cristians s'alegrin-se
«de poder exercir totes les seves activitats temporals fent una síntesi
vital de l'esforç humà, familiar, professional, científic
o tècnic amb els valors religiosos, sota l'altíssima jerarquia
dels quals tot coopera a la glòria de Déu».[31]
El Papa Joan Pau II, en l'audiència de
21 de novembre de 2002, ha aprovat aquesta Nota, decidida en la Sessió
Ordinària d'aquesta Congregació, i ha ordenat que sigui publicada.
Lliurada a Roma, a la seu de la Congregació
per la Doctrina de la Fe, el 24 de novembre de 2002, Solemnitat de Nostre
Senyor Jesús Crist, Rei de l'Univers.
JOSEPH CARD. RATZINGER, prefecte
TARCISIO BERTONE, S.D.B., arquebisbe emèrit
de Vercelli, secretari
Notes
[1] CARTA A DIOGNETO, 5, 5, Cf. Vegeu
també el Catecisme de l'Església Catòlica, n. 2240.
[2] JOAN PAU II, Carta encíclica
motu
proprio lliurada per a la proclamació de sant Thomas More, patró
dels governants i els polítics, n. 1, AAS 93 (2001) 76-80.
[3] JOAN PAU II, Carta encíclica
motu proprio lliurada per a la proclamació de sant Thomas
More, patró dels governants i els polítics, n. 4.
[4] Cf. CONCILI VATICÀ II,
Constitució pastoral Gaudium et spes, n 31; Catecisme de
l'Església Catòlica, n. 1915.
[5] Cf. CONCILI VATICÀ II,
Constitució pastoral Gaudium et spes, n 75.
[6] JOAN PAU II, Exhortació
apostòlica Christifideles laici, n. 42, AAS 81 (1989) 393-521.
Aquesta nota doctrinal es refereix òbviament al compromís
polític dels fidels laics. Els pastors tenen el dret i el deure
de proposar els principis morals també en l'ordre social; «no
obstant això, la participació activa en els partits polítics
està reservada als laics» (JOAN PAU II, Exhortación
apostòlica Christifideles laici, n. 69). Cf. Vegeu també
CONGREGACIÓ PER AL CLERGAT, Directori per al ministeri i la vida
dels preveres, 31-I-1994 , n. 33.
[7] CONCILI VATICÀ II, Constitució
pastoral Gaudium et spes, n 76.
[8] Cf. CONCILI VATICÀ II,
Constitució pastoral Gaudium et spes, n 36.
[9] Cf. CONCILI VATICÀ II,
Decret Apostolicam actuositatem, 7; Constitució dogmàtica
Lumen gentium, n. 36 i Constitució pastoral Gaudium et
spes, n. 31 i 43.
[10] JOAN PAU II, Exhortació
apostòlica Christifideles laici, n. 42.
[11] Als darrers dos segles, moltes
vegades el Magisteri Pontifici s'ha ocupat de les qüestions principals
sobre ordre social i polític. Cf. LlEÓ XIII, Carta encíclica
Diuturnum illud, ASS 20 (1881/82) 4ss; Carta encíclica Immortale
Dei, ASS 18 (1885/86) 162ss, Carta encíclica Llibertes præstantissimum,
ASS 20 (1887/88) 593ss; Carta encíclica Rerum novarum, ASS
23 (1890/91) 643ss; BENET XV, Carta encíclica Pacem Dei munus
pulcherrimum, AAS 12 (1920) 209ss; PIUS XI, Carta encíclica
Quadragesimo anno, AAS 23 (1931) 190ss; Carta encíclica Mit
brennender Sorge, AAS 29 (1937) 145-167; Carta encíclica Divini
Redemptoris, AAS 29 (1937) 78ss; PIUS XII, Carta encíclica Summi
Pontificatus, AAS 31 (1939) 423ss; Radiomissatges de nadal de 1941
a 1944; JOAN XXIII, Carta encíclica Mater et magistra, AAS
53 (1961) 401-464; Carta encíclica Pacem in terris, AAS 55
(1963) 257-304; PAU VI, Carta encíclica Populorum progressio,
AAS 59 (1967) 257-299; Carta apostòlica Octogesima adveniens,
AAS 63 (1971) 401-441.
