Any 31, núm. 1. Diumenge Segon de Nadal, 3 de gener de 2010

NADAL, INICI DE LA NOSTRA ESPERANÇA

Homilia en la “Missa del Gall”

“El poble que caminava a les fosques ha vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui vivien al país tenebrós” (Is 9,1). Isaïes adreça aquesta paraula al poble que sofreix. Vindrà l’hora del seu alliberament. El profeta anuncia que Déu no abandona la humanitat en la seva debilitat, en el seu dolor: no només el patiment físic de tants, sinó el sofriment del no-sentit, de l’angoixa, de la desesperació. La nit Betlem és una nit que reuneix en les seves tenebres, totes les misèries de la humanitat. Però és una nit en què s’anuncia l’albada: “No tingueu por: us anuncio una nova que portarà a tot el poble una gran alegria: les seves senyes són aquestes: trobareu un nen en bolquers, posat en una menjadora”.

Porto al cor aquesta nit moltes persones: els pares del nadó Bruno Maria a qui la mort va sobrevenir fa una setmana als quaranta dies del seu naixement. Tota la família sou aquí aquest vespre, cercant la llum que és al bressol on Maria ha posat l’Infant. A les portes de Nadal és molt dur viure una partença d’un fill. Però, malgrat tot, ja hi hagué la llum del Nadal en el baptisme que rebé poc abans de morir, en el gest preciós de la mare d’administrar-li el sagrament, en l’enteresa del pare, en la fe de tota la família en l’hora de la missa exequial aquí mateix. Quantes llàgrimes, i alhora quina esperança!

També Bruno Maria era un nen en bolquers, i fou posat en un bressol, però per molt aviat haver de dipositar el seu cos, tan diminut, en un sepulcre. Aquesta mort prematura, ens recorda que aquesta nit santa la nostra mirada ha d’abraçar enterament el misteri del Senyor que ve a nosaltres, el qual no es compren sinó des de la seva Pasqua: ens cal abraçar amb el seu naixement, ja des d’ara, la seva mort i resurrecció. L’infant nascut a Betlem és el mateix que, mort en la creu, ressuscita i surt vencedor del sepulcre. La mort és vençuda per l’amor, l’odi és vençut per la tendresa. L’amor que us teniu tota la família us obre a tots –també a nosaltres- un camí a l’esperança.

I és que Nadal és això: Déu salva l’home compartint-ne la debilitat. En la paradoxa de la omnipotència, que es manifesta en la petitesa i en la debilitat d’un infant, ens és donat de meditar i de contemplar l’inici d’aquesta esperança. Sant Lluc accentua fortament la paradoxa, emmarcant el naixement de Jesús en el temps del cens de Cèsar August, del que se’ns diu, amb la magnificència pròpia del poder, que s’efectua “en tot el món romà” (Lc 2,1). El Poder compta sempre els seus súbdits per veure quin profit en pot treure, i així afirma també l’orgull de la pròpia potència. Quin contrast entre el Poder que s’alça despòticament com a domini, i el naixement d’aquest infant que ve al món per servir els seus germans, i que ens fa aixecar el cap ben alt perquè ens allibera, ens ennobleix, ens dignifica, ens humanitza.

El Poder que compta i fiscalitza, també és Poder que entronitza, justifica, i presenta ara en els nostres dies, com si es tractés d’un progrés, l’eliminació dels infants en el sí de la mare. A les portes de Nadal, el que s’ha votat el dia 13 de desembre en el Congrés, només ho podem jutjar com l’expressió del més gran cinisme. El pecat més gran és la impietat: l’impiu, al qual tant salms es refereixen, no és tant el qui no creu com el cínic, el qual se serveix de la negació de Déu per llançar-se en les accions més horribles, en actes que causen enormes sofriments: el furt, la corrupció, l’explotació, la venjança, l’homicidi, la indiferència davant la mort dels innocents. Per contra, acollir Crist és acollir el Príncep de la Pau, i acollir-lo de veritat significa esdevenir artesans de pau, pacificadors, reconciliadors, donadors de vida.

Penso aquesta nit en les greus conseqüències que la impietat produeix, i produirà malauradament, en el món educatiu. Quan un nen ve al món, sabem que fins a aconseguir la maduresa li mancarà molt de temps. L’educació demana una llarga paciència, el principi de la qual es defineix així: “ni molt, ni massa aviat, ni immediatament, ara i aquí”. L’educació, en el seu significat més profund, no necessita palaus, ni ordinadors, sinó “la casa”, la “llar”, un àmbit veritablement humà d’ajut a la vida. ¿Què importa la riquesa d’una casa si la vida familiar no es desenrotlla en la fecunda unitat de l’amor? “Hodie nobis pax vera de caelo descendit”: aquesta nit ha davallat del cel la nostra pau. I ha vingut per mitjà de Jesús, el qual és, per la seva sola existència, el “meeting-point” de la terra i el cel, de la humanitat i Déu. La solidaritat que ens uneix adquireix des d’ara una orientació segura, un pol d’atracció indispensable: Jesús. El primer deure de tot ésser humà –i particularment del cristià- consisteix en posar amor allí on no hi ha amor. “S’ha revelat l’amor de Déu, que vol salvar tots els homes, i ens ensenya que abandonem la impietat i els desigs mundans, per viure en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat, mentre esperem que es compleixi feliçment la nostra esperança”.

A la impietat, al no-sentit, s’hi contraposa el Logos. L’evangeli de la missa del dia de Nadal, com sabeu, és el pròleg de Sant Joan: “En el principi ja existia el qui és la Paraula”, és a dir, la Saviesa, la Paraula, la Raó. Nadal ens introdueix en el sentit de tot el creat. Nadal ens fa més plenament humans i més raonables. És per això, que puc afirmar que l’Església es troba defensant veritats essencials de la voluntat i la consciència contra la marea de la salvatge despersonalització que es va escampant arreu. Un cínic és un home que sap el preu de totes les coses i no coneix, per contra, el valor de cap d’elles. Sap el preu d’un immigrant. És mera mercaderia, però ignora que és una persona i que té una família.

I el Verb, la Paraula, s’ha fet home. És un programa que demana molta paciència. Requereix el seu temps. Això vol dir que no se’n poden cremar les etapes irresponsablement, o abreujar-lo per dreceres còmodes, egocèntriques. Ens cal créixer com Jesús, i esdevenir com Ell “experts en humanitat”: capaços de comprensió i de perdó, d’acollida i de somriure, de llàgrimes i d’encoratjament. Si aquesta Paraula, si aquest Verb no es fa “carn” en nosaltres, si no és infantat en les nostres entranyes més fondes –i això demana pregària, gust per l’evangeli i sentit d’Església (ens cal redescobrir què vol dir ser “església”)- no el podrem donar, com Maria, al món d’avui. Que a través del nostre rostre, de la nostra comunió, el món pugui contemplar que hi ha una esperança real i un sentit per a tota la creació.

Mn. Manel Valls i Serra