Carta de començament de curs

NOMÉS L’AMOR REGENERA UNA COMUNITAT

“Tothom coneixerà que som del Crist si ens estimem com a germans”. Tantes vegades ho hem cantat, particularment en la celebració del Dijous Sant, i és el que més ens costa de fer realitat en la nostra vida. Per això, m’ha semblat oportú parlar-vos-en en aquesta carta d’inici de curs. L’amor, la humilitat, la sol·licitud, l’atenció i l’esperit de servei han de presidir tot el que fem a la Parròquia, integrada per diverses associacions, grups i entitats. Hem d’estimar-nos fins enmig de les discrepàncies, de les dificultats, de les inevitables tensions de la vida comunitària. Aquestes, lluny de distanciar-nos, les hem de veure com quelcom positiu, perquè ens obliguen a dialogar més profundament, a aclarir les nostres idees, a eixamplar els nostres punts de vista. Són una ocasió preciosa per a créixer i madurar.

Les dificultats en la relació

El món relacional no és fàcil avui, en tots els àmbits, i especialment entre generacions diverses. La temptació del tancament, de l’isolament en un mateix o en el petit grup és constant. Romandre en la pròpia solitud és una temptació permanent. Hem d’aprendre a servir, a dialogar, a escoltar, a exposar les dificultats, a deixar-nos posar en qüestió. No és important qui venç o guanya dialècticament. Seria com revelar que allò del que tenim necessitat és de dominar l’altra, de demostrar que la raó està de la nostra part. Tanmateix, allí on hi ha algú que venç, hi ha sempre un que perd, i qui perd se sent humiliat. La maduresa d’una família o d’una comunitat es palesa quan se sap deixar aquell espai que permet a uns i altres de comprendre’s més en profunditat.

Les nostres relacions s’han de basar en l’amor mutu, en la veritat, i en la llibertat. Ens cal aprendre a col·laborar sense voler ser superiors als altres i a expressar el que portem dintre sense sentir-nos inferiors a ningú. La capacitat d’estar amb els altres, de col·laborar i de compartir és índex de maduresa. Per contra, projectar els propis conflictes personals sobre els altres, és signe d’immaduresa. Perquè una comunitat cristiana no se sostreu als problemes relacionals propis de tot grup humà. Hi han persones que sempre viuen a la defensiva, altres que no participen i duen a terme les petites accions de sabotatge, altres que sempre estan descontentes, altres que saben en tot moment el que s’ha de fer, però que sempre s’excusen dient que no tenen temps, altres que són geloses perquè no se senten prou reconegudes o elogiades, altres que t’ajuden però que t’ho han de fer notar, altres que només volen manar, i finalment no manquen els qui tenen el vici de la maledicència i els plau d’enverinar l’ambient.

Per què la nostra estimació és a voltes tan fràgil?

Quins són els camins que ens duen a una veritable estimació en una comunitat cristiana? Per què manca l’amor? Si no experimentem la força de l’amor és perquè els nostres cors no s’obren a l’uníson a la Paraula del Déu Amor. És a dir, que ens cal prendre consciència que allò que ens uneix de veritat, allò que ens salva, allò que guareix les ferides, no són les paraules boniques o educades que ens podem arribar a dir, sinó el posar-nos tots humilment a l’escolta atenta i amorosa d’una Paraula que ens transcendeix. Allí on la Paraula ha trencat el silenci del món i de les seves solituds: la Paraula de Jesús, el Verb fet carn! La Parròquia ha d’oferir a tots els qui la freqüenten l’experiència de la casa, de la llar, en la qual, a partir de Jesús, els rostres coneguts, el coneixement personal, l’amistat concreta, la pertinença cordial, la confrontació, la bellesa i la fatiga de les relacions humanes, l’exercici de la paciència i del perdó, la virtut de la confiança... són el pa de cada dia. La nostra unitat neix de la comunió amb Crist. Des d’ella podem travessar, ancorats en l’esperança, els temps inclements, tan turbulents, que estem vivint.

L’amor a la Paraula i a l’Eucaristia

L’amor que ens hem de professar brota, doncs, d’una font més alta i és a ella que ens hem d’atansar amb confiança. Avui comença a Roma, convocat pel Sant Pare, el Sínode universal de Bisbes dedicat a la “Paraula de Déu en la vida i en la missió de l’Església”. Les paraules del Déu Amor són les que ens fan capaços d’estimar, no les nostres afinitats psicològiques o ideològiques. És l’amor el primer i més gran fruit que neix de l’escolta creient i amorosa de la Paraula. En conseqüència, ens hem de fixar l’objectiu de conèixer i estimar més profundament la Sagrada Escriptura! Escoltar, llegir, meditar la Paraula, assaborir-la, estimar-la, celebrar-la, viure-la i anunciar-la amb paraules i obres. Un cristià no es pot acontentar simplement en sentir les lectures de la missa dominical. Cal que les escolti atentament, que les mediti, que les reprengui durant la setmana. Als cristians del segle XXI se’ns demana urgentment de recórrer aquest camí espiritual, sense el qual el compliment del “precepte dominical” revela la seva incompletesa o insuficiència. Els textos bíblics han de nodrir la nostra pregària personal! La Verge Maria n’és el model. Bruno Forte l’anomena “Verge de l’escolta i Mare de la Paraula”.

La celebració de la missa dominical, un acte evangelitzador

Contemplant les nostres rutines de sempre, sovint em pregunto: Què perceben els qui, allunyats de la Paraula i els Sagraments, entren un dia en una de les nostres misses? Em temo que, l’actitud amb què entrem –tard- i la manera com hi som- ben dispersos- i amb la remor rutinària d’unes respostes i uns cants en els quals no es nota una especial vibració espiritual, no els sigui precisament un atractiu. Hem d’aconseguir que la Missa dominical sigui, en la celebració de la Paraula, i l’Oblació eucarística, un veritable acte evangelitzador, per la seva bellesa, per la nostra participació, el nostre esperit de servei, el nostre oferiment, atenció, pregària fervent!

L’amor que ens devem no és un sentiment genèric, sinó un camí de lliurament, en el seguiment de Jesús. El nostre amor ha de ser, per això mateix, un amor eucarístic, que es nodreix d’eucaristia, d’adoració, de pregària davant el sagrari. Si no brota d’aquesta font divina, les nostres accions “horitzontals” –els compromisos “solidaris” dels que tan ens enorgullim- escriuran només una història que comença i es clou amb nosaltres mateixos, prescindint de Déu. Per contra, obrint-nos a la font divina, serà Ell qui també les escriurà, perquè no podem oblidar que, amb l’Encarnació, Déu ha entrat en el temps i no és en absolut l’Absent, sinó la Presència amorosa que ens acompanya i ens dóna vida. Si no vivim i no reconeixem aquesta Presència en tot el que fem, no serem ni sal ni llum per al món que ens envolta.

En posar punt final a aquestes línies m’arriba la notícia de la mort de l’estimat Bisbe Joan Carrera, al qual m’unien molts vincles personals. Al Cel sigui, aquest bon pastor de l’Església barcelonina! Que vetlli per tots nosaltres! Us confio tots a la Verge del Roser i poso com a intercessors Sant Francesc d’Assís, la festa del qual va ser ahir, Sant Vicenç, Santa Eulàlia i el nostre Beat Pere Tarrés.

Mn. Manel Valls, rector