[12] Cf. JOAN PAU II, Carta encíclica
Centesimus annus, n. 46, AAS 83 (1991) 793-867; Carta encíclica
Veritatis splendor, n. 101, AAS 85 (1993) 1133-1228; Discurs al
Parlament Italià en sessió pública conjunta, a l’Osservatore
Romano, n. 5, 14-XI-2002.
[13] Cf. JOAN PAU II, Carta encíclica
Evangelium vitæ, n. 22, AAS 87 (1995) 401-522.
[14] Cf. CONCILI VATICÀ II,
Constitució pastoral Gaudium et spes, n 76.
[15] CONCILI VATICÀ II, Constitució
pastoral Gaudium et spes, n 75.
[16] Cf. CONCILI VATICÀ II,
Constitució pastoral Gaudium et spes, n. 43 i 75.
[17] Cf. CONCILI VATICÀ II,
Constitució pastoral Gaudium et spes, n 25.
[18] CONCILI VATICÀ II, Constitució
pastoral Gaudium et spes, n 73.
[19] Cf. JOAN PAU II, Carta encíclica
Evangelium vitæ, n. 73.
[20] JOAN PAU II, Carta encíclica
Evangelium vitæ, n. 73.
[21] CONCILI VATICÀ II, Constitució
pastoral Gaudium et spes, n 75.
[22] Catecisme de l'Església
Catòlica, n. 2304.
[23] Cf. CONCILI VATICÀ II,
Constitució pastoral Gaudium et spes, n 76.
[24] JOAN PAU II, Missatge per a
la celebració de la Jornada Mundial de la Pau 1991: “Si vols la
pau, respecta la consciència de cada home”, IV, AAS 83 (1991) 410-421.
[25] JOAN PAU II, Exhortació
apostòlica Christifideles laici, n. 59. La citació
interna prové del Concili Vaticà II, Decret Apostolicam
actuositatem, n. 4.
[26] Cf. JOAN PAU II, Discurs al
Cos Diplomàtic acreditat davant la Santa Seu, a l’Osservatore
Romano, 11 de gener de 2002
[27] JOAN PAU II, Carta encíclica
Fides et ratio, n. 90, AAS 91 (1999) 5-88.
[28] Cf. CONCILI VATICÀ II,
Declaració Dignitatis humanae, n. 1: «En primer lloc,
professa el sagrat Concili que Déu va manifestar al gènere
humà el camí pel qual, servint-li, poden els homes salvar-se
i ser feliços en Crist. Creiem que aquesta única i veritable
religió subsisteix en l'Església Catòlica».
Això no exclou que l'Església consideri amb respecte sincer
les diverses tradicions religioses, de les quals reconeix més avit
«tot el que de bo i veritable» contenen. Cf. CONCILI VATICÀ
II,Constitució dogmàtica Lumen gentium, n. 16; Decret
Ad gentes, n. 11; Declaració Nostra ætate, n.
2; JOAN PAU II, Carta encíclica Redemptoris missio, n. 55,
AAS 83 (1991) 249-340; CONGREGACIÓ PER A LA DOCTRINA DE LA FE, Declaració
Dominus Iesus, n. 2; 8; 21, AAS 92 (2000) 742-765.
[29] PAU VI, Discurs al Sacre Col·legi
i a la Prelatura Romana, a «Insegnamenti di Paolo VI» 14 (1976),
1088-1089).
[30] Cf. PIUS IX, Carta encíclica
Quanta cura, ASS 3 (1867) 162; LLEÓ XIII, Carta encíclica
Immortale Dei, ASS 18 (1885) 170-171; PIUS XI, Carta encíclica
Quas cosines, AAS 17 (1925) 604-605; Catecisme de l'Església
Catòlica, n. 2108; CONGREGACIÓ PER A LA DOCTRINA DE LA FE,
Declaració Dominus Iesus, n. 22.
[31] CONCILI VATICÀ II, Constitució
pastoral Gaudium et spes, n 43. Cf. també JOAN PAU II, Exhortació
apostòlica Christifideles laici, n. 59.