LA VERGE DEL ROSER CAMINA AMB NOSALTRES

Homilia en la Missa de la Festa Major (3-10-09). Evangeli de les Noces de Canà: Jn 2, 1-11

La Constitució Pastoral de l’Església en el món contemporani (Gaudium et Spes, n.1) del Concili Vaticà II comença amb aquestes beneïdes paraules: “El goig i l’esperança, el plor i l’angoixa de l’home contemporani, sobretot dels pobres i de tota mena d’afligits, són també goig i esperança, plor i angoixa dels deixebles de Crist, i no hi ha res de verament humà que no ressoni en llur cor”. Paga la pena recordar-les ara, en començar la Festa Major de Sarrià, en honor de la Mare de Déu del Roser! En aquesta Eucaristia ens les fem pròpies i la Parròquia les vol dir en veu alta a tota l’estimada Vila de Sarrià!

Aquest és l’esguard amb què contempla Maria tots els sarrianencs. Tanmateix aquesta és també la mirada de la tradicional pregària del Sant Rosari, en la qual cada avemaria recull els nostres goigs i esperances, els nostres plors i angoixes. Cada avemaria evoca el camí que cada u de nosaltres fa des del naixement a la mort. En efecte, l’avemaria cita els tres moments de la nostra vida dels quals en podem estar absolutament segurs: naixem, vivim ara, morirem algun dia. Al·ludeix al començament de tota vida humana –la concepció maternal -, ens situa en l’hora present en la qual demanem la intercessió de Maria, i manifesta el desig que a l’hora de la mort ella ens sigui companyia.

¿Quin ha de ser el nostre esguard en les Festes del Roser de Sarrià? Sense oblidar el plors i les angoixes, ens fixem, sobretot, en les joies, començant per aquelles tan senzilles, humaníssimes, que ens agermanen. Els nostres carrers adornats, tanta gent, la música –a voltes estrident- el cant, la dansa, els castells, els gegants, etc. Però també aquelles alegries més fondes: la felicitat pel naixement d’un amor, per un encontre que et canvia la vida, els àpats i els sobretaules amb la família o els veïns del carrer, l’alegria per una bona notícia o per l’arribada d’una criatura que omple la casa de llum, l’haver trobat una feina quan s’havia estat en l’atur, etc.

Recórrer els nostres carrers els dies de la seva Festa Major és un exercici saludable i deliciós. Podem dir que Maria, la Mare de Déu del Roser, des de fa segles, es fa pelegrina pel nostre Sarrià, recorre també els nostres carrers i hi veu molt més del que potser nosaltres – de mirada curta- som capaços de veure. I no passa mai de llarg. L’evangeli de les noces de Canà ens ho il·lustra magníficament. Joan ens ajuda a concentrar l’atenció en Maria i ens la mostra com la dona de la joia, de la festa, del vi nou, de l’esperança. ¿No necessitem també ara convidar-la a la nostra Festa? Enmig d’un món on hi circula no poca tristesa, Maria és portadora d’una joia profunda i serena!

En Joan evangelista els símbols són decisius. També en les noces de Canà! Les “piques de pedra”, per exemple, no hi tenen un protagonisme accidental. Són allí, adossades a la paret, immòbils, gèlides, majestuoses, no endebades són “de pedra”. Inútils tanmateix per a la purificació acostumada, atès que se’ns diu que estan buides d’aigua! ¿No és una manera molt expressiva de dir-nos que representen un món vell, sense futur? Les piques de pedra són tan immòbils com les taules de la Llei de Moisès. Per això Joan ens indica que només són sis, no set, que seria el número perfecte, el de la plenitud. El número sis assenyala mancança, manca de plenitud. És símbol melangiós d’allò que sempre restarà per sota del que demana el nostre cor.

“Feu el que Ell us digui”. Maria sap que només Jesús pot fer-nos passar de la mancança que fineix en tristesa a la veritable festa, a la joia plena, festa de noces de la humanitat amb l’Espòs diví. “No tenen vi”, observa amb gentilesa la Mare de Jesús i amb la seva intervenció aconsegueix que aquest anticipi la seva “hora”. És així com Maria introdueix els comensals en la joia pasqual del “vi nou”, del “vi millor”, pregustació del banquet de noces que és cada Eucaristia!

Avui en la nostra societat es fan moltes festes, però ens adonem que manca “la festa” en el seu sentit més ple. A la nostra taula no hi falta res, però potser hem perdut el gust de l’autèntica festa. Mengem i bevem de tot, consumim, a voltes compulsivament, els productes de l’opulència, però la fam i la set de vida veritable que ens portem dintre ens acontentem en satisfer-la amb “vins ordinaris”. Maria sap prou bé d’on prové la inflació del tedi, de la desgana, de l’apatia que ens va buidant interiorment, espiritualment.

Demano a la Verge del Roser que els sarrianencs d’avui coneguin la joia desbordant del banquet de Canà, aquella joia que és capaç d’encendre en les seves ànimes els antics fervors dels seus avantpassats, que amb poca cosa potser sabien fer una festa més completa, més fraternal i més solidària que no pas ara. A Maria confio les ànsies quotidianes que aclaparen la vida de tants germans i germanes: el sou que no arriba, la fatiga de l’estrès, la incertesa del futur, la por de no sortir-nos-en, la solitud de molts avis, la usura de les relacions, la inestabilitat dels afectes, la difícil educació dels fills, la manca de comunicació cordial fins amb les persones més estimades, la fragmentació absurda del temps, les buidors de tota mena.

Verge del Roser, honor del nostre poble, acompanya sempre amb sol·licitud de Mare els teus fills i filles de Sarrià!

Mn. Manel Valls, rector